divendres, 20 de març de 2020

Qui és boig de natura, mai no se'n cura!

Acabo de llegir Música i pols, un dietari del vila-secà Pere Rovira, un tros d’humanista, un notable home de món. Poeta, narrador, traductor, professor, assagista. Ens ho hem passat bé ell i jo, i ja em perdonarà l’escriptor per fer-me’l meu en aquest estricte àmbit privat de la lectura! A vegades necessitem conèixer les paraules ben trenades dels bons pensadors, per contrastar-les amb la nostra atrotinada sinapsi neuronal. La inèrcia de deixar-me ocupar el temps diari en múltiples i diversos afers, fa que no m’avorreixi mai. Però també comporta veure’m arrossegat en el marejador ball de la baldufa cega, que no em deixa ni pensar. I no pensar, és una manera de no parlar amb un mateix: no facis preguntes, no qüestionis re, no problem. Per això, i més en aquests temps terribles de pànic, m’ha anat bé aquest oxigen vital, aquesta inesperada troballa literària, aquesta veu nua que parla de com escoltar-nos a nosaltres mateixos. A mesura que m’anava endinsant en el gruix del text, me n’he adonat que tot plegat és bastant més que una declaració d’intencions seqüencial. El pare, els fills, la dona, les pors, els seus amics poetes, els seus poetes amics, les xacres pròpies de la setantena, la llibertat, la mort. Un diari íntim, personal, intransferible i ple de sensibilitat, a voltes escrit amb un cor que s’emociona amb el cant d’una merla o amb els arbres florits per culpa de l’obscena primavera. Sentit i sensibilitat, manllevant les paraules de Jane Austen, talment com ell fa amb les d’en Josep Carner: música i pols. Tot un potent exercici literari i poètic de posar en solfa la vida mateixa, blanc sobre negre, on poques vivències queden amagades al fons dels calaixos més privats: només allò que traspassa la fina línia vermella entre la sinceritat i el striptease gratuït. La meva ignorància m’havia fet desconèixer, fins el moment present, aquest valuós representant de la nostra literatura. Rovira escriu perquè ho porta a la sang i no se n’amaga. Lluny dels focus sovint intranscendents i fatus de la gran ciutat, prefereix trepitjar els sorrals del delta de l’Ebre o embriagar-se amb l’aroma dels fruiters de la seva estimada terra lleidatana. Diu el poeta que prova d’arrenglerar bé els versos, tal i com va aprendre del seu avi a l’hora d’alinear amb molta cura les avellanedes que solcaven el territori, ara no fa tants anys. Aquest dietari, bastit enmig de la tempesta voraginosa de l’any 17, no podia pas obviar els extraordinaris esdeveniments històrics d’aquesta formidable època. I el poeta no hi passa pas de puntetes, al contrari, es mulla fins a quedar xop. De la mateixa manera que el seu darrer poemari és titula «Contra la mort», segur que en podria pensar un altre que es digués «Contra la barbàrie». En aquests anys complexos, plens de muts impostors que es fan dir intel·lectuals, és tot un goig veure el compromís de Pere Rovira per la llibertat individual i col·lectiva del país. Una aposta clara per l’esperança. Llegiu-lo. Seguiu-lo. Escolteu a Youtube alguns dels seus poemes musicats i narrats per ell mateix.


Cap comentari:

Publica un comentari