Qui dies passa, anys empeny!

De calendaris n’hi ha hagut(n’hi ha) molts: budista, maia, romà, julià, gregorià, copte, islàmic, hindú, persa, hebreu, xinès, mexica, japonès. Es té constància que el calendari romà el 154 a.C. tenia ja dotze mesos de longitud variable: Mart, Apol·lo, Maia, Juno, Cinquè, Sisè, Setè, Vuitè, Novè, Desè, Janus i Februus, noms que es mantenen avui bastant fidels en la nostra llengua, sobretot si tenim en compte el que ha plogut des d’aleshores. L’any 46 a.C., just dos anys abans de ser assassinat, Juli Cèsar, advertit per l’astrònom alexandrí Sogígenes, reorganitza l’embolic existent en el còmput sideral: fixa els mesos a 30 i 31 dies, i afegeix a febrer un dia més cada quatre anys, creant els anys bixestos o de traspàs. Aleshores, en un atac de modèstia digne d’un gran líder, el gran Juli Cèsar li canvia el nom a Cinquè per posar-hi el seu, robant-li de pas un dia a Februus. Cinquanta anys més tard, el seu hereu i primer emperador, Juli Cèsar Octavià, August pels amics, per no ser menys que son avi-tio, fa el mateix i dóna el seu nom al més Sisè, restant també un altre dia al pobre Februus, coix numèric ja per sempre. Posteriorment van ser reordenats els mesos, començant l’any l’1 de gener i no l’1 de març. No és fins el 1582 que el papa Gregori XIII, assessorat per científics de l’època, modifica un cop més el calendari per ajustar-lo al el cicle real de la Terra: 365 dies 5 hores i 48 minuts. Des d’aleshores són anys de traspàs tots aquells que són múltiples de quatre i no acaben en 00, excepte els divisibles per 400, que també seran bixestos. Tot i el referent universal del calendari gregorià, no cal descartar que, un dia o altre, alguna ment pensant i poderosa hi posi una mica de seny, ordenant el desgavell comptable que ara s’hi veu reflectit en el nostre vell calendari. I sinó mireu. El còmput dels segles, segueix les normes del sistema decimal: 100 anys. Totes les demés unitats de mesura del temps són una barreja increïble. El dia subdividit en 24 parts i les hores i els segons en 60 –sistema duodecimal–. La setmana en 7 parts, influència directa de l’inversemblant mite de la Creació. Els mesos, variables, amb 28, 29, 30 o 31 subdivisions. Els anys, ja no diem, de 365 o 366. No parlem tampoc de les llunes, que decideixen les festes religioses. En fi, estem acostumats a manipular el calendari, a fer-ne ús, a contar-hi els dies, però si li expliques a un marcià, quedaria perplex i li costaria anys en habituar-s’hi. No cal dir que existeixen propostes per canviar el calendari gregorià i fer-lo més racional, més entenedor. Des del 1930 l’associació americana de The World Calendar Association, gestiona i actua davant la ONU, el Govern USA i altres instàncies internacionals –amb poc èxit, s’ha de dir– per introduir l’interessant calendari universal. Fixeu-vos què proposen. Cada any amb el mateix calendari constant, fix, invariable: 12 mesos dividits, com ara, en 4 trimestres. Però cada trimestre amb mesos de 31, 30 i 30 dies. Això dóna un total de 364 dies anuals, que és un múltiple de set. Per tant, cada trimestre i cada any comença en diumenge i acaba en dissabte, repetint-se constantment. A final d’any, s’hi afegeix un dia festiu mundial, fora de calendari i ja tenim el 365. I cada quatre anys, després del 30 de juny, es posa un dia festiu–el dia escadusser– també fora de calendari. Aquesta proposta no arregla el garbuix actual però sembla més racional. Però les inèrcies costen de trencar i ja sabeu què diuen: qui dies passa, anys empeny!