El multiculturalisme està de moda.
Però a mi, què voleu que us digui: aquesta paraula em destorba, em
fa nosa: no l’entenc. La cultura, o és universal, o no és
cultura. Els grans genis del Renaixement s’haguessin fet un fart de
riure amb aquesta paraulota que pretén fer-nos veure que, si volem
ser cultes, hem d’obrir-nos a altres cultures alienes a la nostra.
No quedar-nos ancorats només en allò que ens és genuí, propi.
Veure el nostre món amb els ulls dels altres, vaja. Però això
només és possible si s’accedeix al coneixement de les llengües
d’aquestes cultures. Deia
Unamuno –un espanyol culte–, que la llengua no
és
només l'embolcall
del pensament,
sinó el
pensament
mateix. I
això a casa nostra ho coneixem prou bé. A molts espanyols els hi
provoca urticària la cultura catalana perquè no coneixen la nostra
llengua. Nosaltres sí que coneixem la seva llengua i aquest
avantatge ens dóna raó, força: sabem com pensen. En canvi ells no
saben com pensem: què pensem. Alguns encara es creuen –pallussos–
que la il·lusió que els catalans tenim, en aquests moments plens
d’esperança, es deguda només als diners: aquesta conya històrica,
molesta i ofensiva respecte la tacanyeria dels catalans. Molt bé,
sí, d’acord, ens traurem de sobre la llosa de l’espoli fiscal i
deixarem de ser esquilats, però també els hi hem de dir ben fort:
és el vostre menyspreu vers la nostra cultura allò que (finalment,
inevitablement, sortosament) ha encès de ràbia la nostra dignitat.
Ja n’hi ha prou! Ara com ara, però, encara hi ha alguns (molts)
esmaperduts que parlen i parlen –vingui o no al cas– del pacte de
la constitució. Però de quin pacte parlen aquesta colla de mesells?
Potser parlen d’aquells pactes en què el primer punt sempre era el
mateix: seu i escolta amb atenció que sinó et fotrem un cop de
pal!? Democràcia, sí, però amb els fusells preparats? Ja ens ho
coneixem tot això: tres-cents anys de vassallatge no són pas pocs!
Molts de nosaltres ja fa dies que ho tenim clar: no volem tenir res a
veure amb aquesta gent tan ufana i tan superba, ignorant d’altres
formes de parlar i pensar. Només cal tenir convicció i fermesa: sí,
podem! Se’m dirà que tenim molts llaços creats a través dels
segles. Emocionals, familiars, culturals. Naturalment. I que durin!
Ningú no vol trencar res de tot això! Però s’ha acabat allò tan
pansit del rei i el vassall. Ridícula Espanya, enrocada en si
mateixa i ancorada en el passat! Ningú no s’escolta Espanya més
enllà de les normes elementals de cortesia. Això no vol dir que la
pobre i sotmesa Catalunya estigui, ara com ara, a l’agenda
prioritària de cap capitost polític o financer de Paris o de
Berlín. La història ens ha ensenyat que ens ho hem de fer tots
sols: hi estem acostumats! Cal dir però que, al segle XXI, en el
supòsit que algun salvapatries sense escrúpols decideixi enviar-nos
la guàrdia civil o la brigada paracaigudista, els poders
internacionals tampoc no podran mirar cap a una altra banda, com si
res no passés. Mentre arriba l’hora esperada de prendre decisions
importants, cal evitar els insults dels nombrosos bruixots, profetes
del no res i l’estultícia, que envaeixen pornogràficament i dia
rere dia els platós de les televisions més ràncies de totes les
ciutats. Són els pregoners de la por: de la por que tenen de
quedar-se sense locomotora! Aquests sí que ho tenen clar això dels
diners catalans!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada