Portar banyes!

El DCVB, és a dir, el Diccionari Català-Valencià-Balear del conegut duet Alcover-Moll, ens diu que «Dur (o portar) banyes significa esser víctima d'infidelitat de l'esposa». Ah carai. No sé qui és que s’encarrega de mantenir al dia el famós diccionari – si es que això es fa – però potser caldria afegir una entrada, tot dient, que també un home pot dur banyes: només faltaria... Però clar, si entrem en aquest terreny pantanós de les definicions dels diccionaris, potser més d’un, com ara aquest del que ara parlo, s’hauria de definir com antic, valuós i divertit diccionari–relíquia, iniciat cap al 1900. Les coses i les circumstàncies canvien a una velocitat supersònica, i no ens adonem d’aquest fet, precisament perquè, nosaltres mateixos estem sent engolits cada dia per l’estela vital que deixa al seu pas aquesta vertiginosa nau espacial gegantina, que és la vida mateixa. El mateix diccionari no diu res del mot tanga,tan usual en aquests temps i no solament a les platges. Moltes noies i també d’altres éssers indefinits, reclutades per la moda del moment –pleonasme–, ensenyen la incòmode tanga que porten enganxada al cul. La peça en sí ve a ser com un minúscul reclam sexual adreçat als joves mascles que les circumden. Elles, excedides d’estrògens, orgulloses de la seva jovenesa carnal, no s’adonen que alhora també ensenyen cansalades abundoses que pengen arreu, i no sempre ho fan d’una forma gràcil. El resultat pot esdevenir fàcilment penós i els joves mascles, malgrat anar perdent testosterona a cada passa que fan, a cada paraula que diuen, defugen l’ofrena suculenta i fugen espaordits sota un crit d’auxili: aquest plat no ens l'acabarem! Si parlem dels nois, doncs el mateix. Els calçotets a mig camal i un caminar dropo, com aquell que ve de tornada de tot, sense, ai!, no haver encara anat enlloc. Això és el que val i, sinó, no tens res a pelar! I per reforçar la pertinença de classe, tot ha d’anar acompanyat de tatuatges inenarrables, que mai no passaran a engrossir cap compendi d’història de l’art. En la majoria de casos, ja em perdonareu, quin horror estètic, quina antítesi de la bellesa! Perquè la veritat és que, si per poder sentir-nos vius i poder formar part d’algun clan, ens hem de d’embrutar el cossos d’aquesta manera, anem ben arreglats! I, de fet, sí que hi anem: de pet cap al desert cultural del no-res! És més: ja hi som! Ara bé, dit això, doncs que qualsevulla faci allò que li surti del paner!

 

De més verdes en maduren!

Quants més dies passen ens adonem del gran error que vam cometre en no culminar l’extraordinària revolució del primer d’octubre del 17. Tots al carrer i a veure què passava! Però res d’això no va succeir... i així estem, mostrant la nostra total feblesa davant el Poder colonial. Aviat farà cinc anys d’aquells dies d’or i, adés i ara, els espanyols no tenen cap escrúpol en tractar-nos de rucs i menystenir tot allò que soni a català, passant-se per l’entrecuix qualsevol dignitat democràtica en tot allò que fa referència a Catalunya. El «A por ellos», continua plenament vigent, i n’hi ha per a dècades. A mi si un dia em volen espiar, cap problema. Llegiran alguna bestiesa dels meus grups de whatsapp, el paraulògic del dia, alguna foto familiar, centenars de vídeos amb el Ross, ja sabeu, el meu gos, i para de comptar. Ara bé, si en una hora maleïda em roben el mòbil o me’l requisen, em faran un desgraciat. Ja no sabria viure sense mòbil. I això que sóc d’una generació que va conèixer els mòbils quan ja teníem més de cinquanta anys. Però és una droga dura i pura. Ara, tot passa per les mans del trasto aquest, que no fa sinó crear-nos necessitats que fa quatre dies no ens eren necessàries per a res. I perdoneu el joc de paraules. Llista de contactes, telèfons, mails, llista de contrasenyes per entrar a la llista d’aplicacions que volen fer-nos creure que sense elles el nostre món serà d’allò més pobre. Bancs, hisenda, salut, meteo, google, twitter, fotos, control de plaques solars, wifi, despesa elèctrica, maps, chromecast, antivirus, arxius, memòria, instagram, GPS, calculadora, netflix, wallapop, spotify, plannet, bruixola, codi QR, despertador, sms, youtube, parlem, càmera, radio, i més i més... Va home va, que estem tots xalats: i jo el primer! I la cosa no s’atura, sinó més aviat al contrari. Ens hem deixat enlluernar per un món de fantasia que poca cosa té a veure amb la realitat. Acabarem tots angoixats –ja ho estem– i és evident que això no porta enlloc! Viure és badocar i perdre el temps si cal, treballar, parlar amb els amics, estimar, respectar, ensumar la terra, veure l’espectacle de la primavera... Ara me n’he assabentat que els gossos viuen i veuen els verds de color groc. Diuen els estudiosos que la seva retina no capta els verds de la clorofil·la... I jo em faig dues preguntes. Algú ha vist mai el món amb els ulls d’un gos? I, segona. Us penseu que hi ha cap gos trist o melancòlic a causa d’aquesta suposada mancança, sempre que tingui un amo que se l’estimi?

La creu al dit i el diable al pit!

Ho llegeixo dues, tres vegades, i quedo perplex. A dia d’avui, el Vaticà continua oposant-se a l’ús del preservatiu en les relacions matrimonials. Poca conya amb aquestes increïbles i perverses normatives vigents: al Vaticà i també a d’altres latituds que encara viuen de la Lluna (mitja). No s’ha de menystenir la innegable força que tenen aquestes institucions religioses medievals en països pobres, dominats per un primer món al que les lleis papals se’ls en foten del tot. Americans, russos i xinesos s’encarreguen de la feina bruta i de control imperialista, i els bisbes de la feblesa dels pobres. Europa es troba fa temps còmodament instal·lada en la filosofia del dolce far niente. Rics i vells. Només volem tenir el tercer món sota control, amb la facultat de fixar unes quotes de migració que ens aportaran mà d’obra jove i barata, perquè facin les feines brutes que nosaltres ja no volem fer. Fins quan pot durar aquesta perversitat? Sigui com sigui i, amb preservatiu o sense, durant els meus setanta anys de vida, la població mundial s’ha multiplicat per tres i ara som ja uns vuit mil milions de persones. En l’estona en què escric aquest petit article, podríem omplir de gent una ciutat com Vilafranca. Us recomano una web ben trobada i veraç sobre aquest tema: https://www.worldometers.info/cat/. Alguns pensadors intel·ligents, com Thomas Malthus, ja deien al segle XIX, que arribaria un moment en què el creixement de la població superaria amb escreix la capacitat mundial de produir aliments suficients per tothom. La invenció posterior de la màquina de vapor i la conseqüent revolució industrial ens va fer creure, enganyosament, que tot tenia solució. Però no és així. El florentí Giovanni Sartori reblava el clau amb una frase lapidària: «En aquests moments, hi ha poques solucions; el 2050, quan serem nou o deu mil milions ja serà massa tard». Un planeta tecnològicament complex, governat amb lleis de l'edat mitjana! Amb aquest joc absurd d’absolut descontrol planetari, on cadascú va a la seva, no hi ha res a fer. El ideari esquerranós de Gramsci, resumit en allò tan bonic i fals del pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat, se’n ha anat a norris. Ara està de moda parlar de l’escalfament global, que està demostrat que farà del planeta Terra un lloc inviable. Però el cas és que no caldrà que el planeta s’escalfi gaire més: simplement és que no hi haurà espai per a tanta gent! No hi ha recursos per a tantes persones. Aigua, menjar, feina, salut? És impossible! Abans, les lleis naturals de supervivència feien, per si soles, les tasques d’autocontrol i limitació de la població. Però ja fa temps que, amb la massiva vacunació contra malàries, tuberculosis i d’altres epidèmies horroroses, la canalla sobreviu, encara que sigui en condicions paupèrrimes. Els vacunem però no els oferim solucions dignes per a la seva vida futura. I així estem. Solucions pacífiques, poques. Ho sento. Potser sí que una guerra global ens retornarà a l’edat de pedra, com deia l’Einstein. Dia rere dia, queda clar que els humans som una espècie perillosa i amb una clara vocació autodestructiva. Per cert, i retornant al tema inicial. Com és que el Papa de Roma, en vés de preocupar-se dels preservatius dels seus fidels, no dona ordres als seus subordinats arreu del món perquè obrin els milers i milers de convents, recintes religiosos i temples (sempre buits), per acollir dignament els milions de pobres refugiats víctimes d’una guerra imperialista abjecte. Un gest de caritat cristiana com aquest seria bonic, fins i tot per la majoria silenciosa d’ateus que, d’una manera o altre, lluitem perquè desapareguin els privilegis i el poder dels representants terrenals d’aquests suposats Déus únics, injustos i opressius... La creu al dit i el diable al pit!

No tot són flors i violes!

Per fi ha arribat la pluja! La bona pluja! Encara trobo gent que diu: quin mal temps! No, no, perfecte, al contrari: bon temps! L’aigua és vida, diríem en boca de la gent del sud, amb allò de «Lo riu és vida». Sembla mentida la quantitat d’alegria que porta la pluja. Només a l’endemà de ploure, l’aigua ja desperta la letargia soterrada en els caus i pels voltants de la riera, ben seca fins ahir mateix, i es tornen a veure animalons que portaven mesos amagats sota terra. Teixons, ratolins, gaigs, pit-roigs, formigues, aranyes i moltes d’altres espècies diminutes que la meva ignorància supina no em permet anomenar pel seu nom, surten a donar un tomb i fins i tot es deixen veure remullats i pixats de núvols. I no parlem de la terra cremada, que feia setmanes que esperava en candeletes un regal humit com aquest. En dos dies, les llavors que restaven a l’aguait del moment oportú, començaran a brotar, i el paisatge, a verdejar. Els camps i marges s’ompliran de flors i violes i donarà la falsa impressió que tots els problemes reals han fugit cap a on les coses s’arreglen segons l’imaginari dels millors fabulistes. Tothom sap, però, que la realitat és molt tossuda i els conflictes perduren, s’enquistem, es multipliquen. Personals i col·lectius. Costa molt i molt trobar aquest equilibri que ens ha de permetre viure amb una certa dignitat. El pervers món que creix al voltant de governs i fabricants d’armes, d’aquí i d’allà, compra voluntats i falsedats i ens retorna a l'edat mitjana. Ja veurem si metafòricament o realment! Passen els segles, sembla que l’analfabetisme s’erradica, l’esperança de vida augmenta, i tot anirà per sempre més a millor. Però no. No. L’estupidesa humana, el totalitarisme i l’afany de poder segueixen creixent en proporcions alarmants i ens porten al caire de l’abisme. Alguns analistes s’equivoquen de ple quan diuen que, a vegades, les coses canvien d’un dia per l’altre. No: això no és cert. Sempre són conflictes mal resolts que perduren en els segles. Catalunya n’és un exemple clar i si els polítics de l’octubre del 17 no s’haguessin fet enrere, haguéssim tingut una Ucraïna aquí mateix i sense russos. Fa pocs dies va parlar qui va ser el capitost de l’exèrcit espanyol, tot dient que si la declaració d'independència hagués tirat endavant, ho tenien tot preparat! Tot! Ara sentim els mitjans espanyols que qualifiquen la invasió russa de salvatjada i, en canvi, en aquell moment no haguessin posat cap pega a una ocupació militar de la región catalana. No fora la primera vegada! Sembla que tot això ara no es pugui dir, però la veritat sempre s’acaba imposant. Potser els russos també estan defensant la unitat de la pàtria! De la que ells creuen falsament seva. Com Espanya: ni més, ni menys! D’altra banda els russos han despertat de cop a una Europa somnolenta, plena de gent acomodada i calenteta gràcies al seu gas, que comprem a preu d’or. A què juguem? Només hem sabut crear una Europa monetària, paradís legal de tot tipus de màfies econòmiques: bancs, oligopolis, etc. I poca cosa més. L’amenaça de les armes nuclears es fa ben palesa i ens anorrea el pensament. Vosaltres albireu un futur ple de pau, concòrdia i harmonia? Jo, no!

Pel que plou, plou poc!

Des del principi dels temps la quantitat d’aigua que hi ha a la Terra és sempre la mateixa. Ara, i fa un milió d’anys. Oceans, mars, rius, llacs, geleres. Aigua corrent, morta, viva, de corriola, crua, molla, de pluja, de vena, de núvol, calenta, freda, potable, contaminada, salada... El planeta blau! Però només tres de cada cent litres són d’aigua dolça i quasi tota està congelada. És a dir que, a l’hora de la veritat, disposem de ben poca aigua pel consum vegetal i animal. Un any plou massa i l’altre plou poc. Ja ho deia en Raimon: Qui portarà la pluja a escola?/ Qui li dirà com s'ha de ploure?/ Al meu país la pluja no sap ploure! Des de temps immemorials la possessió i el control dels cabdals d’aigua potable ha estat font de disputes, guerres i desgracies. La modernor ens ha fet pensar erròniament que l’aigua era un bé il·limitat i que només calia obrir l’aixeta i ja està. Com a conseqüència d’aquesta forma feble de pensar ens hem acostumat a malbaratar-la i embrutar-la, de tal forma que ja ens és difícil tornar-la a fer neta. Hem pervertit el llenguatge i aquests mateixos dies d’hivern en què, a voltes, fins i tot fa calor, diem erròniament que fa bon temps! L’aigua que de petits veiem córrer per les nostres rieres ara es troba al mar o congelada o en un altre indret, perquè del planeta Terra no se n’ha mogut. L’aigua, com l’energia, no es gasta: es transforma. Els països rics es gasten fortunes en inventar armes cada vegada més cares i destructives i, en canvi, invertim molt poc en resoldre el problema de l’aigua. Ja plourà, home! Ens diem a nosaltres mateixos Homo sapiens, però cada vegada menys i menys sapiens. El cas que, avui en dia, l’aigua s’ha de tractar, sí o sí, en costosos processos de depuració. Fins i tot, a hores d’ara, dessalem l’aigua del mar, perquè d’aquesta sí que n’hi ha molta. La dessalinitzadora del Prat funciona a tota màquina, perquè l’àrea de Barcelona no es quedi sense subministrament d’aigua: ningú vol la guerra de l’aigua! En Pujol, ara convertit en l’ase dels cops, ja s’ho veia venir quan volia portar l’aigua de França. Us en recordeu del Roïna? Una bona inversió, deu vegades més barata i eficient que la dessalinitzada el Prat, i que va estar a punt d’arribar a bon port. Al final, però, els que manen de veritat i uns quants d’aquí, es van cruspir el projecte sense miraments. Uns, perquè l’Estat, amo i senyor de les nostres vides, no volia una Catalunya amb aigua francesa, que es comença amb l’aigua i s’acaba no se sap com. I els altres, per un ecologisme negacionista i mal entès, que només vol retornar a l’espardenya i el llum d’oli. Però en aquesta tarda grisa que promet una mica d’aigua del cel, i mentre plou o no plou, que sempre plou poc, permeteu-me que em posi les plantofes, m’espatarri al sofà i gaudeixi de pluges inoblidables o de fosques trames gens fictícies... Deixeu-me ser un Gene Kelly cantant l’amor sota la pluja, a Singing in the Rain. O gaudir del millor Polanski, a Chinatown, que ens mostra la cobdícia humana que desperta el control de l’aigua.

Rondalles i cançons, mentida són!

Vacunats. No vacunats. Voluntaris vaccinats o no vaccinats. Problemes del primer món! Que cadascú faci el que vulgui, però cal ser conseqüents amb les decisions personals que també afecten al conjunt de la societat. Et diguis Djokovic o Pepet. Les dades exhaustives que cada dia presenta la Generalitat són un exercici de zel administratiu digne de fer-ne esment, i suposo que els especialistes i estudiosos deuen estar contents amb tanta dada dispersa. Però jo hi poso moltes pegues. Moltes. Caldria fer una versió reduïda pel gran públic, que som quasi tots. Menys precisió i més concreció, sisplau. Simplificar la informació i buscar millors comunicadors. Cada dia, de bon matí, engeguem la ràdio i trobem el periodista de torn encarregat de llegir-nos un full ple de xifres i percentatges que ni ell mateix no entén i, que nosaltres, esgotats, ja ni escoltem! Que me’n fot a mi la gent que la darrera setmana s’ha fet un PCR? O que els vaccinats de segona dosi hagin augmentat un 2%? Per què les administracions i els mitjans audiovisuals tenen aquesta poca capacitat comunicativa? Està bé que les dades que controla Salut/Dades Covid siguin precises i detallades, però un excés d’informació esdevé desinformació. Per fer-nos una idea clara del panorama es podria optar per donar-nos només les xifres setmanals d’ingressats a UCI i no-vaccinats, en relació amb els vaccinats; o de morts. Però en xifes relatives i no pas absolutes. No val per a res que ens diguin que en un hospital n’hi han 20 dels primers i 10 dels segons, si resulta que els primers són només un 20% de la població i els segons un 80%. Per igualar percentatges un simple càlcul (multipliquem per 4) ens diu que és vuit vegades més probable d’acabar en una UCI si no estàs vaccinat (80 contra 10, o sigui 8 a 1). Les dades oficials de la pandèmia no van dirigides a cap ni un dels antivacunes, perquè aquests no llegeixen xifres públiques contrastades. A la xarxa troben les seves fonts d’informació alternatives, farcides de savis amb estudis i títols universitaris que provenen de la UdC (Universitat del Carrer). Tot és una conxorxa mundial entre les forces del mal que ens volen morts o dòcils! Rondalles i cançons, mentida són! Deia Jules Verne que la ciència és un cúmul d’errors que ens porta a la veritat. Es un tema complex aquest del tractament de dades, i ja sabem que res és més fàcil de manipular que els números. Es fa un abús constant de xifres absurdes. Fa poc he sentit un polític que deia que un 66.2% de la població... No home, no: molt millor 2 de cada 3! Una altra dada confusa: el cost de l’electricitat. Ens repeteixen com a lloros: el preu de la llum serà avui de 300€ el megawat/hora. I què vol dir això: que és molt cara? D’acord. Però, quan de cara? Què és un megawat? No seria més senzill dividir per mil i parlar de kilowats, una mesura molt més casolana i entenedora. Per exemple: avui l’electricitat valdrà 30 cèntims d’euro el kw/hora, per tant, l’estufa del menjador que té 2kw de potència em gastarà 3€ si la tinc engegada cinc hores! (0,30 x 2 x 5 = 3€). Ah, per cert,i parlant d’altra: aquest divendres 28 de gener presento al Forum Berger de la Vila un treball que porta per títol «Cubisme i Terracota». Hi esteu tots convidats!

La ignorància és atrevida!

L’any dos zero dos u s’acaba. Amb més pena que glòria, però ja està llest. Ni qualsevol època passada va ser millor, ni allò que s’esdevindrà serà la repera. Constantment hem de remar contracorrent perquè la nostra vida tingui sentit i no siguin les circumstàncies o l’atzar qui se’ns enduguin per senders obscurs. Quan et vas fent gran tots els dies esdevenen una espècie de déjà vu: costa trobar quelcom que emocioni. La vida s’esdevé més monòtona que en etapes anteriors. Els jubilats ens hem de buscar la vida dia rere dia, abans de no caure en un dolce far niente, en una plaent i absurda monotonia. Hi ha moltes coses interessants i atractives que encara no coneixem: hem de gaudir-les! Els anys s’acumulen obscens i amenacen en desbordar totes les cotes imaginables i a la velocitat de la llum. Els que hi entenen diuen que fer-se gran té el seus beneficis, cosa que jo, ara mateix, no sóc capaç de veure. Les hores, els dies i les setmanes es fonen entre els dits o, com diu el poeta Marin Sorescu, la vida passa per entre els dies. Sovint et preguntes quin dia és, o a quin any som. No és –encara, o tan sols– un problema de pèrdua de memòria o d’algun tipus de demència senil. No. Simplement és una manera de burlar el temps que se’t fot a sobre: no importa quin dia o quin any és: la vida segueix! Ningú no t’espera a la feina, els fills ja s'espavilen i els amics i amigues en qui et relaciones pateixen el mateix desconcert que tu. En diuen erròniament la tercera edat com si fos només una categoria numèrica: no. Són anys de descans, de viatges, de relacions amicals fantàstiques, d’activitats lúdiques. Però també poden esdevenir anys insalubres, d’una certa solitud, de trasbals, de refugi. No cal posar-se nerviós per les pèrdues corporals associades a un vigor llunyà. I sobretot, s’ha de riure i somriure i veure-les venir de cara. Le chien a son sourire dans sa queue diu encertadament Victor Hugo. Potser sí que hauríem de fer el mateix, ser més expressius amb el cos i no amagar-nos rere les arrugues. També és l’hora de dir allò que ens passa per la barretina: ja no cal activar sempre el fre de mà cortès en el que hem sigut educats. A tall d’exemple, em pregunto en veu alta com és que, a Espanya, es dediquen a la cosa pública aquesta quantitat ingent d’oligofrènics, dedicats en exclusiva a escampar bilis contra els catalans, catalans. Ara diuen que el castellà es troba en perill a Catalunya! Va, home, va, gamarussos! La ignorància és atrevida! Quatre anys després de la revolució del primer d’octubre i del susto que es van fotre, ens volen aniquilats o submisos del tot. Però no ens hem de queixar: sempre ens quedarà un magnífic petit dodecaedre estrellat al capdamunt de una de les torres de la mona pasqual d’en Gaudí! Si mirem la seqüència del poliedre en detall es fa visible el seu significat pervers. Als capellans ja els hi va bé tot això de la cosa infantil de l’estel de Natzaret, la verge maria i el sursum corda. Per inaugurar el poliedre lluminós van mostrar-nos les seves flaqueses amb misses i benediccions, per fer veure que darrera de tot plegat hi havia el mateix déunostresinyor... Però la veritat és tossuda: esglésies buides, monges rentant altars i el masclisme més absolut d’uns bisbes que viuen dels nostres impostos i construeixen amb la plata de turistes!

 

Ficar-se la llengua al cul!

Diuen que el català se’ns mora d’inanició com un vell xaruc. De desídia. D’oblit. Als anys seixanta tothom parlava en català i ningú no el sabia escriure: transmissió oral a través dels pares i els amics. L'administració, la governança i els càstigs anaven a banda i eren exclusivament en espanyol. Escola i universitat en castellà. Ara els joves entenen el català i el saben escriure –han anat a l’escola catalana– , tot i que una gran majoria viu quasi sempre en espanyol. Aleshores ningú no parlava en castellà als nouvinguts. Érem respectuosos: amb nosaltres, i amb ells. La primera vegada que em vaig atrevir a escriure alguna cosa en català –tot i fent moltes faltes d’ortografia–, ja tenia més de vint anys. Aquesta collonada del bilingüisme i tots aquells que ho defensen s’estan sortint amb la seva sense gaires dificultats. Ens perd la deixadesa. Ningú no ens obliga a parlar espanyol: és pur servilisme. Ho fem dòcils i de bon grat. Som així de mesells. Tot plegat s’assembla a un complexe d’inferioritat que té el dominat respecte al dominant. O potser duem molt arrelat una mena de síndrome d'Estocolm. Ja sabeu: un estat psicològic en què la víctima retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. Els que a Catalunya parlem sempre en català, comencem a ser residuals: una minoria. La cultura (o incultura) dominant s’imposa. També ens ha fet molt de mal la nul·la integració en el nostre mode de viure de la potent migració sud-americana i marroquina. Cap interès envers la nostra cultura. Potser tampoc per la seva. Però és que nosaltres ens hi adrecem en castellà! Els que se’n van a viure a França o a Alemanya, aprenen el nou idioma de seguida, sinó ni troben feina i esdevenen marginats. A Catalunya, no: de seguida comproven que poden parlar sempre en espanyol i cap problema. Al contrari, nosaltres els hi posem en safata, canviant d’idioma a la mínima. A Vilafranca aquest fet és molt corrent, sobretot en el comerç! Abans ho deia: desgana i mandra per la nostra llengua, per la nostra cultura. Sí, sí, ja sé; vosaltres que llegiu el 3d8 formeu part d’una elit culta i no entreu en aquests paranys que plantejo, però les coses són així i no m’invento re. Quedarem una minoria irreductible defensant la llengua com a senyera d’una manera de fer i ser. De tota manera, tampoc no és un problema només nostre. També els hi passarà als francesos, als italians, als espanyols i tutti quanti. D’una altra manera, però també acabaran en franca minoria. Diuen prestigiosos semiòlegs, com el gran Umberto Eco, que la globalització ens limitarà a unes poques megallengues comunes. Ja està passant. Quasi. Aviat només quedaran potser el xinés i l’anglès. I també subsistiran milers de llengües només d’us intern entre comunitats. No entenc aquesta histèria d’ara de que el català es perd: sempre ha estat una llengua minoritària i amb la globalització, encara més. Ni Felip V, ni el franquisme se’n van sortir! Potser sí que ho farà internet. Però repeteixo: i què, si som pocs? És el món canviant que ens ha tocat viure. Això no vol dir que no ens hàgim de rebel·lar contra l’estupidesa humana. Ara mateix agafo l’ascensor d’un pàrquing de Barcelona i sento la veu inevitable: «Cerrando puerta». Ostimeta, quantes collonades quotidianes haurem encara de suportar! També passa en moltes consultes telefòniques d’empreses catalanes. «Si vol ser atès en català, premi 1!» Doncs no: en català per defecte i, si de cas, que premi un dígit qui vulgui ser atès en d’altres idiomes. I és que, a la meva edat, ja no tinc ganes de ficar-me la llengua al cul! A Catalunya, en català: sempre i amb tothom...

Qui no treballa, dorm a la palla!

Un volcà explota. La pandèmia amenaça. S’acaba el petroli. El clima canvia. Els joves, com és natural, volen cremar la ciutat. No hi ha diners per les pensions. El rebuig a la ciència creix al mateix ritme que els nous bruixots. Les màquines ens treuen la feina. Aviat no podrem pagar el rebut de la llum. Cada any som seixanta milions més d’humans. Els bancs tenen centenars de milers de pisos buits i no tenen cap intenció de cedir-los, a canvi de la pasta que els hi vàrem regalar. Les grans corporacions internacionals dominen el món dels negocis i controlen l’economia sense pagar impostos. Volem energies verdes, però no al pati de darrera casa. Ens agrada la paraula ecologia, però les nuclears no cal tocar-les. El rei lladre viu com un rei i diuen que, pobre home, enyora el clima de Palma i les putes d’aquí. Pots insultar en espanyol a un català i no passa res, però si ho fas en català a un espanyol, acabaràs als jutjats. Els catalans seguim sent l’ase dels cops ibèrics i ens agrada. No tenim remei. Aquest darrer punt jo el tinc clar: la culpa és del cagatió! No hi ha a tot el món cap poble que faci creure a la canalla que, fotent hòsties a un tronc, aquest es posi a cagar regals! Si, ja ho sé, ja ho sé: em direu que cada poble crea les seves il·lusions infantils forassenyades. D’acord. Però ja podeu buscar arreu, que això d’inflar a cops de bastó una soca d’un arbre amb barretina, i que aquesta respongui amb obsequis i joguines, no hi ha qui ho iguali! A partir de l’acceptació infantil d’aquesta bruixeria magnífica, tot el que vingui després és broma i els catalans ja estem preparats per creure en tot! Des de la taula de diàleg, fins a que el català és una llengua suprematista. Després de setanta anys de vida ja podria dir que he vist de tot i res no m’espanta. Doncs no: encara em sorprenc cada dia amb coses que pensava que no podrien mai passar, i ja estan passant. L’estultícia humana no té aturador i el nombre de cretins segueix en augment. I molts d’ells poden ser ministres i tot. Ara n’hi ha un, que es fa dir Escrivà, que no està gens preocupat pel brutal atur juvenil i proposa que els vells treballin més. Estúpid i pallús són adjectius que es queden curts?? A cada poble, a cada país, n’hi ha un fotimer d’aquests que manen molt i bramen com els rucs! Abans de ser ministres s’haurien d’aprendre de memòria allò tan savi que diu: «No trenquis mai els silenci, si no és per millorar-lo!» Malgrat aquesta introducció negativa a l’adagi d’avui, he de dir, però, que sóc optimista. Els pessimistes no tenen esperança: no tenen futur. Qui dubte que, malgrat la complexitat social d’avui en dia, les societats estan avui millor organitzades que fa cinquanta anys. Tinc plena confiança en el paper de les xarxes socials, i l’efecte de control que tenen i tindran sobre els poders, per fer possible que no tot s’hi valgui. I també i sobretot, ens hem de treure de sobre aquesta insuportable dictadura informativa a cada minut que passa, com si, en la immediatesa, ens hi anés la vida i no servís de res escoltar el soroll de la pluja... O veure l’aigua que torna a baixar neta pels nostres rierols. O contemplar els blets i ravenisses que ara, després d’una esplèndida collita, senyoregen per les vinyes buides de raïm. Per sort, un percentatge majoritari de pagesos estan deixant de banda herbicides verinosos i tractaments químics criminals. El cultiu ecològic s’acabarà imposant. De mica en mica, però n’aprenem!

Fum en vés de llum!

Mentrestant res no passa, en alguns pocs moments buits del dia o de la nit, m’allunyo del terrenal combat i rellegeixo coses rares de joventut. Com per exemple el sempre espès i brillant Kafka, que proposa el següent paradigma positivista: "Qui té la facultat de veure la bellesa, no envelleix." Signo aquesta genial ocurrència que el pas del temps m’ha demostrat falsa! Però, ai las!, el dia a dia no segueix aquests magnífics senders poètics... Al contrari: la vida és més aviat prosaica. Tothom parla aquests dies del terratrèmol provocat per uns centenars d’aus que viuen a la Ricarda i que només són com un decorat avícola d’aquest teatre de l’absurd en què s’ha convertit la política catalana. Després que uns quants milers de policies ens estovessin i unes desenes de jutges franquistes engarjolessin els nostres ingenus polítics passerells, tot ha esdevingut un sense sentit forassenyat. Encara ens fa mal la clarividència de Plató: «La pitjor injustícia es vesteix de justícia simulada.» Hem quedat estamordits, atordits, anestesiats, paralitzats. Cap dels nostres polítics actuals està disposat a arriscar res, més enllà de les paraules. Perquè ara coneixen de primera mà què ve al darrera: ruïna personal, presó i exili. I jo els entenc, com no podria ser d’altra manera. Ara que s’acosta el quart aniversari del somni separatista del primer d’octubre, aquesta absurda quadratura del cercle pacifista ens ombreja l’inconscient, el subconscient i el conscient. Estat de coma profund. I clar, ara és l’hora dels espavilats espanyols de sempre que un cop ens han donat la coça, venen amb la pastanaga. Mil set-cents milions de pastanagues! O sigui que cada any ens foten disset mil milions d’euros, i ara, generosos com sou, ens voleu regalar la desena part, a canvi d’unes quantes oques i ànecs. Però, vés per on, aquesta vegada s’han trobat una resposta contundent: ni sí ni no, ni tot el contrari! No per salvar les oques, que no importen ni a la Colau. Ni per tenir o deixar de tenir un aeroport més internacional, gestionat des de Madrid. No. Els hi hem dit una cosa i la contrària, perquè hem estat incapaços de consensuar una resposta unitària. Uns perquè s’estimen els ànecs, encara que se’ls cruspeixin amb prunes. Els altres perquè dubten de tot i no volen perdre vots. I els de més enllà per fotre el seu company/enemic de viatge. Però, dignitats perdudes a banda, en aquest trágala colonial, he sentit poques veus públiques reclamant la fi del brutal espoli criminal de cada any, o reclamant amb èmfasi una gestió íntegrament catalana de tota la potentíssima àrea aeroportuària de la Barcelona Sud. Però ja sabem com va la cosa a Madrid: jo mano i tu no tens dret ni a queixar-te. Mai a la vida els castellans ens deixaran votar en un referèndum d’autodeterminació, encara que tinguessin la certesa de guanyar-lo! És una qüestió de principis: és impossible voler deixar de ser espanyol! Així de senzill. Cada dia veiem la impunitat mediàtica i social en què es mou aquí el centralisme de qualque color. El poder omple moltes butxaques i, com sempre, compta amb la col·laboració dels sospitosos habituals de la tribu autòctona. Aquesta vegada li ha tocat fer el paperot a la nova ministra del ram per fer de catalana/castellana/española de bona voluntat. Des del seu despatx del govern militar, ai, ai, perdó, volia dir del govern civil com la guàrdia civil, ens alliçona i ens renya perquè els catalans no hem fet els deures, tal i com ella ens havia manat. Donar fum en vés de llum, gran aportació al bé comú, senyora! Però no t'amoïnis Espanya, perquè la història és tossudament canviant, i si segueixes sorda com ara, els catalans – malgrat els Coscubielas de sempre – assolirem plenament el lema del comunista Togliatti : "Venim de lluny i anem més lluny encara".

Vianda d'estiu vol regadiu !

L’estiu avança a passos de gegant i la sensació que, a mesura que ens anem fent grans, el temps passa més de pressa, es converteix en una realitat innegable. El virus ens ha portat una certa idea de depressió social col·lectiva, on hi tenen cabuda tota classe de xarlatans. A l’Ateneu de Vilobí volia venir aquests dies a dir la seva –la proposta, amb bon criteri, va ser rebutjada– un d’aquests espavilats antivacunes que assegura que el sida és un invent de Hollywood, la hepatitis no existeix i, naturalment, el Covid és un producte de multinacionals i governs perversos que pretenen controlar la nostra llibertat. Gran paraula aquesta: llibertat! A l’entrada d’Auschwitz i d’altres camps d’extermini nazis hi havia el lema famós: Arbeit macht frei! És a dir: el treball us farà lliures. A Madrid n’hi ha una que tot el dia demana llibertat per fer allò que li doni la gana. A França, l’extrema dreta s’ha apropiat de la paraula i els carrers de moltes ciutats van plens de negacionistes apallissats que criden liberté, oblidant la resta de la divisa francesa: égalité et fraternité! Es comença per negar l’holocaust i acabes votant al més tonto de la classe. Definitivament, caldrà abandonar allò tan bonic de l’homo sapiens perquè la ignorància és atrevida i quantes més escoles, més analfabets. Més aviat parlaríem de l’homo stultus. Diu Virgili, a l’Eneida, que és fàcil baixar a l’infern. I hem de reconèixer que una bona part de la humanitat s’entesta en arribar-hi, quan abans, millor. Mentrestant el japonesos, pobres, no se’n surten ens fer-nos arribar l’alegria de les meravelles olímpiques. Sens dubte, una de les pitjors olimpíades de la història: les circumstàncies no ajuden. Però el món no s’atura i seguim el camí sense retorn d’abans de la pandèmia. No forma part del bagatge humà aturar-se a rumiar i mirar de variar el rumb de la nau, a la recerca de vents favorables. Si el vent no bufa, ja engegarem el motor, home! Els aeroports tornen a anar plens i els avions enlairen ufanosos a milions de turistes que cerquen el proper virus als llocs més inhòspits del planeta blau. Alemanya inundada i, a casa nostra, sequera crònica persistent. Els marges dels camins, plens de fonoll: la sequera els agrada. Diuen que l’aigua és escassa i això és del tot incert. Aigua, la que vulguis, però salada! Quan es trobi la forma de dessalar-la fàcilment –tot arribarà– tindrem aigua per un tub i ens inventarem els rius inversos. Per diverses circumstàncies aquest any vaig plantar l’hort una mica massa tard. Però, tot i així, els tomàquets, albergínies i pebrots, avancen a bon ritme i cada dia fem festa major: vianda d'estiu vol regadiu. Comptat i debatut, surten caríssims d’aigua i d’hores, però també és una manera d’apropar-se a la terra, d’estimar-la, d’odiar-la, de viure amb ella. Tot i que la canícula no està sent, ni de bon tros, tan forta com d’altres anys, ja tinc ganes que la cosa afluixi i comenci a ploure una mica i faci fred. Mentrestant, i tal com diu en Resina, vivim en la dictadura de l’estupidesa: twitter, instagram, tictoc i mil històries més ens instal·len en la lletjor, l’estupidesa i el pensament dèbil com a patró de conducta universal.

Ésser més lladre que una garsa!

Deia el genial Jaume Perich que el cinema ajuda a somiar i la televisió, a dormir. I això que ell no va viure aquesta desfeta cultural que patim, vint-i-cinc anys després de la seva desaparició. Cada dia que passa, aquesta eina de comunicació formidable que és la televisió, esdevé un sense sentit  pervers, on tothom hi diu la seva i quan més imbècil és el que hi surt, més potència agafa allò que diu. Si hom té un dia fluix i cau en la temptació d’obrir l’andròmina, en pocs segons constata que ha comès un error. La proliferació de canals de diversa temàtica ens podria fer pensar que, fent una mica de zapping, acabarem per trobar alguna cosa del nostre gust. Però no. No és el cas. Programes insulses, avorrits, banals; fins i tot ofensius o d’una violència gratuïta i forassenyada. Uns noticiaris aconduïts per autèntics busts parlants, o en el pitjor dels casos, presentats o dirigits per autèntics manipuladors professionals que no tenen cap interès, ni per la veracitat dels continguts que presenten, ni tan sols per la pròpia llengua en què ho transmeten. Bé, deixem constància de poques i honroses excepcions. Queda dit! Sí, d’acord, ara tenim les plataformes audiovisuals on, pagant, s’hi pot trobar de tot. Les grans productores creen històries entretingudes i lúdiques, però que en la major part dels casos, poc tenen a veure amb la nostra cultura propera. El cinema – o millor dit, les sales de cinema – es troben en ple període de desaparició i la oferta cultural es viu majoritàriament a casa de cadascú, en privat, sense intercanvi social. Individualisme en estat pur. Això és el que ens arriba: tots tancats a casa. Primer per la pandèmia, però es que, en cert sentit, ja anem cap aquí, encara que no hi hagi pandèmia. Dins d’aquest panorama desolador, en el qual jo també hi estic immers, vull destacar dues coses que darrerament m’han agradat i, si és el cas, us puc recomanar. Per una banda Exterminate All the Brutes – Extermineu  a tots els Salvatges – una serie documental d’HBO, ben travada i que dona una bona rebolcada a la història, tal i com sempre ens l’havien explicat. Des del colonialisme, a les migracions o el negoci de l’armamentisme. Per l’altra, una divertida sèrie de Netflix, que dona vida al famós lladre, Arseni Lupin, personatge literari creat pel fabulador Leblanc, que sempre s’escapoleix d’una policia sempre justeta d’enteniment. Al capdavant del repartiment hi trobem Omar Shy, impagable actoràs que es va donar a conèixer en una de les pel·lícules franceses més taquilleres de la història: Intouchables. Deia George Steiner. Que «Allò que no s’anomena, no existeix». Per això hi faig esment: per compartir alguna cosa que valgui la pena. També, si voleu una interessant alternativa cultural, podeu jugar la carta de l’Alcover-Moll (DCVB), una poderosa eina de consulta, al marge del DIEC, que la considera una mica heterogènia. Parir l’Alcover-Moll no va ser, en el seu moment, una tasca fàcil. Mossèn Alcover, adversari de Pompeu Fabra i de Cambó, va haver d’anar a Madrid a treure-li les peles al mateix rei AlfonsXIII. Finalment li van donar 25.000 pessetes (un dineral de l’època) i es van poder endegar les primeres publicacions en fascicles. Diu l’Alcover: Esser més lladre que una garsa.

 

Tan amics com abans!

Perdoneu-me amics meus si us heu sentit ofesos per la meva actitud insolidària envers la vostra forma de pensar. Sí, és cert el que diuen: m’he deixat vaccinar contra el maleït virus. No ho he pogut evitar: ho sento. M’han inoculat productes desconeguts i segurament tòxics i verinosos per a mi, però no pas pels que m’envolten. No voldria ara fer-vos entrar en dubtes amb les meves cabòries. No. Assumeixo la meva responsabilitat i tota la culpa. Tot i que no diré que no ho faré més, perquè seria incert. No em vull penedir d’haver fet una cosa que afavoreix els meus amics, com ara vosaltres. I més encara si no us heu volgut vaccinar: el meu gest irresponsable us protegeix. No vull, ni voldria que us passi res dolent. La meva vida m’importa poc: la vostra si que m’importa. I molt! Què seria la vida sense els amics? Vaccinats o desvaccinats. De fet, no vull ara que us penseu que sóc una bona persona que es desviu per la felicitat dels altres. No. No és això. Però he tingut l’orgull de saber que alguns del meus millors amics i amigues també s’han vaccinat pensant amb mi i els meus, i només per pura coherència i estima envers ells, doncs m’he vist moralment obligat a pagar-los amb la mateixa moneda. També, vés què hi farem, modestament he volgut aportar el meu granet de sorra i fer companyia a la ciència, aquesta amiga inseparable que em captiva amb la seva elegància i estima per la cultura del saber. Em fa mandra tornar a temps passats, que potser recordem amb nostàlgia, però que eren temps durs. En realitat tots vosaltres, amics que no creieu necessari que us vaccinin, em feu enveja. A mi també em va el rotllo contracultural del fuck the power, tot i que ara no entraré a explicar-vos la meva vida privada. Però, aquesta vegada no he tingut els pebrots, ni el valor, d'escoltar les paraules dels intocables bruixots de la tribu. A vegades no n'hi ha prou en amagar-se a la cova, tot esperant que passi la turmenta, mentre encenem ciris a Sant Pasqual perquè ens deslliuri de tot mal. Us dono les gràcies, amics, per fer-me rumiar les meves incoherències i per fer-me ostatge de les meves contradiccions. Si un dia em moro pels efectes nocius de la vaccina, em quedarà l’esperança que vosaltres, invaccinats, restareu vius per salvaguarda d’una humanitat perduda. De moment, però, la vaccinació massiva ha fet que les esgarrifoses xifres d’infectats i morts hagi baixat en picat. Ai, no. Que això, amics desvaccinats, també penseu que és una conya, un invent dels perversos massmedia, que només volen intoxicar la nostra ànima sempre confosa. Ja ho veieu: intoxicats pel verí de la vaccina o intoxicats per la propaganda del poder. Per això, amics meus, seguiu cultivant el jardí de la vida contemplativa i espereu que pari de tronar. Deixeu que el ramat de dòcils anyells, com jo, us tregui les castanyes del foc i, sobretot, penseu allò que deia J. D. Salinger en un dels seus contes: «Qui necessita flors quan ja s’ha mort?»

Pel maig, faves a raig.

No sé qui deia que l’estupidesa humana ens dóna una idea bastant mesurable de l’infinit. Sí, sí, l’infinit, aquesta entelèquia inversemblant, que els matemàtics emprem amb alegria i convicció. Aquesta idea de l’estupidesa infinita m’ha vingut al cap a compte de la desfilada diària de joves polítics que diuen que són negociadors d’un acord de govern. Aviam, tota aquesta colla de passerells no en tenen cap de poder per negociar re. Re de re. Tots són simples camàlics, cares visibles d’aquesta auca catalana de tan pobre contingut. No són les dretes ni les esquerres, ni faves en vinagre: és la menjadora per a centenars de càrrecs. D’altra banda, no sé per què ningú no esmenta mai cap del dos principals actors que mouen els fils d’aquest teatre de l’absurd. Tenen nom: Puigdemont i Junqueras; Junqueras i Puigdemont. Tant s’hi val. Tot i que van governar plegats, és clar que no tenen cap mena d’empatia personal. Zero. Ni una. És més, potser seria millor dir que s’odien, encara que sigui un odium theologicum, per allò que tots dos són creients. Si trobeu que odi és una paraula lletja i poc cristiana, busquem-ne d’altres: repulsió, aversió, enemistat, antipatia, animadversió. I aquest és el veritable nucli central del drama català d’ara mateix. Tinc clares dues coses. Primera. Governar és molt difícil. Segona. La repressió, que no s’atura, ens converteix en hostatges del repressor. És a dir presoners, exiliats, o simplement acollonits. I aquesta circumstància afecta la llibertat de moviment i, naturalment, la llibertat de raonament. La por no és bona consellera de les idees! Però, tot i així, si en aquests moments de turbulències, els dos polítics principals fessin el favor de trucar-se per fotre un cop de puny sobre la taula, tindríem govern en mitja hora! No sé si en aquests propers dies — això ho escric avui dissabte, 15 — es possible algun tipus d’acord o no: res no és descartable. La política ja ho té això, tot i que, per a mi, el mal ja està fet. Amb el 52% dels vots, hauríem d’haver configurat un govern de forces independents en les vint-i-quatre hores següents de les eleccions! És sabut que la veritat existeix: només s’inventa la mentida. Ara, una revista holandesa titlla els espanyols de dropos i malgastadors i s’ha encetat tota una campanya de suport al seu govern, que es nega a finançar gratis els estralls del Covid en els països del sud. No en va, les despeses multimilionàries en trens sense passatgers –per exemple– acaben per fer aflorar una corrupció i malbaratament endèmics. I no són tòpics. Pregunta: ho faríem millor en una Catalunya independent? Vist l’espectacle penós d’aquests dies, tinc la sensació que, amb poc esforç, seriem capaços de superar amb escreix la potineria espanyola. Abans de convertir-se en un creador de primer ordre, un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte, Willem de Kooning, que les va passar de tots colors en la seva joventut a NYC, deia: «El problema de ser pobre és que t’ocupa tot el temps». Dons això ens passa, que quan més pobres som com a país colonitzat, més ens barallem els colons per aplegar les engrunes. Tenim una difícil sortida d’aquest laberint i no la trobarem resseguint aquest fil d’Ariadna: el món no s’atura i els vells dirigents hauran de plegar. Necessitem (volem) noves idees trencadores i nous líders ben formats i sense complexos. A veure quan i d’on sortiran. Que no tardin, sisplau.

Entre lladres no es perd res!

Un dia d’aquests, llegint bajanades i pelant el temps, vaig trobar una petita i preciosa història animal del segle passat. Expliquen les cròniques que l’any 36 van caçar al Mississipí un petit cocodril i algun nazi americà –n’hi havia un tou–  va tenir la brillant idea de regalar-lo a Hitler: la segona gran guerra encara era lluny! El cas és que, set anys després, arran d’un dels brutals bombardejos aliats sobre Berlín, la bèstia, que vivia al zoo i es deia Saturn, va desaparèixer i tothom el donava per mort. Tres anys més tard, però, uns soldats el van trobar miraculosament viu entre les runes, el van rescatar per lliurar-lo a l’Stalin, que va estar la mar de content. Pobre bèstia: sortir del foc per caure a les brases! Ara, als 85 anys, s’ha mort al zoo de Moscou. Els diversos cuidadors que va anar tenint durant dècades l’apreciaven pel seu caràcter dòcil, sensible i de ben portar. Descansi en pau aquest rèptil, testimoni directe de la brutalitat humana. Segur, però, que Hitler o Stalin, dos dels grans carnissers de la història se’l devien estimar molt. Ja ho tenen això els animals: es deixen estimar! Fa uns mesos, el fill del rei lladre es va interessar per la crisi del toro de lidia i pels professionals del patiment animal. El cas és que sa majestat borbònica, va moure uns quants fils i de seguida la presidenta de Madrid va concedir ajudes milionàries per aquest sector cultural amb tanta tradició criminal. Aquesta chulapa que governa la capital del reino com una ranxera de Bonanza, sembla una comedianta treta d’una sarsuela amb música de xotis. Calculadora, pretensiosa, sense fre; se’n fot de l’Espanya que no és la seva: Madrid. Se la veu tranquil·la, segura de sí mateixa i a ben segur que ningú no tindrà nassos d’aplicar-li cap 155, per grossa que la faci. L’Estat de les Autonomies trontolla i no precisament per l’embat sense retorn dels catalans, sinó per la chulería d’aquesta noia, que abans de ser presidenta, es dedicava a fer tweets per encàrrec. Crec que pels que volem fugir d’aquesta Espanya sense solució, ja ens va bé el personatge. Ja ho diuen: no hi ha res més perillós que un ximple amb voluntat! Mentrestant, surt per la tele una senyora seixantina que es queixa perquè un policia li ha dit que no podia anar pel carrer sense mascareta. Estava la dona feta una fera i per molt que el periodista volia fer-la entrar en raó, no se’n va sortir. Deia que això de l’epidèmia era una patraña del govern comunista que només vol que la gent es quedi a casa i sense protestar. Que ella no havia vist cap mort pel carrer, ni cap autòpsia, ni cap virus: res de res. Naturalment, el seu vot val igual que el meu o que el teu. Ja ho deia en Punset: l’ànima està en el cervell i ha gent que el té molt atrotinat!

L'escala fosca del desig no té barana...

Ja han començat a sortir els primers espàrrecs silvestres: de marge, en diuen. A partir d’ara, la natura desperta i amb ella, jo mateix. La truita d’espàrrecs recent collits és un dels plats més extraordinaris que conec, tot i que, menjar espàrrecs fa que de seguida els pixats facin fortor. Ara he llegit que no tothom és capaç de percebre aquest aroma. Es veu que depèn d’uns gens que són (o no) capaços de detectar l’olor de l’àcid asparagúsic, que és molt capriciós, i no admet tots els nassos. En aquests dies en que l’hivern conclou, una mica de solitud és necessària, més que res per retre comptes amb un mateix, encara que sigui a petites dosis i fent-se les trampes que calgui. Deia en Jean-Paul Sartre que si et sents sol quan estàs sol, és que estàs mal acompanyat. No entenc aquelles parelles –en conec– que es passen el dia junts. Es lleven junts, es dutxen junts. Esmorzen junts. Agafats de la maneta, baixen pel Passeig de Gràcia i van a comprar llibres a la Casa del Llibre, per llegir-los plegats. Veuen els mateixos programes per la tele. I després, clar, abans d’anar a dormir, es renten les dents ensems i, si es descuiden, s’intercanvien els pijames i els somnis. La vida duplicada per l’individu mínim. Jo, si no visc més, és perquè no tinc més temps. I, com Sòcrates, també penso que el pas del temps arruga la pell, però la manca d'entusiasme rebrega l'ànima. No és el meu cas: sempre tinc projectes en marxa que fan que acabi tots els dies estropellat, debolit. No paro. I quan dic no parar, no és una frase feta de continguts volàtils, no. És literal. La culpa principal la té el meu síndrome de hiperventilació que m’obliga a tenir sempre coses entre mans. I algun despistat pot preguntar-me: i com és que un jubilat com vostè no para en tot el dia? La resposta la tenen tots aquells que, com jo, tenen la sort i la pega de viure en un gran casalot en forma de masia catalana molt antiga. Es tracta d’un monstre bulímic que cada dia, per no dir cada hora, demana la nostra atenció. Sempre hi ha una peça que grinyola, sempre hi ha alguna cosa per arranjar o, senzillament, un mateix qui s’enreda tot sol i, com és el meu cas, es posa a instal·lar pel seu compte un conjunt de plaques solars, tot i no sabent ni per on començar. Ara, després de mesos de feina, ja funcionen i és un goig pensar que, de mica en mica, revertirem el drama del canvi climàtic que la nostra generació ha fet créixer en desmesura. I quan arriba l’hora nona, arrossego l’ossamenta i m'instal·lo davant una pantalla per lliurar la meva ànima en mans dels somnis dels millors creadors. Ara mateix he caigut a la trampa que Paolo Sorrentino presenta a les seves fantàstiques sèries dedicades als Papes. El fosc i fascinant món del Vaticà, vist amb els ulls impagables de l’italià i l’elegància d’actors insuperables: Jude Law, John Malkovich, Cecil de France, Cámara, etc. Tota una simfonia cinematogràfica amenitzada amb els sensuals balls eròtics de les monges novícies, que es contornegen obscenes amb el ritme de la frenètica música dance de Charlie Barker. Mare meva, quina desmesura tan divertida! Potser la Maria Mercè Marçal ja ho havia somiat tot això quan ens deia que l’escala fosca del desig no té barana.

Qui canta els mals espanta!

Difús, malhumorat, aspre, malganós: avui m’he llevat així per culpa d’una nit carregada de somnis absurds, cabòries obscures. Massa temps –aviat un any– de semi reclusió obligada. La manca de relacions personals comença a passar-me factura, tot i el privilegi de viure enmig de vinyes i boscos. Busco alguna manera de començar millor el dia. Segur que el sol ja vol treure el nas pel cantó del Garraf. Obro els finestrals i el panorama visual que se’m presenta reviscola el meu ànim decaigut. La meravella d’aquests dies únics de febrer té nom: la flor blanca de l'ametller s’apodera de la llum del dia que comença. Els que vivim a pagès coneixem bé aquest espectacle floral. És una pauta; és com un punt de llibre del cicle anual que cada segona setmana de febrer ens indica que s'acosten temps més ufanosos. Avui, els marges de les vinyes venen vestits de puresa blanca. Des de la meva posició observo desenes d’ametllers emblanquinats que, abandonats a la seva sort, van fent la seva particular viu-viu. En Josep Pla, mag de la paraula de la terra, deia que l’ombra que projecta la flor en el sol hivernal és tenuíssima, vaporosa: l’ombra d’una ombra. La vinya adormida encara i les branques florides, contrast cromàtic, preludi de la festa primaveral que s’acosta a marxes forçades. Poeta sobre poeta: Enric Cassasses, tot homenatjant Maragall i el seu Ametller florit, escriu: 

            Ametller, fas branca a branca 

                                 manifestos de bondat,

                                                     com aquella rosa franca 

                                                                         ets un crit de llibertat,

                                                                                         déu te guard, bandera blanca. ​ 

Baixo del núvol i toco de peus a terra. Poso la ràdio i, ja de bon matí m'etziben unes dades manipulades –enquestes en diuen– sobre l'orientació del vot. Totes les mostres de població que prenen són escasses, tramposes i, segons qui faci el suposat estudi, es decanta, descaradament, cap un cantó a cap a l'altre, tot intentant forçar la balança dels indecisos. Jo, directament, les prohibiria. Quina empapatxada! Tanco la ràdio: poso música. Sona la banda sonora de la bonica pel·lícula Singing in the rain, on es canta i balla la famosa cançó de Herb Brown que diu: Sóc feliç mentre plou, tot el món sembla nou. Podríem cantar-la plegats, i veure si funciona allò de qui canta, els mals espanta! Maleïda pandèmia: vides trencades, somnis perduts! Haurem de canviar la nostra forma de vida. Mentrestant, al Parlament d'Estrasburg, el president Puigdemont treu els colors d'Europa amb el calabre polític del Sr. Borrel, de cos present. Alipori. I és que qui busca justícia amb massa obstinació, en realitat vol venjança. Víctor Hugo escriu: «Le chien a son sourire dans sa queue». I jo que hi afegeixo «Et les mots dans les yeux». Cada dia que passa en Ross i jo ens coneixem millor. Em sé de memòria les seves reaccions canines, les seves alegries contagioses. Potser jo no sabria viure la senzilla i pautada vida que ell porta, a redós de l’ombra de l’amo. Però si un dia m'entesto a conèixer l'aroma de la felicitat, miraré de convèncer-lo perquè em faci arribar per via telepàticament canina, quelcom de la seva dolça bonhomia. Perquè us he de dir que, tot i que amic únic, el meu humanal llinatge no em dona dret a saber-ho tot de la seva lleialtat.

Parlen cartes i callen barbes!

L’any vint ha decaigut. No sabem què podem esperar d’aquest nou vint-i-u però, tal i com van les coses, em sembla que més aviat poc. De moment, les vinyes reposen i els pagesos s’esforcen en la tradicional poda: verga a verga, cep a cep, fins a netejar tots i cadascun del cinquanta milions que en tenim plantats al Penedès. Si alguna cosa del cultiu del raïm no ha canviat gaire en els segles és l’esporga. Ara, amb les tisores pneumàtiques, és més fàcil, sí, d’acord. Però encara no s’ha inventat cap robot que pugui fer-ho com una persona de la terra: temps al temps. Terres cendroses, ocres, calcinades: és temps d’hivern i les vinyes van esgotades. Tots anem una mica igual: jo, al menys! Poca energia al cos i l’ànima en pena. I si algun dia, per rutina, engego la ràdio o la tele, aleshores sí que n’hi ha per arrencar a córrer! L’hivern comença quan s’acaba la nit més fosca, més llarga. Des del solstici no han passat ni tres setmanes i el dia allarga ja vint minuts. Neva, diuen les imatges que ens arriben, tot i que aquí, al meu poble, no. Vol dir que seguim de ple dins un llarg hivern i això enllangoreix la poca esma que encara arrosseguem. Assegura la lingüista Carme Junyent, que d’això en sap un tou, que, avui, només un 40% de catalans parla català habitualment, malgrat que més d’un 80% l’entengui. Diu: «Històricament, se’ns ha castigat tant per parlar la nostra llengua que estem programats per renunciar-hi de seguida» Els castellans i la seva llengua se’ns mengen. Potser d’aquí uns anys serem independents en castellà. Ho firmaríeu això? Aquí a la Vila, el comerç és horrorós: tothom es passa al castellà de seguida. No fos cas que perdéssim una venda per mor d’unes paraules. És la submissió a la llengua dominant, diu la Junyent. Afegeixo jo: i la submissió a l’amo, al que mana de veritat. La llengua de les porres del primer d’octubre. Tot i així, és ben cert que, avui en dia, ningú no ens obliga a parlar espanyol a casa nostra. Ho fem voluntàriament, destres vassalls, per evitar-nos maldecaps. TV3 és líder d'audiència, d’acord, però no diuen mai que aquest lideratge suposa mitjanes d’un 15% d’espectadors. D’altres televisions catalanes s’emporten el 5%. Això vol dir que la resta, un 80%, és televisió en castellà. Fa poc sentia una mentidera professional, que cobra per ser-ho, que deia –a Madrid– que el espanyol està proscrit a Catalunya. Òstia, i és una dona d’aquí: nascuda aquí i que viu aquí de tota la vida! Per què hi ha gent que s'odia tant a si mateixa? Cap respecte per aquests botiflers sense escrúpols, gent sense cultura ni principis, espècimens tòxics. Una cosa és pertànyer a un partit polític i, en conseqüència, no dir mai tota la veritat –Nietzsche dixit– i l’altra, és mentir sense fre i deshonestament. Parlen cartes i callen barbes! Des que l’he vist fanfarronejar, m’han entrat unes ganes tremendes de dar-li la raó i per això he decidit parlar només en català durant tot l’any vint-i-u: arreu i sempre. Potser també ho faig per equilibrar una mica la balança dels que només parlen en castellà, que són molts. Molts. Us hi apunteu? Eh, que no és una tasca fàcil! El català depèn de tu, és el títol del nou assaig de la Carme Junyent.

Qui calla i fa son joc, no fa pas poc!

Ara fa anys, a Vilalba dels Arcs, una bala perduda enmig d’un silenci matiner va segar la vida del germà gran de ma mare, el tiet que mai no vaig conèixer, requetè carlista dels terços de Montserrat. La guerra espaordidora obligava a prendre partit: la família mana i no tries on neixes. O sigui que, a la força i a desgrat, no queda més opció que mullar-se i anar al front: a lluitar pels teus i tot allò que representen. Pels que no vàrem viure aquella bogeria, ens és fàcil ara assenyalar sense dubtes i amb molta lleugeresa, qui eren els bons i qui els dolents d'aquella terrible massacre. Una cosa és clara: els joves de l’època que van deixar-s’hi la pell, no tenien la culpa de res. El cas és que al cap de vint anys de la maleïda matança de l’Ebre, ma mare es va obstinar a fer-me entrar a l’escolania del monestir. Semblava fàcil tancar el cercle casual que fa girar l’auca del bé i del mal. Un nebot del soldat a l’abadia catalana! Jo m’havia preparat durant dos anys per l'examen d’ingrés: piano i solfeig a dojo. Per postres tenia una veu d’àngel que era un somni celestial: potser uns segles abans hauria acabat sent un castrat famós, com en Farinelli, vatua l’olla! La modernitat, però, em va salvar d’aquella moda esgarrifosa, que consistia a escapçar-los les boletes als infants amb bona veu, per tal que la testosterona adolescent no acabés per malmetre un futur bon contratenor! Però tornem al monestir i, ai las, la criatura, a deu anys, o sigui jo mateix, no volia dur una vida monacal internat a la muntanya santa. I amb aquest petit detall no s’hi havia comptat! De fet, ningú no m’havia preguntat mai: nen, vols passar els pròxims quatre anys de la teva vida a Montserrat? Perquè si ho haguessin fet, jo tenia la resposta preparada: no! No i no! No tenia ganes de passar la meva adolescència enmig de monjos, ciris, misses i morenetes! Total que, a la prova d’accés, vaig cantar amb desgana, apàtic, desmenjat, errant les notes, una per una i totes juntes. La partitura que em va tocar en solfa va agafar un increïble compàs de tres per quinze, amb un pentagrama que ballava la rumba i semblava tenir sis línies. La cantarella va durar dos minuts inacabables després de les quals vaig rebre un no rotund, que a mi em va sonar celestial! «No, ni parlar-ne, aquest nano té la veu massa gruixuda!», em va disculpar amb una educada mentida piadosa el monjo que m'examinava. Tot i tenir clars suggeriments d’aprovar-me, l'home va veure que aquell nen no volia vestir sotana i cantar el Virolai durant quatre anys seguits. Gràcies amic i desconegut monjo savi! El somni maternal del nen a l’escolania s’esvaeix en un instant: la mare plorant per fora i son fill rient per dintre. I és que jo només volia ser un senzill nen de poble, feliç de jugar tot el dia a pilota pels carrers del poble amb els meus amics del poble. Caçar gats i follar nius i nedar a la riera i tirar bales i botxes i robar cireres i estirar les trenes de les veïnes de deu anys i anar, com tots els nens del poble, a les classes del Sr. Andreu on, a part de resar el rosari sota l’atenta mirada del dictador, poca cosa s’aprenia. Qui calla i fa son joc, no fa pas poc!

Això rai!

Llegir Casasses sempre és un plaer. Assagets. Sorprenent, culte, imaginatiu, renovador. Cop i rai en diu ell. Recorda que l’arquitecte Puig-Boada, amic de Gaudí, ens transmet allò que va dir el geni en una xerrada al palau Güell, ara fa cent anys: «no és de rebut dir mori Espanya, perquè el nom és nostre.» Els romans, al segle II a.C., prèvia derrota del cartaginesos, van començar a administrar la Hispània Citerior, que si fa no fa, correspondria territorialment a tota l’àrea que ara anomenem Països Catalans. Els del centre i sud, que s’han apropiat del nom i la cosa, són estrangers d’aquesta Hispània primigènia. La història perversa de les nacions! Els grans pensadors –desconegut Gaudí, fora de la seva faceta arquitectònica– ho són, no només perquè tinguin idees pròpies, sinó també perquè fan pensar. I pensar i repensar el moment present, sempre alimenta el nostre esperit atribolat: ens cal intel·ligència per entomar assossegadament temps complexos. Precisament aquests dies hem passat moltes estones pendents de les xarxes, per veure d’esbrinar qui seria el nostre nou president. Bé, ja m’enteneu: el proper president d’occident. Si més no, és la conclusió a la que s’arriba escoltant els nostres entesos tertulians, a voltes perillosos corifeus del poder de torn, entestats a explicar-nos el segle XXI com si fos una simple extensió de temps passats. Tot ho saben; això rai: experts en tot i pensadors de re. Tant si es tracta de canvi climàtic, com de pandèmia, com del llunàtic Trump. La seva oratòria, filtrada per micròfons poderosos, fa que l’anàlisi més superflu esdevingui tot un tractat de sapiència barata. Ja fa temps que critico aquest poder abusiu que tenen unes poques dotzenes de xerraires que apareixen a tothora a les ràdios i televisions. Cobrant diners, naturalment. Com és possible que surtin sempre el mateixos personatges que abans d’obrir la boca ja saps que diran. I no depèn del seu color polític, perquè tan avorrit és un dels teus, com un altre que no pots ni veure. Estic convençut que rebuscant una mica trobaríem centenars de persones interessants que podrien obrir una mica la caixa de les idees, ara tancada a pany i forrellat. De fet ens passa el mateix al Parlament de Catalunya, on sempre sentim les mateixes veus defallides. I dels diputats que no surten al faristol ni a la premsa —la gran majoria— no en sabem ni el nom. D’això se’n diu dictadura: dels partits polítics i dels mitjans de comunicació. Obriu les portes i que entri aire fresc: ens ofeguem!! Tornem, però, a les eleccions americanes. Setanta milions de desequilibrats nord-americans, de molt diversa condició, han votat lliurement al sonat més miserable de l’Univers? O potser és que, des d’aquí, no podem entendre ni el què, ni el com dels Estats Units d’Amèrica? Recordem que quan a França encara estaven entretinguts guillotinant reis i reines, George Washington, ja era el president d’un gran país, amb una constitució que consagrava la separació de poders! El món canvia a una velocitat de vertigen i potser som nosaltres, els descendents de la vella república de Roma, qui no ens assabentem de res.

Hi ha dies i dies...

Vivim dins el vòrtex d’una gran i estranya revolució postmoderna que ningú no és capaç d’estudiar amb prou cautela i visió de futur. Potser no és possible fer-ho.  Tot s’esdevé a una velocitat de vertigen que impossibilita l’ús d’antigues eines de treball prospectiu, sistemàtic. Cada dia, les noticies de les sis de la tarda deixen obsoletes les de les cinc i les quatre. Res del que hi havia fins ara ens val com a referència: la història feta miques. I amb aquesta demència col·lectiva en la que estem instal·lats sorgeixen inevitables personatges sense cultura, sense principis, sense escrúpols, que ens governen i decideixen què, qui, com i on. El més ximple i nefast de tots ells, i el més poderós, és l’americà, que hauria d’haver nascut cent-cinquanta anys abans i haver estat un bronques de Saloon a l’estil d’un Jesse James de pacotilla. Però el cert és que aquí el tenim en ple segle XXI, i amb les pistoles sempre a punt: no se sap mai. Estem ben arreglats! En aquest complex sistema d’inequacions en què ens movem, en què es mou tota la humanitat, només hi faltava la pandèmia. Estic segur que a molts d’aquests governants de primera fila ja els hi va bé que tothom es quedi a casa, aïllat, cagat de por, i no emprenyi. Tots els que manen somien un món dirigit per ells, i en el qual ningú no es queixi de res. Estem a punt d'arribar-hi. I no és cap broma. Pensem que les democràcies representatives, mitjançant el sufragi universal, no tenen més enllà d’un segle de tradició. Veurem quan més aguanten sense una bona sacsejada. I sinó, girem el cap cap a l’Orient, més concretament cap a la Xina, i potser veurem allò que s’esdevindrà abans del col·lapse occidental. Una paraula ens fa por: totalitarisme. La inanició i la fatiga d’una vella Europa plena de polítics sense cap idea i l'agressivitat americana resumida en el mateix eslògan que en la primera gran guerra, America First, no fan preveure un futur esplendorós. El món seguirà rodant i el sol sortirà cada dia: ningú no ho dubte. Però viurem –viuran– sota una llibertat vigilada i qui parli de drets pot acabar ben guerxo: drets, els justos. Tindrem, això sí i sense cap dubte, el dreta a consumir. Ja ho fem ara. Cal consumir de tot i força, sinó el voraç i bulímic capital diu que no creixem prou. Aquestes noves tecnologies del consum –més el covid– han accelerat una deriva inqüestionable cap a una societat aïllada, despersonalitzada, freda, sense sentiments. El futbol, des de casa i sense gent als estadis. La música online, sense concerts en directe o limitats. El cinema per la tele amb catàlegs de milers i milers de pel·lícules: no cal que surtis de casa per ser feliç! L’atenció personalitzada ha quedat suprimida: tot per telèfon o per internet. Un telèfon que sembla no trobar mai ningú que el despengi a l’altra costat. I unes pàgines web que no contemplen la possibilitat d’un tracte personal: màquines, robots, apps, cookies, porqueria insubstancial. D’aquí a pocs anys, tots misantrops com en Marcel Proust. El caos avança. No cal negar la realitat, ni tampoc cal que em dieu optimista. Avui és el dia que tinc.

El més ruc és bo per bisbe!

Estem immersos en una etapa vital estranya, frustrant, malaltissa. La mascareta al nas i la por al cos. Una distopia que supera moltes sèries de ficció i amenaça de convertir-se en realitat permanent. I els sorolls provinents del món de la incultura que se’n foten dels esforços de la ciència i els científics. Alguns sembla que renunciïn al seu passat i no saben, potser, que són vius per culpa d’alguna vacuna que els seus pares els van administrar quan eren petits. En fi, és molt difícil lluitar contra aquesta altra pandèmia, que s’escampa gràcies a la gratuïtat de les xarxes socials i el poc senderi de molta gent. D’altra banda, la política de l’Estat en mans de gent que potser estarien millor sense manar: ells no ho sé; nosaltres segur. No aposto per tornar al segle XIX, on només manaven els rics i ho feien per defensar els seus interessos. Però alguna cosa se’ns escapa quan veiem qui s’ha colat en aquesta granja dels disbarats. Ningú, per exemple, és capaç de posar en fila els banquers i fer-los retornar la pasta que han dilapidat a mans plenes? Ningú no és capaç de posar en fila els bisbes –començant pel de Barcelona, que ningú no sap d’on ha sortit– i dir-los que d’aquí endavant s’hauran de guanyar la vida treballant? No cal ser revolucionari, per a això, només honrat i ferm amb les conviccions. Partits que es diuen d’esquerres, amb polítiques de la dreta més reaccionària. I poques esperances a l'horitzó. Fa pocs dies hem tingut l’Onze de Setembre més estrany dels darrers anys. Les circumstàncies aconsellaven prudència, i els catalans som molt disciplinats. Un Onze de Setembre per oblidar? Jo crec que no. Estan passant moltes coses. Aquí, a casa nostra i a Madrid, on cada dia tot fa més pudor de podrit. Aquí també hi ha ball de bastons, però en un clima de legítimes reorganitzacions partidistes, molt lluny de les barroeres punyalades de la cort espanyola. Observant les decisions errònies que pren sempre el Suprem quan es dirigeix a Europa, cada dia es valora amb més força la tasca de Puigdemont des de Waterloo, on ha aconseguit un lideratge indiscutible a l’entorn de la seva figura. Els que estem per la independència hem de reconèixer que, malgrat les decisions erràtiques de l’octubre del 17 i no tenir el valor de declarar la independència, tal com li ordenaven els resultats del referèndum, el president Puigdemont continua sent un gran actiu polític. Els espanyols no se’n saben avenir, d’aquesta personalitat que els destorba i els descol·loca. Intenten, dia sí dia també, fer-lo transparent, oblidar-lo, menystenir-lo fins que es cansi i plegui. I obliden que, rere la seva figura, s’hi han arrecerat una bona part dels polítics amb més futur d’aquest país. O sigui que hauran de suportar-lo fins que un polític espanyol intel·ligent –segur que n’hi ha– posi fre a la cacera i es declari una amnistia per a tots els presoners i exiliats polítics. Difícil, tot plegat, i alhora esperançador, perquè la força del poble que vota segueix intacta. Tots plegats ens trobem amb decepcions diàries, sobretot per la manca d’una estratègia comuna entre partits, però això no vol dir que ningú baixi del burro. Ho tenim fàcil, perquè a l’altra cara de la moneda ja sabem què hi trobarem: colonialisme, menyspreu, espoli i coces. 

Paraules d'estiu, segons qui les diu!

Tot allò que ja va predir l’Orwell, brigadista per la República en temps espaordidors, s’està complint al peu de la lletra. La novel·la política 1984, publicada el 1949, pensa un horitzó on el conformisme absolut dels ciutadans fa possible el control de l'individu per part dels poders de torn. Pels ciutadans no existeix ni tan sols la llibertat de pensament privat, ja que la vigilància dels poderosos envaeix fins i tot la més estricta intimitat. El Gran Germà està més viu que mai. Un líder omnipresent, policèfal, i que va canviant de nom i de faç, ens controla, ens vigila, ens acolloneix. Digues-li amazon, google, netflix, visa, hisenda. Tant li fa. Saben tot de nosaltres i, com a dòcils anyells, ens lliurem sense problemes a la post-modernitat destructiva que representen. I en aquesta perversa inequació gegantina sempre trobem els mateixos perdedors i els mateixos guanyadors. Només hi faltava ara, en aquest Jardí de les Delícies, la irrupció del maleit virus manipulador. Quan va començar ens escoltàvem i fèiem cas dels experts epidemiòlegs. Ara no els hi fa cas ningú. Com és possible que dubtem de la seva ciència? El neerlandès Dante, en el seu Inferno particular, uns ho explicava fa segles amb paraules. Dos-cents anys després el tríptic del Bosch, ara al Prado, ens ho detalla amb una imatgeria peculiar. Sempre estem en el mateix punt: el pecat i el càstig diví associat. Luxúria, gola, avarícia i peresa; un món de plaers desenfrenats té el seu corresponent assot diví. Ara, els contemporanis del XXI com nosaltres, tot això ens semblen minúcies, però aquest pensament dèbil dona cos a un criteri actual bastant estès. Una espècie d'aiguabarreig entre la bruixeria de la baixa edat mitjana i la sobre-informació barata i intranscendent de les xarxes de comunicació actuals. Tothom pot dir de tot, fins i tot la bestiesa més agosarada, però tal i com diu en Daniel Gamper, no totes les paraules tenen el mateix valor. I hem de saber escollir i escoltar les Millors Paraules, deixant de banda la faramalla que dona la llibertat d’opinió i d'expressió d’una democràcia: cap paraula vedada i, al mateix temps, cap opinió acientífica al centre del debat. No estem gaire lluny, si és que no hem trobat ja el nucli, d’aquell Món feliç que plantejava Huxley, vint anys abans de les idees de l’Orwell. A l’any 632 AF (After Ford, inventor del cotxe), és a dir d’aquí cinc-cents anys, els ciutadans, sota la benvolença unificada d’un únic estat mundial, s’han deixat domesticar del tot. Bé, en el cas de Huxley podríem retreure-li que errés tants segles en el tempus, quan, de fet, molta part del panorama desolador que ens dibuixa ja és l’habitut del nostre dia a dia.  La llibertat i els lligams emocionals, tal i com fins ara els havíem entès, han estat proscrits per l’autoritat competent. La felicitat només arriba amb el clic de «M’agrada» que els personatges de Black Mirror, volen pel seu compte d’Instagram. Aquesta calor m’està afectant allò que abans era el cervell: és ara que hi veig clar! Paraules d’estiu, segons qui les diu!
 

Tants caps, tants barrets!

Tenia raó en Josep Pla, tot un andarec amb llibreta de notes sota el braç, quan deia que caminar ajuda a pensar i a ordenar l’armari de les idees. Aquests dies pensava amb ell perquè, a tocar de casa, a Vilobí, tenim un camí secundari per on només hi passem els veïns de la zona i els pagesos amb els seus tractors de color blau, de tant ensulfatar. També s’hi deixen caure alguns ciclistes, lluitant per mantenir-se en forma, cosa que, un dia o altre troben com impossible i aleshores pengen la bici, com aquells vells jugadors de futbol que pengen les botes. En el decurs dels anys hom s’adona que, pel camí de la vida, es van abandonant projectes i penjant constantment les botes: reials o figurades. Aquests dies de confinament, però, el camí de casa pateix un fenomen d’allò més desconcertant: desborda activitat! Tot el dia ple de gent de tota mena, amunt i avall; matí, tarda i nit. Un munt de gent, amb mascaretes o sense, prova de fer via: no n’hi ha dos vianants iguals. Com la vida mateixa: tants caps, tants barrets! Enèrgics caminants –power walking–, passejadors calmats, famílies senceres que mai no havien passat per aquí, ara en són habituals. Jubilats perduts i, a vegades, esmaperduts; nens i nenes amb bicicleta. Fins i tot n’hi ha un que passa sovint tot fent esport amb patinet elèctric! Alguns entenimentats porten barret i d’altres passen amb la testa amarada i a punt del col·lapse canicular. Els més divertits són aquells que van d’uniforme de trekking, en diuen ara, tot i que el camí està ben asfaltat. Van a la tenda d’esports i es compren l’equip sencer: roba transpirable, botes o sandàlies de marca, motxilla, mitjons de fibra, gorra, ulleres polaritzades, cantimplora i –que no faltin– bastons de fibra de carboni i, si s’escau, auriculars. Se’ls reconeix de seguida perquè l’equipament es nou de trinca i en poca estona comencen a treure la llengua. Molta gent saluda quan passa, encara que no tothom, ni tampoc amb paraules entenedores. Molts cops és un simple cop de coll o una aixecada de celles. A vegades amb una simple expressió onomatopeica o gutural n’hi ha prou per dir hola i adéu. També trobes aquells personatges que s’avorreixen i surten a caminar i a veure què. Espècimens perillosos. Quan et creues amb ells s’aturen i deixen anar un què?! Volen conversa i amb aquest pronom interrogatiu pretenen encetar tan sols sigui una petita conversa que li ompli una estoneta. Si estàs d’humor t’apuntes i contestes quatre paraules rutinàries i sinó, sense deixar de caminar, pots sortir del pas amb un ei, hola! Ara, molta gent intenta descobrir els petits mons propers que existeixen més enllà de les parets de casa seva. No sé si això durarà gaire o potser molt aviat tots tornarem a agafar el cotxe per rebentar el país de dalt a baix i a tota llet, amb aquest invent horrorós, anomenat turisme compulsiu.

El riure és de qui guanya!

Riure o somriure sempre ha estat una de les manifestacions d’alegria de l’espècie humana. Plorar també. Diuen que hi ha animals que també riuen. Jo no n’he vist mai cap. Gestos facials, els que vulguis, però allò que diríem riure o somriure, no. El meu gos riu per la cua. Quan comença a ventar la cua pots estar ben segur que riu a la seva divertida i expressiva manera. La felicitat d’un gos la trobes als seus ulls (i als teus) i el riure a la cua. El meu somriure no és a la cua, perquè allò que seria una cua, cua, no en tinc. Tinc altres òrgans, però cua, no. Aquests maleits dies del virus podrit que ens està matant l’alegria, ens hem hagut de mig tapar la cara amb mascaretes, deixant només visibles els ulls com a sensors personals. Potser tot això que ens passa està sent una oportunitat de mirar els ulls de la gent, cosa que fem poc. Habitualment, quan parlem en altres persones els mirem la cara, que no vol dir que ens fixem amb els ulls. Ara, no tenim més remei que mirar els ulls: riallers, tristos, apagats, vius, manyacs, dolços, joves i vells, patidors i positius. Hi ha gent gran amb ulls joves i gent jove amb els ulls que no brillen: apagats abans d’hora. Els millors poetes han parlat de les mirades de l’amor. En Bob Marley diu en una de les seves cançons: «La corba més preuada d’una dona és el seu somriure». Si haguéssim de trobar un enllaç, un punt de connexió, entre el món personal interior i allò que passa a fora, aquest nexe el trobaríem als ulls. Entre l’ànima i el cos trobem els ulls. A vegades ens costa mirar sense pensar: mirar només. Obrir els ulls, descansar la ment i observar allò que tens davant teu. Aquest exercici no és fàcil de fer: ens entestem a pensar massa i sempre que podem. Duem una vida en excés plena d’estímuls i estem perdent la capacitat de només mirar. Kandinsky renyia als seus crítics o admiradors quan algun s’atrevia a preguntar-li per algun detall incomprensible d’una de les seves obres. Els deia: «Obriu els ulls i deixeu de pensar». Diuen que amb una mirada (a vegades) n’hi ha prou. La sabuderia popular situa al cor els afers de l’amor, només pel sol fet que aquest òrgan es destarota davant la presència del ésser estimat. Però el cor només entén de batecs i no sap perquè batega, en canvi els ulls, espill del caràcter, sí que saben de les nostres alegries i penes. Què espurneja amb més fulgor sinó els ulls de l’estimada, els ulls de l’enamorat, els ulls dels amants secrets, encara que sigui perquè només ells dos saben de les seves guspires... Les mirades profundes i sinceres als ulls poden està plenes del llenguatge del silenci i fer que les paraules esdevinguin sobreres... Tot això i més hem après aquests dies de boques amagades, llavis closos a la força i mirades que entendreixen. Haurem de deixar per a més endavant els petons i el desig de veure com es mouen uns llavis quan diuen coses boniques...

Mentre el món siga, veurem coses!

Cada dia que passa estem més i millor desinformats. Aquesta frase pot semblar un oxímoron, una contradicció en sí mateixa. Però en els últims temps ha deixat de ser un joc de paraules, per convertir-se en una eina que els mitjans de comunicació i els polítics han desenvolupat per mantenir-nos fora de l’àmbit de la veritat, encara que aquesta, com se sap, sempre és relativa. Moltes vegades els experts es contradiuen uns als altres i són també responsables de tota aquesta cerimònia espantosa de la confusió informativa. Estem força acostumats que els polítics diguin una cosa i la contraria, per allò de marejar la perdiu, però la gent de ciència, també? No és un problema només nostre, sinó que forma part d’aquesta globalització irracional, que només té com a objectiu l’economia. Tot s’hi val mentre el capital no en surti mal parat. I si convé, mentir esdevé un mal menor. Ni tan sols els països occidentals s’han pogut posar d’acord en trobar la manera de comptar els morts provocats per la pandèmia que ens assota. Cadascú dona les xifres que vol, sense que cap organisme independent ho validi. Fins i tot a l’Espanya centralitzada –recordeu allò de loparamosunidos– ningú no ha volgut imposar un criteri per comptar el nombre de defuncions provocades pel virus, no fos cas que sortissin xifres espantoses. A Catalunya, per exemple, el Govern dona per bones les xifres que proporcionen les funeràries, un cop restades les morts estadísticament considerades com a naturals i, és clar, aquestes xifres sobrepassen en molt les ràtios de Madrid i d’altres comunitats, que només comptabilitzen els morts testats a hospitals i residencies. Ho fem millor aquí? Ens apropem més a la veritat? Sens dubte. Però calia fer-ho? Ho dic perquè el preu que estem pagant a nivell Espanya o Europa, és que a Catalunya tenim unes de les pitjors xifres de tot l’Estat, i aleshores alguns cínics aprofiten per dir, dia sí, dia també, que tot això s’ha gestionat molt malament. A data d’avui, 13/5/20, a Catalunya amb 7,5 milions tenim 146 morts per cent-mil habitants. Mentre que a Bèlgica, que compten les dades com nosaltres i que té 11,5 milions, és, ara per ara, el país del món amb una taxa de morts més elevada: 77 cada cent-mil. I només en tenen la meitat que aquí! Les xifres són les que són i no m’atreveixo a valorar-les, simplement les poso sobre la taula. En honor a la veritat, si els còmputs de la resta de l’Estat, sobretot a Madrid, haguessin seguit criteris més estrictes, com els catalans i els belgues, Espanya tindria el 50% més de morts dels que consten ara oficialment i seria, de llarg, el país del món més afectat. Però el Gobierno, no ha volgut ni parlar-ne de fer els comptes ben fets, perquè les xifres reals espantaven. I és que, tal com deia Campoamor, «En este mundo traidor, no hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira.»

Rere el Rei, figues li fan!

El preparao

     Aquí tenim «El Preparao», per la tele, amb uniforme de camuflatge, suposo que per mimetitzar-se amb l’entorn, passar desapercebut i evitar caure en una emboscada. Ja sabem que amb els socialistes no hi ha problema: són monàrquics avant la lettre. Però dels chavistes/estalinistes seguidors del coletas no te’n pots fiar ni un pèl. Guants blaus a les mans, mascareta blava a la cara, sang blava a les venes. Salutacions militars. En fi, tota una obra de teatro del bueno, com diria el bronques del Mourinho. I què hi feia pel carrer tan insigne figura en aquests dies de reclusió, oració i penitència? Dons, donar exemple com a primer soldat d’un exèrcit de 47 milions, a l’hora de servir a la pàtria des del Mando Operativo de Pozuelo i en el marc d’un operatiu anomenat Balmis. Al seu costat, la ministre de Defensa, pobre dona minimitzada, que vol posar cara de ordeno i mando, en plan Trillo, però no li surt o no en sap. No sé.

     El discurs que li han preparat al nano, doncs com sempre, buit de contingut i ple de frases fetes. Un speach sobrer. «Vocación de entrega, orgullo de soldado, cumplir la misión, primera linea de defensa, de batalla... etc.» Al fons de l’escenari on parla sa majestat borbònica veiem el lema de  l’operació Balmis: loparamosunidos. I també un altre lema que, entre escuts d’armes molt acolorits diu. «Custodiae Pacis», que deu ser una altra variant militar d’allò tant fals de Si vis pacem, para bellum. En fi, quatre paraules que sortiran a totes les teles, intentant millorar el baix perfil de la corona i cap a casa, que s’hi està molt bé. Els centenars de milions amagats per la família en paradisos fiscals ja estan bé on estan.

     La Unitat Militar d’Emergències aporta uns tres-mil elements de suport per actuar allà on calgui. Mai sobren les mans en aquests casos. Per això paguem entre tots i amb escreix aquesta parafernàlia uniformada. Als generals i coronels, això de sortir al carrer també els hi va bé. Les medalles a la pitrera augmentaran i algunes d’elles donen dret a plusos de jubilació. També hi hem de sumar uns quantes centenes de números dels mil cinc-cents efectius de la Guàrdia Reial: una pila de militars al servei directe de la corona! No tenim llits d’UCI, però sí molts militars fent de florero. En fi, sense comentaris.

     Algun estudiós de la història militar espanyola devia trobar escaient el nom de Balmis, per donar cobertura a aquesta operació de suport a la maquinària de Salut, principal bastió de contenció en aquesta lluita, segons diu el propi Felip rei, en un llenguatge bèl·lic, propi del qui mana la milícia. 

     Balmis va ser un metge militar alacantí que va comandar el 1803, en temps de Carlos IV, la Real Expedición Filantrópica de la Vacuna. La idea era frenar la devastació que provocava la verola en els territoris espanyols d’ultramar, sobretot entre la canalla. Cal recordar que, per aquestes dates, l’imperi espanyol restava intacte, amb possessions immenses arreu del món. Des de la major part d’allò que avui són els Estats Units, fins tots els territoris de Centre i Sud Amèrica, més les illes del Carib i Filipines. A Europa morien cada any centenars de milers de persones de la terrible malaltia fins que, a finals del segle XVIII, Jenner, un metge rural anglès, va trobar la solució.

     Tot plegat va venir de l’observació del comportament de la infecció entre els grangers. Jenner havia vist que les mamelles de les vaques quasi sempre tenien les típiques nafres de la verola. I les persones que munyien les vaques s’infectaven sense gaires problemes: passaven la malaltia de forma molt lleu i després quedaven immunitzats de per vida. I d’aquí, només hi havia un pas per extreure sèrum directament de les pústules de les mamelles vacunes i posar-ho directament sobre alguna ferida que les persones tinguessin a la pell. D’aquesta forma s’encomanaven i quedaven immunes com els grangers. Fins i tot, el mateix metge va fer una petita incisió als braços dels seus fills i els hi va aplicar amb èxit el sèrum infectat. És a dir, va trobar allò que tothom buscava i que els italians van dir-ne vacuna que, com tothom sap, ve de vaca.

     Al 1800 va començar a arribar el mètode a Espanya. La situació era greu i el propi rei va perdre una filla i un germà per la terrible malaltia. O sigui que, en molt pocs temps per l’època, es va aplicar la vacuna a tota la península de forma molt efectiva. Carles IV estava, docs, al cas i no va dubtar en recolzar un projecte per portar i estendre la vacuna a tots els territoris del seu vast imperi. L’expedició de la vacuna es va preparar de forma urgent donades la davallades demogràfiques a tot l’imperi per culpa dels efectes mortífers de la verola.

     Cal emmarcar tot plegat dins d’una certa idea romàntica de l’època, destinada a impulsar el coneixement científic arreu del món. No feia ni deu anys que el cap de Maria Antonietta queia al cistell de la guillotina i les reialeses europees es van treure la son de les orelles. De fet, la famosa expedició científica del 1793, el mateix any que van decapitar la reina francesa, capitanejada per l’italià Malaspina i sota bandera espanyola, va ser una de les més reeixides del segle. El mariner italià va ser rebut a la tornada com un heroi, encara que va cometre l’error imperdonable d’enfrontar-se a Godoy, plenipotenciari del rei i va acabar a la presó. Moltes de les troballes de l’expedició Malaspina, biològiques, cartogràfiques, demogràfiques, van quedar oblidades, fins que el naturalista prussià von Humbold les va recuperar i ampliar uns anys després, amb el permís del mateix borbó.

Real Expedición Filantrópica de la Vacuna

     Cal explicar una mica com va anar això de la Real Expedición, en una odissea duríssima que va començar a Coruña, a finals de 1803 i va durar més de tres anys, enmig de penalitats diverses. Acompanyava a Balmis, un metge cerverí de nom Josep Salvany i de formació militar inicialment, però que va causar baixa a l’exèrcit a causa de la seva sempre precària salut. Tot i així el van contractar com a cirurgià i segon de l’expedició, a les ordres de Xavier Balmis.

     El primer objectiu, i no pas fàcil, era trobar un forma de portar la vacuna per via marítima a  territoris molt llunyans, tenint en compte que el sèrum només es conservava actiu en una persona infectada durant un màxim de quinze dies. La idea que es va posar en marxa, ara ens posa els pèls de punta, però ens hem de situar a principis del segle XIX per entendre l’abast de les mesures preses, en funció dels inexistents drets personals i socials dels súbdits de sa majestat.

      Es van demanar vint-i-dos nens voluntaris perquè, de dos en dos, s’anessin infectant uns als altres successivament. Quinze dies dos, tot seguit, aquests, infecten dos més i així sempre hi havia dos individus amb els fluids virosos actius. Un, més un de recanvi, per si de cas. D’aquesta forma s’assegurava la pervivència del virus en les pústules inflamades dels nens, fins arribar a destí. I allà ja trobarien més nens, que són els que desenvolupen fluids amb virus més resistents. Enginy no els faltava, però nens, sí, ja que ningú va oferir voluntàriament les seves criatures per un experiment tan arriscat com aquest. Solució, van agafar (segrestar en diríem avui) uns pobres i desvalguts nens provinents d’hospicis i orfenats! Una reial expedició té carta blanca i si ho diu el rei, doncs endavant.

     En arribar a Centre Amèrica, el 1804, la comitiva es va dividir en dues. Cap al nord, Balmis. Cap al sud, Salvany. Els nens i nenes, que tenien edats compreses entre els tres i els nou anys, viatjaven sota protecció d’una cèdula reial que obligava a protegir-los i cuidar-los en arribar a destí. Però la realitat és que van ser bastant maltractats i pocs van arribar a la vida adulta.

     El cas és que les expedicions es van trobar amb la immensa sorpresa de que la majoria de la població ja estava vacunada, perquè la iniciativa privada, es a dir, el contraban, els havia passat al davant. El mercat negre estava ben dotat d’unes efectives i caríssimes gotes de cristall amb el virus a dins, que provenien de les colònies angleses i que s’havien escampat per tota Amèrica en només dos anys! Malgrat el teòric monopoli comercial espanyol, els anglesos, amb una tradició pirata important, eren els amos de la navegació marítima i comerciaven d'estranquis. L’imperi, llunyà i bastant desatès des del centre de poder madrileny, ja feia temps que s’havia començat a ensorrar i les colònies, amb els virreis al capdavant, s'espavilaven. Només vint anys després, la majoria de colònies assolien la seva independència...

     Finalment, l’expedició es va limitar a posar ordre i crear Juntes de Vacunació, que tinguessin cura que tothom restés vacunat i que es conservessin actius els fluids del vaccí. Balmis, va marxar després fins a les Filipines, amb nous orfes agafats dels hospicis de les Amèriques. Els nens àngels, la gent els deia. Tres anys després va tornar a Espanya amb la feina feta, contribuint de forma important a l'eradicació d’una pandèmia infecciosa greu, que va tenir el darrer brot a l’Àfrica el 1980.

     No va tenir la mateixa sort el metge de Cervera, Josep Salvany i Lleopart, que va estar deu anys recorrent els virregnats de Nova Granada, Perú i la Plata, és a dir, tot Sud-amèrica menys Brasil, lluitant per vacunar tothom. Finalment va deixar-hi la pell, no sense patir abans mil penalitats. El 1808 les tropes napoleòniques prenen el poder a Espanya i els borbons es refugien a Itàlia fins el 1814, en què abdica l’emperador Napoleó. Aleshores, Ferran VII, fill de Carles IV, torna a Madrid i recupera la monarquia.

                                                                                                     ******

La meva generació, els que ara rondem la setantena, –i moltes altres que ens van precedir–    també vam ser inoculats de petits amb el virus de la verola. Les nafres purulentes que apareixien al braç uns dies després de la vacuna, no devien ser gaire diferents a les nafres dels nens àngels que, 150 anys abans, van tenir el privilegi de formar part de la Real Expedición Filantrópica de la Vacuna.