Qui no ha, no és!

M'agrada la taula aquesta, a tocar del finestral. Puc passar-hi hores assegut, posant cara d'interessant i fent veure que ara m'interessen els robais de l'Omar Khayyam, ̶ només és ric aquell que busca el bé i estima / com la rosa que culls, que, donant-se s'esfulla ̶ quan en realitat, la lírica hedonista del Kazakhstan de fa mil anys me la bufa, i el que en realitat m'interessa és aquesta talaia estratègica, que em dóna una visió magnífica del carrer: m'agrada veure com passen les dones. No sigueu tan ben pensats, això meu només és un pur exercici d'escapisme mental i ni tan sols voldria saber-ne el nom de cap d'elles: quina mandra! No. La roda gira i quasi torno a tenir una edat jovenívola, innocent: ara és només un lúcid/lúdic plaer estètic, sensual, imaginatiu. Un pur exercici d'estil: millor ser que tenir! El dia que perdi aquesta capacitat d'observació, m'haurà deixat d'interessar la vida. Tenim l'obligació moral i estètica de contemplar la bellesa: protegir-la al menys amb el nostre record. Ja ens ho feia veure Vadim que Déu va crear la dona. I si, per postres, aquesta té el cos de la BB de l'any 1955, tenim per fi una bona raó per creure en un Déu murri i estètic. La dona-nena de melenes al vent, morrets suggeridors i la virtut guardada a l'armari dels mals records, que tornava bojos a tots els homes que es creuaven en el seu camí. Saint-Trópez, bikini, hedonisme, sexe i el misteri de la seducció: l'amor dura per sempre, encara que aquest sempre sigui només d'un cap de setmana inoblidable. Després de BB, sorgeixen nombroses deesses que volen prendre el relleu: algunes fins i tot amb molta classe. Elke Sommer, Britt Ekland, Nancy Sinatra, Elle McPherson, Kate Moss, encara que cap d'elles no ha tingut mai la frescor ni la classe de la BB, sobretot tenint en compte que corria l'any 55 i fins i tot va haver d'intervenir la censura francesa, no massa partidària de fer-se sentir... BB (1934) va ser per a Europa allò que MM (1926) va representar a Amèrica. Brigitte/Marilyn: aire fresc per trencar motllos massa rònecs. Vladimir Nabokov publica el mateix any 1955 la seva Lolita, obra impensable avui en dia: potser el rus hagués acabat a la presó per incitació al sexe infantil i perversió de majors! Qui ho havia de dir que, en aquests temps tan utilitaristes, alguns estiguin cada vegada més preocupats per silenciar les idees que no són les del cànon: els titellaires detinguts a Madrid també en són un bon exemple. Em direu que perdo el temps pensant en totes aquestes coses improductives. Sí, és cert. Però també vull reivindicar la utilitat de l'inútil, parafrasejant el títol del magnífic assaig de Nuccio Ordine. Marconi va inventar la radio i va fer una cosa útil. Però no ho hagués aconseguit sense els estudis teòrics previs de Hertz i Maxwell, que només investigaven i treballaven per plaer, per estricte curiositat intel·lectual, sense pensar si allò que tenien entre mans servia o no per a res! Per cert, a Nabokov també li agradava molt perdre el temps amb les seves grans col·leccions de papallones o bé plantejant complexes problemes d'escacs: pur i meravellós plaer inútil. Qui no ha, no és!