Ara fa anys, a Vilalba dels Arcs, una bala perduda enmig d’un silenci matiner va segar la vida del germà gran de ma mare, el tiet que mai no vaig conèixer, requetè carlista dels terços de Montserrat. La guerra espaordidora obligava a prendre partit: la família mana i no tries on neixes. O sigui que, a la força i a desgrat, no queda més opció que mullar-se i anar al front: a lluitar pels teus i tot allò que representen. Pels que no vàrem viure aquella bogeria, ens és fàcil ara assenyalar sense dubtes i amb molta lleugeresa, qui eren els bons i qui els dolents d'aquella terrible massacre. Una cosa és clara: els joves de l’època que van deixar-s’hi la pell, no tenien la culpa de res. El cas és que al cap de vint anys de la maleïda matança de l’Ebre, ma mare es va obstinar a fer-me entrar a l’escolania del monestir. Semblava fàcil tancar el cercle casual que fa girar l’auca del bé i del mal. Un nebot del soldat a l’abadia catalana! Jo m’havia preparat durant dos anys per l'examen d’ingrés: piano i solfeig a dojo. Per postres tenia una veu d’àngel que era un somni celestial: potser uns segles abans hauria acabat sent un castrat famós, com en Farinelli, vatua l’olla! La modernitat, però, em va salvar d’aquella moda esgarrifosa, que consistia a escapçar-los les boletes als infants amb bona veu, per tal que la testosterona adolescent no acabés per malmetre un futur bon contratenor! Però tornem al monestir i, ai las, la criatura, a deu anys, o sigui jo mateix, no volia dur una vida monacal internat a la muntanya santa. I amb aquest petit detall no s’hi havia comptat! De fet, ningú no m’havia preguntat mai: nen, vols passar els pròxims quatre anys de la teva vida a Montserrat? Perquè si ho haguessin fet, jo tenia la resposta preparada: no! No i no! No tenia ganes de passar la meva adolescència enmig de monjos, ciris, misses i morenetes! Total que, a la prova d’accés, vaig cantar amb desgana, apàtic, desmenjat, errant les notes, una per una i totes juntes. La partitura que em va tocar en solfa va agafar un increïble compàs de tres per quinze, amb un pentagrama que ballava la rumba i semblava tenir sis línies. La cantarella va durar dos minuts inacabables després de les quals vaig rebre un no rotund, que a mi em va sonar celestial! «No, ni parlar-ne, aquest nano té la veu massa gruixuda!», em va disculpar amb una educada mentida piadosa el monjo que m'examinava. Tot i tenir clars suggeriments d’aprovar-me, l'home va veure que aquell nen no volia vestir sotana i cantar el Virolai durant quatre anys seguits. Gràcies amic i desconegut monjo savi! El somni maternal del nen a l’escolania s’esvaeix en un instant: la mare plorant per fora i son fill rient per dintre. I és que jo només volia ser un senzill nen de poble, feliç de jugar tot el dia a pilota pels carrers del poble amb els meus amics del poble. Caçar gats i follar nius i nedar a la riera i tirar bales i botxes i robar cireres i estirar les trenes de les veïnes de deu anys i anar, com tots els nens del poble, a les classes del Sr. Andreu on, a part de resar el rosari sota l’atenta mirada del dictador, poca cosa s’aprenia. Qui calla i fa son joc, no fa pas poc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada