dijous, 15 de novembre de 2012

Quant més por té el ca, més lladra!

El multiculturalisme està de moda. Però a mi, què voleu que us digui: aquesta paraula em destorba, em fa nosa: no l’entenc. La cultura, o és universal, o no és cultura. Els grans genis del Renaixement s’haguessin fet un fart de riure amb aquesta paraulota que pretén fer-nos veure que, si volem ser cultes, hem d’obrir-nos a altres cultures alienes a la nostra. No quedar-nos ancorats només en allò que ens és genuí, propi. Veure el nostre món amb els ulls dels altres, vaja. Però això només és possible si s’accedeix al coneixement de les llengües d’aquestes cultures. Deia Unamuno –un espanyol culte–, que la llengua no és només l'embolcall del pensament, sinó el pensament mateix. I això a casa nostra ho coneixem prou bé. A molts espanyols els hi provoca urticària la cultura catalana perquè no coneixen la nostra llengua. Nosaltres sí que coneixem la seva llengua i aquest avantatge ens dóna raó, força: sabem com pensen. En canvi ells no saben com pensem: què pensem. Alguns encara es creuen ­–pallussos– que la il·lusió que els catalans tenim, en aquests moments plens d’esperança, es deguda només als diners: aquesta conya històrica, molesta i ofensiva respecte la tacanyeria dels catalans. Molt bé, sí, d’acord, ens traurem de sobre la llosa de l’espoli fiscal i deixarem de ser esquilats, però també els hi hem de dir ben fort: és el vostre menyspreu vers la nostra cultura allò que (finalment, inevitablement, sortosament) ha encès de ràbia la nostra dignitat. Ja n’hi ha prou! Ara com ara, però, encara hi ha alguns (molts) esmaperduts que parlen i parlen –vingui o no al cas– del pacte de la constitució. Però de quin pacte parlen aquesta colla de mesells? Potser parlen d’aquells pactes en què el primer punt sempre era el mateix: seu i escolta amb atenció que sinó et fotrem un cop de pal!? Democràcia, sí, però amb els fusells preparats? Ja ens ho coneixem tot això: tres-cents anys de vassallatge no són pas pocs! Molts de nosaltres ja fa dies que ho tenim clar: no volem tenir res a veure amb aquesta gent tan ufana i tan superba, ignorant d’altres formes de parlar i pensar. Només cal tenir convicció i fermesa: sí, podem! Se’m dirà que tenim molts llaços creats a través dels segles. Emocionals, familiars, culturals. Naturalment. I que durin! Ningú no vol trencar res de tot això! Però s’ha acabat allò tan pansit del rei i el vassall. Ridícula Espanya, enrocada en si mateixa i ancorada en el passat! Ningú no s’escolta Espanya més enllà de les normes elementals de cortesia. Això no vol dir que la pobre i sotmesa Catalunya estigui, ara com ara, a l’agenda prioritària de cap capitost polític o financer de Paris o de Berlín. La història ens ha ensenyat que ens ho hem de fer tots sols: hi estem acostumats! Cal dir però que, al segle XXI, en el supòsit que algun salvapatries sense escrúpols decideixi enviar-nos la guàrdia civil o la brigada paracaigudista, els poders internacionals tampoc no podran mirar cap a una altra banda, com si res no passés. Mentre arriba l’hora esperada de prendre decisions importants, cal evitar els insults dels nombrosos bruixots, profetes del no res i l’estultícia, que envaeixen pornogràficament i dia rere dia els platós de les televisions més ràncies de totes les ciutats. Són els pregoners de la por: de la por que tenen de quedar-se sense locomotora! Aquests sí que ho tenen clar això dels diners catalans!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada