diumenge, 24 d’octubre de 2021

Qui no treballa, dorm a la palla!

Un volcà explota. La pandèmia amenaça. S’acaba el petroli. El clima canvia. Els joves, com és natural, volen cremar la ciutat. No hi ha diners per les pensions. El rebuig a la ciència creix al mateix ritme que els nous bruixots. Les màquines ens treuen la feina. Aviat no podrem pagar el rebut de la llum. Cada any som seixanta milions més d’humans. Els bancs tenen centenars de milers de pisos buits i no tenen cap intenció de cedir-los, a canvi de la pasta que els hi vàrem regalar. Les grans corporacions internacionals dominen el món dels negocis i controlen l’economia sense pagar impostos. Volem energies verdes, però no al pati de darrera casa. Ens agrada la paraula ecologia, però les nuclears no cal tocar-les. El rei lladre viu com un rei i diuen que, pobre home, enyora el clima de Palma i les putes d’aquí. Pots insultar en espanyol a un català i no passa res, però si ho fas en català a un espanyol, acabaràs als jutjats. Els catalans seguim sent l’ase dels cops ibèrics i ens agrada. No tenim remei. Aquest darrer punt jo el tinc clar: la culpa és del cagatió! No hi ha a tot el món cap poble que faci creure a la canalla que, fotent hòsties a un tronc, aquest es posi a cagar regals! Si, ja ho sé, ja ho sé: em direu que cada poble crea les seves il·lusions infantils forassenyades. D’acord. Però ja podeu buscar arreu, que això d’inflar a cops de bastó una soca d’un arbre amb barretina, i que aquesta respongui amb obsequis i joguines, no hi ha qui ho iguali! A partir de l’acceptació infantil d’aquesta bruixeria magnífica, tot el que vingui després és broma i els catalans ja estem preparats per creure en tot! Des de la taula de diàleg, fins a que el català és una llengua suprematista. Després de setanta anys de vida ja podria dir que he vist de tot i res no m’espanta. Doncs no: encara em sorprenc cada dia amb coses que pensava que no podrien mai passar, i ja estan passant. L’estultícia humana no té aturador i el nombre de cretins segueix en augment. I molts d’ells poden ser ministres i tot. Ara n’hi ha un, que es fa dir Escrivà, que no està gens preocupat pel brutal atur juvenil i proposa que els vells treballin més. Estúpid i pallús són adjectius que es queden curts?? A cada poble, a cada país, n’hi ha un fotimer d’aquests que manen molt i bramen com els rucs! Abans de ser ministres s’haurien d’aprendre de memòria allò tan savi que diu: «No trenquis mai els silenci, si no és per millorar-lo!» Malgrat aquesta introducció negativa a l’adagi d’avui, he de dir, però, que sóc optimista. Els pessimistes no tenen esperança: no tenen futur. Qui dubte que, malgrat la complexitat social d’avui en dia, les societats estan avui millor organitzades que fa cinquanta anys. Tinc plena confiança en el paper de les xarxes socials, i l’efecte de control que tenen i tindran sobre els poders, per fer possible que no tot s’hi valgui. I també i sobretot, ens hem de treure de sobre aquesta insuportable dictadura informativa a cada minut que passa, com si, en la immediatesa, ens hi anés la vida i no servís de res escoltar el soroll de la pluja... O veure l’aigua que torna a baixar neta pels nostres rierols. O contemplar els blets i ravenisses que ara, després d’una esplèndida collita, senyoregen per les vinyes buides de raïm. Per sort, un percentatge majoritari de pagesos estan deixant de banda herbicides verinosos i tractaments químics criminals. El cultiu ecològic s’acabarà imposant. De mica en mica, però n’aprenem!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada