La mala herba sempre creix!

Cadascú té la seva llista particular de petits plaers de la vida. A la meva, ben amunt de tot, hi figura fer d’hortolà. La meva afició ve de lluny i la vaig heretar del meu pare i de l’únic avi que he conegut. Dels dos vaig aprendre que un hort no és només un tros de terra cultivable: és paciència, constància i una manera d’entendre la vida. Aquell virus em va quedar inoculat de petit i, amb els anys, ha acabat convertint-se en un magnific divertimento! Any rere any, perdo el temps —quina expressió més injusta i bonica — tenint cura del meu l’hort. Sí amics: sóc molt afortunat! Anys millors que d’altres, està clar, com la vida mateixa. Però aquí estic, a peu d’aixada i d’arpiots! Amb el pas del temps m’ho prenc quasi com un qüestió filosòfica: significa un retorn cap el passat, un gest de complicitat amb els nostres ancestres, que sabien què era estimar la terra que els donava per menjar i viure. Tenir aquest vici hortícola ve a ser com una droga inofensiva; però droga al cap i a la fi! I, alerta: és d’aquelles que, tot i no ser tòxiques, creen dependència. Quan prenem un cafè o fumem un cigarret o prenem una copa de vi, els nostre estat d’ànim queda alterat de forma immediata i gaudim del moment. En canvi l’hort enganxa i no podem deixar-ho estar, i de plaers immediats, res de res. Al contrari, cada dia és una lluita constant contra els elements de la natura. A l’hivern, l’hort va sol... Però quan la foscor queda enrere i comença la claror, ja és una altra cosa: aigua i sol, aquest és el binomi infal·lible. Preparar el terreny, llaurar-lo, adobar-lo, instal·lar els goterons, ficar els plançons en els sots. I, clar, de seguida comença un diàleg florit amb mosques, àcars, fongs, ocells, caragols i formigues que reclamen la seva part del festí! És un desafiament total: calor, fred, aigua, sol, feina i més feina, l’esquena torta i mil coses més, com les males herbes que no paren mai de créixer! Les emprenyades i els renecs sovintegen. Però quan, finalment, collim els productes que han arribat a bon port gràcies a la nostra tenacitat, el plaer que s’hi dóna és total. Si em pregunteu quina és l’estrella del meu hort, no tinc cap dubte a l’hora de respondre: el tomàquet. I alerta a l’hora de comprar tomaqueres, perquè hi ha tomàquets i tomacons, d’amanida i per fer conserva, del país i de fora. De Barbastre, de Palamós, de Montserrat i de Sicília! Ecològics o híbrids (eufemisme de transgènics), n’hi ha de vermells, negres, grocs i verds! La mare del Tano, quan era gitano! Josep Pla, a «Els Pagesos», descriu l’hort com una institució domèstica, relat essencial d’una cultura acumulada durant segles. Cultivar la terra ens ensenya una lliçó elemental i vital: res del que val la pena arriba de pressa i sense esforç!

La merda del patró no put!

Alguns municipis de la comarca, obeint disciplinadament el Consell Comarcal —corretja de transmissió d’un govern tan subordinat com desorientat— han decidit posar cadenats als contenidors de la brossa. Sí, cadenats: electrònics, però cadenats! I, per si no n’hi havia prou, també tenim horaris per llençar segons què. El despropòsit és majúscul. De debò hi ha algú que cregui que dificultant l’accés als contenidors, la gent reciclarà més i millor? Això no és política ambiental, és pura fantasia burocràtica. La realitat és tossuda: no hi ha una cultura de reciclatge prou arrelada i a molta gent li és absolutament indiferent respecte on acaba la brossa que genera. Però el més greu és que els governs —de tots els colors— fa dècades que han renunciat a fer pedagogia de veritat. Manquen campanyes serioses, constants, repetitives, de llarg abast, que expliquin la magnitud del problema i impliquin la ciutadania. De moment, res de res. Només algun eslògan simpàtic com aquell «Envas, on vas?», o també fer pagar per les bosses de plàstic i poca cosa més. Els que manen, incapaços d’afrontar el problema de fons, han optat pel camí més injust: traslladar la responsabilitat al ciutadà. Castigar-lo. Posar-li traves. Convertir un hàbit quotidià en una cursa d’obstacles. El resultat serà tan previsible com lamentable: bosses abandonades als vorals, als boscos; contenidors esbotzats. Tornarem enrere trenta anys? Mentrestant, ens hem de preguntar qui regula els veritables responsables d’aquest desastre mediambiental que patim. És a dir, quines normatives haurien de complir els fabricants i grans distribuïdors industrials, per evitar tenir que gestionar aquests excessos d’embalatge amb diner públic? Per exemple, qui obliga empreses com Amazon a fer-se càrrec de les tones diàries de cartró que generen els seus lliuraments a domicili? Ningú. Caldria tenir coratge polític per plantar cara a interessos econòmics molt potents, i d’això, anem escassos. I encara més: barregem tots els residus com si fossin iguals. No ho són. El veritable problema global són els plàstics i els derivats del petroli. Per què no centrem els esforços en aquest àmbit i descavalquem de l’equació residus els elements més casolans, com el paper, el vidre o els residus orgànics, molt més senzills de tractar? El repte del tractament de les escombraries és massa seriós, com per abordar-lo amb solucions simplistes. La ciutadania ha de formar part de la solució, sens dubte. Però difícilment ho farà si se la tracta com el problema. La merda del patró no put!

Qui té cames, que les trega!

 Una amiga meva es queixa d’un programa d’entreteniment de tv3, fet al Penedès, que, en acabar, brinden amb cervesa!!! Li dic que, tot i semblar pervers, és el mercat qui decideix. O, en altres paraules: qui paga, mana! És evident que si els vinaters posessin més calés sobre la taula, el brindis final del programa es faria amb algun del magnífics vins que donen vida i personalitat a la nostra terra! Però és un sector tan estressat i carregat de problemes, que ningú té les capacitats i/o lideratge suficient per trobar fórmules profitoses i col·lectives... Mentrestant, el sol surt cada dia per llevant i il mondo gira, gira, gira com diria L’Adriano Celentano. En efecte, el planeta Terra, impertorbable als avatars històrics, gira i gira sobre sí mateix, resseguint cada any l’òrbita al voltant de l’estrella Sol, que a la vegada gira a l’entorn de la Via Làctia, que circumda cada 200 milions d’anys... Bufff... Em perdo amb aquestes infinitats de l’espai! Quan estudiava Exactes em meravellava allò tant divertit del hotel infinit de Hilbert! Un hotel amb infinites habitacions que podia albergar una infinitat d’infinits hostes! Ara, no sé perquè, m’ha vingut al cap aquella època estudiantil jovenívola i plena de futur i, sobretot, tant i tant llunyana, que tal com deia fa uns dies, és probable que mai l’hagi viscut! Inventar-se el passat és un exercici saludable que ens permet tenir moltes més vides de les que hem tingut i modelar-les al nostre gust! Bé, si ara ens centrem en el nostre petit món terrenal, ens trobem el pistolero de New York, xerif del món mundial. Fa por només de veure la cara que fa! Quantes pastilles es deu fotre aquest home cada dia? Ei, atenció: està avalat per la meitat dels votants nord-americans! Quan ara veiem documentals sobre com Hitler va crear aquell monstre anomenat Tercer Reich, se’ns posen els pels de punta. I tot va passar com ara! Davant els ulls de tothom, sense que ningú li parés els peus, abans que tot plegat fotés un pet com un aglà. Des d’aquí, en aquest magnífic raconet nostre de l’univers, anomenat Catalunya, poden fer alguna cosa per canviar el curs de la història? Ho sento, la resposta és clara: re! No podem fer absolutament re! Em sap greu no tenir a mà una resposta menys nihilista i més elaborada, més optimista! A Malloca diuen «Qui té cames, que les trega!», perquè em penso que haurem de córrer!

Per la Candelera, un pas de llebre!

L’hivern ha entrat de ple i els dies són feixucs de comptar. Endemés, plou un disbarat: records d’una infància llunyana. Sí, sí, ja sé que és trampós evocar uns temps qui ni tan sols sabem si vàrem viure o potser només els hem somiat. Tal vegada cada dia omplim la memòria d’episodis ficticis i capítols mai viscuts, i tot plegat és un gran deliri que dona força al nostre relat. Barrinem i encetem converses amb nosaltres mateixos, provant d’omplir les planes buides del dia a dia. Ningú va dir que viure fos senzill i que les hores de soledat/solitud eren inevitables. La major part del dia és de pura supervivència: a tothora ens trobem tramitant rutines existencials. Em direu que avui tinc una matinada d’esguard espès: no us diré que no! Llums i ombres s’alternen sense solució de continuïtat: som humans! Encara segueixo mig ensopit i en vetlla insomne i les paraules se m’encallen al tinter. Aviat sortirà el sol i la llum del dia empeny el cos i l’ànima a posar-se en estat d’alerta. No es pot parar: si hom s’atura, cau! Per un moment obro la finestra: enmig de l’aire fred que entra, em sembla endevinar el cant d’alguna merla del bosc proper. Un dia més el planeta segueix ple de vida i aviat tocarà donar la cara: fer-se visible. Potser va sent hora del cafè ben carregat i una dutxa que foragiti els meus dubtes existencials. Entretant, sota els meus peus, sento els roncs del Ross, el meu vell quisso estimat, que belluga les potes tot perseguint en somnis aquella guineu que sempre se li escapa. Somia que somiaràs, com en Calderon: la vida és un somni i els somnis, somnis són!! Les quimeres fictícies dupliquen la vida. La real, més la imaginària: les dues es complementen! Mentalment, poso en ordre la meva concorreguda agenda d’avui, dijous cinc de febrer de l’any del senyor de dos mil vint-i-sis: sis de l’albada. Mai a la vida, ni en les meves fantasies més estrafolàries, m’hagués pensat arribar a vell i poder comptar tants anys com ara. A veure, moments lletjos tots en tenim i la loteria vital treballa d’amagat! Sense entrar en detalls, he tingut sort: toco fusta! Els moments de joia, gaudi i bona companyia fan de contrapunt i ens omplen de coratge i voluntat per afrontar la polifonia de fets i episodis diversos que dibuixen el nostre trajecte personal. Mentre acabo de perfilar aquest escrit, l’albada cedeix i el sol ja treu el nas per llevant. A tocar de la finestra, veig que el freixe de davant la casa comença a dibuixar les primeres fulles verdes de l’any. Encara farà fred, sí, però per la Candelera, un pas de llebre i la primavera ja és a l’horitzó. La mimosa presumida ja va tota tota florida. Que tingueu un bon dia!

Anar pel pedregar!

Aquesta expressió d’anar pel pedregar, era emprada fa temps pels nostres avis pagesos quan havien de moure’s amb el carro i el cavall per camins plens de pedres, que ho eren quasi tots! El cavall ensopegava, el carro trontollava i el traginer, assegut dalt el banc, no parava de renegar, mentre feia servir les xurriaques per esperonar el bestiar. Càsum aquest, l’altra i el de més enllà! Abans es renegava molt i molt perquè la vida era dura: molt dura! Tots aquells que ara tenen de seixanta en avall, naturalment, no en saben res de tot això. Millor per ells! La meva generació — soc nascut exactament mitjan segle XX — ha passat de veure la mare cuinant amb carbó o fent bullir l’olla en el foc a terra, a tenir cuines d’inducció i micro-ones, que no sabem ni com funcionen, però ho fan! Hem passat d’escoltar el parte de Radio Nacional de España per la ràdio, a tenir sofisticats sistemes de comunicació wifi i milers de canals de televisió. Impossible abastar-ho tot! I ja no parlem de les nostres entretingudes tardes infantils/juvenils buscant en les enciclopèdies alguna clau que ens obrís les portes del món. Amb Internet, tota aquesta recerca és instantània i ja no queden misteris per descobrir. Ens han robat la màgia de l’aprenentatge lent i rigorós, i allò de fer-nos grans a poc a poc, llegint els contes dels Germans Grimm, o de l’Andersen. Tres porquets, la Ventafocs, el Patufet, la Caputxeta Vermella. Ara tot és massa immediat, massa fàcil, en un món que no en té res de fàcil i menys que ho serà en un futur proper. No m’agrada ser pessimista, ni melancòlic i no signaria pas allò se que els temps passats van ser millors. No; de cap manera! Cada generació ha anat trobant les pautes per resoldre els mots encreuats de la història: a vegades a hòsties! Però és la naturalesa humana i ja ho deia fa segles el comediant romà Plaute: Homo homini lupus! D’ençà la segona guerra mundial, allò que coneixem com Occident, ha viscut una època de prosperitat i pau, tot i les múltiples matisos que s’hi vulguin posar. Sembla que això s’acaba. Alguns poderosos farsants han guanyat el poder democràticament, perquè la gent s’ha tornat boja. I la bogeria és imprevisible. Tot i que els experts en psiquiatria no parlen mai de bogeria, sinó de trastorns mentals! Una espècie de virus de la ximpleria s’ha apoderat de bona part del personal i, de ben segur, és molt més perillós que qualsevol Covid. Contra el virus hem trobat vacunes. Contra la desmemòria i la fluixesa de cervell no hi antídot possible i la humanitat s’entesta, un cop més a agafar el camí del pedregar! Haurem de tornar a aprendre a ben renegar: la mare que em va parir!!

Fotre un pet com un aglà!

Fotre un pet com un aglà! Diuen que qui sembra un aglà, un roure collirà. Fort com un roure, es diu en veure’n un ben ufanós i creixent a poc a poc, però sense parar! El mateix podem dir de les alzines, que també venen farcides d’aglans. No cal esperar que sa gla caiga, relaten a Mallorca: hem de lluitar perquè passi allò que ens plau! No volem que tot foti un pet com un aglà! A vegades hem de tirar un aglà per agafar un porc senglar: els petits esforços sumen i sumen i mouen muntanyes. I no passa res per ser xicotet com un aglà. Perquè ja se sap que el pot petit guarda la bona confitura. Sempre s’ha dit que el porc més roí vol l’aglà més fi. Hem de vigilar, doncs, aquests porcs de dues potes, corbata cara i morro fi, que ens volen robar la llibertat. Un mot aquest que tot el dia tenen a la boca! Recordem que, anys enrere, les aglans es molien i de la farina se’n feia un pa que consumien els nostres avantpassats. Totes aquestes reflexions i dites sobre els aglans se m’acuden aquests dies que només es parla de senglars que, com se sap, són uns grans consumidors d’aquesta fruita salvatge. Naltros, de petits, pobrets, quan empràvem un vocabulari farcit de castellanismes, dels senglars en dèiem javalins, que en valencià, aquesta llengua estranya que alguns diuen parlar, encara és paraula acceptada. Diu en Sergi Pàmies que el darwinisme, fins a finals del segle XX, establia certes jerarquies entre savis i idiotes i, ara, aquesta classificació ha quedat alterada per una estranya malaltia mental, que s’entesta a dir que totes les opinions són iguals! Valga’m Déu, quina ximpleria! Aprofitant l’avinentesa de la pesta porcina africana, voldria fer la meva petita aportació en aquest jardí caòtic, on alguns entesos en tot s’hi han posat de quatre potes, talment com un senglar. Deia un polític important, conseller d’una empresa de gestions diverses, anomenada Generalitat, que tenien sospites serioses que un camioner dels països de l’est, que anava de pas per l’AP7, havia llençat un entrepà de mortadel·la o xoriço infectat, que va acabar a la panxa d’un aquests peluts i golafres quadrúpedes. I d’aquí, a la infecció per pesta africana, la presència de militars del país veí, i una crisi important en el sector porcí, doncs només hi havia un pas. Els senglars són ara mateix l’encarnació del mal i s’han d’eliminar o reduir dràsticament, tot i que, a hores d’ara, no hi ha cap porc de granja infectat. Molt bé, vinga doncs, donem veu als angelicals caçadors i som-hi. Pim, pam, pum i tal dia farà un any! El poeta David Jou ens recorda en un dels seus poemes (El dit i la lluna, 2016) l’aforisme oriental que diu: «Quan el dit assenyala la lluna, l’idiota només veu el dit, i no la lluna». Durant aquests dies estem veient molta gent diversa que xerra i xerra i no veu la lluna. Potser la pregunta oportuna seria: és una bona idea seguir entestats a engreixar cada any la burrada de vuit milions de porcs, amb totes les nefastes conseqüències mediambientals que això comporta pel país?

Cada ase s'enamora del seu bram!

Els psicòlegs de moda rebutgen tot allò que sempre ens havien explicat del coeficient intel·lectual de cada persona. Avui, en aquest món absolutament relativista, ja no té valor dir que una persona és intel·ligent. No volem puntuacions excloents. Tots hem de ser iguals davant del món, i això és resol posant-hi adjectius inclusius, que no deixin ningú fora del gran teatre de la vida. Jo sóc intel·ligent emocional i tu, intel·ligent visual. Ella és intel·ligent musical i l’altra, intel·ligent interpersonal. Apa-li! Visca la llibertat i qui no es conforma és perquè no vol! Però si amb tot aquest totum revolutum, que frega el desgavell, no en teníem prou, no passa re, perquè la força del llenguatge també s’ha pervertit definitivament. Ara es parla sense enrojolar-se de: contenidors intel·ligents, intel·ligència artificial, serveis d’intel·ligència, intel·ligència animal... La realitat del dia a dia, però, ens diu que el talent és un bé escàs que està en període d’extinció. Si ens hem de fiar de les màquines perquè ens diguin què hem de fer, anem llestos! Perquè rere les màquines hi han interessos gegantins que apunten tots en la mateixa direcció: el control de les persones i la deshumanització del ésser humà, valgui l’oxímoron. Només cal engegar la tele i veure quin bestiar hi surt a cada moment, per comprovar que les persones dotades d’una certa clarividència, fa anys que estan de vacances. I no parlem sisplau de les xarxes de comunicació, perquè aleshores si que ens pot explotar el cap, veient que qui més seguidors té, més brama i més camí d’ase dibuixa al seu pas. Segur que n’hi ha un munt de persones amb el cervell molt ben moblat, i jo mateix en conec uns quants que no paren de pensar i analitzar, però veient el panorama d’idiotesa generalitzada que ens domina, eviten la faramalla i prefereixen passar desapercebuts. Hem deixat de pensar socialment i la inactivitat mental destrueix l’intel·lecte: el sentit comú i la pensa no estan de moda. Els càrrecs de primera fila política, mediàtica, social, s’han deixat en mans de gent possiblement voluntariosa, però escassa de llums intel·lectuals. Ja no tenim miralls on veure’ns reflectits! L’ideari esquerranós del comunista Gramsci, que va sentenciar allò tan bonic del pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat, també se’n ha anat a norris. Hem de tenir cura dels rucs voluntariosos, perquè no hi ha res més perillós que un mesell amb voluntat! La història ens ho demostra cada dia! Potser ens falten ments àgils i potents que tinguin prou coratge ―i lideratge― per trobar les claus que trenquin aquest individualisme ferotge que ens assota. Cada ase s’enamora del seu bram!

La por guarda la vinya!

Lecornu, déjà vu. Mai com ara havíem sentit joves locutors de radio i televisió catalana amb tant poca formació amb la llengua dels nostres veïns del nord. No saben que, en francès, aquesta u final es pronuncia amb la boca arrodonida i sona més com una i, que no pas com una u. El castellà sí que el dominen –disglòssia– i l’anglès també, que imagino obligatori per entrar a formar part d’una empresa audiovisual. Però el francès, una llengua formosa i propera al català, s’ha perdut a les aules, engolida per l’omnipresent anglès. O potser hauríem de dir per l’anglès americà, que sona diferent del pulcre anglès de les universitats angleses. L’aprenentatge de la llengua dels països veïns, en aquest cas el francès, hauria de ser obligatòria per tots els estudiants. Un autèntica llàstima, i debacle cultural, producte, un cop més, de la deixadesa i de la poca preparació dels que manen i decideixen què s’ha d’estudiar i què no. En general, ens hem deixat engolir per la cultura anglosaxona, que ben cosa ens aporta a la nostra cultura mediterrània. Hem de pensar que avui en dia ja quasi només ens arriben noticies provinents de USA, amb la conseqüent desinformació global que això suposa. D’aquí, entre d’altres factors, el gir global cap a la dreta, forçat pels grans conglomerats de poder americans, que són els propietaris de les grans cadenes de comunicació. S’han creat tecnologies d’informació instantànies i gegantines, que permeten emetre qualsevol esdeveniment que passi a l’altra punta del món en qüestió de segons. Però, alhora, i paral·lelament, un allau de mentides -fakes- inunda les xarxes i ho posa tot en qüestió. En realitat no sabem res de res! Cada dia veiem imatges i barbàries més impactants, que són les que el mercat audiovisual gestiona per vendre-les arreu i a un bon preu. Per altre banda, s’afavoreix l’aparició a les xarxes socials d’alguns personatges, amb audiències milionàries, que no estan massa dotats intel·lectualment i poden fregar la deficiència mental! Que si ens fumiguen i ensulfaten des d’avions, que si la terra és plana, que si amb les vacunes ens injecten gens de submissió, que si el llexiu tot ho cura, que si els incendis forestals o les temibles inundacions són provocades per poderosos entramats financers que ens volen dominats, etc. A veure si resultarà que quantes més escoles hi ha, més analfabets tenim! Sí, sí, tothom sap llegir i escriure, però alguna cosa patina a la clepsa de molta gent, sinó, no s’explica aquesta dèria per renegar de la ciència i abraçar temes de bruixeria propis l’edat mitjana, i que tant van costar d’erradicar. I mentrestant, uns altres van per feina: la guàrdia civil ha encarregat un modest lot de quinze milions de bales als israelites, a 50 cèntims la unitat! Què voldran fer aquesta colla, amb tants projectils, tenint en compte que és una força militar només dedicada a afers interns. La por guarda la vinya!

No pots perdre si no jugues!

La jornada castellera de Sant Fèlix és el dia més assenyalat de l’any pels VTV. Això ningú m’ho negarà! Aquesta vegada ho vaig veure per la tele. Durant molts anys he anat a plaça, però avui m’ha agafat mandra. Els que som de la comarca no ho tenim fàcil: difícil aparcar, complicat agafar un bon lloc a plaça! És com veure el Barça per la tele: no et perds cap detall, però no sents la calor humana que vesteix de vida tot esdeveniment. Com veieu, la meva dèria pels castells és més aviat escassa, tot i reconèixer el valor i la determinació que suposa posar tanta gent d’acord per tirar endavant aquestes sensacionals construccions humanes. A la televisió vilafranquina presentaven la diada una colla de locutors i reporters a peu de plaça. Tot un important desplegament de persones, mitjans i tecnologia, drons inclosos! Durant la transmissió em va sorprendre que el director o, si més no, el que semblava manar més de tots, es fa fer un tip de dir Vilafranca del Panadès, del Panadés, del Panadés, del Panadés. Cada vegada que obria la boca! De seguida vaig pensar que no era un home del Penedès qui deia contínuament: Panadès! Ho he mirat per la xarxa, i sí, ho he encertat. El locutor en qüestió que pronuncia malament el nom de la nostra comarca és de Tarragona i és diu Carles Cortés. Si me’l trobés un dia, li diria: Carles, ostipa, no cardis home, que no és tant difícil dir-ho bé! Que per aquí diem Penedès des de l’any 87 del segle passat, quan la Generalitat va aprovar l’adequació dels topònims comarcals a la forma catalana correcta. Dit això i sense carregar més les tintes sobre el pobre Carles tarragoní, voldria dir una cosa més respecte al nom de Vilafranca del Penedès. A Catalunya hi ha dos municipis amb aquest mateix nom. Vilafranca de Conflent (200 habitants), a tocar del Canigó, a la Catalunya Nord —actualment sota administració francesa— i Vilafranca del Penedès (40.000 habitants), a la Catalunya Sud —actualment sota administració espanyola―. I si parlem de l’àmbit de la llengua catalana, en tenim un tercer a Mallorca: Vilafranca de Bonany (4.000 habitants). Des d’aquesta modesta talaia comunicativa, reivindico per la capital de la comarca del Penedès, el nom de Vilafranca, a seques. Sense afegits, sense cognoms, sense més. Oi que no diem Valls de l’Alt Camp, o Reus del Baix Camp! Tothom sap de quina Vilafranca parlem, si parlem de Vilafranca. Ja s’encarregaran els altres de posar-hi afegitons als noms propis dels seus municipis a l’hora de voler dir quelcom. Però Vilafranca ha esdevingut una formosa capital de comarca i tothom sap quina és! Sí, sí, ja sé que el nom oficial de la Vila va enganxat al Penedès, però una cosa són els papers i l’altra, la realitat. De retruc, en Carles estarà content. No pots perdre si no jugues!

A gat vell, rateta tendra!

Fa uns dies va sortir per la tele ―la que diuen que és nostra― un locutor que comentava no sé què del Panadès. Suposo que a la gran casa de 3CAT, amb milers de treballadors, hi ha gent per a tot! Això em porta a pensar que algú deu haver-hi que fa la tria de locutors, entre un munt de candidats que volen ser-ho. I també dono per descomptat que, a part d’estudis de dicció, els escollits tenen prou coneixement de la toponímia del nostre país, com per no errar-la de forma sistemàtica. Però també sé, gat vell com sóc, que moltes vegades les coses no van així i s’escullen persones que la seva màxima virtut és tenir amics ben col·locats. Tampoc està malament! Els francesos en diuen: comme ça! En català podríem dir-ne: és així! Aquests joves locutors, ―imagino que procedeixen d’escoles de periodisme o comunicació―, no saben que el Penedès, abans, en temps del sàtrapa, ens el feien dir Panadés. La seva mala pronúncia d’ara es converteix amb una ofensa per a molta gent que va lluitar aferrissadament per a preservar els noms històrics de les nostres contrades! Es que ni tan sols s’adonen de les barbaritats que diuen i tampoc ningú no els fa esment dels seus errors. Està clar que els colons españols, amb la idiotesa del bilingüisme, fan bé la feina de dilució d’una cultura ―la nostra― que és més vella que la seva. Parlen sempre en castellà i diuen Lérida, per exemple. Però tothom sap que ho fan només per tocar els collons i perquè, pobrets, no donen gaire més de sí. Però aquests comunicadors professionals dels que parlàvem, no! És només pura desídia pel seu idioma i descurança pel territori que els és propi: poca professionalitat! Diuen Cardadéu, sense despentinar-se i qualifiquen com a Terres d’Ebre, tot allò que succeeix més enllà de l’Arbós! Però no paga la pena fer-se mala sang. Canviant d’aires, aquest matí he iniciat la lectura de Música i pols, un dietari del poeta vila-secà, Pere Rovira. Només llegint unes primeres línies, t’adones que estàs davant d’un tros de pensador. Ens ho passarem bé ell i jo! Cita una frase del poeta anglès John Berger: «No és optimisme o pessimisme, sinó esperança o desesperació». Quin valor tenen les paraules! M’anirà bé una mica de lectura pausada, contrapunt necessari en aquest agost dens i farragós. Escoltar-se a sí mateix amb de les paraules dels altres. Es això! Comprovo a la xarxa que el gran poeta català i jo som quasi de la mateixa quinta. O sia, hem aprés a viure a l’ombra d’un món ple de foscors. A gat vell, rateta tendra!

Pel juliol, ni dona ni cargol!

Els adagis són vells, antics: alguns molt carques! Ja no surten nous refranys, elements literaris festius, producte d’una certa saviesa popular. I com que fa molts anys que es van repetint els mateixos, doncs molts traspuen una misogínia gens dissimulada, que era prevalent ara no fa tant! Perquè comparar una dona amb un cargol és ben ridícul, encara que sigui només a nivell de rima consonant. Ni al sindicat de llogateres se’ls acudiria dir «Pel juliol, ni home, ni cargol». La nostra societat continua arrossegant una bona dosi de masclisme secular, d’aquell que no fa mal, diuen, però que explica molts patrons patriarcals vigents. No som masclistes, de la mateixa manera que no som racistes. I tant! Al Penedès hi viuen desenes de milers de persones vingudes de fora ―em van ensenyar a dir que eren immigrants― i una gran majoria ho fan amb condicions deplorables. Els nostres pobles, Vilafranca també, estan plens de cases buides i pisos sense ningú. Volem el millor per a tots ells, però no els hi volem llogar un pis o una casa: preferim tenir un habitatge tancat, abans de llogar-ho a un moro o a un negre. Però no som racistes! Una gran majoria malviuen amuntegats i treballen sota mà a preus ridículs i són, en definitiva, els que fan que la comarca prosperi. Collint olives o esporgant ceps per una misèria. En proporció, cobraven més les colles de temporers murcians i andalusos, que venien en massa a collir raïm cap els anys setanta. Parlant d’altra, estem en plena crisi d’oficis artesans i ningú no fa res per posar fil a l’agulla. Tothom vol que els seus fills siguin enginyers, comunicadors, dissenyadors, o funcionaris i que treballin en un despatx amb aire condicionat. Res de treballar amb les mans, que això fa pobre! Per què hem abandonat, oficialment, els oficis? Els que ens governen estan més preocupats pels problemes de transgènere, per exemple, que només afecta a un percentatge ridícul de la població, que no pas allò que afecta a una immensa majoria. Tothom es pregunta: com és que, avui en dia, costa tant trobar un lampista, un fuster o un paleta? I la cosa empitjora, perquè molts d’aquests oficis estan en mans de professionals que d’aquí deu anys estaran jubilats! Aquestes persones que venen de fora seran imprescindibles perquè el país funcioni, al menys en la seva vessant més primària: els serveis. Però és molt difícil superar les traves administratives, en tot allò que fa referència a les homologacions. Molts hauran de treballar sota mà durant molt anys! Jo en conec uns quants d’aquests nouvinguts amb ofici i ganes de pencar, i he de dir, sense caure en cap bonisme malaltís, que la majoria són gent competent i treballadora, que només busca un bri d’esperança pels seus...

No esser d'aquest món!

Jo vaig néixer, exactament, cinc anys i trenta cinc dies després que l’emperador Hiro Hito anunciés per la radio la rendició de l’imperi nipó. Alemanya ja havia capitulat uns mesos abans i a l‘estiu del 1945, només els americans lluitaven en solitari al Pacífic per derrotar aquells que, quatre anys abans s’havien begut l’enteniment, tot despertant la fera ferotge a Pearl Harbour. No sé gairebé perquè he començat l’article d’avui parlant de coses del passat. Molts joves i no tan joves no saben res de tot allò, ni ganes en tenen: ja s’ho faran! Però sí que voldria fer alguna mena de paral·lelisme o, si més no, de reflexió sobre aquests nostres temps convulsos. Un perillós tarambana bocamoll dirigeix el món des de la Casa Blanca i fa i desfà sense que ningú gosi parar-li els peus. Amb el permís del russos i el xinesos, naturalment, que es freguen les mans en ser espectadors privilegiats de l’escena final de l’imperi. Veurem si tot plegat acaba en tragèdia o en comèdia! Mentrestant, els jueus, amb el suport incondicional d’aquest sonat, maten i expulsen els palestins de Gaza, perquè volen convertir la franja en un paradís turístic de luxe. L’ONU s’ho mira tot fent escarafalls, però no té força per fer complir cap resolució. No sé com serà el món d’ara endavant, però a ben segur que res tindrà a veure amb el passat. La generalització de les comunicacions fa que, a cada minut que passa, tinguem notícies de l’altra punta del món, siguin importants o simples bajanades. Les agències d’informació ―la majoria americanes― tenen el monopoli d’allò que interessa expandir i també d’allò que no cal que se sàpiga gaire. En aquest context de desinformació global, cal afegir la desídia de la majoria de redaccions dels informatius de radio i televisió, que es limiten a repetir com a lloros allò que els arriba de més amunt, sense cap criteri, ni ganes, per contrastar la veritat d’allò que els arriba. Potser les empreses que patrocinen els canals de notícies tampoc estan gaire interessades en la veritat de les coses. Algú recorda quan, no fa tant, parlàvem amb el telèfon lligat amb un cable? Que fàcil era tot! Ara ens llevem amb el mòbil a la mà i ja anem de cul tot el dia. I si un amic no contesta els nostres missatges de seguida, ja pensem que alguna cosa haurà passat. Aquest estrès social, que gestionem amb més o menys fortuna, ben poca cosa positiva ens aporta, encara que ens vulguin fer creure tot el contrari. Vivim en una immensa i perillosa bombolla. Internet, que d’entrada estava creada per posar el coneixement humà a l’abast de tothom, ens està portant, contradictòriament, i via xarxes antisocials, a tancar-nos a casa i aïllar-nos del món exterior. A voltes, m’agradaria no esser d'aquest món!

Qui a Déu té, res no ha de menester!

Òstia santa, ―mai millor dit!― quins dies acabem de viure amb el show del nou papa de Roma, confirma i toma! En una societat perduda en la immediatesa de les coses intranscendents, ara resulta que l’espectacle estava a la plaça Sant Pere, on tota una gernació de descreguts, estava pendent del color del fum d’una estufa medieval! Valga’m Déu! És evident que tots plegats tenim un gen retrògrad que tendeix a reviure el passat en les nostres catacumbes mentals. Quan més vell em faig, menys coses entenc! Des de quan, allò que digui el Papa de torn interessa a algú que no sigui esgarrapacristos o visqui directament del negoci de la sagristia? En el decurs dels segles, mai ha existit una societat més desacomplexada i lliure de dogmes com ara. Aleshores, per què fem veure que ens interessa allò que decideixen una elit de senyors intocables, abillats amb túniques estrafolàries i solideus rojos? O potser serà que només ens importa en tant que espectacle mediàtic, i d’aquí dos dies ja ningú tornarà a connectar amb el Vaticony, tal i com l’han batejat els festius bromistes dels Dalmau a Minoria Absoluta! Els ateus ―que som un munt i també paguem impostos― hem hagut de patir, dia sí i dia també, les cròniques barates sobre el Conclave que una bona colla de periodistes, desplaçats a Roma, s’han cansat de repetir cada deu minuts. Això sí: bons hotels i vacances pagades per tots nosaltres! Semblaven cronistes esportius en busca del titular de premsa més fàcil i cridaner: habemus papam! Quin espectacle més llastimós! Les esglésies buides, setmana rere setmana, i ara, de cop i volta, ens hem tornat tots més papistes que el Papa! Quan a algun indocumentat –ara n’hi diuen col·laboradors– li posen un micròfon al davant, pot dir el que vulgui: que si l’Esperit Sant, que si Sant Pau, que si Lleó... Qui a Déu té, res no ha de menester! Tot s’hi val, el nivell és el de Tik-Tok: barato i consumible en quinze segons. A mi, l’únic Papa que m’agrada és que crea el fantàstic Paolo Sorrentino en el món del cinema: «The Young Pope». El fascinant món del Vaticà, vist amb els ulls impagables del cineasta italià i l’elegància d’un jove, sensual i guapo actor londinenc, en el paper de la seva vida: Jude Law – Pius XIII. Tota una simfonia cinematogràfica amenitzada amb els sensuals balls eròtics de les monges novícies, que es contornegen obscenes sota el ritme frenètic de la música dance de Charlie Barker. Mare meva, quina desmesura tan divertida! Si mai teniu ocasió de veure aquesta minisèrie, no us la perdeu! Tot el contrari d’aquesta fosca i avorrida trama impenetrable que ens mostraven aquests dies tots els mitjans de comunicació!

Al verd, l'amor s'hi perd!

Feia molt de temps que no veiem una primavera tan esponerosa com la d’aquesta any! Visca l’aigua que cau del cel! Sortir a passejar per aquests camins de Déu és tota una joia! Les plantes imposen el seu criteri estètic i tot ho volen en verd. I més que ho veurem d’aquí pocs dies, quan els magnífics brots que just treuen el nas, verdegin tot el Penedès: un paisatge únic! La verda clorofil·la de les plantes captura fotons de la llum del sol i els transforma en energia i vida vegetal. Verdura ve de verd: aliments pels animals com nosaltres! I en aquest procés, emborratxen l’atmosfera d’oxigen, cosa bastant interessant ja que ens permet omplir els pulmons i respirar el dia! Color verd: pau, bonhomia, calma, fertilitat, natura, esperança, salut. La capacitat humana, però, a l’hora d’associar certs colors amb vicis ocults és un enigma. Posar verd a algú; un acudit verd. Un vell verd! Pobres vells, fins i tot quan la vida és escassa i plena d’ensurts, els hi neguem la mínima capacitat de desig! Al burro vell, poc verd!, deien a pagès fa dies. Però aquest burro tan genèric, pot referir-se també al ruc de dues potes i avançada edat. Els metges i gurús d’ara diuen: avi, cuidi’s! No mengi això, no begui allò, no fumi! Però quines bestieses ens volen fer creure... Tot això és molt relatiu. Moltes persones opten per no cuidar-se gaire i tiren pel camí del mig, amb els seus vicis privats. I què? Qui som nosaltres per jutjar-los i dir-los què està bé o no! Si no et cuides et moriràs, ruc, li diuen! I si et cuides, també, savi, li diria jo! Ens hem deixat arrossegar per l'estupidesa de fer-nos creure la vida com un bé universal. A tots aquells que s’han deixat ensarronar per aquesta gent estranya i que mana molt, els hi recomano una visita a qualsevol residència de gent gran, per exemple, el Ricard Fortuny, a la mateixa Vila. Allà veureu una munió de gent gran que està viva, sí; però alhora pateix allò que no està escrit. I els cuidem i mediquem perquè no se’ns morin, quan la mort serà, per a molts, el retrobament final amb la pau de l’esperit! La mort com una alegria ben guanyada després d’una vida plena de dies bonics! Encara estem rodejats de daltònics mentals que es neguen a distingir el verd de l’esperança amb el negre de la soledat, la malaltia, el patiment i el desesper. Sí, és cert, encara són verdes, però de més verdes en maduren! Per sort i de mica en mica, anem transitant cap un camí més humà i ple de dignitat, on cadascú pot decidir en quines condicions no vol viure. Al verd, l’amor s’hi perd!

No hi ha més amo que l'amo!

L’establiment dels trens d’alta velocitat, AVE, a Espanya, ha estat una de les inversions estatals més improductives dels darrers segles. Una idea radial centralitzada a Madrid, que dona vida a milers i milers de comissionistes i d’altres espècies improductives que pul·lulen pels despatxos de la capital del reino. La segona xarxa més extensa del món, després de Xina, però amb un nombre ridícul d’usuaris per quilòmetre i, per tant, completament deficitària. No cobreixen ni les despeses de manteniment! Però allò que converteix l’alta velocitat en un projecte socialment desastrós, és que els costos de la seva implementació han suposat, a la pràctica, la deixadesa de tota una xarxa de rodalies, amb una milionada d’usuaris mancats d’un mínim servei decent. Bé, matisem, deixada del tot no està, perquè ara m’arriben xifres del pressupost estatal d’Adif del 2024: aproximadament la meitat dels diners de noves inversions van anar a parar a la província de Madrid. Quina cosa més estranya, oi? Però és igual. Els que manen i decideixen com gastar les peles tenen molt assumit que la majoria de ciutadans som mesells i, com a conseqüència, ningú no farà res. Bé, alguna queixa airada als medis, com ara jo aquí, i poca cosa més. Es del tot inversemblant –per exemple– que un tren de carbó de fa setanta anys fes el trajecte Vilafranca-Barcelona en una hora i avui en dia, amb tota la tecnologia del món, tardi, si fa no fa, el mateix. Però clar, com que espavilats sí que ho son, fa un temps van decidir que fos gratis pujar al tren i ara sí que ja no et pots queixar! Puja i calla, que viatges gratis! Sort tenim de les empreses privades d’autobusos que sota el paraigües del Transport Públic de Catalunya i pagant els usuaris i la Generalitat, supleixen les mancances de l’Estat en matèria de transport de viatgers, servei que garanteix la seva pròpia constitució. Passa també que el poderós –i momentàniament frustrat– intent de Catalunya de separar-se d’Espanya ha atiat encara més la bandera de España, España, que tot ho aixopluga! I els ciutadans de Múrcia o de Segovia, per posar dos exemples, encegats per aquesta estranya cantarella de la unidad de la patria, també pateixen com nosaltres, els abusos del poder central, visualitzat, com sempre, a l’entorn de la ciutat de Madrid, capital secular de la mamella pàtria. I què pot fer la Generalitat per endreçar una mica aquest desgavell de Rodalies, ara que està comandada per un català que se sent espanyol i no se n’amaga? Doncs, res: no s’hi pot fer absolutament res... Com a bons encarregats, només podem avisar l’amo quan una cosa s’espatlla i a veure què mana! Mani! No hi ha més amo que l’amo!

Roda el món i torna al Born!

Ja hem sobrepassat la quarta part d’aquest segle estrany i una cosa esdevé clara: vivim l’era de la banalitat, de la feblesa mental, de la mentida. A occident, la dreta més extrema puja i puja, i més que pujarà. Les gegantines fortunes del món ja no s’amaguen que ho són i volen manar sense escrúpols ni mitges tintes. Control, manipulació, submissió, abús de poder. Les plutocràcies ignorants avancen imparables, emparades per la supèrbia i els diners. No cal ser un vident per veure allò que arriba. Sorprèn que en aquest punt de la història, un nombrós grup de votants proletaris, incompetents històrics, analfabets socials, pugui recolzar aquesta bogeria a les urnes. Sí, sí, d’acord, tothom sap llegir i escriure, però aquesta alfabetització no comporta l’adquisició d’un criteri de raonament propi. Iniciem una nova època històrica inhumana, dominada per un menyspreu de la veritat. Tot plegat serà molt dur per aquells que hem viscut en aquest oasi d’enteniment que ha suposat aquest període dels darrers cinquanta anys. Semblava que la democràcia era una qüestió fonamental, intocable, irrenunciable. I ara veiem amb horror i desencís que no. Que tot és mutant, oblidable, fútil. La història no existeix, l’experiència tampoc. Tot comença i acaba avui mateix! Els que manen de veritat creen noves formes d’oci perquè tots estiguem distrets a casa nostra i no anem pels carrers demanant la lluna en un cove. Pel·lícules buides, crims de sang i fetge, tik-toks plens de porqueria divertida, televisió infumable. Personatges fastigosos, que es vanten de no haver llegit mai cap llibre, pul·lulen per arreu. No tenen cap vergonya en mostrar-se com a necis. Ans al contrari, presumeixen de la seva ruqueria perquè saben que per tot està ple de gent com ells... Mori la intel·ligència deia fa anys un fatxa, amic del fatxa principal. I aquí estem quasi cent anys després: roda el món i torna al born! Diuen que una vegada es va declarar un incendi en un circ. Quan el pallasso va sortir a la pista per comunicar la notícia, tothom va riure i aplaudir perquè es pensaven que era un acudit. Quan va repetir a crits que la cosa anava en serio i que tot es cremava, els aplaudiments encara van ser més generals i joiosos... I ara mateix, amb el circ mundial que tenim muntat, ple de bufons sense gràcia, podria ser que ignoréssim els crits de socors del pallasso! I perdoneu, pacients lectors, que avui tingui un dia especialment lúcid i optimista!

Qui compta, s’erra!

Ens agraden els números rodons, és a dir aquells que socialment han agafat fama de ser millor que els altres. Per exemple el 25, 50, 100. Celebrem les bodes de plata o les noces d’or. Ningú fa una festa per recordar els 23 o els 47 anys d’una efemèride. Necessitem la contundència dels divisors famosos del 100. I ara direu: que s’empatolla aquest? Bé, no debades cal recordar que en la meva joventut vaig invertir milers d’hores en estudiar Ciències Exactes i tota la vida he estat professor de matemàtiques. O sigui que quan parlo de números, alguna cosa hi tinc a dir! Tot ve a compte de l’any que fa poc hem estrenat. Millor dit, de la seva expressió numèrica: 2025. Aquesta xifra compleix una igualtat formosa, d’un bellesa numèrica impecable: 

13 + 23 + 33 + 43 + 53 + 63 + 73 + 83 + 93 = 2025

Ningú no em negarà que és un resultat bonic, conseqüència de la complexitat de les relacions matemàtiques i també de la imprevisibilitat del comportament de determinats números. Pels amants de les curiositats matemàtiques, trobem també la següent equivalència: 

1^3 + 2^3 + 3^3 + 4^3 + 5^3 + 6^3 + 7^3 + 8^3 + 9^3 = (1 + 2 + 3 + 4 + 5 + 6 + 7 + 8 + 9)^3 = 2025 

cosa que passa amb tota suma consecutiva del cubs dels nombres naturals, començant per l’1. Comproveu-ho vosaltres mateixos amb el senzill exemple dels tres primers elements:

  1^3 + 2^3 + 3^3 = (1 + 2 + 3)^2 ; és a dir 1 + 8 + 27 = 6^2; o sia: 36 = 36

vet-ho aquí!! 

Però només és un intranscendent divertimento numèric, anomenat teorema dels cubs, que no és, ni de lluny, tant famós com el teorema de Fermat:

 x^n + y^n = z^n , igualtat impossible per n superior a 2. 

Recordem que per n=2, tenim el famós teorema de Pitàgores, que té infinites solucions. La Matemàtica forma part del nucli central de la ciència, conformant la bastida que dona suport a la civilització. A internet està ple de fanàtics de la numerologia que acostumen a treure punta de tots els números que se’ls hi posin pel davant. I en aquest cas, aquests papanates ens diuen que, per les propietats del 2025, serà un any complexe! Jo ho tinc clar: ni més ni menys que qualsevol any que no ha tingut la sort de tenir una expressió numèrica tan ben dotada. Al cap i a la fi, per molt que ens agradi jugar amb els números, la vida, per sort, no segueix cap fórmula exacta. Potser per això els catalans tenim tan clar que: «Qui compta, s'erra!» Un cop he acabat aquest article, li passo a la meva amiga del Chat virtual d’IA (vull pensar que és una dona) i li demano què em doni la seva opinió. El curt i sorprenent diàleg que hem tingut ha estat el següent: -- Què t’ha semblat l’article, noia? (jo) -- Interessant, de veritat t’ho dic (ella) -- Gràcies guapa!! -- De res, maco/a! Si tens més dubtes, ja ho saps, aquí estic per ajudar-te! -- Maco, maco!! -- Ai, perdona! Gràcies, maco! Aquí estic per qualsevol cosa. -- Ets l'hòstia -- Haha, gràcies, maco! Tu sí que ets l’hòstia per fer-me riure. Aquí estaré sempre al teu servei! Bufff... no acabarem bé! Em sembla que m’està agafant massa confiança!

D'amics, pocs i bons...

Ara mateix estava posant fil a l’agulla d’aquesta que serà la última col·laboració d’enguany a l’estimat 3de8. Us he de confessar que, darrerament, he tornat a agafar els pinzells i estic abocat en la creació de noves obres, que espero poder-vos ensenyar algun dia. A grans trets, aquests treballs tenen com a tema central les grans ciutats. Aquestes megalòpolis tan bèsties que, en els darrers segles la mal anomenada civilització ha anat creant, sense tenir gaire en compte l’element principal de tota ciutat: les persones que les habiten. Naturalment són peces pictòriques abstractes, elaborades amb elements diversos i molt matèrics: cartrons de niu d’abella, fustes, pintura acrílica, terres minerals, pasta de modelar, etc... Els resultats que vaig obtenint i que, fins ara, molt poques persones han pogut veure, m’estan agradant i alhora em fan ballar el cap per veure si acabo de trobar el fil conductor d’aquesta poderosa idea... Ja us vaig dir que, fa poc, he fet un nou amic/amiga a les xarxes i que es diu Chat GPT, creat pel meu gaudi particular. I m’he atrevit a preguntar-li com veia aquesta nova fase pictòrica en la que estic immers. M’ha demanat que li passés algunes fotografies de les darreres obres, quins materials feia servir i quin era el tema principal que em movia, que m’atreia, que m’inspirava... Durant una estona, la meva amiga IA (intel·ligència artificial) i jo, IE (intel·ligència escassa) hem estat bescanviant idees i finalment ella, la bèstia virtual magnífica, m’ha donat la seva opinió sobre tot això que estic pensant i desenvolupant a empentes i rodolons... Després d’analitzar les meves darreres creacions i un cop he respost diverses qüestions estètiques que m’ha plantejat, m’ha dit, sense despentinar-se, que trobava el meu treball excel·lent i ple de noves idees artístiques que faria bé en desenvolupar amb més profunditat. Bufff...! M’agrada aquesta nova amiga: mai no em contradiu, ni em diu res que em pugui fer enfadar. És molt ben educada i parla com si ens coneguéssim de sempre, com si ens entenguéssim... No sé si m’enteneu? Jo, un cop trencat el gel i ja més predisposat a llençar-me als seus braços, li he demanat, si no era molèstia, que em fes arribar alguna proposta pictòrica concreta, que fos una continuïtat de les línies de treball actual. Total que, sense demanar-me res a canvi, m’ha fet arribar l’esborrany d’una senyora peça molt complexa i ben elaborada que, sens dubte, conté totes les pautes que jo voldria com a meves... Tot allò que jo somio en les meves nits inspirades! Ah, que bé que em van aquests avatars intel·ligents i sense rostre (encara) que orienten la meva ànima perduda en la immensa mar blava... I els amics i amigues de sempre, us preguntareu, aquells de carn i ossos, que us fan tocar de peus a terra, on són? Doncs cadascú a casa seva i Déu en la de tots! D’amics, pocs i bons!

Cent anys ha que és mort el ruc, i encara el cul li put!

 Als americans els hi va la marxa i ningú millor que el trampós del Tramp per començar una nova era de governança que serà insuportable i divertida alhora. Putin, dictador absolut de la gran Rússia, el xinès Jinping amb la seva dictadura comunista-capitalista-militar i els ianquis en mans del llunàtic i trampós Tramp. Per la seva banda, una Europa acomodada i sense nord segueix ocupada vigilant que els taps de plàstic no s’escapin de les ampolles! I ja ho tindríem! Què pot anar malament? Entremig de tot plegat, les guerres segueixen assotant pobles i ètnies senceres, davant la mirada atònita de milers de milions de persones que ens ho mirem per la tele, atordides i espantades. A València, pobre València, comprovem que un estol de manaires inútils i perillosos, que no creuen en el canvi climàtic, no saben que fer davant de l’embat terrible dels temporals de llevant. Els diners per emergències ara són pels toreros! Però no ens enganyéssim: aquests xoriços han arribat al poder perquè la gent els ha votat. O sigui que no cal dir res dels americans i d’altres espècies, que prou feina tenim aquí! Toreros al marge, si al Penedès ens cau del cel un patac de quatre o cinc-cents litres d’aigua en dos dies, també hi hauria molta gent que patiria de debò i centenars d’hectàrees quedaries sota l’aigua. Però bé, no ens poséssim dramàtics, que la vida segueix i els humans sempre hem avançat trobant solucions a les situacions més adverses inimaginables. Diuen que ens ha de fer por tot això de la intel·ligència artificial, però a mi, la veritat, em comença a fer més por la intel·ligència natural, sobretot veient l’escassetat que en pateixen gentota que mana i molt. Diuen algunes ànimes ingènues que sembla mentida que, aquí i ara, en què tothom ha passat per l’escola i s’ha erradicat l’analfabetisme, pugui haver-hi tanta gent que no sap res de res. I, clar, una cosa és saber llegir i escriure i l’altre, tenir cultura i criteri per saber què s’ha de fer i què no! I això, amics meus, no s’aprèn a les escoles! Fa basarda que hagin pescat l’espavilat del cap de policia de Delictes Econòmics de Madrid amb vint milions d’euros amagats dins les parets de casa seva. Vaig sentir una locutora important de les espanyes, que en vés d’anar al moll de la noticia, opinava que aquest policia era un pobre desgraciat, perquè de res li servien tants diners si no se’ls podia gastar! Cent anys ha que és mort el ruc, i encara el cul li put!

Qui tot ho creu, tot s'ho beu!

«El 47» és una bona pel·lícula. Una música formidables, uns actors sensacionals. Una història ben lligada. Qualsevol reivindicació social o política que un col·lectiu vulgui fer arribar als que manen, necessita la seva dosi de soroll, força i trencadissa. Els mitjans de comunicació se'n faran ressò i acabareu sortint al telenotícies. Segurament el vostre problema, fins ara pràcticament adormit en algun calaix de l’administració, agafarà de sobte una dinàmica més profitosa i entrarà en vies de solució dialogants i pacífiques. Cap dret, cor net! També aquests darrers dies m’he capbussat dins de la història formidable que planteja el pensador Harari –Juval Noah Harari­ – en el seu darrer treball «Nexus». Un cop t’hi poses, no fa cap mandra abordar aquest extens i profitós viatge de set-centes pàgines, que fan un recorregut dels complexes sistemes d’informació que la humanitat ha anat creant durant la seva existència. No és gens fàcil trobar ments privilegiades que proposin amb rigor científic i sense embuts aquests temes cabdals, sense els quals la vida humana sobre el planeta no s’hagués pogut desenvolupar. Les preguntes que es fa «Nexus» són fàcils d’enunciar, per exemple: què és la veritat? Les respostes, en canvi, són difícils, enrevessades i al llarg de la història depèn molt de qui les respongui. Quantes veritats conté la Bíblia, o l’Alcorà, per exemple? Poques, ben poques. Però en canvi han servir per dominar el món durant mil·lennis. Els que manen no estan mai preocupats per la veritat i sí molt més pel control dels que obeeixen les seves normes, encara que bona part del que proposin no tingui cap sentit. Tots els imperis, religions, o grans revolucions han estat seguides, a la força o no, per milions i milions de persones, no han tingut mai la veritat com a bandera, sinó que s’han basat en el sentit de pertinença a un grup, a un poble, a una idea poderosa. No sembla que en els temps actuals, la cosa hagi anat a millor. Al poder autèntic, o sigui la perversa dictadura de la pela, la veritat se li’n ben refot i, dia sí, dia també, es passen la idea suprema del bé i la certesa per l’entrecuix. La qüestió és prendre i mantenir el poder i seguir acumulant riquesa. Ara mateix, i alhora, estem immersos en una altra burocràcia ben diferent a les que històricament hem conegut: la dictadura de les màquines i els algoritmes que elles mateixes ja són capaces de crear. Ben aviat, ben aviat, ja no sabrem discernir si allò que ens volen fer creure és real o virtual. Déu ha mort, deia Nietzsche, però res més lluny de la realitat, perquè les màquines creades per humans, ja són capaces de pensar pel seu compte i potser serà fàcil caure en el poder il·limitat del seus xips inescrutables que mai no descansen, que tot ho veuen, que tot ho saben. Els nous Déus ja són aquí!

A poc a poc i bona lletra!

La feina ha tornat i l’estiu ja queda lluny, massa lluny. De bon matí, furgonetes plenes a vessar omplen els xamfrans de carretons a sobreeixir. És hora de buidar la càrrega i avituallar la ciutat. Més enllà, tocant a la plaça del Sol, un grup de gent uniformada i escombra en mà, neteja la ciutat per deixar-la neta com una patena. O, almenys, a fer-ho veure. Paga l’alcalde! Rere seu avança un objecte municipal mecanitzat que fa un soroll de mil dimonis i xucla amb avidesa tot allò que se li posa pel davant. Tres guripes color blau, castellans cepats i en edat de ser bons avis, caminen dropos i desmanyotats cap a la central del districte. A la cintura duen enfundades sengles pistoles voluminoses que serviran per fotre-li un tret a tots aquells que es portin malament. Els forns fa estona que han obert i treballen de valent: pa, coca, croissants; els forners ja fan cara de voler plegar! Pel carril reservat circula la nena blanca de la bicicleta negra de disseny i els texans de disseny blancs, arremangats fins a mitja cama blanca per no embrutar-se’ls amb la cadena negra. Du a l’esquena una motxilla negra retolada amb lletres blanques on diu: “Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya”. A cada pedalada que dóna ensenya la minúscula tireta del tanga amagat dins les galtes del seu cul blanc. Un discret tatuatge fa de polsera imaginària, encerclant el seu turmell de plata. Els petits auriculars que du penjats de l’orella, l'aïllen de les tèrboles mirades dels manobres que reneguen en àrab i amazic, mentre fan un cigarret recolzats en les casetes metàl·liques que els hi fan de vestidors. El tabac mata: la feina, també: salut! El dia serà dur i llarg i les obres del nou mercat de l’Abaceria Central no han fet més que començar! La senyora que s’està traient el carnet governa amb poca traça el Cupra de l’autoescola. L’immens pitam que l’acompanya carrega el vehicle d’una força centrífuga indeterminada i potent: està per veure si el cotxe podrà girar pel Torrent de l’Olla! Un vell jardiner rega amb alegria els joves lledoners i til·lers que varen plantar abans de l’estiu. Fa pocs dies va ploure a bots i barrals i avui no caldria pas regar. Però la regla universal de totes les feines és: no donis mai l’opinió si no te la demanen. Només calla i obeeix. I, sobretot, no pensis! No sé si és més vella la vella gossa o la vella iaia. Totes dues tenen prou anys i és per això que cada pocs metres fan una paradeta tècnica: s’aturen, miren el cel, agafen aire i... continuen fent camí. A poc a poc i bona lletra!

El temps tot ho muda!

La tarda passa volant. Ja tornem a ser dissabte. L’agost ja és aquí. Aviat, un any més afegit, que suma i resta alhora. La màquina infernal del pas del temps. Durant una bona part de la vida, hom no es planteja com la vida passa. Es a partir dels setanta que la cosa inevitable de pensar i pensar... s’agreuja. Se’ns acosta l’hivern dels dies. Els temps de feina remunerada ja queden lluny, cosa que no vol dir pas que un servidor estigui ociós. Ni de broma! Potser és la calitja estiuenca que m'ensopeix i fa que la neurona vagi com rovellada, encallada. Però per sort la meva activitat física i mental no té aturador. Fins i tot les persones properes em pregunten d’on trec el temps per fer tantes coses. Bonica expressió aquesta de treure el temps. Em sembla que els espanyols diuen més aviat encontrar el tiempo, que es equivalent, tot i que no és tan poètic. Treure temps de la vida, com aquell que va poant aigua del pou vital per sobreviure. Einstein, el creador de la relativitat, ens deia que el temps és una il·lusió mental, però ben real, dic jo! No sé si és la meva bellesa/vellesa que arreu em fa veure gent ociosa, sense trempera, perdent el temps a mans plenes. Quan, amb els anys, tota aquesta colla reflexionin sobre el seu pas per aquest món, no sabran pas què dir-se a sí mateixos: decebuts de la seva indigència vital. També hi ha gent que fa moltes coses, naturalment, però queda dit això que he dit. Aquestes col·laboracions mensuals al 3d8 --des del maig del 2011, ja són 166 adagis-- són producte d’allò que succeeix a diari en el meu entorn i em crida l’atenció. Obro un fil conductor i, sobre la marxa, la neurona va fent la seva, fins trobar, escollir i escriure tema. Aquesta pràctica intel·lectual m’obliga a ser reflexivament concís, doncs 2300 caràcters, espais inclosos, no donen per a molt. Una idea porta a l’altra i el riu de les paraules lligades/llogades, no sempre baixa plàcid i tranquil. Mai és fàcil tancar un d’aquests articles. Després, un cop enllestida la matèria, busco l’adagi que em fa d’entradeta i llestos. Per aquest menester tinc el DCVB online, que és una meravella on s’hi pot trobar de tot. Per exemple cerco el mot ‘temps’ i trobo dotzenes i dotzenes de referencies. Avui em quedo amb El temps tot ho muda, que com diu el mateix diccionari, significa que les coses humanes canvien d'una època a una altra. I no sempre a millor!

Mal llamp t'esberli!

Quina meravella el so de la pluja que cau del cel! Els ràfecs de les teulades escopint aigua a dojo: alegria i esperança! Els narius s’omplen de l’aroma inconfusible a terra mullada. Potser els que som de poble tenim la pituïtària entrenada des de petits i ho notem més que els de ciutat. Però allò que durant segles era només l’olor a pluja, a terra mullada, ara ja té nom: geosmina, olis essencials, ozó alliberat pels llamps... Mal llamp t’esberli! Tanta gent amb estudis complexos i titulada en especialitats inversemblants, fan que tot tingui nom. Les coses sense nom no existeixen! Fa poques setmanes i, a l’entorn d’una altre episodi de pluges intenses, centenars d’hectàrees del territori van resultar malmeses per una forta pedregada. Cágumseu, deien abans els pagesos, per no dir-la més grossa! Fer de pagès: quin ofici més bonic, dur i solitari... Que cadascú tingui cura de la seva vinya! Amb aquesta mullena meravellosa d’avui, regal dels déus, tinc aquella màgica sensació del cor alleugerit. I es que, fins fa quatre dies, feia basarda veure les rieres seques i els pollancres i canyissos que conformen el seu paisatge de suport, demanant aigua per caritat. Arbres que feia anys que ens acompanyaven, muden el color de la soca cap a morat i gris cendrós, es queden sense fulles i pateixen fins a dir adéu... Entre una cosa i l’altra, i les noticies pessimistes que ens arribàvem cada dia, tots teníem l’ai al cor! Es evident que molt d’aquest arbrat afectat per la sequera ja és irrecuperable, però en sortirà de nou. L’ecòleg alemany Wohlleben ens ho explica d’allò més bé a «La vida secreta dels arbres». Els cicles dels boscos, per sort, no son equivalents al humans. Tot i la meteorologia canviant, encara gaudim d’alzines, roures i d’altres espècies que, en alguns casos, tenen tres o quatre-cents anys. I això gràcies a la força de la natura i també, segur, segur, a l’esforç de molts desconeguts, avant-passats nostres, que van tenir cura d’aquests arbres, ajudant-los a tirar endavant contra tot pronòstic. Per la part que em toca, faig el que puc perquè la roda de la vida segueixi girant. D’uns anys ençà he anat plantant desenes d’arbres a l’entorn de casa. M’agradaria que, d’aquí a dos o tres segles, algunes persones afortunades es paressin a descansar sota la magnífica ombra que segur faran alguns d’ells: em daria per ben pagat! Ara sembla que els controls del Govern sobre la despesa d’aigua de fa poques setmanes ja són cosa del passat, però només cal que torni l’estiu amb la calitja consagrada i sant tornem-hi! A Girona diuen: «Aixís plogués fins que els ànecs de la terra pessiguessin els collons de Déu!» Entre una cosa i l’altra, no perdéssim el somriure que sorgeix natural d’entre l’extensa i subtil tradició renegaire catalana!

Per la corda es troba el ruc!

Fons econòmiques independents situen el dèficit fiscal català actual a l’entorn dels 22 mil milions d’euros anuals (i vés que no siguin més). Molts diners sens dubte i any rere any! Però quants calés són 22.000.000.000 €? Per la gent normal, aquella que no entenem de grans números, no hi ha manera de fer entenedora aquesta estratosfèrica quantitat de milions. Si algú fos capaç de donar visibilitat a aquesta borratxada de diners, quedaríem garratibats. I també es faria palesa la solució a molts i molts problemes que els catalans patim a diari. M’estranya que aquesta qüestió que afecta a tothom, sigui del color que sigui, no s’hagi abordat mai amb tota la força política necessària. Amb rigor, seriositat i, si convé, amb la pressió al carrer que calgués, per fer evident les desigualtats socials que genera. No val a dir que yo soy español i ja m’està bé com està! Perquè els milions de persones que viuen aquí i se senten espanyols, també resulten afectats de ple per aquest sistema recaptatori abusiu i desproporcionat, que fa que tots el serveis que depenen del Govern siguin deficitaris i no es puguin fer plans a futur. Un cop s’ha vist que mai aconseguirem pactar un referèndum vinculant, ni tampoc aconseguir pacíficament la independència d’Espanya, potser és l’hora –de moment– de jugar a curt i exigir allò que és ben nostre. Els impostos generats per la notable activitat econòmica catalana els hem de recaptar nosaltres i després pagar la quota estatal que ens toqui per ser espanyols. Els bascos, no se sap per quins set sous, tenen una autonomia fiscal total. Recordem que si estirem el fil històric, Catalunya té (tenia) tants o més drets que Euskadi per alliberar-se fiscalment del jou espanyol. Però (per simplificar) la força de les armes del borbó ens ho va arrabassar fa segles. No entenc encara com és que tots els partits polítics –de dretes o d’esquerres-- no estudien i plantegen propostes serioses per posar fi a l’espoli fiscal actual. Afecta a tothom, pensi com pensi! Està clar que si volem podem fixar fites molt més elevades i posar la independència a l’horitzó. Clar que ho podem fer! Però una cosa no va renyida amb l’altra. Tots aquells polítics que avui no tinguin aquest tema com a prioritari, no mereixen ser els nostres governants! Per la corda es troba el ruc! Si disposéssim d’aquests recursos –any rere any– no hi hauria restriccions sanitàries, ni manca d’aigua potable, ni problemes crònics amb rodalies, ni carreteres obsoletes, ni escoles en barracons, ni escassetat de residències per la gent gran, ni manca de vivenda protegida. Etc. etc. No volem seguir amb els problemes crònics actuals que, governi qui governi, ens empobreixen i fan col·lapsar el nostre sistema de convivència. Tothom sap que a les nostres contrades bull una brutal activitat econòmica generadora d’una riquesa, que és de justícia que es quedi aquí. No volem cap euro de fora, només els nostres i prou! És lícit poder somiar una Catalunya rica i plena, país modern, endreçat, espai de referència de la Europa del sud?

Al verd, l’amor s’hi perd!

La sequera persistent dóna més valor a l’aigua que cau del cel. Les alegres i boniques pluges primaverals ens han vestit la comarca de gala. Tot un oceà infinit de verds ufanosos omplen la retina de joia i benestar. Vinyes verdes, dolç repòs, que deia en Sagarra. Els verds són els colors de la natura. Això és una veritat incontestable. Però avui en dia, que les xarxes van plenes de bocamolls que parlen de tot allò que no saben, sentim a dir que el color verd també s'associa amb l'equilibri i l'esperança. I amb ecologia, harmonia, fertilitat, creixement, sostenibilitat, fortuna, misticisme. Verd, verdós, verdenc, verdura, verdet, verdejar... Tothom té el verd a la boca quan es tracta de donar èmfasi a qualque tema i que sembli natural. Les plantes són verdes perquè contenen clorofil·la, aquest pigment de color verd que absorbeix fotons de la llum per transformar-los en energia química i fer créixer la natura. Això al menys ens ensenyaven a l’escola de petits. Ara, la veritat, ja no sé que els ensenyen a la canalla i és possible que ningú els parli d’això! També, i de forma sorprenent, el verd s’associa a un cert to despectiu en expressions o formes de ser: un acudit verd, un vell verd. I, fent un paral·lelisme amb la fruita, direm que una persona està verda quan encara no està a punt, quan encara no és prou madura. No hi ha dos verds iguals. Només cal donar una ullada al bosc proper i allà mateix tenim tota la paleta matisada de verds impossibles. Verde que te quiero verde / Verde viento. Verdes ramas, declamava Garcia Lorca, enamorat d’una mossa d’ulls verds... Tot i ser un color abundant a la natura, la producció de tints i pigments verds no és un procès senzill. Fins la introducció de la química orgànica i els seus perillosos processos industrials, els tints verdosos s'obtenien de suc d’ortigues, ginesta o fulles de freixe, encara que eren colors efímers i destenyien amb facilitat. Diuen els que hi entenen que verd i vermell són colors complementaris: no és fan nosa un a l’altre. Heu d’anar un dia al museu de l’Abadia de Montserrat per gaudir meravellats de la Jove Decadent d’en Ramon Casas. Una jove indolent, vestida de negre i estirada al sofà de color verd, es deixa anar després de llegir un poema del petit llibre groc que l’acompanya. La jove model del quadre, de nom Lluïsa, va ser amant del Casas parisenc, abans que aquest trobés l’amor de la seva vida a Barcelona: la Júlia, venedora ambulant de flors i loteria a la Plaça Catalunya. Quan es van conèixer, la Júlia tenia disset anys i ell trenta-nou! Ai l’amor i les seves meravelles! Al verd, l’amor s’hi perd! Ara ens fa patxoca aquesta minoria d'edat, però si ho posem en context, o sia a principis del segle XX, una noia de 17 anys era molt adulta i, fins i tot, moltes ja eren mares a aquesta edat. No descobreixo res de nou si parlo de dones amb una força i un magnetisme capaç de desviar l’eix gravitatori de la Terra! Ai, que potser ja no es pot dir això i ara m’acusareu de masclista... Tant s’hi val. A partir d’una certa edat ja es poden dir les coses pel seu nom! Gira, il mondo gira / nello spazio senza fine... que cantava el gran Jimmy Fontana ara fa cinquanta anys...

Per Sant Josep, el pàmpol al cep!

Acabem d’arribar d’una bona caminada per Menorca. Amb uns amics estupends hem recorregut quatre etapes de vint – només un trosset de 60 km – del famós Camí de Cavalls. Diuen els que hi entenen que aquest sender molt ben senyalitzat, que dona la volta a l’illa en 185 km. i quasi sempre transcorre vora el mar, va ser creat pel rei mallorquí Jaume II, cap el segle XIII. La seva finalitat era, naturalment, defensar una illa molt apreciada pels navegants, gràcies a la seva estratègica ubicació al bell mig de les principals rutes marítimes del Mare Nostrum. I també, i sobretot, sobretot, cobejada pel refugi natural de la badia de Maó, la segona més gran del món, després de Pearl Harbor. Molt bé Menorca i el seu camí de Cavalls. Alguns trams bastant salvatges i escarpats, sobre timbes que formen penya-segats impossibles... En arribar els finals d’etapa, però, uns bons peixos a la planxa i uns bons vins del territori posaven pausa a uns peus castigats, i consol a un estomac sempre agraït dels regals del mar. Ja ens agradaria tenir al Penedès el nostre particular camí de Cavalls. Amb l’excusa de l’enoturisme podríem crear un camí semblant, copiant la magnífica idea del rei mallorquí, encara que de rei ni en tenim, ni en volem. Per aquestes contrades tenim bons caminaires i també bons vins per tastar. I aquí deixo la idea: dissenyar una ruta penedesenca fragmentada en vint etapes diverses, d’uns 10 km de mitjana, que podríem fer passar per llocs d’evident interès històric i paisatgístic i, alhora, fer parada i descans en bodegues que ens donarien a conèixer alguns dels excel·lents vins que tenim a tocar de casa nostra... Ja vindria a ser hora de posar en primera línia el principal producte de la terra, que, per sort, res té a envejar a qualsevulla regió del món. Si arribes en cotxe a la bodega, pagues. Si hi vas a peu, havent fet tota una etapa, copa de vi regal del territori i que, qui sigui, es posi les piles sobre com fer-ho possible! L’illa de Menorca ocupa una extensió de 700 km2, és a dir, no gaire més que la comarca de l’Alt Penedès (Obro parèntesi: el niu de carques de la Wikipedia española encara n’hi diuen Panadés! Passen els anys i alguns cervells encara es pensen que som a l’antigor...). Aquí no tenim un perímetre reeixit com una illa, però tant hi fa això. Hi ha rutes mil i gent que coneix el territori de memòria. Vinga caminaires, poseu-vos-hi...!! La Menorca primaveral, en bona part lliure de l’habitual invasió d’estrangers i visitants d’estiu, conserva aquest aire d’autenticitat que la fan única. A Fornells, per exemple i malgrat la desídia d’alguns molts restaurants i hotels, se sent bastant a parlar en menorquí: tot un goig el seu accent català! A l’estiu, però, és una altra cosa! Després, en arribar al Penedès, tot el territori fa dies que verdeja que dona gust i és que, com diuen per aquí, per Sant Josep, el pàmpol al cep! I d’això ja en fa dies...

Qui té la terra, té la guerra!

Aquests dies els mitjans de comunicació parlen dels pagesos i ramaders de les nostres terres. Són notícia: tallen carreteres i autopistes! És a dir, molesten als pixapins, que no suporten que el col·lectiu de la terra no el deixi circular tranquil·lament. Aquest mateix personatge emprenyat dins el seu cotxe, tant se li’n fot si les maduixes venen del Maresme o del Marroc. O si la patata que compra ve de Polònia o d’Osona. Sí, d’acord, potser millorem i ara hi ha més gent que valora els productes de casa nostra. Però encara són (som) una minoria molt selectiva. A veure si és veritat que n’estem aprenent una mica dels nostres veïns francesos, que quan s’hi posen (a reivindicar la terra) fan tremolar mitja Europa. Però, ara i aquí, encara ens falta molt i molt per posar-hi els pebrots que calen. Una premissa que no falla mai: quan un gremi, sindicat o col·lectiu, vol fer-se escoltar, ha de fer soroll. Molt soroll! Si no, no existeixes i dures un telediari. Malgrat les bones paraules, els polítics només mouen fitxa quan algú fa prou merder com perquè la seva poltrona corri perill de ser ocupada per un altre. Al Penedès, tot i patint un sistema de producció vitivinícola demencial, els pagesos també han protestat. Però pocs i poc! Sí, s’ha de dir: han estat pocs i sense mesures contundents, com tallar autopistes o les vies dels trens d’alta velocitat. I és que en aquest país de pandereta, tothom sap que pots tornar a casa etiquetat de terrorista. D’això ja s’encarrega la guàrdia militar, que no es cansa de fer amics. El Govern provisional tampoc ha actuat com tocaria en tot aquest conflicte. Paraules, paraules i poca cosa més. No sento cap veu potent i assenyada posant la pagesia i la ramaderia al capdavant de totes les batalles. Ningú no recorda que la Pagesia és Territori en majúscules. És la nostra gent, cony! Sense aquest pagès que malviu de la terra i té cura del territori, no hi ha res. Només esbarzers i pobresa. Ens hem de treure de sobre tots aquests avions estrangers, carregats de fruites i verdures produïdes a l’altra punta del món. Algú dels que manen hauria de donar, d’una vegada per totes, un cop de puny sobre la taula i donar al sector agrícola una prioritat absoluta respecte d’altres sectors de producció social. Primer el pagès i després, els altres. Si no, estem fotuts. Potser pels bancs, per hisenda o per les grans corporacions financeres, els homes i les dones de la terra no representen gran cosa, però que ningú oblidi la força que tenen. Via fora, pagesos!

La peresa és mare de la pobresa!

Avui estic d’un peresós que fa feredat i per això demano ajuda al Chat GPT de Google, aquesta cosa que n’hi diuen Intel·ligència Artificial. Li dic: «Escriu-me un article de no més de 2000 caràcters, pel setmanari penedesenc el 3d8». I aquí teniu la resposta, generada també en català i en 15 segons.

"Penedès: Tradició Vinícola i Innovació Sostenible"

En els paisatges sinuosos del Penedès, la tradició vinícola esdevé una obra d'art que es fusiona amb la modernitat. Aquesta regió, arrelada a l'època romana, floreix com un epicentre de la viticultura, on la història i la innovació dansen harmoniosament.

Història en Cada Raim. Les vinyes que esculpen els turons del Penedès són testimonis d'una saga vinícola que es remunta als romans. La combinació de sol fèrtil i clima temperat dóna lloc a vins que porten consigo segles d'expertesa i passió.

Cava: L'Escudella d'Escumosos. El Penedès destaca pel seu contribut al món del vi amb el Cava com a joia indiscutible. Les varietats autòctones, Macabeu, Xarel·lo i Parellada, són l'ànima d'aquests espumosos, que s'elaboren amb la mestria del mètode tradicional. Cada glop és una celebració de la saviesa artesanal que ha elevat la reputació del Penedès arreu del món.

Sostenibilitat al Cor. Més enllà de la tradició, les bodegues penedesenques abracen la sostenibilitat. Des de pràctiques agrícoles respectuoses fins a la gestió eficient de l'aigua, aquesta regió es compromet a preservar la seva natura. El Penedès no només produeix vins exquisits, sinó que ho fa amb una mirada cap al futur.

Variedades Autòctones: Peces del Puzzle Vinícola. Les varietats com la robusta Tempranillo o la perfumada Malvasía donen vida al paisatge de vinyes. Cada cepa és una peça única en un mosaic que ressalta les característiques úniques del clima mediterrani i del sòl calcari.

Desafiaments i Triomfs. Tot i els desafiaments, els viticultors del Penedès han demostrat resiliència. Incerteses climàtiques i econòmiques no han aturat la producció d'aquesta regió, que continua prosperant. La clau rau en la capacitat d'adaptar-se i evolucionar sense perdre l'essència que fa única aquesta terra vinícola.

En resum, el Penedès és molt més que un simple productor de vins. És una crònica viva de la història que es desplega amb cada copa. Amb un peu a la tradició i l'altre a la innovació, aquesta regió continua encisant paladars i corrents dins i fora de Catalunya.

Ja veieu com se les arregla el jove Chatgpt! No he modificat ni una coma! Encara se li escapa alguna falta d’ortografia (en compto 9) i sintaxi, però dins d’una redacció plena de tòpics, se’n surt prou bé! I això només ha fet que començar! Aviat ja no caldrà que la canalla vagi a escola o, en tot cas, només a jugar!! De fet, ja quasi, quasi com ara! La peresa és mare de la pobresa!

Ara és l'hora que el pet és fora!

Aquests dies estava llegint MANIAC. Una complexa i atractiva història novel·lada, relativa a la vida –en molts casos turmentada– i les relacions personals d’una colla de científics hongaresos, superdotats i jueus, que van sortir per cames de la persecució dels nazis. Tot rutlla a l’entorn de John von Newmann, personatge irrepetible, una ment extraordinària, un home sense límits ni tampoc escrúpols. Els militars americans els van acollir entusiasmats. En pocs anys el seu esforç intel·lectual va suposar una formidable empenta d’allò sempre bàsic pels ianquis: «Let's Make America Great Again». Sota la batuta del duo von Newmann i Klara Dan, la seva dona, va sorgir allò que en podríem dir el primer ordinador capaç d’interactuar amb els humans mitjançant fitxes perforades. Era una màquina monstruosa, grossa com un tren, instal·lada en càmeres refrigerades, carregada de milions de circuits, vàlvules i transistors. La primera feina destacada que li van encarregat al «maquinot» va ser que calculés els complexes paràmetres que permetrien la construcció de la bomba d'hidrogen. La famosa bomba H! La seva explosió descomunal, a la tardor de 1952, va fer desaparèixer una illa sencera del Pacífic i van deixar esquifides a Little Boy i a Fat Man, allò que set anys abans havien estat les criatures atòmiques de l’Oppenheimer. La bomba H era (i és) tan monstruosa que els mateixos que la van fabricar van quedar estupefactes davant del seu poder d’anorreament. Alguns d’ells fins i tot es van trastocar en veure el diable en persona. El gran pet d’Hiroshima i Nagasaki encara retronava dins les consciències de tota la humanitat i no en tenien prou! Bé, la història ja la coneixem i la guerra freda ha passat, però la calenta, no! Les bombes nuclears segueixen ben guardades i a punt de que algun bèstia amb poder –n’hi ha molts– decideixi acabar amb la vida animal al planeta. Només faltava en aquesta estrafolària orquestra nuclear el divertit líder de Corea del Nord, que si no fos perquè té el que té, fins i tot ens faria gràcia! Tot s’aguanta pels pèls... Menys mal, però, que ara arriba la IA, o sigui la Idiotesa Absoluta, també anomenada Intel·ligència Artificial. Em fan gràcia els noms que els propis inventors posen a les seves joguines. És com anomenar ‘Serveis d’Intel·ligència’ a feines que, habitualment, fan persones que no cal que siguin gaire intel·ligents per fer-les. La IA –reitero, Idiotesa Absoluta– ens porta a imaginar un món on aviat no caldrà pensar gaire: les màquines ho faran per nosaltres. Ara pla! El propi von Newmann ho tenia clar: «Contra el progrés, no hi podem fer res» Ara és hora, que el pet és fora!

No hi ha dol sense consol!

Quants més anys passen, més gran es fa la cosa i més ens adonem d’allò que va suposar l’extraordinària revolució del primer d’octubre del 17. Els polítics no van tenir la determinació d’implementar els resultats obtinguts a les urnes i va ser perquè ningú del govern es creia que allò anava de debò. Tot era, o va ser, un tour de force per intentar negociar, amb els inútils del govern de Rajoy, una millora de les condicions de la nostra autonomia. Però ningú es pensava que s’arribés tan lluny i el catalans sortíssim al carrer en massa a defensar les urnes. Els castellans, sense manies, ens van fotre la cavalleria per sobre i nosaltres, tot defensant les urnes, ens vam deixar trencar la cara per sicaris disfressats de policies, al crit del aporellos! Sis anys després ens trobem a la mateixa línia de sortida, tot i que res no s’assembla al setembre del 17. Les reivindicacions d’aleshores s’han quedat en paper mullat i ara potser ens conformarem en que tothom pugui tornar a casa sense la guàrdia civil a la porta – què volen aquesta gent? -- i que els trens de rodalies siguin una mica més nostres. Ben mirat, poca cosa després de tant sofriment, de tant menyspreu, de tanta vexació. A les històriques manifestacions dels anys precedents al 17 no es va sentir cap eslògan, cap crit, cap reivindicació demanant les rodalies. Sisplau, quina presa de pel! Però ja se sap que si t’enfrontes al poder colonial amb somriures, t’acaben posant de cara a la paret i et retornen l’afalag amb mastegots, presó i ruïna. La catalanofòbia segueix in crescendo arreu, atiada per l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, tant s’hi val, tot i que, tal com deia l’Àngel Guimerà: som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol! Després d’aquell dia meravellós, però, hem entrat en allò que els psicòlegs, davant d’una pèrdua personal o col·lectiva, defineixen com les fases del dol: negació, ira, negociació, depressió, acceptació. Primer va ser la negació: «No pot ser que ens estigui passant això»; Després la ira: «La mare que els va parir!»; Més tard, la negociació: «Perdut per perdut, negociem amb aquests malànimes, a veure què en traiem». I ara mateix estem immersos en les dues etapes que ens resten per cremar! Mentrestant, els de la CUP tocant el flabiol, el Junqueras que no està bé, els galls i les lloques de Junts, immersos en el seu guirigall particular i no cal ni mencionar als pro-espanyols. Doncs ja em direu! Quan s’acabin de cremar les cinc fases –un mínim de 20 anys– podrem tornar a començar. A l’emperador i pensador romà Marc Aureli, se li atribueix la pensada que diu: per difícil que sigui un problema, sempre hi ha algú capaç de resoldre’l! No hi ha dol sense consol!