dimecres, 14 de juliol de 2021

Ésser més lladre que una garsa!

Deia el genial Jaume Perich que el cinema ajuda a somiar i la televisió, a dormir. I això que ell no va viure aquesta desfeta cultural que patim, vint-i-cinc anys després de la seva desaparició. Cada dia que passa, aquesta eina de comunicació formidable que és la televisió, esdevé un sense sentit  pervers, on tothom hi diu la seva i quan més imbècil és el que hi surt, més potència agafa allò que diu. Si hom té un dia fluix i cau en la temptació d’obrir l’andròmina, en pocs segons constata que ha comès un error. La proliferació de canals de diversa temàtica ens podria fer pensar que, fent una mica de zapping, acabarem per trobar alguna cosa del nostre gust. Però no. No és el cas. Programes insulses, avorrits, banals; fins i tot ofensius o d’una violència gratuïta i forassenyada. Uns noticiaris aconduïts per autèntics busts parlants, o en el pitjor dels casos, presentats o dirigits per autèntics manipuladors professionals que no tenen cap interès, ni per la veracitat dels continguts que presenten, ni tan sols per la pròpia llengua en què ho transmeten. Bé, deixem constància de poques i honroses excepcions. Queda dit! Sí, d’acord, ara tenim les plataformes audiovisuals on, pagant, s’hi pot trobar de tot. Les grans productores creen històries entretingudes i lúdiques, però que en la major part dels casos, poc tenen a veure amb la nostra cultura propera. El cinema – o millor dit, les sales de cinema – es troben en ple període de desaparició i la oferta cultural es viu majoritàriament a casa de cadascú, en privat, sense intercanvi social. Individualisme en estat pur. Això és el que ens arriba: tots tancats a casa. Primer per la pandèmia, però es que, en cert sentit, ja anem cap aquí, encara que no hi hagi pandèmia. Dins d’aquest panorama desolador, en el qual jo també hi estic immers, vull destacar dues coses que darrerament m’han agradat i, si és el cas, us puc recomanar. Per una banda Exterminate All the Brutes – Extermineu  a tots els Salvatges – una serie documental d’HBO, ben travada i que dona una bona rebolcada a la història, tal i com sempre ens l’havien explicat. Des del colonialisme, a les migracions o el negoci de l’armamentisme. Per l’altra, una divertida sèrie de Netflix, que dona vida al famós lladre, Arseni Lupin, personatge literari creat pel fabulador Leblanc, que sempre s’escapoleix d’una policia sempre justeta d’enteniment. Al capdavant del repartiment hi trobem Omar Shy, impagable actoràs que es va donar a conèixer en una de les pel·lícules franceses més taquilleres de la història: Intouchables. Deia George Steiner. Que «Allò que no s’anomena, no existeix». Per això hi faig esment: per compartir alguna cosa que valgui la pena. També, si voleu una interessant alternativa cultural, podeu jugar la carta de l’Alcover-Moll (DCVB), una poderosa eina de consulta, al marge del DIEC, que la considera una mica heterogènia. Parir l’Alcover-Moll no va ser, en el seu moment, una tasca fàcil. Mossèn Alcover, adversari de Pompeu Fabra i de Cambó, va haver d’anar a Madrid a treure-li les peles al mateix rei AlfonsXIII. Finalment li van donar 25.000 pessetes (un dineral de l’època) i es van poder endegar les primeres publicacions en fascicles. Diu l’Alcover: Esser més lladre que una garsa.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada