Ja fa més de vint anys que fa vint anys que el Serrat cantava allò d'ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força. Sovint parlem amb els amics de fets que vam viure fa quaranta, cinquanta anys: sembla mentida de com s'acumulen els anys! Burro vell, ple de nafres! Tot plegat comença a resultar massa llunyà, massa irreal com per haver-ho viscut de veritat. A voltes la cruesa del pas del temps se'm fa evident amb malsons on la sorra del rellotge s'escola amb rapidesa pel forat del no retorn. Potser sí que tot ha estat un somni, i els somnis, somnis són! A mesura que hom es fa gran, pesa més el temps propi, alhora que s'escurça el temps històric. Tot és més proper: el descobriment d'Amèrica, per exemple, esdevé en vuit o nou vides com la meva d'ara!! Malgrat el rellotge inexorable, tots tenim percepcions diverses i canviants del pas del temps. Segur que, si tenim presa perquè l'olla comenci a bullir, tardarà més estona a fer-ho! De jove mai penses que potser acabaràs sent vell: vius la vida tal com ve, i ja està bé que sigui així. Els problemes amb el rellotge vital comencen més tard: jo penso que després de fer-ne seixanta és quan veiem que la cosa va en serio i la juguesca comença a prendre força. Mentre escric aquestes línies escolto la veu inconfusible d'en Raimon en un dels famosos poemes de les "Cançons de la roda dels temps" de l'Espriu. Em colpeix "La cançó de capvespre" que diu: el rellotge, al blanc mur / diu com se'n va la tarda. Sovint volem ser originals i ens traiem de la màniga expressions cultes: «Tempus fugit», «Carpe diem», etc., per expressar que s'ha de viure al dia. Collonades i refugi de poetes! Ens costa molt aprofitar el temps i no sabem deixar enrere rutines inútils: no hem estat educats per ser agosarats i el conformisme és un valor ben arrelat entre nosaltres! "La fi de l'eternitat", (1955), dóna títol a una de les famoses novel·les de ciència ficció de l'Asimov. En aquesta brillant elucubració de la ciència, Asimov plantejava en un futur llunyà societats d'homes privilegiats anomenats els "Eterns", que eren reclutats secretament i als quals se'ls dotava de dos poders definitius: la immortalitat i la capacitat de viatjar a través dels temps. Alguns gurús, que viuen de la ignorància general, ens informen aquests dies que això de fer-se vell comença a estar passat de moda, i que en pocs anys tindrem al nostre abast productes químics que ens permetran revertir els processos degeneratius naturals. O sigui que aviat tindrem el primer dels poders dels "Eterns", però a mi, què voleu que us digui, trobo més apassionant això de poder viatjar a través dels temps. De seguida se m'acut que, si tingués aquesta capacitat, em disfressaria de mestre d'obres i em plantaria una temporada a l'Egipte dels faraons, per gaudir de la construcció de la gran la piràmide de Keops!! Però n'hi han tants de moments històrics irrepetibles... Quin esdeveniment del passat triaríeu vosaltres per viure en directe, pacients lectors"Eterns", si només tinguéssiu una única oportunitat per fer-ho?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada