Col·laboracions en el setmanari penedesenc "El 3 de Vuit". Des del 15 de setembre del 2011 Pere Casanovas i Santacana
dijous, 20 d’abril del 2023
Més val un ai que cent gemecs!
A vegades no caldrien les paraules entre persones. Una sola mirada pot tenir prou força per atraure. És una mescla additiva de sentiments, emocions i confiança, provocada per l’oxitocina, aquesta hormona que ara està de moda i que el cos allibera quan es troba la mar de bé. Els anglesos en diuen feeling d’aquesta barreja d'intuïcions sensitives. Molts paràmetres en joc a l’hora de la primera coneixença: l’atracció de la veu, la mirada, els moviments dels músculs facials, el gest, la complicitat. La pertinença al mateix subgrup hormonal: la seducció. Que després passin o no més coses, poca importància té. Si deixéssim deixar de banda –impossible– la castradora educació que hem rebut, no hi hauria resistència, ni paraules plenes d’excuses, ni romanços, per tirar endavant una bona rebregada. Moltes vegades un únic intercanvi furtiu de mirades, tot creuant-se pel carrer, dóna més informació que tot el Google sencer. L’amor el va pintar un cec, diuen. També trobem qui enamora per la veu, per la força i l’elegància de la seva dicció. No són gaires les persones afortunades que tenen aquesta capacitat de seducció a distància. Per telèfon, per exemple. Si en coneixeu cap d'aquestes meravelles parlants, tracteu-hi sovint: veureu que oir-les us tranquil·litza, us narcotitza. Que els seus silencis us calmen. Que el seu ritme pausat us embruixa. Si voleu, mentre parleu en la distància amb el vostre amic o amiga de veu magnífica, seductora, plaent, podeu dir coses incongruents, balbotejar, gemegar si voleu. Ell o ella ho entendran de seguida: hi estan avesats... Més val un ai que cent gemecs! Quan es trenca el gel, però, és la llengua i no d’altres òrgans sexuals més evidents qui encén la metxa del desig. Llengües farcides de confidències en veu baixa, de paraules xiuxiuejades a cau d’orella. La vella costum mil·lenària i natural del sexe, amb el plaer que du associat. A vegades, amb poca cosa n’hi ha prou. Molt i bé, no van pel mateix carrer! Ara, per una estona, desconnecto la meva ment insaciable i m’apresto a fer la migdiada. Des del llit estant, panxa enlaire, observo els raigs de sol que, després de rebotar en el terra encerat del passadís, es colen a la cambra per l’escletxa de la porta mal tancada. El mirall del sostre va ple d’imatges reflectides per l’atzar. Tot allò que es mou al carrer entra a formar part del miratge lluminós. Plans paral·lels, accelerades rectes perpendiculars a un pla fix i que es desplacen en totes direccions, feixos de plans dinàmics que es tallen en rectes fugisseres. Quanta geometria al nostre abast només resseguint l’estela de les partícules lluminoses juganeres, el joc de clars i foscos de la vida.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada