dissabte, 15 de juliol del 2017

Un ull al gat i l’altre al plat!

Vull aprofitar una estona de descans i prendre quelcom al bar de la plaça. Però és impossible. Una immensa pantalla plana vomita un vídeo insuportable, perpetrat per un grup de llatins d’aquests que estan de moda. Pantalons de talla cent, cadenes d’or al coll, tatuatges obscens als braços, gestos compulsius propis de ninots trencats. Quatre mosses carregades de cansalades acompanyen al raper en la seva fracassada aventura musical. La incultura de Miami a casa nostra. Rap. Rap. Rapa. Rapa. Ruca. Ruca. Tan si es vol com si no es vol, estem obligats a escoltar les seves lletres urbanes i mesquines que sonen a ritme de rap, i diuen, si fa no fa, així:

No te atrevas a piparme bakeusito toma nota mamón
ya sabes que mis líricas son infinitas rimas perifrásticas
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap, rap

Tu deletas por mi chica y tienes cara travá de mamón
petarda que a todos se tira y gritan caraverga
mi secta esas vainas madero que no matan
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap, rap

Carapijo tu contesta però dilo a mi careta porqué tu te metiste
en el negro agujero y ahora no te rajes leches cagado zas!
vas de listo però eres como pez
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap, rap

Te atropello con mi coche tunning y tu crew enciende la luz
donde solo veo muros y destellos que iluminan mi camino
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap rape en mi juego
ya sabes que mis líricas son rimas infinitas perifrásticas
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap, rap

No te persigue la fama ni las gordas ni las flakas trankilo tu mamá
te hará una señorita con tu tanguita cerdita house ya sabes uuuuUUU!!
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap rap
ya sabes jaja jaja jaja cuando quieras donde sea
rap rap dolor dolor foking kabrón!
foking kabrón! rap rap
caraverga corazón de huevo con leche mamón.

Em va costar molt i molt desxifrar l’enigma de la lletra, però al final ja era una cosa d’amor propi! Quina antítesi de la bellesa! Quin horror estètic i ètic: el desert cultural del no-res! Demano a l'encarregat el bar, sisplau, que tregui una mica de força a la tele, sisplau...! Sorprenentment, em fa cas i la treu del tot! Vaja! Per fi el silenci. La gent que omple les taules del bar miren al seu voltant i, d'entrada, no entenen què ha passat. Silenci! Només els vasos de vidre tentinejant a l’aigüera i el soroll de les tasses de cafè damunt els platerets. Ningú no ha protestat. De seguida se senten veus quotidianes, carregades de converses normals, que omplen l’estança de vida. Com si fos un món normal, ple de gent normal que, per sort, encara no ha estat abduïda per una estranya incultura, regressiva i aliena, que ens arriba des d’un món post-colombí. Hi ha gent que es queixa de les tradicions que ens arriben del món musulmà, però jo, què voleu que us digui, les prefereixo a totes aquestes altres subcultures de nivell parvulari. Un ull al gat i l’altre al plat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada