dilluns, 15 de gener del 2018

Els justos van al cel!

Josep Pla deia fa cent anys que la cosa que molesta més el català és el paràsit, tant li fa que sigui social com polític. La temptació peninsular més parasitària s’ha dit i es diu Catalunya i d’aquí ve que sempre hàgim tingut entre nosaltres una gernació de sangoneres que, sense moure’s del llit, recullen i malgasten a mans plenes una part substancial de les pessetes que els indígenes guanyem, treballant organitzats i sense descans. Aquestes reflexions de Pla (Barcelona, una discussió entranyable. Ed.62), no han perdut ni un àpex d’actualitat. En cent anys no ha canviat la definició: paràsit (o vividor) és un organisme que estableix una relació tròfica amb un altre organisme d’una altra espècie (l’hoste) i del qual s’alimenta, produint-li perjudicis tot i que rarament li ocasiona la mort. Moltes de les relacions de parasitisme que es troben a la vida salvatge esdevenen naturals. En canvi, si parlem del cos social d’una nació, aleshores els paràsits infecten la llibertat i donen vida a relacions injustes, violentes, abusives, tiranes. Només cal veure l’ultratjant tracte fiscal a que estem sotmesos de fa segles! Moltes lleis importants són elaborades pensant en els interessos dels propis paràsits i d’això se’n diu Constitució. Les lleis, però, no són divines i, en democràcia, les fan i desfan els legisladors i aquests els escollim entre tots. Però, el Parlament de Catalunya és realment un ens autònom i pot aprovar lleis i fer-les complir? Doncs no, si aquestes no compten amb el vist-i-plau dels tutors i mentors polítics i militars d’un altre país amb una cultura i un tarannà molt diferent del nostre: gente que hace cosas. Se’ns reserva, això sí, un insubstancial paper autonòmic, ornamental, folklòric: gràcies. I com ho farem, doncs, per trencar aquest centenari cercle viciós? Complicat. I perillós. Ara hem vist les porres i el malhumor de policies piolins mal alimentats, però hem de recordar que, arran dels fets d’octubre del 34, quan Companys proclama l’Estat Català dins la República Española, van haver-hi escamots als carrers i molts militars espanyols disparant sense contemplacions. Resultat 74 morts (inclosos 20 militars) i 254 ferits de bala, dels qual se’n desconeix quants també van acabar morint de les ferides rebudes... Milers d’empresonats polítics, milers d’exiliats. Els temps han canviat, però la pregunta incòmoda és necessària i obligada: quants morts hi hagués hagut si Puigdemont i el Govern decideixen respectar la República refrendada l’1 O amb molta dignitat pels catalans, i s’ordena als mossos d’esquadra que prenguin posicions amb el suport de la gent al carrer? Pregunta incòmoda i sense resposta, encara que fàcil d’intuir: l’1 d’octubre s’hagués quedat en pura anècdota davant la resposta ferotge i violenta del govern central. No s’hi val amagar-se rere bonismes i eufemismes semàntics que enlloc no porten. Ja hem vist que la via de les virtuts que proposava Plató pel ciutadà republicà, prudència, justícia, fortalesa i serenitat, han estat defensades tossuda i inútilment per Puigdemont i Junqueres: els justos van al cel! Doncs aquí estem: enfront d’un Estat autista, amb governants parasitaris de la seva pròpia supèrbia històrica i que empresona hostatges sense parpellejar. És creïble que hàgim perdut bous i esquelles sense rebre ni un sol tret? Hem de seguir treballant en silenci com si res no hagués passat i deixant que els paràsits propis i aliens facin la viu-viu, enmig d’un malaltís menyspreu difícil d’entomar? Necessitem urgentment una nova fornada de polítics amb més determinació i propostes trencadores. Els castellans no acceptaran mai les urnes com a un possible camí legal perquè Catalunya decideixi!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada