dimecres, 16 de setembre de 2015

S'ha acabat el bròquil!

S'acosta l'hora de la veritat. «The bròquil is over», amb una encertada expressió que el nostre elegant Jaume Barberà s'ha fet seva. Ha arribat l'hora de passar comptes, és a dir de comptar-nos, encara que, a molts, només els hi agradi la democràcia aritmètica quan aquesta els hi és favorable. No ens hem d'enganyar, surti el que surti, ja res no tornarà a ser igual: hem perdut la por! Voleu trencar Espanya!, ploriquegen uns. Sou uns peseteros insolidaris!, vomiten uns altres. No us darem ni aigua!, vociferen més enllà. Quedareu fora d'Europa i de la galàxia sideral!, anuncien els armaguedons de sempre. Bé, que lladrin: cavalquem! Aquest discurs infantil, rònec, mancat d'idees constructives, ens arriba foradat com un gruyère: si hi havia algun concepte aprofitable –penso ara amb l'estatut d'en Maragall–, el bulímic poder central se'l va cruspir sense saber ni quin gust tenia. No volen assabentar-se que el discurs en negatiu que ens arriba d'arreu –des de aquí dins també–, no fa més que alimentar les sospites que sols anirem millor. Per què, des de les Espanyes, cap intel·lectual no proposa una sola idea, que no passi per això tant vist i obscè de fotre-li mà a una constitució, convertida definitivament en catecisme de la religió espanyola? Per què no sorgeix cap idea constructiva, engrescadora, que ens faci rumiar? Jo us ho diré: no existeix tal idea. Espanya ha viscut secularment d'esquena a Catalunya, menys, està clar, a l'hora de buidar les arques impositives i de intentar encotillar la nostra llengua dins de l'àmbit familiar. «Me gustan los catalanes porqué son gente que hace cosas», va dir no fa gaire un que mana molt i que a la tauleta de nit hi té com a llibre de capçalera el «Marca». Costarà molt i molt, sens dubte, però tal i com diu en Vallverdú: les coses poden ser més senzilles que no ens pensem. Un parlament català amb capacitat de maniobra, i sense la tutela i ofeg econòmic actual, pot fer molta feina en molt poc temps. Unes lleis de costes, d'immigració, d'urbanisme, d'energies renovables, d'atenció social, de mobilitat, d'universitats, de cultura, de cobertura sanitària, d'atenció a la gent gran, etc. etc., pensades amb criteris catalans i executades amb els recursos sorgits de la potent fiscalitat catalana. Uns aeroports que puguin treballar sense el vist-i-plau d'una coneguda i ruïnosa companyia d'aeroports espanyols. Un ensenyament que es dediqui només a la seva tasca educativa, sense haver de defensar-se contínuament de lesives lleis espanyoles, gestades per una cultura que no és la nostra. Uns jutges que fotin a la garjola als xoriços, es diguin com es diguin, i no facin cara de fàstic quan un client té la mala pensada de parlar en català. Una policia catalana única que no hagi d'abaixar el cap cada vegada que un jutge de pas, fa intervenir la guàrdia civil: aquests sí que són fiables! Àngela Maria!, que diria la meva iaia, pobre dona si en cara fos viva... Un cinema amb català, vés tu quina bestiesa! Una República Catalana realment laica, que respecti la llibertat de culte i no tingui crèdit amb la Banca Vaticana. Uns programes informàtics que ens arribin en la nostra llengua i no hàgim de fer mans i mànigues per intentar trobar una adaptació que ens permeti l'ús del català. Una xarxa de rodalies sofisticada, del segle vint-i-u, que ens porti de Vilafranca a Barcelona o Tarragona en vint minuts. Unes autopistes que retornin a l'àmbit de la gestió pública. Televisions catalanes que poguessin ser vistes arreu, sense la ridícula intervenció tutelada d'ara. Ah!, me'n oblidava i també volem veure onejar la senyera a Brussel·les i anar pel món amb un passaport català, doncs clar que sí! Pedrolo ho tenia clar: «Vivim a casa amb papers falsos». La única via per somiar: la independència. Però alerta, molts la volem per remoure el país de dalt a baix, per construir una societat més equitativa, més justa, i no pas per fer-nos a mida un lifting ideològic d'aquells d'estar per casa i que res no canvii. Seguin el fil d'en Vallverdú: el millor de tot aquest somni, si es fa realitat, serà la sensació de viure relaxats, sense haver de defensar-se a cada moment de les fletxes de l'adversa fortuna de Hamlet. No serà el conte de la lletera, és que s'haurà acabat la mala llet en aquesta sarsuela de poca volada que fa massa segles que dura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada