L’arribada
de Colom al “Nuevo Mundo de las Indias Occidentales”, és vist
ara, 519 anys després, com error monumental del l’“Almirante”,
una cagada geogràfica espectacular això confondre el Carib amb els
mars de l’Índia. Clar és que hem de ser conscients de com es
trobava la ciència en general i la cartografia nàutica en
particular en aquells temps convulsos de finals dels segle XV.
L’absoluta –sembla increïble– ignorància que es tenia sobre
la configuració geogràfica d’àmplies zones del planeta, ara fa
només quatre dies, bé, cinc-cents anys, era conseqüència directa
–entre d’altres– de l’herència nefasta rebuda de l’edat
mitjana i basada en l’obscurantisme del poder absolut, beneit per
l’establishment religiós. Fixeu-vos que, encara cent cinquanta
anys després de Colom, el gran Galileu, vell i malalt, es veu
obligat a abdicar de les seves sòlides teories heliocèntriques,
aclaparat per les serioses advertències i amenaces de la inquisició.
La història és la història i no la podem canviar! Quan Colom
convenç a la reina Isabel de Castella de l’oportunitat de
l’expedició, l’Oceà Atlàntic no era res més que una zona
prohibida, impenetrable durant mil·lennis més enllà d’unes milles
nàutiques. Tot aquell boig que s’atrevís a endinsar’-hi,
trencaria vells tabús i la justícia divina, en forma d’onades
gegantesques o turmentes mai no vistes, ja s’encarregaria de fer-lo
desaparèixer, engolint caravel·les i aventurers fins el fons de les
tenebres. O sigui que poca broma amb l’aventura del gran Colom. Amb
els anys i un cop oberta una ruta de navegació estable cap a l’oest,
comença un profitós intercanvi de productes minerals, vegetals,
animals i socials d’un cantó a l’altre de l’Atlàntic, que
dura fins els nostres dies. Aquí ens arriben: patates, mongetes,
pinyes, tomàquets, alvocats, carabasses, blat de moro, vainilla, te,
cafè, cacau(xocolata), plata, or, esclaus, pedreria, sucre de canya,
tabac i sífilis. Cap a les “Índies” hi enviem: cavalls, gossos,
porcs, ovelles, quincalla, conills, vaques, blat, ceps, aventurers,
verola, xarampió, cristos, oliveres, rosaris, pirates, plàtans,
tarongers, llimoners, moreres, capellans i extremenys. Tot això
sense comptar amb el trencament inequívoc que els fets van suposar
amb molts dels principis culturals i polítics que regien el món
conegut fins aquell moment i encetant –amb tots els matisos– això
que avui en dia diem globalització. El florentí Americo Vespuccio,
secundari de luxe en algun dels viatges organitzats pels catòlics
reis, va tenir la xamba de ser anomenat en un nou mapa de l’època,
i, d’aquí, cap a la fama. Per cert que tres-cents anys després
del descobriment d’Amèrica, a finals del XVIII, va haver-hi una
gran moguda intel·lectual en els nous Estats Units d’Amèrica,
per intentar canviar el nom del continent i posar-li Colúmbia en
honor del genovès (català?) Colom, principal i tossut protagonista
de la gesta. (Colòmbia aleshores encara no existia com a tal: no és
fins el 1819, quan Bolívar converteix els territoris de Nova Granada
en la Gran Colòmbia), La curiosa proposta de canvi de nom, que
hagués fet justícia històrica a l’almirall, virrei i governador
general de les Índies, va ser comandada per grans personalitats
americanes i europees i es veu que no va reeixir per ben poc. Una
altra idea que en aquells temps tampoc va tirar endavant al congrés
americà va ser la presentada pels espavilats descendents de
l’Americo, que volien una compensació econòmica pel tema del
copyright del nom. Quina barra! (Publicat en el
3 de vuit- 21/10/2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada