dissabte, 15 de setembre de 2012

Sense pèl no hi ha alegria!

Cada vegada hi ha menys rossos. I menys rosses, clar. Formen part d’una minoria recessiva que degut als moviments migratoris globals i mescles generalitzades de races, acabarà per ser absorbida per gens més dominants. Al nostre país, es calcula que queden un sis per cent d’autèntics rossos. En pocs anys només un dos per cent de la població mundial tindrà aquest fenotip que conforma el conjunt de caràcters visibles que entenem per ser ros o ser rossa. En el film “La Pelle” (Liliana Cavani, 1981) ja podíem veure unes brunes i esplèndides napolitanes que, per un dòlar, ensenyaven uns magnífics conillets rossos que feien embogir d’alegria a tota una companyia sencera de soldats del middle west. Quan hom queda amb una rossa o un ros, no cal fer-se massa preguntes i, molt menys, fer-les-hi a ella o ell. És com és i ja està. Si t’agrada ho tomes i si no, deixa-ho passar. Sigui com sigui, cada vegada costarà més trobar genuïnes Marilynes Monroes, Sharons Stones, Brigittes Bardots o autèntics Brats Pitts, Roberts Redfords o Kevins Costners, rosses i rossos naturals, gracies només als gens que els seus progenitors els han llegat. Les revistes de senyors, aquelles que viuen d’ensenyar senyores nues, estan farcides de contradiccions piloses: només cal donar un cop d’ull al pèl que es veu de cintura en amunt i al borrissol instal·lat de melic en avall, per trobar-hi tota la gamma de l’espectre de colors. A moltes de les velles i mil·lenàries cultures, des de l’antic Egipte fins ara, el pèl els ha molestat i depilar-se ha esdevingut tota una tradició lligada als impúbers i als que deixen de ser-ho. Diu l’Enciclopèdia Catalana que que, en el dret català, un pubill era un impúber. Els qui entenen en aquestes coses assenyalen que, seguint aquest costum, fins i tot molts nois d’avui en dia se senten còmodes deixant-se depilar les tetes, les cuixes i tota la resta, per tal de semblar uns imberbes impol·luts als quals la genètica els hagués negat la dosi habitual d’andrògens. Potser les seves companyes els hi demanen aquest joc impúdic, mentre elles, hirsutes, fan de mascles sense allò que cal per ser-ho de veritat. Malgrat tot, els fabricants de perruques i tints continuen treballant de valent i, per quatre miserables duros, t’entinten el parrús i les celles i tot allò que faci falta perquè, en cas de voler-ho ensenyar, tot sembli natural i producte de la terra. Ecològic i sostenible en diríem avui amb el llenguatge de moda establert pels verds. Cada vegada és més difícil veure pèl perquè s’està estenent la maleïda moda de les depilacions integrals, procés en el qual s’elimina tota pilositat ubicada de clatell en avall, fent que, en la nuesa, es facin ben visibles totes les escletxes i excrescències naturals que ens acompanyen en el nostre viatge vital. Aquest intent inútil de tòrcer el sentit de l’evolució humana, dóna molta força a la famosa dita clàssica coneguda arreu: sense pèl no hi ha alegria!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada