Vull aprofitar una estona de descans i
prendre quelcom al bar de la plaça. Però és impossible. Una
immensa pantalla plana vomita un vídeo insuportable, perpetrat per
un grup de llatins d’aquests que estan de moda. Pantalons de talla
cent, cadenes d’or al coll, tatuatges obscens als braços, gestos
compulsius propis de ninots trencats. Quatre mosses carregades de
cansalades acompanyen al raper en la seva fracassada aventura
musical. La incultura de Miami a casa nostra. Rap. Rap. Rapa. Rapa.
Ruca. Ruca. Tan si es vol com si no es vol, estem obligats a escoltar
les seves lletres urbanes i mesquines que sonen a ritme de rap, i
diuen, si fa no fa, així:
“No
te atrevas a piparme bakeusito toma nota mamón
ya sabes que mis líricas son
infinitas rimas perifrásticas
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap, rap
Tu deletas por mi chica y tienes cara
travá de mamón
petarda que a todos se tira y gritan
caraverga
mi secta esas vainas madero que no
matan
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap, rap
Carapijo tu contesta però dilo a mi
careta porqué tu te metiste
en el negro agujero y ahora no te
rajes leches cagado zas!
vas de listo però eres como pez
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap, rap
Te atropello con mi coche tunning y tu
crew enciende la luz
donde solo veo muros y destellos que
iluminan mi camino
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap rape en mi juego
ya sabes que mis líricas son rimas
infinitas perifrásticas
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap, rap
No te persigue la fama ni las gordas
ni las flakas trankilo tu mamá
te hará una señorita con tu tanguita
cerdita house ya sabes uuuuUUU!!
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap rap
ya sabes jaja jaja jaja cuando quieras
donde sea
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap rap
caraverga corazón de huevo con leche
mamón.
Em
va costar molt i molt desxifrar l’enigma de la lletra, però al
final ja era una cosa d’amor propi! Quina
antítesi de la bellesa! Quin horror estètic i ètic: el desert
cultural del no-res! Demano
a l'encarregat el bar, sisplau, que tregui una mica de força a la
tele, sisplau...! Sorprenentment, em fa cas i la treu del tot! Vaja!
Per fi el silenci. La gent que omple les taules del bar miren al seu
voltant i, d'entrada, no entenen què ha passat. Silenci! Només els
vasos de vidre tentinejant a l’aigüera i el soroll de les tasses
de cafè damunt els platerets. Ningú no ha protestat. De seguida se
senten veus quotidianes, carregades de converses normals, que omplen
l’estança de vida. Com si fos un món normal, ple de gent normal
que, per sort, encara no ha estat abduïda per una estranya
incultura, regressiva i aliena, que ens arriba des d’un món
post-colombí. Hi ha gent que es queixa de les tradicions que ens
arriben del món musulmà, però jo, què voleu que us digui, les
prefereixo a totes aquestes altres subcultures de nivell parvulari.
Un ull al gat i l’altre al plat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada