Perdre el món de vista!

La suau fresa dels cavalls –abillats amb les ulleres de batre– girant i girant a l’era, sobre l’estesa de blat, era l’única remor de les caloroses tardes d’estiu de la nostra infància al poble. La quietud d’aquells temps ha passat a millor vida, com tantes altres coses. Ara, tots anem atrafegats, amunt i avall, buscant el somni impossible d’abastar tot allò que ens conduirà a una fantàstica i propera felicitat. S’ha de viatjar, sinó ens agafa com un virus anomenat de la insatisfacció permanent, també dit síndrome del cul bellugadís. Consisteix, bàsicament, a sortir de casa, a fugir del nostre entorn proper, i visitar aquell racó únic del món, on hi trobarem milions de persones que han pres la mateixa decisió que nosaltres. És com una droga que sempre exigeix dosis més elevades: cada any més lluny, més original. Col·leccionem museus, sinagogues, edificis singulars, catedrals, parcs i gratacels del món. I cascades, piràmides, deserts, glaceres, cementiris i platges paradisíaques. No et pots encantar i deixar passar un any sencer sense fer res, perquè aleshores la feina se t'endarrereix. Samarcanda, Agra, Xian, Sausalito, Machu Picchu. Hermitage, Partenon, Abu Simbel, Teotihuacán, Pèrgam, Moma. Es que no acabes mai i, si cal, visitem aquests temples sagrats una, dues, tres o les vegades que calgui. Un cop ja sembla que ho has vist tot i que no queda res per més veure, trobes aquell simpàtic amic que acaba d’arribar del Sudan i t’explica meravelles que diu que no pots deixar de veure un dia o altre. I tornem a començar: l’any que ve, ja sé on anirem... Jo em pregunto si tota aquesta oferta viatgera inacabable, moda horribilis dels nostres temps, ens aporta realment una gotellada de pausa mental, una alenada que calmi els nostres esperits inquiets i àvids de nous coneixements. No en tenim prou en empassar-nos cada dia, cada hora, reportatges televisius de temàtiques diverses: safaris, culinaris, històrics, etc. No. En volem més! Hi hem d’anar un dia a veure-ho personalment, a fotografiar-ho, a trepitjar-ho. No en teníem prou en devorar amb avidesa les magnífiques aventures viatgeres d’antany i omplir la clepsa de fantasia universal... Homer, Cook, Marco Polo, Livingstone, Kapuscinsky, Bowles, Kerouac, Hemingway... Ja no està de moda això de llegir! Està clar que tothom té el seu univers particular ple de fantasmes que ens omplen la vida de clarobscurs, però d’aquí. a intentar pal·liar les nostres buidors metafísiques a l’altra punta del món, doncs hi ha una distància. Tornem dels nostres viatges cansats, buits, decebuts de no poder assolir, ni de broma, el coneixement d’altres cultures: d’haver-nos de conformar amb unes engrunes turístiques que poc o res ens aporten a la nostra plenitud personal. I no parlem de la brutal contaminació ambiental que pateix el planeta i que, entre d’altres factors, provoquen milers i milers d’avions que, dia i nit, omplen els nostres cels de querosè, mentre ens traslladen engabiats com a corders, d'aquí cap allà i d’allà cap aquí. A vegades ens pensem que es tracta de veure món, quan potser en realitat no fem altra cosa que perdre el món de vista!

Tretze són tretze!

L’historiador romà Titus Livi ens narra les famoses bacanals romanes: secretes i no tan secretes. Cada any s’anaven superant, fins que –explica– tot plegat va derivar en grans orgies multitudinàries. Tant és així, que el poderós Senat va acabar prohibint-les, pels tumults que generava i la manca de respecte a l’autoritat. El consum immoderat d’alcohol i la pràctica d’un sexe inoffensum et cum gaudio, és a dir, lliure i amb alegria, desfermava actituds descontrolades. L’homo sapiens sapiens sempre ha sabut com fer-ho a l’hora de destil·lar tota mena de substancies i obtenir-ne el preuat licor: aquella substància que ajuda trobar el punt de desinhibició necessari per saltar-se complexes i subtils barreres mundanes i carnals. I des d’aleshores, i d’una forma o altra, seguim en el mateix punt: tretze són tretze! Encara que, ara, tot s’ha de dir, som tots plegats molt més civilitzats i hem perdut aquell instint animal que embriagava els romans en tots els sentits. Res de promiscuïtat i desenfrè públic! Qui vulgui gresca que busqui un cau on amagar-se! Impossible, per exemple, que un Vijazz s’acabi en una gran orgia col·lectiva o que algun desaprensiu aprofiti l’avinentesa dels efluvis etílics per posar en qüestió les prebendes de l’autoritat! Aquests dies he mirat qui convoca el Vijazz: la veritat és que ho desconeixia. Bé, sembla ser que Tastavins Penedès és la simpàtica acadèmia bàquica –així es defineixen ells mateixos– que s’encarrega d’organitzar aquest deliri místic dedicat a Bacus/Dionís, un dels déus del vi, de l’irracional, de la música. A la pàgina web de la institució podem veure una foto de grup de la junta directiva: uns senyors amb toga, armats d’espectaculars medallons, somriuen a la càmera i embolcallen la única senyora que forma part d’aquest elenc penedesenc. Això de l’alcohol és, definitivament, una qüestió d’homes. Jo, pel Vijazz, baixo a la capital de la comarca una vegada de cada cinc: freqüència suficient per gaudir d’aquesta espècie de cerimònia de purificació lustral. Del Vijazz, sempre em sorprèn l’èxit absolut d'assistència, sobretot entre la gent jove. Potser ja sóc massa vell o massa crític o les dues coses alhora, però, malgrat aquesta afluència inversemblant, cada vegada que vinc a Vijazz, augmenta el meu desencís envers aquesta mostra anual. Sota el meu criteri, es tracta d’un esdeveniment que, partint d’una idea inicial molt bona, ara, resta mancada d’imaginació, i una mica pobre de continguts d’un cert nivell: enològics, musicals, gastronòmics, lúdics o culturals. Això de convèncer a algunes bodegues perquè obrint el xiringuito i ens omplin la copa de cava, la veritat és que, a les nostres terres, poc aporta al coneixement del món del vi. Està ben trobat això del nom: tot un encert! Però tal com diu un bon amic, potser caldria anomenar-lo ViVi, o algun acrònim que fes només referència al tema tan nostrat del vi i del cava. De fet, segons quin circuit vilatà es decideixi seguir, és possible que hom no se n’assabenti que també el Jazz hi és present: només s’hi respira autèntic jazz als escenaris principals. Penso que no seria tan difícil fer un Vijazz amb tots els racons de la Vila –els barris també– plens de dotzenes de petites bandes de jazz o solistes, que posessin la música a l’abast de tothom. Múltiples escenaris que escampessin el jazz per entre les copes i no a la inversa, com passa ara.

La mare dels ous!

Avui en dia, tothom vol ser català. Tots aquells que no sabríem ser altra cosa que catalans, trobem estranya aquesta vella polèmica. Ser català és una cosa tant important que n’hi ha molts que, amb fervor patriota, repeteixen a tothom que vulgui escoltar-los allò tant fals de «Yo soy catalán». Jo, si em permeteu, ho trobo una bajanada categòrica. Ser o no ser: català! Enlloc més del món passa cosa semblant. Per què diuen ser catalans, si mai no han mostrat cap mínima curiositat per la nostra història, les nostres costums, la nostra llengua i ni tan sol intueixen a encertat amb el significat del mot tarannà, que tanta falta els hi faria? Però, alerta, no parlo dels nascuts aquí o fora, sinó de tot un important col·lectiu que no vol ser català. No passa res. Si mirem el nostre entorn, veurem que hi ha gent nascuda aquí, que se’ls en fot del tot allò que faci pudor de català i a l’inrevés, gent nascuda a les antípodes que estimen aquesta terra com pocs. No sé perquè no s’accepta d’una vegada aquesta premissa elemental: catalana és tota aquella persona que vol ser-ho. I ja està! No cal repetir sempre el mateix mantra impostor: «Tothom que viu i treballa aquí, és català» No senyor: no hi estic gens d’acord! És allò tan absurd de primar la quantitat per damunt la qualitat. Si, per circumstàncies diverses, hagués d’anar a viure a Suïssa o a Còrsega, és evident que no passaria automàticament a ser suís o cors, a menys que volgués fer meva la seva cultura, estimar la seva llengua i voler ser un d’ells. Però si hom no vol entrar en aquest joc cultural, no hi ha res a dir. A efectes pràctics incloem tothom al cens electoral, o sumem el còmput del padró municipal, però res més. Hi ha malaguenys que porten seixanta anys vivint aquí i no per això han deixat mai de ser andalusos. Ep, i a mucha honra. No estic posant a cap poble per damunt d’un altre, però tampoc per sota. Per això no entenc aquesta mania, estesa últimament per polítics i periodistes inclusius i agressius, de voler fer català a tothom, encara que no se’n tingui ganes. Potser és que ser-ho dóna una sèrie d’avantatges, per a mi desconegudes, encara que si som francs veurem que més aviat és el contrari. Es tracta de fer català a tothom perquè així, ser català, ja no sigui una qualitat diferencial: tots espanyols i punt. Només cal sentir alguns diputats del nostre Parlament parlant sempre que poden –tot fent escarni del català–, en l’idioma dels que ells consideren el seu únic país! Ser d’una cultura que es troba en ple procés d’assimilació i anorreament pel supremacisme (inconfessable) d’una altra cultura expansiva i numèricament més abundosa, no és fàcil. Tot el dia t’has de fer valdre i donar raons que les altres llengües i cultures donen per descomptades. Quan corres món i has d’ensenyar el passaport espanyol, costa déu i sa mare (la mare del ous!) explicar que sí, que el teu passaport és espanyol, però, tal com diria Pau Casals, provisionalment! És un exercici esgotador, però, pedagògicament, imprescindible.

Sempre queden putes per confessar!

L’any 1967, dies abans d’acabar el Preu, l’hermano Fidel –de fet no recordo el seu veritable nom–, prior de La Salle. va venir a l’internat de Tarragona a donar-nos una conferència sobre la vida universitària i els perills que uns éssers púbers com nosaltres hauríem de patir el curs vinent a la gran ciutat: Barcelona. A Catalunya, en aquells anys foscos només es podia estudiar a la Universitat Central de Barcelona, ja que cal recordar que la Universitat Autònoma va ser creada justament l’any següent, o sigui el 68. El cas és que l’home disposava d’arguments de primera mà i ens va fer una xerrada carregada de molt bona informació. Després d’anys d’estudi, revalides i molta dedicació –aleshores s’estudiava de veritat: perdó– l’home del pitet va i ens parla de tot, menys de facultats, de temaris, de sortides laborals, etc.... Res de tot això! La primera frase que, només en començar, ens va etzibar va ser: «Alerta: A Barcelona hi trobareu déu mil putes!». No us podeu ni imaginar les cares de sorpresa de tots els companys de curs i els ulls com a taronges que s’ens van posar en sentir aquelles paraules que encara ressonen a les orelles: «Déu mil putes». No semblava possible que, ni a tot el món sencer, n’hi poguessin haver-hi tantes de meuques! Vivíem en una pura repressió d’un estricte règim d’internat de càstigs i missa diària. Sabíem de memòria els noms de totes les illes del Pacífic, però estàvem a zero de tota experiència vital. Sí, d’acord, de tant en tant, algun company portava de França i d’estranquis alguna revista picant plena de fotos de senyores amb poca roba que, furtivament, ens anàvem passant de mà en mà! I prou! I si algun company avantatjat ja havia viscut una mica més, doncs ens el miràvem amb enveja i tots volíem ser amics seus per intentar que ens expliqués, amb pèls i senyals, les seves experiències amb les mosses. Estàvem molt i molt verds... El cas és que la magnífica informació que el prefecte ens va donar aquell dia, ens va omplir el cor d’esperança: per fi podrem mullar la pastanaga a Barcelona, encara que sigui pagant! També ens va explicar l’home que calia evitar segons quins barris plens de gentussa i espècimens de mal viure que treballaven en afers obscurs, inconfessables. De fet, encabat de l’estiu i en començar el primer curs a les facultats, alguns van estar buscar per Barcelona les famoses deu mil, però sense gaire èxit i molt avorriment: no s’ho valia! Al carrer Robadors només s’hi veien senyores sospitoses que tenien l’edat de les nostres iaies! Era molt més interessant sovintejar les facultats de lletres, farcides de noies interessants, plenes de vida i també perdudes com nosaltres! Aquell prefecte viciós, avui dia hauria estat detingut immediatament per la guàrdia i empresonat pel Llarena de torn, acusat d’adoctrinar infants, perversió de menors, inducció a la prostitució, incitació a l’odi de les classes baixes i què sé jo quants càrrecs criminals més. I és que, tal com deia en Dylan: ...els temps estan canviant! A pitjor, naturalment! Mentrestant tot això passava, a la primavera del 68 els carrers de París s’omplien d’estudiants i treballadors que van fer trontollar les mateixes arrels del capitalisme. A Barcelona també hi havia un actiu moviment estudiantil, propiciat, sobretot, per comunistes i anarquistes, agrupats en assemblees i partits clandestins. Però el franquisme era dur de pelar: han passat cinquanta anys i encara és ben viu! La democràcia té mil cares i no totes van netes: sempre queden putes per confessar!

Muts i a la gàbia!

Tarda de malenconia, de records, de plujosa primavera nouvinguda. Carregat de bones raons, barrino i remugo sobre aquest món desordenat i mutant: a voltes sembla que s’hagi posat a girar enrere i ens faci reviure tot allò que ja semblava enterrat en el passat. Retorna la salvatjada del feixisme a pèl, de la raó de la força versus la força de la raó. L’escut de Xile porta escrita la frase original: «Per la raó o la força». Bé, aquests contemplen almenys la possibilitat d’enraonar, encara que després te la fotin! Però aquí no; només se’ns diu amb més brutalitat: «Per la força». Tant si us agrada com si no, ens obeireu, us humiliarem i punt. Si tens la força, per què vols la raó? No: no cal. I si, per postres, som una majoria absolutament aclaparadora enfront tots vosaltres, mal comptats, doncs, muts i a la gàbia. El darrer informe del World Econòmic Forum situa la independència judicial espanyola per sota de països com l’Aràbia Saudí, per exemple. A la desequilibrada inequació catalana només li calia la força dels jutges, tutelats pels poderosos i pel rei: «A por ellos». Val la pena llegir l’argumentari d’aquest jutge, amant del relat de ficció i amic de la Soraya. Llarena, diuen que es diu. Algú li hauria de dir a aquest jutge injust que un plat és un plat i una novel·la és una novel·la: no cal ser tan escrupolós amb el despropòsit. La justícia diuen que és cega, però el jutges, no! Anul·lar i menysprear tot allò que no agrada ens porta al precipici de la llei de la selva. La llei del primo de zumosol. Però bé, no cal que us queixeu tant, ens diuen des de Madrid: deixeu-vos aconduir per aquells que la toquen i veureu com l’odi s’esvaeix i la pau arriba als vostres cors. Carpe díem. Gaudiu d’allò que importa de veritat: viviu la vida! Lleveu-vos aviat i doneu una bona caminada sota aquest sol lluminós d’abril. I meravelleu-vos del cant del rossinyol quan refila cap al tard: el rossinyol, gàbia no vol! I del dia a dia, que ara s’allarga de veres, un cop traspassat l’equinocci i fet el canvi d’hora. Les poncelles, que ja despunten amb la seva harmonia, ens diuen que aquest podria ser un món equilibrat i just: només és un miratge natural! Deixeu ja de pensar amb una impossible república que se us va escapar de les mans per manca d’unitat, contundència i determinació. I no us preocupeu més pels vostres líders o representants legals, presos o exiliats, que aviat la justícia cega repartirà flagells insuportables. Justícia cega i jutges amb bona vista! O potser us havíeu pensat que quatre eixelebrats sense nord, adoctrinats per gent sense principis, podíeu jugar impunement amb els sentiments –i els calés– de desenes de milions d’espanyols –d’aquí i d’allà– que ho són per designi diví? Mentrestant, en aquesta castigada terra, ens arriba el soroll escruixidor dels silencis d’aquells titafredes que es declaren internacionalistes i diuen trobar-se ubicats al marge d’aquest malson, al di là del bene e del male, que diria Nietzsche. No va amb ells aquesta contesa: en tenen prou amb els festius sopars entre amics, parlant, entre copa i copa, d’aquell assaig sobre la llibertat que acabeu de llegir o d’aquella pel·lícula tan ben travada que parla dels problemes dels immigrants i del genocidi dels pobles oprimits a l’altra punta del món! La inacció és una posició política prou devastadora i molt ben cultivada pels corruptes que ens governen i per aquells que aviat ho faran. Però ens hem d’armar de paciència i saviesa, tal com ens aconsellen els clàssics: Veritas temporis filia. La veritat és filla del temps!

Molt soroll per no re!

Massa soroll. A tots els nivells. Massa soroll. A vegades em pregunto quins van ser els sorolls de la nostra infància. Bé, sens dubte, la major part de sorolls eren naturals. El cant del gall matiner. O els crits del porc veient que l'anaven a escorxar. O els renecs dels pagesos sempre maleint una cosa o altra. O el bramul del tro de tardor. La revolució industrial va venir acompanyada de sorolls que ja mai més no ens hem tret de sobre. Soroll i més soroll. Tractors, màquines de segar, de batre, de premsar, de transportar. El pas definitiu que va esbocinar del tot allò que antany havia estat la quietud i l’assossec va ser l’arribada de la tele a casa. Era com acollir un parent desconegut que no parava mai de xerrar i dir la seva. Ara, els mòbils i les seves aplicacions, elements absolutament inútils que ens estan convertint en autèntics inútils sense iniciativa. Només per posar un exemple: abans, per anar a un indret desconegut del país havies de conèixer una mica el territori, estudiar el mapa de carreteres, calcular el temps d’anada, etc. Ara, no cal. Engegues el mòbil i ja està: benvinguts al món dels analfabets territorials. L’altre dia vaig veure un 30 minuts que ja parlava de criatures amb autèntics comportaments addictius a les pantalles. Imagino la vida dins de cent anys amb individus absolutament lligats per les decisions que prendrà un robot: cap iniciativa privada podrà prendre’s sense el vistiplau d’una màquina intel·ligent. I no exagero: mireu com estàvem fa només vint anys i com estem ara. Ens fan creure que tot està controlat, quan és evident que cada vegada tot és més confús. Parlem de democràcia, només perquè tenim llibertat de votar de tant en tant. I podem fer-ho a qui vulguem! I tant! Pobra democràcia en mans d’una majoria de votants aconduïts com a corders: cada vegada trobarem més Trumps i més M. Rajoys guanyant falses eleccions lliures. Els poders econòmics, aquells que manen de veritat, han trobat el xollo més gran des de la creació de l’univers: el control a distància de les masses. Només cal un comandament a distància o un mòbil! Onsevulla que anem trobem la consciència moral del món desesmada: aquí també. Notícies falses i manipulacions barroeres com l’1 d’octubre. Enganys massius com els misteriosos AVE’s sense passatgers o la pornogràfica i milionària compra de submarins i avions de combat per lluitar contra no sabem qui. L’amoralitat i el lladronici instal·lats al poder, amb el suport de banquers, jutges, policies i militars. Soroll. Molt soroll. Molt soroll per no re, que diria en Shakespeare. Un bla, bla, bla encaminat a forrar-se a mans plenes i prou. Volen fer-nos creure que vivim en un món farcit de llibertats, quan en realitat només tenim llibertat per gastar! I llibertat per obrir la tele i no pensar: això deixem-ho en mans dels experts! I ho estan fent molt bé: qui ho dubte! I si no que algú m’expliqui com milions de pensionistes voten alegrement –i ho tornaran a fer– aquells que, davant dels seus nassos, els hi roben la cartera de les pensions! Farà falta una altra revolució –aquest cop serà la més brutal de totes– per tornar a començar. Només una condició hi posaria: que aquesta vegada el poder caigui en mans de gent honesta i amant de la utopia! I que el meu destí estigui a les meves mans i no a les seves! Sí, ja sé, ja sé: sóc un ingenu idealista que s’ha equivocat de segle i de planeta! Què hi farem!

Qui calla, ho diu tot!

En aquests temps que corren és un autèntic perill per la salut veure la televisió o escoltar qualque emissora de ràdio. Sobretot alhora de les noticies. Hom corre el perill d’agafar un cobriment de cor escoltant allò que alguns sonats i gent de mal viure diuen o plantegen en aquests dies terribles per Catalunya. Un castellà mafiós amb molts títols universitaris, nul·la educació i escàs futur (espero), extorsionant un adversari polític amb l’amenaça dels seus fills. Un altre, sobrat de brillantina, que viu a la tele i té un nom semblant a l’hidra, monstre aquàtic sense cervell, serp policèfala d’alè verinós. Un còmic que només fa gràcia a tots aquells que li omplen les butxaques perquè digui les seves poca-soltades i sigui el taverner d’una Taberna plena de xusma busca-raons. Un jutge que ha esperat cinquanta anys per gaudir del seu minut d’or i tenir l’oportunitat per fer literatura barata, però que, a Madrid, ven els seus fantasiosos relats com a xurros. En fi, mil noms més us en diria i mil més me’n deixaria... Un autèntica pandèmia de foscos personatges que fan concursos obscens per a veure qui la diu més grossa. Pobre España! Tot i així, us he de dir que tota aquesta colla no em fan mal. Vull dir que no em fan més mal que allò que ja esperava d’ells i elles. A totes les èpoques històriques trobaríem fàcilment els seus equivalents, els seus sòsies. Uns manen, d’altres pregonen, uns tercers executen. Els seus noms i els llocs que ocupen no són importants. Són peons que, a canvi de diners i posició, fan la feina que se’ls hi ha encomanat com a fidels servidors del bé suprem: la unitat sagrada de la pàtria. De la seva. Tot el demés esdevé secundari, intranscendent. La justícia no té principis ni lleis quan es tracta de Catalunya. Si s’ha de mentir, empresonar, atonyinar, falsificar, amenaçar, multar i vexar, cap problema. És la sagrada pàtria, estúpid! Com és que no ho enteneu? Com heu gosat pensar una cosa diferent! Bé, quan ho pensàveu un per un no feia falta ni escopir-vos a la cara per portar un llaç groc. Ara bé, quan ho heu pensat més de dos milions de catalans alhora, doncs hem hagut de posar ordre: no podíem suportar-ho! Heu d’acceptar la realitat: nosaltres som molts més, tenim molta més força i ens avala el món mundial. Tampoc no entenem per què us queixeu tant: aquesta vegada ni tan sols us hem hagut de bombardejar, que de ganes no en faltaven! Va, vinga, baixeu del burro, sacrifiqueu unes quantes dotzenes de catalans i tornarem a ser amics. Tal com us deia, aquest vell i ranci discurs dels hereus de la dreta/esquerra nacional espanyola, no em ve de nou. És més, era d’esperar. El que se’m fa realment insuportable, inacceptable, són els silencis. Qui calla, ho diu tot! El silenci dels amics constitucionalistes, internacionalistes, que no sé gaire bé com es menja això. Els silencis dels amics que, sota una capa de compassió pels presos, ja els hi està bé tot plegat. Els silencis dels amics progres, que van quedar-se ancorats als anys 70 i que diuen que això de crear noves fronteres no fa amb ells! Els silencis dels coneguts i saludats que et diuen, sorneguers: què, encara no et treus el llaç groc de la solapa? A tots aquests només se m'acut dir-los: fotre, rècua de còmplices i sequaços! No, no ho tenim fàcil: això segur! Però Espanya té amb Catalunya un problema enorme, potser irresoluble, que només s’acabarà quan cessi l’inexplicable tracte de proscrits que patim els amants de la República Catalana, només pel sol fet de voler ser, única i exclusivament, catalans!

Els justos van al cel!

Josep Pla deia fa cent anys que la cosa que molesta més el català és el paràsit, tant li fa que sigui social com polític. La temptació peninsular més parasitària s’ha dit i es diu Catalunya i d’aquí ve que sempre hàgim tingut entre nosaltres una gernació de sangoneres que, sense moure’s del llit, recullen i malgasten a mans plenes una part substancial de les pessetes que els indígenes guanyem, treballant organitzats i sense descans. Aquestes reflexions de Pla (Barcelona, una discussió entranyable. Ed.62), no han perdut ni un àpex d’actualitat. En cent anys no ha canviat la definició: paràsit (o vividor) és un organisme que estableix una relació tròfica amb un altre organisme d’una altra espècie (l’hoste) i del qual s’alimenta, produint-li perjudicis tot i que rarament li ocasiona la mort. Moltes de les relacions de parasitisme que es troben a la vida salvatge esdevenen naturals. En canvi, si parlem del cos social d’una nació, aleshores els paràsits infecten la llibertat i donen vida a relacions injustes, violentes, abusives, tiranes. Només cal veure l’ultratjant tracte fiscal a que estem sotmesos de fa segles! Moltes lleis importants són elaborades pensant en els interessos dels propis paràsits i d’això se’n diu Constitució. Les lleis, però, no són divines i, en democràcia, les fan i desfan els legisladors i aquests els escollim entre tots. Però, el Parlament de Catalunya és realment un ens autònom i pot aprovar lleis i fer-les complir? Doncs no, si aquestes no compten amb el vist-i-plau dels tutors i mentors polítics i militars d’un altre país amb una cultura i un tarannà molt diferent del nostre: gente que hace cosas. Se’ns reserva, això sí, un insubstancial paper autonòmic, ornamental, folklòric: gràcies. I com ho farem, doncs, per trencar aquest centenari cercle viciós? Complicat. I perillós. Ara hem vist les porres i el malhumor de policies piolins mal alimentats, però hem de recordar que, arran dels fets d’octubre del 34, quan Companys proclama l’Estat Català dins la República Española, van haver-hi escamots als carrers i molts militars espanyols disparant sense contemplacions. Resultat 74 morts (inclosos 20 militars) i 254 ferits de bala, dels qual se’n desconeix quants també van acabar morint de les ferides rebudes... Milers d’empresonats polítics, milers d’exiliats. Els temps han canviat, però la pregunta incòmoda és necessària i obligada: quants morts hi hagués hagut si Puigdemont i el Govern decideixen respectar la República refrendada l’1 O amb molta dignitat pels catalans, i s’ordena als mossos d’esquadra que prenguin posicions amb el suport de la gent al carrer? Pregunta incòmoda i sense resposta, encara que fàcil d’intuir: l’1 d’octubre s’hagués quedat en pura anècdota davant la resposta ferotge i violenta del govern central. No s’hi val amagar-se rere bonismes i eufemismes semàntics que enlloc no porten. Ja hem vist que la via de les virtuts que proposava Plató pel ciutadà republicà, prudència, justícia, fortalesa i serenitat, han estat defensades tossuda i inútilment per Puigdemont i Junqueres: els justos van al cel! Doncs aquí estem: enfront d’un Estat autista, amb governants parasitaris de la seva pròpia supèrbia històrica i que empresona hostatges sense parpellejar. És creïble que hàgim perdut bous i esquelles sense rebre ni un sol tret? Hem de seguir treballant en silenci com si res no hagués passat i deixant que els paràsits propis i aliens facin la viu-viu, enmig d’un malaltís menyspreu difícil d’entomar? Necessitem urgentment una nova fornada de polítics amb més determinació i propostes trencadores. Els castellans no acceptaran mai les urnes com a un possible camí legal perquè Catalunya decideixi!

Dies i olles curen les coses!

A la Revolució Francesa, enmig del soroll escruixidor de la guillotina, els científics més afamats de l’època, Lagrange, Laplace, Lavoisier i companyia van aportar una bona dosi de raciocini radical. S’aplicaren canvis extrems a tots els àmbits socials i polítics, seguint un patró de trencament absolut. Una nova nomenclatura donava significat al present i feia tabula rasa del passat: anys, mesos i dies tindran nova designació. El calendari revolucionari tenia el seu primer dia de l’any l’1 de vendemiari, dia del raïm, que coincidia amb l’equinocci de tardor, el 22 de setembre. L’any se subdividia en dotze mesos de 30 dies cadascun i quatre estacions. Tardor: mesos de verema, boira i  gebre. Hivern: mesos de neu, pluja i vent. Primavera: mesos de llavor, flor i prat. Estiu: mesos de collita, calor i fruita. Es van suprimir les setmanes i cada mes s’estructurava en tres dècades, és a dir, en grups de deu dies. El sistema mètric decimal al poder: els dies passaven també a tenir 10 hores i cada hora 100 minuts de 100 segons cadascun, encara que aquesta original partició del dia no va arribar a implementar-se mai. Cada dia de l’any s’associava a una planta, un animal o una eina del camp: dia del corró, dia de l’ase, dia de la figa. Fora els sants del calendari i visca la poètica rural i bucòlica! Però el poble jacobí va fer fracassar aquesta idea de la dècade perquè això significava tenir només un dia de festa per cada nou dies de treball, en comptes d’un de cada sis, com era preceptiu abans de la Revolució. Després de l’últim dia de l’any s’afegien cinc o sis dies de festa per arrodonir fins als 365/366 dies. Eren dies de festa grossa i seguint aquest caràcter racionalitzador de la Revolució Francesa, també tenien un nom reeixit: festes de la Virtut, del Geni, del Treball, de l’Opinió, de les Recompenses. Tretze anys després del foc nou, un Napoleó triomfant de guerres diverses s’autoproclama emperador i trenca el somni de la Revolució. Amb el retorn dels vells costums, també tornen els de sempre: el calendari gregorià, la noblesa i els capellans. Però, amb la desfeta de Waterloo, Napoleó cau definitivament en desgràcia i es torna al punt de partida: un nou rei Borbó! Els Borbons són com una pedra a la sabata. I és una sabata difícil de treure: hi ha generacions senceres que, sense protestar, s’acostumen al dolor insuportable d’aquesta pedra absurda. De veritat que ens ho hem de fer mirar! Els francesos es van desempallegar definitivament d’aquesta xacra a mitjan segle XIX, mentre que per aquestes latituds encara estem encallats fent reverències a una institució gens democràtica que es transmet per via espermàtica. Quina enveja els poetes i científics implicats en la Revolució Francesa! En aquests moments vitals per Catalunya, on són els nostres poetes? Per què els hem despullat de tota influència social? Per què menyspreem els pensadors d’idees revolucionàries i somiadors d’horitzons desconeguts? Ara, però, s’acosta la fira del gall i ja ho diu la saviesa popular: dies i olles cures les coses!

Quién bien te quiere te hará llorar!

Els darrers esdeveniments (i que no els seran últims) han omplert els mitjans i les xarxes d’insults, manipulacions, baixeses, mentides, i venjances. Una autèntica causa general contra els bruixots de l’independentisme i els seus sequaços, entre els quals, modesta i naturalment, m’hi compto. Tenim mig govern a la presó, l’altre mig a l’exili, el parlament suspès de funcions, els líders populars al calabós, multes milionàries, centenars de càrrecs suspesos, centenars d’alcaldes imputats, la Generalitat intervinguda, desenes de milers de guàrdies armats apallissant la població i afilant les eines en vaixells atracats als nostres ports, etc. Diguin el que diguin, és una ocupació colonial insuportable. Per fi tothom s’ha tret la màscara. Un aparell de l’Estat carregat de polítics, jutges i funcionaris neofranquistes, vigila, controla, i esprem, fins a l’esgotament, la gallina dels ous d’or, no fos cas que vulgui deixar de treballar. Això sí, tots perpetrats rere la màscara de demòcrates! Però la sacrosanta unitat de España no és un tema que es pugui discutir. Hasta aquí podíamos llegar! Ah, ara que hi penso, ni tampoc es pot parlar de l’espoli fiscal, ni legislar sobre pobresa energètica, desnonaments, igualtat efectiva entre homes i dones, pisos buits, horaris comercials, impostos als bancs, lleis de comerç, etc. La Generalitat ha tornat, per fi, a ocupar el lloc que la Constitució li assigna: una concessió administrativa encarregada d’aplicar les lleis de l’Estat. I prou. Ha triomfat la democràcia i tot torna a ser normal a Catalunya, diu l’estirat i fatxenda ministre de Desinformació i Propaganda. Per ells, Catalunya ha estat sempre un gra al cul de la patria española i, finalment, a cop de porra i amenaces d’intervenció militar, ha tornat la normalitat! Ja era hora!, clamen els poders polítics centrals, els que manen de veritat, siguin del color que siguin. I el Parlament de Catalunya? Doncs res, un entramat d’interessos diversos perquè els partits estatals puguin fer-los extensius a les províncies. I també té la funció d’acontentar els partits locals –sempre marginals, intranscendents– perquè puguin tocar una micona de poder, pobres. D’aquell poder que no fa mal: folklore, festes i concursos: castanyades diverses. Em sap greu dir-ho de forma tan crua, però és el que hi ha. Aquests dies ho podem llegir, escoltar i veure fins a l’extenuació a centenars de mitjans de comunicació espanyols de tota mena i condició: estado de derecho, separación de poderes y tente tieso, que si no te voy a dar con la Constitución! I aquestes expressions les diuen educadament, sense alçar la veu, amb normalitat democràtica. El problema és que les repeteixen tan sovint, fins i tot quan no ve al cas, que hom acaba per dir, ah!, d’acord, ja ho entenc. Traducció: us tenim agafats pels collons i no feu res que ens desagradi, que encara pot ser pitjor! Quién bien te quiere te hará llorar!, ens deien de petits a l’escola. En aquests dies plens de sotragades no hi ha com un bon llibre entre les mans. Per exemple, Il piú e il meno, de Erri De Luca (Nàpols, 1950), un viatge poètic a l’interior més personal, que despulla tota una generació amb qui molts ens hi podem sentir identificats. Sentència De Luca: «Un llibre serveix per esborrar els dies». Doncs, això.

Lleig com una mala cosa!

Enmig d’aquest batibull general que s’ha instal·lat a casa nostra, ara ens hem adonat, innocents de nosaltres, que tots aquells que remenen les cireres a la vora el poder no són gaire primmirats a l’hora d’explicar els fets tal com han succeït. Més aviat al contrari. Són uns mestres de l’engany sistemàtic i la mentida impune per tal d’afavorir els poderosos que els alimenten. Una cosa és opinar si l’atonyinament general a què vam ser sotmesos el dia 1 d’octubre era merescut –com alguns diuen– o no. I l’altre ben diferent és afirmar que no va haver-hi res de res i que alguns s’havien pintat la cara de color vermell, fent veure que la tinta era sang! Mai no havíem imaginat –jo, almenys, no– que els gravíssims fets protagonitzats per policies embogits i que van ser enregistrats per milers i milers de càmeres i mòbils d’arreu del món, poguéssim ser objecte d’aquesta barroera manipulació! Només cal sentir el portaveu del PP al congrés, per entendre el perquè d’aquestes ganes boges de fotre el camp d’un Estat representat per gent d’aquesta ínfima estofa! I em quedo curt amb els qualificatius. Molt curt! També hem descobert amb horror que, en aquesta famosa època de la comunicació global, el poder té totes les eines per manipular, suprimir o intoxicar la informació segons convingui; això sí, tot legal: jutges i fiscals al seu servei. Pàgines web bloquejades, tuits infiltrats per gent infame i deshonesta, WhatsApp plens de falsos rumors llençats per enverinadors professionals, etc. És impossible creure que, tres de cada quatre espanyols, no hagin vist per televisió cap de les esgarrifoses imatges i vídeos del dia u. Però és així. Potser són els mateixos que, en una enquesta recent, opinen que la repressió es va quedar curta! Tot sigui per allò d’una España, grande i libre. Davant d’aquesta idea sagrada, tot s’hi val, i cadascun dels estaments de poder espanyols s’afanya a activar una nova proposta per castigar aquesta colla de catalans que encara no han entès què vol dir ser español. I ens insulten a nosaltres dient-nos nacionalistes! No. No serà fàcil. Encara ens esperen més vexacions i més hòsties. Segur. Una vegada, però, que una majoria aclaparadora de catalans ha pres una determinació, no hi ha marxa enrere. Un referèndum sense garanties! Bé això no és cert: les bufetades sí que estaven ben garantides per la constitució. Vull insistir en les xifres. Cens català: 5,3 milions. Gent que no vota mai: 1,3 milions. Votants habituals: 4 milions. Vots vàlids 2,3 milions. Votants segrestats: 700.000. Boicot al referèndum: 1 milió. A grans trets, tots aquests còmputs em diuen que entre un 65% dels catalans que voten són favorables a la independència i un 35% no! I tot això enmig d’una campanya d’ignominia brutal i sota l'amenaça de multes, presons, porres, puntades de peu, estirades de cabell, gasos i pilotes de goma! Per això tota aquesta gent que truquen de matinada no volen de cap manera un referèndum pactat: saben que el perdrien! I de llarg! Aquí ho tenim certament complicat, però a Madrid ho tenen lleig com una mala cosa!

La raó no vol la força

Espanya sobreviu sense crèdit, esgotada, sense cap idea! Ni una sola idea perquè els catalans ens puguem sentir lliures i alhora inclosos dins Espanya! Només tenen l’obsessió d’una constitució avalada fa quaranta anys sota el soroll dels sabres. I no tenen res més. Ja n’hi ha prou d’amenaces! Ens hem tret de sobre els complexos i avancem! Aquest envit que hem llançat a l’Estat Espanyol ha esberlat un mur que semblava infranquejable: el mur de les idees expressades sense por. Ara és l’hora! Em direu que en aquests anys hem prosperat econòmicament i molt: només faltaria! I la feina que ens ha costat! Políticament, però, vivim en una anomalia controlada: vigilats, intervinguts, imputats. Les atribucions del Parlament català són, a la pràctica, paper mullat. Encara els hi fa mal sentir la nostra llengua i en diuen despectivament polaco. Saben que la parla defineix bona part de la naturalesa i de la forma de pensar d’un poble. A Catalunya estem construint una idea de futur. Les idees segueixen un curs racional: els catalans enraonem. No hi ha cap paraula castellana que expressi aquest tarannà: parlar i entendre’s de forma racional: enraonar. La força de les idees és més potent que la força de totes les amenaces. La raó no vol la força! Ens neguem a creure que el banc de la Justícia hagi fet fallida, però és obvi que ha incomplert tots els pagarés amb els ciutadans de Catalunya. Uns mitjans de comunicació estatals controlats per corruptes polítics neofranquistes, hi tenen molt a veure a l’hora d’escampar merda: supèrbia, altivesa, menyspreu. En els dies complicats que se’ns acosten, insistiran! Però no ens hem de deixar atordir per les intoxicacions de gentussa, personatges foscos i tèrbols, mastins i vassalls dels poderosos, que dirigeixen certs mitjans de comunicació de forma deshonesta. No caurem en la trampa de desconfiar de la bona gent espanyola, que n’hi ha molta i potser els tenim de parents, veïns o amics. No. No anem contra ningú! Es tracta només de democràcia. Les lleis són conseqüència de la democràcia i no pas al contrari, com alguns espavilats ens volen fer creure! El dia 1 d’octubre, els catalans decidirem pacíficament i sense por. Sens dubte que ho intentarem! Fan falta tots i cadascun dels vots. No són temps per quedar-nos a casa i veure-les passar! Encara queda molta feina per fer. Amb tendresa i fermesa hem de convèncer els nostres amics dubtosos, els nostres veïns mandrosos, els nostres parents desinteressats de la cosa pública... Tenim en contra nostra tota la força bruta d’aquesta anòmala democràcia, dictadura encoberta, anomenada Estat Espanyol, Però tenim la força de les idees i estem a Europa: som Europa! Ja ho deia Pau Casals! I els poders internacionals, moltes vegades massa llunyans, massa polititzats, ja comencen a obrir els ulls i hauran de trobar encaix pels catalans, un dels pobles més antics i tossuts del continent. No tindran cap altra solució que no sigui negociar! Pau, justícia, llibertat i dignitat!

Qui no té feina, el gat pentina!

L’estiu s’acaba. Crec que s’acaba: no ho sé ben bé. D'ençà que m’han jubilat –jubilació: alegria expansiva, diu el DIEC– no sé mai quin dia de la setmana és i, a vegades, sé que és diumenge només perquè trobo el forn de «cal Roc» tancat. El calendari està fet per la gent que treballa! Quan un divendres et diuen que no cal que el dilluns tornis a la feina, de sobte et trobes sorprès, content, estrany. D’un dia per l’altre, et trobes fora del sistema de treball i et converteixes en allò tant bèstia que en diuen classe passiva. Una rèmora, un destorb, una nosa social que s’ha d’alimentar i cuidar; i també i segons com, un objecte de culte familiar només en la mesura de tenir una sinecura i potser temps lliure per fer d’avi. No és que, en vida, tot allò que feies tingués gaire importància: segurament no. Però la dinàmica del dia a dia i de la feina i dels fills i del futur i tot plegat, et convertien en una persona amb un paper social determinat. I ho feies amb ganes i això era una part important de la vida. Després, t’adones que no n’hi havia per tant i, és possible que sense la teva col·laboració –sense la teva existència– també se n’haurien sortit i, fins i tot, potser millor! Quan arriba aquesta alegria expansiva que diu el diccionari, el cervell pren a poc a poc, però decididament, dràstiques decisions que, bàsicament, comporten oblidar-se de quasi tot el que sabies fins aquell moment. Jo, ara fa cinc anys que estic jubilat i si algú em preguntés, per exemple, com es resol aquella integral que durant més de trenta anys vaig explicar a classe amb els ulls tancats, em fotria un seriós problema. Se m’han esborrat bona part de les matemàtiques que duia embotides en algun racó del meu atrotinat cervell. No passa re: t’obres a altres disciplines igualment enriquidores. O, et tanques a casa tot el dia i caus al forat negre de les activitats perilloses, la més nociva de les quals és, sens dubte, il dolce far niente, una inquietant i ben trobada expressió italiana per dir que fas el pòtol. Fer el gallòfol una estona, perfecte; però tot el dia per casa, amb el pijama posat i sense afaitar, pot acabar amb la salut mental del més gallard! A mi, això, de moment, no m’ha passat: toco fusta! Ara visc el present en present, una cosa que mai no havia sabut fer. Futur: ja ho veuré. Passat: ja l’he vist. El passat és una feixuga càrrega que abasta tota la meva existència i se m’esmuny per entre els dies, com diria el poeta Marin Sorescu, camuflat dins un núvol de records i vivències llunyanes, segurament falsejades segons convingui. L’August, august pintor, diu, amb encert, que el més sorprenent de ser pensionista és el fet mateix d’haver-hi arribat! Sí, d’acord, els amortidors grinyolen, el motor ranqueja i la bugia ja no espeterneguen amb alegria, però, què esperes? A cada moment fas el que vols i és difícil que quelqu’un, que diuen els francesos, s’adoni de la presència d’un jubilat: el meravellós benefici de la transparència. També és l’hora de recuperar els amics de joventut que, en certa forma, s’havien perdut pel camí i que ara es troben com tu: desvagats i alhora amb múltiples ocupacions! Qui no té feina, el gat pentina!

Un ull al gat i l’altre al plat!

Vull aprofitar una estona de descans i prendre quelcom al bar de la plaça. Però és impossible. Una immensa pantalla plana vomita un vídeo insuportable, perpetrat per un grup de llatins d’aquests que estan de moda. Pantalons de talla cent, cadenes d’or al coll, tatuatges obscens als braços, gestos compulsius propis de ninots trencats. Quatre mosses carregades de cansalades acompanyen al raper en la seva fracassada aventura musical. La incultura de Miami a casa nostra. Rap. Rap. Rapa. Rapa. Ruca. Ruca. Tan si es vol com si no es vol, estem obligats a escoltar les seves lletres urbanes i mesquines que sonen a ritme de rap, i diuen, si fa no fa, així:

“No te atrevas a piparme bakeusito toma nota mamón

ya sabes que mis líricas son infinitas rimas perifrásticas

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap, rap

Tu deletas por mi chica y tienes cara travá de mamón

petarda que a todos se tira y gritan caraverga

mi secta esas vainas madero que no matan

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap, rap

Carapijo tu contesta però dilo a mi careta porqué tu te metiste

en el negro agujero y ahora no te rajes leches cagado zas!

vas de listo però eres como pez

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap, rap

Te atropello con mi coche tunning y tu crew enciende la luz

donde solo veo muros y destellos que iluminan mi camino

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap rape en mi juego

ya sabes que mis líricas son rimas infinitas perifrásticas

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap, rap

No te persigue la fama ni las gordas ni las flakas trankilo tu mamá

te hará una señorita con tu tanguita cerdita house ya sabes uuuuUUU!!

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap rap

ya sabes jaja jaja jaja cuando quieras donde sea

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap rap

caraverga corazón de huevo con leche mamón.

Em va costar molt i molt desxifrar l’enigma de la lletra, però al final ja era una cosa d’amor propi! Quina antítesi de la bellesa! Quin horror estètic i ètic: el desert cultural del no-res! Demano a l'encarregat el bar, sisplau, que tregui una mica de força a la tele, sisplau...! Sorprenentment, em fa cas i la treu del tot! Vaja! Per fi el silenci. La gent que omple les taules del bar miren al seu voltant i, d'entrada, no entenen què ha passat. Silenci! Només els vasos de vidre tentinejant a l’aigüera i el soroll de les tasses de cafè damunt els platerets. Ningú no ha protestat. De seguida se senten veus quotidianes, carregades de converses normals, que omplen l’estança de vida. Com si fos un món normal, ple de gent normal que, per sort, encara no ha estat abduïda per una estranya incultura, regressiva i aliena, que ens arriba des d’un món post-colombí. Hi ha gent que es queixa de les tradicions que ens arriben del món musulmà, però jo, què voleu que us digui, les prefereixo a totes aquestes altres subcultures de nivell parvulari. Un ull al gat i l’altre al plat!

El nom no fa la cosa

Voldria donar l’enhorabona als autors/res intel·lectuals de la pregunta del dia D (D, de democràcia, naturalment). Jo la resumeixo així: «Vols una república catalana?» Alguns amics meus, republicans, constitucionalistes –dos mots, avui, difícils de lligar– i que no pensen participar en la festa del dia D, estan emprenyats amb la pregunta, perquè, diuen, s’apropia d’un sentiment que, en part, molta gent fa seu: «Vols la república?». El cas més colpidor aglutina alguns dels antics republicans dels anys setanta, alhora que també aplega, de forma natural, els seus joves descendents ideològics, forjats a les trinxeres del 15M. Entrampats ara dins el cul de sac d’una sopa de lletres marejadora, incomprensible. Comuns; Podem; En comú podem; No podem... Per què, d’una vegada per totes, no es defineixen com el que són, és a dir comunistes amb totes les lletres, i tots ens entendríem millor (en comú=comunista). Val més que et diguin comunista que no pas podemita! Sí, ho reconec: la paraula no està de moda, però el nom no fa la cosa! L’argumentari d’aquesta esquerra, a voltes contradictòria i antirevolucionària, descansa en una retòrica farcida d'eslògans plens de grans paraules, però buits de contingut. Independència? Sí i no. Potser si o potser no! Depèn! Bé, si manéssim nosaltres, sí; si manen els altres, no! Bufff, quin mal de cap. A Catalunya, sense un projecte nacional clar, estan condemnats a ser una minoria a la recerca, cent anys després, d’un Palau d’Hivern per ocupar. Les CUP, per contra, que per ideari podrien ser valedors de moltes de les tesis de l’esquerra més radical, han fet una aposta clara per la democràcia directa. Després, diuen amb raó, ja vestirem la criatura –Catalunya– amb els colors que decideixin les urnes, i lluitarem perquè sigui el nostre. Alguns d’aquests simpatitzants comunistes i podemites –porucs de si mateixos i, per tant, desconfiats dels catalans en general–, no és que no pensin votar el dia D, és que, incomprensiblement, ni tan sols estan disposats a acceptar un possible resultat democràtic, advers a la seva concepció d’una Espanya intocable. En les nostres trobades amicals, exposo les meves raons i aposto amb vehemència per la seva participació en el referèndum, valorant el seu vot com a cabdal; però la veritat és que no me’n surto! Topo amb uns arguments vagues –els seus– idealistes, generalistes, de lluita de classes, difícils d'acceptar en els temps històrics i engrescadors que se’ns acosten. Votar lliurement, sense el vistiplau del Comitè Central? No, i ara! El poble no pot votar sense el permís de l’autoritat! En la meva modesta aportació al debat intel·lectual, els hi plantejo un dilema que els hi provoca urticària: preferiu cooperar amb la corrupta monarquia borbònica, abans que participar del naixement d’una moderna República Catalana? Sigui com sigui, el que més em temo és que, si volem sumar i guanyar el dia D, ens faran falta els seus vots. La seva oposició frontal al referèndum, ens fa més mal que l’estúpida matraca de la Santamaria i els seus sequaços. Mentrestant, els nàufrags socialistes, presoners en l’obscura caverna dels desitjos federals, contemplen, atònits, la seva autodestrucció, tot ballant l’aserejé!

Massa bo vol dir ruc!

De tant en tant, dins d’aquesta secció de l’«Adagi», dedico algun dels meus articles a analitzar, des del meu punt de vista, l’actual situació política catalana/espanyola: i és que encara som espanyols! És innegable que, es miri com es miri, hem avançat molt en la normalització d’un conflicte que fa segles que està enquistat. Tothom parla ara de referèndum si, referèndum no, però al cap i a la fi, de referèndum. No hi ha res pitjor que un conflicte social soterrat, que el poder central pretén ignorar. Com si no existís cap problema i que, tal vegada, el pas del temps ho dissoldrà per si sol. Aquesta és la hipòtesi del Mariano, i, no ens enganyem, de la majoria de polítics espanyols de tots els colors. Al segle XX va fer furor allò d’«Una, grande y libre» falangista, que dura fins als nostres dies, encara que ara disfressat de democràcia parlamentària. Això vol dir que les minories (els catalans, per exemple) no tenen res a pelar en les seves capricioses, absurdes i centenàries reivindicacions sobiranistes. Dia rere dia, constatem l’incapacitat d’Espanya de generar un projecte polític creïble que engresqui al personal. L’última troballa de les ments pensants de la Moncloa ha estat convertir el problema català en la carpeta catalana. Nosaltres, que volem ser una nació i hem esdevingut una carpeta! Una carpeta: ja era hora! I és que massa bo vol dir ruc! Cómo tenemos la carpeta hoy, virreina dialogante? Catalunya, Sra. Soraya, vol fer un pas més enllà d’allò que ja pretenia l’Estatut de Núria del 32 i ha posat la directa; prou almoines! Ha arribat l’hora de trobar el nostre propi espai polític, social i econòmic a l’Europa del capital. Sra. Virreina, ja pot tornar a la capital i dir-li al gallec que una majoria aclaparadora del poble català ha decidit posar la directa. Ha arribat l’hora de comptar-nos i veure si en som prou per, democràticament, fotre el camp d’aquesta España centralista, insolidària i estressada amb Catalunya, de la qual en depèn, per desgràcia seva (i nostra). Prou menyspreus, insults, espoli, sotmetiment, menysteniment (ninguneo, en diuen ells). En els darrers temps i durant les seves curtes, repetides i vàcues estances a la capital catalana, Sra. Virreina, la societat catalana –pillos i millos a banda– ha ignorat la seva insubstancial presència. Quin mal regust de boca deu tenir: això de sentir en pròpia pell la força destructiva d’alguns d’aquests adjectius, com ara ninguneo, fa mal, eh... La matraca, en diu vostè. Nosaltres, de petits, el xerric-xerrac o la matraca la fèiem servir per matar, figuradament, jueus, a força de fotre molt soroll. «L’independentisme és un martell que colpeja, una molèstia sonora, una broma pesada, una insistència inoportuna que la fa enfadar. En definitiva, som uns torracollons a qui cal fer callar.» –Salvador Cardús dixit. Ai, Sra. Vice, vostè és molt llenguda: això sí que ho té. No s’està de dir el que pensa i, molts, li ho agraïm; el seu desvergonyiment verbal ens ajuda molt i molt, a entendre quin tipus de solucions proposa pel problema catalán. A veure si un dia d’aquests, i per evitar que els catalans votem, ens tindrà preparades les xurriaques que, aplicades en proporció, entendreixen els caràcters més rebecs. Sí, té raó, senyora: a voltes els catalans semblem mesells com un ase, però no se’n fiï; som igual de tossuts que els rucs, i això sí que és difícil de vèncer.

Morta la cuca, mort el verí!

L’Alt Penedès no és una comarca neta: tampoc molt bruta. Altra cosa és el Baix Penedès. Al menys així ho indiquen les dades recollides a les acurades estadístiques que publica regularment l'Agència de Residus de Catalunya. Per exemple, els habitants d’Osona, que són els que més reciclen, recullen selectivament quasi un 60% dels residus que generen, mentre que l’Alt Penedès en recicla correctament un 40% i el Baix Penedès està quasi a la cua de Catalunya amb una recollida selectiva de només un 25% de la brossa (dades de l’any 2014). Cada vegada reciclem més i millor, alhora que generem més i més residus; aleshores, com resolem aquesta complexa inequació? En línies generals hem millorat molt en el tractament de residus industrials: les normatives establertes i la tenacitat en localitzar i sancionar empreses (moltes) que es passaven les lleis per l'entrecuix, ha tingut el seu efecte dissuasiu. També hem de reconèixer que han disminuït dràsticament els abocadors il·legals, malgrat que, de tant en tant, però, encara en trobem emmerdant racons i torrenteres i del nostre territori. La crisi del sector aviar també ha ajudat, de rebot, en la millora dels torrents i rieres penedesenques, on fa anys hi anaven a parar la major part del purins de les nostres granges. Un altre factor positiu que ha millorat l’índex de reciclatge han estat les cares campanyes endegades per alguns municipis de recollida selectiva porta a porta. Si l’ajuntament ens ve a buscar les deixalles a casa, seguint un clar patró setmanal, aleshores cada cosa va al seu lloc. Primer ho fem per evitar les sancions administratives, i després es converteix en una pura rutina saludable. Ja no s’hi val fotre tota la merda al mateix contenidor i avall que fa baixada. A Catalunya generem una mitjana d’uns 500 kg de residus per habitant i any; si fa no fa, el mateix nivell dels països avançats d’Europa. Quedaríem garratibats si, al final de l’any, ens aboquessin davant la porta de casa tota la merda que cadascú de nosaltres ha creat durant aquest període. Atenció, i dins del segment de població que passen de tot i se’ls en refot això de separar la brossa, no cal buscar només gent desinformada i potser amb pocs recursos, no: hi ha un sector important de gent jove que no recicla, tot i tenir una bona formació i, sovint, estudis superiors! Tot i així, ens falta més pedagogia, més informació, i no veig jo gaires campanyes realment punyents, advertint-nos dels perills que la contaminació comporta per la salut: la nostra i la dels que vénen darrere. També a les vinyes s’hi veu aquests dies un atemptat ecològic que no té nom: pagesos poc respectuosos amb la seva terra insisteixen, any rere any, en ruixar vinyes senceres amb herbicides, deixant el terra recremat i erm: contra la ravenissa, química orgànica! No són gaires, és cert, i em diuen que la cosa va minvant. Però encara alguns agricultors sapastres no se n’adonen que aquests productes tòxics i desgraciadament legals –quina força la de les multinacionals químiques!– enverinen el territori i els aqüífers i comporten la mort de moltes espècies animals absolutament essencials per mantenir un malmès equilibri ecològic. Morta la cuca, mort el verí! I no parlem ara d’una de les conseqüències més indesitjables del nostre furor industrial i comercial: la greu contaminació acústica en què ens trobem immersos i que, dit sigui de pas, ningú no en parla! Algú pot recordar els fantàstics silencis de fa mig segle?

Vinyes verdes vora el mar

Tot allò que recordem de fa anys ho hem de posar en quarantena. La nebulosa en la qual s’acumulen els records del nostre passat és com una mena de selva ferotge, on no és fàcil orientar-se. La memòria, traïdora, té una gran capacitat d’adaptació i, a vegades, una imatge fitxada amb claredat i sense dubtes, no és sinó el resultat de superposar successives versions de la mateixa panoràmica. Tenim el cervell massa ocupat en el dia a dia, i arriba un punt en què, per encabir una nova idea a la clepsa, abans n’hem de foragitar una altra de vella per fer una mica d’espai. Aquest matí de maig, i arran d’una bona passejada pels encontorns de ca meua, a Vilobí, el magí se m’omple d’idees i visions. Ara mateix la imatge que em retorna la retina correspon a cinquanta anys enrere i veig els conreus de pagès d’aleshores, que abastaven una mica de tot: camps de blat, ordi o civada, o sembrats d’alfals, cigrons, patata, remolatxa, moresc, ametllers, avellaners, oliveres. També hi havia vinyes, naturalment, però no pas tantes com avui en dia! O, al menys a mi m’ho sembla, que és allò que intentava rumiar unes línies enrere. Ara, allò que veiem són quasi tot vinyes, pràcticament en règim de monocultiu. Vinyes alineades, filferrades –Plantalech dixit–, vinyes podades, vinyes deixades de la mà de Déu, vinyes esponeroses, retorçades, patidores, selvàtiques, impol·lutes, vinyes orientades al nord i a l’est, vinyes galvanitzades, plastificades, rovellades, vinyes plenes de ravenisses, vinyes estimades, belles, velles, vinyes muntanyoses, vinyes ben traçades, caòtiques, vinyes pentinades, vinyes de les d’antes –Canano dixit–, vinyes malaltisses, sarmentoses, ombrívoles, ensofrades, ensulfatades, emparrades, empeltades, llampades, esclarissades, vinyes joves, vinyes exhaustes, vinyes ecològiques, vinyes abonades, vinyes ferides, abandonades, florides, ermotades, enrabiades, decrèpites, vinyes sorrenques, esventades, desquadrades, costerudes, feixades, difícils, vinyes pedregoses, resseques, vinyes alegres, fosques, romàntiques, mimades, vinyes estressades, argiloses, urbanes, enverinades, vinyes arrelades, boniques, regades, silvestres, frondoses, costaneres, vinyes de Sagarra i de Castellarnau. Vinyes verdes vora el mar ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar. Vinyes verdes del coster, sou més fines que la userda. Verd vora el blau mariner, vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster. Vinyes verdes, dolç repòs, vora la vela que passa; cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs. Vinyes verdes, soledat del verd en l'hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat. Vinyes que dieu adéu al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina...Vinyes que dieu adéu! Vinyes verdes del meu cor... Dins del cep s'adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d'or, aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes del meu cor... Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau cap al tard... Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar!

E la nave va!

Quan la nau del 3d8 va començar la seva poderosa singladura, jo encara era, intel·lectualment parlant, un xitxarel·lo. El meu fill acabava de néixer, Maradona jugava al Camp Nou i Fellini filmava una de les seves últimes pel·lícules més intimistes i personals: «E la nave va». A la península, un jove Felipe González guanyava les eleccions espanyoles i es preparava per un brillant futur com a membre de poderosos consells d’administració. Catalunya, de la mà de l’inefable i decebedor Pujol, demanava veu per sortir del marasme cultural en què la dictadura ens havia sumit: no teníem ni TV3. Mentrestant alguns joves d’idees clares i empenta ferma començaven a dibuixar projectes culturals que van ser com una alenada d’aire fresc que ens feia somiar en un futur encoratjador. El català sortia de les catacumbes i els claustres de professors debatien si les actes de les reunions havien de ser escrites en la nostra llengua o potser era millor seguir, com sempre, amb la llengua de Cervantes, per allò tant gastat de que així ens entendria tothom! Ens pensàvem, il·lusos de nosaltres que, ja mai, no hi hauria volta enrere en la qüestió lingüística i, en canvi, ara, fins i tot, veiem néixer partits polítics amb la idea primera de tornar a imposar el castellà com a llengua vehicular a les nostres escoles. Visca el colonialisme! A vegades, els mateixos que, com jo, estem convençuts de que estaríem molt millor sense la tutela castellana, diem que ja n’estem farts de parlar sempre del tema independentista i que comença a ser hora de canviar de registre, oblidant que n’hi ha molts que, no solament no es cansen de defensar la supremacia de les velles idees, sinó que tenen la gosadia de plantejar-les com a noves! L’avenç de la ciència no va, per desgracia, lligat al progrés de les doctrines metafísiques, tal i com ja denunciaven els teòrics del positivisme lògic, a principis del segle XX. Fins i tot, històricament, pot esdevenir una greu contradicció el fet de que, el desenvolupament de la ciència vagi lligat a un cert estancament moral. El retorn de moviments socials carregats d’idees rònegues que ja pensàvem desterrades per sempre: senyories feudals, dictadures sanguinàries, religions anihiladores, triomf de la banalitat cultural, negació del dret d’asil. Ai, perdoneu que em perdi: i és que comences a lligar caps, agafes el fil conductor d’una idea i, en vés d’anar a parar al jardí de les delícies, vas a caure en el pou del mal ofec... Perquè totes aquestes reflexions personals fetes amb veu alta, venien a tomb del trenta-cinquè aniversari del nostre setmanari de referència penedesenca: el 3d8. No era fàcil en el seu moment posar en peu un projecte d’aquesta envergadura i, molt menys, mantenir-lo i augmentar-lo en el temps, amb la força i la tossuderia de les bones iniciatives. No m’imagino un Penedès sense el 3d8. Al menys, no el Penedès que ara coneixem. Perquè, sí, d’acord, sempre hi hagut premsa comarcal gratuïta, i a vegades ben feta, però mai pensada des del món de les idees, sinó més aviat des de un cert esperit de bon servei i necessari utilitarisme. Aquest ha estat i és, per a mi, la diferència més colpidora entre el 3d8 i els altres setmanaris comarcals. Llegir el 3d8 no és fàcil i, per postres, ho has de pagar! A les pàgines del 3d8 hi podem trobar diferències ideològiques i conceptuals extremes i aquest principi, que la direcció del setmanari sempre ha mantingut a clau i forrellat, li’n dóna la força que té, encara que, a vegades, llegint no sé què de no sé qui, tinguis ganes d’agafar les cartes i fer un truc, retruc i sant Vicent! Però aquesta és l’ànima que millor defineix l’invent del RR: una idea política clara, sumada a una estructura participativa oberta. Una plataforma d’entesa intel·lectual on, en durant tots aquests anys hi han cabut totes les idees, tots els personatges, totes les llengües, tots el comentaris, totes les polèmiques, agradessin o no als poders establerts i a les forces vives que, a voltes, són les més somortes. El món polític, empresarial, cultural i associatiu del Penedès ha trobat aquí una tribuna de qualitat per fer pelesses les seves propostes, les seves inquietuds, les seves troballes, els seus avenços, les seves festes, les seves fites: d’acord. Però res no seria el mateix sense les aportacions crítiques, festives, històriques o culturals que centenars de col·laboradors voluntaris han publicat durant tots aquests anys, setmana rere setmana, a les pàgines obertes del setmanari. Jo mateix, en sóc un d’ells i em considero privilegiat de poder-ho ser. I no perquè els meus articles/adagis siguin la hòstia, no: segur que qualsevol persona que hi possés la mateixa passió que jo, ho faria millor. Aquesta, entenc, és una premissa que signarien la totalitat de les persones que participem del 3d8. No és tracta del que digui, amb més o menys encert, cadascú de nosaltres, cooperadors necessaris, sinó de bastir entre tots una idea comuna de participació, un propòsit de fer prevaler la força del pensament per damunt de qualsevulla altra consideració. Dons res, apa, salut! E la nave va i que duri.

Anys d'espàrrecs, any d'encàrrecs!

La temporada dels espàrrecs de marge es troba ja molt avançada. Com ja sabreu, cada any surten coincidint amb el final de l’hivern i l’inici de la primavera, tot i que m’explica l'amic sitgetà Josep Maria que, al Garraf, i segons la temporada de pluges, se’n troben a ple estiu i fins i, fins i tot, al desembre. Personalment, i des de fa temps, quan arriba aquesta època m’escapo sempre que puc, a la recerca i captura del saborós espàrrec silvestre. Res a veure l'exquisidesa d'aquest, comparada amb el de cultiu, que trobem tot l'any! Personalment, aquesta activitat recol·lectora em suposa un exercici mental i físic de primer ordre, al qual no estic disposat a renunciar fins que les cames ja no m’arrosseguin. Em permet fugir per una estona de les rutines del món urbanita i els seus peatges associats: tràfec, soroll i estrès. El cert és que no se'm dóna gens malament això de trobar-ne: no us aconsello que vingueu rere meu, perquè us agafarà la coneguda frustració de l'espàrrec collit o bé només trobareu que rampoines espigades! És una d’aquelles activitats que, com els bolets, creen addició i generen doble plaer: gaudeixes quan els trobes i quan te’ls menges! Últimament em resulta molt més divertit sortir a caçar espàrgols, que diuen cap a Verges, ja que sempre m’acompanya el meu estimat quisso, que em vigila i em vetlla, atent, quan m'emparro per marges impossibles o m'endinso encegat i en mala hora per perillosos esbarzerams espinats. Fa dies que l'ensinistro, donant-li a olorar les tiges recent collides i em sembla que ja m'ha caçat la idea. Enmig de les seves constants gambades, amunt i avall, veig que de tant en tant s'atura i sempre ho fa davant d'una nova esparreguera que ha vist. Quan m'hi acosto per veure si hi han noves tiges pel sarró, remena la cua satisfet de la seva troballa. Ei, Ross, molt bé noi! I surt disparat i content fins la propera mata. Us he de confessar, però, que tot això que explico del meu ca de morro fi, podrien ben bé ser al·lucinacions meves: no ho descarto! Per la Internet trobo una munió de gurus que m'expliquen les infinites propietats benèfiques de l'espàrrec silvestre: si tinguessin raó no em moriria ni en mil anys! Ric en ferro, fosfor, potassi, pobre en sodi, baix de calories, carregats de vitamines, diürètics, vigoritzadors, rejovenidors, depuratius... Són bons per combatre la fatiga, l'anèmia, la ressaca! Buffff, ja ho veieu: són la hòstia! Llegint i rebuscant, m'ha sorprès molt saber que l'espàrrec pertany a la mateixa branca botànica que l'all: són els cosins germans asparagales. Són bons de qualsevol manera: crus, passats per aigua i en una vinagreta, en conserva, saltejats amb alls tendres, en crema, afegits als arrossos i als guisats. Tot un compendi dels sabors de la terra, concentrat en una simple tija de color verd. La seva grandesa culinària es manifesta sublim amb la truita o el remenat d’ou, que segur és un dels plats més típics de la quaresma --quaresma: i això que és?!– El fet que sigui un aliment únic ho diu l'aroma de l'àcid asparragúsic: aquell flaire característic dels pixums post ingesta d’aquest exquisit regal de la natura. Deixeu-me afegir que, aquesta, ha estat una molt bona temporada per l'espàrrec, i ja sabeu que diu la cultura popular: any d'espàrrecs, any d'encàrrecs! O sigui que, felicitem-nos, perquè serà un molt bon any per a tots!