dilluns, 15 de juny de 2015

Després d'una de llarga, una de curta!

Tenim unes taxes de fracàs escolar molt pel damunt d'allò que caldria esperar en un país normal i això ens assegura una societat plena de desigualtats i amb un futur poc esperançador. I no parlem de Catalunya o d'Espanya com a fets diferenciats: no, aquí i allà els problemes són els mateixos. La pregunta és doncs: com hem arribat fins aquí? Bé, jo, que, com a professor de Matemàtiques, m'he passat bona part de la meva vida dins les aules de secundària, puc dir-hi alguna cosa al respecte amb coneixement de causa, encara potser a alguns no els agradarà. Primer punt: no caure en la trampa de carregar les tintes només sobre el professorat; això fóra fals, injust i demagògic. Al contrari, s'haurien de deixar en mans dels mestres i professors les línies directrius necessàries pel bon govern de les escoles i instituts. Per començar, una mesura important i radical: fer tornar a les aules a tota la rècula de pedagogs, inspectors, sindicalistes i consellers àulics que, com a conseqüència de la seva estima per la pedagogia, fa anys que van fotre el camp a corre-cuita de la duresa de les aules i del contacte diari amb l'alumnat. Des dels despatxos adjacents a les conselleries, i sense alumnes ni sorolls pertorbadors, tota aquesta colla han anat imposant absurds criteris compassius, que tendeixen a considerar els nens i les nenes com si fossin uns pobres éssers de porcellana, sense cap deure, indefensos i desemparats en un món hostil. L'ensenyament secundari s'ha vist arrossegat a implementar unes idees més pròpies de la primària, ja que és d'aquí d'on provenen bona part dels que diuen què i com. Qui ho ha dit això de que als alumnes no se’ls han d'imposar pautes de conducte, encara que aquestes siguin difícils? Qui ha pensat aquesta bestiesa de poder superar un curs encara que l'alumne no foti ni brot: eliminar estímuls i rebaixar objectius castiga als més treballadors i també als més febles. Amb l'excusa de la modernor s'ha instaurat com una dictadura de la pedagogia mal entesa, que prima el gaudi de l'alumne i el seu voluntarisme, per damunt de l'esforç intel·lectual i la feina ben feta. Aleshores, quan arriba l’hora d’estudiar de veritat i d’esprémer un cervell que porta anys adormit, aquest es nega a treballar i la canalla se’ns deprimeix, aclaparats per l'ansietat que els domina. De seguida intervé tot un exèrcit de d’estòlids, farcits de títols, que diagnostiquen i omplen de pastilles les farmacioles familiars, sense resoldre, a la llarga, cap problema. Es fa difícil trencar aquesta inoperant i espessa teranyina d’interessos gremials, que mai no tirarien pedres sobre la teulada que els aixopluga: no són mesells! Dieu-me de la vella escola, d'acord, però les incomprensibles pautes educatives vigents són conseqüència de decisions preses durant dècades per polítics poc preparats, assessorats per pedagogs d’universitats a distància que no han trepitjat mai una aula amb 25 o 30 adolescents i en desconeixen l'efecte que això produeix. Només cal veure algun debat per la tele, on gent, presumptament competent, parla amb la boca plena de temes que sobrepassen de molt i molt les seves capacitats. Després d'una de llarga, una de curta!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada