diumenge, 24 d’agost de 2014

Una paraula al cap de la llengua!

Qualsevol situació, per estable que sembli, pot donar la volta quan menys hom s'ho espera. De fet, la major part de les coses no estan mai massa temps sense canviar. Fins i tot passa a vegades que, just quan el destí es torça, nosaltres en som testimonis directes i de seguida notem que les coses no seran ja mai més com eren abans d'aquell moment. La moneda de la vida té dues cares: una de normal, per dir-ho així, i l'altra imprevisible, perillosa. I no es pot entendre l'una sense l'altra: s'han de mirar simultàniament. Si no, no tindríem punt de contrast, de perspectiva, de fuga! Plorar no té sentit si no sabem riure! De petits aprenem a viure en la imperfecció: les coses són imperfectes i, malgrat tot, acceptables. La perfecció només existeix a les ments febroses de les beates, tot el dia amb l'anhel d'arribar al cel, on no hi ha ni odi ni recel. Les nostres vides ens són donades en un paper en blanc i tot resta per dibuixar i escriure. Així doncs, la nostra tasca vital principal consistirà en disposar els elements desiguals que ens envolten, de manera que la composició que finalment assolim ens sigui, com a mínim, suportable. El veloç pas de la vida cap endavant no ens deixa reposar i hem d'estar permanentment alerta d'aquests fluxos temporals, canviants i alhora fixes, que ens fan estar desperts, vius. Tot i així, aquesta ruta constant, aquest tic-tac continuu, infinit pel rellotge i finit per nosaltres, sempre acaba per neguitejar alguns esperits covards i pusil·lànimes, que es passen el dia lamentant-se de la seva dissort. No sé com he vingut a parlar de filosofia, perquè estic segur que el meu propòsit inicial no era aquest... El cas és que la major part de les converses comencen prenent un petit fil conductor, que ens du a vagar per l'infinit món de les idees, els noms, les conjectures, els esdeveniments. Hi havia un temps en què diàlegs fluïen naturals i les paraules sorgien sense problemes: només havíem d'obrir els llavis i obeir una simple ordre d'alguna neurona encarregada d'aquesta tasca. Ara, en canvi, els arguments se’ns encallen als llimbs de la incertesa i ens quedem a mitja frase per culpa de tenir aquella paraula feréstega al cap de la llengua! Ai, aquell nom, aquella idea, aquella circumstància...!! En quin racó de la ment s'haurà amagat tota aquesta informació! O potser pitjor: ha fugit per sempre... Diuen que ara ens ho arreglaran a base de fotre'ns uns xutes de dopamina/melatonina/adrenalina, que ens deixaran com a nous. Però, ai, i si potser passa que ja tenim la pissarra plena i gastada i ja només ens queda canviar de pissarra... Mentre pensava tot això, intentava tornar als meus pensaments d'abans però no podia parar el somni, així que durant una bona estona vaig deixar que tot se m'acabés anant del cap, dolçament.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada