diumenge, 15 de gener del 2012

Qui perd, no pot pas riure!

Ella sola ocupa tot el compartiment, pensat, d’entrada, per encabir-hi fins a quatre persones. Duu la mossa una immensa maleta vermella de cuiro que subjecta amb tota la força del món: com si algú podés endur-se’n fàcilment aquella andròmina gegantina! Ni de broma! Malfiada, agafa amb les dues mans negres la valisa que manté col·locada estratègicament enmig d’unes cames negres i grosses com ella. Aquesta hora de la tarda, la gent, endormiscada en un comboi ple de gom a gom, busca lloc per seure i pensa: «Quina cara té la mossa: tot el compartiment per a ella sola!». Però ella ni s’immuta i, desafiant, altiva, ressegueix la mirada de tots els que la rodegen, intentant esbrinar qui podria ser l’ànima perduda que s’estigui delint ara mateix per la seva maleta infinita. Entretant pugen al vagó dues mosses d’esquadra noves de trinca: gorra a les mans, pistola a la cintura, manilles als ronyons, pintura als llavis, wonderbrà als pits. En veure que la gent murmura intervenen per veure que s’hi pot fer. «Sisplau, senyora, la documentació» inquireix una de les policies. La noia de vermell, que no entén res de català, llença un «Qué tu quieres!?», que fa intervenir a l’altre mossa que tradueix: «Señora, por favor, la documentación». Sorpresa que algú li digui senyora, somriu i mostra un passaport descolorit i arrugat, que tothom imagina caducat. Li comproven el document amb deteniment – sense entendre potser ni un àpex del què hi diu–, i li retornen amablement: «Muchas gracias señora. Usted disculpe». I ella, cofoia, torna a posar-se el passaport en una bosseta que du amagada dins la regatera negre pel seu generós pitam pitram. S’allisa el vestit i s’estira la faldilla que començava a encavalcar perillosament pel damunt dels seus genolls de roure, enmig dels quals segueix empresonada la peça vigilada amb zel. Sembla que l’episodi s’acabi quan, ai las, vés per on, una veu potent, neta i concisa, s’aixeca amb força enmig de la multitud, tot dirigint-se a l’autoritat: «Segur que aquesta, per postres, viatja sense bitllet!» Però una de les policies talla d’arrel qualsevulla maledicències i diu, en veu alta, que demanar el comprovant de transport a una passatgera –article 29– surt de l’àmbit de la seva competència. I molt menys registrar-la de dalt a baix, tal i com proposa el mateix eixelebrat a qui, si segueix per aquest camí, li posaran les manilles d’un moment a l’altre. Total que, mentre si són verdes o madures i enmig d’un desori monumental, el comboi s’atura a Diagonal i, de sobte, tot es complica d’una forma lamentable. La mestressa de l’abundosa maleta, atabalada, s’adona, una mica tard, que ha de baixar allà mateix i de pressa. Agafa com pot l’equipatge ciclopi i surt disparada o, si més no, ho intenta, perquè tot està ple de gom a gom i els que acaben de baixar són reemplaçats, sense solució de continuïtat, per una massa de passatgers entrants, superior o igual als anteriors, fent inútil que ningú més no es pugui moure de la seva posició. Però la dona no s’està d’hòsties, crida histèrica, remena potent les anques, dóna tres o quatre cops de cul i tres o quatre més de pit, i fa que la gent s’aparti davant la corpulència del seu impuls. Finalment, i en contra de tota lògica, aconsegueix sortir del tren, en el precís moment que la porta automàtica es tanca. I, aleshores, ve el drama: la dóna té la mala sort que la porta, al tancar-se, s’estavella de ple contra la seva mà i, instintivament, amb un gest de dolor, deixa anar la nansa de la colossal maleta vermella, que, en el tràfec, s’ha quedat dins del vagó. Ella, a fora, a l’andana i la maleta dins el vagó. El tren enfila a tota pastilla cap a la Plaça Lesseps mentre la dona, esgarrifada, es treu les sabates vermelles de taló i comença a córrer, perseguint inútilment el tren que li ha pispat la seva bonica maleta, plena, vés tu a saber de què. Qui perd, no pot pas riure!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada