dimecres, 15 d’octubre de 2014

Cada terra fa sa guerra!

S'acaba la calor i ja estem enyorant l'estiu que, just fa quatre dies, se'n va anar. És l'hora de tornar a treure de l'armari aquelles velles peces de tardor, que resulten sorprenentment amistoses després de tanta sandàlia, calça curta i samarreta amb tirants. També, però —maleïda frescor—, amb l'arribada del fred, totes les mosses es posen d’acord per guardar a bon recer totes les carns. O sigui que ja no veurem cap més top, ni cap més cuixa fina, fins d’aquí a sis o set mesos. En aquest sentit, jo prefereixo la calor sense cap mena de dubte! Sort encara que, en el tema de gastar la vista —tot ajuda a viure!—, ens queda el gran invent de les mitges negres sota faldilla curta. S'ha de reconèixer que algunes noies estan molt i molt temptadores amb mitges negres transparents, amb sanefes, carregades de dibuixos: n'hi ha tot un univers! Dues paraules em venen de seguida al cap: elegància i fetitxe. Quan una cosa se'ns amaga, —com un regal embolicat—, de seguida anem encuriosits per saber-ne el contingut! I això ens du a un dels jocs més divertits de tota la vida: treure'ls-hi les mitges —i, si s'escau, alguna cosa més— a les noies que frisen perquè algú els hi les tregui. O, al menys, a intentar-ho! I qui diu mitges, diu leggins o leotards, tant si val! Pensem que sense aquest entreteniment, que supera en escreix qualsevol intent de raciocini, no seriem ara aquí! Per altra banda, i canviant radicalment de tema, les vinyes, després d'haver-se portat estupendament, han començat a pansir-se i descansar. Una paleta de colors, càlids i carregada de cromatismes infinits, omple el paisatge tardorenc d'unes terres exhaustes i nues: bronzes, terrosos, taronges i canyelles fins l'arribada de la primavera. Aviat també tornarem a sentir la fressa màgica de la pluja fina caient damunt els pàmpols secs de les vinyes del país. Si plou, i voleu compartir amb mi una estona de tardor, veniu a veure'm i escoltarem amatents aquesta orquestra celestial. Seurem al porxo, a recer de l'aigua i, mentre ens amarem amb l'espectacle de la natura, farem un tast d'algun d'aquests vins excepcionals de noms suggeridors, que els nostres viticultors han extret de la mateixa gola de la terra: xarel·lo, syrah, mandó, samsó... I quan pari de ploure, passejarem pel laberint de camins i caminois prenyats d'aromes de la terra, mentre xerrem de tot i de res, arreglem el país i ensumem les aromes d'un hivern que està a punt d’arribar. També, un dia d'aquests, no sé qui, ens obligarà a canviar l'hora, conseqüència d'una bajanada més d'aquest món modern que vol controlar i dirigir cadascun dels nostres passos. Diuen que és l'economia, veritable madona de les nostres vides, qui ens fa canviar el rumb natural de les coses. Però tothom sap que cada terra fa sa guerra, i el planeta, sigui com sigui i amb economia o sense, seguirà girant, com sempre, a esquenes de les nostres escaramusses.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada