Tan amics com abans!

Perdoneu-me amics meus si us heu sentit ofesos per la meva actitud insolidària envers la vostra forma de pensar. Sí, és cert el que diuen: m’he deixat vaccinar contra el maleït virus. No ho he pogut evitar: ho sento. M’han inoculat productes desconeguts i segurament tòxics i verinosos per a mi, però no pas pels que m’envolten. No voldria ara fer-vos entrar en dubtes amb les meves cabòries. No. Assumeixo la meva responsabilitat i tota la culpa. Tot i que no diré que no ho faré més, perquè seria incert. No em vull penedir d’haver fet una cosa que afavoreix els meus amics, com ara vosaltres. I més encara si no us heu volgut vaccinar: el meu gest irresponsable us protegeix. No vull, ni voldria que us passi res dolent. La meva vida m’importa poc: la vostra si que m’importa. I molt! Què seria la vida sense els amics? Vaccinats o desvaccinats. De fet, no vull ara que us penseu que sóc una bona persona que es desviu per la felicitat dels altres. No. No és això. Però he tingut l’orgull de saber que alguns del meus millors amics i amigues també s’han vaccinat pensant amb mi i els meus, i només per pura coherència i estima envers ells, doncs m’he vist moralment obligat a pagar-los amb la mateixa moneda. També, vés què hi farem, modestament he volgut aportar el meu granet de sorra i fer companyia a la ciència, aquesta amiga inseparable que em captiva amb la seva elegància i estima per la cultura del saber. Em fa mandra tornar a temps passats, que potser recordem amb nostàlgia, però que eren temps durs. En realitat tots vosaltres, amics que no creieu necessari que us vaccinin, em feu enveja. A mi també em va el rotllo contracultural del fuck the power, tot i que ara no entraré a explicar-vos la meva vida privada. Però, aquesta vegada no he tingut els pebrots, ni el valor, d'escoltar les paraules dels intocables bruixots de la tribu. A vegades no n'hi ha prou en amagar-se a la cova, tot esperant que passi la turmenta, mentre encenem ciris a Sant Pasqual perquè ens deslliuri de tot mal. Us dono les gràcies, amics, per fer-me rumiar les meves incoherències i per fer-me ostatge de les meves contradiccions. Si un dia em moro pels efectes nocius de la vaccina, em quedarà l’esperança que vosaltres, invaccinats, restareu vius per salvaguarda d’una humanitat perduda. De moment, però, la vaccinació massiva ha fet que les esgarrifoses xifres d’infectats i morts hagi baixat en picat. Ai, no. Que això, amics desvaccinats, també penseu que és una conya, un invent dels perversos massmedia, que només volen intoxicar la nostra ànima sempre confosa. Ja ho veieu: intoxicats pel verí de la vaccina o intoxicats per la propaganda del poder. Per això, amics meus, seguiu cultivant el jardí de la vida contemplativa i espereu que pari de tronar. Deixeu que el ramat de dòcils anyells, com jo, us tregui les castanyes del foc i, sobretot, penseu allò que deia J. D. Salinger en un dels seus contes: «Qui necessita flors quan ja s’ha mort?»

Pel maig, faves a raig.

No sé qui deia que l’estupidesa humana ens dóna una idea bastant mesurable de l’infinit. Sí, sí, l’infinit, aquesta entelèquia inversemblant, que els matemàtics emprem amb alegria i convicció. Aquesta idea de l’estupidesa infinita m’ha vingut al cap a compte de la desfilada diària de joves polítics que diuen que són negociadors d’un acord de govern. Aviam, tota aquesta colla de passerells no en tenen cap de poder per negociar re. Re de re. Tots són simples camàlics, cares visibles d’aquesta auca catalana de tan pobre contingut. No són les dretes ni les esquerres, ni faves en vinagre: és la menjadora per a centenars de càrrecs. D’altra banda, no sé per què ningú no esmenta mai cap del dos principals actors que mouen els fils d’aquest teatre de l’absurd. Tenen nom: Puigdemont i Junqueras; Junqueras i Puigdemont. Tant s’hi val. Tot i que van governar plegats, és clar que no tenen cap mena d’empatia personal. Zero. Ni una. És més, potser seria millor dir que s’odien, encara que sigui un odium theologicum, per allò que tots dos són creients. Si trobeu que odi és una paraula lletja i poc cristiana, busquem-ne d’altres: repulsió, aversió, enemistat, antipatia, animadversió. I aquest és el veritable nucli central del drama català d’ara mateix. Tinc clares dues coses. Primera. Governar és molt difícil. Segona. La repressió, que no s’atura, ens converteix en hostatges del repressor. És a dir presoners, exiliats, o simplement acollonits. I aquesta circumstància afecta la llibertat de moviment i, naturalment, la llibertat de raonament. La por no és bona consellera de les idees! Però, tot i així, si en aquests moments de turbulències, els dos polítics principals fessin el favor de trucar-se per fotre un cop de puny sobre la taula, tindríem govern en mitja hora! No sé si en aquests propers dies — això ho escric avui dissabte, 15 — es possible algun tipus d’acord o no: res no és descartable. La política ja ho té això, tot i que, per a mi, el mal ja està fet. Amb el 52% dels vots, hauríem d’haver configurat un govern de forces independents en les vint-i-quatre hores següents de les eleccions! És sabut que la veritat existeix: només s’inventa la mentida. Ara, una revista holandesa titlla els espanyols de dropos i malgastadors i s’ha encetat tota una campanya de suport al seu govern, que es nega a finançar gratis els estralls del Covid en els països del sud. No en va, les despeses multimilionàries en trens sense passatgers –per exemple– acaben per fer aflorar una corrupció i malbaratament endèmics. I no són tòpics. Pregunta: ho faríem millor en una Catalunya independent? Vist l’espectacle penós d’aquests dies, tinc la sensació que, amb poc esforç, seriem capaços de superar amb escreix la potineria espanyola. Abans de convertir-se en un creador de primer ordre, un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte, Willem de Kooning, que les va passar de tots colors en la seva joventut a NYC, deia: «El problema de ser pobre és que t’ocupa tot el temps». Dons això ens passa, que quan més pobres som com a país colonitzat, més ens barallem els colons per aplegar les engrunes. Tenim una difícil sortida d’aquest laberint i no la trobarem resseguint aquest fil d’Ariadna: el món no s’atura i els vells dirigents hauran de plegar. Necessitem (volem) noves idees trencadores i nous líders ben formats i sense complexos. A veure quan i d’on sortiran. Que no tardin, sisplau.

Entre lladres no es perd res!

Un dia d’aquests, llegint bajanades i pelant el temps, vaig trobar una petita i preciosa història animal del segle passat. Expliquen les cròniques que l’any 36 van caçar al Mississipí un petit cocodril i algun nazi americà –n’hi havia un tou–  va tenir la brillant idea de regalar-lo a Hitler: la segona gran guerra encara era lluny! El cas és que, set anys després, arran d’un dels brutals bombardejos aliats sobre Berlín, la bèstia, que vivia al zoo i es deia Saturn, va desaparèixer i tothom el donava per mort. Tres anys més tard, però, uns soldats el van trobar miraculosament viu entre les runes, el van rescatar per lliurar-lo a l’Stalin, que va estar la mar de content. Pobre bèstia: sortir del foc per caure a les brases! Ara, als 85 anys, s’ha mort al zoo de Moscou. Els diversos cuidadors que va anar tenint durant dècades l’apreciaven pel seu caràcter dòcil, sensible i de ben portar. Descansi en pau aquest rèptil, testimoni directe de la brutalitat humana. Segur, però, que Hitler o Stalin, dos dels grans carnissers de la història se’l devien estimar molt. Ja ho tenen això els animals: es deixen estimar! Fa uns mesos, el fill del rei lladre es va interessar per la crisi del toro de lidia i pels professionals del patiment animal. El cas és que sa majestat borbònica, va moure uns quants fils i de seguida la presidenta de Madrid va concedir ajudes milionàries per aquest sector cultural amb tanta tradició criminal. Aquesta chulapa que governa la capital del reino com una ranxera de Bonanza, sembla una comedianta treta d’una sarsuela amb música de xotis. Calculadora, pretensiosa, sense fre; se’n fot de l’Espanya que no és la seva: Madrid. Se la veu tranquil·la, segura de sí mateixa i a ben segur que ningú no tindrà nassos d’aplicar-li cap 155, per grossa que la faci. L’Estat de les Autonomies trontolla i no precisament per l’embat sense retorn dels catalans, sinó per la chulería d’aquesta noia, que abans de ser presidenta, es dedicava a fer tweets per encàrrec. Crec que pels que volem fugir d’aquesta Espanya sense solució, ja ens va bé el personatge. Ja ho diuen: no hi ha res més perillós que un ximple amb voluntat! Mentrestant, surt per la tele una senyora seixantina que es queixa perquè un policia li ha dit que no podia anar pel carrer sense mascareta. Estava la dona feta una fera i per molt que el periodista volia fer-la entrar en raó, no se’n va sortir. Deia que això de l’epidèmia era una patraña del govern comunista que només vol que la gent es quedi a casa i sense protestar. Que ella no havia vist cap mort pel carrer, ni cap autòpsia, ni cap virus: res de res. Naturalment, el seu vot val igual que el meu o que el teu. Ja ho deia en Punset: l’ànima està en el cervell i ha gent que el té molt atrotinat!

L'escala fosca del desig no té barana...

Ja han començat a sortir els primers espàrrecs silvestres: de marge, en diuen. A partir d’ara, la natura desperta i amb ella, jo mateix. La truita d’espàrrecs recent collits és un dels plats més extraordinaris que conec, tot i que, menjar espàrrecs fa que de seguida els pixats facin fortor. Ara he llegit que no tothom és capaç de percebre aquest aroma. Es veu que depèn d’uns gens que són (o no) capaços de detectar l’olor de l’àcid asparagúsic, que és molt capriciós, i no admet tots els nassos. En aquests dies en que l’hivern conclou, una mica de solitud és necessària, més que res per retre comptes amb un mateix, encara que sigui a petites dosis i fent-se les trampes que calgui. Deia en Jean-Paul Sartre que si et sents sol quan estàs sol, és que estàs mal acompanyat. No entenc aquelles parelles –en conec– que es passen el dia junts. Es lleven junts, es dutxen junts. Esmorzen junts. Agafats de la maneta, baixen pel Passeig de Gràcia i van a comprar llibres a la Casa del Llibre, per llegir-los plegats. Veuen els mateixos programes per la tele. I després, clar, abans d’anar a dormir, es renten les dents ensems i, si es descuiden, s’intercanvien els pijames i els somnis. La vida duplicada per l’individu mínim. Jo, si no visc més, és perquè no tinc més temps. I, com Sòcrates, també penso que el pas del temps arruga la pell, però la manca d'entusiasme rebrega l'ànima. No és el meu cas: sempre tinc projectes en marxa que fan que acabi tots els dies estropellat, debolit. No paro. I quan dic no parar, no és una frase feta de continguts volàtils, no. És literal. La culpa principal la té el meu síndrome de hiperventilació que m’obliga a tenir sempre coses entre mans. I algun despistat pot preguntar-me: i com és que un jubilat com vostè no para en tot el dia? La resposta la tenen tots aquells que, com jo, tenen la sort i la pega de viure en un gran casalot en forma de masia catalana molt antiga. Es tracta d’un monstre bulímic que cada dia, per no dir cada hora, demana la nostra atenció. Sempre hi ha una peça que grinyola, sempre hi ha alguna cosa per arranjar o, senzillament, un mateix qui s’enreda tot sol i, com és el meu cas, es posa a instal·lar pel seu compte un conjunt de plaques solars, tot i no sabent ni per on començar. Ara, després de mesos de feina, ja funcionen i és un goig pensar que, de mica en mica, revertirem el drama del canvi climàtic que la nostra generació ha fet créixer en desmesura. I quan arriba l’hora nona, arrossego l’ossamenta i m'instal·lo davant una pantalla per lliurar la meva ànima en mans dels somnis dels millors creadors. Ara mateix he caigut a la trampa que Paolo Sorrentino presenta a les seves fantàstiques sèries dedicades als Papes. El fosc i fascinant món del Vaticà, vist amb els ulls impagables de l’italià i l’elegància d’actors insuperables: Jude Law, John Malkovich, Cecil de France, Cámara, etc. Tota una simfonia cinematogràfica amenitzada amb els sensuals balls eròtics de les monges novícies, que es contornegen obscenes amb el ritme de la frenètica música dance de Charlie Barker. Mare meva, quina desmesura tan divertida! Potser la Maria Mercè Marçal ja ho havia somiat tot això quan ens deia que l’escala fosca del desig no té barana.

Qui canta els mals espanta!

Difús, malhumorat, aspre, malganós: avui m’he llevat així per culpa d’una nit carregada de somnis absurds, cabòries obscures. Massa temps –aviat un any– de semi reclusió obligada. La manca de relacions personals comença a passar-me factura, tot i el privilegi de viure enmig de vinyes i boscos. Busco alguna manera de començar millor el dia. Segur que el sol ja vol treure el nas pel cantó del Garraf. Obro els finestrals i el panorama visual que se’m presenta reviscola el meu ànim decaigut. La meravella d’aquests dies únics de febrer té nom: la flor blanca de l'ametller s’apodera de la llum del dia que comença. Els que vivim a pagès coneixem bé aquest espectacle floral. És una pauta; és com un punt de llibre del cicle anual que cada segona setmana de febrer ens indica que s'acosten temps més ufanosos. Avui, els marges de les vinyes venen vestits de puresa blanca. Des de la meva posició observo desenes d’ametllers emblanquinats que, abandonats a la seva sort, van fent la seva particular viu-viu. En Josep Pla, mag de la paraula de la terra, deia que l’ombra que projecta la flor en el sol hivernal és tenuíssima, vaporosa: l’ombra d’una ombra. La vinya adormida encara i les branques florides, contrast cromàtic, preludi de la festa primaveral que s’acosta a marxes forçades. Poeta sobre poeta: Enric Cassasses, tot homenatjant Maragall i el seu Ametller florit, escriu: 

            Ametller, fas branca a branca 

                                 manifestos de bondat,

                                                     com aquella rosa franca 

                                                                         ets un crit de llibertat,

                                                                                         déu te guard, bandera blanca. ​ 

Baixo del núvol i toco de peus a terra. Poso la ràdio i, ja de bon matí m'etziben unes dades manipulades –enquestes en diuen– sobre l'orientació del vot. Totes les mostres de població que prenen són escasses, tramposes i, segons qui faci el suposat estudi, es decanta, descaradament, cap un cantó a cap a l'altre, tot intentant forçar la balança dels indecisos. Jo, directament, les prohibiria. Quina empapatxada! Tanco la ràdio: poso música. Sona la banda sonora de la bonica pel·lícula Singing in the rain, on es canta i balla la famosa cançó de Herb Brown que diu: Sóc feliç mentre plou, tot el món sembla nou. Podríem cantar-la plegats, i veure si funciona allò de qui canta, els mals espanta! Maleïda pandèmia: vides trencades, somnis perduts! Haurem de canviar la nostra forma de vida. Mentrestant, al Parlament d'Estrasburg, el president Puigdemont treu els colors d'Europa amb el calabre polític del Sr. Borrel, de cos present. Alipori. I és que qui busca justícia amb massa obstinació, en realitat vol venjança. Víctor Hugo escriu: «Le chien a son sourire dans sa queue». I jo que hi afegeixo «Et les mots dans les yeux». Cada dia que passa en Ross i jo ens coneixem millor. Em sé de memòria les seves reaccions canines, les seves alegries contagioses. Potser jo no sabria viure la senzilla i pautada vida que ell porta, a redós de l’ombra de l’amo. Però si un dia m'entesto a conèixer l'aroma de la felicitat, miraré de convèncer-lo perquè em faci arribar per via telepàticament canina, quelcom de la seva dolça bonhomia. Perquè us he de dir que, tot i que amic únic, el meu humanal llinatge no em dona dret a saber-ho tot de la seva lleialtat.

Parlen cartes i callen barbes!

L’any vint ha decaigut. No sabem què podem esperar d’aquest nou vint-i-u però, tal i com van les coses, em sembla que més aviat poc. De moment, les vinyes reposen i els pagesos s’esforcen en la tradicional poda: verga a verga, cep a cep, fins a netejar tots i cadascun del cinquanta milions que en tenim plantats al Penedès. Si alguna cosa del cultiu del raïm no ha canviat gaire en els segles és l’esporga. Ara, amb les tisores pneumàtiques, és més fàcil, sí, d’acord. Però encara no s’ha inventat cap robot que pugui fer-ho com una persona de la terra: temps al temps. Terres cendroses, ocres, calcinades: és temps d’hivern i les vinyes van esgotades. Tots anem una mica igual: jo, al menys! Poca energia al cos i l’ànima en pena. I si algun dia, per rutina, engego la ràdio o la tele, aleshores sí que n’hi ha per arrencar a córrer! L’hivern comença quan s’acaba la nit més fosca, més llarga. Des del solstici no han passat ni tres setmanes i el dia allarga ja vint minuts. Neva, diuen les imatges que ens arriben, tot i que aquí, al meu poble, no. Vol dir que seguim de ple dins un llarg hivern i això enllangoreix la poca esma que encara arrosseguem. Assegura la lingüista Carme Junyent, que d’això en sap un tou, que, avui, només un 40% de catalans parla català habitualment, malgrat que més d’un 80% l’entengui. Diu: «Històricament, se’ns ha castigat tant per parlar la nostra llengua que estem programats per renunciar-hi de seguida» Els castellans i la seva llengua se’ns mengen. Potser d’aquí uns anys serem independents en castellà. Ho firmaríeu això? Aquí a la Vila, el comerç és horrorós: tothom es passa al castellà de seguida. No fos cas que perdéssim una venda per mor d’unes paraules. És la submissió a la llengua dominant, diu la Junyent. Afegeixo jo: i la submissió a l’amo, al que mana de veritat. La llengua de les porres del primer d’octubre. Tot i així, és ben cert que, avui en dia, ningú no ens obliga a parlar espanyol a casa nostra. Ho fem voluntàriament, destres vassalls, per evitar-nos maldecaps. TV3 és líder d'audiència, d’acord, però no diuen mai que aquest lideratge suposa mitjanes d’un 15% d’espectadors. D’altres televisions catalanes s’emporten el 5%. Això vol dir que la resta, un 80%, és televisió en castellà. Fa poc sentia una mentidera professional, que cobra per ser-ho, que deia –a Madrid– que el espanyol està proscrit a Catalunya. Òstia, i és una dona d’aquí: nascuda aquí i que viu aquí de tota la vida! Per què hi ha gent que s'odia tant a si mateixa? Cap respecte per aquests botiflers sense escrúpols, gent sense cultura ni principis, espècimens tòxics. Una cosa és pertànyer a un partit polític i, en conseqüència, no dir mai tota la veritat –Nietzsche dixit– i l’altra, és mentir sense fre i deshonestament. Parlen cartes i callen barbes! Des que l’he vist fanfarronejar, m’han entrat unes ganes tremendes de dar-li la raó i per això he decidit parlar només en català durant tot l’any vint-i-u: arreu i sempre. Potser també ho faig per equilibrar una mica la balança dels que només parlen en castellà, que són molts. Molts. Us hi apunteu? Eh, que no és una tasca fàcil! El català depèn de tu, és el títol del nou assaig de la Carme Junyent.

Qui calla i fa son joc, no fa pas poc!

Ara fa anys, a Vilalba dels Arcs, una bala perduda enmig d’un silenci matiner va segar la vida del germà gran de ma mare, el tiet que mai no vaig conèixer, requetè carlista dels terços de Montserrat. La guerra espaordidora obligava a prendre partit: la família mana i no tries on neixes. O sigui que, a la força i a desgrat, no queda més opció que mullar-se i anar al front: a lluitar pels teus i tot allò que representen. Pels que no vàrem viure aquella bogeria, ens és fàcil ara assenyalar sense dubtes i amb molta lleugeresa, qui eren els bons i qui els dolents d'aquella terrible massacre. Una cosa és clara: els joves de l’època que van deixar-s’hi la pell, no tenien la culpa de res. El cas és que al cap de vint anys de la maleïda matança de l’Ebre, ma mare es va obstinar a fer-me entrar a l’escolania del monestir. Semblava fàcil tancar el cercle casual que fa girar l’auca del bé i del mal. Un nebot del soldat a l’abadia catalana! Jo m’havia preparat durant dos anys per l'examen d’ingrés: piano i solfeig a dojo. Per postres tenia una veu d’àngel que era un somni celestial: potser uns segles abans hauria acabat sent un castrat famós, com en Farinelli, vatua l’olla! La modernitat, però, em va salvar d’aquella moda esgarrifosa, que consistia a escapçar-los les boletes als infants amb bona veu, per tal que la testosterona adolescent no acabés per malmetre un futur bon contratenor! Però tornem al monestir i, ai las, la criatura, a deu anys, o sigui jo mateix, no volia dur una vida monacal internat a la muntanya santa. I amb aquest petit detall no s’hi havia comptat! De fet, ningú no m’havia preguntat mai: nen, vols passar els pròxims quatre anys de la teva vida a Montserrat? Perquè si ho haguessin fet, jo tenia la resposta preparada: no! No i no! No tenia ganes de passar la meva adolescència enmig de monjos, ciris, misses i morenetes! Total que, a la prova d’accés, vaig cantar amb desgana, apàtic, desmenjat, errant les notes, una per una i totes juntes. La partitura que em va tocar en solfa va agafar un increïble compàs de tres per quinze, amb un pentagrama que ballava la rumba i semblava tenir sis línies. La cantarella va durar dos minuts inacabables després de les quals vaig rebre un no rotund, que a mi em va sonar celestial! «No, ni parlar-ne, aquest nano té la veu massa gruixuda!», em va disculpar amb una educada mentida piadosa el monjo que m'examinava. Tot i tenir clars suggeriments d’aprovar-me, l'home va veure que aquell nen no volia vestir sotana i cantar el Virolai durant quatre anys seguits. Gràcies amic i desconegut monjo savi! El somni maternal del nen a l’escolania s’esvaeix en un instant: la mare plorant per fora i son fill rient per dintre. I és que jo només volia ser un senzill nen de poble, feliç de jugar tot el dia a pilota pels carrers del poble amb els meus amics del poble. Caçar gats i follar nius i nedar a la riera i tirar bales i botxes i robar cireres i estirar les trenes de les veïnes de deu anys i anar, com tots els nens del poble, a les classes del Sr. Andreu on, a part de resar el rosari sota l’atenta mirada del dictador, poca cosa s’aprenia. Qui calla i fa son joc, no fa pas poc!

Això rai!

Llegir Casasses sempre és un plaer. Assagets. Sorprenent, culte, imaginatiu, renovador. Cop i rai en diu ell. Recorda que l’arquitecte Puig-Boada, amic de Gaudí, ens transmet allò que va dir el geni en una xerrada al palau Güell, ara fa cent anys: «no és de rebut dir mori Espanya, perquè el nom és nostre.» Els romans, al segle II a.C., prèvia derrota del cartaginesos, van començar a administrar la Hispània Citerior, que si fa no fa, correspondria territorialment a tota l’àrea que ara anomenem Països Catalans. Els del centre i sud, que s’han apropiat del nom i la cosa, són estrangers d’aquesta Hispània primigènia. La història perversa de les nacions! Els grans pensadors –desconegut Gaudí, fora de la seva faceta arquitectònica– ho són, no només perquè tinguin idees pròpies, sinó també perquè fan pensar. I pensar i repensar el moment present, sempre alimenta el nostre esperit atribolat: ens cal intel·ligència per entomar assossegadament temps complexos. Precisament aquests dies hem passat moltes estones pendents de les xarxes, per veure d’esbrinar qui seria el nostre nou president. Bé, ja m’enteneu: el proper president d’occident. Si més no, és la conclusió a la que s’arriba escoltant els nostres entesos tertulians, a voltes perillosos corifeus del poder de torn, entestats a explicar-nos el segle XXI com si fos una simple extensió de temps passats. Tot ho saben; això rai: experts en tot i pensadors de re. Tant si es tracta de canvi climàtic, com de pandèmia, com del llunàtic Trump. La seva oratòria, filtrada per micròfons poderosos, fa que l’anàlisi més superflu esdevingui tot un tractat de sapiència barata. Ja fa temps que critico aquest poder abusiu que tenen unes poques dotzenes de xerraires que apareixen a tothora a les ràdios i televisions. Cobrant diners, naturalment. Com és possible que surtin sempre el mateixos personatges que abans d’obrir la boca ja saps que diran. I no depèn del seu color polític, perquè tan avorrit és un dels teus, com un altre que no pots ni veure. Estic convençut que rebuscant una mica trobaríem centenars de persones interessants que podrien obrir una mica la caixa de les idees, ara tancada a pany i forrellat. De fet ens passa el mateix al Parlament de Catalunya, on sempre sentim les mateixes veus defallides. I dels diputats que no surten al faristol ni a la premsa —la gran majoria— no en sabem ni el nom. D’això se’n diu dictadura: dels partits polítics i dels mitjans de comunicació. Obriu les portes i que entri aire fresc: ens ofeguem!! Tornem, però, a les eleccions americanes. Setanta milions de desequilibrats nord-americans, de molt diversa condició, han votat lliurement al sonat més miserable de l’Univers? O potser és que, des d’aquí, no podem entendre ni el què, ni el com dels Estats Units d’Amèrica? Recordem que quan a França encara estaven entretinguts guillotinant reis i reines, George Washington, ja era el president d’un gran país, amb una constitució que consagrava la separació de poders! El món canvia a una velocitat de vertigen i potser som nosaltres, els descendents de la vella república de Roma, qui no ens assabentem de res.

Hi ha dies i dies...

Vivim dins el vòrtex d’una gran i estranya revolució postmoderna que ningú no és capaç d’estudiar amb prou cautela i visió de futur. Potser no és possible fer-ho.  Tot s’esdevé a una velocitat de vertigen que impossibilita l’ús d’antigues eines de treball prospectiu, sistemàtic. Cada dia, les noticies de les sis de la tarda deixen obsoletes les de les cinc i les quatre. Res del que hi havia fins ara ens val com a referència: la història feta miques. I amb aquesta demència col·lectiva en la que estem instal·lats sorgeixen inevitables personatges sense cultura, sense principis, sense escrúpols, que ens governen i decideixen què, qui, com i on. El més ximple i nefast de tots ells, i el més poderós, és l’americà, que hauria d’haver nascut cent-cinquanta anys abans i haver estat un bronques de Saloon a l’estil d’un Jesse James de pacotilla. Però el cert és que aquí el tenim en ple segle XXI, i amb les pistoles sempre a punt: no se sap mai. Estem ben arreglats! En aquest complex sistema d’inequacions en què ens movem, en què es mou tota la humanitat, només hi faltava la pandèmia. Estic segur que a molts d’aquests governants de primera fila ja els hi va bé que tothom es quedi a casa, aïllat, cagat de por, i no emprenyi. Tots els que manen somien un món dirigit per ells, i en el qual ningú no es queixi de res. Estem a punt d'arribar-hi. I no és cap broma. Pensem que les democràcies representatives, mitjançant el sufragi universal, no tenen més enllà d’un segle de tradició. Veurem quan més aguanten sense una bona sacsejada. I sinó, girem el cap cap a l’Orient, més concretament cap a la Xina, i potser veurem allò que s’esdevindrà abans del col·lapse occidental. Una paraula ens fa por: totalitarisme. La inanició i la fatiga d’una vella Europa plena de polítics sense cap idea i l'agressivitat americana resumida en el mateix eslògan que en la primera gran guerra, America First, no fan preveure un futur esplendorós. El món seguirà rodant i el sol sortirà cada dia: ningú no ho dubte. Però viurem –viuran– sota una llibertat vigilada i qui parli de drets pot acabar ben guerxo: drets, els justos. Tindrem, això sí i sense cap dubte, el dreta a consumir. Ja ho fem ara. Cal consumir de tot i força, sinó el voraç i bulímic capital diu que no creixem prou. Aquestes noves tecnologies del consum –més el covid– han accelerat una deriva inqüestionable cap a una societat aïllada, despersonalitzada, freda, sense sentiments. El futbol, des de casa i sense gent als estadis. La música online, sense concerts en directe o limitats. El cinema per la tele amb catàlegs de milers i milers de pel·lícules: no cal que surtis de casa per ser feliç! L’atenció personalitzada ha quedat suprimida: tot per telèfon o per internet. Un telèfon que sembla no trobar mai ningú que el despengi a l’altra costat. I unes pàgines web que no contemplen la possibilitat d’un tracte personal: màquines, robots, apps, cookies, porqueria insubstancial. D’aquí a pocs anys, tots misantrops com en Marcel Proust. El caos avança. No cal negar la realitat, ni tampoc cal que em dieu optimista. Avui és el dia que tinc.

El més ruc és bo per bisbe!

Estem immersos en una etapa vital estranya, frustrant, malaltissa. La mascareta al nas i la por al cos. Una distopia que supera moltes sèries de ficció i amenaça de convertir-se en realitat permanent. I els sorolls provinents del món de la incultura que se’n foten dels esforços de la ciència i els científics. Alguns sembla que renunciïn al seu passat i no saben, potser, que són vius per culpa d’alguna vacuna que els seus pares els van administrar quan eren petits. En fi, és molt difícil lluitar contra aquesta altra pandèmia, que s’escampa gràcies a la gratuïtat de les xarxes socials i el poc senderi de molta gent. D’altra banda, la política de l’Estat en mans de gent que potser estarien millor sense manar: ells no ho sé; nosaltres segur. No aposto per tornar al segle XIX, on només manaven els rics i ho feien per defensar els seus interessos. Però alguna cosa se’ns escapa quan veiem qui s’ha colat en aquesta granja dels disbarats. Ningú, per exemple, és capaç de posar en fila els banquers i fer-los retornar la pasta que han dilapidat a mans plenes? Ningú no és capaç de posar en fila els bisbes –començant pel de Barcelona, que ningú no sap d’on ha sortit– i dir-los que d’aquí endavant s’hauran de guanyar la vida treballant? No cal ser revolucionari, per a això, només honrat i ferm amb les conviccions. Partits que es diuen d’esquerres, amb polítiques de la dreta més reaccionària. I poques esperances a l'horitzó. Fa pocs dies hem tingut l’Onze de Setembre més estrany dels darrers anys. Les circumstàncies aconsellaven prudència, i els catalans som molt disciplinats. Un Onze de Setembre per oblidar? Jo crec que no. Estan passant moltes coses. Aquí, a casa nostra i a Madrid, on cada dia tot fa més pudor de podrit. Aquí també hi ha ball de bastons, però en un clima de legítimes reorganitzacions partidistes, molt lluny de les barroeres punyalades de la cort espanyola. Observant les decisions errònies que pren sempre el Suprem quan es dirigeix a Europa, cada dia es valora amb més força la tasca de Puigdemont des de Waterloo, on ha aconseguit un lideratge indiscutible a l’entorn de la seva figura. Els que estem per la independència hem de reconèixer que, malgrat les decisions erràtiques de l’octubre del 17 i no tenir el valor de declarar la independència, tal com li ordenaven els resultats del referèndum, el president Puigdemont continua sent un gran actiu polític. Els espanyols no se’n saben avenir, d’aquesta personalitat que els destorba i els descol·loca. Intenten, dia sí dia també, fer-lo transparent, oblidar-lo, menystenir-lo fins que es cansi i plegui. I obliden que, rere la seva figura, s’hi han arrecerat una bona part dels polítics amb més futur d’aquest país. O sigui que hauran de suportar-lo fins que un polític espanyol intel·ligent –segur que n’hi ha– posi fre a la cacera i es declari una amnistia per a tots els presoners i exiliats polítics. Difícil, tot plegat, i alhora esperançador, perquè la força del poble que vota segueix intacta. Tots plegats ens trobem amb decepcions diàries, sobretot per la manca d’una estratègia comuna entre partits, però això no vol dir que ningú baixi del burro. Ho tenim fàcil, perquè a l’altra cara de la moneda ja sabem què hi trobarem: colonialisme, menyspreu, espoli i coces. 

Paraules d'estiu, segons qui les diu!

Tot allò que ja va predir l’Orwell, brigadista per la República en temps espaordidors, s’està complint al peu de la lletra. La novel·la política 1984, publicada el 1949, pensa un horitzó on el conformisme absolut dels ciutadans fa possible el control de l'individu per part dels poders de torn. Pels ciutadans no existeix ni tan sols la llibertat de pensament privat, ja que la vigilància dels poderosos envaeix fins i tot la més estricta intimitat. El Gran Germà està més viu que mai. Un líder omnipresent, policèfal, i que va canviant de nom i de faç, ens controla, ens vigila, ens acolloneix. Digues-li amazon, google, netflix, visa, hisenda. Tant li fa. Saben tot de nosaltres i, com a dòcils anyells, ens lliurem sense problemes a la post-modernitat destructiva que representen. I en aquesta perversa inequació gegantina sempre trobem els mateixos perdedors i els mateixos guanyadors. Només hi faltava ara, en aquest Jardí de les Delícies, la irrupció del maleit virus manipulador. Quan va començar ens escoltàvem i fèiem cas dels experts epidemiòlegs. Ara no els hi fa cas ningú. Com és possible que dubtem de la seva ciència? El neerlandès Dante, en el seu Inferno particular, uns ho explicava fa segles amb paraules. Dos-cents anys després el tríptic del Bosch, ara al Prado, ens ho detalla amb una imatgeria peculiar. Sempre estem en el mateix punt: el pecat i el càstig diví associat. Luxúria, gola, avarícia i peresa; un món de plaers desenfrenats té el seu corresponent assot diví. Ara, els contemporanis del XXI com nosaltres, tot això ens semblen minúcies, però aquest pensament dèbil dona cos a un criteri actual bastant estès. Una espècie d'aiguabarreig entre la bruixeria de la baixa edat mitjana i la sobre-informació barata i intranscendent de les xarxes de comunicació actuals. Tothom pot dir de tot, fins i tot la bestiesa més agosarada, però tal i com diu en Daniel Gamper, no totes les paraules tenen el mateix valor. I hem de saber escollir i escoltar les Millors Paraules, deixant de banda la faramalla que dona la llibertat d’opinió i d'expressió d’una democràcia: cap paraula vedada i, al mateix temps, cap opinió acientífica al centre del debat. No estem gaire lluny, si és que no hem trobat ja el nucli, d’aquell Món feliç que plantejava Huxley, vint anys abans de les idees de l’Orwell. A l’any 632 AF (After Ford, inventor del cotxe), és a dir d’aquí cinc-cents anys, els ciutadans, sota la benvolença unificada d’un únic estat mundial, s’han deixat domesticar del tot. Bé, en el cas de Huxley podríem retreure-li que errés tants segles en el tempus, quan, de fet, molta part del panorama desolador que ens dibuixa ja és l’habitut del nostre dia a dia.  La llibertat i els lligams emocionals, tal i com fins ara els havíem entès, han estat proscrits per l’autoritat competent. La felicitat només arriba amb el clic de «M’agrada» que els personatges de Black Mirror, volen pel seu compte d’Instagram. Aquesta calor m’està afectant allò que abans era el cervell: és ara que hi veig clar! Paraules d’estiu, segons qui les diu!
 

Tants caps, tants barrets!

Tenia raó en Josep Pla, tot un andarec amb llibreta de notes sota el braç, quan deia que caminar ajuda a pensar i a ordenar l’armari de les idees. Aquests dies pensava amb ell perquè, a tocar de casa, a Vilobí, tenim un camí secundari per on només hi passem els veïns de la zona i els pagesos amb els seus tractors de color blau, de tant ensulfatar. També s’hi deixen caure alguns ciclistes, lluitant per mantenir-se en forma, cosa que, un dia o altre troben com impossible i aleshores pengen la bici, com aquells vells jugadors de futbol que pengen les botes. En el decurs dels anys hom s’adona que, pel camí de la vida, es van abandonant projectes i penjant constantment les botes: reials o figurades. Aquests dies de confinament, però, el camí de casa pateix un fenomen d’allò més desconcertant: desborda activitat! Tot el dia ple de gent de tota mena, amunt i avall; matí, tarda i nit. Un munt de gent, amb mascaretes o sense, prova de fer via: no n’hi ha dos vianants iguals. Com la vida mateixa: tants caps, tants barrets! Enèrgics caminants –power walking–, passejadors calmats, famílies senceres que mai no havien passat per aquí, ara en són habituals. Jubilats perduts i, a vegades, esmaperduts; nens i nenes amb bicicleta. Fins i tot n’hi ha un que passa sovint tot fent esport amb patinet elèctric! Alguns entenimentats porten barret i d’altres passen amb la testa amarada i a punt del col·lapse canicular. Els més divertits són aquells que van d’uniforme de trekking, en diuen ara, tot i que el camí està ben asfaltat. Van a la tenda d’esports i es compren l’equip sencer: roba transpirable, botes o sandàlies de marca, motxilla, mitjons de fibra, gorra, ulleres polaritzades, cantimplora i –que no faltin– bastons de fibra de carboni i, si s’escau, auriculars. Se’ls reconeix de seguida perquè l’equipament es nou de trinca i en poca estona comencen a treure la llengua. Molta gent saluda quan passa, encara que no tothom, ni tampoc amb paraules entenedores. Molts cops és un simple cop de coll o una aixecada de celles. A vegades amb una simple expressió onomatopeica o gutural n’hi ha prou per dir hola i adéu. També trobes aquells personatges que s’avorreixen i surten a caminar i a veure què. Espècimens perillosos. Quan et creues amb ells s’aturen i deixen anar un què?! Volen conversa i amb aquest pronom interrogatiu pretenen encetar tan sols sigui una petita conversa que li ompli una estoneta. Si estàs d’humor t’apuntes i contestes quatre paraules rutinàries i sinó, sense deixar de caminar, pots sortir del pas amb un ei, hola! Ara, molta gent intenta descobrir els petits mons propers que existeixen més enllà de les parets de casa seva. No sé si això durarà gaire o potser molt aviat tots tornarem a agafar el cotxe per rebentar el país de dalt a baix i a tota llet, amb aquest invent horrorós, anomenat turisme compulsiu.

El riure és de qui guanya!

Riure o somriure sempre ha estat una de les manifestacions d’alegria de l’espècie humana. Plorar també. Diuen que hi ha animals que també riuen. Jo no n’he vist mai cap. Gestos facials, els que vulguis, però allò que diríem riure o somriure, no. El meu gos riu per la cua. Quan comença a ventar la cua pots estar ben segur que riu a la seva divertida i expressiva manera. La felicitat d’un gos la trobes als seus ulls (i als teus) i el riure a la cua. El meu somriure no és a la cua, perquè allò que seria una cua, cua, no en tinc. Tinc altres òrgans, però cua, no. Aquests maleits dies del virus podrit que ens està matant l’alegria, ens hem hagut de mig tapar la cara amb mascaretes, deixant només visibles els ulls com a sensors personals. Potser tot això que ens passa està sent una oportunitat de mirar els ulls de la gent, cosa que fem poc. Habitualment, quan parlem en altres persones els mirem la cara, que no vol dir que ens fixem amb els ulls. Ara, no tenim més remei que mirar els ulls: riallers, tristos, apagats, vius, manyacs, dolços, joves i vells, patidors i positius. Hi ha gent gran amb ulls joves i gent jove amb els ulls que no brillen: apagats abans d’hora. Els millors poetes han parlat de les mirades de l’amor. En Bob Marley diu en una de les seves cançons: «La corba més preuada d’una dona és el seu somriure». Si haguéssim de trobar un enllaç, un punt de connexió, entre el món personal interior i allò que passa a fora, aquest nexe el trobaríem als ulls. Entre l’ànima i el cos trobem els ulls. A vegades ens costa mirar sense pensar: mirar només. Obrir els ulls, descansar la ment i observar allò que tens davant teu. Aquest exercici no és fàcil de fer: ens entestem a pensar massa i sempre que podem. Duem una vida en excés plena d’estímuls i estem perdent la capacitat de només mirar. Kandinsky renyia als seus crítics o admiradors quan algun s’atrevia a preguntar-li per algun detall incomprensible d’una de les seves obres. Els deia: «Obriu els ulls i deixeu de pensar». Diuen que amb una mirada (a vegades) n’hi ha prou. La sabuderia popular situa al cor els afers de l’amor, només pel sol fet que aquest òrgan es destarota davant la presència del ésser estimat. Però el cor només entén de batecs i no sap perquè batega, en canvi els ulls, espill del caràcter, sí que saben de les nostres alegries i penes. Què espurneja amb més fulgor sinó els ulls de l’estimada, els ulls de l’enamorat, els ulls dels amants secrets, encara que sigui perquè només ells dos saben de les seves guspires... Les mirades profundes i sinceres als ulls poden està plenes del llenguatge del silenci i fer que les paraules esdevinguin sobreres... Tot això i més hem après aquests dies de boques amagades, llavis closos a la força i mirades que entendreixen. Haurem de deixar per a més endavant els petons i el desig de veure com es mouen uns llavis quan diuen coses boniques...

Mentre el món siga, veurem coses!

Cada dia que passa estem més i millor desinformats. Aquesta frase pot semblar un oxímoron, una contradicció en sí mateixa. Però en els últims temps ha deixat de ser un joc de paraules, per convertir-se en una eina que els mitjans de comunicació i els polítics han desenvolupat per mantenir-nos fora de l’àmbit de la veritat, encara que aquesta, com se sap, sempre és relativa. Moltes vegades els experts es contradiuen uns als altres i són també responsables de tota aquesta cerimònia espantosa de la confusió informativa. Estem força acostumats que els polítics diguin una cosa i la contraria, per allò de marejar la perdiu, però la gent de ciència, també? No és un problema només nostre, sinó que forma part d’aquesta globalització irracional, que només té com a objectiu l’economia. Tot s’hi val mentre el capital no en surti mal parat. I si convé, mentir esdevé un mal menor. Ni tan sols els països occidentals s’han pogut posar d’acord en trobar la manera de comptar els morts provocats per la pandèmia que ens assota. Cadascú dona les xifres que vol, sense que cap organisme independent ho validi. Fins i tot a l’Espanya centralitzada –recordeu allò de loparamosunidos– ningú no ha volgut imposar un criteri per comptar el nombre de defuncions provocades pel virus, no fos cas que sortissin xifres espantoses. A Catalunya, per exemple, el Govern dona per bones les xifres que proporcionen les funeràries, un cop restades les morts estadísticament considerades com a naturals i, és clar, aquestes xifres sobrepassen en molt les ràtios de Madrid i d’altres comunitats, que només comptabilitzen els morts testats a hospitals i residencies. Ho fem millor aquí? Ens apropem més a la veritat? Sens dubte. Però calia fer-ho? Ho dic perquè el preu que estem pagant a nivell Espanya o Europa, és que a Catalunya tenim unes de les pitjors xifres de tot l’Estat, i aleshores alguns cínics aprofiten per dir, dia sí, dia també, que tot això s’ha gestionat molt malament. A data d’avui, 13/5/20, a Catalunya amb 7,5 milions tenim 146 morts per cent-mil habitants. Mentre que a Bèlgica, que compten les dades com nosaltres i que té 11,5 milions, és, ara per ara, el país del món amb una taxa de morts més elevada: 77 cada cent-mil. I només en tenen la meitat que aquí! Les xifres són les que són i no m’atreveixo a valorar-les, simplement les poso sobre la taula. En honor a la veritat, si els còmputs de la resta de l’Estat, sobretot a Madrid, haguessin seguit criteris més estrictes, com els catalans i els belgues, Espanya tindria el 50% més de morts dels que consten ara oficialment i seria, de llarg, el país del món més afectat. Però el Gobierno, no ha volgut ni parlar-ne de fer els comptes ben fets, perquè les xifres reals espantaven. I és que, tal com deia Campoamor, «En este mundo traidor, no hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira.»

Rere el Rei, figues li fan!

El preparao

     Aquí tenim «El Preparao», per la tele, amb uniforme de camuflatge, suposo que per mimetitzar-se amb l’entorn, passar desapercebut i evitar caure en una emboscada. Ja sabem que amb els socialistes no hi ha problema: són monàrquics avant la lettre. Però dels chavistes/estalinistes seguidors del coletas no te’n pots fiar ni un pèl. Guants blaus a les mans, mascareta blava a la cara, sang blava a les venes. Salutacions militars. En fi, tota una obra de teatro del bueno, com diria el bronques del Mourinho. I què hi feia pel carrer tan insigne figura en aquests dies de reclusió, oració i penitència? Dons, donar exemple com a primer soldat d’un exèrcit de 47 milions, a l’hora de servir a la pàtria des del Mando Operativo de Pozuelo i en el marc d’un operatiu anomenat Balmis. Al seu costat, la ministre de Defensa, pobre dona minimitzada, que vol posar cara de ordeno i mando, en plan Trillo, però no li surt o no en sap. No sé.

     El discurs que li han preparat al nano, doncs com sempre, buit de contingut i ple de frases fetes. Un speach sobrer. «Vocación de entrega, orgullo de soldado, cumplir la misión, primera linea de defensa, de batalla... etc.» Al fons de l’escenari on parla sa majestat borbònica veiem el lema de  l’operació Balmis: loparamosunidos. I també un altre lema que, entre escuts d’armes molt acolorits diu. «Custodiae Pacis», que deu ser una altra variant militar d’allò tant fals de Si vis pacem, para bellum. En fi, quatre paraules que sortiran a totes les teles, intentant millorar el baix perfil de la corona i cap a casa, que s’hi està molt bé. Els centenars de milions amagats per la família en paradisos fiscals ja estan bé on estan.

     La Unitat Militar d’Emergències aporta uns tres-mil elements de suport per actuar allà on calgui. Mai sobren les mans en aquests casos. Per això paguem entre tots i amb escreix aquesta parafernàlia uniformada. Als generals i coronels, això de sortir al carrer també els hi va bé. Les medalles a la pitrera augmentaran i algunes d’elles donen dret a plusos de jubilació. També hi hem de sumar uns quantes centenes de números dels mil cinc-cents efectius de la Guàrdia Reial: una pila de militars al servei directe de la corona! No tenim llits d’UCI, però sí molts militars fent de florero. En fi, sense comentaris.

     Algun estudiós de la història militar espanyola devia trobar escaient el nom de Balmis, per donar cobertura a aquesta operació de suport a la maquinària de Salut, principal bastió de contenció en aquesta lluita, segons diu el propi Felip rei, en un llenguatge bèl·lic, propi del qui mana la milícia. 

     Balmis va ser un metge militar alacantí que va comandar el 1803, en temps de Carlos IV, la Real Expedición Filantrópica de la Vacuna. La idea era frenar la devastació que provocava la verola en els territoris espanyols d’ultramar, sobretot entre la canalla. Cal recordar que, per aquestes dates, l’imperi espanyol restava intacte, amb possessions immenses arreu del món. Des de la major part d’allò que avui són els Estats Units, fins tots els territoris de Centre i Sud Amèrica, més les illes del Carib i Filipines. A Europa morien cada any centenars de milers de persones de la terrible malaltia fins que, a finals del segle XVIII, Jenner, un metge rural anglès, va trobar la solució.

     Tot plegat va venir de l’observació del comportament de la infecció entre els grangers. Jenner havia vist que les mamelles de les vaques quasi sempre tenien les típiques nafres de la verola. I les persones que munyien les vaques s’infectaven sense gaires problemes: passaven la malaltia de forma molt lleu i després quedaven immunitzats de per vida. I d’aquí, només hi havia un pas per extreure sèrum directament de les pústules de les mamelles vacunes i posar-ho directament sobre alguna ferida que les persones tinguessin a la pell. D’aquesta forma s’encomanaven i quedaven immunes com els grangers. Fins i tot, el mateix metge va fer una petita incisió als braços dels seus fills i els hi va aplicar amb èxit el sèrum infectat. És a dir, va trobar allò que tothom buscava i que els italians van dir-ne vacuna que, com tothom sap, ve de vaca.

     Al 1800 va començar a arribar el mètode a Espanya. La situació era greu i el propi rei va perdre una filla i un germà per la terrible malaltia. O sigui que, en molt pocs temps per l’època, es va aplicar la vacuna a tota la península de forma molt efectiva. Carles IV estava, docs, al cas i no va dubtar en recolzar un projecte per portar i estendre la vacuna a tots els territoris del seu vast imperi. L’expedició de la vacuna es va preparar de forma urgent donades la davallades demogràfiques a tot l’imperi per culpa dels efectes mortífers de la verola.

     Cal emmarcar tot plegat dins d’una certa idea romàntica de l’època, destinada a impulsar el coneixement científic arreu del món. No feia ni deu anys que el cap de Maria Antonietta queia al cistell de la guillotina i les reialeses europees es van treure la son de les orelles. De fet, la famosa expedició científica del 1793, el mateix any que van decapitar la reina francesa, capitanejada per l’italià Malaspina i sota bandera espanyola, va ser una de les més reeixides del segle. El mariner italià va ser rebut a la tornada com un heroi, encara que va cometre l’error imperdonable d’enfrontar-se a Godoy, plenipotenciari del rei i va acabar a la presó. Moltes de les troballes de l’expedició Malaspina, biològiques, cartogràfiques, demogràfiques, van quedar oblidades, fins que el naturalista prussià von Humbold les va recuperar i ampliar uns anys després, amb el permís del mateix borbó.

Real Expedición Filantrópica de la Vacuna

     Cal explicar una mica com va anar això de la Real Expedición, en una odissea duríssima que va començar a Coruña, a finals de 1803 i va durar més de tres anys, enmig de penalitats diverses. Acompanyava a Balmis, un metge cerverí de nom Josep Salvany i de formació militar inicialment, però que va causar baixa a l’exèrcit a causa de la seva sempre precària salut. Tot i així el van contractar com a cirurgià i segon de l’expedició, a les ordres de Xavier Balmis.

     El primer objectiu, i no pas fàcil, era trobar un forma de portar la vacuna per via marítima a  territoris molt llunyans, tenint en compte que el sèrum només es conservava actiu en una persona infectada durant un màxim de quinze dies. La idea que es va posar en marxa, ara ens posa els pèls de punta, però ens hem de situar a principis del segle XIX per entendre l’abast de les mesures preses, en funció dels inexistents drets personals i socials dels súbdits de sa majestat.

      Es van demanar vint-i-dos nens voluntaris perquè, de dos en dos, s’anessin infectant uns als altres successivament. Quinze dies dos, tot seguit, aquests, infecten dos més i així sempre hi havia dos individus amb els fluids virosos actius. Un, més un de recanvi, per si de cas. D’aquesta forma s’assegurava la pervivència del virus en les pústules inflamades dels nens, fins arribar a destí. I allà ja trobarien més nens, que són els que desenvolupen fluids amb virus més resistents. Enginy no els faltava, però nens, sí, ja que ningú va oferir voluntàriament les seves criatures per un experiment tan arriscat com aquest. Solució, van agafar (segrestar en diríem avui) uns pobres i desvalguts nens provinents d’hospicis i orfenats! Una reial expedició té carta blanca i si ho diu el rei, doncs endavant.

     En arribar a Centre Amèrica, el 1804, la comitiva es va dividir en dues. Cap al nord, Balmis. Cap al sud, Salvany. Els nens i nenes, que tenien edats compreses entre els tres i els nou anys, viatjaven sota protecció d’una cèdula reial que obligava a protegir-los i cuidar-los en arribar a destí. Però la realitat és que van ser bastant maltractats i pocs van arribar a la vida adulta.

     El cas és que les expedicions es van trobar amb la immensa sorpresa de que la majoria de la població ja estava vacunada, perquè la iniciativa privada, es a dir, el contraban, els havia passat al davant. El mercat negre estava ben dotat d’unes efectives i caríssimes gotes de cristall amb el virus a dins, que provenien de les colònies angleses i que s’havien escampat per tota Amèrica en només dos anys! Malgrat el teòric monopoli comercial espanyol, els anglesos, amb una tradició pirata important, eren els amos de la navegació marítima i comerciaven d'estranquis. L’imperi, llunyà i bastant desatès des del centre de poder madrileny, ja feia temps que s’havia començat a ensorrar i les colònies, amb els virreis al capdavant, s'espavilaven. Només vint anys després, la majoria de colònies assolien la seva independència...

     Finalment, l’expedició es va limitar a posar ordre i crear Juntes de Vacunació, que tinguessin cura que tothom restés vacunat i que es conservessin actius els fluids del vaccí. Balmis, va marxar després fins a les Filipines, amb nous orfes agafats dels hospicis de les Amèriques. Els nens àngels, la gent els deia. Tres anys després va tornar a Espanya amb la feina feta, contribuint de forma important a l'eradicació d’una pandèmia infecciosa greu, que va tenir el darrer brot a l’Àfrica el 1980.

     No va tenir la mateixa sort el metge de Cervera, Josep Salvany i Lleopart, que va estar deu anys recorrent els virregnats de Nova Granada, Perú i la Plata, és a dir, tot Sud-amèrica menys Brasil, lluitant per vacunar tothom. Finalment va deixar-hi la pell, no sense patir abans mil penalitats. El 1808 les tropes napoleòniques prenen el poder a Espanya i els borbons es refugien a Itàlia fins el 1814, en què abdica l’emperador Napoleó. Aleshores, Ferran VII, fill de Carles IV, torna a Madrid i recupera la monarquia.

                                                                                                     ******

La meva generació, els que ara rondem la setantena, –i moltes altres que ens van precedir–    també vam ser inoculats de petits amb el virus de la verola. Les nafres purulentes que apareixien al braç uns dies després de la vacuna, no devien ser gaire diferents a les nafres dels nens àngels que, 150 anys abans, van tenir el privilegi de formar part de la Real Expedición Filantrópica de la Vacuna.

Qui és boig de natura, mai no se'n cura!

Acabo de llegir Música i pols, un dietari del vila-secà Pere Rovira, un tros d’humanista, un notable home de món. Poeta, narrador, traductor, professor, assagista. Ens ho hem passat bé ell i jo, i ja em perdonarà l’escriptor per fer-me’l meu en aquest estricte àmbit privat de la lectura! A vegades necessitem conèixer les paraules ben trenades dels bons pensadors, per contrastar-les amb la nostra atrotinada sinapsi neuronal. La inèrcia de deixar-me ocupar el temps diari en múltiples i diversos afers, fa que no m’avorreixi mai. Però també comporta veure’m arrossegat en el marejador ball de la baldufa cega, que no em deixa ni pensar. I no pensar, és una manera de no parlar amb un mateix: no facis preguntes, no qüestionis re, no problem. Per això, i més en aquests temps terribles de pànic, m’ha anat bé aquest oxigen vital, aquesta inesperada troballa literària, aquesta veu nua que parla de com escoltar-nos a nosaltres mateixos. A mesura que m’anava endinsant en el gruix del text, me n’he adonat que tot plegat és bastant més que una declaració d’intencions seqüencial. El pare, els fills, la dona, les pors, els seus amics poetes, els seus poetes amics, les xacres pròpies de la setantena, la llibertat, la mort. Un diari íntim, personal, intransferible i ple de sensibilitat, a voltes escrit amb un cor que s’emociona amb el cant d’una merla o amb els arbres florits per culpa de l’obscena primavera. Sentit i sensibilitat, manllevant les paraules de Jane Austen, talment com ell fa amb les d’en Josep Carner: música i pols. Tot un potent exercici literari i poètic de posar en solfa la vida mateixa, blanc sobre negre, on poques vivències queden amagades al fons dels calaixos més privats: només allò que traspassa la fina línia vermella entre la sinceritat i el striptease gratuït. La meva ignorància m’havia fet desconèixer, fins el moment present, aquest valuós representant de la nostra literatura. Rovira escriu perquè ho porta a la sang i no se n’amaga. Lluny dels focus sovint intranscendents i fatus de la gran ciutat, prefereix trepitjar els sorrals del delta de l’Ebre o embriagar-se amb l’aroma dels fruiters de la seva estimada terra lleidatana. Diu el poeta que prova d’arrenglerar bé els versos, tal i com va aprendre del seu avi a l’hora d’alinear amb molta cura les avellanedes que solcaven el territori, ara no fa tants anys. Aquest dietari, bastit enmig de la tempesta voraginosa de l’any 17, no podia pas obviar els extraordinaris esdeveniments històrics d’aquesta formidable època. I el poeta no hi passa pas de puntetes, al contrari, es mulla fins a quedar xop. De la mateixa manera que el seu darrer poemari és titula «Contra la mort», segur que en podria pensar un altre que es digués «Contra la barbàrie». En aquests anys complexos, plens de muts impostors que es fan dir intel·lectuals, és tot un goig veure el compromís de Pere Rovira per la llibertat individual i col·lectiva del país. Una aposta clara per l’esperança. Llegiu-lo. Seguiu-lo. Escolteu a Youtube alguns dels seus poemes musicats i narrats per ell mateix.

En cos i ànima!

A vegades les nits es fan llargues i hom es troba despert de matinada, donant un tomb per la casa o, simplement, anant al lavabo o a veure un got d’aigua, o les dues coses alhora. O donant forma al proper article –aquest– del 3d8. De nit, no sempre les neurones tenen la capacitat de desconnectar del tot i carregar-se d’energia pel proper dia. Potser una sola idea, un pensament, un neguit que arrosseguem, fa que dormim amb un ull obert, com els gossos. Les nits perdudes (o guanyades) estudiant de forma malaltissa els complexos enunciats que proposaven a la facultat de Matemàtiques de l'UB a l’any 70 del segle passat (bufff...) eren una altra cosa. De jove, tot ho aguantes sense gaires estralls mentals o corporals. Aleshores, la nit formava part essencial de la vida d’un jove estudiant. Suposo que això no ha canviat. Podies veure sortir el sol lluitant per trobar el desllorigador d’una maleïda integral doble o, també, i amb més gaudi, abraçat amb alguna xicota, per allò tan vell i divertit de compartir l’alegria dels cossos. Diuen els fisiòlegs, gent que estudien com funcionem i qui fa què en el nostre cos, des de la molècula més elemental, fins al organisme més complexe, que durant tota la vida les cèl·lules es van destruint i regenerant alhora. A vegades, i segons el teixit, en qüestió d’hores, i en d’altres casos, en llargs períodes de molts anys. Sigui com sigui, poques cèl·lules del meu cos, d’ara fa cinquanta anys, deuen seguir en vida. Jo crec que cap ni una. Ni les que conformen les neurones i l’estructura del pensament, fins les que es dediquen a controlar els batecs del meu cor. Soc, literalment, íntegrament, una altra persona de dalt a baix. O millor dir, a base de fer anys, he anat canviant de cos i he viscut de forma successiva i sense solució de continuïtat, damunt d’organismes completament diferents, als quals n’he manllevat la matèria vital. La identitat, diuen, és la mateixa, encara que si comparo fotos de fa anys amb el meu aspecte actual, es fa més que evident que sóc una persona completament diferent. Mantenim, però, les formes i fem veure que res no passa i que només es tracta de petites adaptacions curriculars. Si durant el periple de la nostra vida canviéssim obligatòriament de nom, de feina, de lloc de residencia i de família i amics, potser ens resultaria més fàcil conviure amb els nostres diferents jo superposats i, amb el pas dels anys, podríem contemplar-nos en seqüències estanques, múltiples i diverses. Moltes vides en una sola: tota una riquesa existencial. Però la realitat és molt tossuda i anem tirant immersos en una amalgama corporal difusa, un aiguabarreig de capes de vida superposades, on res no és el que sembla, menys l’inefable pas del temps que ens acomboia cada dia. I només hem parlat avui dels canvis i recanvis del cos, que si entrem amb els estats incorporis i volàtils de l’ànima és que no acabaríem...

Quan plou molt, no hi valen paraigües!

L’Estat, l’Estat profund, ha embogit, enredat en la seva pròpia teranyina d’interessos obscurs, fiscalitzats per les famílies polítiques de sempre. Una autèntica podridura que, per fi, s’ha tret l’ínfima màscara que encara duia posada i ara actua ja a cara descoberta. S’ha de tenir barra per dir encara que la llei és la llei i s’ha de complir. Les colònies espanyoles no es van acabar al 1898 amb la desfeta de Cuba, Puerto Rico i Filipines: Catalunya encara ho és i, com és de llei, a la colònia s’intervé quan els que manen de veritat els hi dona la gana. Que els vots del indígenes s’han d’anul·lar, doncs s'anul·len. Que s’ha de destituir i empresonar el govern perifèric sencer, doncs s’emet una ordre i ja està. Que s’ha d’escarmentar i arruïnar i posar multes milionàries als dissidents, doncs quin problema hi ha. Que el territori està sotmès a un espoli brutal i centenari, doncs naturalment: per això són les colònies. I davant les protestes legítimes dels indígenes, doncs s’envia la policia, la guàrdia civil i a qui faci falta a repartir bufetades. I quin problema hi veieu? Un autèntic cercle viciós, farcit d’experts i picaplets al servei d’una gran España. Advocats de l’Estat, Junta Electoral, Tribunal de Comptes, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Fiscalia de l’Estat, Clavegueres de l’Estat, Consell d’Estat, Audiència Nacional, Consell del Poder Judicial, Expresidents de nosequè, Exdiputats de nosequi, Llotja del Bernabeu, Secretaris d’Estat, Ministres en funcions i ministres que ja no funcionen, Directors de mitjans de comunicació, Estat Major de la Defensa, Generals, almiralls i brigades. Cossos de Seguretat de l’Estat, Direccions Generals, Mutualitats i Inspeccions de l’Estat, Agències Estatals, Parc Mòbil, Patrimoni, Congrés, Senat, Biblioteca Nacional, La Escopeta Nacional i mil i mil més que em deixo. Tots ells actuen sota el paraigua comú d’organismes derivats de les lleis que nos hemos dado entre todos. Aquest joc d’interessos burocràtics i de control, no té cap contrapoder. Al contrari, fagocita a tot aquell que s’acosta a  l’omnívora medusa, quedant, al seu torn, atrapat en la seva xarxa d’influències i esdevenint una baula més d’aquesta cadena surrealista i, alhora, ben real. La submissió al poder només es combat per accedir-hi: «Quítate tu que ya me pongo yo». Sí, clar, tots els Estats disposen d’un farragós i sumís entramat funcionarial, sense el qual no podrien funcionar. Però és que aquesta impúdica exhibició colonial española, amb l’inefable «Uve Palito» al capdavant, no té qui li faci ombra dins d’una Europa afeblida, que s’aguanta només pel tema comercial i financer. Els que controlen el territori menteixen més que parlen amb la frase comodí: separació de poders! I tant! Tots aquells que remenen les cireres formen part d’un tot suprem i no m’estranyaria que, fins i tot, algun d’ells cobrés de totes les institucions alhora. Quan plou molt, no hi valen paraigües!

Abans s'atrapa un mentider que un coix!

Llegeixo unes declaracions del general Ballesteros, que ara és el director de Seguretat Nacional. En una entrevista recent assegura que el seu principal objectiu és lluitar contra l’onada de falses notícies que el món independentista fa circular per la xarxa, i que tant perjudiquen la marca España.  Vaja: un altre il·luminat, okupa de l’Estat, que té molt de poder i pateix la síndrome guerrera. Anem apanyats! Visca la boina! Una boina amb molts títols i medalles, segueix sent una boina! El problema de les fake news és que ningú no les reconeix com a pròpies. El diari el País –i tants d’altres– publica dia sí i dia també, informacions absolutament falses i tendencioses referents a tot allò que passa a casa nostra. I mai no serà prou equànime per mirar de no publicar segons què. Són pura intoxicació, disfressada d’un periodisme seriós que va dirigit a uns lectors que ja els hi està bé que Catalunya sigui l’ase dels cops. Mira que no voler ser espanyols! On s'és vist això! Els consumidors d’informació som, en general, cada vegada menys crítics amb els nostres referents informatius i polítics i, per tant, les empreses de comunicació  –mai neutrals–  es veuen més encoratjades que mai per falsificar la realitat fins a extrems difícil de suportar. El món s’ha tornat en poc temps ingovernable i als votants se’ns en fot la veritat o falsedat del missatge polític: només volem el poder per un dels nostres. Encara que menteixi més que paraules digui. Fa anys dèiem que s’agafa abans un mentider que un coix...  Aquí tenim un vell refrany que s’ha tornat, doncs això, vell. Per què, siguem francs: avui s’enganya públicament amb molta alegria i és molt difícil desemmascarar els fariseus farsaires, amagats sota poderosos paraigües. Estem millor informats que mai i també millor desinformats. Canals de radio i televisió. Plataformes digitals i diaris tradicionals. Instagram, Twiter, Facebook, Whatsapp, Blogger, Google, Youtube, Telegram, etc. etc. En tot el dia es fa difícil trobar moments de silenci en què hom pugui parlar amb sí mateix. Vivim immersos en una mena d’intoxicació informativa massiva i gratuïta: dades, dossiers, estadístiques, col·loquis, enquestes, reportatges, anuncis, rumors, notes, manipulacions. Prou, sisplau! No sé com, però crec que la democràcia, tal i com ara l’entenem, té els dies comptats. Comencem a sentir prestigioses veus que estudien comportaments electorals, com el professor canadenc André Blais, que proposa modificar radicalment els vigents sistemes electorals. Fins i tot es parla d’escollir els representants polítics per sorteig, com ja feia la rica i potent Atenes fa segles i se’n van sortir prou bé... Aniríem millor si els nostres alcaldes i diputats fossin escollits per sorteig públic, entre tots aquells que s’haguessin inscrit? Interessant qüestió!

Segons els guanys, la despesa!

L’altra dia vaig acompanyara un amic a una d’aquestes noves oficines de la Kaixa, plenes de  caixers automàtics que la gent gran no sap utilitzar. La veritat, no tenia clar si allò era un banc, un casino ple de màquines escurabutxaques o a una sala de jocs de rol infantils: potser tot alhora. Els bancs espanyols estan acomiadant una part important dels seus treballadors per intentar seguir endavant amb el mercadeig monetari. Diuen que tenen problemes de tresoreria, és a dir, no tenen diner líquid, encara que declarin milers de milions de guanys. Tot és una pura farsa comptable. El sistema petaria només que féssim cua durant dos dies per treure els nostres diners. Ara fa uns anys, en una fosca operació especulativa, es van treure de sobre el ruïnós negoci de les hipoteques fallides  i la conseqüent possessió de milers d’habitatges que no es vendran mai. Pobres bancs, castigats per la gestió nefasta d’uns directius de pacotilla. Quines llumeneres! Per cert, tot això es va pagar alegrement amb diners públics provinents de les nostres butxaques, prèvia modificació de la Constitució en una nit! No sé perquè no es dediquen a la política d’alta volada gent honrada que té prou capacitats per la cosa pública i no aquests pelacanyes saberuts que tenen molts títols i pocs estudis. La niciesa intel·lectual i la vulgaritat del principals actors polítics que hem vist a la campanya electoral estatal–salvem el comunista de la cueta– provoca basarda. L’Estat, ara mig arruïnat, té problemes per pagar les pensions. Doncs, a veure qui té pebrots per plantejar que els bancs, que tornen a tenir beneficis, es facin càrrec de les pensions fins a retornar les extraordinàries ajudes públiques rebudes. Naturalment, ningú no es prou eixelebrat per fer una proposta tant sensata, radical i democràtica d’aquest calibre! Ara, la banca bulímica podrà manipular els nostres estalvis al seu gust –encara amb més impunitat– i per postres els haurem de pagar comissions! El món al revés: quin desgavell! Potser haurem de tornar a guardar els cèntims dins la calaixera,  amagats entre els enagos de la iaia. I mentre tot això passa, els sindicats majoritaris segueixen posant-se de perfil amb la mamella ben agafada, no fos cas. Grans empreses multinacionals, que paguen impostos ridículs, s’estan fent els amos del O.K. Corral, disparant a tort i a dret, sense control. Un capitalisme desbocat i atroç s’ens menge vius, mentre els grans mitjans de comunicació, propietat d’empreses sense escrúpols, imposen un relat carregat de mentides per tal de fer virar el vot popular cap a una dreta obscena. Diuen que els joves, la majoria dels quals viuen a precari, passen de tot. Bé, ja ho veurem: tenen el futur a les seves mans i pot passar de tot! Personalment, trobo a faltar la creació urgent d’uns CDP –Comités de Defensa de les Persones– prou forts i contundents, que facin tremolar les velles estructures i no, precisament, amb càntics obsolets i el lliri a la mà. Segons el guanys, la despesa!

Afluixar la mosca!

Diem-ho clar. A Madrid tenen un pànic històric per Catalunya, en general, i a tot allò que representa, en particular. Una paüra atiada pels poders de torn. No és cosa nova. Però ens hem de preguntar per què fa por Catalunya? Sens dubte, la llengua que parlem és determinant en aquest conflicte secular. La tossudesa amb la llengua salva la nostra identitat: qui ho dubta?  Una basarda malaltissa els invadeix quan veuen uns espanyols parlant una llengua que no és la seva. Una de dos: o no són espanyols o bé són uns provocadors. Quina manca de respecte! I si dubteu d'aquest fet,  mireu quina llengua fan servir els espanyols al Parlament. Definitivament s'ha obert la veda al catalán i a tutiplén: todos a la cárcel. Fa uns anys feien córrer aquella facècia tant gastada de que érem uns agarrats, quan, tothom sap (ells també) que des fa centúries hem escampar, via hisenda estatal, milers de milions perquè els altres pobles peninsulars menys afortunats (o amb menys empenta) poguessin ben viure. Però la cosa no passava d'aquí. De tant en tant sentíem allò de "...Pujol, enano, habla en cristiano...", però de seguida algú afluixava la mosca i un grapadet de calerons arribaven per fornir projectes, butxaques i mamelles. Però, si m'apureu, es tractava d'un colonialisme acceptat, amable, de copets a l'espatlla, de sopars al Majèstic i gal·les al Liceu carregades de ministres. Ningú no s'hi feia mala sang: peix al cove i tal dia farà un any. Tota aquells que ja n'hem fet més de seixanta no coneixíem, en política, res més que no fos aquest paradigma relacional: "Si amb l'Estat vols estar bé, calla, paga i deix-lo fer". Però el caríssim gerro xinès de la cortesia i la butxaca mig plena s'ha trencat en mil bocins i ara vivim uns moments esgarrifosos de caça salvatge. Per desgràcia, la detenció dels CDR acabarà malament. La guàrdia armada fa el que vol, els baenas fan escola i els atestats policials s'omplen de palla enverinada: muts i a la gàbia!  Els polítics, els fiscals, els jutges i la premsa aplaudeixen amb les orelles : a por ellos! I també la gran majoria d'espanyols: d'allà i d'aquí. Que a les nostres terres també n'hi viuen molts i molts, tots ells deutors del seu vassallatge. Mireu sinó aquest general carregat de medalles --hòstia amb l'escalafó!--, relatives a no se sap quins mèrits: en el seu moment no hagés passat la prova de la transició i, en canvi, aquí el tenim, quaranta anys després, tan pinxo, amenaçant-nos amb el bigoti estarrufat i traient pit milicià. Ei, el que dèiem: és de Lleida, perdó: de Lérida. Per això, quan començava aquestes reflexions mencionava allò tan fàcil dels catalans: només ho som aquells que ho volem ser. I ja està, home. No tinc cap problema amb els espanyols que viuen aquí: només faltaria. Només demano reciprocitat. Ai no, que això no pot ser! És la justícia, estúpid, diria la Celaá. És el poder, cretí, dirà Marchena. Justícia i poder: binomi antitètic. Només cal afegir que tota aquesta rècula de mentides i enganys, en què volen bastir la nostra identitat, només acaba de començar i encara n'hem de veure de molt grosses. Cada dia que passa, més capitosts -- abillats amb pistoles, togues o micròfons -- es treuen la màscara i, a cara descoberta, pretenen fer-nos ballar el xotis a ritme de organillo i aires de chulapo, en una vergonyant i vulgar sarsuela. Res a veure amb un ballo in maschera, composta per Verdi dos anys abans de la independència italiana... Amb la sentència criminal per alta traïció, entrarem en un perillós i interessant cul de sac que durarà dècades. Aviam, si el que treuen ara del seu cau no se'n va sortir, menys ho faran aquesta colla d'aprenents!

Després de mort, ni vinya ni hort!

Un dia d'aquests vaig haver de deixar el cotxe tot el dia en un garatge de la zona de serveis, sortint cap a Tarragona. O sigui que vàrem enfocar el camí de tornada cap a Vilobí. A peu, naturalment. Tots dos: el que us parla i el meu quisso estimat que ja coneixeu: en Ross. És una bonica i relaxant passejada d'uns onze quilòmetres, que aquell dia va ser de més qualitat encara: uns núvols decoratius van tenir el detall d'acompanyar-nos tota l'estona, fent de para-sol. Ruta i trajecte aproximat: Polígon Domenys, Pla del Diable, Zona esportiva, Carretera antiga a Sant Martí, Barri l'Agrícola de Pacs, Caves Loxarel, Vallformosa, La Saleta: punt final. Sempre seguint l’estela del la riera de Llitrà que, després de néixer a la serra del Bolet i giragonsar pel Penedès durant molts quilòmetres, va a parar al Foix a l’alçada dels Monjos. Durant el trajecte faig diverses anotacions mentals. En primer lloc he d’assenyalar que la zona esportiva vilafranquina (la coneixia poc, la veritat) és espectacular: magnífica, ben arranjada, quilomètrica, poc valorada, infrautilitzada. Ja voldríem els barcelonins disposar (per càpita) d'instal·lacions públiques tan ben equipades. Segon: l'antic camí a Sant Martí, que ara arrenca quan acaben les piscines i acaba als vivers del Torrents, està pràcticament abandonat. La mateixa pedra en la que ensopegaves mitjan segle passat, segueix allà, impertèrrita, esperant que algú decideixi quelcom. Després, ja a Pacs, segueixo el camí que voreja la riera i que es troba farcit d’horts esponerosos, aconduïts per eximis sèniors. Només un jubilat pot tenir cura d’un hort com cal: les hores són un factor secundari! Conrear tomàquets albergínies, carbassons pubescents o el que sia, és una activitat molt addictiva i saludable. El dia que ho proveu, si encara no ho heu fet, em donareu la raó. Una lluita constant contra la natura, és a dir, el caos, en forma d'herbes salvatges que tendeixen a invadir-ho tot, sense oblidar-nos de les legions d’insectes que volen fer-se un racó al paradís. Cosmos versus Caos: la vella lluita no s’atura. Vorejant la riera de Llitrà trobo velles sínies de ferro, autèntiques peces d’artesania, ara rovellades, on, a ben segur, formosos matxos havien donat miler de voltes per engranar les rodes dentades i bombar l'aigua dels pous. Sí, sí, ja sé que vivim en un món materialista i productiu i tot allò que ja no serveix no val res, ha de quedar enrere, però... Després, ressegueixo per l’oest els límits de l'antic camp d'aviació de Pacs/Vilobí: el Vesper de la Gloriosa, construït el 1938: encara es poden veure els  refugis antiaeris -bretolades a banda- bastant ben conservats.  Esplèndides vinyes a punt de veremar i magnífics exemplars d'ametllers, farcits d'ametlles que, un anys més, ningú no collirà! Ja hi tornem a ser: "No surt a compte", diu el pagès... Com que no surt a compte? És igual, però s'han de collir! Forma part de l’harmonia necessària envers la mare terra. No fer-ho és un exercici de menyspreu envers tot allò que ens ha fet arribar fins ací. Un autèntic disbarat insostenible i un exercici impropi de gent que viu i treballa el camp. I sinó, i abans que es perdin, donem permís a un tercer perquè les culli i, a canvi, se les quedi... Després de mort, ni vinya, ni hort!

Qui mana fa el què vol!!

Els anys, tossuts, s’entesten a fer pila, un sobre l’altre, sota la pell adobada que tot plegats anem arrossegant. Comença a ser angoixant pensar en un passat que encara creiem immediat, però quan ens aturem un instant i ho pensem fredament, quedem garratibats. L’altre dia, preparant un dels meus articles, girava la vista enrere trenta anys, que són, ni més ni menys, que onze mil dies. Passen moltes coses en mil cinc-centes setmanes. Som al 1989 i tot allò que hom recorda es desdibuixa en una nebulosa estranyament simplificadora. El pas del temps, aquest bàlsam que diuen que tot ho cura, fins i tot el mateix pas del temps. Trenta anys fa que vam veure les imatges impactants del home solitari enfront dels tancs del totpoderós exercit xinès a la plaça Tiananmen. La solitud d’un home valent lluitant per la dignitat i el respecte. Quanta estona va seguir viu després del seu desafiament increïble? Què hi devia dur a les bosses que portava a les mans? Potser llibres prohibits pel la Revolució Cultural Maoista, que parlaven de llibertat i d’amor? Va lliurar la seva vida per un ideal, com tants d’altres? El mateix any cau el mur de Berlín. També afusellen el totpoderós Ceauçescu juntament amb la seva dona, després d’un judici sumaríssim. Encara recordo la cara de sorpresa d’ell quan li notifiquen la sentència de mort immediata i la de la seva dona, que volia prendre la seva borsa i no li van deixar, com si un cop afusellada tingués alguna cosa on agafar-se! Mil morts va costat fotre’ls escales avall i acabar amb la dura dictadura romanesa. Totes les revolucions tenen el seu preu, i si encara queda algun passerell que no s’ho creu, que estudii una mica d’història. Salvador Dalí ingressa aquell any 89 en el difús món dels difunts surrealistes. Arriba Koeman al Barça, artífex del gol de Wembley. Monzó presenta «La magnitud de la tragèdia». És també l'any de la fabulosa Pfeiffer que, a ritme de piano, fa ballar el cap als germans Bridges/Baker Boys. Praga somia sota la batuta del poeta Vaclav Havel. A la Generalitat hi trobem l'inefable Jordi Pujol i a la Moncloa, un tal Felipe, que deia que era d’esquerres. Ja, i jo monjo! Gorbatxov, incapaç de reformar el sistema des de dins, prepara la implosió de la vella i caduca URSS. Ara s’ha posat de moda una interessant minisèrie de la HBO: «Chernobyl». La sèrie no parla tan sols de l'accident nuclear (1986) sinó que també treu a la llum els fantàstics enganys massius  dels comunistes. Però estem igual que sempre: la maquinària del poder no ha tingut mai cap escrúpol per falsejar la realitat: qui mana fa el que vol!

Collir les paraules

Aquests darrers dies he tingut el plaer de gaudir de “Las mejores palabras” (Anagrama), assaig del professor de filosofia política de la UAB, Daniel Gamper. Llegir-lo convida a valorar la força i la precisió d’un llenguatge elegant i acurat fins a cotes supremes. No és una lectura fàcil i menys en aquests temps d’immediatesa, depreciatiu de qualque profunditat en el llenguatge. Conscient del perill que assumeixo al treure de context algunes de les seves aportacions, us en faig avinent unes quantes, en el benentès que el treball de Gamper és molt i molt més que un seguit d’idees brillants, emmarcades en un context referenciat pels pensadors més ben considerats. Deixem, doncs, que parli el nostre professor. La paraula ha de deixar-se lliure perquè indueix coneixement i ens transforma. Un periodista acomodat a la seva feina no és digne d’aquest nom. Les xarxes de comunicació ens omplen de missatges dispars i ens condueixen per un desorientat laberint d’indignació. La més òbvia de les disfuncions: l’absència de paraules entre els pobles. A vegades el silenci és com un monstre amenaçant i incòmode. És més fàcil acaronar amb els dits la pantalla del mòbil que el llom del nostre company. La finalitat de la manipulació periodística és trobar les pitjors paraules, les més innobles. Quan ensenyem els nens a parlar, els donem a conèixer el valor de les paraules i a escollir les millors. La maternitat i la paternitat es converteixen en una exploració sense guies d’un territori desconegut. Una obvietat: no tothom articula la parla amb la mateixa elegància i coneixement. Les democràcies exigeixen que tothom pugui parlar i opinar sobre afers dels quals no en saben res. Hi ha persones que, de tant escoltar-se, s’han quedat sordes amb les paraules dels altres. La paraula prolifera de manera proporcional als esforços que es fan per silenciar-la. No pensem igual sols, que acompanyats. Les paraules permeten la comunicació, però no donen coneixement. Cap aportació a la discussió política es massa estúpida: totes són necessàries, encara que algunes opinions no han de merèixer la nostra atenció. La llengua és el vehicle primordial de la cultura d’una comunitat. Un enemic important de la lliure circulació de les paraules són els costums. Podem perdre molt més parlant, que callant. A la jungla, les paraules només serveixen com a crit. Fa falta coratge per dir allò que es pensa i pensar allò que es diu. La defensa de la subversió té que estar garantida pels poders públics. No podrem saber mai quines són les millors paraules: ens hem de conformar en identificar les pitjors. Una lectura absolutament recomanable per aquests dies de tanta estupidesa escampada a dolls per ments canalles. Això doncs he fet avui: collir les paraules d’un altre i prestar-hi molta atenció!

Mort el gos, morta la ràbia!

Diu el diccionari que, a part d'una malaltia, és una irritació intensa de l'ànim, un enuig que pertorba l'esperit. Aquestes paraules que segueixen estan escrites sota els efectes d'aquesta accepció. La farsa arriba a la seva fi i veurem anys de misèria i dolor per a molts dels nostres polítics, que ens van il·lusionar en una magnífica proposta per a començar a caminar lliures. La revolta dels somriures en deien alguns ingenus, ignorants que totes les revoltes i lluites d'alliberació duen associades inevitables dosis de força. De força bruta, vull dir. Quan enfront tens tot un estat que fa segles t’ha dominat per les armes, no cal esperar que només uns milions de vots tinguin prou força per plantar-li cara: se'ls en foten els vots! Per això les lleis són les seves lleis. Els jutges, els seus jutges. Els policies, els seus policies. Ho sento. No m’agrada escriure tot això, però no serveix de res amagar el cap sota l’ala i esperar que el lleó no vegi l’estruç. Comencem a tenir prou informació per constatar que l’antagonisme entre alguns dels nostres líders capdavanters va ser un fre insuperable alhora de prendre decisions transcendentals durant el mes d’octubre. Amb el respecte més considerat per les persones implicades, no es pot convocar un referèndum d'autodeterminació, amb tots els ets i uts, i no tenir ni el control de la teva pròpia policia, com ara s'ha vist. El dia tres tot el món estava pendent de Catalunya, una majoria anàvem calents per la bestialitat viscuda feia dos dies i era l'hora de prendre el control, peti qui peti: era el dia de la República. Però no, res no va passar. Al contrari, després de marejar la perdiu durant setmanes senceres i proclamar una república de pa sucat amb oli, el govern va optar per lliurar-se dòcilment, com anyells pel sacrifici ritual o prendre el camí de l’exili durant dècades. I ara estem en aquesta incomprensible i desgraciada fase d’absoluta divisió.  En el mateix moment que van començar a repartir les hòsties tots aquells que no s'estan d’hòsties, va començar a trontollar l’estructura d’allò que, despectivament, algunes en deien prusés. El pacifisme del moviment independentista es va trobar sense resposta davant policies violents, que complien ordres de jutges que juren amb la mà damunt la bíblia. A dia d’avui trobem encara molta gent de bona voluntat, indignada i plena de desconcert, però també esperançada, pensant que algú deu tenir un as a la màniga. No amics, ho sento: els asos, amb la vènia, els té tots el Marxena, el jutge educat i monofàsic. El seu jutge. Cap problema. I quin camí ens queda que no sigui retornar al clos, si és que mai n’havíem sortit? Doncs en Cuixart té la resposta: "Ho tornarem a fer". No hem de defallir. I mentrestant podem repassar la sempre eloqüent història clàssica. En aquest sentit us recomano la brutal sèrie de la BBC, "Rome", o com ho va fer Juli Cèsar per culminar un prusés a la inversa: passar de la república a l’imperi, a base d’hòsties, naturalment! Mort el gos, morta la ràbia!

Més gat que un cep!

La major part dels pintors cubistes més ben considerats neix a les acaballes del segle XIX. Magritte, Leger, Braque, Picasso, Herbin, Malevich, Gris, Delonay, etc. La seva visió estètica, que allibera l’art de cànons que semblaven intocables, sorgeix a remolc de les idees precursores de Cézanne i en una França de preguerres sempre oberta a noves vies culturals. La presencia d’aquests nous models imaginatius va revolucionar tots els esquemes coneguts del món de l’art i donà peu a trencadores opcions plàstiques, recollides sovint sota l’etiqueta simplificadora d’art abstracte. Pel camí hi trobem des del surrealisme, l’expressionisme abstracte i el pop-art, fins l’art conceptual dels nostres dies. El cubisme treballa la forma a base de triangular, quadricular i poligonar superfícies i volums, multiplicant les perspectives amb diversos punts de fuga. El resultats es llegeixen en forma d’elaborats trencaclosques geomètrics recolzats en solucions imaginatives i simples. Els primers crítics d’aquesta forma original de concebre un món pictòric paral·lel van tardar anys a admetre com a vàlides aquestes agosarades propostes, que obrien la porta a tot un segle carregat d’història: estètica, ètica i revolució. I no només en les belles arts. Aquests dies podem veure al Penedès els paisatges cubistes que ja imaginaven Piet Mondrian o Alexandra Exter, entre d’altres. Les vinyes porten dies verdejant, però encara són ben visibles els solcs i les fileres que les ordenen i delimiten: d’aquí a poques setmanes, el fullam pampolós guanyarà la batalla i els verds infinits ens inundaran la retina sense matisos. Gràcies a la mecanització i la tècnica de l’emparrat, mai com ara no hem pogut veure els ceps tan ben alineats. Tot un llenguatge topològic d’arrels geomètriques, farcit d’una bellesa colpidora. Paisatges absolutament cubistes: estructura bàsica de descomposició en plans naturals en un territori cromàticament irrepetible. El pagès n’és el principal responsable d’aquesta meravella en forma de mosaic matemàtic, encara que l’obra resultant és, en conjunt, com inesperada, atzarosa. És difícil que els artistes de la terra s’adonin, one by one, del treball exhaustiu aplicat sobre el territori trossejat, tessel·lat en una infinitud de parcel·les trapezoïdals ubicades en superfícies més o menys curvilínies. Hi estem tant avesats a viure i veure cada any la mateixa transmutació paisatgística, que no hi donem cap importància. L’ús de maquinària precisa i el fenomen creixent de la concentració parcel·lària, fan que, cada vegada més, trobem panoràmiques inacabables de fileres en línia recta, immutables en la seva direcció, sigui aquesta la que sigui. Entremig d’aquesta modernitat i optimització de recursos, encara podem veure la feina d'algun avantpassat que tenia una idea de l’alineació semblant a la de Rubens i les seves odalisques. Vinyes amb boniques i sorprenent rengleres curvilínies, hiperbòliques, vinyes amb els ceps plantats amb la corda fluixa, vinyes ferides de mort i clapejades com una clepsa alopècica i anacolútica, que diria en Ferrater. Algunes importants cultures antigues adoraven el rei-sol i tenim constància de plantacions que s’orientaven segons el meridià del lloc: una forma de vassallatge a l’indiscutible senyor dels cels. No sé si a casa nostra tenim algun pagès amant de les mil·lenàries tècniques taoistes del fengshui, que busquen l’equilibri entre les persones i l’univers. Si és el cas, segur que ja està fent proves mirant d’esbrinar si els ceps alineats en rengleres orientades al nord se senten amb harmonia amb el seu pagès i el vi que produeixen tenen un no sé què indescriptible... Més gat que un cep!

Males merdes t'ofeguin!

Fa pocs dies llegeixo al Nacional una excel·lent col·laboració de Marc Pons titulada «Males merdes t’ofeguin». Parla del clima de pànic en què, al segle XVI, vivien les corts espanyoles, permanentment assetjades per uns suposats episodis de màgia negra, orquestrats per bruixes i bruixots catalans, amb un gran arrelament a les nostres terres des de l'edat mitjana. A tall d'exemple, durant la guerra dels Segadors (1640-1652), la cort madrilenya vivia sota un clima d'histèria i, de fet, uns quants Borbons van patir tot un seguit de desgràcies en forma malalties terribles i morts sobtades, que va estar a punt d'aniquilar la pròpia monarquia i que la mateixa cort es va encarregar d'atribuir al sobre-poder dels malignes encanteris catalans. La Santa Inquisició, creada feia segles en la defensa de la fe catòlica i, per tant, dedicada a desemmascarar i assenyalar jueus, protestants, moros i heretges en general, se li va girar feina per combatre nous enemics de la moral pública: homosexuals, adúlteres, bígams, bruixots i fetilleres. A partir del concili de Trento, que acaba el 1563, la bruixeria, que ja portava centúries sota sospita del poder, va ser definitivament proscrita. En el context d’aquella Catalunya, el renec de «Males merdes t’ofeguin!» no era una maledicció qualsevol, castigada per les autoritats (civils i eclesiàstiques) amb els habituals assots públics a l’infractor, sinó que estan documentades penes molt més greus per aquesta blasfèmia de primer grau, relacionada amb el món de la bruixeria. La tortura era habitual i fins i tot, tenim aquí al Penedès un famós defensor d’aquests mons obscurs i criminals: Raimon de Penyafort. Aquest sant baró, tan nostrat, va elaborar el primer directori de tortura, que va ser-ho de la Corona d'Aragó per, després, ser d'aplicació a tots els territoris hispànics. Tota una veritable guia inquisitorial, vigent des de l’any 1242, que donava pautes als empleats del Sant Ofici de com s’havia de torturar als pobres desgraciats que queien en mans de la Inquisició, perquè acabessin per admetre la culpa de tot allò que se’ls acusava secretament. I tothom, naturalment, confessava barbaritats per tal d’estalviar-se noves i espantoses tortures, encara que això suposés la mort a la foguera, la confiscació de tots els bens i el desterrament dels familiars directes. El temps passa i la història queda! No sé sap quantes persones va dur Raimon de Penyafort a la foguera, però si sabem que el Vaticà el va premiar amb la santedat, el Col·legi d'Abocats de Barcelona el va fer el seu patró i l'Estat Espanyol distingeix cada any una sèrie de personatges pels mèrits contrets dins la Administración de Justicia Española. En efecte, la condecoració de «La Orden de la Cruz de San Raimundo de Peñafort», instaurada per Franco i que porta associat el tractament d'excel·lència, és una condecoració molt preuada i, entre els nostres, l’últim que l’ha rebuda, l'any 2016, és l'excel·lentíssim Sr. Miquel Roca i Junyent. Ni ha alguns que no paren de fer país i així ens va! Tal i com van les coses, segur que aquest any hi haurà una llarga cua de juristes que seran proposats per rebre la preuada creu... El futur incert dels nostres líders polítics està en mans d'uns excel·lentíssims lletrats suprematistes (del Suprem), la majoria dels quals tenen ja concedida la Creu de San Raimundo... Esperem, però, que aquesta vegada —Déu no ho vulgui— cap bruixot català no practiqui el vudú o la màgia negra sobre la Reial Casa Borbònica, encara que tan sols sigui amb la verinosa recepta verda del tonto del Fairy. Males merdes us ofeguin!

L’esperança del condemnat

Madrid. Tribunal Suprem. Causa especial 20907/2017. Dimecres 20 de març 2019. 16h.

Avui, aprofitant que era a Madrid per gaudir de la fantàstica exposició que la Thyssen dedica al fascinant  pintor francès Balthasar Klossowski de Rola (1908-2001), més conegut per Balthus, he anat a la sessió de tarda del judici/farsa del Suprem... Va ser com un rampell: no podia no anar-hi, passant de tot i estant tant a la vora! El Suprem viu en un edifici/mole, típic d’aquells que tenen el poder: aquella atribució que, si cal, no té mandra en fer servir la força extrema. L’exèrcit, la policia, la banca, l'estat sencer: tothom està a les seves ordres. Això a Catalunya ho oblidem amb massa facilitat! A Madrid se’n veuen molts d’aquests palaus baluernes que tenen uns quants segles: n’hi han a dotzenes! Els diners colonials que arribaven (i arriben) cada any, es fan notar. I a tots ells hi viuen formiguers de servidors de l’estat que, bàsicament, vigilen que dues coses no es trenquin: España i el seu lloc de treball. Com és que un estat, teòricament descentralitzat, manté una estructura central de centenars de milers de funcionaris, en molts casos dedicats a no se sap què? Tornem-hi: és el poder! L’aire que desprèn la seu del Suprem, és una barreja entre monacal i rococó: es nota que abans era un convent. Per fora, jardins austers i unes rengleres inacabables de finestres cegues, vigilades per centenars de policies que es passen el dia mirant l’hora de plegar. Per dins, llargs passadissos laberíntics, escales de marbre blanc, baranes de ferro forjat i passamans de fusta gastada. Controls i més controls de policia. Requisada de mòbil. Primera sorpresa: poc públic i familiars, potser una trentena, entre els quals, tres o quatre observadors estrangers que crec que treballen per algun organisme internacional... Sento parlar anglès i alemany. Ens fan esperar una bona estona en front de la galeria dels passos perduts: grans columnes daurades, marbres de colors al terra, làmpades farcides de llàgrimes i càmeres de vigilància arreu. Un claustre interior amb grans magnòlies i xiprers. Em recorda les esplèndides basíliques i claustres de Palerm, però aquí està tot com una mica descuidat, rònec, revellit. Si observeu les cares del injustos jutges que veiem per TV., vassalls del poder de torn, entendreu que vull dir. La voz de su amo. Algunes parets folrades de roure esquarterat: no hi aniria malament una bona envernissada... I aquest aspecte una mica negligit em sorprèn, perquè la capital de l’estat està, en línies generals, molt ben arranjada i arreu es veuen molts i molts calerons enganxats a la ciutat per cuidar la seva imatge! Mentre esperem per entrar, parlo uns minuts amb quatre joves i simpàtics estudiants de Dret de la Universitat Complutense de Madrid (també entenc i parlo bé el español: ai las!) i els explico una mica la meva visió del judici infame i de la presó preventiva associada, emmarcada en un sonor: "A por ellos!" Escoltem atents i diuen que és la primera vegada que «un catalán» els manifesta de primera mà allò que pensa. I reconeixen, sense embuts que no tenen cap informació fiable de tot allò que passa a Catalunya. Qui ho tenia que dir: en ple segle XXI !!! Els historiadors en diran el segle de la desinformació! Un dels estudiants em pregunta incrèdul: «Pero de verdad cree usted que Cataluña no és España?» I jo que li responc: «España se ha apropiado de Cataluña, que no es lo mismo! Os habeis parado a pensar porqué hablamos una lengua distinta a la vuestra?» I s’han mirat entre ells tot dient sense paraules: este tio nos está liando de mala manera!! Ens fan passar pel mig d’una llarga doble filera de dotzenes de policies de paisà, que et despullen amb la mirada, fins que finalment entrem a la gran sala de plens. Tothom està ja col·locat i només faltem nosaltres, familiars i públic, enviats a les bancades dels fons de la sala. La primera impressió, to just entrant, és desconcertant: l’educat del Marxena, acomboiat dels palmeros que l’acompanyen, va donant ordres. Venga, por favor, siéntense i guarden silencio, mentre els nostres presoners giren el cap, esperançats de trobar una cara amiga entre els assistents d’avui. Petons i abraçades llençades al vent amb gestos plens de significat i amor, enmig d’un petit rebombori, frustrat per la manca de contacte físic, malgrat la poca distància entre uns i altres... I què dir doncs de la part pròpiament jurídica del lamentable i venjatiu auto-sagramental, causa especial 20907? Doncs una avorrida impostura, a mig camí entre la pantomima   i el teatre de l’absurd, que de seguida deriva en una molt real tragicomèdia, farcida de policies poc preparats i vells jutges avorrits i plens de desídia que escolten adormiscats els romanços i camàndules del guàrdies civils ensinistrats. Una espècie d’uixer senyora té el control de la porta i de l’aigua: que ningú no es quedi amb la boca seca. Du a les mans una llibreta gastada i plena de papers on té anotats els noms dels testimonis: « A ver, por favor, que pase fulanito». Es evident que el guió previsible conté un epíleg ja escrit: alea iacta est. Després d’una bona estona de tortura mental insofrible en forma preguntes sense sentit i respostes barroeres, sentim la veu del boss dient allò que se suspèn la sessió fins l’endemà. Aleshores venen uns moments inesperats: els presos s’aixequen de les seves bancades i s’acosten als familiars i amics. Petons i abraçades amb una barana de corda pel mig, mentre desfilen lentament cap a la sortida. Res: dos o tres minuts molt intensos! La policia no té més remei que fer una mica els ulls grossos perquè els nostres presos passen pel davant nostre, a tocar. I es deixen tocar i els toquem, els abracem! Aquests insospitats moments finals amb tanta proximitat i contacte són molt i molt emotius! Tots tenen un aspecte físic demacrat, exceptuant, potser, en Junqueres: la presó menja molt. La Forcadell feta pols. El Turull ullerós. El Cuixart, animós, encara que no pot dissimular l’emprenyada que du a sobre. El Jordi Sánchez, envellit. Alguns amb llàgrimes als ulls que arriben molt endins del cor. En fi, un desastre sense pal·liatius. J’acusse, com Zola: això és una venjança plena de ressentiment! He pogut saludar, encaixant les mans, a quasi tots: amb la mirada còmplice agraeixen sincerament el suport que intentem fer-los arribar. Una injustícia indiscutible plena d’arbitrarietat flota a l'ambient. Es fa molt evident aquest contrast entre els carcellers i els presoners cara a cara... Finalment els guardes fan sortir a tots i totes i els constrenyen a anar de pressa: la cel·les esperen i la nit serà freda i curta. En fi, jo, tot i tenir tota la llibertat del món i que dormiré a l’hotel, també he sortit fet pols. No m’havia sentit mai tan proper a persones i famílies que, personalment, no coneixia! Moltes ganes de dir en veu alta: ei policies, jutges, aquests són els meus representants legals. Jo els he votat: empresoneu-me també a mi, que estic d’acord en marxar d’aquesta metròpoli dominant i colonialista... Però la parafernàlia judicial m’acollona i no dic res. No dic res! En aquests moments envejo la valentia i dignitat de la Boya i el Baños: van fer valdre la seva dignitat per damunt de la teatralitat i el poder de les pistoles i les togues!! Després, en sortir, parlo un moment amb el periodista Quico Sallés i li comento que he sortit molt tocat, tot i estar només dues hores escoltant bestieses molt greus. Ell em diu que porta setmanes a Madrid i es menja totes les hores, totes les sessions, tots els marrons. I cada dia que passa veu més injust el tracte inhumà que reben els presoners, les famílies i, en menor grau tots plegats... Al carrer saludo també al conseller Carles Mundó, que és un tros de pa: Salut i República, conseller. Gràcies amic, salut! I per acabar, estimats amics lectors, un prec, un desig: encara queden dies, agafeu l’AVE i aneu un dia al Suprem, una experiència anímica important i un suport magnífic per ja sabeu qui! Joan Miró potser diria avui que som l’esperança del condemnat!