La major part dels pintors cubistes més ben considerats neix a les acaballes del segle XIX. Magritte, Leger, Braque, Picasso, Herbin, Malevich, Gris, Delonay, etc. La seva visió estètica, que allibera l’art de cànons que semblaven intocables, sorgeix a remolc de les idees precursores de Cézanne i en una França de preguerres sempre oberta a noves vies culturals. La presencia d’aquests nous models imaginatius va revolucionar tots els esquemes coneguts del món de l’art i donà peu a trencadores opcions plàstiques, recollides sovint sota l’etiqueta simplificadora d’art abstracte. Pel camí hi trobem des del surrealisme, l’expressionisme abstracte i el pop-art, fins l’art conceptual dels nostres dies. El cubisme treballa la forma a base de triangular, quadricular i poligonar superfícies i volums, multiplicant les perspectives amb diversos punts de fuga. El resultats es llegeixen en forma d’elaborats trencaclosques geomètrics recolzats en solucions imaginatives i simples. Els primers crítics d’aquesta forma original de concebre un món pictòric paral·lel van tardar anys a admetre com a vàlides aquestes agosarades propostes, que obrien la porta a tot un segle carregat d’història: estètica, ètica i revolució. I no només en les belles arts. Aquests dies podem veure al Penedès els paisatges cubistes que ja imaginaven Piet Mondrian o Alexandra Exter, entre d’altres. Les vinyes porten dies verdejant, però encara són ben visibles els solcs i les fileres que les ordenen i delimiten: d’aquí a poques setmanes, el fullam pampolós guanyarà la batalla i els verds infinits ens inundaran la retina sense matisos. Gràcies a la mecanització i la tècnica de l’emparrat, mai com ara no hem pogut veure els ceps tan ben alineats. Tot un llenguatge topològic d’arrels geomètriques, farcit d’una bellesa colpidora. Paisatges absolutament cubistes: estructura bàsica de descomposició en plans naturals en un territori cromàticament irrepetible. El pagès n’és el principal responsable d’aquesta meravella en forma de mosaic matemàtic, encara que l’obra resultant és, en conjunt, com inesperada, atzarosa. És difícil que els artistes de la terra s’adonin, one by one, del treball exhaustiu aplicat sobre el territori trossejat, tessel·lat en una infinitud de parcel·les trapezoïdals ubicades en superfícies més o menys curvilínies. Hi estem tant avesats a viure i veure cada any la mateixa transmutació paisatgística, que no hi donem cap importància. L’ús de maquinària precisa i el fenomen creixent de la concentració parcel·lària, fan que, cada vegada més, trobem panoràmiques inacabables de fileres en línia recta, immutables en la seva direcció, sigui aquesta la que sigui. Entremig d’aquesta modernitat i optimització de recursos, encara podem veure la feina d'algun avantpassat que tenia una idea de l’alineació semblant a la de Rubens i les seves odalisques. Vinyes amb boniques i sorprenent rengleres curvilínies, hiperbòliques, vinyes amb els ceps plantats amb la corda fluixa, vinyes ferides de mort i clapejades com una clepsa alopècica i anacolútica, que diria en Ferrater. Algunes importants cultures antigues adoraven el rei-sol i tenim constància de plantacions que s’orientaven segons el meridià del lloc: una forma de vassallatge a l’indiscutible senyor dels cels. No sé si a casa nostra tenim algun pagès amant de les mil·lenàries tècniques taoistes del fengshui, que busquen l’equilibri entre les persones i l’univers. Si és el cas, segur que ja està fent proves mirant d’esbrinar si els ceps alineats en rengleres orientades al nord se senten amb harmonia amb el seu pagès i el vi que produeixen tenen un no sé què indescriptible... Més gat que un cep!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada