dissabte, 15 d’abril de 2017

Anys d'espàrrecs, any d'encàrrecs!

La temporada dels espàrrecs de marge es troba ja molt avançada. Com ja sabreu, cada any surten coincidint amb el final de l’hivern i l’inici de la primavera, tot i que m’explica l'amic sitgetà Josep Maria que, al Garraf, i segons la temporada de pluges, se’n troben a ple estiu i fins i, fins i tot, al desembre. Personalment, i des de fa temps, quan arriba aquesta època m’escapo sempre que puc, a la recerca i captura del saborós espàrrec silvestre. Res a veure l'exquisidesa d'aquest, comparada amb el de cultiu, que trobem tot l'any! Personalment, aquesta activitat recol·lectora em suposa un exercici mental i físic de primer ordre, al qual no estic disposat a renunciar fins que les cames ja no m’arrosseguin. Em permet fugir per una estona de les rutines del món urbanita i els seus peatges associats: tràfec, soroll i estrès. El cert és que no se'm dóna gens malament això de trobar-ne: no us aconsello que vingueu rere meu, perquè us agafarà la coneguda frustració de l'espàrrec collit o bé només trobareu que rampoines espigades! És una d’aquelles activitats que, com els bolets, creen addició i generen doble plaer: gaudeixes quan els trobes i quan te’ls menges! Últimament em resulta molt més divertit sortir a caçar espàrgols, que diuen cap a Verges, ja que sempre m’acompanya el meu estimat quisso, que em vigila i em vetlla, atent, quan m'emparro per marges impossibles o m'endinso encegat i en mala hora per perillosos esbarzerams espinats. Fa dies que l'ensinistro, donant-li a olorar les tiges recent collides i em sembla que ja m'ha caçat la idea. Enmig de les seves constants gambades, amunt i avall, veig que de tant en tant s'atura i sempre ho fa davant d'una nova esparreguera que ha vist. Quan m'hi acosto per veure si hi han noves tiges pel sarró, remena la cua satisfet de la seva troballa. Ei, Ross, molt bé noi! I surt disparat i content fins la propera mata. Us he de confessar, però, que tot això que explico del meu ca de morro fi, podrien ben bé ser al·lucinacions meves: no ho descarto! Per la Internet trobo una munió de gurus que m'expliquen les infinites propietats benèfiques de l'espàrrec silvestre: si tinguessin raó no em moriria ni en mil anys! Ric en ferro, fosfor, potassi, pobre en sodi, baix de calories, carregats de vitamines, diürètics, vigoritzadors, rejovenidors, depuratius... Són bons per combatre la fatiga, l'anèmia, la ressaca! Buffff, ja ho veieu: són la hòstia! Llegint i rebuscant, m'ha sorprès molt saber que l'espàrrec pertany a la mateixa branca botànica que l'all: són els cosins germans asparagales. Són bons de qualsevol manera: crus, passats per aigua i en una vinagreta, en conserva, saltejats amb alls tendres, en crema, afegits als arrossos i als guisats. Tot un compendi dels sabors de la terra, concentrat en una simple tija de color verd. La seva grandesa culinària es manifesta sublim amb la truita o el remenat d’ou, que segur és un dels plats més típics de la quaresma --quaresma: i això que és?!– El fet que sigui un aliment únic ho diu l'aroma de l'àcid asparragúsic: aquell flaire característic dels pixums post ingesta d’aquest exquisit regal de la natura. Deixeu-me afegir que, aquesta, ha estat una molt bona temporada per l'espàrrec, i ja sabeu que diu la cultura popular: any d'espàrrecs, any d'encàrrecs! O sigui que, felicitem-nos, perquè serà un molt bon any per a tots!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada