dimarts, 18 de febrer de 2020

En cos i ànima!

A vegades les nits es fan llargues i hom es troba despert de matinada, donant un tomb per la casa o, simplement, anant al lavabo o a veure un got d’aigua, o les dues coses alhora. O donant forma al proper article –aquest– del 3d8. De nit, no sempre les neurones tenen la capacitat de desconnectar del tot i carregar-se d’energia pel proper dia. Potser una sola idea, un pensament, un neguit que arrosseguem, fa que dormim amb un ull obert, com els gossos. Les nits perdudes (o guanyades) estudiant de forma malaltissa els complexos enunciats que proposaven a la facultat de Matemàtiques de l'UB a l’any 70 del segle passat (bufff...) eren una altra cosa. De jove, tot ho aguantes sense gaires estralls mentals o corporals. Aleshores, la nit formava part essencial de la vida d’un jove estudiant. Suposo que això no ha canviat. Podies veure sortir el sol lluitant per trobar el desllorigador d’una maleïda integral doble o, també, i amb més gaudi, abraçat amb alguna xicota, per allò tan vell i divertit de compartir l’alegria dels cossos. Diuen els fisiòlegs, gent que estudien com funcionem i qui fa què en el nostre cos, des de la molècula més elemental, fins al organisme més complexe, que durant tota la vida les cèl·lules es van destruint i regenerant alhora. A vegades, i segons el teixit, en qüestió d’hores, i en d’altres casos, en llargs períodes de molts anys. Sigui com sigui, poques cèl·lules del meu cos, d’ara fa cinquanta anys, deuen seguir en vida. Jo crec que cap ni una. Ni les que conformen les neurones i l’estructura del pensament, fins les que es dediquen a controlar els batecs del meu cor. Soc, literalment, íntegrament, una altra persona de dalt a baix. O millor dir, a base de fer anys, he anat canviant de cos i he viscut de forma successiva i sense solució de continuïtat, damunt d’organismes completament diferents, als quals n’he manllevat la matèria vital. La identitat, diuen, és la mateixa, encara que si comparo fotos de fa anys amb el meu aspecte actual, es fa més que evident que sóc una persona completament diferent. Mantenim, però, les formes i fem veure que res no passa i que només es tracta de petites adaptacions curriculars. Si durant el periple de la nostra vida canviéssim obligatòriament de nom, de feina, de lloc de residencia i de família i amics, potser ens resultaria més fàcil conviure amb els nostres diferents jo superposats i, amb el pas dels anys, podríem contemplar-nos en seqüències estanques, múltiples i diverses. Moltes vides en una sola: tota una riquesa existencial. Però la realitat és molt tossuda i anem tirant immersos en una amalgama corporal difusa, un aiguabarreig de capes de vida superposades, on res no és el que sembla, menys l’inefable pas del temps que ens acomboia cada dia. I només hem parlat avui dels canvis i recanvis del cos, que si entrem amb els estats incorporis i volàtils de l’ànima és que no acabaríem...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada