A
l'estat central no li cal emprar la força bruta per sotmetre'ns un
cop més: en tenen prou amb un parell de dinars del constitucional,
copa i puro, inclòs! Se'n foten de nosaltres, ens insulten, fan seus
els nostres diners, ens miren condescendents i es dediquen a coses
serioses, com per exemple anar als toros, llegir el marca o defensar
sense fissures la unitat de la finca pàtria. Així de senzill! I la
veritat és que ho fan molt bé: porten segles fent-ho i en tenen la
mà trencada. Dit això, també és l'hora de reconèixer la nostra
pròpia incapacitat com a poble a l'hora de prendre decisions
polítiques de volada. Molts catalans de bona fe, que van pel món
amb el lliri a la mà, es pensaven que això ho arreglaríem a base
de grans manifestacions multicolors, diàleg, respecte, entesa,
festa, ecologisme, pacifisme, sostenibilitat i lluita contra els
desnonaments. I, no, naturalment. No és tan fàcil: molts ja ho
sospitàvem! Només ens faltava contemplar, atònits, l'espectacle
indecent i ferotge dels representants de junts pel sí abaixant-se
inútilment els pantalons, des del primer dia, davant les exigències
dels més purs entre els purs, que només ha conduit a un suïcidi
polític mai vist. Costarà anys i panys tenir una altra oportunitat
com aquesta! El nostre gran amic, l'Ansar, tenia raó: “Els
catalans, deixeu-los sols!” Podem seguir així durant unes quantes
centúries més, protestant cada 11 de setembre, fent costellades,
sardinades, sardanades i castells deu, i dient a tothom que ens
vulgui escoltar allò tant cert d'una llengua menyspreada i un espoli
fiscal digne d'una colònia africana. En sabem molt de protestar els
catalans i fins i tot diria que, en l'àmbit del plany històric, en
som els reis del mambo. Potser sí que algun dia, quan deixem de fer
l'ase i perdem la innocència, aconseguirem la llibertat:
personalment n'estic convençut. Però hem de saber que no serà un
procés indolor: ens fotran el setè de cavalleria al damunt i no hi
haurà diàleg que valgui. Ara mateix, però, estem pagant el preu
donar veu a monges que pixen fora de convent, i votar festivament
anti-sistemes més incorruptes que el braços de santa Anna i sant
Gabriel: ens falta mala llet política! Abans va la revolta social i
llibertària, que una Catalunya lliure que, per postres, vol ser
encapçalada per la sospitosa dreta del peix al cove i els diners a
Andorra. Per cert: gràcies, moltes gràcies Jordi Pujol!
Mentrestant, la majoria dels vots de la il·lusió i el somni d'una
república catalana hauran d'esperar el sorgiment d'una nova
generació de polítics de més envergadura: vint anys més
d'ignomínia i menyspreu no són res! Les CDP –Candidatures de
Divisió Popular, mal anomenades CUP– volien quedar al marge de les
decisions importants per poder desenvolupar tranquil·lament el seu
fantàstic paper de mosca collonera. Però, ai l'as, les urnes
–condicionades com mai per mitjans de comunicació controlats per
la banca– els van col·locat en primera línia de foc. I aquí els
seus simpàtics i eixerits representants, després de moltes i moltes
birres, s'han vist obligats a consumar un burlesc episodi, propi del
més genuí Groucho Marx: «No vull estar en un club que m'accepti
com a soci!» Jo, si fos en Mas, cabrejat del xivarri de la xicalla,
apostaria per un lloc a la història i plegaria donant un bon cop de
porta. Abans, però, d'anar-me'n de vacances, firmaria el decret de
noves eleccions, tot dient en veu alta i educadament: «Nois: us en
podríeu anar tots, democràticament, a prendre pel cup?»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada