Juliol 2018. Tretze són tretze!
L’historiador romà Titus Livi ens narra les famoses bacanals romanes: secretes i no tan secretes. Cada any s’anaven superant, fins que –explica– tot plegat va derivar en grans orgies multitudinàries. Tant és així, que el poderós Senat va acabar prohibint-les, pels tumults que generava i la manca de respecte a l’autoritat. El consum immoderat d’alcohol i la pràctica d’un sexe inoffensum et cum gaudio, és a dir, lliure i amb alegria, desfermava actituds descontrolades. L’homo sapiens sapiens sempre ha sabut com fer-ho a l’hora de destil·lar tota mena de substancies i obtenir-ne el preuat licor: aquella substància que ajuda trobar el punt de desinhibició necessari per saltar-se complexes i subtils barreres mundanes i carnals. I des d’aleshores, i d’una forma o altra, seguim en el mateix punt: tretze són tretze! Encara que, ara, tot s’ha de dir, som tots plegats molt més civilitzats i hem perdut aquell instint animal que embriagava els romans en tots els sentits. Res de promiscuïtat i desenfrè públic! Qui vulgui gresca que busqui un cau on amagar-se! Impossible, per exemple, que un Vijazz s’acabi en una gran orgia col·lectiva o que algun desaprensiu aprofiti l’avinentesa dels efluvis etílics per posar en qüestió les prebendes de l’autoritat! Aquests dies he mirat qui convoca el Vijazz: la veritat és que ho desconeixia. Bé, sembla ser que Tastavins Penedès és la simpàtica acadèmia bàquica –així es defineixen ells mateixos– que s’encarrega d’organitzar aquest deliri místic dedicat a Bacus/Dionís, un dels déus del vi, de l’irracional, de la música. A la pàgina web de la institució podem veure una foto de grup de la junta directiva: uns senyors amb toga, armats d’espectaculars medallons, somriuen a la càmera i embolcallen la única senyora que forma part d’aquest elenc penedesenc. Això de l’alcohol és, definitivament, una qüestió d’homes. Jo, pel Vijazz, baixo a la capital de la comarca una vegada de cada cinc: freqüència suficient per gaudir d’aquesta espècie de cerimònia de purificació lustral. Del Vijazz, sempre em sorprèn l’èxit absolut d'assistència, sobretot entre la gent jove. Potser ja sóc massa vell o massa crític o les dues coses alhora, però, malgrat aquesta afluència inversemblant, cada vegada que vinc a Vijazz, augmenta el meu desencís envers aquesta mostra anual. Sota el meu criteri, es tracta d’un esdeveniment que, partint d’una idea inicial molt bona, ara, resta mancada d’imaginació, i una mica pobre de continguts d’un cert nivell: enològics, musicals, gastronòmics, lúdics o culturals. Això de convèncer a algunes bodegues perquè obrint el xiringuito i ens omplin la copa de cava, la veritat és que, a les nostres terres, poc aporta al coneixement del món del vi. Està ben trobat això del nom: tot un encert! Però tal com diu un bon amic, potser caldria anomenar-lo ViVi, o algun acrònim que fes només referència al tema tan nostrat del vi i del cava. De fet, segons quin circuit vilatà es decideixi seguir, és possible que hom no se n’assabenti que també el Jazz hi és present: només s’hi respira autèntic jazz als escenaris principals. Penso que no seria tan difícil fer un Vijazz amb tots els racons de la Vila –els barris també– plens de dotzenes de petites bandes de jazz o solistes, que posessin la música a l’abast de tothom. Múltiples escenaris que escampessin el jazz per entre les copes i no a la inversa, com passa ara.
L’historiador romà Titus Livi ens narra les famoses bacanals romanes: secretes i no tan secretes. Cada any s’anaven superant, fins que –explica– tot plegat va derivar en grans orgies multitudinàries. Tant és així, que el poderós Senat va acabar prohibint-les, pels tumults que generava i la manca de respecte a l’autoritat. El consum immoderat d’alcohol i la pràctica d’un sexe inoffensum et cum gaudio, és a dir, lliure i amb alegria, desfermava actituds descontrolades. L’homo sapiens sapiens sempre ha sabut com fer-ho a l’hora de destil·lar tota mena de substancies i obtenir-ne el preuat licor: aquella substància que ajuda trobar el punt de desinhibició necessari per saltar-se complexes i subtils barreres mundanes i carnals. I des d’aleshores, i d’una forma o altra, seguim en el mateix punt: tretze són tretze! Encara que, ara, tot s’ha de dir, som tots plegats molt més civilitzats i hem perdut aquell instint animal que embriagava els romans en tots els sentits. Res de promiscuïtat i desenfrè públic! Qui vulgui gresca que busqui un cau on amagar-se! Impossible, per exemple, que un Vijazz s’acabi en una gran orgia col·lectiva o que algun desaprensiu aprofiti l’avinentesa dels efluvis etílics per posar en qüestió les prebendes de l’autoritat! Aquests dies he mirat qui convoca el Vijazz: la veritat és que ho desconeixia. Bé, sembla ser que Tastavins Penedès és la simpàtica acadèmia bàquica –així es defineixen ells mateixos– que s’encarrega d’organitzar aquest deliri místic dedicat a Bacus/Dionís, un dels déus del vi, de l’irracional, de la música. A la pàgina web de la institució podem veure una foto de grup de la junta directiva: uns senyors amb toga, armats d’espectaculars medallons, somriuen a la càmera i embolcallen la única senyora que forma part d’aquest elenc penedesenc. Això de l’alcohol és, definitivament, una qüestió d’homes. Jo, pel Vijazz, baixo a la capital de la comarca una vegada de cada cinc: freqüència suficient per gaudir d’aquesta espècie de cerimònia de purificació lustral. Del Vijazz, sempre em sorprèn l’èxit absolut d'assistència, sobretot entre la gent jove. Potser ja sóc massa vell o massa crític o les dues coses alhora, però, malgrat aquesta afluència inversemblant, cada vegada que vinc a Vijazz, augmenta el meu desencís envers aquesta mostra anual. Sota el meu criteri, es tracta d’un esdeveniment que, partint d’una idea inicial molt bona, ara, resta mancada d’imaginació, i una mica pobre de continguts d’un cert nivell: enològics, musicals, gastronòmics, lúdics o culturals. Això de convèncer a algunes bodegues perquè obrint el xiringuito i ens omplin la copa de cava, la veritat és que, a les nostres terres, poc aporta al coneixement del món del vi. Està ben trobat això del nom: tot un encert! Però tal com diu un bon amic, potser caldria anomenar-lo ViVi, o algun acrònim que fes només referència al tema tan nostrat del vi i del cava. De fet, segons quin circuit vilatà es decideixi seguir, és possible que hom no se n’assabenti que també el Jazz hi és present: només s’hi respira autèntic jazz als escenaris principals. Penso que no seria tan difícil fer un Vijazz amb tots els racons de la Vila –els barris també– plens de dotzenes de petites bandes de jazz o solistes, que posessin la música a l’abast de tothom. Múltiples escenaris que escampessin el jazz per entre les copes i no a la inversa, com passa ara.
Juny 2018. La mare dels ous!
Avui en dia, tothom vol ser català. Tots aquells que no sabríem ser altra cosa que catalans, trobem estranya aquesta vella polèmica. Ser català és una cosa tant important que n’hi ha molts que, amb fervor patriota, repeteixen a tothom que vulgui escoltar-los allò tant fals de «Yo soy catalán». Jo, si em permeteu, ho trobo una bajanada categòrica. Ser o no ser: català! Enlloc més del món passa cosa semblant. Per què diuen ser catalans, si mai no han mostrat cap mínima curiositat per la nostra història, les nostres costums, la nostra llengua i ni tan sol intueixen a encertat amb el significat del mot tarannà, que tanta falta els hi faria? Però, alerta, no parlo dels nascuts aquí o fora, sinó de tot un important col·lectiu que no vol ser català. No passa res. Si mirem el nostre entorn, veurem que hi ha gent nascuda aquí, que se’ls en fot del tot allò que faci pudor de català i a l’inrevés, gent nascuda a les antípodes que estimen aquesta terra com pocs. No sé perquè no s’accepta d’una vegada aquesta premissa elemental: catalana és tota aquella persona que vol ser-ho. I ja està! No cal repetir sempre el mateix mantra impostor: «Tothom que viu i treballa aquí, és català» No senyor: no hi estic gens d’acord! És allò tan absurd de primar la quantitat per damunt la qualitat. Si, per circumstàncies diverses, hagués d’anar a viure a Suïssa o a Còrsega, és evident que no passaria automàticament a ser suís o cors, a menys que volgués fer meva la seva cultura, estimar la seva llengua i voler ser un d’ells. Però si hom no vol entrar en aquest joc cultural, no hi ha res a dir. A efectes pràctics incloem tothom al cens electoral, o sumem el còmput del padró municipal, però res més. Hi ha malaguenys que porten seixanta anys vivint aquí i no per això han deixat mai de ser andalusos. Ep, i a mucha honra. No estic posant a cap poble per damunt d’un altre, però tampoc per sota. Per això no entenc aquesta mania, estesa últimament per polítics i periodistes inclusius i agressius, de voler fer català a tothom, encara que no se’n tingui ganes. Potser és que ser-ho dóna una sèrie d’avantatges, per a mi desconegudes, encara que si som francs veurem que més aviat és el contrari. Es tracta de fer català a tothom perquè així, ser català, ja no sigui una qualitat diferencial: tots espanyols i punt. Només cal sentir alguns diputats del nostre Parlament parlant sempre que poden –tot fent escarni del català–, en l’idioma dels que ells consideren el seu únic país! Ser d’una cultura que es troba en ple procés d’assimilació i anorreament pel supremacisme (inconfessable) d’una altra cultura expansiva i numèricament més abundosa, no és fàcil. Tot el dia t’has de fer valdre i donar raons que les altres llengües i cultures donen per descomptades. Quan corres món i has d’ensenyar el passaport espanyol, costa déu i sa mare (la mare del ous!) explicar que sí, que el teu passaport és espanyol, però, tal com diria Pau Casals, provisionalment! És un exercici esgotador, però, pedagògicament, imprescindible.
Maig 2018. 89. Sempre queden putes per
confessar!
L’any 1967, dies abans d’acabar el Preu, l’hermano Fidel –de
fet no recordo el seu veritable nom–, prior de La Salle. va venir a
l’internat de Tarragona a donar-nos una conferència sobre la vida
universitària i els perills que uns éssers púbers com nosaltres
hauríem de patir el curs vinent a la gran ciutat: Barcelona. A
Catalunya, en aquells anys foscos només es podia estudiar a la
Universitat Central de Barcelona, ja que cal recordar que la
Universitat Autònoma va ser creada justament l’any següent, o
sigui el 68. El cas és que l’home disposava d’arguments de
primera mà i ens va fer una xerrada carregada de molt bona
informació. Després d’anys d’estudi, revalides i molta
dedicació –aleshores s’estudiava de veritat: perdó– l’home
del pitet va i ens parla de tot, menys de facultats, de temaris, de
sortides laborals, etc.... Res de tot això! La primera frase que,
només en començar, ens va etzibar va ser: «Alerta: A Barcelona hi
trobareu déu mil putes!». No us podeu ni imaginar les cares de
sorpresa de tots els companys de curs i els ulls com a taronges que
s’ens van posar en sentir aquelles paraules que encara ressonen a
les orelles: «Déu mil putes». No semblava possible que, ni a tot
el món sencer, n’hi poguessin haver-hi tantes de meuques! Vivíem
en una pura repressió d’un estricte règim d’internat de càstigs
i missa diària. Sabíem de memòria els noms de totes les illes del
Pacífic, però estàvem a zero de tota experiència vital. Sí,
d’acord, de tant en tant, algun company portava de França i
d’estranquis alguna revista picant plena de fotos de senyores amb
poca roba que, furtivament, ens anàvem passant de mà en mà! I
prou! I si algun company avantatjat ja havia viscut una mica més,
doncs ens el miràvem amb enveja i tots volíem ser amics seus per
intentar que ens expliqués, amb pèls i senyals, les seves
experiències amb les mosses. Estàvem molt i molt verds... El cas és
que la magnífica informació que el prefecte ens va donar aquell
dia, ens va omplir el cor d’esperança: per fi podrem mullar la
pastanaga a Barcelona, encara que sigui pagant! També ens va
explicar l’home que calia evitar segons quins barris plens de
gentussa i espècimens de mal viure que treballaven en afers obscurs,
inconfessables. De fet, encabat de l’estiu i en començar el primer
curs a les facultats, alguns van estar buscar per Barcelona les
famoses deu mil, però sense gaire èxit i molt avorriment: no s’ho
valia! Al carrer Robadors només s’hi veien senyores sospitoses que
tenien l’edat de les nostres iaies! Era molt més interessant
sovintejar les facultats de lletres, farcides de noies interessants,
plenes de vida i també perdudes com nosaltres! Aquell prefecte
viciós, avui dia hauria estat detingut immediatament per la guàrdia
i empresonat pel Llarena de torn, acusat d’adoctrinar infants,
perversió de menors, inducció a la prostitució, incitació a l’odi
de les classes baixes i què sé jo quants càrrecs criminals més. I
és que, tal com deia en Dylan: ...els temps estan canviant! A
pitjor, naturalment! Mentrestant tot això passava, a la primavera
del 68 els carrers de París s’omplien d’estudiants i
treballadors que van fer trontollar les mateixes arrels del
capitalisme. A Barcelona també hi havia un actiu moviment
estudiantil, propiciat, sobretot, per comunistes i anarquistes,
agrupats en assemblees i partits clandestins. Però el franquisme era
dur de pelar: han passat cinquanta anys i encara és ben viu! La
democràcia té mil cares i no totes van netes: sempre queden putes
per confessar!
Abril 2018. 88. Muts i a la gàbia
Tarda de malenconia, de records, de plujosa
primavera nouvinguda. Carregat de bones raons, barrino i remugo sobre
aquest món desordenat i mutant: a voltes sembla que s’hagi posat a
girar enrere i ens faci reviure tot allò que ja semblava enterrat en
el passat. Retorna la salvatjada del feixisme a pèl, de la raó de
la força versus la força de la raó. L’escut de Xile porta
escrita la frase original: «Per la raó o la força». Bé, aquests
contemplen almenys la possibilitat d’enraonar, encara que després
te la fotin! Però aquí no; només se’ns diu amb més brutalitat:
«Per la força». Tant si us agrada com si no, ens obeireu, us
humiliarem i punt. Si tens la força, per què vols la raó? No: no
cal. I si, per postres, som una majoria absolutament aclaparadora
enfront tots vosaltres, mal comptats, doncs, muts i a la gàbia. El
darrer informe del World Econòmic Forum situa la independència
judicial espanyola per sota de països com l’Aràbia Saudí, per
exemple. A la desequilibrada inequació catalana només li calia la
força dels jutges, tutelats pels poderosos i pel rei: «A por
ellos». Val la pena llegir l’argumentari d’aquest jutge, amant
del relat de ficció i amic de la Soraya. Llarena, diuen que es diu.
Algú li hauria de dir a aquest jutge injust que un plat és un plat
i una novel·la és una novel·la: no cal ser tan escrupolós amb el
despropòsit. La justícia diuen que és cega, però el jutges, no!
Anul·lar i menysprear tot allò que no agrada ens porta al precipici
de la llei de la selva. La llei del
primo de zumosol. Però bé, no cal que
us queixeu tant, ens diuen des de Madrid: deixeu-vos aconduir per
aquells que la toquen i veureu com l’odi s’esvaeix i la pau
arriba als vostres cors. Carpe díem.
Gaudiu d’allò que importa de veritat: viviu la vida! Lleveu-vos
aviat i doneu una bona caminada sota aquest sol lluminós d’abril.
I meravelleu-vos del cant del rossinyol quan refila cap al tard: el
rossinyol, gàbia no vol! I del dia a dia, que ara s’allarga de
veres, un cop traspassat l’equinocci i fet el canvi d’hora. Les
poncelles, que ja despunten amb la seva harmonia, ens diuen que
aquest podria ser un món equilibrat i just: només és un miratge
natural! Deixeu ja de pensar amb una impossible república que se us
va escapar de les mans per manca d’unitat, contundència i
determinació. I no us preocupeu més pels vostres líders o
representants legals, presos o exiliats, que aviat la justícia cega
repartirà flagells insuportables. Justícia cega i jutges amb bona
vista! O potser us havíeu pensat que quatre eixelebrats sense nord,
adoctrinats per gent sense principis, podíeu jugar impunement amb
els sentiments –i els calés–
de desenes de milions d’espanyols
–d’aquí i d’allà– que ho són per designi diví?
Mentrestant, en aquesta castigada terra, ens arriba el soroll
escruixidor dels silencis d’aquells titafredes que es declaren
internacionalistes i diuen trobar-se ubicats al marge d’aquest
malson, al di là del bene e del male,
que diria Nietzsche. No va amb ells aquesta contesa: en tenen prou
amb els festius sopars entre amics, parlant, entre copa i copa,
d’aquell assaig sobre la llibertat que acabeu de llegir o d’aquella
pel·lícula tan ben travada que parla dels problemes dels immigrants
i del genocidi dels pobles oprimits a l’altra punta del món! La
inacció és una posició política prou devastadora i molt ben
cultivada pels corruptes que ens governen i per aquells que aviat ho
faran. Però ens hem d’armar de paciència i saviesa, tal com ens
aconsellen els clàssics: Veritas
temporis filia. La
veritat és filla del temps!
Març 2012. 87. Molt soroll per no re
Massa soroll. A tots els nivells. Massa soroll. A vegades em pregunto
quins van ser els sorolls de la nostra infància. Bé, sens dubte, la
major part de sorolls eren naturals. El cant del gall matiner. O els
crits del porc veient que l'anaven a escorxar. O els renecs dels
pagesos sempre maleint una cosa o altra. O el bramul del tro de
tardor. La revolució industrial va venir acompanyada de sorolls que
ja mai més no ens hem tret de sobre. Soroll i més soroll. Tractors,
màquines de segar, de batre, de premsar, de transportar. El pas
definitiu que va esbocinar del tot allò que antany havia estat la
quietud i l’assossec va ser l’arribada de la tele a casa. Era com
acollir un parent desconegut que no parava mai de xerrar i dir la
seva. Ara, els mòbils i les seves aplicacions, elements absolutament
inútils que ens estan convertint en autèntics inútils sense
iniciativa. Només per posar un exemple: abans, per anar a un indret
desconegut del país havies de conèixer una mica el territori,
estudiar el mapa de carreteres, calcular el temps d’anada, etc.
Ara, no cal. Engegues el mòbil i ja està: benvinguts al món dels
analfabets territorials. L’altre dia vaig veure un 30 minuts que ja
parlava de criatures amb autèntics comportaments addictius a les
pantalles. Imagino la vida dins de cent anys amb individus
absolutament lligats per les decisions que prendrà un robot: cap
iniciativa privada podrà prendre’s sense el vistiplau d’una
màquina intel·ligent. I no exagero: mireu com estàvem fa
només vint anys i com estem ara. Ens fan creure que tot està
controlat, quan és evident que cada vegada tot és més confús.
Parlem de democràcia, només perquè tenim llibertat de votar de
tant en tant. I podem fer-ho a qui vulguem! I tant! Pobra democràcia
en mans d’una majoria de votants aconduïts com a corders: cada
vegada trobarem més Trumps i més M. Rajoys guanyant falses
eleccions lliures. Els poders econòmics, aquells que manen de
veritat, han trobat el xollo més gran des de la creació de
l’univers: el control a distància de les masses. Només cal un
comandament a distància o un mòbil! Onsevulla que anem trobem la
consciència moral del món desesmada: aquí també. Notícies falses
i manipulacions barroeres com l’1 d’octubre. Enganys massius com
els misteriosos AVE’s sense passatgers o la pornogràfica i
milionària compra de submarins i avions de combat per lluitar contra
no sabem qui. L’amoralitat i el lladronici instal·lats al poder,
amb el suport de banquers, jutges, policies i militars. Soroll. Molt
soroll. Molt soroll per no re, que diria en Shakespeare. Un bla, bla,
bla encaminat a forrar-se a mans plenes i prou. Volen fer-nos creure
que vivim en un món farcit de llibertats, quan en realitat només
tenim llibertat per gastar! I llibertat per obrir la tele i no
pensar: això deixem-ho en mans dels experts! I ho estan fent molt
bé: qui ho dubte! I si no que algú m’expliqui com milions de
pensionistes voten alegrement –i ho tornaran a fer– aquells que,
davant dels seus nassos, els hi roben la cartera de les pensions!
Farà falta una altra revolució –aquest cop serà la més brutal
de totes– per tornar a començar. Només una condició hi posaria:
que aquesta vegada el poder caigui en mans de gent honesta i amant de
la utopia! I que el meu destí estigui a les meves mans i no a les
seves! Sí, ja sé, ja sé: sóc un ingenu idealista que s’ha
equivocat de segle i de planeta! Què hi farem!
Febrer 2018. 86. Qui calla, ho diu tot!
En aquests temps que corren és un autèntic perill per la salut
veure la televisió o escoltar qualque emissora de ràdio. Sobretot
alhora de les noticies. Hom corre el perill d’agafar un cobriment
de cor escoltant allò que alguns sonats i gent de mal viure diuen o
plantegen en aquests dies terribles per Catalunya. Un castellà
mafiós amb molts títols universitaris, nul·la educació i escàs
futur (espero), extorsionant un adversari polític amb l’amenaça
dels seus fills. Un altre, sobrat de brillantina, que viu a la tele i
té un nom semblant a l’hidra, monstre aquàtic sense cervell, serp
policèfala d’alè verinós. Un còmic que només fa gràcia a tots
aquells que li omplen les butxaques perquè digui les seves
poca-soltades i sigui el taverner d’una Taberna plena de xusma
busca-raons. Un jutge que ha esperat cinquanta anys per gaudir del
seu minut d’or i tenir l’oportunitat per fer literatura barata,
però que, a Madrid, ven els seus fantasiosos relats com a xurros. En
fi, mil noms més us en diria i mil més me’n deixaria... Un
autèntica pandèmia de foscos personatges que fan concursos obscens
per a veure qui la diu més grossa. Pobre España! Tot i així, us he
de dir que tota aquesta colla no em fan mal. Vull dir que no em fan
més mal que allò que ja esperava d’ells i elles. A totes
les èpoques històriques trobaríem fàcilment els seus equivalents,
els seus sòsies. Uns manen, d’altres pregonen, uns tercers
executen. Els seus noms i els llocs que ocupen no són importants.
Són peons que, a canvi de diners i posició, fan la feina que se’ls
hi ha encomanat com a fidels servidors del bé suprem: la unitat
sagrada de la pàtria. De la seva. Tot el demés esdevé secundari,
intranscendent. La justícia no té principis ni lleis quan es tracta
de Catalunya. Si s’ha de mentir, empresonar, atonyinar,
falsificar, amenaçar, multar i vexar, cap problema. És la sagrada
pàtria, estúpid! Com és que no ho enteneu? Com heu gosat pensar
una cosa diferent! Bé, quan ho pensàveu un per un no feia falta ni
escopir-vos a la cara per portar un llaç groc. Ara bé, quan ho heu
pensat més de dos milions de catalans alhora, doncs hem hagut de
posar ordre: no podíem suportar-ho! Heu d’acceptar la realitat:
nosaltres som molts més, tenim molta més força i ens avala el món
mundial. Tampoc no entenem per què us queixeu tant: aquesta vegada
ni tan sols us hem hagut de bombardejar, que de ganes no en faltaven!
Va, vinga, baixeu del burro, sacrifiqueu unes quantes dotzenes de
catalans i tornarem a ser amics. Tal com us deia, aquest vell i ranci
discurs dels hereus de la dreta/esquerra nacional espanyola, no em ve
de nou. És més, era d’esperar. El que se’m fa realment
insuportable, inacceptable, són els silencis. Qui calla, ho diu tot!
El silenci dels amics constitucionalistes, internacionalistes, que no
sé gaire bé com es menja això. Els silencis dels amics que, sota
una capa de compassió pels presos, ja els hi està bé tot plegat.
Els silencis dels amics progres, que van quedar-se ancorats als anys
70 i que diuen que això de crear noves fronteres no fa amb ells! Els
silencis dels coneguts i saludats que et diuen, sorneguers: què,
encara no et treus el llaç groc de la solapa? A tots aquests només
se m'acut dir-los: fotre, rècua de còmplices i sequaços! No, no ho
tenim fàcil: això segur! Però Espanya té amb Catalunya un
problema enorme, potser irresoluble, que només s’acabarà quan
cessi l’inexplicable tracte de proscrits que patim els amants de la
República Catalana, només pel sol fet de voler ser, única i
exclusivament, catalans!
Gener 2018. 85. Els justos van al cel!
Josep Pla deia fa cent anys que la cosa que
molesta més el català és el paràsit, tant li fa que sigui social
com polític. La temptació peninsular més parasitària s’ha dit i
es diu Catalunya i d’aquí ve que sempre hàgim tingut entre
nosaltres una gernació de sangoneres que, sense moure’s del llit,
recullen i malgasten a mans plenes una part substancial de les
pessetes que els indígenes guanyem, treballant organitzats i sense
descans. Aquestes reflexions de Pla (Barcelona,
una discussió entranyable. Ed.62), no
han perdut ni un àpex d’actualitat. En cent anys no ha canviat la
definició: paràsit (o vividor) és un organisme que estableix una
relació tròfica amb un altre organisme d’una altra espècie
(l’hoste) i del qual s’alimenta, produint-li perjudicis tot i que
rarament li ocasiona la mort. Moltes de les relacions de parasitisme
que es troben a la vida salvatge esdevenen naturals. En canvi, si
parlem del cos social d’una nació, aleshores els paràsits
infecten la llibertat i donen vida a relacions injustes, violentes,
abusives, tiranes. Només cal veure l’ultratjant tracte fiscal a
que estem sotmesos de fa segles! Moltes lleis importants són
elaborades pensant en els interessos dels propis paràsits i d’això
se’n diu Constitució. Les lleis, però, no són divines i, en
democràcia, les fan i desfan els legisladors i aquests els escollim
entre tots. Però, el Parlament de Catalunya és realment un ens
autònom i pot aprovar lleis i fer-les complir? Doncs no, si aquestes
no compten amb el vist-i-plau dels tutors i mentors polítics i
militars d’un altre país amb una cultura i un tarannà molt
diferent del nostre: gente que hace
cosas. Se’ns reserva, això sí, un
insubstancial paper autonòmic, ornamental, folklòric: gràcies. I
com ho farem, doncs, per trencar aquest centenari cercle viciós?
Complicat. I perillós. Ara hem vist les porres i el malhumor de
policies piolins mal alimentats, però hem de recordar que, arran
dels fets d’octubre del 34, quan Companys proclama l’Estat Català
dins la República Española, van haver-hi escamots als carrers i
molts militars espanyols disparant sense contemplacions. Resultat 74
morts (inclosos 20 militars) i 254 ferits de bala, dels qual se’n
desconeix quants també van acabar morint de les ferides rebudes...
Milers d’empresonats polítics, milers d’exiliats. Els temps han
canviat, però la pregunta incòmoda és necessària i obligada:
quants morts hi hagués hagut si Puigdemont i el Govern decideixen
respectar la República refrendada l’1 O amb molta dignitat pels
catalans, i s’ordena als mossos d’esquadra que prenguin posicions
amb el suport de la gent al carrer? Pregunta incòmoda i sense
resposta, encara que fàcil d’intuir: l’1 d’octubre s’hagués
quedat en pura anècdota davant la resposta ferotge i violenta del
govern central. No s’hi val amagar-se rere bonismes i eufemismes
semàntics que enlloc no porten. Ja hem vist que la via de les
virtuts que proposava Plató pel ciutadà republicà, prudència,
justícia, fortalesa i serenitat, han estat defensades tossuda i
inútilment per Puigdemont i Junqueres: els justos van al cel! Doncs
aquí estem: enfront d’un Estat
autista, amb governants parasitaris de la seva pròpia supèrbia
històrica i que empresona hostatges sense parpellejar. És creïble
que hàgim perdut bous i esquelles sense rebre ni un sol tret? Hem de
seguir treballant en silenci com si res no hagués passat i deixant
que els paràsits propis i aliens facin la viu-viu, enmig d’un
malaltís menyspreu difícil d’entomar? Necessitem urgentment una
nova fornada de polítics amb més determinació i propostes
trencadores. Els castellans no acceptaran mai les urnes com a un
possible camí legal perquè Catalunya decideixi!
Desembre 2017. 84. Dies i olles curen les coses!
A la Revolució Francesa, enmig del soroll escruixidor de la
guillotina, els científics més afamats de l’època, Lagrange,
Laplace, Lavoisier i companyia van aportar una bona dosi de raciocini
radical. S’aplicaren canvis extrems a tots els àmbits socials i
polítics, seguint un patró de trencament absolut. Una nova
nomenclatura donava significat al present i feia tabula rasa del
passat: anys, mesos i dies tindran nova designació. El calendari
revolucionari tenia el seu primer dia de l’any l’1 de vendemiari,
dia del raïm, que coincidia amb l’equinocci de tardor, el 22 de
setembre. L’any se subdividia en dotze mesos de 30 dies cadascun i
quatre estacions. Tardor: mesos de verema, boira i gebre.
Hivern: mesos de neu, pluja i vent. Primavera: mesos de llavor, flor
i prat. Estiu: mesos de collita, calor i fruita. Es van suprimir les
setmanes i cada mes s’estructurava en tres dècades, és a dir, en
grups de deu dies. El sistema mètric decimal al poder: els dies
passaven també a tenir 10 hores i cada hora 100 minuts de 100 segons
cadascun, encara que aquesta original partició del dia no va arribar
a implementar-se mai. Cada dia de l’any s’associava a una planta,
un animal o una eina del camp: dia del corró, dia de l’ase, dia de
la figa. Fora els sants del calendari i visca la poètica rural i
bucòlica! Però el poble jacobí va fer fracassar aquesta idea de la
dècade perquè això significava tenir només un dia de festa per
cada nou dies de treball, en comptes d’un de cada sis, com era
preceptiu abans de la Revolució. Després de l’últim dia de l’any
s’afegien cinc o sis dies de festa per arrodonir fins als 365/366
dies. Eren dies de festa grossa i seguint aquest caràcter
racionalitzador de la Revolució Francesa, també tenien un nom
reeixit: festes de la Virtut, del Geni, del Treball, de l’Opinió,
de les Recompenses. Tretze anys després del foc nou, un Napoleó
triomfant de guerres diverses s’autoproclama emperador i trenca el
somni de la Revolució. Amb el retorn dels vells costums, també
tornen els de sempre: el calendari gregorià, la noblesa i els
capellans. Però, amb la desfeta de Waterloo, Napoleó cau
definitivament en desgràcia i es torna al punt de partida: un nou
rei Borbó! Els Borbons són com una pedra a la sabata. I és una
sabata difícil de treure: hi ha generacions senceres que, sense
protestar, s’acostumen al dolor insuportable d’aquesta pedra
absurda. De veritat que ens ho hem de fer mirar! Els francesos es van
desempallegar definitivament d’aquesta xacra a mitjan segle XIX,
mentre que per aquestes latituds encara estem encallats fent
reverències a una institució gens democràtica que es transmet per
via espermàtica. Quina enveja els poetes i científics implicats en
la Revolució Francesa! En aquests moments vitals per Catalunya, on
són els nostres poetes? Per què els hem despullat de tota
influència social? Per què menyspreem els pensadors d’idees
revolucionàries i somiadors d’horitzons desconeguts? Ara, però,
s’acosta la fira del gall i ja ho diu la saviesa popular: dies i
olles cures les coses!
Novembre 2017. 83. Quién bien te quiere te hará llorar!
Els darrers
esdeveniments (i que no els seran últims) han omplert els mitjans i
les xarxes d’insults, manipulacions, baixeses, mentides, i
venjances. Una autèntica causa general contra els bruixots de
l’independentisme i els seus sequaços, entre els quals, modesta i
naturalment, m’hi compto. Tenim mig govern a la presó, l’altre
mig a l’exili, el parlament suspès de funcions, els líders
populars al calabós, multes milionàries, centenars de càrrecs
suspesos, centenars d’alcaldes imputats, la Generalitat
intervinguda, desenes de milers de guàrdies armats apallissant la
població i afilant les eines en vaixells atracats als nostres ports,
etc. Diguin el que diguin, és una ocupació colonial insuportable.
Per fi tothom s’ha tret la màscara. Un aparell de l’Estat
carregat de polítics, jutges i funcionaris neofranquistes, vigila,
controla, i esprem, fins a l’esgotament, la gallina dels ous d’or,
no fos cas que vulgui deixar de treballar. Això sí, tots perpetrats
rere la màscara de demòcrates! Però la sacrosanta unitat de España
no és un tema que es pugui discutir. Hasta
aquí podíamos llegar!
Ah, ara que hi penso, ni tampoc es pot parlar de l’espoli fiscal,
ni legislar sobre pobresa energètica, desnonaments, igualtat
efectiva entre homes i dones, pisos buits, horaris comercials,
impostos als bancs, lleis de comerç, etc. La Generalitat ha tornat,
per fi, a ocupar el lloc que la Constitució li assigna: una
concessió administrativa encarregada d’aplicar les lleis de
l’Estat. I prou. Ha triomfat la democràcia i tot torna a ser
normal a Catalunya, diu l’estirat i fatxenda ministre de
Desinformació i Propaganda. Per ells, Catalunya ha estat sempre un
gra al cul de la patria
española
i, finalment, a cop de porra i amenaces d’intervenció militar, ha
tornat la normalitat! Ja
era hora!,
clamen els poders polítics centrals, els que manen de veritat,
siguin del color que siguin. I el Parlament de Catalunya? Doncs res,
un entramat d’interessos diversos perquè els partits estatals
puguin fer-los extensius a les províncies. I també té la funció
d’acontentar els partits locals –sempre marginals,
intranscendents– perquè puguin tocar una micona de poder, pobres.
D’aquell poder que no fa mal: folklore, festes i concursos:
castanyades diverses. Em sap greu dir-ho de forma tan crua, però és
el que hi ha. Aquests dies ho podem llegir, escoltar i veure fins a
l’extenuació a centenars de mitjans de comunicació espanyols de
tota mena i condició: estado
de derecho, separación de poderes y tente tieso, que si no te voy a
dar con la Constitución! I
aquestes expressions les diuen educadament, sense alçar la veu, amb
normalitat democràtica. El problema és que les repeteixen tan
sovint, fins i tot quan no ve al cas, que hom acaba per dir, ah!,
d’acord, ja ho entenc. Traducció: us tenim agafats pels collons i
no feu res que ens desagradi, que encara pot ser pitjor! Quién
bien te quiere te hará llorar!, ens
deien de petits a l’escola.
En
aquests dies plens de sotragades no hi ha com un bon llibre entre les
mans. Per
exemple, Il piú e il
meno, de Erri De Luca
(Nàpols, 1950), un viatge poètic a l’interior més personal, que
despulla tota una generació amb qui molts ens hi podem sentir
identificats. Sentència De Luca: «Un llibre serveix per esborrar
els dies». Doncs, això.
Octubre 2017. 82. Lleig com una mala cosa!
Enmig d’aquest batibull general que s’ha instal·lat a casa
nostra, ara ens hem adonat, innocents de nosaltres, que tots aquells
que remenen les cireres a la vora el poder no són gaire primmirats a
l’hora d’explicar els fets tal com han succeït. Més aviat al
contrari. Són uns mestres de l’engany sistemàtic i la mentida
impune per tal d’afavorir els poderosos que els alimenten. Una cosa
és opinar si l’atonyinament general a què vam ser sotmesos el dia
1 d’octubre era merescut –com alguns diuen– o no. I l’altre
ben diferent és afirmar que no va haver-hi res de res i que alguns
s’havien pintat la cara de color vermell, fent veure que la tinta
era sang! Mai no havíem imaginat –jo, almenys, no– que els
gravíssims fets protagonitzats per policies embogits i que van ser
enregistrats per milers i milers de càmeres i mòbils d’arreu del
món, poguéssim ser objecte d’aquesta barroera manipulació! Només
cal sentir el portaveu del PP al congrés, per entendre el perquè
d’aquestes ganes boges de fotre el camp d’un Estat representat
per gent d’aquesta ínfima estofa! I em quedo curt amb els
qualificatius. Molt curt! També hem descobert amb horror que, en
aquesta famosa època de la comunicació global, el poder té totes
les eines per manipular, suprimir o intoxicar la informació segons
convingui; això sí, tot legal: jutges i fiscals al seu servei.
Pàgines web bloquejades, tuits infiltrats per gent infame i
deshonesta, WhatsApp plens de falsos rumors llençats per
enverinadors professionals, etc. És impossible creure que, tres de
cada quatre espanyols, no hagin vist per televisió cap de les
esgarrifoses imatges i vídeos del dia u. Però és així. Potser són
els mateixos que, en una enquesta recent, opinen que la repressió es
va quedar curta! Tot sigui per allò d’una España, grande i
libre. Davant d’aquesta idea sagrada, tot s’hi val, i
cadascun dels estaments de poder espanyols s’afanya a activar una
nova proposta per castigar aquesta colla de catalans que encara no
han entès què vol dir ser español. I ens insulten a
nosaltres dient-nos nacionalistes! No. No serà fàcil. Encara ens
esperen més vexacions i més hòsties. Segur. Una vegada, però, que
una majoria aclaparadora de catalans ha pres una determinació, no hi
ha marxa enrere. Un referèndum sense garanties! Bé això no és
cert: les bufetades sí que estaven ben garantides per la
constitució. Vull insistir en les xifres. Cens català: 5,3 milions.
Gent que no vota mai: 1,3 milions. Votants habituals: 4 milions. Vots
vàlids 2,3 milions. Votants segrestats: 700.000. Boicot al
referèndum: 1 milió. A grans trets, tots aquests còmputs em diuen
que entre un 65% dels catalans que voten són favorables a la
independència i un 35% no! I tot això enmig d’una campanya
d’ignominia brutal i sota l'amenaça de multes, presons, porres,
puntades de peu, estirades de cabell, gasos i pilotes de goma! Per
això tota aquesta gent que truquen de matinada no volen de cap
manera un referèndum pactat: saben que el perdrien! I de llarg! Aquí
ho tenim certament complicat, però a Madrid ho tenen lleig com una
mala cosa!
Setembre 2017. 81. La raó no vol la força
Espanya
sobreviu sense crèdit, esgotada, sense cap idea! Ni
una sola idea perquè els catalans ens puguem sentir lliures i alhora
inclosos dins Espanya! Només tenen l’obsessió d’una constitució
avalada fa quaranta anys sota el soroll dels sabres. I no tenen res
més. Ja n’hi ha prou d’amenaces! Ens hem tret de sobre els
complexos i avancem! Aquest
envit que hem llançat a l’Estat Espanyol ha esberlat un mur que
semblava infranquejable: el mur de les idees expressades sense por.
Ara
és l’hora! Em
direu que en aquests anys hem prosperat econòmicament i molt: només
faltaria! I la feina que ens ha costat! Políticament, però, vivim
en una anomalia controlada: vigilats, intervinguts, imputats. Les
atribucions del Parlament català són, a la pràctica, paper mullat.
Encara els hi fa mal sentir la nostra llengua i en diuen
despectivament polaco.
Saben que la parla defineix bona part de la naturalesa i de la forma
de pensar d’un poble. A Catalunya estem construint una idea de
futur. Les idees segueixen un curs racional: els catalans enraonem.
No hi ha cap paraula castellana que expressi aquest tarannà: parlar
i entendre’s de forma racional: enraonar. La força de les idees és
més potent que la força de totes les amenaces. La raó no vol la
força! Ens neguem a creure que el banc de la Justícia hagi fet
fallida, però és obvi que ha incomplert tots els pagarés amb els
ciutadans de Catalunya. Uns mitjans de comunicació estatals
controlats per corruptes polítics neofranquistes, hi tenen molt a
veure a l’hora d’escampar merda: supèrbia, altivesa, menyspreu.
En els dies complicats que se’ns acosten, insistiran! Però no ens
hem de deixar atordir per les intoxicacions de gentussa, personatges
foscos i tèrbols, mastins i vassalls dels poderosos, que dirigeixen
certs mitjans de comunicació de forma deshonesta. No caurem en la
trampa de desconfiar de la bona gent espanyola, que n’hi ha molta i
potser els tenim de parents, veïns o amics. No. No anem contra
ningú! Es tracta només de democràcia. Les lleis són conseqüència
de la democràcia i no pas al contrari, com alguns espavilats ens
volen fer creure! El dia 1 d’octubre, els catalans decidirem
pacíficament i sense por. Sens dubte que ho intentarem! Fan falta
tots i cadascun dels vots. No són temps per quedar-nos a casa i
veure-les passar! Encara queda molta feina per fer. Amb tendresa i
fermesa hem de convèncer els nostres amics dubtosos, els nostres
veïns mandrosos, els nostres parents desinteressats de la cosa
pública... Tenim en contra nostra tota la força bruta d’aquesta
anòmala democràcia, dictadura encoberta, anomenada Estat Espanyol,
Però tenim la força de les idees i estem a Europa: som Europa! Ja
ho deia Pau Casals! I els poders internacionals, moltes vegades massa
llunyans, massa polititzats, ja comencen a obrir els ulls i hauran de
trobar encaix pels catalans, un dels pobles més antics i tossuts del
continent. No tindran cap altra solució que no sigui negociar! Pau,
justícia, llibertat i dignitat!
Agost 2017. 80. Qui no té feina, el gat pentina!
L’estiu s’acaba. Crec que s’acaba: no ho sé ben bé. D'ençà
que m’han jubilat –jubilació: alegria expansiva, diu el DIEC–
no sé mai quin dia de la setmana és i, a vegades, sé que és
diumenge només perquè trobo el forn de «cal Roc» tancat. El
calendari està fet per la gent que treballa! Quan un divendres et
diuen que no cal que el dilluns tornis a la feina, de sobte et trobes
sorprès, content, estrany. D’un dia per l’altre, et trobes fora
del sistema de treball i et converteixes en allò tant bèstia que en
diuen classe passiva. Una rèmora, un destorb, una nosa social que
s’ha d’alimentar i cuidar; i també i segons com, un objecte de
culte familiar només en la mesura de tenir una sinecura i potser
temps lliure per fer d’avi. No és que, en vida, tot allò que
feies tingués gaire importància: segurament no. Però la dinàmica
del dia a dia i de la feina i dels fills i del futur i tot plegat, et
convertien en una persona amb un paper social determinat. I ho feies
amb ganes i això era una part important de la vida. Després,
t’adones que no n’hi havia per tant i, és possible que sense la
teva col·laboració –sense la teva existència– també se
n’haurien sortit i, fins i tot, potser millor! Quan arriba aquesta
alegria expansiva que diu el diccionari, el cervell pren a poc a poc,
però decididament, dràstiques decisions que, bàsicament, comporten
oblidar-se de quasi tot el que sabies fins aquell moment. Jo, ara fa
cinc anys que estic jubilat i si algú em preguntés, per exemple,
com es resol aquella integral que durant més de trenta anys vaig
explicar a classe amb els ulls tancats, em fotria un seriós
problema. Se m’han esborrat bona part de les matemàtiques que duia
embotides en algun racó del meu atrotinat cervell. No passa re:
t’obres a altres disciplines igualment enriquidores. O, et tanques
a casa tot el dia i caus al forat negre de les activitats perilloses,
la més nociva de les quals és, sens dubte, il dolce far niente,
una inquietant i ben trobada
expressió italiana per dir que fas el pòtol. Fer el gallòfol una
estona, perfecte; però tot el dia per casa, amb el pijama posat i
sense afaitar, pot acabar amb la salut mental del més gallard! A mi,
això, de moment, no m’ha passat: toco fusta! Ara visc el
present en present, una cosa que mai no havia sabut fer. Futur: ja ho
veuré. Passat: ja l’he vist. El passat és una feixuga càrrega
que abasta tota la meva existència i se m’esmuny per entre els
dies, com diria el poeta Marin Sorescu, camuflat dins un núvol de
records i vivències llunyanes, segurament falsejades segons
convingui. L’August, august pintor, diu, amb encert, que el més
sorprenent de ser pensionista és el fet mateix d’haver-hi arribat!
Sí, d’acord, els amortidors grinyolen, el motor ranqueja i la
bugia ja no espeterneguen amb alegria, però, què esperes? A cada
moment fas el que vols i és difícil que quelqu’un, que
diuen els francesos, s’adoni de la presència d’un jubilat: el
meravellós benefici de la transparència. També és l’hora de
recuperar els amics de joventut que, en certa forma, s’havien
perdut pel camí i que ara es troben com tu: desvagats i alhora amb
múltiples ocupacions! Qui no té feina, el gat pentina!
Juliol
2017. 79. Un ull al gat i l’altre al plat!
Vull aprofitar
una estona de descans i prendre quelcom al bar de la plaça. Però és
impossible. Una immensa pantalla plana vomita un vídeo insuportable,
perpetrat per un grup de llatins d’aquests que estan de moda.
Pantalons de talla cent, cadenes d’or al coll, tatuatges obscens
als braços, gestos compulsius propis de ninots trencats. Quatre
mosses carregades de cansalades acompanyen al raper en la seva
fracassada aventura musical. La incultura de Miami a casa nostra.
Rap. Rap. Rapa. Rapa. Ruca. Ruca. Tan si es vol com si no es vol,
estem obligats a escoltar les seves lletres urbanes i mesquines que
sonen a ritme de rap, i diuen, si fa no fa, així:
“No
te atrevas a piparme bakeusito toma nota mamón
ya sabes que
mis líricas son infinitas rimas perifrásticas
rap rap dolor
dolor foking kabrón!
foking kabrón!
rap, rap
Tu deletas por
mi chica y tienes cara travá de mamón
petarda que a
todos se tira y gritan caraverga
mi secta esas
vainas madero que no matan
rap rap dolor
dolor foking kabrón!
foking kabrón!
rap, rap
Carapijo tu
contesta però dilo a mi careta porqué tu te metiste
en el negro
agujero y ahora no te rajes leches cagado zas!
vas de listo
però eres como pez
rap rap dolor
dolor foking kabrón!
foking kabrón!
rap, rap
Te atropello
con mi coche tunning y tu crew enciende la luz
donde solo veo
muros y destellos que iluminan mi camino
rap rap dolor
dolor foking kabrón!
foking kabrón!
rap rape en mi juego
ya sabes que
mis líricas son rimas infinitas perifrásticas
rap rap dolor
dolor foking kabrón!
foking kabrón!
rap, rap
No te persigue
la fama ni las gordas ni las flakas trankilo tu mamá
te hará una
señorita con tu tanguita cerdita house ya sabes uuuuUUU!!
rap rap dolor
dolor foking kabrón!
foking kabrón!
rap rap
ya sabes jaja
jaja jaja cuando quieras donde sea
rap rap dolor
dolor foking kabrón!
foking kabrón!
rap rap
caraverga
corazón de huevo con leche mamón.
Em
va costar molt i molt desxifrar l’enigma de la lletra, però al
final ja era una cosa d’amor propi! Quina
antítesi de la bellesa! Quin horror estètic i ètic: el desert
cultural del no-res! Demano
a l'encarregat el bar, sisplau, que tregui una mica de força a la
tele, sisplau...! Sorprenentment, em fa cas i la treu del tot! Vaja!
Per fi el silenci. La gent que omple les taules del bar miren al seu
voltant i, d'entrada, no entenen què ha passat. Silenci! Només els
vasos de vidre tentinejant a l’aigüera i el soroll de les tasses
de cafè damunt els platerets. Ningú no ha protestat. De seguida se
senten veus quotidianes, carregades de converses normals, que omplen
l’estança de vida. Com si fos un món normal, ple de gent normal
que, per sort, encara no ha estat abduïda per una estranya
incultura, regressiva i aliena, que ens arriba des d’un món
post-colombí. Hi ha gent que es queixa de les tradicions que ens
arriben del món musulmà, però jo, què voleu que us digui, les
prefereixo a totes aquestes altres subcultures de nivell parvulari.
Un ull al gat i l’altre al plat!
Juliol 2017-2. 78. El nom no fa la cosa
Voldria donar l’enhorabona als autors/res intel·lectuals de la
pregunta del dia D (D, de democràcia, naturalment). Jo la resumeixo
així: «Vols una república catalana?» Alguns amics meus,
republicans, constitucionalistes –dos mots, avui, difícils de
lligar– i que no pensen participar en la festa del dia D, estan
emprenyats amb la pregunta, perquè, diuen, s’apropia d’un
sentiment que, en part, molta gent fa seu: «Vols la república?».
El cas més colpidor aglutina alguns dels antics republicans dels
anys setanta, alhora que també
aplega, de forma natural, els seus joves descendents ideològics,
forjats a les trinxeres del 15M. Entrampats ara dins el cul de
sac d’una sopa de lletres marejadora, incomprensible. Comuns;
Podem; En comú podem; No podem... Per què, d’una vegada per
totes, no es defineixen com el que són, és a dir comunistes amb
totes les lletres, i tots ens entendríem millor (en comú=comunista).
Val més que et diguin comunista que no pas podemita! Sí, ho
reconec: la paraula no està de moda, però el nom no fa la cosa!
L’argumentari d’aquesta esquerra, a voltes contradictòria i
antirevolucionària, descansa en una retòrica farcida d'eslògans
plens de grans paraules, però buits de contingut. Independència? Sí
i no. Potser si o potser no! Depèn! Bé, si manéssim nosaltres, sí;
si manen els altres, no! Bufff, quin mal de cap. A Catalunya, sense
un projecte nacional clar, estan condemnats a ser una minoria a la
recerca, cent anys després, d’un Palau d’Hivern per ocupar. Les
CUP, per contra, que per ideari podrien ser valedors de moltes de les
tesis de l’esquerra més radical, han fet una aposta clara per la
democràcia directa. Després, diuen amb raó, ja vestirem la
criatura –Catalunya– amb els colors que decideixin les urnes, i
lluitarem perquè sigui el nostre. Alguns d’aquests simpatitzants
comunistes i podemites –porucs de si mateixos i, per tant,
desconfiats dels catalans en general–, no és que no pensin votar
el dia D, és que, incomprensiblement, ni tan sols estan disposats a
acceptar un possible resultat democràtic, advers a la seva concepció
d’una Espanya intocable. En les nostres trobades amicals, exposo
les meves raons i aposto amb vehemència per la seva participació en
el referèndum, valorant el seu vot com a cabdal; però la veritat és
que no me’n surto! Topo amb uns arguments vagues –els seus–
idealistes, generalistes, de lluita de classes, difícils d'acceptar
en els temps històrics i engrescadors que se’ns acosten. Votar
lliurement, sense el vistiplau del Comitè Central? No, i ara! El
poble no pot votar sense el permís de l’autoritat! En la meva
modesta aportació al debat intel·lectual, els hi plantejo un dilema
que els hi provoca urticària: preferiu cooperar amb la corrupta
monarquia borbònica, abans que participar del naixement d’una
moderna República Catalana? Sigui com sigui, el que més em temo és
que, si volem sumar i guanyar el dia D, ens faran falta els seus
vots. La seva oposició frontal al referèndum, ens fa més mal que
l’estúpida matraca de la Santamaria i els seus sequaços.
Mentrestant, els nàufrags socialistes, presoners en l’obscura
caverna dels desitjos federals, contemplen, atònits, la seva
autodestrucció, tot ballant l’aserejé!
Juliol 2017-1. 77. Massa bo vol dir ruc!
De tant en tant, dins d’aquesta secció de l’«Adagi»,
dedico algun dels meus articles a analitzar, des del meu punt de
vista, l’actual situació política catalana/espanyola: i és que
encara som espanyols! És innegable que, es miri com es miri, hem
avançat molt en la normalització d’un conflicte que fa segles que
està enquistat. Tothom parla ara de referèndum si, referèndum no,
però al cap i a la fi, de referèndum. No hi ha res pitjor que un
conflicte social soterrat, que el poder central pretén ignorar. Com
si no existís cap problema i que, tal vegada, el pas del temps ho
dissoldrà per si sol. Aquesta és la hipòtesi del Mariano, i, no
ens enganyem, de la majoria de polítics espanyols de tots els
colors. Al segle XX va fer furor allò d’«Una, grande y libre»
falangista, que dura fins als nostres dies, encara que ara disfressat
de democràcia parlamentària. Això vol dir que les minories (els
catalans, per exemple) no tenen res a pelar en les seves capricioses,
absurdes i centenàries reivindicacions sobiranistes. Dia rere dia,
constatem l’incapacitat d’Espanya de generar un projecte polític
creïble que engresqui al personal. L’última troballa de les ments
pensants de la Moncloa ha estat convertir el problema català en la
carpeta catalana. Nosaltres, que volem ser una nació i hem
esdevingut una carpeta! Una carpeta: ja era hora! I és que massa bo
vol dir ruc! Cómo tenemos la carpeta hoy, virreina dialogante?
Catalunya, Sra. Soraya, vol fer un pas més enllà d’allò que ja
pretenia l’Estatut de Núria del 32 i ha posat la directa; prou
almoines! Ha arribat l’hora de trobar el nostre propi espai
polític, social i econòmic a l’Europa del capital. Sra. Virreina,
ja pot tornar a la capital i dir-li al gallec que una majoria
aclaparadora del poble català ha decidit posar la directa. Ha
arribat l’hora de comptar-nos i veure si en som prou per,
democràticament, fotre el camp d’aquesta España centralista,
insolidària i estressada amb Catalunya, de la qual en depèn, per
desgràcia seva (i nostra). Prou menyspreus, insults, espoli,
sotmetiment, menysteniment (ninguneo, en diuen ells). En els
darrers temps i durant les seves curtes, repetides i vàcues estances
a la capital catalana, Sra. Virreina, la societat catalana –pillos
i millos a banda– ha ignorat la seva insubstancial presència. Quin
mal regust de boca deu tenir: això de sentir en pròpia pell la
força destructiva d’alguns d’aquests adjectius, com ara
ninguneo, fa mal, eh... La matraca, en diu vostè. Nosaltres,
de petits, el xerric-xerrac o la matraca la fèiem servir per matar,
figuradament, jueus, a força de fotre molt soroll.
«L’independentisme és un martell que colpeja, una molèstia
sonora, una broma pesada, una insistència inoportuna que la fa
enfadar. En definitiva, som uns torracollons a qui cal fer callar.»
–Salvador Cardús dixit. Ai, Sra. Vice, vostè és molt
llenguda: això sí que ho té. No s’està de dir el que pensa i,
molts, li ho agraïm; el seu desvergonyiment verbal ens ajuda molt i
molt, a entendre quin tipus de solucions proposa pel problema
catalán. A veure si un dia d’aquests, i per evitar que els
catalans votem, ens tindrà preparades les xurriaques que, aplicades
en proporció, entendreixen els caràcters més rebecs. Sí, té raó,
senyora: a voltes els catalans semblem mesells com un ase, però no
se’n fiï; som igual de tossuts que els rucs, i això sí que és
difícil de vèncer.
Juny 2017. 76. Morta la cuca, mort el verí!
L’Alt Penedès no és una comarca neta: tampoc molt bruta. Altra
cosa és el Baix Penedès. Almenys així ho indiquen les dades
recollides a les acurades estadístiques que publica regularment
l'Agència de Residus de Catalunya. Per exemple, els habitants
d’Osona, que són els que més reciclen, recullen selectivament
quasi un 60% dels residus que generen, mentre que l’Alt Penedès en
recicla correctament un 40% i el Baix Penedès està quasi a la cua
de Catalunya amb una recollida selectiva de només un 25% de la
brossa (dades de l’any 2014). Cada vegada reciclem més i millor,
alhora que generem més i més residus; aleshores, com resolem
aquesta complexa inequació? En línies generals hem millorat molt en
el tractament de residus industrials: les normatives establertes i la
tenacitat en localitzar i sancionar empreses (moltes) que es passaven
les lleis per l'entrecuix, ha tingut el seu efecte dissuasiu. També
hem de reconèixer que han disminuït dràsticament els abocadors
il·legals, malgrat que, de tant en tant, però, encara en trobem
emmerdant racons i torrenteres i del nostre territori. La crisi del
sector aviar també ha ajudat, de rebot, en la millora dels torrents
i rieres penedesenques, on fa anys hi anaven a parar la major part
del purins de les nostres granges. Un altre factor positiu que ha
millorat l’índex de reciclatge han estat les cares campanyes
endegades per alguns municipis de recollida selectiva porta a porta.
Si l’ajuntament ens ve a buscar les deixalles a casa, seguint un
clar patró setmanal, aleshores cada cosa va al seu lloc. Primer ho
fem per evitar les sancions administratives, i després es converteix
en una pura rutina saludable. Ja no s’hi val fotre tota la merda al
mateix contenidor i avall que fa baixada. A Catalunya generem una
mitjana d’uns 500 kg de residus per habitant i any; si fa no fa, el
mateix nivell dels països avançats d’Europa. Quedaríem
garratibats si, al final de l’any, ens aboquessin davant la porta
de casa tota la merda que cadascú de nosaltres ha creat durant
aquest període. Atenció, i dins del segment de població que passen
de tot i se’ls en refot això de separar la brossa, no cal buscar
només gent desinformada i potser amb pocs recursos, no: hi ha un
sector important de gent jove que no recicla, tot i tenir una bona
formació i, sovint, estudis superiors! Tot i així, ens falta més
pedagogia, més informació, i no veig jo gaires campanyes realment
punyents, advertint-nos dels perills que la contaminació comporta
per la salut: la nostra i la dels que vénen darrera. També a les
vinyes s’hi veu aquests dies un atemptat ecològic que no té nom:
pagesos poc respectuosos amb la seva terra insisteixen, any rere any,
en ruixar vinyes senceres amb herbicides, deixant el terra recremat i
erm: contra la ravenisses, química orgànica! No són gaires, és
cert, i em diuen que la cosa va minvant. Però encara alguns
agricultors sapastres no se n’adonen que aquests productes tòxics
i desgraciadament legals, –quina força la de les multinacionals
químiques!– enverinen el territori i els aqüífers i comporten la
mort de moltes espècies animals absolutament essencials per mantenir
un malmès equilibri ecològic. Morta la cuca, mort el verí! I no
parlem ara d’una de les conseqüències més indesitjables del
nostre furor industrial i comercial: la greu contaminació acústica
en què ens trobem immersos i que, dit sigui de pas, ningú no en
parla! Algú pot recordar els fantàstics silencis de fa mig segle?
Maig 2017. 75. Vinyes verdes vora el mar
Tot allò que recordem de fa anys ho hem de posar en quarantena. La
nebulosa en la qual s’acumulen els records del nostre passat és
com una mena de selva ferotge, on no és fàcil orientar-se. La
memòria, traïdora, té una gran capacitat d’adaptació i, a
vegades, una imatge fitxada amb claredat i sense dubtes, no és sinó
el resultat de superposar successives versions de la mateixa
panoràmica. Tenim el cervell massa ocupat en el dia a dia, i arriba
un punt en què, per encabir una nova idea a la clepsa, abans n’hem
de foragitar una altra de vella per fer una mica d’espai. Aquest
matí de maig, i arran d’una bona passejada pels encontorns de ca
meua, a Vilobí, el magí se m’omple d’idees i visions. Ara
mateix la imatge que em retorna la retina correspon a cinquanta anys
enrere i veig els conreus de pagès d’aleshores, que abastaven una
mica de tot: camps de blat, ordi o civada, o sembrats d’alfals,
cigrons, patata, remolatxa, moresc, ametllers, avellaners, oliveres.
També hi havia vinyes, naturalment, però no pas tantes com avui en
dia! O, al menys a mi m’ho sembla, que és allò que intentava
rumiar unes línies enrere. Ara, allò que veiem són quasi tot
vinyes, pràcticament en règim de monocultiu. Vinyes alineades,
filferrades –Plantalech dixit–, vinyes podades, vinyes deixades
de la mà de Déu, vinyes esponeroses, retorçades, patidores,
selvàtiques, impol·lutes, vinyes orientades al nord i a l’est,
vinyes galvanitzades, plastificades, rovellades, vinyes plenes de
ravenisses, vinyes estimades, belles, velles, vinyes muntanyoses,
vinyes ben traçades, caòtiques, vinyes pentinades, vinyes de les
d’antes –Canano dixit–, vinyes malaltisses, sarmentoses,
ombrívoles, ensofrades, ensulfatades, emparrades, empeltades,
llampades, esclarissades, vinyes joves, vinyes exhaustes, vinyes
ecològiques, vinyes abonades, vinyes ferides, abandonades, florides,
ermotades, enrabiades, decrèpites, vinyes sorrenques, esventades,
desquadrades, costerudes, feixades, difícils, vinyes pedregoses,
resseques, vinyes alegres, fosques, romàntiques, mimades, vinyes
estressades, argiloses, urbanes, enverinades, vinyes arrelades,
boniques, regades, silvestres, frondoses, costaneres, vinyes de
Sagarra i de Castellarnau. Vinyes
verdes vora el mar ara que el vent no remuga, us feu més verdes i
encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar. Vinyes verdes
del coster, sou més fines que la userda. Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster. Vinyes verdes,
dolç repòs, vora la vela que passa; cap al mar vincleu el cos sense
decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs. Vinyes verdes,
soledat del verd en l'hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la
terra lluenta; vinyes verdes, soledat. Vinyes que dieu adéu al
llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina...Vinyes que
dieu adéu! Vinyes verdes del meu cor... Dins del cep s'adorm la
tarda, raïm negre, pàmpol d'or, aigua, penyal i basarda. Vinyes
verdes del meu cor... Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de
dia, verd suau cap al tard... Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes
vora el mar!
Abril
2017 Extra. 74. E la nave va!
Quan
la nau del 3d8 va començar la seva poderosa singladura, jo encara
era, intel·lectualment parlant, un xitxarel·lo. El meu fill acabava
de néixer, Maradona jugava al Camp Nou i Fellini filmava una de les
seves últimes pel·lícules més intimistes i personals: «E
la nave va».
A la península, un jove Felipe González guanyava les eleccions
espanyoles i es preparava per un brillant futur com a membre de
poderosos consells d’administració. Catalunya, de la mà de
l’inefable i decebedor Pujol, demanava veu per sortir del marasme
cultural en què la dictadura ens havia sumit: no teníem ni TV3.
Mentrestant alguns joves d’idees clares i empenta ferma començaven
a dibuixar projectes culturals que van ser com una alenada d’aire
fresc que ens feia somiar en un futur encoratjador. El català sortia
de les catacumbes i els claustres de professors debatien si les actes
de les reunions havien de ser escrites en la nostra llengua o potser
era millor seguir, com sempre, amb la llengua de Cervantes, per allò
tant gastat de que així ens entendria tothom! Ens pensàvem,
il·lusos de nosaltres que, ja mai, no hi hauria volta enrere en la
qüestió lingüística i, en canvi, ara, fins i tot, veiem néixer
partits polítics amb la idea primera de tornar a imposar el castellà
com a llengua vehicular a les nostres escoles. Visca el colonialisme!
A vegades, els mateixos que, com jo, estem convençuts de que
estaríem molt millor sense la tutela castellana, diem que ja n’estem
farts de parlar sempre del tema independentista i que comença a ser
hora de canviar de registre, oblidant que n’hi ha molts que, no
solament no es cansen de defensar la supremacia de les velles idees,
sinó que tenen la gosadia de plantejar-les com a noves! L’avenç
de la ciència no va, per desgracia, lligat al progrés de les
doctrines metafísiques, tal i com ja denunciaven els teòrics del
positivisme lògic, a principis del segle XX. Fins i tot,
històricament, pot esdevenir una greu contradicció el fet de que,
el desenvolupament de la ciència vagi lligat a un cert estancament
moral. El retorn de moviments socials carregats d’idees rònegues
que ja pensàvem desterrades per sempre: senyories feudals,
dictadures sanguinàries, religions anihiladores, triomf de la
banalitat cultural, negació del dret d’asil. Ai, perdoneu que em
perdi: i és que comences a lligar caps, agafes el fil conductor
d’una idea i, en vés d’anar a parar al jardí de les delícies,
vas a caure en el pou del mal ofec... Perquè totes aquestes
reflexions personals fetes amb veu alta, venien a tomb del
trenta-cinquè aniversari del nostre setmanari de referència
penedesenca: el 3d8. No era fàcil en el seu moment posar en peu un
projecte d’aquesta envergadura i, molt menys, mantenir-lo i
augmentar-lo en el temps, amb la força i la tossuderia de les bones
iniciatives. No m’imagino un Penedès sense el 3d8. Al menys, no el
Penedès que ara coneixem. Perquè, sí, d’acord, sempre hi hagut
premsa comarcal gratuïta, i a vegades ben feta, però mai pensada
des del món de les idees, sinó més aviat des de un cert esperit de
bon servei i necessari utilitarisme. Aquest ha estat i és, per a mi,
la diferència més colpidora entre el 3d8 i els altres setmanaris
comarcals. Llegir el 3d8 no és fàcil i, per postres, ho has de
pagar! A les pàgines del 3d8 hi podem trobar diferències
ideològiques i conceptuals extremes i aquest principi, que la
direcció del setmanari sempre ha mantingut a clau i forrellat, li’n
dóna la força que té, encara que, a vegades, llegint no sé què
de no sé qui, tinguis ganes d’agafar les cartes i fer un truc,
retruc i sant Vicent! Però aquesta és l’ànima que millor
defineix l’invent del RR: una idea política clara, sumada a una
estructura participativa oberta. Una plataforma d’entesa
intel·lectual on, en durant tots aquests anys hi han cabut totes les
idees, tots els personatges, totes les llengües, tots els
comentaris, totes les polèmiques, agradessin o no als poders
establerts i a les forces vives que, a voltes, són les més
somortes. El món polític, empresarial, cultural i associatiu del
Penedès ha trobat aquí una tribuna de qualitat per fer paleses les
seves propostes, les seves inquietuds, les seves troballes, els seus
avenços, les seves festes, les seves fites: d’acord. Però res no
seria el mateix sense les aportacions crítiques, festives,
històriques o culturals que centenars de col·laboradors voluntaris
han publicat durant tots aquests anys, setmana rere setmana, a les
pàgines obertes del setmanari. Jo mateix, en sóc un d’ells i em
considero privilegiat de poder-ho ser. I no perquè els meus
articles/adagis siguin la hòstia, no: segur que qualsevol persona
que hi possés la mateixa passió que jo, ho faria millor. Aquesta,
entenc, és una premissa que signarien la totalitat de les persones
que participem del 3d8. No és tracta del que digui, amb més o menys
encert, cadascú de nosaltres, cooperadors necessaris, sinó de
bastir entre tots una idea comuna de participació, un propòsit de
fer prevaler la força del pensament per damunt de qualsevulla altra
consideració. Dons res, apa, salut! E
la nave va
i que duri.
Abril 2017. 73. Anys d'espàrrecs, any d'encàrrecs!
La temporada dels espàrrecs de marge es troba ja molt avançada. Com
ja sabreu, cada any surten coincidint amb el final de l’hivern i
l’inici de la primavera, tot i que m’explica l'amic sitgetà
Josep Maria que, al Garraf, i segons la temporada de pluges, se’n
troben a ple estiu i fins i, fins i tot, al desembre. Personalment, i
des de fa temps, quan arriba aquesta època m’escapo sempre que
puc, a la recerca i captura del saborós espàrrec silvestre. Res a
veure l'exquisidesa d'aquest, comparada amb el de cultiu, que trobem
tot l'any! Personalment, aquesta activitat recol·lectora em suposa
un exercici mental i físic de primer ordre, al qual no estic
disposat a renunciar fins que les cames ja no m’arrosseguin. Em
permet fugir per una estona de les rutines del món urbanita i els
seus peatges associats: tràfec, soroll i estrès. El cert és que no
se'm dóna gens malament això de trobar-ne: no us aconsello que
vingueu rere meu, perquè us agafarà la coneguda frustració de
l'espàrrec collit o bé només trobareu que rampoines espigades! És
una d’aquelles activitats que, com els bolets, creen addició i
generen doble plaer: gaudeixes quan els trobes i quan te’ls menges!
Últimament em resulta molt més divertit sortir a caçar espàrgols,
que diuen cap a Verges, ja que sempre m’acompanya el meu estimat
quisso, que em vigila i em vetlla, atent, quan m'emparro per marges
impossibles o m'endinso encegat i en mala hora per perillosos
esbarzerams espinats. Fa dies que l'ensinistro, donant-li a olorar
les tiges recent collides i em sembla que ja m'ha caçat la idea.
Enmig de les seves constants gambades, amunt i avall, veig que de
tant en tant s'atura i sempre ho fa davant d'una nova esparreguera
que ha vist. Quan m'hi acosto per veure si hi ha noves tiges pel
sarró, remena la cua satisfet de la seva troballa. Ei, Ross, molt bé
noi! I surt disparat i content fins la propera mata. Us he de
confessar, però, que tot això que explico del meu ca de morro fi,
podrien ben bé ser al·lucinacions meves: no ho descarto! Per la
Internet trobo una munió de gurus que m'expliquen les infinites
propietats benèfiques de l'espàrrec silvestre: si tinguessin raó
no em moriria ni en mil anys! Ric en ferro, fòsfor, potassi, pobre
en sodi, baix de calories, carregats de vitamines, diürètics,
vigoritzadors, rejovenidors, depuratius... Són
bons per combatre la fatiga, l'anèmia, la ressaca! Buffff,
ja ho veieu: són la hòstia! Llegint i rebuscant, m'ha sorprès molt
saber que l'espàrrec pertany a la mateixa branca botànica que
l'all: són els cosins germans asparagales.
Són bons de qualsevol manera: crus, passats per aigua i en una
vinagreta, en conserva, saltejats amb alls tendres, en crema, afegits
als arrossos i als guisats. Tot un compendi dels sabors de la terra,
concentrat en una simple tija de color verd. La seva grandesa
culinària es manifesta sublim amb la truita o el remenat d’ou, que
segur és un dels plats més típics de la quaresma --quaresma: i
això que és?!– El fet que sigui un aliment únic ho diu l'aroma
de l'àcid
asparragúsic: aquell flaire característic
dels pixums post ingesta d’aquest exquisit regal de la natura.
Deixeu-me afegir que, aquesta, ha estat una molt bona temporada per
l'espàrrec, i ja sabeu que diu la cultura popular: any d'espàrrecs,
any d'encàrrecs! O sigui que, felicitem-nos, perquè serà un molt
bon any per a tots!
Març 2017. 72. D’on no n’hi ha, no en pot rajar!
Pel davant de casa hi passa l’antic camí que duia de Vilafranca a
la Llacuna, passant per Font-Rubí. Actualment és un caminoi
secundari i poc transitat on, més o menys, sempre utilitzem els
mateixos veïns. Des de fa una temporada, però, hi circula un
individu desconegut –m’imagino que va en cotxe i és home– al
que no li agrada l’entrepà que la dona o sa mare li prepara per
esmorzar. Que per què ho dic tant rotundament això de que no li
agrada? Doncs, molt senzill: cada dia, quan passa, obre la finestra
del cotxe i pataplum, aquí us deixo aquest regal! Sí, si, tal i com
ho sentiu: llença l’entrapà sense ni haver-lo ni tastat. Així,
gràcies als seus donatius, em trobo tota la zona plantada
d’entrepans embolicats a consciència: paper de plata, primer, i
després bossa de plàstic. Són uns magnífics bocatas king size,
és a dir, els típics entrepans
d’esmorzar de veritat: tres quarts de barra de quart, com a mínim!
Tafaner com sóc, de tant en tant em poso uns guants de làtex
–mai se sap– i desembolico l’obsequi per veure que menja la
criatura: pernil dolç, sardines de llauna, truita de patates. Ep!,
semblen productes de primera qualitat. Les mosques, formigues i
d’altres himenòpters ja l’esperen cada dia i es donen un bon
festí: això quan estan de sort i els senglars no hi fan abans un
bon ressopó. No entenc la sospitosa conducta d’aquest estrany
personatge i, per tant, em toca especular. Suposo que l’home
s’estima més anar a esmorzar al bar amb els seus amics i no
s’atreveix a dir-li a la parenta que deixi ja de martiritzar-lo amb
els seus entrepans fets amb amor. Malgrat que sempre estic a l'aguait
per veure d’enxampar-lo, fins ara no he tingut gens de sort: res de
res! El cas és que si un dia l’arreplego, li fotré canya: no se
n’escaparà d’una bona filípica! I no pas pels seus més que
probables problemes conjugals o maternals, sinó perquè no li
costaria gens ni mica deixar l’entrepà platejat dins d’alguns
dels múltiples contenidors de recollida de brossa que troba al llarg
del camí. A tots ens costa un petit esforç deixar el plàstic, el
vidre, el paper allà on pertoca: es tracta només de posar-s'hi!
Només s’ha de ser una mica solidari envers la idea del bé comú,
d’allò que és de tots i no podem malmetre: el nostre medi
ambient, si és que el medi-ambient és d’algú! Potser sí que són
efectius eslògans estupends i acolorits com aquell de l’«Envàs
on vas», però no hi ha prou. Les campanyes pro-reciclatge haurien
de ser molt més agressives, si se’m permet emprar aquest mot tan
agressiu. La mandra i la deixadesa pesen més que l’enteniment:
ningú no podrà dir que falten punts selectius de recollida, perquè
n'hi ha a cabassos i segur que algun d'ells es troba a menys de cinc
minuts de casa nostra. És la maleïda ganduleria i també una
espècie de pensament feble que ens diu que tot això de la merda no
va amb nosaltres i que algú ja s’encarregarà
de resoldre-ho. La ignorància em treu de polleguera: ho reconec. I
és per això que m’agradaria un dia poder blasmar-li al paio
aquest la seva conducta impròpia, tot dient-li a la cara: nen, d'on
no n'hi ha, no en pot rajar! Ah, i per cert, gamarús, d’aquí
endavant els entrepans els llences al pati de casa teva!
Febrer 2017 Extra. 71. Pixatinters, mestretites i d’altres
espècies colonitzadores
La veritat és que a mi no em molesta que el notari —home de pell
fina quan li toquen el crostó— hagi plegat del 3d8.
Perfecte. Jo, a voltes, també m'he sentit ofès per les seves sàvies
opinions de picaplets que parla des de la talaia d'una veritat que
emana del poder. No de poders de pixarrí, com els que té la
Diputació General Catalana, històricament coneguda com Generalitat.
No. Parlo del poder autèntic, d'aquell de sempre, forjat en
legalitats immutables beneïdes per la força dels sabres. La llei és
la llei i ja està: aquest és el poder que dóna saber-se del costat
dels bons, d'aquells que estan al di là del bene e del male i
fan i desfan des de fa segles. A mi, però, m'anava bé llegir
el notari. Ho feia com un exercici d'estil, com un contrapunt: pensar
en tot allò que a mi ja no em dóna la gana pensar. Ja són massa
anys passant pel tub obscur i estret d'una cultura que no és la
meva. Permeta'm que et tutegi, notari, encara que mai hàgim tingut
l'oportunitat de coincidir enlloc. Les teves opinions escampades,
setmana rere setmana, per entre les línies del Cotxe Escombra
han trobat refugi acollidor en un mitja que no et mereix. La teva
pretesa superioritat moral i la de tants altres com tu, César, ja no
ens acoquina: hem après a pensar pel nostre compte! De res serveix
ja aquesta vèrbola supèrbia que sovinteja menyspreu i blasma tot
allò que s’aparta de la norma del BOE. Aquest invent meravellós
del 3de8 —gràcies Ricard— no és telecinco o teleseis o
qualsevol d'aquestes emissores que s'alimenten de la mentida,
l'escarni i la ofensa. No, el 3de8 és una altra cosa: una
línia editorial contundent que aposta per una nova manera d’entendre
la nostra societat i rere la qual s’hi amaga una república del
lliure pensament on, per posar un exemple, la direcció no ha tingut
inconvenient en publicar opinions de lectors que posaven a caldo la
mateixa direcció! Ah, me’n oblidava: i darrera som desenes i
desenes de col·laboradors que –gratis et amore–
participem amb ganes d’aquest projecte cultural únic. I també la
part més important: milers de lectors fidels que volen saber què
passa i no ser enganyats! Catalunya no és, ja ho saps, ja ho saps
Martín, una colònia espanyola i si pretens ser intel·lectualment
honest, mulla't i defensa, amb tots els arguments, el teu dret a no
voler perdre cap de les teves essències espanyoles. Però mulla't i
digues allò que s’espera d’una persona intel·ligent: diàleg i
referèndum. Ei, Martín, de què tens por? Defensa les urnes
catalanes i vota legítimament, aferrissadament, que no! I argumenta
al 3d8 perquè votaràs que no i convenç i arrossega a tots
aquells que, com tu, ja els hi està bé com està. Però no donis
lliçons a ningú sobre quina és la forma correcte de pensar. Tinc,
per sort, molts i bons amics, de cultures i orígens diversos, alguns
dels quals podrien estar d'acord en part dels teus inequívocs
sentiments espanyolistes. Les trobades amicals que celebrem, sempre
al voltant d'una bona taula, acaben, a voltes, en furioses i
acalorades discussions polítiques. Al final, però, mai no arriba la
sang al riu i arribem a acords de mínims: hem de votar sense
amenaces i a veure què passa. Notari, ha arribat l'hora de la
veritat: no val plegar a mitja partida perquè ara t'han dit que eres
un mentider. Durant anys has dit el que has volgut a les pàgines del
3de8, faltaria més, i molts ens hem estat de dir-te res, per
mor de la llibertat d’expressió. No t’amaguis ara sota el mateix
pretext que has utilitzat fins a l’avorriment: el control asfixiant
del nacionalisme català. No t’has aturat mai a pensar, ni que
sigui per uns instants, Cèsar, què sentim molts catalans davant els
insults, les ofenses i el menyspreu secular del nacionalisme
espanyol? Personalment, durant seixanta-sis anys he hagut
d’empassar-me, atònit i emprenyat, tota mena de gripaus, vomitats
impunement al damunt d’una cultura emmordassada que intenta
sobreviure en un territori maltractat fins a límits insuportables.
No espero, apreciat notari, que em llegeixis, ni tampoc que sàpigues
de mi: en trinc prou de saber que formo part d’aquest tremend
col·lectiu del 3d8, on,
fins i tot hi tenen cabuda criatures maquiavèl·liques com tu.
Febrer
2017. 70. Que te den pol culo!
Quan començava a perfilar les
línies d'aquesta propera col·laboració mensual amb 3de8, he hagut
de sortit a fora corre-cuita, perquè, a tocar del mas, se sentien
els retrunys espaterrants d'escopetades molt properes, un rere
l’altre: pum, pum, pum! Òstia, a veure si la Generalitat ha
decidit endegar una nova versió del Regiment de Fusellers Voluntaris
de "Sant Ramon de Penyafort» i jo amb sabatilles i sense
assabentar-me de re! No m'estranyaria gens que, amb en els temps que
corren, el nostre honorable president donés un cop de timó a tanta
xerrameca pacifista i decidís tirar pel dret. De fet, unitats
mercenàries de miquelets de l'Exèrcit de Catalunya ja es van
enfrontar fa segles amb el Borbó F4. O sigui que no seria res
d'estrany que ara ho féssim amb el Borbó F6 i, si fa no fa, per les
mateixes raons que aleshores...!! Corglaçat i acollonit trec mig el
nas per la finestra per no perdre'm l'escaramussa i comprovo,
alleugerit, que no: no és el que em pensava! Últimament llegeixo
massa novel·la històrica i la neurona se'm posa a cent de forma
agosarada i gratuïta... Total: el soroll provenia d'uns caçadors
lletra-il·lesos que acabaven d’errar els trets dirigits a un petit
grup de coloms que, prestos i llestos, es van fer fonedissos per
entre el fullatge del bosc. Quan els hi vaig cridar l'atenció per
tal que respectessin la distància mínima de seguretat que marca la
normativa, em va arribar un sonor i castís «Que te den pol culo»!
Gat vell com sóc, sé que és perillós enfrontar-se a un caçador
amb l'escopeta carregada, a menys, clar, que hom vulgui sortir al
malanotícies del dia següent. I ho dic per experiència personal:
fa uns anys un caçador em va encanonar amb l'arma carregada quan
també li vaig retreure que s'estava passant per l'entrecuix unes
quantes normes bàsiques de la llei de caça. Una mica més i aquell
dia acabo com els dos pobres guardes rurals, afusellats fa pocs dies
per un rambo casolà, que mai a la vida no hauria d’haver tingut un
arma entre les mans. Malfactors i assassins a banda, els caçadors
del Penedès van molt estressats: quan comença la temporada de caça
duen les escopetes ben greixades i els permisos en regla (anem a
suposar) i el primer dia que surten a ventilar les armes ja s'adonen
que no queden animals per matar! Entre uns i altres ja ens el hem
carregat a quasi tots! Lleis de caça obsoletes donen dret a accedir
a vinyes i boscos particulars —sovint en zones plenes de masos
habitats— i carregar-se a base de perdigonades els pocs animalons
que encara viuen en llibertat i que són la base d'un equilibri
biològic que fa dies ja trontolla. La veritat és que no costaria
gaire superar la pressió dels grups de sempre i donar una bona
rebolcada a moltes normes d’aquest esport medieval i fictici.
Legislar de veritat perquè els animals tornin a ocupar els seus
espais de vida naturals i, en tot cas, limitar l’ús d’armes de
foc a les reserves de caça professionals. Ara tenim l'excusa de les
normatives estatals, però serem capaços de capgirar la situació en
una futura República Catalana?
Gener 2017. 69. La fortuna és dels
atrevits!
El meu
primer amor tenia vuit anys quan jo en tenia nou. Sortíem de
l’escola agafats de la maneta i ens miràvem els ulls plens de
tendresa. Les carteres de cuiro a l’esquena i els companys
d’escola, juganers, que se'n fotien del nostre amor innocent. Ens
era ben bé igual el que diguessin de nosaltres. La nina duia unes
trenes negres lligades amb llaços de colors i era, per a mi, la noia
més bonica de l’univers i jo, per ella, segur, l’home infantil
més eixerit del poble, o sigui, del món sencer. Durant aquella
petita estona, a la sortida de l'escola, quan l’acompanyava fins a
casa seva, res, uns centenars de metres, fèiem desaparèixer
l'univers sencer del nostre entorn i no vèiem res que no fossin
estrelles imaginàries que ens feien pessigolles a la panxa. Érem
feliços: ens pensàvem que allò duraria per sempre!! De sobte,
però, d’un dia per l’altra, se’n va anar a viure a ciutat i ja
no l’he vist mai més. Ni en somnis! A vegades –i no solament a
la infància– caiem en l’error de pensar que els bons moments de
la nostra vida seran diüturns, quan habitualment és tot el
contrari: la nostra vida és canviant, versàtil, mudable. Avui dia
sembla que sigui obligatori ser feliç i si no ho aconsegueixes és
que ets burro. Consumeix i ja està, home: és així de senzill! A
tothora som bombardejats amb missatges fraudulents que volen fer-nos
creure que, per exemple, comprar-se un cotxe últim model, o posar-se
al melic aquell perfum irresistible i caríssim, pot apropar-nos a
una certa mena de felicitat personal, cosa del tot incerta, per no
dir directament falsa. Cada vegada tinc més clar que aquesta
entelèquia anomenada felicitat no és sinó la unió de petits
moments afortunats, on pot semblar que la vida alenteixi el seu ritme
i hom pugui ser i, no només estar. Els professors de matemàtiques
estem avesats a explicar als nostres alumnes que una integral –a
grans trets, i no m’hi poseu gaires pegues, sisplau– ve a ser com
una suma infinita de petites quantitats, anomenades infinitèsims,
que, en certes condicions, fins i tot podem acotar i trobar-ne el
valor quasi exacte. M’agrada fer una extrapolació d’aquesta idea
matemàtica al món de les persones i pensar que, si som capaços
d’anar sumant, d’anar integrant en la nostra vida aquells
petitíssims quefers quotidians que ens omplen de joia i ens fan
pensar en positiu, potser aleshores podrem tenir la fortuna
d’aproximar el nostre ànim a un cert grau de ventura, benestar,
felicitat. No dic d’obviar les coses importants i gruixudes que al
llarg del nostre recorregut vital fan tremolar la terra sota els
nostres peus. No. Només proposo deixar enrere amb celeritat les
rutines esgotadores, les companyies tòxiques, les hores difícils i
valorar en grau extrem i guardar en el calaix de la memòria més
preuada una colla aclaparadora de petits elements que, moment a
moment, tramen la vida sencera: un somriure ple de tendresa, una
conversa amable, una visió que ens commou, la lectura d’unes
pàgines intel·ligents, els lladrucs amicals del nostre ca. I també
ajuda, per què no dir-ho, entretenir-se en allò que sembla banal,
deixar-se portar i fer que els nostres sentits engoleixin les
meravelles de la terra que ens acull: l’arbre tardoral de fulla
daurada, el sol rere el turons, el cant d’un ocell, el so de la
pluja. La fortuna és dels atrevits!
Desembre
2016. 68. Avui mengem, demà veurem!
Les
llargues tardes dels dissabtes els passàvem a la parròquia aprenent
el catecisme de pe a pa, i col·leccionant escapularis marians i
estampes de santes. Catequistes voluntaris de mirada inquisitorial
ens tenien aterrits i ningú no feia el burro: la postguerra va ser
molt llarga. Si ens havíem portat bé, el senyor rector ens donava
un tros de formatge ianqui de color carabassa i també llet amb pols
que ens preníem sense dissoldre: dúiem sempre un budell buit! Avui
mengem, demà veurem! Aquells complements nutritius formaven part de
l’ajuda alimentària que la molt cristiana i americana National
Catholic Welfare Conference feia als pobrets espanyols a través de
Càritas. Boniques llaunes daurades amb la bandera de les barres i
estrelles gravada a la tapa, arribaven a tots els pobles des del cor
dels iuesei. Tot això succeïa a mitjan segle passat –pràcticament
a la prehistòria– a canvi de l’establiment a Espanya de bases
militars americanes plenes d’enginys nuclears i del suport
incondicional a l’angelet del dictador ferrolà. Bé, el cas és
que, sens dubte, la canalla vam créixer uns centímetres de més
gràcies a totes aquelles martingales polítiques. Al cap de pocs
anys, però, ja ens havíem fet grandets i la llet americana ens
havia fet agafar mala llet universitària i això es traduïa en
violentes manifestacions estudiantils enfrontats a la grisa i
perillosa policia franquista. Dia sí, dia també, els primers a
rebre eren els vidres del banc Hispano-Americà: n’hi havien uns
quants per Barcelona! I perquè sempre eren ells els primers a rebre?
Doncs perquè els camarades del PSUC eren els que organitzaven les
ràtzies estudiantils, i Amèrica, i tot allò que s’associava al
seu nom, era l’enemic a batre! No feia ni vint-i-cinc anys que
l’esforç ianqui havia estat decisiu per esborrar el nazisme
d’Europa i ja els estàvem odiant! No sabíem res –pobres de
nosaltres i pobres d’ells– de tot allò que succeïa rere el teló
d’acer, en canvi sí que sabíem qui era el monstre principal:
Amèrica! La propaganda de l’esquerra comunista va superar en
escreix les dures realitats que els sistemes totalitaris van
implementar per tal de mantenir el poder. Gulag, reeducació,
extermini. Terror i més terror. Sí, ho confesso, jo també tenia
penjat el pòster del Che al capçal del llit. I he visitat –com a
turista amb xancletes– la tomba del comandant Guevara a Santa
Clara, a Cuba. «Hasta
la victoria siempre!»
Quina força la de les icones de l’esquerra per la joventut del
segle passat! Cuba i els barbuts amotinats: un exemple de fervor
revolucionari extrem a l’hora de prendre el poder corrupte. Però
també de desengany i misèria intel·lectual a l’hora de gestionar
la complexitat amb noves idees i no pas amb milícies populars,
repressió política i manca de llibertat. Morta la revolució i el
seu principal capitost, tornaran les màfies de sempre, ara en forma
de casinos Trump. Tothom oblidarà les consignes de Fidel i, en poc
temps, ni tan sols ningú recordarà que, mai mai, va haver-hi un
pertinaç règim comunista a la formosa illa del mar Carib.
Novembre 2016. 67. Amor
amb amor es paga!
Em sembla que era Shopenhauer qui remarcava
l'absurditat de la vida, tot posant en solfa que la voluntat que té
tot individuu per viure és transforma en una lluita permanent per
l'existència. Lluitar per poder seguir vivint per seguir lluitant.
Un panorama no gaire reeixit! Alguns d'aquests pensaments que se
m'acuden ara, a la cinquena estació, no se'm passaven pel cap, ni de
broma, quan era jove i només tenia feina a estudiar —bastant— i
empaitar —una mica— alguna mossa que volia ser empaitada! I és
que els joves són joves i ja està, que no és poca cosa! Una
persona que no és jove és una persona gran. I ningú no s’ha
d’enfadar per això. Hom pot ser gran, adult, madur i tenir molta
marxeta. Ganes d’aprendre coses noves, d’entusiasmar-se cada dia
només en veure sortir el sol, de voler viatjar i conèixer món,
d’anar a les manis, d’agradar, de seduir, de protestar, etc. Però
no cal que ningú faci el ridícul dient que està eixerit com un
gínjol i que se sent jove, si ja no ho és. Les paraules tenen el
valor que tenen i cal fer-les servir amb molta cura. Més enllà de
les xacres que van ocupant el nostre espai vital i que ens recorden
on ens trobem, no ens hem de preocupar gaire per haver deixat de ser
relativament joves. Sí, la paraula relatiu és sempre important: i
més en aquest cas! La simple observació d'una foto del meu avi, als
seus vint anys, fa dubtar de la seva jovenesa: feia dies que ja
estava de ple en el món dels adults. Ara, si agafes un individu o
indivídua de trenta anys i li dius que ja no és jove, en pots
sortir mal parat. Ei, i de quaranta o més, que el mite de l'eterna
joventut s'estén com una taca d'oli. A vegades tinc ganes de fer-me
passar pel pastor Endimió, fill de Zeus, i demanar-li a Selene,
deessa de la Lluna que em faci un petó per seguir sent eternament
jove, bell i ple de passió. Només una condició li demanaria: estar
despert, i no adormit com el pobre Endimió, objecte sexual de la
bella Selene. La mitologia grega tenia solucions per a tot! No entenc
encara com les religions monoteistes van enterrar aquest important
llegat de faules fantàstiques per substituir-les per d'altres molt
més sonses i ensopides! Aquests darrers anys, els estudis genètics
han obert la caixa dels trons dels déus, és a dir, allò que toca
el moll de l'os de la condició humana: la immortalitat. La indústria
química i farmacèutica, sempre a l'aguait dels nostres neguits més
essencials, s'ha llençat en tromba a fer-nos creure en el mite de
l'eterna joventut. De moment, ens diuen, cal fer gasto per conservar
en bon estat tot allò que es pugui. I en això estem: ep, jo, el
primer! Mentrestant, el cicle vital va fent la seva i els millors
se'n van entre silencis molt dignes. El guirigall mediàtic provocat
pel duel triomfant del caragirat més ric i vulgar del Far West no
ens ha deixat espai per plorar la veu profunda, poètica i emotiva
que moltes generacions portàvem instal·lada al fons dels nostres
cors. Amor amb amor es paga! «Com un ocell dalt d'un cable / com un
boig cantant de matinada / he intentat, simplement, ser feliç»
Leonard Cohen. Bird on the wire” 1969.
Octubre 2016. 66. Com
anell al dit!
Tothom coneix la noticia: el papa ha destituït
el bisbe de Mallorca després de saber-se que mantenia una relació
sentimental amb la seva secretària i ajudant Sònia que, com és
natural, estava casada amb un altre senyor. Davant d'aquests fets,
tots els esgarrapacristos del món mundial s'han estripat les
vestidures tot enyorant la santa inquisició i reclamant, no només
el trasllat del bisbe, sinó que el fotin fora de capellà i que es
busqui la vida. I ara! On ses vist tanta barra i deslleialtat! El cas
és que aviat farà un any que el marit, un funcionari del Consell
Insular fill d'una bona nissaga mallorquina, en veure el pa que s'hi
donava, va fer seguir la dona per un detectiu que va certificar les
nombroses visites fora d'hora a les estances privades del bisbe. Però
el cert és que no ha sortit a la llum cap foto compromesa, cap
gravació telefònica, cap testimoni: re. Re de re. El bisbe ha admès
això sí, que es tractava d'una amistat especial que, en cap cas, va
esdevenir una relació impròpia. Ah!, quina expressió més
interessant aquesta que es van inventar els advocats d'en Clínton
després de que el boss sucumbís davant la suculenta becària
Lewinski! Ara, a Mallorca, només s'ha pogut verificar un innocent
intercanvi d'anells de compromís en Déu, que duien la paraula
Caminant gravada i no pas els noms d'ambdós, tal i com algun ateu
havia fet córrer en un principi. Diu el prelat que només formaven
un grup d'oració: això sí, un petit grup format només per ells
dos, caminant. I no és bonic això? Al Face, o al Whatss tothom
forma els grups que vol, on s'intercanvien mil bestieses i ningú no
diu re. I doncs perquè aquest acarnissament amb aquest bon home que
només ha fet que expressar el seu amor més pur cap a la seva
estimada en Déu. Res de relació sentimental, ni de vincle amorós!
Pregar: només pregar i fora temptacions. A veure quants de vosaltres
serieu capaços d'aguantar-se nits senceres i caps de setmana
folgats, només resant i resant! Eh, va sigueu sincers... Després
hem sabut que l'home d'ella, o sigui el banyut en la pregària, de
nom Mariano de España —poca broma amb el nom— culpa al bisbe del
trencament de la parella. Home Mariano, si les coses no anaven gaire
bé, potser tu també hi tindries alguna cosa a veure, no? El mateix
bisbe declara a la ràdio: «La Sra. secretària, professora
d'economia a la UIB, és una excel·lent professional que ha
desenvolupat molt bé la seva tasca. Jo no he fet res de dolent”. I
jo que m'ho crec Xavier o mossèn o com sigui que m'hagi de dirigir a
tu, ex-benemèrita personalitat de la diòcesi de Palma. Diu l'espia
que els va seguir durant mesos que era el mateix prelat, a vegades
vestit amb xandall, qui li obria la porta del garatge perquè ella
tingués el cotxe aixoplugat mentre duraven les oracions. I què?
Això només vol dir que l'home bisbètic, quan convenia, també era
capaç d'arremangar-se i anar per feina com qualsevol altre mortal.
Després, ja en privat, és ben possible que la fes riure en
cantar-li antigues i cristianes melodies. «Bendita la luz del día /
y el Señor que nos la envía / ¡Bendito el Niño Jesús / bendita
Santa María! // Con Dios me acuesto / con Dios me levanto / con la
Virgen María / y el Espiritu Santo // Cuatro esquinitas / tiene mi
cama / cuatro angelitos / guardan mi alma».
Setembre 2016. 65.
Beure's el cervell!
Els últims dies d'agost s'escolen per entre
vinyes assedegades i rostolls recremats per un sol impenitent.
Mentrestant —-dibuixo aquestes línies. Encara ens queden unes
setmanes escadusseres perquè un altre estiu ens hagi passat pel
damunt. El rellotge intern s'accelera amb el pas dels anys: i de
quina manera! Una vegada algú es va entossudir, erròniament, a
fer-nos creure que la durada dels dies era una constant universal. La
culpa és d'aquests científics prepotents i les estranyes màquines
de mesurar que s'inventen! Tothom que hagi viscut prou dies, i tingui
una mica de senderi, sap que cada dia —cada any— dura el que
dura, la qual cosa només vol dir que cadascú sap com li ha anat, i
si li ha costat poc o molt d'ultrapassar. Si tens un bon llibre entre
mans, una tarda pot durar com un sospir. En canvi, un pesat que ens
doni la tabarra pot fer infinitament avorrida una estona banal. Per
cert, i parlant de llibres, em permetreu que us en citi un: «Sàpiens.
Una breu història de la humanitat». Una visió filosòfica del
progrés humà. Absolutament recomanable. La força motriu d'aquesta
evolució: la capacitat d'inventar faules, ficcions, religions. Una
sorprenent i original capacitat d'anàlisi històrica i de projecció
de futur, de principi a fi. No té ni quaranta la criatura, vegà,
catedràtic d'història a Jerusalem, de nom Yuval Noah. (no us perdeu
http://www.ynharari.com/ la seva pàgina web magnífica, exemple per
tanta ximpleria com trobem a la xarxa cada dia). Quan un pensador
planteja una idea clàssica d'una forma original i distinta, segur
que es tracta d'una persona intel·ligent i seductora. Una paraula,
aquesta última, pervertida per la modernor televisiva dels mots
maltractats, que acaben per perdre el seu autèntic significat. Ara
resulta que un seductor és un individu de bona planta amb pinta de
semental. Seductor, estimulant, suggestiu, fascinant, exquisit,
sublim, grat, amè, divertit, meravellós; aquí teniu uns quants
sinònims —d'entre quasi una centena— que dóna l'IEC, i que poc
tenen a veure amb l'accepció més comuna d'avui en dia:
conquistador. Però si fem cas a la teoria de que el nostre principal
òrgan sexual és el cervell, aleshores sí: a mi, aquest Yuval,
petit home escanyolit i d'aspecte fràgil, m'ha conquistat del tot i
les seves propostes m'inciten a pensar i pensar i, per tant, a tenir
un sexe més despert, més àgil, més delitós! Avui, tot passejant
amb el Ros —ja sabeu, el meu amic més fidel— pels camins vorers
a ca meua, m'he trobat amb l'Enric, un paio bona gent, pagès com la
copa d'un pi que ja n'ha fet més de vuitanta i tants i que es troba
en plena forma: sempre i quan —diu ell— no entréssim en detalls.
La nostra senzilla conversa sobre patates, enciams i pluja escassa,
m'ha fet pensar en el catedràtic jueu, que té la gosadia de
proposar que els nostres primers antecessors neandertals, de fa
centenars de milers d'anys, potser van entendre millor que nosaltres
de què anava tot això d'aquest meravellós viatge per la vida. Un
trànsit, aquest nostre, en el que caldria respectar l'entorn i les
bèsties que ens acompanyen, tot deixant el planeta tal i com ens el
vam trobar. Aquesta seria la clau! Avui, però, un mercadeig
insaciable, insostenible, propi de gent que s'ha begut el cervell,
sosté l'entramat polític i econòmic que ens embolcalla, tot creant
necessitats fictícies i frustracions reals que aboquen la humanitat
a un futur descoratjador.
Agost 2016. 64. Que una
puta et bufi el cul
A partir de 1969, els americans envien
successives missions tripulades a la Lluna. La primera i més
coneguda, l’Apol·lo XI, amb l’Amstrong i la seva coneguda i poc
original frase: «Un petit pas per l'home i un gran pas per a la
humanitat». Després van venir d’altres Apol·los, el XII el
mateix 69; el XIII el 70, missió fracassada; l’Apol·lo XIV i el
XV el 71. En aquesta última expedició, un dels astronautes que
anava a bord de la nau Endeavour era el coronel Jim B. Irwing –eighth
man to walk on the Moon– creient evangelista, nascut el 1930 a
Pennsilvània. Durant els tres dies que es va passejar per la Lluna
amb el seu flamant vehicle explorador Lunar Roving, Irwing es va
allunar, és a dir, va embogir. Des d'aquell moment no va deixar
d'explicar a tothom que, allà dalt, va veure Déu. El cas és que
els tres components de l’Apol·lo XV, Scott, Worden i Irwing,
s'havien endut a la Lluna centenars de valors postals que, un cop
signats, van vendre sense permís per milers de dòlars, la qual cosa
va significar la seva expulsió immediata de la NASA. Aleshores,
Irwing crea la secta religiosa High Flight Foundation, una corporació
d'estudis bíblics associada a la Universitat de Seattle. Vint anys
més tard, el nostre home llunàtic es trenca el cap pujant el mont
Ararat (5.165m), en territori kurd, ara en mans turques. El fatal
accident es va produir en la quarta —i un cop més fracassada—
expedició finançada pel la Fundació d'Alts Volts, tot intentant
trobar les restes de l’arca de Noè. La NASA, misteriosament,
falsament, va informar que l’astronauta Jim B. Irwing havia patit
un atac de cor fulminant –fatal heart attack– a casa seva, a
Colorado Springs. Però expliquem una mica de què anava tot plegat.
Es dóna la circumstància que, als anys 60, Irwin era pilot d'un
dels famosos avions espia U2 de les U.S. Air Force, des del qual, i
en una missió sobre el mont Ararat, havia fet unes sorprenents
fotografies d'una estranya anomalia orogràfica en forma d'una gran
arca. De seguida es va especular que podrien ser les restes de l'Arca
de Noé i, fins i tot, la CIA va intervenir en el cas, encarregant
una sèrie d'estudis secrets que finalment van quedar arxivats. Doncs
bé, el 71, el tossut de l'Irwing, ara com astronauta, va tornar a
fotografiar les mateixes restes congelades sota les glaceres de la
muntanya santa dels kurds, i d'aquí la seva dèria amb Noé.
Llegeixo, no sé on, que fa poc la gent de GreenPeace també ha
construït la seva pròpia Arca de Noè. Aquest vegada, però, de
cartró: una espècie de barqueta barata per fer-se la foto i cridar
l’atenció sobre el canvi climàtic. A veure si resultarà que ara,
tota aquesta colla d'ateus dels colors de l'arc de Sant Martí, també
s'han reciclat en fervorosos creients bíblics, com la gent d'aquesta
nostra Vilafranca, que no paren d'arranjar i construir nous i moderns
temples de tota mena i condició: cristians, musulmans, mormons i què
sé jo! I és que, esmaperduts i desconcertats dins el marasme social
que ens embolcalla, cerquem redempcions impossibles, tot lliurant el
nostre vacu pensament i la nostra inútil ànima a Déus immortals,
desconeguts i poderosos, que ens volen fer creure que la nostra vida
terrenal no val res. Alguns esgarrapa-cervells, beneits del cabàs,
encara intenten salvar els mobles del intel·lecte, pregonant amb
alegria que el racionalisme acabarà per imposar-se. Sí, segur que
sí! Que una puta et bufi el cul!
Juliol
2016. 63. Qui tot ho creu, tot s'ho beu!
El Institut de zoonosi Pasteur és una
institució que estudia aquelles malalties transmissibles entre els
animals i l'ésser humà. Recentment ha emès un comunicat on
desbarata la creença popular en l'eficàcia de les garrafes d'aigua
vora el llindar dels portals de les cases, per evitar les miccions de
gats i gossos. Tot va començar fa anys amb el propòsit de dissuadir
els dípters d'entrar a les cases: mosques, mosquits, tàvecs i
d'altres invertebrats enutjosos. Els més saberuts de la tribu
––moltes vegades també són els més analfabets–– asseguren
que, quan els maleïts insectes s'acosten al recipient ple d'aigua,
veuen reflectida la seva monstruosa imatge, augmentada i deformada,
amb la qual cosa fugen espaordits, potes i ales ajudeu-me. L'acurada
visió d'uns ulls complexos, formats per milers de lents
omnidireccionals, afavoriria aquesta idea tant eixelebrada i fàcil
de rebatre: un mosquit no té consciència de ser mosquit i, encara
molt menys, no sap quina cara fa un monstre de mosquit! Després, el
disbarat s'ha anat fent extensiu a gats i gossos que, pel que es veu,
endemés de ser animals mamífers, són estúpids! Així doncs els
científics han demostrat empíricament que una garrafa d'aigua no
els fa tirar enrere a l'hora de pixar-se o marcar territori: al
contrari, en molts casos encara els fa més gràcia aviar la bufeta
sobre el plàstic blavós! Però la idea és extraordinària i molta
gent se l'ha fet seva: el món sencer va ple de garrafes. Tant s'hi
val allò que dugui la Ciència: què sabran aquests descreguts! El
Ros ––ja sabeu: el meu estimat gos petaner–– reacciona molt
millor davant estímuls auditius i olfactius, que no pas visuals!
Després de dinar, acostumo a fer una becaineta comme il faut, amb
l'ajuda de National Geographic TV. Les fantàstiques imatges que
mostren sobre la vida salvatge deixen completament indiferent el Ros,
que em vigila endormiscat i només aixeca les orelles quan sent els
sons que emeten d'altres animals. Aleshores acosta el morro a la
pantalla per veure quina olor fa el llop que udola i, en comprovar
que no fa cap fortor, la cosa deixa de tenir, per ell, el més mínim
interès. La sola visió de les imatges li diu poca cosa, ja que la
freqüència en què l'ull humà capta les imatges en moviment no té
res a veure amb la dels cans. Bé, el cas és que tot això de les
garrafes d'aigua passa arreu i ara mateix: Argentina, Mèxic, Japó,
Galícia, Catalunya, arreu. Faria falta un exèrcit d'estòlids
comunicadors per explicar com ha estat possible, que una bajanada com
aquesta, hagi tingut una difusió planetària, tan veloç i massiva.
Naturalment, les xarxes socials ––aquest gran basar de sapiència
i també d'estultícia–– afavoreixen la difusió de tot tipus de
ximpleries. Tampoc no cal oblidar que moltes d'aquestes superxeries
provenen de velles i obscures tradicions religioses que molts púlpits
d'església s'han encarregat de transmetre'ns pels segles dels
segles. La solitud humana davant de la vida i de la mort ens omple de
paüra i se'ns fa feixuc pensar en el cruel destí. D'aquí, aquesta
necessitat que té la molta gent de creure en un ésser suprem
omnipotent ––el nom, que li'n donem és el de menys–– que ens
ha d'ajudar a trobar i donar sentit a la nostra existència. Tot i
així, és lícit reconèixer una visió de l’home com animal
ritual: quan desapareixen cerimonials i tradicions que semblaven
indestructibles, ens afanyem en adquirir-ne de noves. Ja ho deia el
genial Grouxo: «Aquests són els meus principis, però sinó us
agraden en tinc d'altres.» El salpàs per les garrafes d'aigua, els
sermons dels diumenge per la pantalla del mòbil, la calma i la
reflexió per ho vull, i ara mateix. Qui tot ho creu, tot s'ho beu!
Juny 2016. 62. Cada casa
és un món
La madura índia inca del Perú equatorial duu
una llarga cua trenada amb cintes de colors llampants. Passeja Rambla
avall de bracet amb un arrugat negre bantu de la Kenya equatorial,
que porta barba blanca de 6 dies i, al dit, un anell d’or que pot
valdre un ou o potser un sou. Formen una parella elegant i els
badocs, que sempre omplen aquells verals, romancegen embadalits
esguardant el pausat ritme dels vells caminants sense pressa. Si els
nostres amants primerencs ––això es nota a la llegua––
fossin més joves podrien tenir, qui sap, descendents mestissos que
potser serien negres amb aspecte indígena peruà de grans narius, o
inques de pell torrada amb els típics trets africans i el nas
esclafat. Tampoc no sabem si aprendrien primer a parlar en quítxua,
o en suahili, o directament en català o anglès. Els transports
massius per avió estan afavorint ––per primer cop a la
història–– una extraordinària barreja de persones i races, dels
quals, en alguns casos, no seríem capaços d'ubicar-ne l'origen en
un mapa. Aquesta amalgama genètica pot fer pensar que, d'aquí a
cent anys, hauran desaparegut del tot les races humanes, tal i com
fins ara les havíem conegut. Queda molt i molt lluny tot allò dels
«Altres Catalans» d'en Candel i la seva crida vers el respecte
mutu, base per la integració d'uns immigrants que aleshores
anomenàvem despectivament xarnegos. Si un català i un murciano han
tardat seixanta anys en reconèixer-se com a iguals i també com a
distints ––i encara dura i dura la pugna identitària––,
quantes generacions no caldran abans de sentir com a nostre un
immigrant, per exemple, del Pakistan? O, dit d'una altra manera:
quantes renuncies essencials a la seva qualitat humana està disposat
a fer un pakistanès per tal que, un dia, el puguem considerar, sense
reserves, com un català més? Sigui com sigui, és ell qui ha vingut
de fora i s'haurà d'adaptar; nosaltres som a casa i no volem cedir
ni un àpex en tot allò que té a veure en la nostra identitat. La
sobrecàrrega informativa que patim ––excessiva, a tothora,
insubstancial, etc.–– ens pot fer caure en l'error de creure que
coneixem cultures del tot alienes a la nostra. La realitat, però,
ens diu que no en tenim ni idea de com són els altres: cada casa és
un món! Tot i així, no és el mateix buscar-se la vida en un altre
indret per la curiositat humana d'ampliar fronteres i obrir-se a
noves cultures, que venir desplaçat per una maleïda guerra o una
cruel dictadura. La geografia dels pobles ha estat històricament
modelada pel drama dels refugiats, tràgiques víctimes de la vilesa
i la cobdícia: la maldat humana té mil cares i viu entre nosaltres.
La vella idea de l'illa d'Utopia de Thomas More, o dels
racionalistes, amb Descartes al cap davant, que sostenien que la raó
s'acabarà imposant en les relacions humanes, no deixa de ser una
molt llunyana esperança. De moment, la vella deessa Europa, bressol
d'igualtat, llibertat i lliure circulació de idees i persones, es
troba a la defensiva, atemorida enfront d'aquest nou paradigma de
societat híper-complexa que tendeix a cruspir-se el passat, com el
voraç Chronos d'en Goya.
Maig 2016. 61. Parlant,
la gent s'entén!
Des que el primer traductor de Google va entrar
en funcionament —fa només set o vuit anys— s'ha avançat molt i
molt en la babèlica tasca d'entendre llengües alienes. I que els
altres ens entenguin en la nostra! La màquina virtual de Google —de
nom foteta, GEFOTRA (GEneral FOrms of TRAnslation)— ja és capaç
de diferenciar mots i expressions complexes en llengües de
característiques morfosintàctiques molt diverses. Estem parlan de
potents i fiables màquines traductores automàtiques, basades en
complexes cadenes de lògica difusa que, en temps real, aconsegueixen
interpretacions molt acurades. La ruïna de les acadèmies d'idiomes
està cantada i els professors de llengües estrangeres hauran de
buscar-se una altra ocupació! Com se sap, de fa temps, els dos-cents
milions de cèl·lules nervioses del cerebel, a part de fer-se'n
càrrec de la motricitat dels nostres cossos, també participen en
processos que afecten el llenguatge: comprensió, expressió oral,
aprenentatge, etc. Dins d'aquest context, voldria fer-vos arribar
l'última novetat —interessantíssima— que molt aviat oferiran
les maternitats dels hospitals més importants del món. Resulta que
està a punt de sortir al mercat un xip multilingüe que es podrà
implantar sota la pell del clatell als recent nascuts. Tot plegat, es
tracta d'una senzilla microcirurgia subepidèrmica que es farà, per
telecontrol remot, des de la base d'implantacions que Google
Nanotecnics té ubicada al complex tecnològic de Mountain View,
Califòrnia. Aquesta innòcua manipulació cerebral consisteix a
implementar als nadons ––les proves fetes en adults provoquen
rebutjos sistemàtics–– un xip carregat amb mòduls
d'experimentació semàntica, i connectar-lo a la base del cerebel
amb unes quantes dotzenes de cables nanomètrics de diàmetres molt
minses. La intervenció dura deu segons i és completament indolora:
com el xip que els hi posen als gossos que, quan els punxen, només
diuen «guai!» Aquest nou invent permetrà que la canalla, quan
començi a parlar, ja podrà entendre i fer-se entendre en d'altres
idiomes. Per exemple, si un de Sitges parla —via telefònica, o
cara a cara— amb un xinès de Canton, i els dos duen el implant
posat, el xip del sitgetà digitalitza i envia les paraules catalanes
a un satèl·lit que, al seu torn, fa que GEFOTRA les tradueixi
instantàniament al xinès mandarí. Quan el xip del cap del xinès
de Xina rep, des del satèl·lit, la traducció mandarina enviada des
de la central, aleshores la cosa va al revés. És a dir que el
cantonès entén el missatge i respon amb mandarí al garrafenc que,
sense ni temps de respirar, rep les paraules mandarines en un pulcre
català. Fotre! I tot això amb dècimes de segon! Prepareu-vos tots
aquells que heu de ser pares perquè aviat us preguntaran coses, fins
fa poc, inversemblants. Volen vostès un implant L-3, amb un pack de
3 llengües romàniques, per només 1.99€ al mes? O potser els hi
convé més l'oferta premium L-10, amb un xip de 10 idiomes per 4.99€
mensuals i amb dos anys de carència? És a dir que no hauran de
pagar ni un duro fins que la criatura els hi xampurregi. Parlant, la
gent s'entén!
Abril 2016. 60. Tot bon
cavall ensopega!
El dissabte al matí anava al mercat de
Vilafranca amb el meu avi: jo tenia sis o set anys. Ens hi duia una
euga jove i assenyada que prenia tota la paciència del món quan li
posàvem els arreus i l'enganxàvem a la tartana. Renillava, contenta
de sortir del corral, mentre no deixava de moure la cua, tot
espantant les mosques colloneres. Com una noia presumida, tirava la
panxa enrere, treia pit i s’estava de respirar una estona esperant
que la cingla quedés cenyida. De seguida arribava la paraula màgica:
arri!, i la bèstia, obedient, feia rodar la tartana pels carrers de
la Granada, tot enfilant la carrerada. En prou feines havien passat
uns minuts i l’avi s’adormia, com un nen dalt d'un cotxet. Les
regnes inertes a les mans i el caliquenyo apagat als llavis i jo, que
no sabia que fer: si despertar-lo, o deixar-lo en pau dins el seu son
de vell. L'euga platejada capcinejava entre campaneig d'esquellerincs
i repicar de ferradures, damunt d'un camí empedrat que se sabia de
memòria. De fet, no calia que em preocupés de res: només havia de
fer el paper del nét/homenet que acompanya l'avi a mercat. Just quan
entràvem a la vila –avi, avi!, ja hem arribat!–, l'avi es
despertava i tot tornava a estar sota control. Deixàvem l'euga i el
carruatge en mans d'un mosso de cavalleries que, a canvi d'uns rals,
tenia cura de posar-li el morral a la bèstia i donar-li de beure. No
sé massa bé quanta estona dedicàvem a recórrer el mercat, a mi
sempre em semblava una eternitat. M'avorrien les xerrameques dels
venedors d'alls i la tabarra dels gitanos que, tant si com no, ens
volien vendre uns esclops pel fang o vés tu a saber què. Abans de
marxar, però, sempre anàvem a veure el caragolaire de la plaça de
l'Oli que, sorprenentment, i d'estranquis, sempre tenia caliquenyos
acabats d'arribar de la Cuba de Batista. L'home obria el sac i els
venia per dotzenes, empacats en paper d'estrassa, que els clients
s'afanyaven a entaforar dins la faixa. Res no feia pensar aleshores
que, amb el pas dels anys, els inoblidables dies d'infantesa
s'esvairien, difosos en una borrosa memòria, mescla de vaguetats i
somnis. Sort en tenim, però, de la nostra inesgotable capacitat de
reescriure el passat al nostre gust! D'aquí ve que a les oïdes d'un
pobre nen de poble, bon minyó i esporuguit com jo, encara m'arribin
amb nitidesa els sons dels picarols que omplien de goig i festa la
tartana del meu avi Claudi. Tot bon cavall ensopega!
Març 2016. 59. Qui té
gana, pa somia
Les xifres de les audiències televisives que
ens donen els mitjans, és a dir, quins són els programes de tv més
vistos a Espanya i també a Catalunya, fan posar els pèls de punta!
Tota una colla de canals de baixa estofa i escombrall omplen bona
part de les hores d’oci de molta gent, que es pensen que cultura és
només allò que fan per la tele. També cal comptar entre els seus
espectadors aquells a qui els agrada la conya barata i els exabruptes
que neixen a la gola dels famosos que ho són per insultar-se.
Aquesta hipòtesi de personatge planer i consumidor de tele-porqueria
abunda: a les nostres terres també i tots els coneixem. Poden ser
amics, veïns i, fins i tot, podem ser nosaltres mateixos. La majoria
són gent que constata amb indiferència –i potser enveja– el
triomf de xoriços que tenen com a única virtut el seu
desconeixement de la paraula honestedat. La brutícia mental de la
que fan gala molts dels protagonistes d'aquesta incultura televisada,
mostra la seva niciesa mental: si no parlen de merda, no saben de què
parlar. Tot el seu submón se circumscriu només a allò que fa
referència a les neurones ubicades de melic avall: simple i
escabrosa escatologia amoral. El problema rau en que l'allau de
sutzeses de certs programes d'audiència massiva, està deixant un
pòsit de llordesa colossal que serà molt difícil de pal•liar,
d'eradicar: una espècie de forat d'ozó mental i cultural
insuportable. No m'és fàcil trobar explicacions raonables a tanta
nul•litat de la raó, enfront de la clàssica i contrastada tríada:
cultura de l'esforç, importància del treball, honor de la cultura.
S'ha de dir també que les xarxes socials en són, en part,
responsables d’aquesta buidor que ens aporta la post-modernitat. La
manca de filtres, i la possibilitat de dir la teva des de l'anonimat,
dota de poca credibilitat a una part significativa d'opinions i
pàgines que poden esdevenir un gran basar de pornografia
intel•lectual i de l'altra. Em direu que sóc un exagerat i que,
mai com ara, per tenir la llibertat d'estar connectat i triar allò
que volem veure o en qui volem parlar i amb qui no. Sí, és cert:
però només per uns quants privilegiats, no pas per la immensa
majoria del personal. Fa poc, una organització suposadament cultural
va proposar una votació massiva per Internet per decidir, per
majoria, quins són avui els monuments que la gent considera com les
noves meravelles del món, enfront de les construccions mítiques del
món clàssic. I clar, varen sortir autèntiques bestieses, com ara
el Crist Redemptor de Rio de Janeiro, una espècie d'estàtua de
formigó de 30 metres, sense cap interès artístic ni històric. Ah,
la cerimònia de proclamació de les noves meravelles va ser
presidida per les estrelles més rutilants del no res: Cristiano
Ronaldo, Jennifer López, etc. Visca la democràcia cultural! Qui té
gana, pa somia!
Febrer 2016. 58. Qui no
ha, no és!
M'agrada la taula aquesta, a tocar del
finestral. Puc passar-hi hores assegut, posant cara d'interessant i
fent veure que ara m'interessen els robais de l'Omar Khayyam, ̶
només és ric aquell que busca el bé i estima / com la rosa que
culls, que, donant-se s'esfulla ̶ quan en realitat, la lírica
hedonista del Kazakhstan de fa mil anys me la bufa, i el que en
realitat m'interessa és aquesta talaia estratègica, que em dóna
una visió magnífica del carrer: m'agrada veure com passen les
dones. No sigueu tan ben pensats, això meu només és un pur
exercici d'escapisme mental i ni tan sols voldria saber-ne el nom de
cap d'elles: quina mandra! No. La roda gira i quasi torno a tenir una
edat jovenívola, innocent: ara és només un lúcid/lúdic plaer
estètic, sensual, imaginatiu. Un pur exercici d'estil: millor ser
que tenir! El dia que perdi aquesta capacitat d'observació, m'haurà
deixat d'interessar la vida. Tenim l'obligació moral i estètica de
contemplar la bellesa: protegir-la al menys amb el nostre record. Ja
ens ho feia veure Vadim que Déu va crear la dona. I si, per postres,
aquesta té el cos de la BB de l'any 1955, tenim per fi una bona raó
per creure en un Déu murri i estètic. La dona-nena de melenes al
vent, morrets suggeridors i la virtut guardada a l'armari dels mals
records, que tornava bojos a tots els homes que es creuaven en el seu
camí. Saint-Trópez, bikini, hedonisme, sexe i el misteri de la
seducció: l'amor dura per sempre, encara que aquest sempre sigui
només d'un cap de setmana inoblidable. Després de BB, sorgeixen
nombroses deesses que volen prendre el relleu: algunes fins i tot amb
molta classe. Elke Sommer, Britt Ekland, Nancy Sinatra, Elle
McPherson, Kate Moss, encara que cap d'elles no ha tingut mai la
frescor ni la classe de la BB, sobretot tenint en compte que corria
l'any 55 i fins i tot va haver d'intervenir la censura francesa, no
massa partidària de fer-se sentir... BB (1934) va ser per a Europa
allò que MM (1926) va representar a Amèrica. Brigitte/Marilyn: aire
fresc per trencar motllos massa rònecs. Vladimir Nabokov publica el
mateix any 1955 la seva Lolita, obra impensable avui en dia: potser
el rus hagués acabat a la presó per incitació al sexe infantil i
perversió de majors! Qui ho havia de dir que, en aquests temps tan
utilitaristes, alguns estiguin cada vegada més preocupats per
silenciar les idees que no són les del cànon: els titellaires
detinguts a Madrid també en són un bon exemple. Em direu que perdo
el temps pensant en totes aquestes coses improductives. Sí, és
cert. Però també vull reivindicar la utilitat de l'inútil,
parafrasejant el títol del magnífic assaig de Nuccio Ordine.
Marconi va inventar la radio i va fer una cosa útil. Però no ho
hagués aconseguit sense els estudis teòrics previs de Hertz i
Maxwell, que només investigaven i treballaven per plaer, per
estricte curiositat intel·lectual, sense pensar si allò que tenien
entre mans servia o no per a res! Per cert, a Nabokov també li
agradava molt perdre el temps amb les seves grans col·leccions de
papallones o bé plantejant complexes problemes d'escacs: pur i
meravellós plaer inútil. Qui no ha, no és!
Gener 2016-dos. 57. Cent
anys fa que és mort el ruc i encara el cul li put!
No s'ha d'estar massa informat per afirmar que,
de tots els grans esports de masses, el que té els alts dirigents
més barroers, especulatius i deshonestos, és el futbol. Aquests
dies han sortit a la llum diversos i majúsculs escàndols de
corrupció en relació a les supremes instàncies que controlen el
món del futbol: Fifa, Uefa, Rfef. Massa maletins carregats de diners
sospitosos circulant per foscos despatxos plens de mafiosos... Sí,
d'acord, hi ha hagut dimissions, destitucions, etc. Però els que
ocuparan ara el poder no són tampoc massa de fiar, ja que eren els
col·laboradors dels que ara han aconseguit fer fora. Naturalment,
els obscurs negocis generats a l'entorn de les cúpules d'aquest
esport per aquesta colla de xoriços i vividors posats ara en
evidència, es trasllada de forma natural als mateixos camps de joc,
cosa que el converteix en l'esport més brut de tots. Per què no
posar-hi una mica d’ordre en aquest desgavell que, tot i així,
continua generant tantes passions? O dit d'una altra manera, per què
el futbol no ha estat capaç de posar-se al dia en tot allò que fa
referència a l'elecció dels seus dirigents, com a l’actualització
del reglaments de joc? És una pregunta difícil de contestar, o en
tot cas, sense respostes fàcils. Per exemple: com és que, a dia
d'avui, encara no hi ha a cada partit una taula de control plena de
tècnics jurats que, cronòmetre en mà, fiscalitzin tot allò que
succeeix dins el terreny de joc, com passa ja en quasi tots els
altres esports de masses? Quina enveja, dies enrere, veure la final
de la copa del món de rugbi, amb àrbitres neutrals de veritat,
explicant en directe i per la megafonia del camp les seves decisions
que, naturalment, ningú no s'atreveix a discutir. I, per descomptat,
davant d'una situació conflictiva, si convé es para el cronòmetre
mentre un jurat analitza la jugada. Em pregunto per què no es copien
literalment alguns avenços que han introduït d'altres esports més
innovadors i dinàmics: més d'un àrbitre de camp, el cronòmetre
només corre quan ho fa la pilota, expulsions temporals, entrada i
sortida de jugadors sense cap entrebanc, faltes directes sense
barrera, passivitat, etc. etc. Tot això només faria el joc més
interessant i esportivament net, sense perdre ni un àpex
d'intensitat i alegria. I aleshores, si tanta gent opina de forma
semblant –menys els periodistes esportius, que formen part d'una
estranya casta incapaç d'opinar més enllà de l'últim partit–
per què no es fa una més que necessària posta al dia d'unes normes
obsoletes? Doncs per una raó molt senzilla i tornem al principi:
molts dels dirigents que ara remenen les cireres perdrien bona part
dels seus injustificables i escandalosos privilegis. Malauradament,
però, tampoc veiem cap força poderosa –estic pensant en un grup
dels millors equips del planeta– interessada en canviar el status
quo establert, tot i que tothom reconeix en privat les malalties
cròniques d’aquest esport. Tot plegat és una vergonya i una
ignomínia que alimentem tots aquells babaus que, com jo mateix, ens
enganxem cada setmana davant la tele i, fins i tot anem al camps, per
aplaudir o renegar a gust, segons convingui. Cent anys fa que és
mort el ruc i encara el cul li put!
Gener 2016-u. 56. A
prendre pel cup!
A l'estat central no li cal emprar la força
bruta per sotmetre'ns un cop més: en tenen prou amb un parell de
dinars del constitucional, copa i puro, inclòs! Se'n foten de
nosaltres, ens insulten, fan seus els nostres diners, ens miren
condescendents i es dediquen a coses serioses, com per exemple anar
als toros, llegir el marca o defensar sense fissures la unitat de la
finca pàtria. Així de senzill! I la veritat és que ho fan molt bé:
porten segles fent-ho i en tenen la mà trencada. Dit això, també
és l'hora de reconèixer la nostra pròpia incapacitat com a poble a
l'hora de prendre decisions polítiques de volada. Molts catalans de
bona fe, que van pel món amb el lliri a la mà, es pensaven que això
ho arreglaríem a base de grans manifestacions multicolors, diàleg,
respecte, entesa, festa, ecologisme, pacifisme, sostenibilitat i
lluita contra els desnonaments. I, no, naturalment. No és tan fàcil:
molts ja ho sospitàvem! Només ens faltava contemplar, atònits,
l'espectacle indecent i ferotge dels representants de junts pel sí
abaixant-se inútilment els pantalons, des del primer dia, davant les
exigències dels més purs entre els purs, que només ha conduit a un
suïcidi polític mai vist. Costarà anys i panys tenir una altra
oportunitat com aquesta! El nostre gran amic, l'Ansar, tenia raó:
“Els catalans, deixeu-los sols!” Podem seguir així durant unes
quantes centúries més, protestant cada 11 de setembre, fent
costellades, sardinades, sardanades i castells deu, i dient a tothom
que ens vulgui escoltar allò tant cert d'una llengua menyspreada i
un espoli fiscal digne d'una colònia africana. En sabem molt de
protestar els catalans i fins i tot diria que, en l'àmbit del plany
històric, en som els reis del mambo. Potser sí que algun dia, quan
deixem de fer l'ase i perdem la innocència, aconseguirem la
llibertat: personalment n'estic convençut. Però hem de saber que no
serà un procés indolor: ens fotran el setè de cavalleria al damunt
i no hi haurà diàleg que valgui. Ara mateix, però, estem pagant el
preu donar veu a monges que pixen fora de convent, i votar
festivament anti-sistemes més incorruptes que el braços de santa
Anna i sant Gabriel: ens falta mala llet política! Abans va la
revolta social i llibertària, que una Catalunya lliure que, per
postres, vol ser encapçalada per la sospitosa dreta del peix al cove
i els diners a Andorra. Per cert: gràcies, moltes gràcies Jordi
Pujol! Mentrestant, la majoria dels vots de la il·lusió i el somni
d'una república catalana hauran d'esperar el sorgiment d'una nova
generació de polítics de més envergadura: vint anys més
d'ignomínia i menyspreu no són res! Les CDP –Candidatures de
Divisió Popular, mal anomenades CUP– volien quedar al marge de les
decisions importants per poder desenvolupar tranquil·lament el seu
fantàstic paper de mosca collonera. Però, ai l'as, les urnes
–condicionades com mai per mitjans de comunicació controlats per
la banca– els van col·locat en primera línia de foc. I aquí els
seus simpàtics i eixerits representants, després de moltes i moltes
birres, s'han vist obligats a consumar un burlesc episodi, propi del
més genuí Groucho Marx: «No vull estar en un club que m'accepti
com a soci!» Jo, si fos en Mas, cabrejat del xivarri de la xicalla,
apostaria per un lloc a la història i plegaria donant un bon cop de
porta. Abans, però, d'anar-me'n de vacances, firmaria el decret de
noves eleccions, tot dient en veu alta i educadament: «Nois: us en
podríeu anar tots, democràticament, a prendre pel cup?»
Desembre 2015. 55. Un pa
com unes hòsties!
En una mateixa aula ens aplegàvem tots els
nens del poble d'entre 8 i 13 anys. Potser n'érem una cinquantena,
tots amb la bata ratllada i grisa com l'època mateixa. Els més
llestos ensenyaven les taules de multiplicar als més badocs, mentre
el Sr. Andreu, el mestre, no s'estava d'hòsties i les repartia a
tort i dret, per qualsevol excusa, i sense miraments, amb un regle de
fusta que feia mal de veritat. L'ordre i disciplina enforteixen
l'esperit! «Tú, niño, para la mano!» era la seva frase
predilecta: a vegades, però, la bastonada anava directament al cap.
Tenia poca paciència amb la canalla, o en tot cas, feia anys que se
li havia acabat. Era un home de costums i en tinc un record
inesborrable: tots els dimecres a la tarda, quan arribava de casa
seva per obrir l'aula, duia la bragueta descordada! Recordo
l'anècdota, molt comentada sempre pels seus alumnes, encara que poca
cosa us en puc dir: només pures especulacions gratuïtes. La
hipòtesi més versemblant era que cada dimecres, després de dinar,
tocava complir amb el deure matrimonial, i amb les emocions derivades
del tema, se li feia tard i havia de sortir corre-cuita, oblidant-se
de tancar la porta de la gàbia. En fi, coses de la vida. També
recordo els rosaris obligatoris dels dissabtes al matí a l'escola.
La cantarella de llatinades incomprensibles, orapronobis,
orapronobis, les calces del vobis, anaven a velocitats supersòniques:
quan abans acabàvem, abans baixàvem al pati. Ens avorríem i per
postres érem observats per la tèrbola mirada gens fotogènica del
militar gallec penjat a la paret: al seu costat, un falangista del
qual, de tant en tant, ens feien llegir allò tant enigmàtic de «una
unidad de destino en lo universal». Fotre: quina profunditat de
pensament! A vegades em venen al nas aquelles velles aromes
infantils. Olor del Cock de l’estufa de carbó. Olor de tinta del
tinter. Pudor de jou, de fletxes i caralsol. Olorosa pudor. Pudorosa
olor. Pudor de cabres i corral, de femta de cavall. Pudor d'encens i
de sagristia. Flaire de misèria. Passàvem les tardes del dissabte a
la parròquia, aprenent de pe a pa les oracions i el catecisme, com
els nens d'ara a les madrasses. A canvi rebíem estampes de sants i
escapularis marians que col•leccionàvem amb devoció infantil: un
pa com unes hòsties! Corrien els anys seixanta i la guerra, encara
massa propera, servia d'excusa per escampar la por. Mestres, pares i
capellans, també cagats de por, eren els encarregats de transmetre
la força de la paraula no. L'arma de la por: el no. Això no, això
tampoc, això mai! No entenc encara com no en vàrem sortir més
malparats de tanta obscuritat i fanatisme! Sort que sempre acabàvem
trobant la manera de passar pel damunt d'aquella educació perversa:
els nois, sobretot, amb la pilota. Una pilota feia miracles: corríem
a tothora rere la bola com a petits diables disfressats de kubala i,
quan fèiem un gol, teníem uns orgasmes esplèndids, sense saber
encara massa bé que significava aquesta paraula prohibida i
pecaminosa.
Novembre 2015. 54. Que
els Déus ens agafin confessats!
Guerra. Aquesta és una dura paraula que, arran
dels atacs terroristes de Paris, hem sentit dir a gent que mana molt
i als seus altaveus instal·lats als nostres mitjans de comunicació.
Un acte de guerra, diuen. El mateix argument es va fer servir per
justificar la invasió d'Iraq i d'altres guerres insensates, i ja
s'ha vist de què ha servit tanta destrucció i tanta misèria. De
re. Tant costa de reconèixer el fracàs de les polítiques de mà
dura? Carregar-nos aquells dictadors que no ens queien bé, però que
evitaven l'arribada d'aquest nihilisme desesperat, no ens ha portat
cap avenç creïble. I que ningú no em digui que, amb aquestes
paraules, justifico l'existència de cap dictador, ni que el meu
sigui un discurs pacifista de sobretaula. Les guerres de religió són
una excusa barata per justificar, des dels centres de poder, el
rentat de cervell de molts joves disposats a fer de kamikazes. Al meu
entendre tot plegat té més de guerra social, que no pas religiosa.
Res de nou sota la capa del sol. Això, però, no ens eximeix de
pensar que, sense cap religió, el món seria potser més racional,
més just. La realitat és molt tossuda i els paràmetres sota els
quals intentem trobar explicacions a fets terribles, són múltiples
i complexes. Europa no és res més que un gran mercat dibuixat per
les multinacionals, que no paren d'augmentar els seus insòlits
beneficis, mentre grans masses de treballadors pateixen els greus
efectes d'aquest campi qui pugui social. Per postres, tots els
sociòlegs diuen que la immigració cap a Europa de milions de
persones és l'únic camí real per restablir l'equilibri demogràfic
d'una població envellida i que corre un perill real de col·lapsar.
A canvi de deixar-los entrar al fals paradís europeu, però, volem
que deixin de tocar la pera amb les seves religions i les seves
costums i que es dilueixin entre nosaltres. Com si això fos fàcil
de definir, de fer. Ens em empescat un món global, dominat per
l'espantosa hidra policèfala d'internet, on tots els xoriços del
món s'amaguen sota un insuportable anonimat. Els bancs fan córrer
diners bruts sota un repugnant secret bancari i no pregunten d'on
venen, ni on van, i si van directament a finançar el terrorisme,
doncs mala sort: què hi farem! Val la pena fer-se preguntes del
tipus: quina esperança de futur té un nen de Txetxènia, o d'Iraq,
o del Sudan o de Nigèria? Bah, això no importa i no té res a veure
amb els fets de Paris, em diran alguns. Ja s'ho faran! Les respostes
han deixat de ser trivials, si és que mai ho havien estat. Els
moviments socials són comparables a sistemes caòtics, com el clima,
on les variables en estudi són tan complexes i volàtils, que una
petita variació no prevista condueix a sortides indesitjables. Ningú
ja no discuteix l'efecte papallona, aquesta interrelació
causa-efecte que genera resultats inesperats. Eliminem un sistema
polític que no ens era amable i la conseqüència és una guerra
global amb un amic infiltrat al pati de casa nostra. Sortir al carrer
amb un Kalashnikov disparar a tort i dret és un acte immoral:qui ho
dubta! Però també ho és llençar bombes teledirigides des de drons
activats a milers de quilòmetres distància, sense discriminar qui
és qui. Per la tele ho veiem cada dia i quasi ho trobem normal:
poblets sencers esbotzats i esborrats del mapa per efecte del foc
purificador. Els vius tenen nacionalitats i cultures diverses: els
morts tots són igual de morts. No hem de pensar amb sortides fàcils,
ni tampoc a curt termini: qüestions difícils requereixen solucions
complexes. No podem simplificar-ho tot a un tema només de terrorisme
i prou. Hem de considerar múltiples factors i ser conscients que res
no serà possible sense la implicació dels propis països islàmics.
Naturalment, tota la solidaritat amb les víctimes i un minut de
silenci, clar, però després calen hores i hores de diàleg per
obrir escletxes on trobar respostes de futur. L'altra cara d'aquesta
moneda només ens portarà el retorn dels califats i més misèria a
nivell global. Que els Déus ens agafin confessats!
Octubre 2015. 53. L'amo i
el gos cacen per dos!
Després de l'esclatant triomf dels catalans en
les darreres eleccions – amplia participació, somriures als
llavis–, ara hem de deixar parlar els polítics. La mateixa nit
electoral explicava jo al Ros que comptar paperetes a les urnes vol
dir prendre el pols a la societat. Les decisions dels votants són
inapel·lables, ens agradin més o ens agradin menys les opcions
guanyadores. Però veig que, per molt que m'hi escarrassi, el Ros, el
meu gos, no vol entrar en polèmica amb mi, de cap de les maneres.
Llest com és, fa veure que m'escolta, encara que tinc la certesa que
se li'n refot del tot el meu discurs. En Ros donaria la vida per mi:
n'estic segur. Sóc el seu amo i m'agrada pensar en una fidelitat
sense límits. Cada dia, plogui o faci sol, passegem junts pel
laberint de camins i corriols que recorren les vinyes i torrents que
envolten casa nostra. Tot i la sistemàtica aniquilació a què hem
sotmès a totes les espècies, més d'un dia està de sort i el seu
olfacte inversemblant focalitza la fortor d'una bèstia salvatge:
conills i senglars i guineus i teixons i perdius i... L'instint
caçador del qual està dotat, dispara en dècimes de segon els seus
músculs i surt a tota llet rere una caça impossible: els seus
congèneres del bosc dominen el medi natural molt millor que ell i
saben com desaparèixer en un plis-plas del seu camp visual. La vida
dels seus ancestres depenia de l'agudesa del seus sentits: ara ja no
tant. Un cop domesticats, tots els elements de l'espècie, llestos
com són, prefereixen trobar un amo que els hi cobreixi les
espatlles! El Ros no parla, ni falta que li fa, perquè ja parlo jo
per ell: tot el dia li dic coses i sempre m'escolta atentament,
posant sovint aquella cara que diu: bufff..., que pesat és el meu
amo. Fins i tot, la gent pel carrer murmura: un altre que ha perdut
la xaveta i parla amb el gos! Quanta soledat! Què voleu que us
digui: des de que tinc gos, m'he tornat molt més sociable! Amb un
cop de cua, un aixecada d'orelles, o un lladruc, em fa saber que vol
i què no vol, tot i que el nostre llenguatge preferit és el dels
enamorats: mirant-nos els ulls en silenci en tenim prou. No es fa
preguntes ni rumia plans de futur, només vol que algú tingui cura
d'ell i que, de tant en tant, li rasqui la panxa: això ens agrada a
tots! L'afecte que em mostra cada matí quan es desperta, sobrepassa
qualque reacció humana: no es pot explicar si no tens gos. Em direu
que tot això que rumio és molt primari i que l'home –sapiens,
sapiens– està pel damunt d'aquestes consideracions canines. No
n'estic tant segur: quan més conec i aprecio el Ros, el meu estimat
gos petaner, menys comprenc als humans com espècie. A vegades penso
que disposem d'un nombre excessiu de neurones hiperactives, que
omplen el nostre cervell de idees forassenyades i pensaments inútils.
Potser amb menys matèria gris també passaríem i, aleshores, fórem
capaços de donar-nos una vida més modesta, més equilibrada, menys
complicada... L'amo i el gos cacen per dos!
Setembre
2015-dos. 52. Estrangers a casa nostra!
No tinc l'hàbit de comentar les opinions dels
meus companys de “el 3 de Vuit”. Però avui faré una excepció.
La setmana passada, un d'aquests camarades opinants argumentava —bé,
si més no ho intentava, perquè, a vegades, se'm fa difícil seguir
el seu barroc estil narratiu, al més pur estil d'un Paco Umbral
nostrat— respecte de la hispanofòbia d'un procés independentista,
agrupat a l'entorn de Junts pel Si i comandat per uns emboscats als
quals no es possible aplicar l'epítet de catalanistes. Ara mateix,
si parlem de catalanisme, només ens queda —diu professoral als
seus esgarriats i auto-enganyats alumnes, o sigui, nosaltres—
confiar amb el bon criteri que representen els quadres del PSC i la
UDC: lliure'ns Déu de caure en el precipici d'una societat civil
desunida i fraccionada. Vull recordar-te, apreciat col·lega, que
milions de catalans que, segons el teu criteri, conformen un “nínxol
d'anacrònica sobirania” hem tingut la cautela i paciència
d'esperar i esperar durant segles, a canvi d'un menyspreu forassenyat
envers la nostra cultura i la nostra llengua: estrangers a casa
nostra! I tot això ha succeït mentre respectàvem, fil per randa,
regles de convivència estatals basades, no pas en la igualtat, sinó
més aviat en el ordenoymando del BOE. Aquest nostre personatge,
embolica que fa fort!, maquina les seves florides desqualificacions
—insuportable arrogant Mas; sectarisme simplificador; autista
geoestratègic? (sic), etc.— des d'una pretesa superioritat
intel·lectual, que ha tingut a bé auto concedir-se. Em sembla bé i
tots ho fem: només faltaria que cadascú de nosaltres no pogués ser
Napoleó, si és això el què li plau. La dificultat, però, que
tenen alguns d'agafar aquest tren carregat de raons, i que ens ha de
portar a prendre les nostres pròpies decisions, no rau en la
velocitat del comboi, ni tampoc en qui és el fogoner. No; no en
volen saber res d'aquest tren perquè, en el fons, ja se senten prou
representats per les elits que ens governen des de la capital de
l'Estat. Catalunya, doncs, té l'estatus que es mereix, com qualsevol
altre comunitat autònoma d'aquelles sorgides del café para todos ,i
aquí pau i després glòria. Tinc alguns amics que es mantenen ferms
en aquestes posicions clàssiques, que es poden resumir amb la frase
“Espanya som tots”, i els respecto, clar: com ells a mi, espero.
Però quan polemitzo amb ells per la seva nul·la capacitat d'oferir
solucions positives o d'argumentar la seva postura, obtinc sempre la
mateixa vàcua resposta: no ens cal fer res de tot això perquè la
constitució i l'estat de dret ens avalen. Acabáramos! Des de la
meva modesta opinió, és en aquest immobilisme polític-intel·lectual
que arrosseguen, on rau el seu desconcert. La innegable força del
projecte independentista i la il·lusió que desferma aquest propòsit
—tot i ser molt i molt conscients del gegantí esforç que
comportarà la ruptura pacífica amb Espanya— els confon, els
desenfoca, els aboca fora de les grans decisions històriques.
Mentrestant, desnonats per un Estat en qui encara confien cegament, i
esperant l'hora de la reforma federal que ens ha de dur al millor
dels mons possibles, l'orquestra s'entossudeix, obstinada, en el
pasodoble de la España cañí i el capità es marca uns passos de
ball al més pur estil eeeh Macarena ...aaahe!
Setembre 2015-u. 51. S'ha
acabat el bròquil!
S'acosta l'hora de la veritat. «The bròquil
is over», amb una encertada expressió que el nostre elegant Jaume
Barberà s'ha fet seva. Ha arribat l'hora de passar comptes, és a
dir de comptar-nos, encara que, a molts, només els hi agradi la
democràcia aritmètica quan aquesta els hi és favorable. No ens hem
d'enganyar, surti el que surti, ja res no tornarà a ser igual: hem
perdut la por! Voleu trencar Espanya!, ploriquegen uns. Sou uns
peseteros insolidaris!, vomiten uns altres. No us darem ni aigua!,
vociferen més enllà. Quedareu fora d'Europa i de la galàxia
sideral!, anuncien els armaguedons de sempre. Bé, que lladrin:
cavalquem! Aquest discurs infantil, rònec, mancat d'idees
constructives, ens arriba foradat com un gruyère: si hi havia algun
concepte aprofitable –penso ara amb l'estatut d'en Maragall–, el
bulímic poder central se'l va cruspir sense saber ni quin gust
tenia. No volen assabentar-se que el discurs en negatiu que ens
arriba d'arreu –des de aquí dins també–, no fa més que
alimentar les sospites que sols anirem millor. Per què, des de les
Espanyes, cap intel·lectual no proposa una sola idea, que no passi
per això tant vist i obscè de fotre-li mà a una constitució,
convertida definitivament en catecisme de la religió espanyola? Per
què no sorgeix cap idea constructiva, engrescadora, que ens faci
rumiar? Jo us ho diré: no existeix tal idea. Espanya ha viscut
secularment d'esquena a Catalunya, menys, està clar, a l'hora de
buidar les arques impositives i de intentar encotillar la nostra
llengua dins de l'àmbit familiar. «Me gustan los catalanes porqué
son gente que hace cosas», va dir no fa gaire un que mana molt i que
a la tauleta de nit hi té com a llibre de capçalera el «Marca».
Costarà molt i molt, sens dubte, però tal i com diu en Vallverdú:
les coses poden ser més senzilles que no ens pensem. Un parlament
català amb capacitat de maniobra, i sense la tutela i ofeg econòmic
actual, pot fer molta feina en molt poc temps. Unes lleis de costes,
d'immigració, d'urbanisme, d'energies renovables, d'atenció social,
de mobilitat, d'universitats, de cultura, de cobertura sanitària,
d'atenció a la gent gran, etc. etc., pensades amb criteris catalans
i executades amb els recursos sorgits de la potent fiscalitat
catalana. Uns aeroports que puguin treballar sense el vist-i-plau
d'una coneguda i ruïnosa companyia d'aeroports espanyols. Un
ensenyament que es dediqui només a la seva tasca educativa, sense
haver de defensar-se contínuament de lesives lleis espanyoles,
gestades per una cultura que no és la nostra. Uns jutges que fotin a
la garjola als xoriços, es diguin com es diguin, i no facin cara de
fàstic quan un client té la mala pensada de parlar en català. Una
policia catalana única que no hagi d'abaixar el cap cada vegada que
un jutge de pas, fa intervenir la guàrdia civil: aquests sí que són
fiables! Àngela Maria!, que diria la meva iaia, pobre dona si en
cara fos viva... Un cinema amb català, vés tu quina bestiesa! Una
República Catalana realment laica, que respecti la llibertat de
culte i no tingui crèdit amb la Banca Vaticana. Uns programes
informàtics que ens arribin en la nostra llengua i no hàgim de fer
mans i mànigues per intentar trobar una adaptació que ens permeti
l'ús del català. Una xarxa de rodalies sofisticada, del segle
vint-i-u, que ens porti de Vilafranca a Barcelona o Tarragona en vint
minuts. Unes autopistes que retornin a l'àmbit de la gestió
pública. Televisions catalanes que poguessin ser vistes arreu, sense
la ridícula intervenció tutelada d'ara. Ah!, me'n oblidava i també
volem veure onejar la senyera a Brussel·les i anar pel món amb un
passaport català, doncs clar que sí! Pedrolo ho tenia clar: «Vivim
a casa amb papers falsos». La única via per somiar: la
independència. Però alerta, molts la volem per remoure el país de
dalt a baix, per construir una societat més equitativa, més justa,
i no pas per fer-nos a mida un lifting ideològic d'aquells d'estar
per casa i que res no canvii. Seguin el fil d'en Vallverdú: el
millor de tot aquest somni, si es fa realitat, serà la sensació de
viure relaxats, sense haver de defensar-se a cada moment de les
fletxes de l'adversa fortuna de Hamlet. No serà el conte de la
lletera, és que s'haurà acabat la mala llet en aquesta sarsuela de
poca volada que fa massa segles que dura.
Agost 2015. 50. La calça
la garró, senyal de cabró!
«Ai,president, m'agrada que em remenis les
mamelles amb delit i em grapegis el teixó amb passió. Vols que em
tregui les calces? Ara mateix, aquí? No, això mai! Vols dir? Ai,
ai, m'entabanes, em mates, em moro, mira quines tremolors! Què dius
que vols que et faci? Mare meva, boss, però què dius, vols que
llepi el melindro a l’home més poderós del univers? No i no: tu
que t'has pensat! Bé, com vulguis, tu ets el que mana: ara mateix
m’hi poso. Pensa, però, per un moment, que si entrés algú al
despatx oval es trobaria tota la carn a l'olla. Sí, sí, ja sé que
tu no tens que donar explicacions a ningú, per això ets el més
gran senyor de la terra, oi? I jo, per tu, amo meu, faré el que
calgui. Espera, espera, para una mica, que m’ofego! No tinguis
tanta pressa, home! No veus que vaig perduda i en prou feines puc
respirar! No vols que em despulli del tot, my dear? Bé, tu mateix
Bill! No, no, no te'n estiguis i posa’m el puro allà on vulguis.
Així, així... Quin tros de boc el meu president! Aquí em tens,
submisa, agenollada, plena de tu; orgullosa del meu poder vestal. Si
vols, dispara'm la pistola sobre els morros, Bill, com si fossis el
mateix Buffalo!! Oh, no, no et preocupis: ja saps que soc una golafre
i tot m'ho empasso! D'on treus aquesta força, mira: tot el vestit
nou tacat. No passa res! Saps, my lord, que porto, fil per randa, els
comptes de la joia nostra d'aquestes darreres setmanes? Sí, fins ara
tenim deu melindros fins a la gola i una vessada fora de test:
precisament aquesta, tot tirant lo blanc! Mmmmmm..., quin delit.
Segur que ja en tens prou per avui? Tens feia? D'acord man force one,
ja me'n vaig. Besa'm per última vegada. Per cert: la setmana vinent
no podré venir a veure't. Que com és això? Doncs perquè un fiscal
inquisidor de ment malalta pervertida m'ha fet dir tot allò que no
volia i ara, a tu, a l'home més valent de l'univers, et voldran
fotre escales avall! Ho sento Bill... La justícia clama: la calça
al garró, senyal de cabró! Ja veuràs, darling, com els hipòcrites
de sempre et voldran humiliar, i diràs a tothom que et vulgui
escoltar la mentida més comuna: no ho faré mai més, ho sento!
Després de fer pública penitència, i ferit fins a cotes
insuportables, agafaràs la maneta de la teva comprensiva doneta i
juraràs davant la bíblia: ingodwetrust.» (Extret de «Poor
America!», memòries apòcrifes d'una jove becària de nom Mònica
L., en el vintè aniversari del presidencial joc amorós.)
Juliol 2015. 49. Llengua
de mel, llengua de cel!
Estem acostumats a un bombardeig informatiu que
no cessa d'arribar-nos d'arreu i a tothora: moltes vegades gratuït,
vacu, evitable. Diàriament omplim la pantalla del nostre feble
rebost de memòria amb esdeveniments remots, manipulats, distants,
que a l'instant se'ns difuminen en tèrboles imatges que, al seu
torn, són engolides per d'altres més noves que ens arriben en poca
estona. Aquest excés de soroll, de res no ens ajuda a l'hora de
trobar la serenor de les nostres ànimes sobreexcitades. Ens volen
fer creure, falsament, que si no coneixem allò que passa ara mateix
a la Conxinxina, esdevindrem uns desgraciats amb poques possibilitats
de fer quelcom de profit a la vida. No vaig errat si dic que una
persona adulta de fa cinquanta anys, per exemple, rebia cent, mil
vegades menys d'informació que qualsevol de nosaltres. Sí, d'acord,
ara tots estem més i millor desinformats: i què! Totes les ràdios
i televisions del món s'han encomanat d'una espècie de bogeria
col·lectiva que els obliga a passar-nos hora sí, hora també, les
noticies més fresques i que, a l'hora de la veritat són, en la
majoria dels casos una repetició de les de l'hora anterior. Bé, la
pregunta és: què pretenen? Potser els poders que ens vigiles i
tenen cura de la nostra llibertat han descobert que, mentre veiem o
escoltem noticies, no fem res que no toqui. Per cada novetat
interessant que ens arriba, hem d'empassar-nos la monòtona salmòdia
que l'acompanya. El bàlsam de les notícies, adormidora del no res:
jo, habitualment, aprofito l'avinentesa per fer una becaina. Sigui
com sigui allò que ens vulguin entabanar, no hi ha força humana
capaç d'aturar el riu de la vida. Segon a segon, el destí
s'obstina, entossudit, a dibuixar la trajectòria de cadascú: un per
un, i tots alhora. Quan som capaços d'aixecar els ulls de les
pantalles ens adonem que quan més informació, més buidor. Sort en
tenim d'aquells esdeveniments personals, únics i intransferibles,
irrellevants per a qualsevol altre persona que no siguem nosaltres
mateixos, i que nodreixen la nostra necessitat de ser únics. Aquests
punts singulars del nostre recorregut essencial conformen el nostre
caràcter i donen consistència ètica i formal al jo particular de
cadascú: qui som, i qui i què no som o no volem ser. Guardem en el
racó més íntim de la nostra memòria personal aquella mirada
inesborrable, aquella paraula dita a cau d'orella: llengua de mel,
llengua de cel! Aquella nit d'estiu en què el món es va aturar,
mentre de lluny sentíem la veu remorosa d'aquell conegut gurú de la
informació que, un cop més, s'entestava a fer-nos cinc cèntims
d'allò del tot intranscendent que potser havia succeït a milions de
quilòmetres de distància.
Juny 2015. 48. Després
d'una de llarga, una de curta!
Tenim unes taxes de fracàs escolar molt pel
damunt d'allò que caldria esperar en un país normal i això ens
assegura una societat plena de desigualtats i amb un futur poc
esperançador. I no parlem de Catalunya o d'Espanya com a fets
diferenciats: no, aquí i allà els problemes són els mateixos. La
pregunta és doncs: com hem arribat fins aquí? Bé, jo, que, com a
professor de Matemàtiques, m'he passat bona part de la meva vida
dins les aules de secundària, puc dir-hi alguna cosa al respecte amb
coneixement de causa, encara potser a alguns no els agradarà. Primer
punt: no caure en la trampa de carregar les tintes només sobre el
professorat; això fóra fals, injust i demagògic. Al contrari,
s'haurien de deixar en mans dels mestres i professors les línies
directrius necessàries pel bon govern de les escoles i instituts.
Per començar, una mesura important i radical: fer tornar a les aules
a tota la rècula de pedagogs, inspectors, sindicalistes i consellers
àulics que, com a conseqüència de la seva estima per la pedagogia,
fa anys que van fotre el camp a corre-cuita de la duresa de les aules
i del contacte diari amb l'alumnat. Des dels despatxos adjacents a
les conselleries, i sense alumnes ni sorolls pertorbadors, tota
aquesta colla han anat imposant absurds criteris compassius, que
tendeixen a considerar els nens i les nenes com si fossin uns pobres
éssers de porcellana, sense cap deure, indefensos i desemparats en
un món hostil. L'ensenyament secundari s'ha vist arrossegat a
implementar unes idees més pròpies de la primària, ja que és
d'aquí d'on provenen bona part dels que diuen què i com. Qui ho ha
dit això de que als alumnes no se’ls han d'imposar pautes de
conducte, encara que aquestes siguin difícils? Qui ha pensat aquesta
bestiesa de poder superar un curs encara que l'alumne no foti ni
brot: eliminar estímuls i rebaixar objectius castiga als més
treballadors i també als més febles. Amb l'excusa de la modernor
s'ha instaurat com una dictadura de la pedagogia mal entesa, que
prima el gaudi de l'alumne i el seu voluntarisme, per damunt de
l'esforç intel•lectual i la feina ben feta. Aleshores, quan arriba
l’hora d’estudiar de veritat i d’esprémer un cervell que porta
anys adormit, aquest es nega a treballar i la canalla se’ns
deprimeix, aclaparats per l'ansietat que els domina. De seguida
intervé tot un exèrcit de d’estòlids, farcits de títols, que
diagnostiquen i omplen de pastilles les farmacioles familiars, sense
resoldre, a la llarga, cap problema. Es fa difícil trencar aquesta
inoperant i espessa teranyina d’interessos gremials, que mai no
tirarien pedres sobre la teulada que els aixopluga: no són mesells!
Dieu-me de la vella escola, d'acord, però les incomprensibles pautes
educatives vigents són conseqüència de decisions preses durant
dècades per polítics poc preparats, assessorats per pedagogs
d’universitats a distància que no han trepitjat mai una aula amb
25 o 30 adolescents i en desconeixen l'efecte que això produeix.
Només cal veure algun debat per la tele, on gent, presumptament
competent, parla amb la boca plena de temes que sobrepassen de molt i
molt les seves capacitats. Després d'una de llarga, una de curta!
Maig 2015. 47. Burro
vell, ple de nafres!
Ja fa més de vint anys que fa vint anys que el
Serrat cantava allò d'ara que tinc vint anys, ara que encara tinc
força. Sovint parlem amb els amics de fets que vam viure fa
quaranta, cinquanta anys: sembla mentida de com s'acumulen els anys!
Burro vell, ple de nafres! Tot plegat comença a resultar massa
llunyà, massa irreal com per haver-ho viscut de veritat. A voltes la
cruesa del pas del temps se'm fa evident amb malsons on la sorra del
rellotge s'escola amb rapidesa pel forat del no retorn. Potser sí
que tot ha estat un somni, i els somnis, somnis són! A mesura que
hom es fa gran, pesa més el temps propi, alhora que s'escurça el
temps històric. Tot és més proper: el descobriment d'Amèrica, per
exemple, esdevé en vuit o nou vides com la meva d'ara!! Malgrat el
rellotge inexorable, tots tenim percepcions diverses i canviants del
pas del temps. Segur que, si tenim presa perquè l'olla comenci a
bullir, tardarà més estona a fer-ho! De jove mai penses que potser
acabaràs sent vell: vius la vida tal com ve, i ja està bé que
sigui així. Els problemes amb el rellotge vital comencen més tard:
jo penso que després de fer-ne seixanta és quan veiem que la cosa
va en serio i la juguesca comença a prendre força. Mentre escric
aquestes línies escolto la veu inconfusible d'en Raimon en un dels
famosos poemes de les "Cançons de la roda dels temps" de
l'Espriu. Em colpeix "La cançó de capvespre" que diu: el
rellotge, al blanc mur / diu com se'n va la tarda. Sovint volem ser
originals i ens traiem de la màniga expressions cultes: «Tempus
fugit», «Carpe diem», etc., per expressar que s'ha de viure al
dia. Collonades i refugi de poetes! Ens costa molt aprofitar el temps
i no sabem deixar enrere rutines inútils: no hem estat educats per
ser agosarats i el conformisme és un valor ben arrelat entre
nosaltres! "La fi de l'eternitat", (1955), dóna títol a
una de les famoses novel•les de ciència ficció de l'Asimov. En
aquesta brillant elucubració de la ciència, Asimov plantejava en un
futur llunyà societats d'homes privilegiats anomenats els "Eterns",
que eren reclutats secretament i als quals se'ls dotava de dos poders
definitius: la immortalitat i la capacitat de viatjar a través dels
temps. Alguns gurús, que viuen de la ignorància general, ens
informen aquests dies que això de fer-se vell comença a estar
passat de moda, i que en pocs anys tindrem al nostre abast productes
químics que ens permetran revertir els processos degeneratius
naturals. O sigui que aviat tindrem el primer dels poders dels
"Eterns", però a mi, què voleu que us digui, trobo més
apassionant això de poder viatjar a través dels temps. De seguida
se m'acut que, si tingués aquesta capacitat, em disfressaria de
mestre d'obres i em plantaria una temporada a l'Egipte dels faraons,
per gaudir de la construcció de la gran la piràmide de Keops!! Però
n'hi han tants de moments històrics irrepetibles... Quin
esdeveniment del passat triaríeu vosaltres per viure en directe,
pacients lectors "Eterns", si només tinguéssiu una única
oportunitat per fer-ho?
Abril 2015. 46. Una
paraula en porta d'altres
La meva amiga O enrogeix les galtes quan li dic
que està avui molt i molt interessant. Després d’uns moments
d’incertesa, abaixa la guàrdia, somriu, i se sent afalagada. Però
de seguida es refà i torna a interposar l’escut protector que li'n
dóna tanta seguretat i també molts disgustos. Caminem. La meva
amiga O quan camina i mou el seu xassís, atrau, sense voler, la
mirada de molts homes que, fins i tot giren el cap en veure-la
passar. La meva amiga O ho té tot controlat. Li agrada tenir la
sensació de tenir sota control tot allò que envolta la seva vida
privada. Això ho fa tot més fàcil, diu. I també més difícil. Si
un dia es descontrola, és perquè ella així ho vol i no perquè
d’altres ho desfermin. És una dona lliure i està acostumada a fer
la seva. Aquesta capacitat d’autogestió la fa encara més
engrescadora. Sí, la miri com la miri, és una dona apassionant. Al
menys jo la trobo captivant, propera, atractiva, sensual. No he de
callar-ho! La seva proximitat em fa sentir viu. I estic content de
tenir-la avui tan a prop. Per a mi sol. La meva amiga O parla i
parla. I riu. La faig riure. Te la menjaries quan riu. Els anhels i
les il·lusions. Els frens i les limitacions que ens posem. Allò que
faríem i allò que no volem fer. La por. Les inquietuds. Els amics.
Les il·lusions. Les solituds. Els amants. La família. La vida. Una
química irracional i complexa ens apropa. Una paraula en porta
d'altres i totes són importants, secretes, valuoses. Només per els
seus amics, i jo en soc un d’ells: guardeu-me el secret! Vora el
mar, l’embat de les ones barreja les aigües que arriben foses per
entre la nostra conversa. El meu caràcter eixut i una mica misantrop
no està habituat a aquestes intimitats. La seva conversa em
descol·loca, em complau. Vull pensar que s’hi troba bé al meu
costat. Jo també. Qui ho dubte! La meva amiga O, tan propera i tan
llunyana. Tinc unes ganes boges d’abraçar-la per la cintura i
sentir la calidesa del seu cos, la seva respiració. Si fos valent,
provaria de tastar la frescor dels seus llavis de lluna plena. —Boig!
–em diria O. Però no: no sóc valent. Per uns moments vull una
mica de contacte i li busco les mans i els ulls. No hi ha res més
humà que mirar-se els ulls i agafar-se les mans: “...et les yeux
dans les yeux, et la main dans la main...”, cantava Françoise
Hardy fa dos-cents anys. Les mans i els ulls només. Ho havia de
provar. Una dona mai no s’ofèn per això. Ella tampoc. La meva
amiga O m'aguanta la mirada i prem els seus dits entre els meus,
mentre pregunta. —Per què, per què...? Què vols dir quan dius
que...? —No vull ara trobar cap resposta, bonica: les coses són
com són. Deixa’m només estar al teu costat i sentir, amb tu, els
batecs canviants d'aquesta primavera que arriba amb força.
Març 2015. 45. No plou
mai a gust de tothom
El dia 15 arriben els Idus de Març i això,
segons la tradició romana, vol dir que potser tindrem bons auguris.
Però clar, com que no plou mai a gust de tothom, caldrà veure per a
qui seran bons: si ho són per a mi, potser no ho seran per a tu,
pacient lector. I si no que li preguntin al dictador Juli Cèsar,
assassinat el dia 15 de març del 44 a.C. En els temps de la
República Romana, ara fa uns quants segles, els anys naturals
començaven el mes de març, cosa que psicològicament era bastant
raonable: es tractava d'acabar l'any al mateix temps que l'hivern i
començar un nou cicle vital amb l'arribada de la primavera, sempre
esponerosa de verds i de vida. Però això es aigua passada i ara és
molt difícil modificar un vell calendari ple de contradiccions: els
revolucionaris francesos, comandats per Robespierre, Marat i
companyia no ho van aconseguir, ni després de tallar 30.000 colls!
Tota aquesta pensada històrica se m'acut arran de la reconstrucció
que fa poc vaig fer del rellotge de sol que, des de fa segles, marca
les hores a la façana de ca meua, a Vilobí del Penedès. La
trajectòria aparent del sol (eclíptica) queda simètricament
reflectida a la pantalla de la façana pel rastre que deixa l'ombra
del gnòmon, en un antiquíssim i dinàmic joc d'ombres xinesques que
es desplaça d'esquerra a dreta. Últimament, però, l'ombra de
l'estil anava perduda per entre les pedres d'una façana molt malmesa
i amb les marques horàries esborrades. El cas és que, ara, un cop
refeta la façana, i després dels càlculs oportuns –d’alguna
cosa m’havia de servir la meva formació matemàtica–, vaig
comprovar que el gnòmon estava ben orientat respecte la posició
geogràfica, 41º23' N; 1º41' E, i la declinació de la paret 26º30'
SE, i, per tant, l'anònim mestre d’obres que en el seu temps
l'havia construït, sabia què es feia! Bé, un cop enllestit el tema
astronòmic, amb l'ajuda del Sr. Internet, naturalment, vaig voler
fer un pas més: transformar el simple rellotge inicial en un
quadrant solar declinant una mica sucós. Per això vaig afegir els
arcs de corba que traça l'extrem de l'ombra de l'estil en els dies
astronòmics més assenyalats. Solstici d'hivern: el dia més curt,
arc superior còncau. Equinocci de primavera i equinocci de tardor:
dia i nit iguals, arc central en línia recta. Solstici d'estiu: dia
més llarg, arc inferior convex. M'està malament dir-ho, però la
veritat és que m'ha quedat d'allò més bé! Per acabar l'obra del
tot, només faltaria ara pintar-hi un lema divertit. Estic pensant
amb "La lluna m'enamora", jugant amb el contrasentit d'un
rellotge de sol enamorat de la lluna, i també com homenatge als
versos d’en Foix: “Es quan dormo que hi veig clar”, que deixen
clar que res no és clar.
Febrer 2015. 44. Embolica
que fa fort!
Passejava l'altra dia per la Rambles
barcelonines, millor dit i per ser més precisos, pel seu tram
inicial: la Rambla de Santa Mònica. Uns cartells municipals
anunciaven no sé què d'una festa ecumènica i de respecte a totes
les religions, paganes o no. Una ofrena a tots els déus, vaig
interpretar jo! Desvagat com anava, em vaig aturar uns moments en una
paradeta multicultural que tenia molt d'èxit, si més no, atenent al
nombrós grups de creients i tafaners que, com jo, feien el badoc. Us
he de confessar –aquest verb s'escau perfecte ara i aquí– que
vaig quedar anímicament estamordit en observar la parafernàlia
d'elements diversos que sobreeixien pel damunt de la taula, on uns
beatífics cristians somreien als passavolants, invitant-los a
acostar-se a les seves creients posicions. Rosaris i textos bíblics
anaven de la mà d’alcorans i sures del profeta. Els típics kipà
jueus o solideus (solideu, només a Déu) compartien espai amb els
kufiya palestins: tota una proposta angelical. Uns pergamins
mostraven una de les famoses màximes de Confuci, traduïdes del
xinès mandarí: “Una casa forta i indestructible té aquests
quatre pilars: pare valent, mare prudent, fill obedient, germana
complaent”. També m’hagués agradat poder llegir alguna de les
sempre sucoses sures medievals de l’Alcorà, que tant ens preocupen
avui en dia. Llàstima però –maleït el meu escàs bagatge
lingüístic– de no entendre gran cosa: ni de l’àrab, ni de
l'arameu, ni del sànscrit, ni del xinès, res de res, fora d'allò
que en diríem l'entorn més proper. Damunt la taula també lluïa
joiós un Menorà jueu o canelobre de set braços, ubicat al costat
d’una bandera vaticana. Vinga, embolica que fa fort! Ah!, me’n
oblidava, enmig d’aquest inversemblant poti-poti apareixia,
naturalment, una fotografia de l’inefable Oliveres, profeta del
pacifisme avant la lettre, que anava acompanyat d'una somrient monja
revolucionària que busca aixopluc a l'alou, on no hi neva ni plou. A
primera vista no s’hi veia cap exemplar del Capital d’en Marx,
però segur que, remenant una mica, l’haguéssim trobat. També
s’hi mostraven altres elements indesxifrables, pertanyents a cultes
inconnues pel que això subscriu. Tota aquesta sorprenent mescla
d'elements donava força, vida i color al parc temàtic exposat
damunt l’altar multicultural de la Rambla comtal, on s’oficiava
aquesta increïble litúrgia ecumènica. Només vaig trobar a faltar
unes cartes del tarot, unes piràmides energètiques i unes roses de
Jericó, per aconseguir un clímax esotèric de primera magnitud, que
de ben segur hauria estat l’enveja dels nombrosos bruixots de tota
mena i condició, profetes de les ciències ocultes, l’endevinació
i el no res, que avui dia envaeixen pornogràficament les nostres
xarxes de comunicació.
Gener 2015. 43. Val més
desig que fàstic!
A(37) i B(31) són parella; C(41) i D(28)
també. Viuen a E i F, respectivament. G(9) i H(8) són filles de AB.
J(7) es la filla de CD. I(10) és fill de BC, que abans havien estat
parella i que ara viu amb AB, G i H. Tot i haver acabat fatal, B i C
han refet l'amistat i ara es veuen cada quinze dies, i d'amagat, a
casa del comprensiu amic K(34), que els hi cedeix el pis que té a L.
Val més desig que fàstic! Coses de la vida, i des de fa quasi un
any, A i D també s’ho munten a casa de l’amiga M(32), que ara
viu a NY i té buit l'apartament d'N, sense que, naturalment, ni B,
ni C sàpiguen res d'aquest afer. Però tot fa pensar que aquesta
relació no durarà, ja que la magnífica activitat sexual
extra-conjugal d'AD, fa gaudir i patir D en proporcions iguals, cosa
que li comporta uns orgasmes fora de sèrie i alhora uns remordiments
extrems, que no la deixen en pau ni de dia ni de nit. La canalla de
tots quatre, G, H, I, i J van a la mateixa escola comunal del poble
d'O, però a nivells escolars diferents P, Q, R, S, com correspon a
la diversitat d'edats. Quan es troben en públic, o a l’escola amb
motiu de les reunions de pares, AB i CD porten molt bon rotllo. Fins
i tot podríem dir que són unes parelles ben avingudes, i ni el més
llest de la comunitat no podria sospitar aquest desgavell de
creuaments lúbrics. Malgrat aquest frec a frec ple de goig i
l'intercanvi de fluids corporals amb els homes propis i aliens, B i D
s'han fet amigues. Fins i tot molt amigues, i és possible que un dia
d'aquests, una de les dues deixarà anar llast, en un va intent de
netejar la seva mala consciència, i tot acabarà saltant pels aires
de mala manera. A i C també són amics però a la manera dels homes,
és a dir, es veuen de tant en tant per compartir una bona birra,
veure el Barça, deixar anar algun so onomatopeic i aquí s'acaba
tot. Tenint en compte que A no sap res de BC i C tampoc no sap res de
AD, els dos es pensen que el banyut és l'altre i ja els hi està bé
com està: visca l'amistat! La mestra d'H,T(26), no pot evitar que li
agradi molt B, la mare d'H: la seva sola presència a les reunions de
pares la destarota fins a punts insuportables. Però a T, que viu amb
U(27), el seu nòvio de sempre, li costa molt d'acceptar les seves
irrefrenables tendències lèsbiques: seria un cop molt dur per sa
mare V(65), que espera els nets amb candeletes. O sigui que, de
moment, els somnis de T seguiran el camí secret de sempre: tensió
acumulada en forma de migranya. Per altra banda, W(39), psicòleg
titulat per la universitat d'X, perd el cap cada vegada que D, la
mare de J, concerta una entrevista amb ell, per parlar del caràcter
rebec de la nena. La distància obligada del psicòleg se'n va en
orris: els ulls plens de vida, els pits plens de joia. Però ella,
càsum, no està pel joc... Cada any, el director del centre Y(51)
convoca a pares i mestres el dia de la patrona, santa Z(16) verge i
màrtir, i tota l'escola participa d'una gran festa plena d'harmonia
i germanor!
Desembre 2014. 42. Els
trons de Nadal no fan ni bé ni mal
La turmenta anunciada dibuixa la seva presència
per ponent. Per entre la tènue llum somorta que encara arriba de
l'horitzó, s'endevina un cel carregat de núvols sospitosament
immòbils dalt la cresta de la muntanya. Uns silencis estranys bufen
en totes direccions i travessen veloços els boscos que tremolen
inquiets. Arriba la nit i la memòria em porta a l'hora dels contes
folls a la vora d'un foc ple d'estelles roents: màgiques rondalles
contades a infants esporuguits, veus que arriben del més enllà,
morts que tornen del cementiri, dimonis amb banyes, bruixes amb
escombra, homes del sac: llargs hiverns d'infància sense tele ni
hòsties. Les gallines amuntegades al corral. Les rates amagades als
caus més difícils. Les eugues renillen ploroses als estables. Els
gats i els gossos al jaç del paller, dormisquejant alerta per sortir
corrents quan convingui. Avui, però, al cap dels anys, la nit torna
a ser més fosca que la gola del llop o el cul d'una guineu i ni els
més vells no recordaven uns udols del vent tan llastimosos. La
venteguera s’esmuny per sota les portes de les cases i penetra per
tots els racons. Els porticons repiquen contra les finestres i se
sent rondinar alguna porta vella mal tancada. Si parem una mica
l’oïda podem sentir bells cants de sirenes misterioses que, amb
lluna vella, l’aire traça per entre les pedres esquerdades que
omplen els racons més foscos de la vall. De sobte, espetecs rabiosos
que arriben de l'estratosfera fan pensar que la taulada del mas
s'esberlarà d'un moment a l'altra i que el món té els segons
comptats. Trona i llampegueja per ponent: l'Alzinar, les
Llombardes..., Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu.
Els trons de Nadal no fan ni bé ni mal. La pluja s’espesseix. Les
boires s’arrosseguen. Aigua i més aigua. La xemeneia fa de flauta
de Pan: tota la nit fent l'acompanyament musical de l'orquestra que
interpreta magistralment la coneguda simfonia de “Les Forces de la
Natura”, sota la tempestuosa i enèrgica direcció d’Èol i la
presència estel·lar de Thor, déu del tro. Des de la seguretat del
nostre cau privat, sento remugar en Ros, el meu cadell caçador, que
dorm sota el meu llit, encara que ni ell ni jo no dormim del tot per
culpa de les pedres que baixen del cel i reboten en els vidres de la
finestra. De matinada, una centella s’escapa de la tempesta
exhausta i, ziga-zaga, s’estavella amb estrèpit metàl·lic i
enmig d’un fort terrabastall contra la façana, encertant de ple el
forat on vivia el mussol del mas. A mig matí descobreixo la seva
silueta camuflada per entre el fullatge mig sec del roure de l'era:
l'ocell està dormint tan pinxo com cada dia! Suposo que mentre va
ser desnonat pel foc celestial, devia estar caçant algun talp
remullat i això li va salvar la vida, encara que avui mateix s'haurà
de buscar a corre-cuita un altre forat i pensar en refer el niu!
Novembre 2014. 41. La
millor paraula està per dir!
L'experiència és un vell problema. La mort és
la vella missatgera del desconsol. La memòria és una mentidera
compulsiva. Tatua’t el forat del cul amb un vers d’en Brossa i
recita'l a la tassa del vàter. El desig dormisqueja a les golfes del
morbo. L'emoció s'encomana. El talent no està renyit amb la
intel·ligència. Treballa de pressa i descansa lentament. Conversa i
guanya. Si ho tens tot, no tens res. Llegir sense interès és com
cardar sense ganes. Aproxima’t al precipici i vacil·la.
Pol·lueix-te per Sant Narcís. Les desgracies dels altres fan de
contrapès. De la por brollen tots els fantasmes. Un somriure distesa
les cordes vitals. Molts poemes no troben mai el seu poeta.
Despulla’t i digues allò què penses. L’home de la gavardina vol
la pluja. Pensar molt atrofia el múscul principal. No importa l’amor
si el sexe és pur. L’alegria i la tristesa van de la maneta. Un
moment de joia val per tot un dia de merda. Un nas a l'entrecuix
passa la prova de foc. Cremar un mort és un acte de dignitat. Cada
instant que passa és una meravella que fuig. L’estat natural de
l’ésser humà és la ganduleria. El treball dignifica el patró.
Una ratlla de coco no produeix cap efecte. Engega el seny a prendre
pel cul! Aparta’t i no facis nosa. El pobre d’esperit mostra l’or
per fer-se el ric. Estimar un gos és molt fàcil. La tendresa obre
portes blindades. Un tanga no tapa matoll, ni tampoc ho pretén. La
passió neix i mor al llit. Mai no estaràs tan bé com avui. L’atzar
dels gens fabrica monstres i genis. El futur canvia a cada moment que
passa. Les tremolors del desig arrissen els pèls del pubis. El pànic
a la llibertat du a la recerca de l’ànima. La follia i el caprici
van de bracet amb la rauxa i l’atzar. Els jutges encara llencen
gargalls a l'escopidora. Deixar per demà la feina d’avui, és
garantia de futur. Parlar amb l’amada dóna plaer, follar-hi dóna
conversa. Pispa la soga del penjat! La sardana embelleix els pits de
les fadrines i l’entrecuix dels fadrins. Sigues bon minyó i renega
com un camperol. No desitjar la bellesa és pecat. Vés a les
antípodes i demana pa amb tomàquet. El substantiu brut és molt i
molt relatiu. L’orifici més incontinent és el bucal. Si no saps
què fer, avorreix-te. L’amor arriba d’imprevist i se’n va
avorrit. L’amistat és un no res existencial. Soledat és el nom
d’una gran amiga íntima. Si vols companyia ensenya la cartera.
Cada home són mil homes. Conèixer's a si mateix és perillós. Si
s’ha de pensar una mica, millor deixar-ho córrer! El verb prometre
és gratis. Un home honrat és un idiota o un boig. La vida és un
absurd còsmic. La família és una selva plena de paranys. Si vols
ser lladre, fes-te banquer. El primer orgasme arriba d’un joc
inevitable. Les idees de vacances i el cervell a redós. Només cal
una paraula per tenir-ho tot: amor. La millor paraula està per dir!
Octubre 2014. 40. Cada
terra fa sa guerra!
S'acaba la calor i ja estem enyorant l'estiu
que, just fa quatre dies, se'n va anar. És l'hora de tornar a treure
de l'armari aquelles velles peces de tardor, que resulten
sorprenentment amistoses després de tanta sandàlia, calça curta i
samarreta amb tirants. També, però —maleïda frescor—, amb
l'arribada del fred, totes les mosses es posen d’acord per guardar
a bon recer totes les carns. O sigui que ja no veurem cap més top,
ni cap més cuixa fina, fins d’aquí a sis o set mesos. En aquest
sentit, jo prefereixo la calor sense cap mena de dubte! Sort encara
que, en el tema de gastar la vista —tot ajuda a viure!—, ens
queda el gran invent de les mitges negres sota faldilla curta. S'ha
de reconèixer que algunes noies estan molt i molt temptadores amb
mitges negres transparents, amb sanefes, carregades de dibuixos: n'hi
ha tot un univers! Dues paraules em venen de seguida al cap:
elegància i fetitxe. Quan una cosa se'ns amaga, —com un regal
embolicat—, de seguida anem encuriosits per saber-ne el contingut!
I això ens du a un dels jocs més divertits de tota la vida:
treure'ls-hi les mitges —i, si s'escau, alguna cosa més— a les
noies que frisen perquè algú els hi les tregui. O, al menys, a
intentar-ho! I qui diu mitges, diu leggins o leotards, tant si val!
Pensem que sense aquest entreteniment, que supera en escreix
qualsevol intent de raciocini, no seriem ara aquí! Per altra banda,
i canviant radicalment de tema, les vinyes, després d'haver-se
portat estupendament, han començat a pansir-se i descansar. Una
paleta de colors, càlids i carregada de cromatismes infinits, omple
el paisatge tardorenc d'unes terres exhaustes i nues: bronzes,
terrosos, taronges i canyelles fins l'arribada de la primavera. Aviat
també tornarem a sentir la fressa màgica de la pluja fina caient
damunt els pàmpols secs de les vinyes del país. Si plou, i voleu
compartir amb mi una estona de tardor, veniu a veure'm i escoltarem
amatents aquesta orquestra celestial. Seurem al porxo, a recer de
l'aigua i, mentre ens amarem amb l'espectacle de la natura, farem un
tast d'algun d'aquests vins excepcionals de noms suggeridors, que els
nostres viticultors han extret de la mateixa gola de la terra:
xarel·lo, syrah, mandó, samsó... I quan pari de ploure, passejarem
pel laberint de camins i caminois prenyats d'aromes de la terra,
mentre xerrem de tot i de res, arreglem el país i ensumem les aromes
d'un hivern que està a punt d’arribar. També, un dia d'aquests,
no sé qui, ens obligarà a canviar l'hora, conseqüència d'una
bajanada més d'aquest món modern que vol controlar i dirigir
cadascun dels nostres passos. Diuen que és l'economia, veritable
madona de les nostres vides, qui ens fa canviar el rumb natural de
les coses. Però tothom sap que cada terra fa sa guerra, i el
planeta, sigui com sigui i amb economia o sense, seguirà girant, com
sempre, a esquenes de les nostres escaramusses.
Setembre 2014. 39. Com
més mar, més vela!
Un espanyol de veritat, és a dir, un que, en
el seu ésser més profund, senti que haver nascut espanyol és una
de les millors coses que li hagi pogut passar a la vida, admet sense
problemes que hom pugui sentir-se francès i només francès, o
alemany, o congolès i que se li repanpinfli tot allò que no sigui
francès, o alemany, o congolès. Però aquest mateix espanyol,
diem-li Elviro Lindo, que mai admetrà ser nacionalista —només és
espanyol i prou, diu—, no pot entendre de cap manera que un català
no se senti espanyol. Que alguns puguin manifestar aquest disbarat de
sentir-se només catalans, li remou les tripes a Lindo, que tot i
ser, diu, una persona molt i molt pacífica, reconeix que no sap que
seria capaç de fer per treure del cap d'aquests desviacionistes una
idea tan eixelebrada. Fent un esforç considerable, aquest/a
gentilhome/gentildona pot admetre que un espanyol de Catalunya se
senti les dues coses, és a dir, català (amb restriccions) i
espanyol (sense límits). És una obvietat dir que moltes coses rares
(escric aquest article abans de l'11 de setembre) poden passar durant
aquest impasse inacabable que ens ha de dur a l'hora de la veritat i
segur que les clavegueres de l'Estat tenen carta blanca per intentar
fer esclatar el procés. Fins i tot podria ser que algun altre
espavilat amb barretina vella ens torni a sorprendre amb més calés
amagats sota les rajoles de la plaça Sant Jaume. M'és igual, ja
estic preparat per qualsevol burrada que pugui succeir, perquè res
de nou del que se'm pugui explicar invalida el fet fonamental: que no
em sento espanyol, ni francès, ni alemany, ni congolès: només
català, per molt que li dolgui a l'amic Elviro. Aquesta és una
força magnífica que ningú no em podrà mai arrabassar. I si algú
vol perdre el temps tractant-me de nacionalista, separatista o
qualque altre adjectiu barat, doncs que ho faci. Tant me fot allò
que diguin ments empobrides per un espanyolisme ranci com un pernil
de l'època colonial. I parlant de Catalunya: res de fronteres
empobridores, ni grans discursos, ni banderes gegants. Vull un estat
modern, social, inclusiu, internacionalista, neutral. Ni exèrcits
atlantistes, ni jutges injustos, ni banquers corruptes, ni
ex-polítics ben pagats i a sou de grans corporacions. Ni més ni
menys que això. Res no serà fàcil i potser no sortirà a la
primera, però ja no ens alimenten molles. Com sempre, en aquesta
nova escomesa estarem ben sols, ho hem de saber: ni ONU, ni Europa,
ni tribunals internacionals. Hem vist fins l'extenuació que no hi ha
acord possible amb els descendents dels virreis i només un cop de
força audaç, urnes mitjan, podrà treure'ns d'aquest dia de la
marmota insuportable: fets consumats. A ningú li agrada perdre la
finca: a l'Elviro Lindo, tampoc. O sigui que agafem-nos ben fort,
perquè no hi haurà marinada, sinó tramuntana dura i pura: l'Estat
no s'està d'hòsties i els avala la força, que no la raó, ni
tampoc la història. I només hi ha una manera de governar una nau
enmig d'una tempesta i amb importants vies d'aigua obertes: com més
mar, més vela!
Agost 2014-dos. 38. Una
paraula al cap de la llengua!
Qualsevol situació, per estable que sembli,
pot donar la volta quan menys hom s'ho espera. De fet, la major part
de les coses no estan mai massa temps sense canviar. Fins i tot passa
a vegades que, just quan el destí es torça, nosaltres en som
testimonis directes i de seguida notem que les coses no seran ja mai
més com eren abans d'aquell moment. La moneda de la vida té dues
cares: una de normal, per dir-ho així, i l'altra imprevisible,
perillosa. I no es pot entendre l'una sense l'altra: s'han de mirar
simultàniament. Si no, no tindríem punt de contrast, de
perspectiva, de fuga! Plorar no té sentit si no sabem riure! De
petits aprenem a viure en la imperfecció: les coses són imperfectes
i, malgrat tot, acceptables. La perfecció només existeix a les
ments febroses de les beates, tot el dia amb l'anhel d'arribar al
cel, on no hi ha ni odi ni recel. Les nostres vides ens són donades
en un paper en blanc i tot resta per dibuixar i escriure. Així
doncs, la nostra tasca vital principal consistirà en disposar els
elements desiguals que ens envolten, de manera que la composició que
finalment assolim ens sigui, com a mínim, suportable. El veloç pas
de la vida cap endavant no ens deixa reposar i hem d'estar
permanentment alerta d'aquests fluxos temporals, canviants i alhora
fixes, que ens fan estar desperts, vius. Tot i així, aquesta ruta
constant, aquest tic-tac continuu, infinit pel rellotge i finit per
nosaltres, sempre acaba per neguitejar alguns esperits covards i
pusil·lànimes, que es passen el dia lamentant-se de la seva
dissort. No sé com he vingut a parlar de filosofia, perquè estic
segur que el meu propòsit inicial no era aquest... El cas és que la
major part de les converses comencen prenent un petit fil conductor,
que ens du a vagar per l'infinit món de les idees, els noms, les
conjectures, els esdeveniments. Hi havia un temps en què diàlegs
fluïen naturals i les paraules sorgien sense problemes: només
havíem d'obrir els llavis i obeir una simple ordre d'alguna neurona
encarregada d'aquesta tasca. Ara, en canvi, els arguments s'ens
encallen als llimbs de la incertesa i ens quedem a mitja frase per
culpa de tenir aquella paraula feréstega al cap de la llengua! Ai,
aquell nom, aquella idea, aquella circumstància...!! En quin racó
de la ment s'haurà amagat tota aquesta informació! O potser pitjor:
ha fugit per sempre... Diuen que ara ens ho arreglaran a base de
fotre'ns uns xutes de dopamina/melatonina/adrenalina, que ens
deixaran com a nous. Però, ai, i si potser passa que ja tenim la
pissarra plena i gastada i ja només ens queda canviar de pissarra...
Mentre pensava tot això, intentava tornar als meus pensaments
d'abans però no podia parar el somni, així que durant una bona
estona vaig deixar que tot se m'acabés anant del cap, dolçament.
Agost 2014-u. 37. De
llibres i paraigües no se’n tornen gaires!
Amb aquest estiu tan rar que fa, no m'estranya
que comencin a succeir coses mai vistes. Com ja sabreu, milers i
milers de joves lletraferits han provocat aquesta setmana importants
aldarulls a la majoria de ciutats catalanes. Els entesos busquen
arguments convincents que puguin explicar l’estrany comportament
dels revolucionaris, que han ocupat els principals carrers de
Catalunya al crit de “Volem llegir!” Informa el diari digital “el
3 de vuit.cat” que inacabables fileres de lectors compulsius s'han
instal·lat permanentment davant les llibreries de tot el país.
Objectiu declarat: assegurar-se un exemplar d'algun dels textos dels
autors més preuats i no quedar-se en cap moment sense droga. Es veu
que les batusses per colar-se han sovintejat i, fins i tot, s'ha
escapat més d'un mastegot, davant la indiferència de la policia, a
la que tant se li'n fot si la gent llegeix o s'atonyina. Tot i així,
testimonis oculars parlen de la presència, enmig de les cues de
pacífics lectors compulsius, de nombrosos encaputxats i gent de mal
fiar, que, sense cap interès per la lectura, naturalment, no
pretenen altra cosa que carregar-se el sistema, encara que sigui a
cop de lletra. Totes les alarmes s'han encès quan s'ha sabut que en
aquests moments ningú no pot garantir la normal reposició dels
títols més esperats. Per evitar mals majors, el govern ha tret un
decret urgent que obliga les llibreries a fer jornades de tres torns,
tots els dies de la setmana. Escamots de mossos d'esquadra vigilen
les instal·lacions on les rotatives funcionen a tota màquina les
vint-i-quatre hores del dia. El gremi de llibreters ha estat posat a
caldo pels consumidors de lletres, doncs l’any passat, quan van
prendre la decisió d’establir quotes restrictives per a la
instal·lació de noves llibreries, ja es van aixecar veus sensates
que preveien que aquesta escassedat provocaria el caos actual. Els
propis novel·listes, contistes, passavolants i demés intrusos i
morts de gana, incrèduls i una mica desconfiats d'aquesta demanda
massiva de noves publicacions, han començat a treure la pols
d’aquelles narracions inèdites, guardades sota clau al calaix
immens dels fracassos personals, tot dient-se a sí mateixos: vés tu
a saber si després de tants anys...!! Algunes biblioteques de la
Diputació han hagut de ser clausurades degut al incivisme dels
lectors més empedreïts, que no tornaven els llibres en els terminis
pactats, tot esperant, potser, especular amb el valuós préstec
literari. Aquest esperit contestatari, més propi d'altres èpoques,
ha agafat a contrapeu els tertulians habituals de ràdios i
televisions, que han començat a fer les anàlisis superficials de
rigor, dient amb la veu engolada les bajanades de sempre. Fins i tot
un de graciós va intentar tancar el debat, atrevint-se a dir: de
llibres i paraigües no se’n tornen gaires!
Juliol 2014. 36. A
l'estiu, tota cuca viu!
No us daré noticia d'on visc, ni tampoc com
arribar ca meua, encara que sí us puc dir que, resseguint la riera
de Llitrà, no molt lluny de Vilobí i amb una mica de sort, trobareu
en una mateixa bèstia, un profe de mates ara jubilat, un mig
horticultor que té un hort que no se l'acaba, un mig artista plàstic
al que cada vegada li costa més acabar una peça, un mig escriptor
que fa dies intenta acabar la seva segona novel•la i moltes
fraccions menors més que, sumades, mai no arriben a donar ni un u
sencer! Sí, per un dia, parlo de mi, d'aquest que té el privilegi
de dirigir-se a tots vosaltres des d'aquest fantàstic altaveu de la
tertúlia de "El 3 de vuit". El fet de viure al camp, en
plena natura, a tocar del bosc i la riera, fa que m'hagi tornat
observador curiós de tot ésser viu que em rodeja. I us ben asseguro
que aquesta tasca sobrepassa en molt les escasses capacitats de la
meva ànima ignorant. Tot i les tones de merda, que aboquem a mans
plenes a les nostres terres —o a l'atmosfera—, segueixo veient
moltes espècies animals que han sortit indemnes d'aquest
enverinament massiu i que, amb la seva sola presència, ens alegren
els dies, aquí, per no anar més lluny, al cor del Penedès. Sí, és
cert encara: a l'estiu, tota cuca viu! Al boscos, rieres i marges de
vinya, i deixant de banda els invertebrats que donen sentit a tota la
cadena tròfica, tenim els de sempre: rates, conills, esquirols,
senglars, serps, guineus, gripaus, etc. Encara que també podem topar
amb animals menys evidents, com les fures, o potser són llúdries
petites, o què sé jo: disculpeu la meva ignorància. També veig
espectaculars llangardaixos verdosos —si no es mouen, no els veus!—
que prenen el sol tranquil•lament, a l'espera que alguna vianda
fresca es posi a l'abast de la seva llengua increïble. I no parlem
d'ocells: el puput presumit de la cresta eixerida, el mussol que dorm
amb un ull obert, camuflat entre el fullam de la morera, l'abellerol
que amb el bec caça i martelleja les abelles abans de posar-se-les
al pap, el groc de l'oriol damunt les branques d'olivera, les perdius
que caminen més de presa que el Kilian Jornet, el rossinyol que vas
a França..., els raps penats: sort d'ells que es cruspeixen una part
important de la colònia local de mosquits! Fins i tot avui, en el
meu tomb matutí per la riera, abans d'escriure aquestes notes, he
vist un animal que potser feia quaranta anys que no veia en
llibertat: una tortuga bastant ufanosa —no crec que sigui
autòctona— que nedava tranquil•lament per les aigües brutes i
pudentes del tros de riera que hi ha rere Vallformosa: nom que no fa
al seu nom...
Juny 2014. 35. Altre gall
ens cantaria!
A la majoria dels satèl·lits del nostre
sistema solar els hem (han) posat noms mitològics: Europa, Pandora,
Calipso..., tot i que, últimament, hem vist com els científics
recorren a la literatura per donar nom a satèl·lits descoberts els
últims temps: Ariel, Miranda, Oberon,... Ah!, quina força
científica la del món anglosaxó, que omple la toponímia sideral
de personatges shakespearians! També per aquí trobem algun estudiós
ibèric que afirma que Cervantes va tenir molt a veure en que una de
les llunes de Jupiter s'anomeni Ganímedes! En fi, sigui com sigui, i
a banda de debats sobre sistemes de nomenclatura, aquí, arran de
terra, la vida circula per camis senzills i carregats de la lògica
més elemental. Així podem comprovar, cada any, com les estacions
flueixen naturals, sense cap esforç aparent de forces estranyes,
encara que els científics s'entestin en explicar-nos que la terra
gira al voltant del sol en una òrbita el·líptica, i que si patatim
i que si patatam... Però els nostres avantpassats no sabien res de
moviments estel·lars i, cada any, després del descans hivernal, la
primavera apareixeria esponerosa com ara: és així i ja està. Si
aixequem, però, una mica el cap de terra tot és molt més
enrevessat! Necessitem que les coses no siguin tan simples: som
humans. Els que hi entenen diuen que som com el de Cro-Magnon, o
sigui, sapiens sapiens: la veritat és que veient el nostre dia a
dia, tampoc no n'hi havia per tant, i només amb un sapiens n'hi
havia de sobres! El fet de ser, intrínsecament, essers socials, ens
fa desenvolupar complexes capacitats de comunicació que van molt més
enllà de la simple vida animal. La mitologia, com dèiem, forma
part, ens agradi o no, d'aquests sistemes codificats de pertinença a
una comunitat. Mercuri, Venus, Gea (Terra),... són els noms romans
dels déus grecs equivalents: Hermes, Afrodita, Gaia,... De forma
inversemblant, a una part significativa del poble li agrada saber que
els seus Déus —grecs, romans o moderns— controlen la situació
des d'allà dalt, en perspectiva zenital, a milions d'anys llum de
distància. Per la meva part, jo només veig que tota aquesta colla
d'essers divins es passen el dia vaguejant, o potser creant nous mons
llunyans, vés a saber!, desentesos completament de tot allò que
afecti als pobres mortals que habiten els seus vastos territoris.
Massa feixuc i poc interessant això d'ocupar-se dels afers
particulars de totes i cadascuna de les seves criatures! És més,
des del famós dia del Gran Pet, podríem dir que la seva única
divisa ha estat un lema bastant pobre: «Folleu i apanyeu-vos!» Així
que, ben mirat, si féssim menys cas d'aquestes falòrnies divines,
perdríem menys el temps i altre gall ens cantaria!
Maig 2014. 34. Qui diu
les veritats, perd les amistats!
El caràcter mimètic d'algunes conductes
humanes està fora de dubte. Veiem per la tele un que du el nas
foradat i, com per art de màgia, en poques setmanes trobem el carrer
ple de nassos foradats. Veiem una embarassada orgullosa de la seva
gran panxa a l’aire lliure i, de sobte, sembla que totes les
embarassades s’hagin posat d’acord per lluir llurs bombos plens
de vida. Moltes vegades, però, aquests intents d'assemblar-se a no
sé qui, provoca situacions ridícules. Aquella noia pàl·lida que
du unes sabates amb plataformes de pam, vol aparentar que té les
mateixes i magnífiques gambes inabastables que Uma Thurman a The
Dangerous Liasons, o potser vol assemblar-se a l’esplèndida i
melancòlica Nicole Kidman de Virginia Wolf. Però estic segur que el
seu xassís no es mourà mai amb l’elegància de les grans
estrelles. El noi de braços musculosos i plens de tatuatges no vol
ser menys que el presumit australià Gladiator, o que el Johnny Deep
a Pirates of the Caribbean, mentre imagina les noies del barri
bocabadades al seu pas. Aquestes simulacions són conseqüència
d'una estranya inseguretat que ens acompanya tota la vida i ens fa
témer per la nostra imatge externa: no ens agrada que ens diguin la
veritat respecte les nostres limitacions físiques. Qui diu les
veritats, perd les amistats! Tenim tendència a pensar que aquest
etern joc de l’aparença corporal, és un peatge de la vida
moderna. Jo no n’estic tan segur. Segurament, els nostres
avantpassats, Sòcrates, per posar-ne un exemple llunyà, potser
estava preocupat per la seva imatge de calb incipient i es pentinava
com l’Anasagasti. Qui ho sap? Per altra banda, el cinema també en
va ple de genials propostes fraudulentes. L’art de l’aparença i
l’aparença de l’art! Orson Welles, trampós com sempre, jugava
habitualment el joc dels enganys i fa quaranta anys presentava F for
Fake, on recreava, entre d'altres, el personatge temerari i fascinant
de l'eivissenc d'adopció Elmyr d'Hory que, els anys 70, va
falsificar milers de (bones) obres d’art, fins que es va suïcidar,
aclaparat pels seus problemes amb la justícia francesa. El món de
l’art és a vegades tan fals, que és fàcil fer-ne ús i abús,
encara que sigui només per expressar la sornegueria pròpia d’un
món ple d’esnobisme! Perquè, en aquest univers farcit d’enganys,
qui té el poder de decidir què és art i què no? Qui és un
artista i qui un entabanador? Penso ara en dues pel·lícules
recents: Gambit, amb una estrafolària Cameron Díaz enredant un
pobre milionari anglès i, al mateix temps, essent ella mateixa
engalipada. I també, últimament, hem gaudit d'un genial joc
d’enganys a la gran pantalla, anomenat La migliore offerta.
Abril 2014. 33. Sa raó
no vol sa força!
A les quatre de la matinada del dilluns 16
d’abril de 1945 —69 anys no són res!— l’artilleria roja
omple de foc i pólvora una nit d’espant. Desenes de milers de
canons i carros de combat fan tremolar el cel i la terra i obren pas
a milions de soldats soviètics. El front est esclata a Polònia per
posar setge a dotze anys d’una follia demencial. A l'oest i el sud,
les forces aliades avancen sobre el cor d'Alemanya, alhora que
comencen a obrir els terribles camps de concentració nazis: la
barbàrie del Tercer Reich queda al descobert. La fi de l'espantós
somni nazi, alimentat per la idea brutal de la superioritat de la
raça ària, està a punt d’arribar a l’estació final: Berlín.
El preu d’aquesta quimera assassina és ben conegut: cinquanta
milions de morts i la destrucció de mitja Europa i part de
l’estranger. La brutalitat de totes les guerres assoleix aleshores
la seva màxima expressió de violència: mort, violació,
anorreament. Finalment, el dia 30, l'austríac, en veure-ho tot
perdut, té la decència final de fotre’s un tret. Alemanya es
rendeix: ja era hora! Tots els temps han estat plens d’exemples de
maldat col·lectiva, brutal, anihiladora, i cada segle és més
perillós que l'anterior, sobretot perquè aprenem a matar més i
millor. La indústria de la guerra és més rica que mai i feina no
els hi falta. A l’orient, a l’occident, al nord i al sud, arreu:
la gent continua morint i matant, moltes vegades sense saber-ne el
per què. Les violentes imatges que veiem als noticiaris a l’hora
de sopar ens esgarrifen, però també ens immunitzen: els morts
sempre són els altres. En tenim prou en dir: pobres desgraciats! En
el segle actual, i pels dies que portem en aquesta nova facècia, no
es podria dir pas que les coses vagin a millor. Fins i tot ens hem
inventat fabulosos enginys electrònics, teledirigits i controlats
des de despatxos amb aire condicionat, perquè ens facin la feina
bruta! Tinc molts dubtes a l’hora d’afirmar que la humanitat
sortirà per fi d’aquest atzucac històric i, a partir d’ara, el
raciocini serà la norma bàsica de la conducta humana. Jo, al menys,
no veig gaires senyals que m’omplin d’esperança. Ans al
contrari. Només cal engegar la tele a qualsevulla hora per comprovar
que les elits dirigents, o forjadores d’opinió i dotades (és un
supòsit) d’una certa intel·ligència, fa anys que estan de
vacances. Sa raó no vol sa força!
Març 2014. 32. No
tinguis por, que jo tremolo!
Un conductor anònim prem el botó verd del
comandament a distància i envia un senyal de freqüència prefixada
a l’estació de control. De resultes d’aquesta excitació
magnètica, el mecanisme receptor del circuit ha fet arribar un
impuls elèctric al relé, que, al seu torn, ha activat
electrònicament el motoret que conté l’engranatge que s’encasta
a la cremallera que dirigeix el moviment de desplaçament, per
elevació vertical i plegament del pla de la porta. Aquesta,
majestuosa, eleva els seus dos quintars de pes, fins que l’angle
díedre que formen els seus dos plans d’acer arriba a la seva
mínima expressió, moment en què s’atura de cop, tot fent un
cleck metàl·lic, vigorós, incontestable. Tot ha anat sobre rodes
perquè, en pocs segons, la porta, oberta de bat a bat, queda penjada
pel damunt del cap dels vianants, que ens afanyem a creuar la curta
distància que abasta el llindar de la porta, no fos cas. De seguida
surt del garatge un vehicle negre, car, lluent, que es planta
desafiant damunt la vorera. Darrera els vidres fumats del carruatge
s’hi endevina la silueta d’un conductor anònim que, amb un cigar
a la boca, ulleres de sol i cara de pocs amics, insinua un cap molt
petit i la butxaca ben plena. Vet aquí que l’home poca pena obre
la porta del vehicle d’on surt una bèstia negra magnífica, ca de
bona planta, orgull de gos, raça prohibida. Pel carrer de la ciutat
la bèstia solta i excitada campa uns minuts al seu aire, aixeca la
pota a cada pas, estripa les flors d’un parterre municipal, defeca
on li sembla. L’amo incívic s’ho mira des de dins el cotxe,
displicent, a mitja distància, complagut de que la fera ferotge i
sense morrió faci el que li doni la gana. Ningú no serà tan burro
de dir-li res. Pobre d’ell! El ca borda tot allò que si li posa
pel davant i fa grunys d’amenaces incertes, ensenya les dents
esmolades i, en un gest ancestral, esgarrapa el terra per afilar les
urpes. Alguns gossos no han tingut massa sort amb els amos que
l’atzar els ha assignat. Jo, si hagués de triar, escolliria el
quadrúpede, que potser encara podria reeducar. L’altre, l’animal
perillós, el de dues potes, ja no té arreglo i millor canviar de
vorera si te’l trobes de cara. També, en honor a la veritat, s’ha
de dir que molta gent sí que aplega la femta que excreten els seus
gossos i la dipositen curosament allà on pertoca. Fins i tot n’he
vist que, amb kleenex, eixuguen el cul del seu gos amb tota
delicadesa. Potser, però, ves tu a saber, més d’una d’aquestes
belles persones, tindria molts més escrúpols per netejar el pare o
la mare malalts. No tinguis por, que jo tremolo!
Febrer 2014. 31. Memòria
de pardal!
Voldria recordar quina cara hi posava jo a la
vida fa trenta anys, deu anys: un any tan sols! Tenim una feble
retentiva que no ens serveix ni per recordar la nostra fesomia de
l’any passat. A vegades comparem, erròniament, la nostra memòria
amb la d’un ordinador, i, fins i tot, al principi d’haver-n’hi,
en dèiem cervells electrònics! No hi ha res més fals! Un
ordinador, per molt potent que sigui, és només un artefacte capaç
de calcular molt i molt de pressa i d’emmagatzemar tot allò que
sigui informació: lletres, números, colors, línies, imatges, sons,
etc. Sí, d’acord. Però encara no s’ha trobat la forma de
digitalitzar una idea, una abraçada, una percepció, un gust, una
por, un record, un aroma, una mirada… Tot allò que ens fa
diferents als altres animals, és precisament el que més ens allunya
de qualsevol enginy electrònic. Deia, al principi, que oblidem gran
part d’allò que érem no fa tant. Bé, em referia bàsicament a
les imatges sobre les quals reconstruïm el nostre passat. Cada
vegada que ens mirem el mirall, estem esborrant la imatge nostra que
guardàvem d’ahir mateix. I, amb les altres persones ens passa el
mateix: només desem la última imatge, al revés d’un ordinador
que les guarda totes i cadascuna, i ho fa per sempre. Pot semblar-nos
que tenim la capacitat de veure com érem tots plegats fa dies, però
fem trampa ja que tenim fotos, etc., en les que ens hi veiem
reflectits, i això, dóna la falsa impressió que retenim el nostre
passat. Sí, clar, recordem moltes coses importants, el primer petó,
el naixement dels fills, la mort del pare… Però, en general, són
un cúmul de records imprecisos i molt difuminats en un passat
borrós. Vivim en un món d’imatges que ens hem fet nostres, però
que, en realitat, pertanyem a la memòria del giny que habitualment
ens fa companyia: ordinador, televisió, mòbil, etc. Per altra
banda, és natural recordar poca cosa d’allò que ens ha anat
passant a la vida, vull dir dels detalls d’aquests esdeveniments:
és que sinó embogiríem. No tenim la capacitat —ni la volem
tenir— de retenir tantes coses amb precisió; preferim el dia a
dia: estimar, riure, fer-la petar amb els amics, desviure'ns per una
idea, imaginar un futur ple d’il·lusions, veure el messi com la
fot a dins enmig d’un bosc de cames! De res no serveix recordar
constantment el ahir: a prendre pel sac la nostàlgia del passat! Hi
ha una cosa, però, que si que em fot haver oblidat, i és no tenir
presents les imatges de la gent estimada, quan estaven en plena
forma: el pare i la mare als quaranta anys, per exemple, o la senyora
que ens acompanya al llit, quan en tenia vint-i-cinc! Maleïda
memòria de pardal!
15 de gener 2014. 30. No
hi ha llinatge sense bagatge!
La mare novella i espantadissa i potser una
mica histèrica, viatja amb bus pendent de la seva criatura, que dorm
com una soca dins el cotxet. Sent un soroll estrany i potser res no
succeeix, però en previsió que tot plegat sigui el preàmbul
d'alguna situació anormal i perillosa pel seu al·lot, decideix
treure'l a corre-cuita del seu son profund i abraçar-lo maternal. El
nen, espantat pel somni trencat de sobte i també pel soroll del
zing-zing que la mare ha fet sonar sense voler, obre la boca i
comença a plorar desconsolat, tot perdent el plor. I per si no n’hi
havia prou, decideix cagar-se allà mateix. De seguida, l'àrea
adjacent a la seva mínima persona queda inundada per una ferum
espantosa de merda de nadó, que, per postres, comença a
regalimar-li cames avall. La pestilència és tan insuportable que,
aprofitant un semàfor en vermell, algun espavilat acciona la palanca
d'emergència i les portes del bus s'obren de bat a bat. Hòstia,
quina pudor! Amb el nas tapat i cara de fàstic, tots fugim
espaordits amb empentes i corredisses. El bus aturat provoca un embús
monumental vora la plaça del llapis, encara anomenada, oficialment,
plaça del lladre. Ara, dins el vehicle ja només hi queden tres
passatgers: la mare, que intenta nerviosa canviar-li el bolquer al
seu reietó, la conductora, que amb cara amoïnada sap que encabat li
tocarà passar el motxo i, per últim, el caganer, que ja riu i
sembla satisfet de la tabola que ha provocat. Un jove nouvingut,
hindú amb turbant i cara d’espant, potser un sikh del Panjab, ha
estat un dels primers en sortir a corre-cuita. Amb desesper comprova
que, en la gatzara que s’ha armat, la daga cerimonial que duia
embeinada dins una luxosa funda de plata, li ha caigut al terra.
Maleïda l’hora esquerpa! Desconcertat, però llest i prest, aplega
el coltell abans ningú no el toqui: això fóra fatal! Per acabar-ho
d’adobar, el turbant, desmanyotat per culpa de les corredisses, se
li ha desfet, i un tofut i vistós monyo negre que duia plegat a dins
la còfia s'ha fet visible als ulls del món. En veure l’home que
la seva imatge decorosa estava en perill, s’ha deixat anar del tot
i amb un parell de capcinades vigoroses ha desfet l’embull, donant
vida a una llarga i torbadora cua de cavall panjabi. Remugant no se
sap què o renegant de no se sap qui, l’home, orgullós de la seva
estirp, palplantat enmig de la rotllana de curiosos que s’ha format
al seu entorn, mira altiu i desafiant per si algú s’atreveix a fer
cap comentari obscè. No hi ha llinatge sense bagatge!
28 de Desembre 2013. 29.
Qui siga lladre, que siga valent!
La gran creu de pedra, que Carlomany va fer
aixecar el 801 vora els cingles de Montjuïc, no va poder superar les
fortes sacsejades dels sismes haguts el segle XI. Les darreres
troballes documentals assenyalen l’atroç terratrèmol de l’any
1022, com a responsable de que el magnífic monument se n’anés en
norris amb estrèpit. Pensem en la monumentalitat d’una creu que
tenia una alçària de 80 metres, si la comparem amb el campanar de
Santa Maria, que en prou feines en té 52. Conten testimonis de
l’època que, abans de cedir a la força de la natura, la creu va
trontollar de forma inversemblant durant més de dos minuts, com si
un poder ocult s’obstinés a frenar un balandreig impossible.
Podríem dir que el gran símbol cristià no va estar gaire de sort,
si el comparem en altres construccions verticals de la mateixa mida:
des de que va ser construïda només va aguantar a peu dret uns dos
segles. Pensem per exemple en l’obelisc que Champollion va robar
d’Egipte, per plantar-lo al cor de França. Doncs bé, després de
dos mil anys d’estada a Luxor i dos-cents més a París, encara
està dempeus! En canvi, els habitants d’altres ciutats, per
exemple els de Madrid, estarien de sort si els hi caigués al cap la
bellugadissa i horrorosa columna que Calatrava els ha instal·lat
—pobres— a la plaça Castilla. El New York Times l’ha
qualificat recentment com el monument més horrorós d’Europa, i
pensem que a Europa n’hi ha molts! Bé, el cas és que, setmanes
després del terratrèmol uns quants pagesos de les planes properes a
Barcelona es van posar d’acord per recollir les restes de pedra del
magnífic monument, amb la intenció de refer-lo quan fos possible.
Però el pas del temps i les guerres inacabables, van acabar per fer
oblidar la creu que, desgraciadament, va quedar coberta sota capes de
terra i runa. Cap el mil tres-cents, Jaume II el Just ordena al
Consell de Cent que posi en marxa una de les primeres ordenacions
comarcals extramurs de Barcelona, i va ser aleshores quan es va
plantar una creu de terme que intentava imitar, en miniatura, la
famosa creu carolíngia hissada per Carlemany mig mil·lenni abans.
D’aquí el nom actual Creu Coberta donat a un dels barris de la
ciutat relativament proper als fets esmentats. Però la història és
tossuda i s’entesta a no deixar que ens oblidem del passat. Tant és
així que, fa poc, en les obres de perforació de la línia 9 del
metro de Barcelona, la tuneladora ha topat casualment amb les famoses
pedres extraviades! La vegueria Penedès, llesta i presta, ja ha fet
una oferta a la Generalitat per adjudicar-se la creu i poder
hissar-la en alguna rotonda de les nostres principals vies de
comunicació. Qui siga lladre, que siga valent!
Novembre 2013. 28. Qui no
té sort, no cal que matinegi!
En el decurs de la nostra vida tots travessem
cruïlles vitals que poden dur-nos per camins crítics. Parlem
d’aquests moments únics en que un esdeveniment sever pot
esdevenir-nos de forma penosa, afectant la nostra existència més o
menys plàcida fins aleshores. Sovint passa que ni tan sols en som
conscients d’aquests ensurts vitals que, al llarg dels anys, passen
molt a la vora nostra, perquè ho fan de puntetes, sense fer soroll:
potser mai no sabrem si, en un moment donat, hem estat en gran perill
de morir. A vegades, però, ensumem amb esglai que alguna cosa no va
bé i que el destí pot estar posant a prova el nostre futur incert.
Tururut qui gemega ja ha rebut! Alguns se’n surten i tiren
endavant; altres es queden pel camí. Aquesta incertesa vital provoca
la por al vuit del més enllà, al no res del no ésser. Quedaríem
tots garratibats si mai veiéssim la pel·lícula d’aquesta nostra
vida secreta, filmada per un operador anònim a sou d’aquest destí
que diu quan i on. I com. Les escasses i comptades seqüències quasi
finalistes que tothom pateix al llarg de la seva vida, vistes a
càmera lenta i des d’angles de visió que no són precisament els
nostres. Allò que no ha esdevingut, però que hagués pogut ocórrer
inexorablement. El conegut i perillós joc d’atzar entre el vell
Cosmos, ordenat i raonable, contra el mil·lenari Caos, acostumat a
jugar als daus amb el nostre contracte amb data de caducitat
desconeguda. És molt curta la distància que hi ha entre estar bo,
vigorós i ple de vida, a estar pioc, fet pols, llest. Ens agafem com
un clau roent a la vella estratègia de sempre: aquestes coses només
els hi passen als altres! Pensem, insensats, que encara ens queden
pel davant un bon grapat d’anys, un abisme infinit de bones
estones. A la pràctica però, la sort pot ser-nos esquiva i fer que
només ens quedi un instant de vida, unes hores, uns dies. Vés tu a
saber, si en aquest precís instant, i per alguna punyetera i
desconeguda raó, una sola cèl·lula rebel ha renegat de l'anònim,
rutinari i discret paper funcional que, d’entrada, se li havia
assignat en algun racó del nostre cos, i ha començat reproduir-se
sense fre ni aturador. Aquestes ganes de protagonisme del minúscul
ens no passen desapercebudes pel sistema immunològic i, de seguida,
es fa evident que alguna cosa no rutlla. La gent també ho nota i
aleshores diu aquell adagi tan estúpid: «Aquest ha begut oli», amb
lo bo que és l’oli bo. El cas és que, malgrat la intervenció de
tots els bruixots de bata blanca, que de seguida donen nom a la
cèl·lula traïdora, el sistema d’equilibris corporal pot
trontollar sense remei i desplomar-se com un castell de naips damunt
la taula de joc de la vida. Qui no té sort, no cal que matinegi!
Octubre 2013. 27 Viatge
que plau, no pesa!
L’illa de Sicília —una mica més petita
que Catalunya— ha estat en el decurs dels segles una possessió
molt preuada, i això explica les històriques escabetxines que
descriuen els cronistes i en les quals els catalans també varen
estar implicats. En una Europa en plena edat mitjana, complexa i
farcida de monarquies feudals, la cosa va anar més o menys així. El
fill de Jaume I el conqueridor, Pere el Gran, compte de Barcelona,
rei d’Aragó i de València, quan mor sobtadament aquí a
Vilafranca el 1285, als 45 anys, és també rei de Sicília. Recordem
que dos anys abans, com a conseqüència de la rebel•lió popular
siciliana, coneguda com Les Vespres Sicilianes —dos mil francesos
són massacrats en una nit— el parlament sicilià revoltat decideix
atorgar la corona de Sicília al rei Pere, que ja s’havia casat
feia anys amb Constança, filla i hereva del destronat rei de
Sicília, Manfred. Així doncs, amb l’ajuda dels locals, envaeix
l’illa al capdavant d’una flota comandada pel templer i mercenari
germànic Roger de Flor, al qui acompanyen onze mil ferotges
almogàvers. L’escomesa resulta victoriosa, els francesos són
foragitats i Pere III és coronat rei de Sicília. Com a conseqüència
d’aquests fets guerrers, el comerç marítim controlat des de
Barchinona va reeixir com mai, i durant quasi dos segles navegar pel
Mediterrani exigia el permís previ dels catalans i aragonesos. S’ha
de dir que durant l’època de la dominació catalana, el sicilià,
va ser la llengua oficial de l’illa (amb el català), i mai més ho
ha estat. Bé, fins aquí aquesta història resumida, que,
naturalment, es podria matisar molt i molt. A Sicília queden avui
dia poquíssims vestigis d’aquella ocupació catalana-aragonesa:
algun Sant Jordi a façanes de velles esglésies i poca cosa més. La
mortífera activitat volcànica de l’Etna i els terratrèmols que
han assolat l’illa durant segles, no han pogut acabar del tot amb
els temples meravellosos que ens van llegar els grecs, ni tampoc han
esborrat la petja d’una arquitectura religiosa i palatina
incomparable, que inclou algunes mostres excel•lents del gòtic
català. Ah, i quasi podem parlar la nostra llengua (i menjar pa amb
tomàquet si ho demanem), perquè entre Sicília, Itàlia i
Catalunya, tenim una història més que comuna, carregada de costums
semblants. Aneu-hi i veureu que in Sicilia si sente come a casa.
Viatge que plau, no pesa!
Setembre 2013. 26. Si no
pots fer el que vulguis, fes el que puguis...
L’estiu s’acaba i potser s’acaben també
les bogeries associades a la magnífica calor que durant molts dies
ha ablanit els nostres esperits, disposats sempre a ser estovats...
En aquestes curtes i calentes nits, com que no puc fer el que vull,
faig el que puc. Per exemple, i sense anar més lluny, aprofito per
perdre el temps —quina expressió tant humana!— i, com a vell
cinèfil, torno a veure algunes d’aquelles pel·lícules impagables
que —si Déu vol— veuré encara mil vegades més. Deixeu-me que
us en recordi una: Titus (Julie Taymor, 1999), amb un cruel Anthony
Hopkins en plena forma. La directora ens fa aquesta brutal proposta
que parla d’allò de sempre: guerra, venjança, amoralitat, honor,
traïdoria, bogeria, poder. Poder i més poder. Shakespeare i el seu
“Titus Andronicus” desbordat per l’esquerra. L’orquestra de
Xavier Cugat amenitza les bacanals romanes, que són filmades a ritme
de swing, amb amorosos i etílics cossos nus que s’ho fan amb els
fills de l’emperadriu transvestits amb sostenidors i bragues de la
Perla Gris. Esplèndida Jessica Lange, fent de reina madura,
seductora, perversa. La meva retina es posa contenta encara quan
recorda la seva imatge voluptuosa, enfarinada, estirada damunt la
taula de la cuina, amb un Nicholson excitat que li grapeja
l’entrecuix sense contemplacions: El carter sempre truca dos cops
(1981), filmada un any després de l’extraordinària i terrorífica
El replandor (Kubrick). També, durant l’estiu, entre tomàquet i
tomàquet —això de l’hort és una droga dura, que no us podeu ni
imaginar— i altres propostes culinàries, he buscat el temps
suficient per llegir i rellegir algunes cosetes. Las islas de la
imprudencia, on Rober Graves ens narra les increïbles —i suïcides—
aventures espanyoles al Pacífic, a principis del XVI. El perdedor
radical, de l’escèptic i pessimista intel·lectual –i poeta—
alemany Enzensberger, demolidor i fred discurs sobre el món del
islam actual, poc inclinat al desenvolupament artístic i cultural de
les seves societats. Victus, clar, del Piñol, una lectura
obligatòria en aquests temps convulsos, més que res per ubicar-se
històricament, que bona falta ens fa a tots. Descobriment de Marin
Sorescu, romanès, que aborda les seves propostes poètiques amb unes
claus diferents de la resta d’autors. Mireu. Perspectiva: “Si
t’allunyessis una mica, / el meu amor creixeria / com l’aire
entre nosaltres. / Si t’allunyessis molt, / t’estimaria amb les
muntanyes i les aigües / i les ciutats que ens separen. / Si encara
t’allunyessis / un horitzó / al teu perfil s’afegirien el sol /
la lluna i mig cel.” Absolutament recomanable. Quan tinc un dia
apagat, o potser un xic mel·liflu, vaig a buscar ràpidament entre
la pila de llibres que guardo de mala manera, i sempre acabo trobant
la nostra Dolors Miquel, que amb el seu llenguatge descarnat,
provocador, preciós, m’omple d’energia. Primera homilia dels
cretins, IV ; “...Oh calentes verrones / que busqueu mascle! / no
us l’endinyarà / si no és amb un cogombre pansit / o amb una
albergínia tova./ I haureu de refregar-li els pixums / que li queden
als calçotets, / que ni bé no se l’espolsa!” Apa, salut!
Agost 2013. 25. Les
primeres amors són les millors
Sempre parlem de la primavera i tot allò que
la sang altera. Però jo tinc gravat al meu racó de la memòria més
personal que és durant l’estiu quan tenim més oportunitats de fer
que l’amor triomfi davant l’inevitable i melancòlic Tànatos.
Les festes majors de fa dies eren una font inesgotable d’oportunitats
sorgides a l’empara de les pulsions dictades per Eros. Sensació de
calidesa, cames que flaquegen, pols destarotat, pell de gallina.
Llavis perduts damunt de llavis desconeguts, desitjats. Cossos
entrellaçats i expectants d’allò que succeeix i —encara millor—
d’allò que pot succeir! Incredulitat d’estar vivint uns instants
com aquests! Una alenada de vida real enmig d’una fosca postguerra
plena d’encens i pors, que ara ens semblen inexplicables. Després
de somiar-ho tantes vegades per fi arriba el gran dia. I no és cap
somni. És ni més ni menys que el primer petó, tant per ella com
per a mi! Mai més no n’hi haurà cap més tan poderós com aquest!
Més que res perquè tenim dotze o tretze anys i el destí ens acaba
d’obrir les portes desconegudes del desig. Fins i tot potser de
l’amor... Un moment inesperat i màgic i amb la noia més bonica:
aquesta que ara mateix té els llavis closos damunt els nostres,
mentre les llengües juganers i assedegades exploren territoris
desconeguts on hi viu la vida mateixa. Davant la força de la natura,
els déus no cal que s’escarrassin: ja poden plegar! El gust d’una
saliva aliena, el tacte d’uns llavis preciosos que, sense
aprenentatge, no cessen d’obrir-se sense paraules. Tot allò que
havíem après en negatiu és capgira en un instant i la terra
tremola sota els nostres peus! Hem besat els llavis dolços d’una
noia que vol, i el món —oh, sorpresa— no s’ha enfonsat! No sé
vosaltres, amics, però jo encara tinc el gust d’aquell bes a la
boca i el cervell enterbolit quan recordo els seus ulls plens de
joia. M’agrada. Li agrada. L’etern i vell joc del dos en un,
sense el qual ara no fórem aquí. Tot el seu cos és un enigma! Vull
creure que el meu, per a ella, també! No sé ni què li dic! Poques
i maldestres paraules a cau d’orella no poden expressar allò que
no cal. Enmig d’una abraçada infinita, ulls clucs somnien
paradisos més íntims. No, no, avui res de fer-se preguntes
estúpides, promeses vanes o omplir els silencis de mentides de fum.
Avui només toca sentir i viure aquesta felicitat vestida de petó.
La memòria se m’esborra. Els records fonedissos que tinc d’aquells
dies potser no són falsos del tot, encara que el destí, entossudit
a fer la seva, havia ja decidit que mai més no ens abraçaríem com
aquell dia! Quan al cap dels anys, ella i jo —amants furtius d’una
esplèndida tarda d’estiu, en una festa major qualsevol— ens anem
trobant casualment, aquí i allà, riem plegats i parlem de com ens
va tot plegat, de com ens va la vida mateixa. Aleshores, dissolts
enmig d’altres amics i d’una conversa distesa i amigable, arriba
el moment en què les nostres mirades còmplices s’entrecreuen per
un instant i comprovem que, a la nineta dels nostres ulls, encara
llambreguen espurnes de foc d’aquell secret i efímer desig etern.
Les primeres amors són les millors!
Juliol 2013. 24. No hi ha
joc sense trampa
La noia de les sabates amb plataformes de pam
vol aparentar que té les mateixes i magnífiques gambes inabastables
que la Uma Thurman de les Amistats Perilloses, o potser vol
assemblar-se a l’esplèndida i sensual Nicole Kidman de Nine. No
s’adona, però que, per molt que ho intenti, les seves cames
seguiran igual de curtes que sempre. I segurament tampoc el seu
xassís mai no es mourà amb l’elegància de les grans estrelles.
El noi de braços musculosos i plens de tatuatges vol semblar-se al
guaperes australià de Gladiator, o potser al pirata Johnny Deep.
Potser així —segur— triomfarà amb les noies del barri i el
dilluns anirà content al curro, on explicarà tots els detalls: que
si això i que si allò. La senyora del carnisser es tenyeix el
cabell cada setmana, perquè els cabells blancs la fan més vella i,
què carai!, ja té temps de fer-se gran. El senyor de la senyora del
carnisser, o sigui, ell mateix, s’acaba de comprar un cotxe que
diuen que té 160 cavalls. I que agafa els 180 sense gastar més que
un metxero! Segur que quan condueix l’andròmina brillant se sent
com més segur del seu paper a la vida. I, a més a més, que s’ho
ha guanyat treballant molt i molt, tu!, i no té perquè anar donant
explicacions a ningú! D’una manera o d’una altra tots estem
aparentant contínuament molt més d’allò que fora desitjable? Els
nostres avantpassats de fa molts segles es veien abocats a fer
teatre, és a dir, Sòcrates —per citar-ne un de conegut—estava
preocupat per la seva imatge de calb incipient i per tant es
pentinava com el patètic Anasagasti? O al contrari, passava
totalment d’aquests peatges de la vida moderna. Qui ho sap! Potser
són masses preguntes per tan poques respostes. Una cosa sí que
sembla clara i és el caràcter mimètic de les conductes humanes.
Veiem per la tele un que du el nas foradat i, per art de màgia, en
poques setmanes trobem el carrer ple de nassos foradats. Veiem una
embarassada orgullosa de la seva gran panxa a l’aire lliure i, en
pocs dies, sembla que totes les embarassades s’hagin posat d’acord
per posar a la fresca —i lluir— llurs tripes plenes de vida. Jo
soc del parer que, a banda del mimetisme, l’art de semblar allò
que no s’és, ho portem arrelat en els racons més amagats de la
nostra condició humana. De la circumstància més profunda dels
nostres gens, sempre insatisfetes amb allò que els ha tocat
carretejar. L’art de l’aparença i l’aparença de l’art.
Recordem l’hongarès —eivissenc— Elmyr d'Hory que els anys 70
va falsificar milers de (bones) obres d’art, fins que, descobert,
es va suïcidar aclaparat per una previsible extradició (i presó) a
França. El món de l’art és, a vegades, tan fals en sí mateix,
que és fàcil fer-ne ús i abús, encara que sigui només per
expressar la sornegueria pròpia d’un món ple d’esnobisme. Per
què, en aquest univers farcit d’enganys, qui és el que diu què
és art i què no ho és? El públic, els espectadors? Evidentment
no! El cinema també va ple de genials propostes enganyoses, fins i
tot m’atreviria a dir que el cinema sense trampa perdria bona part
de les seves millors peces. I si no penseu amb el bocamoll de l’Orson
Welles a F for Fake. En els darrers dos anys em vénen al cap dues
pel•lícules més: Gambit (Un pla perfecte), i, des de fa pocs
dies, un genial joc d’enganys a La migliore offerta.
Juny 2013. 23. Qui mal no
fa, mal no pensa!
Passejo per Barcelona en aquest matí de juny.
De tant en tant m’agrada badar i no fer res. Fent camí, m’afarto
de grafits que tot ho empastifen de gargots indesxifrables. Tota una
cort de maldestres poetes del no res surten cada nit armats d’esprais
ofensius i deixen la seva empremta antitot. Em ve al cap en Salvat i
el seu encertat: ...escopiu a la closca pelada dels cretins! Passo
per davant d’una escola que fa olor de net i, per associació, em
ve al nas l’olor de les escoles de la nostra infància: el carbó
de l’estufa, la tinta del tinter. Olor de jou, fletxes i caralsol.
Flaire de misèria. Com aquell que no vol la cosa, durant uns segons
creuem les mirades amb una noia que m’avança amb bon pas: cara de
contenta, un llibre a les mans. I doncs, què és la felicitat?
Fàcil: un bon llibre a les mans i l'amant al cor. O a l'inrevés, ja
sabeu. Qui mal no fa, mal no pensa! Rumio i em sorprèn la dèria que
tenen els nostres capitosts de fer tancar les llibreries en dies de
festa, quan resten oberts sense problemes tot tipus d'establiments
irrellevants. Trobo casualment un antic company d’infància. Ei,
hola Pere, quan de temps! Que vell t’has fet nano, quasi que no et
reconec!, em diu sincer i sorprès l'amic desdentat i calb, que
camina coix el pobre i li plora el lacrimal. Xerrem uns minuts
inacabables, mentre intento recordar com es deia —com es diu— i
ens enganyem mútuament prometent-nos que ens trucarem per quedar.
Davant la presència inesperada i sobtada d’una amistat que fa anys
que no vèiem, caben dues solucions antagòniques. Una és mentir
sense fre i declamar amb convicció, tot mirant directament els ulls
de la víctima: ostres, com t’ho fas?, no has canviat gens ni mica!
L’altre opció, menys agraïda, més inusual, més brutal, és la
sinceritat del meu amic: mirall que no enganya. Davant meu un pare
emprenyat acompanya el seu fill a l’escola. El nen s’encalla i
costa de fer-lo seguir: no vol anar a classe! Sense contemplacions li
fot dos mastegots que ressonen a les galtes de la criatura, que ara
plora amb sentiment. A vegades penso que no hauria de ser tan fàcil
això de fer fills. Després, un cop arriben les criatures, no saben
com educar-les. Només saben dir-los allò que fa anys els deien a
ells mateixos: menja i calla, no facis això ni facis allò i que
t’estiguis quiet, collons! Sec una estona a la plaça del Sol que,
a mig matí, ja va plena de gent. Turistes, desvagats com jo, grups
d’escombriaires, una colla de col·legiales que creix massa de
pressa, alguna iaia donant menjar als coloms. Ai, senyora, que això
no està bé! De forma sorprenent, apareix un gos triangular que es
desplaça àgilment amb ajuda mecànica. M’explico. Pel que es veu,
la pobre bèstia va patir un desgraciat accident en el que va perdre
les dues potes del darrera. Ara, la part posterior del seu cos
descansa sobre una plataforma de fusta amb dues rodes, donant-li
aquest aspecte triangular. Unes corretges lligades al cos de l’animal
subjecten l’enginyós sistema. Sort encara que també va perdre la
cua, sinó potser no podria seure com ho fa... Quina fila que fa el
ca! Uns vailets l’empaiten divertits, tot intentant seguir el pas
vertiginós de la bèstia que, empès només per les potes del
davant, corre i corre damunt l'enginy que derrapa a cada gir. El seu
amo l'ha encertada de ple, perquè el gos va més content que un
gínjol i s’ha convertit en protagonista impossible d'un matí
assolellat de juny. Mentre, la vida passa !
Maig 2013. 22. Si veus
formiga no et gitis amb l’amiga!
El mes de maig, els nens de fa uns anys,
caçàvem papallones pels camps de blat plens de roselles. Algunes
d’elles lluïen ales florejades amb formes i colors impossibles: un
regal dels déus. De viu en viu, naturalment, les clavàvem amb
agulles de cap a una fullola, on aletejaven fins l’extenuació:
érem uns nens feliços, ignorants del dolor de les bèsties. A
l'escola, esperonats per un estrany esperit científic i poc
ecològic, –aquesta paraula encara no existia– fèiem
competicions per veure qui havia aconseguit caçar la papallona més
grossa i bonica: en teníem grans col•leccions. Follàvem els nius
de les caderneres i posàvem les cries en gàbies per poder sentir de
prop les seves melodies, mentre sa mare les alimentava a corre-cuita
entre els barrots: ara tu digues! No tocàvem les orenetes: duien dol
per Crist! Hòstia tu, quins temps! Les volades de les teulades
plenes de nius d’orenetes que tornaven cada any. Cadascuna al seu
niu de l’any anterior! A voltes hi havia picabaralles entre elles
per esbrinar si el niu, que ara trobaven ocupat, era de propietat
privada o bé del municipi i, per tant, d’ús lliure. De dia els
agradava fer vida social, totes juntes damunt el cable del telèfon,
formant llargues fileres xerrameques. Caçàvem moixons: deu, dotze
en una tarda. La mare s’emprenyava perquè havia de plomar els
ocells morts i era una feina poc lluïda pel poc tall que de la
bèstia sortia. Després, els coïa a la vinagreta amb cebetes:
encara en tinc el gust a la boca! Ara queden poques orenetes i uns
quants pardals que també mengen formigues: els hi agraden molt les
formigues. Encara que els mosseguin la llengua, o facin pudor d’àcid
fòrmic, no els fa res, se les mengen amb delit. En els últims anys,
molts himenòpters han hagut de canviar els seus hàbits alimentaris.
Si fa no fa, com nosaltres. La dieta bàsica d’una formiga dels
anys seixanta estava formada per grans de blat, ordi i civada dels
camps de blat, ordi i civada que omplien d’or la nostra infància.
Ara, per força, s’han hagut d’obrir als nous productes que
arriben de l’estranger i adequar els seus gustos a les noves
tendències culinàries. Llavors de gespa transgènica holandesa i
cries d’estornells australians que cauen dels nius formen part ja
del seus àpats habituals. Globalització per a tothom! Els boscos i
rierols anaven plens de boniques aranyes de colors, a ratlles,
peludes, lluents, grosses com una cirera de cor de bou. Sempre se les
veia teixint la seda o embalsamant l’últim cadàver de mosca
novella o borinot distret i s'havia d’anar amb cura per no
quedar-hi també enganxat. D’una manera o altra, tots hem
col•laborat en aquesta animalada de trencar la cadena tròfica i
carregar-nos centenars d’espècies S’ha de dir, però, que l’abús
irracional i indiscriminat de perillosos insecticides i herbicides de
tota mena en són la principal causa. Passegeu aquests dies per les
impol•lutes vinyes verdes i contempleu l’espectacle absurd de
magnífics ceps amarats de química i, això sí, lliures de molestes
companyies animals i vegetals. El cost ambiental que això suposa el
pagarem —ja l’estem pagant— en escreix. Ja no val la dita
antiga dels homes del camp: si veus formiga no et gitis amb l’amiga,
perquè poques en trobareu!
Abril 2013. 21. Al color
de rosa, l’amor s’hi posa!
Vista des d’una certa distància, la Terra és
de color blau: complexos sistemes d’ones electromagnètiques —entre
d’altres raons— provoquen aquesta percepció cromàtica del
nostre planeta. Però si toquem de peus a terra, no és el blau sinó
el verd qui mana durant bona part de l’any! Només cal saber mirar.
Traieu aquests dies el nas per la finestra i assistiu bocabadats a
l’espectacle que la primavera ens ofereix. Les nostres terres del
Penedès són sacsejades per una explosió de colors que ens omple la
retina de joia. Els colors de la terra, eixuta durant l’hivern,
donen pas a un panorama de tonalitats, on els verds en surten
clarament guanyadors. Sienes, castanys, violetes, marrons, caobes,
carabasses, sèpies i rojos, amb totes les seves variacions
cromàtiques i matisos—cendrosos, vermellosos, fumats, rovellats
—donen pas al Verd. I ho posem amb majúscula perquè el verd és
el senyor dels colors de la terra. Bé, a menys que anem al desert,
on pocs verds hi trobarem! I els verds són infinits. Per sobreviure
a la selva de la natura, les plantes les veuen de tots colors. El
verd oliva no té res a veure amb el verd alzina. I el verd de la
menta, res a veure amb el verd de la falguera. Al pèsol no li agrada
el color de la síndria. Totes les plantes són molt orgulloses de la
seva estirp i volen el seu verd personalitzat: res de semblar-se
entre elles! Els gens s’encarreguen de recordar a cada un d’aquests
éssers vius quin color ha de vestir per començar; després, el
cicle vital i el clima matisen els tons inicials. I no diguem res
dels canvis de to segons l’hora del dia: els colors de l’alba i
del capvespre. O les ombres canviants que matisen coloracions
impossibles: Victor Erice filma un Antonio López atribolat a “El
sol del mebrillo” (1992), per culpa del moviment aparent del sol.
Cada llengua està farcida de coloracions i en fem ús de forma
natural. Fins i tot podem tabular moltes de les frases fetes i mots
d’ús corrent per la via cromàtica. Un home de color, els colors
del meu equip, vermell com un pebrot, treballar com un negre. Amb el
color negre hem d’anar amb peus de plom: sovint podem emprar termes
que poden ser titllats de racistes! Humor negre, punt negre (en una
carretera amb molts accidents), novel·la negra, mercat negre, pesta
negra, caixa negra (avió), cobrar —o pagar —en negre (sovint i
sempre que podem), veure-ho negre (fosc, difícil). Ferit d’arma
blanca, lliurar un xec en blanc, tenir carta blanca, votar en blanc,
nit en blanc, tir al blanc, quedar-se en blanc (en un examen), una
blanca (nota que dura dos temps i equival a dos negres). I les dues
alhora: negre sobre blanc (expressar una idea amb claredat), en blanc
i negre (sense color). Fer-se un blau, un casc blau (soldat de
l’ONU), planeta blau, zona blava, sang blava, blaugrana.
Blanc-i-blau: periquito! Menjar-se un marró! Un dia gris (en
negatiu); una eminència gris (en positiu i negatiu). Febre groga
(asiàtica), pàgines grogues, camagroc. Rosa i blau (nenes i nens),
roig (comunista), alerta roja, telèfon vermell, números vermells,
planeta roig (Mart). Verd (ecologista), un verd (un bitllet de
dòlar), estar verd (inexpert), ser un vell verd. Rosa: que l’amor
s’hi posa!
Març 2013. 20. No diguis
mal del dia que passat no sia!
El joc del son és el més murri, ningú mai no
l’ha guanyat! Il·lús serà qui provi de fer-ho! Mai no sabem el
moment just en què ens adormim. Esperem desperts que arribi el son
i, just quan ho fa, ja estem fora de joc fent nones. T’adorms, tan
sí com no, i el món descansa de tu una estona: quina sort! Endemés,
el malparit arriba sense avisar, de cop i volta, amb traïdoria:
inspires despert, expires adormit. I alerta, que el son no vol
tramposos, eh, que si un no dorm, es mor de no dormir. Ja sabeu la
dita popular: qui juga no dorm i qui dorm no peca. Doncs què voleu
que us digui: quasi millor dormir poc! Entreson em desperto esverat
enmig d’un malson en què somiava que perdia el son. Potser només
han estat imaginacions meves: el mirall del lavabo no sap dir-me res
al respecte. Ja fa dies que no m’agrada gaire allò que veig a
l’altre cantó de la meva simetria. Quan, de bon matí, em miro a
l’espill traïdor, voldria veure la imatge més favorable que tinc
de mi mateix: aquella en què s'hi veia un jove en plena forma que se
m’assemblava i s’anava a menjar el món, just ara fa no tants
anys. Potser algú hauria d’inventar un mirall virtual, amic
trampós i amable, que donés imatges pròsperes, encara que fossin
fraudulentes i fora de temps. Just m’acabo de llevar, el dia és
espès. Potser no he dormit bé. Massa coses al cap! Dutxa, dents,
cafè. No me’n adono i ja sóc al carrer: ni jo sé com hi he
arribat! El metro va ple de noies interessants que no paren de llegir
llibres i d’homes pallussos que llegeixen premsa esportiva o
gratuïta. Bé, tampoc no cal exagerar: també s'hi veuen homes i
dones que no llegeixen res, potser ni tan sols en saben! Ara, durant
el trajecte cap a la feina, només es tracta de distreure una estona
la vista i contemplar alguna de les enigmàtiques dones que, absents,
avancen per les pàgines del seu llibre. És evident que estan més
acostumades a aprofitar els temps morts, a tenir sempre diverses
iniciatives entre les mans, a pensar alhora en mil històries de
casa, del dia a dia: la canalla, la feina, les amigues, el sapastre
del seu home. Diuen que el llegir fa perdre l’escriure: quina bola
tan grossa! Llegir és guanyar: mai no sobra. Bandejat per les
brusques frenades del comboi, m’agafo a la barra de subjecció per
no caure i fer el ridícul. Agarrada a la mateixa barra i a un pam de
distància hi és ella: jove, bella, encisadora, texans ajustats,
ulleres de muntura metàl·lica, cabells humits, botes de mitja
canya, una floreta tatuada al canell dret. Tot ho té al seu lloc:
quina intel·ligència la de la natura! Enmig de la flaire àcida
d’un vagó embullat de gent, estimulo els receptors olfactius i
m’arriba l’aroma delitós d’una epidermis que mai no tastaré.
Tan a la vora i tan lluny! De reüll observa el meu interès visual
per la seva estampa, somriu una mica i, sense paraules, em diu: mira
una mica i prou, babau, que tot això que veus no és per a tu! Li
torno el somriure amable, tot dient-li sense paraules: gràcies per
dedicar-me quatre segons. Amb poca cosa en tinc prou i sóc de bon
conformar. Mira per on, sembla que el dia encara s’arreglarà una
mica... No diguis mal del dia que passat no sia!
Febrer 2013. 19. Qui
manco hi sap, més hi diu!
Sento per la tele una dona que es fa dir
psicòloga i diu, parlant de no sé quin tema, que cada persona
hauria d’aprendre a controlar els seus instints additius: una
genial aportació al món de les idees! I estava ben contenta en
sentir com les seves paraules fluïen fàcils –i errades– d’una
vèrbola incontinent. Alguns dels altres tertulians del plató se
l’han mirat arrufant el nas, però cap d’ells no s’ha atrevit a
retreure-li la seva cagada semàntica. Això que era un debat seriós,
ple de gent coneguda, que col•lecciona títols, càrrecs,
conferències i masters. Llàstima, però, que no n’hi hagués cap
d’intel•ligent i ràpid de reflexes. Madame, l’addition s’il
vous plait! Addicció versus addició: els mots tenen el valor qui
tenen, encara que només una ce els diferenciï!! És només un
exemple d’allò que ens trobem dia sí, dia també, tant a la ràdio
com a la TV, on sempre escoltem les mateixes veus repetint els
arguments de sempre i servint el mateix senyor. És el circ dels
opinadors professionals (que cobren per fer-ho, vull dir). Tant li’n
dóna que el tema sigui la psiquiatria com l’alpinisme: saben de
tot i res no els atura! La qüestió és no arronsar-se davant de
res, posar la veu engolada i dir les coses amb convenciment. No
importa si té entitat allò que diuen i s’ha entès, o és una
bajanada sense solta ni volta: al cap d’uns segons tothom haurà
oblidat les seves paraules banals. Sí, d’acord: el meu país és
tant petit que cap dintre del cor –gràcies LLuis–, però hauríem
de conèixer altres veus i nous arguments. Una mica de sàvia
argumental nova no ens aniria pas malament en els temps difícils que
corren! Les nostres universitats –només per posar un exemple–
estan farcides de centenars de científics i estudiosos de tots els
àmbits del coneixement, que de bon grat col•laborarien a posar una
mica d’ordre, encara que fos només en el nostre intel•lecte.
Però, ai, amics, amb els púlpits més populistes hem topat: els
platós de televisió, les venerades esglésies d’avui! Quan més
grossa la diuen els qui entren en aquests temples perversos, més
grans són les portes d’acollida i més ple el sobre de final de
mes! La xerrameca buida de contingut és una xacra difícil
d’eradicar! Entre tots hem creat una nova tipologia de xerraire
compulsiu: aquell que si l’obligues a estar en silenci emmalalteix.
Aquest nou individu/a, quan troba que el silenci domina el seu entorn
més immediat, es troba perdut, sense referències, i aleshores
pateix ansietat i, fins i tot, pot ofegar-se. Necessiten els sorolls
i la magarrufa per alimentar la seva ànima buida. Tots els patim
sovint, arreu. Pensen en veu alta, sols, acompanyats, a la feina, al
carrer: només faltaven els mòbils per accentuar aquesta neurosi.
Qui manco hi sap, més hi diu!, afirmen a Menorca. Aquestes ànimes
en pena no saben escoltar el silenci i meravellar-se’n de poder no
dir res. Haurien d’aprendre a guardar la llengua dins la boca i
estimar el silenci! Si mai teniu la sort de conèixer una persona
que, no tenint res a dir, no digui res, no la deixeu escapar. Conreeu
la seva amistat, és una persona culta i de bon tracte: segur que no
en trobareu gaires com ella!
Gener 2013. 18. D'un
temps en ve un altre
Sense partits polítics no
és possible la democràcia. Al menys tal i com la coneixem fins ara.
Però els partits polítics a vegades s’estructuren com a
organitzacions absolutistes on el poder es concentra en mans de molt
pocs. El seu dia a dia està ple de decisions preses en funció dels
resultats electorals i no pas d’una suposada ideologia. Tot sigui
per no perdre els privilegis associats a l’entorn dels centres de
decisió! Els polítics no volen compartir el poder. Prefereixen
passar-se els anys que calgui a l’oposició, enrocats i sense
rascar bola, esperant l’oportunitat per girar la truita i desfer
tot allò que els anteriors inquilins del poder havien aconseguit
bastir, encara que fossin lleis amb criteri. Aristòtil i Montesquieu
es fotrien un fart de riure amb el nostre sistema de conxorxa de
poders, on la informació privilegiada i l’amiguisme són
pràctiques habituals! Impossible imaginar molts països d’Europa
funcionant amb aquesta barreja obscena de poders que tenim a Espanya.
Ens falta democràcia. Millor encara: ens falla el control d’aquesta
suposada democràcia. I si no, digueu-me com és possible que, tanta
gent de malfiar, s’hagi colat en els nuclis del poder, ocupant una
part important dels llocs claus de l’Estat? Ei, que no m’ho
invento, eh! Engegueu la tele i veureu tota la fauna! Hem de ser
clars en l’anàlisi de la realitat i deixar-nos de marejar la
perdiu. I si algú s’emprenya, doncs que s’hi posi fulles. Ja
coneixíem –o intuíem– la bulímia del capital i la seva
capacitat d’engany i trampa per tal d’aconseguir la pela sigui
com sigui. Però de cap manera no estàvem preparats per suportar
tanta mediocritat i tants càrrecs importants en mans de gent poc
preparada per la cosa social o, directament, espavilats sense
escrúpols i a sou del gran capital. Bé, salvem honroses excepcions
si voleu, que segur que n’hi ha. Segur que n’hi ha! Hem de dir
amb força, però, que la culpa és només nostra: durant molts anys
hem deixat podrir el sistema davant els nostres nassos i ara el mort
ens fa pudor. Hem estat massa ocupats en els nostres quefers
particulars, sense mostrar ni tan sols indignació quan algun cretí
la feia o la deia ben grossa! Ja no val només votar i esperar que el
nostres representants –potser fins i tot dotats de bona voluntat–
ens arreglin les coses gratis et amore. Mireu com ens ha anat fins
ara: quina calamitat! Hauríem també de regular –desterrar– les
perverses majories absolutes. La democràcia s’ensorra quan un sol
partit guanya per golejada. Quina mena de perversió ens fa creure
que es pot silenciar del tot, durant quatre anys, la veu de milions i
milions de persones que pensen diferent dels que han guanyat? El
segle XXI –on tot passa molt de pressa– demana governs
multicolors, reflex fidel de la composició d’unes societats
obertes, plurals, dinàmiques. La solució? Doncs parlar i pactar dia
rere dia. Llum i taquígrafs per la TV i en directe a l’hora punta.
És difícil? Sí, clar. Ningú ha dit que fos fàcil. Hem de
repensar moltes coses i sigui com sigui, ja sabem que d’un temps en
ve un altre. Serem capaços de construir-lo més raonable?
Desembre 2012. 17. Qui no
plora no mama!
Alguns dels extraordinaris
vehicles en què són transportats avui dia els nostres infants
porten embragatge, esmorteïdors, frens, para-sol, direcció
assistida i unes rodes talment de competició. Corren rumors que,
aviat, els verds excomunistes trauran pit altre cop i exigiran al
govern que, per seguretat, consciència ciutadana i sostenibilitat,
totes les mares es treguin el carnet de classe N (de Nen) per poder
conduir aquests sofisticats enginys que tindran una limitació de
velocitat de tres per hora. Algun nostàlgic il·luminat ha proposat
també recuperar les clàssiques gorres de cop, que els infants
haurien de dur ben fixades durant tot el trajecte: no fos cas que
algú prengués mal! El dissabte a la tarda és la millor hora per
veure l’espectacle d’aquestes pacífiques curses d’andròmines
mecàniques carregades de nadons. O sigui que ja ho sabeu: poseu-vos
elegants, traieu la pols de les sabates i sortiu a donar un tomb pels
carrers de la ciutat. Veureu les avingudes de sempre i els nous
bulevards comercials plens de moderns edificis i de basars xinesos on
s’hi pot comprar de tot. Enmig del rebombori, contempleu les
embadalides i tranquil·les joves dames que airegen les seves
esplèndides criatures de galtes enrogides i llavis de llet. Si no
fan enrenou o marranegen, vol dir que dormen el somni dels nens de
pit, aquell miratge fugaç que ens fa creure que sempre tindrem a mà
una dida protectora de tot mal. Ara com ara, per adquirir la condició
de progenitor, només cal saber com fer un fill, cosa que totes les
dones saben de petites, i els homes aprenen de grans. Fins al dia
d’avui, i per por de perdre vots, cap polític no s’ha atrevit
encara a plantejar la possibilitat de reclamar també un títol
oficial per ser mare o pare, cosa que força falta els hi faria a més
d’una o un! Davant de l’allau de tantes mares passejant
solitàries és natural preguntar-se: on són aquells que, de bon
grat –cal dir-ho?–, han col·laborat a engendrar la canalla? És
a dir: que se n’ha fet dels pares d’aquestes formoses criatures?
Com és que no passegen de bracet amb les esplèndides femelles,
mares dels seus fills i, és un supòsit, companyes de convivència i
potser també d’amor conjugal? És ben conegut que el percentatge
d’homes mesells, que es pensen que això d’orejar els infants és
només cosa de dones, és bastant elevat. I aleshores succeeix que,
mentrestant les dones passegen la canalla, els homes fugen d’estudi
i romanen a casa o al bar, fotent-se unes birres i tocant-se les
pilotes, mentre veuen per la tele la final de la NBA, de la MLB, de
la NBC, de la LFP, o què cony sé jo! S’ha de dir, però, que des
que el déu Pep ens va donar les claus per aprendre a gaudir de
l’esport –encara que sigui llevant-se molt d’hora, molt d’hora–
moltes dones veuen també els partits de futbol i es passen l’estona
escridassant l’àrbitre i maleint els ossos del destraler del cap
pelat i ulls vidriosos que vol trencar les cames del nostre ídol més
preuat. I de passada, entenen per fi (una mica) com funciona el
cervell dels seus homes. En aquesta conjectura, arriba l’hora de
les iaies enèrgiques i rialleres: aquestes dones intel·ligents i
vitals que han après a agafar-se la vida tal com ve. Amb tota
naturalitat, i a canvi de l’immens plaer de fer de padrina, prenen
el relleu a ses filles o nores i s’encarreguen d’ensenyar la
ciutat als nadons que duen la quarta part dels seus gens! Qui no
plora no mama!
Novembre 2012. 16. Quan
més por té el ca, més lladra!
El multiculturalisme està
de moda. Però a mi, què voleu que us digui: aquesta paraula em
destorba, em fa nosa: no l’entenc. La cultura, o és universal, o
no és cultura. Els grans genis del Renaixement s’hagueren fet un
fart de riure amb aquesta paraulota que pretén fer-nos veure que, si
volem ser cultes, hem d’obrir-nos a altres cultures alienes a la
nostra. No quedar-nos ancorats només en allò que ens és genuí,
propi. Veure el nostre món amb els ulls dels altres, vaja. Però
això només és possible si s’accedeix al coneixement de les
llengües d’aquestes cultures. Deia Unamuno –un espanyol culte–,
que la llengua no és només l'embolcall del pensament, sinó el
pensament mateix. I això a casa nostra ho coneixem prou bé. A molts
espanyols els hi provoca urticària la cultura catalana perquè no
coneixen la nostra llengua. Nosaltres sí que coneixem la seva
llengua i aquest avantatge ens dóna raó, força: sabem com pensen.
En canvi ells no saben com pensem: què pensem. Alguns encara es
creuen –pallussos– que la il·lusió que els catalans tenim, en
aquests moments plens d’esperança, es deguda només als diners:
aquesta conya històrica, molesta i ofensiva respecte la mesquinesa
dels catalans. Molt bé, sí, d’acord, ens traurem de sobre la
llosa de l’espoli fiscal i deixarem de ser esquilats, però també
els hi hem de dir ben fort: és el vostre menyspreu vers la nostra
cultura allò que (finalment, inevitablement, sortosament) ha encès
de ràbia la nostra dignitat. Ja n’hi ha prou! Ara com ara, però,
encara hi ha alguns (molts) esmaperduts que parlen i parlen –vingui
o no al cas– del pacte de la constitució. Però de quin pacte
parlen aquesta colla de mesells? Potser parlen d’aquells pactes en
què el primer punt sempre era el mateix: seu i escolta amb atenció
que si no et fotrem un cop de pal!? Democràcia, sí, però amb els
fusells preparats? Ja ens ho coneixem tot això: tres-cents anys de
vassallatge no són pas pocs! Molts de nosaltres ja fa dies que ho
tenim clar: no volem tenir res a veure amb aquesta gent tan ufana i
tan superba, ignorant d’altres formes de parlar i pensar. Només
cal tenir convicció i fermesa: sí, podem! Se’m dirà que tenim
molts llaços creats a través dels segles. Emocionals, familiars,
culturals. Naturalment. I que durin! Ningú no vol trencar res de tot
això! Però s’ha acabat allò tan pansit del rei i el vassall.
Ridícula Espanya, enrocada en si mateixa i ancorada en el passat!
Ningú no s’escolta Espanya més enllà de les normes elementals de
cortesia. Això no vol dir que la pobra i sotmesa Catalunya estigui,
ara com ara, a l’agenda prioritària de cap capitost polític o
financer de Paris o de Berlín. La història ens ha ensenyat que ens
ho hem de fer tots sols: hi estem acostumats! Cal dir però que, al
segle XXI, en el supòsit que algun salvapatries sense escrúpols
decideixi enviar-nos la guàrdia civil o la brigada paracaigudista,
els poders internacionals tampoc no podran mirar cap a una altra
banda, com si res no passés. Mentre arriba l’hora esperada de
prendre decisions importants, cal evitar els insults dels nombrosos
bruixots, profetes del no res i l’estultícia, que envaeixen
pornogràficament i dia rere dia els platós de les televisions més
ràncies de totes les ciutats. Són els pregoners de la por: de la
por que tenen de quedar-se sense locomotora! Aquests sí que ho
tenen clar això dels diners catalans!
Octubre 2012. 15. A gos
flac, tot són puces
Són les vuit del matí i un
estol de quinze o vint cigonyes donen voltes sobre el cel de
Barcelona. Potser vénen del delta del Roïna i van cap a l’estany
d’Ivars. O potser el seu destí és més llunyà: els minarets de
Mauritània o els aiguamolls de Costa d’Ivori. Vés a saber d’on
vénen i on van! La gent de ciutat no mira mai el cel i ningú no les
veu passar. Això de mirar enlaire només ho fan els sonats i els
pagesos. I també algun turista! A ciutat no hi ha temps per aquestes
foteses. Tot i així, si algú veiés volar les aus, tampoc no sabria
distingir-les –quant menys analfabets, més ignorància!– i
diria: «mira quins ocells tan grossos». Avui el sol s’ha fet amo
del cel en poca estona i ha engegat la vida a la ciutat. És ben
d’hora i el jove delegat de la caixa ja està emprenyat com una
mona. I és que no hi ha dret, home! Un dia més s’ha d’enfrontar
amb el borratxo que fa dies que dorm al caixer de l’agència i el
destorba a l’hora d’obrir la porta de l’oficina. I quina pudor,
hòstia! Brut, esparracat, encartonat, llardós, amb una ressaca de
mil dimonis, no vol sortir del caixer automàtic ni amb fum de
sabatots. Sempre la mateixa música: ja en té els collons ben plens!
L’home rodamón surt disparat al carrer quan comprova que avui el
responsable de LKXA ha trucat als mossos. Si arriben i el pesquen a
dins, acabarà a la dutxa dels serveis socials i això sí que el
neguiteja: no en vol ni sentir a parlar de l’aigua, i molt menys
del sabó! Quina merda! Un enginy articulat, andròmina súper
mercantil de l’ESCLAT, li fa de tartana: és la seva eina de
treball. A dins, una mica de tot: ferros, cables, una tele
desbaratada, ampolles, llonguets secs com una pedra. Què sé jo! Un
cartó retolat i lligat amb filferro dóna constància de la feina
del conductor: “POETA del no RES”. Un altre lletraferit que ha
perdut la xaveta! Dalt del carro, un espectacular radiocasset lligat
amb una cadena escup a tota pastilla l’”Each word's a beat of my
heart”, d’en Willy DeVille. Veu que m’agrada la música que
sona i em fa l’ullet mentre somriu i m’ensenya unes dents negres
com el cul d’una guineu. Li torno l’afalac. Sóc educat!
Mentrestant, sota les rodes del carretó, el gos petaner secall que
l’acompanya fa veure que tot allò de la poesia i les balades de
rock no va amb ell. Segur que, si un dia pogués triar la música, li
diria al seu amo: – Amo, amo, posa’m allò que tant m’agrada
del “Duetto buffo de due gatti”, d’en Rossini i les Caballè,
miaaaauuu! miaaaauuu! marramiau! – i només de pensar-hi remena la
cua i es posa calent. El ca està content i malgrat que, a gos flac
tot són puces, no li falta de res i és feliç: el seu amo donaria
la vida per ell. En just retorn, el gos mai no canviaria d’amo.
Fidelitat és la paraula. S’aturen a la font de la cantonada per
fer les ablucions matinals. Bé, de fet, el gos beu aigua, mentre
l’home desclassat alleuja la bufeta i pixa descarat, enfocant una
mànega extraordinària cap a una senyora que potser anava a missa de
vuit i que se’l mira escandalitzada. El cas és que la pobra dona
ha hagut d’agafar embranzida per no ser esquitxada per la deu per
on brolla un riu fumejant de vi i cervesa destil·lats. L’home brut
del gos brut passarà el dia treballant a la seva manera: remenant
contenidors plens de brossa, detritus, merda i ferum. Quan es faci
fosc els dos tornaran cap a casa. Paga LKXA!
Setembre 2012. 14. Sense
pèl no hi ha alegria!
Cada vegada hi ha menys
rossos. I menys rosses, clar. Formen part d’una minoria recessiva
que gràcies als moviments migratoris globals i mescles
generalitzades de races, acabarà per ser absorbida per gens més
dominants. Al nostre país, es calcula que queden un sis per cent
d’autèntics rossos. En pocs anys només un dos per cent de la
població mundial tindrà aquest fenotip que conforma el conjunt de
caràcters visibles que entenem per ser ros o ser rossa. En el film
“La Pelle” (Liliana Cavani, 1981) ja podíem veure unes brunes i
esplèndides napolitanes que, per un dòlar, ensenyaven uns magnífics
conillets rossos que feien embogir d’alegria a tota una companyia
sencera de soldats del middle west. Quan hom queda amb una rossa o un
ros, no cal fer-se massa preguntes i, molt menys, fer-les-hi a ella o
ell. És com és i ja està. Si t’agrada, ho tomes i si no,
deixa-ho passar. Sigui com sigui, cada vegada costarà més trobar
genuïnes Marilynes Monroes, Sharons Stones, Brigittes Bardots o
autèntics Brats Pitts, Roberts Redfords o Kevins Costners, rosses i
rossos naturals, gràcies només als gens que els seus progenitors
els han llegat. Les revistes de senyors, aquelles que viuen
d’ensenyar senyores nues, estan farcides de contradiccions piloses:
només cal donar un cop d’ull al pèl que es veu de cintura en
amunt i al borrissol instal·lat de melic en avall, per trobar-hi
tota la gamma de l’espectre de colors. A moltes de les velles i
mil·lenàries cultures, des de l’antic Egipte fins ara, el pèl
els ha molestat i depilar-se ha esdevingut tota una tradició lligada
als impúbers i als que deixen de ser-ho. Diu l’Enciclopèdia
Catalana que, en el dret català, un pubill era un impúber. Els qui
entenen en aquestes coses assenyalen que, seguint aquest costum, fins
i tot molts nois d’avui en dia se senten còmodes deixant-se
depilar les tetes, les cuixes i tota la resta, per tal de semblar uns
imberbes impol·luts als quals la genètica els hagués negat la dosi
habitual d’andrògens. Potser les seves companyes els hi demanen
aquest joc impúdic, mentre elles, hirsutes, fan de mascles sense
allò que cal per ser-ho de veritat. Malgrat tot, els fabricants de
perruques i tints continuen treballant de valent i, per quatre
miserables duros, t’entinten el parrús i les celles i tot allò
que faci falta perquè, en cas de voler-ho ensenyar, tot sembli
natural i producte de la terra. Ecològic i sostenible en diríem
avui amb el llenguatge de moda establert pels verds. Cada vegada és
més difícil veure pèl perquè s’està estenent la maleïda moda
de les depilacions integrals, procés en el qual s’elimina tota
pilositat ubicada de clatell en avall, fent que, en la nuesa, es
facin ben visibles totes les escletxes i excrescències naturals que
ens acompanyen en el nostre viatge vital. Aquest intent inútil de
tòrcer el sentit de l’evolució humana, dóna molta força a la
famosa dita clàssica coneguda arreu: sense pèl no hi ha alegria!
Agost 2012. 13. Cara de
pomes agres!
La zona de musculació és
com un gran taller corporal ple de treballadors del múscul, que
s’esforcen per fer pujar i baixar politges d’estranyes màquines
carregades de quilos de ferro. Tothom mira tothom i ningú mira
ningú. També n’hi ha que aixequen peses a pèl, sense l’ajuda
de cap màquina. Aquí al davant, per exemple, tenim dues mosses
plenes de tatuatges als pits i a les cames, que despleguen una
estudiada escenografia, davant l’espill quilomètric que reflecteix
les seves esquifides figures. L’una, estirada a terra panxa
enlaire, aixeca les peses per damunt del cap, ajudada per l’amiga,
eixancarrada de genolls sobre seu, que procura que no perdi
l’equilibri, o a fer-li perdre, qui sap. Se sent més d’un gemec,
conseqüència de l’esforç del treball muscular i no pas –vull
pensar– per altres raons més sensitives. Una mica més enllà hi
trobem un aprenent d’atleta que, a peu dret, aixeca una càrrega
mínima mentre el seu company de joc, des de darrere, li aguanta el
tronc perquè el tors quedi ben recte: no fos cas. La tensió dels
pectorals, els bíceps, la musculatura ben treballada dels tríceps,
la composició dels cossos amicals entrellaçats en un ballet
estrany. T’ho miris com t’ho miris, tot forma part d’un joc
galant més que evident que, d’altra banda, tampoc ningú no es
molesta en amagar. Homes?, dones? No: persones. A l’altra banda de
la gran sala emmirallada, s’hi troba la peixera de vidre, on una
munió de noies, i algun element de sexe no identificat, comencen
l’exercici de joging. La veu autoritària de la monitora ressona
pels altaveus gens discrets amb la cantarella rítmica del:
«yeaahhh!...i un, dos, un, dos,...uooop!». De seguida tots els
autòmats posen els seus xassissos en moviment, imitant els gossos de
Paulov. La música és incessant; el ritme, epilèptic. Algunes nenes
de la primera fila estan seques com un clau. Els mallots que duen
enfundats com una segona pell marquen tot allò que convé marcar,
costelles incloses. De fet, més d’una no té res per ensenyar i,
en vés de cremar greixos, faria bé de fotre’s una bona cansalada
amb seques per intentar que certes formes corporals, associades a
l’espècie humana, tornessin a donar indicis de reaparèixer. Les
que estan com volen poden gaudir de la magnífica simetria dels
cossos celestials que els déus els han donat i el mirall indolent
retorna! Quan arriba l’hora del descans, les amigues de la fila u
afluixen els abdominals, riuen, es toquen, s’abracen, deixen les
cabelleres soltes, se les tornen a lligar, prenen begudes isotòniques
i comparteixen una poma ecològica que una d’elles ha comprat per
un euro a la màquina que fa de pomer. Les de la segona fila també
mengen poma, encara que pateixen, en silenci, que les de la fila u
estiguin més primes que elles. Cada filera voldria tenir els cossos
com els de la fila precedent. Les candidates a models de Rubens, o
sigui les dues o tres noies de la fila cinc, no en volen saber res
del mirall traïdor. Aquestes són les que realment suen la
cansalada: els seus mallots de fibra comencen a fer aigües per tot
arreu i no estan gaire lluny del col·lapse total. Dur, molt dur això
de lluitar contra natura per intentar no canviar la talla del bikini.
Algunes d’elles estant pensant seriosament –intel·ligentment–
en engegar la dieta a prendre pel cul i no posar mai més cara de
pomes agres!
Juliol 2012. 12. Qui té
llibertat, és ric i ho sap!
L’any 68 alguns joves
rebels escoltàvem embadalits les cançons de la destralera,
col·locada i bisexual Janis Joplin. El seu aspecte infantil,
desmanegat, la seva veu cremada, inconfusible, la feien molt propera.
Sempre teníem a mà un amic que estava al dia d’allò que calia
saber i, malgrat anar molt curts d’anglès, cantàvem de memòria
alguna de les estrofes més conegudes «... oh Lord, won't you buy me
a Mercedes Benz?...» També somiàvem ser lliures un dia, tal com
ens prometia la refinada, reivindicativa i també bisexual Joan Baez.
I ens apreníem de memòria les lletres de les cançons negres que
tant agradaven als blancs com ella o el seu amic i company Bob Dylan:
«On the road to freedom we shall not be moved...». Els estius, a
ses illes fèiem l’amor tant com podíem, –folleu, folleu, que el
món s’acaba!– i descobríem substàncies sortosament no
identificades, talment en estat sòlid, líquid o gasós. De nit,
passejàvem pels carrers d’Eivissa amb túniques blanques i
collarets de corall i fusta penjats al coll. Les noies,
reivindicatives de la seva feminitat, no en feien servir pas de
sostenidors. Calia ser descarades i mostrar les diferències! De dia
ens torràvem inconscients a les platges d’aigua clara: de pèl a
pèl i de sol a sol. Amb la pell recremada potser volíem jugar a ser
negres de veritat per poder cantar a ritme de blues, amb la guitarra
de Jimmy Hendrix com a arma reivindicativa. Allà vam descobrir que
la nuesa, a vint anys, no és res més que un exercici d’estil de
la intel·ligència. Conqueríem per la causa nudista platges
senceres que eren requisades als ulls vidriosos dels reprimits,
tafaners i viciosos, expulsats d’un paradís que no era el seu. Ens
exhibíem provocadors i orgullosos de trencar les convencions
admeses: «... aneu-vos-en a parir panteres, gent de ment estreta,
submisos del poder més llefiscós...”. Havíem descobert que si
preníem la llibertat, ja no hi hauria força capaç
d’emmanillar-nos. L’autoritat era només un uniforme amb pistola
i poques idees. Com ara, com sempre. Visca l’inconformisme, visca
la contracultura! La guerra del Vietnam assoleix el seu màxim poder
anihilador i per la tele, i en blanc i negre, ens arriben les imatges
inesborrables d’avions monstruosos que llencen bombes químiques o
incendiàries i que provoquen matances injustificables. Era fàcil
prendre partit... Teníem vint anys i, a la nostra manera, ens
sentíem alliberats de la ferum de moralina que ens arribava de
despatxos rònecs plens de franquistes de la vella escola,
disfressats, això sí, de tecnòcrates i lliberals. Érem uns
idealistes innocents que només amb el lema “Pau i amor” ens
vèiem en cor d’escombrar a tota aquella rècua d’inútils i
xoriços que encara ara ocupen el poder central. El món canviava de
pressa i lluitàvem per no quedar al marge de moviments que, des de
París, proposaven la destrucció del poder dels hipòcrites:
l’aniquilació de les velles escoles entaforades de llibres
caducats. Però els somnis, somnis són: la Janis i en Hendrix moren
per sobredosi al 70, la sisena flota patrulla pel Mediterrani
vigilant la finca, i nosaltres obrim finalment els ulls i ens posem a
estudiar de valent o buscar feina a l’emergent Caixa de Pendons.
Ara, els nostres fills tracten a vegades de treure'ns de polleguera
dient-nos progres i hippies. Pobres i ridículs infants, no podran
entendre mai que nosaltres vam tenir la sort de ser joves en èpoques
d’amor, lucidesa i esperança. Qui té llibertat, és ric i ho sap!
Juny 2012. 11. Mans
fredes, cor calent!
Les tecles que no es toquen
quan toca, no es toquen ja mai més. Els sons d’aquelles notes no
premudes en el seu moment es perden en fosques àrees d’un passat
boirós i generen melodies virtuals i silencioses que mai ningú no
escoltarà. La twilight zone de cadascú va plena de records obscurs
i llunyans que no són res més que excuses a dojo i covardies
disfressades de dubtes transcendents. Fer o no fer. Allò que hagués
pogut esdevenir en un moment donat i no va poder ésser, perquè no,
perquè no tocava. Potser tampoc no hi havia la voluntat de trencar
el fil de la nostra estimada Ariadna privada que ens havia de
sostreure del laberint. Qui ho sap! Aquell projecte il·lusionant que
ni tan sols va començar. Aquelles paraules d’amor que es van
quedar encallades a la boca. Aquell somriure acollidor i ple de
promeses que va ser absurdament ignorat. Els nostres fantasmes
particulars pugnen per canviar-nos el passat, oblidant que només la
nostra manca de coratge va ser l’única responsable de diluir la
màgia de conquerir el món sencer. Les cartes venen marcades i poc
hi podem fer. El destí hi té molt a veure, qui ho dubte! L’atzar
també. I el conformisme, clar! Les coses són com són. Ves què hi
farem! Estem rodejats de llocs comuns i covardies insuportables. Els
dies mancats d’interès per la vida, el camí errat a cada
bifurcació, els sentiments sempre confusos i l’amor, ai l’amor:
sempre de vacances. Potser les coses canviaran avui, per què no?
L’esperança mai no es perd. Ara mateix, des del llit estant,
mentre cavil·lo panxa enlaire, esgoto l’últim minut d’un son
que s’esvaeix entre lleganyes i somnis oblidats per sempre. Les
ombres de la nit s’entesten encara a emplenar de foscor el
dormitori, quan, de sobte, reflexos brillants de llum encesa reboten
en angles impossibles i penetren per l’escletxa de la porta mal
tancada. El sol, intrús, es cola obscè a la cambra privada després
de retopar en el terra encerat del passadís. Les parets i el sostre
s’ofereixen, com sempre, a fer de pantalla on poder-se reflectir.
Esguardo embadalit el joc d’imatges dels raigs plens de vida,
reflectits, ara damunt del meu cap, ara a les cares del meu ortoedre
vital. Feixos de rectes i plans paral·lels es barallen en una
batalla desigual, plena de llances fugisseres que s’encenen i
s’apaguen a tota velocitat. Al cap d’uns segons, accelerades
rectes perpendiculars a un pla fix es desplacen en totes direccions
fins que troben un punt de fuga per on desapareixen en un tres i no
res. Si quelcom es mou al carrer, alguna llei òptica misteriosa i
oculta fa que, de seguida, una altra il·lusió rutilant entri a
formar part del joc dinàmic de miratges emmirallats en espills
inexistents. Si l’origen del prodigi es desplaça cap aquí, el joc
sencer de clarobscurs es mou oscil·lant cap allà, fins que
s’esmuny, com un fos a negre, pels porus famèlics del guix
calcinat. Quanta geometria vital no ensenyaria jo, disfressat
d’Euclides, a les meves alumnes estiradetes damunt el llit, al meu
costat. Els agafaria la mà dolça i amb el dit índex anirien
resseguint en silenci l’estela de les partícules radiants, el joc
de clars i foscos de la vida. Mans fredes, cor calent!
Maig 2012. 10. “Sóc
com sóc”
Si viatgeu una mica i teniu
ulls per tot, veureu al capdamunt d’un dels gratacels que dominen
Shánghai la famosa – i a priori– innocent consigna
individualista del “Sóc com sóc”, amb la qual la firma Reebok
(empresa alemanya del grup Adidas) fa gala d’una elegància gestual
sense discussió. S’ha plantificat allà dalt, a la vora els núvols
del poder econòmic més sever, aquest inefable lema universal: “I
am what I am”, com un argument global i de llibertat personal,
paradigma verbal alhora de decidir què hem de comprar, a qui hem de
votar, o com ens hem de comportar. Però les coses no són tan
fàcils. Mai res no ha estat fàcil. I menys en aquests temps
virtuals. Per què, què som en realitat? Potser la identitat d’un
mateix va vinculada amb els nostres avantpassats i els seus gens
presoners, amb les carícies maternals o amb l’educació
(repressora) que hem rebut. O potser té a veure amb els amics que
tenim i els que ja no tenim, també, segur, amb els amors que ens
omplen la vida... Tots aquests trets i més, un per un, i tots
alhora, ens poden fer dir “Sóc com sóc”. L’única certesa
incerta prové del bagul dels temps i té a veure amb la
insuportable, i molt cansada tria vital, entre jo i la societat,
l’individu versus el grup, entre lligam i llibertat. “I am what I
am” és una mentida programada pels qui manen (els diners), per
intentar –de moment amb èxit – esquerdar i desunir tot allò que
ens uneix, d’una manera invisible, com individus d’una espècie
que ha tingut la gosadia de definir-se com: “Homus sapiens,
sapiens”. Res més, ni res menys, que un subgrup animal
individualista, sí, però ubicat al vèrtex de la piràmide
evolutiva gràcies a la seva capacitat d’organització col·lectiva.
Se’ns diu, fins a la sacietat, que intel·ligència és sinònim
d’adaptació, oblidant que aquesta era la principal divisa dels
esclaus per sobreviure a la barbàrie humana... La veritat és que la
hipòtesi del jo, i només jo, comença a semblar-se massa a un forat
sota la línia de flotació d’un suposat vaixell que ens ha de dur
a bon port, tal i com no es cansen de repetir alguns polítics que
han assaltat el poder amb la mentida com a lema. Tot i això, alguna
cosa comencen a ensumar-se els sicaris de torn quan –per una orgia
de la riquesa– planten vuit mil rambos pels carrers de Barcelona,
vigilant a tots aquells que no pensen com ells. No ens enganyem,
això és una guerra oberta, on la minoria d’aquells que l’atzar
ha fer caure del costat dels rics, fa mans i mànigues per conservar,
costi el que costi, allò que té, enfront d’una majoria
aclaparadora, que només té per anar tirant. La democràcia dels
diners, democracy's money –jo n’hi dic demoney, amb un neologisme
fàcil– aquesta perversa forma de governar, arrossega sense pietat
a un món polític sense horitzons. El dia que molta gent n’estigui
fins el monyo –s’acosta– i decideixi canviar el lema “Sóc
com sóc”, per “Som com som”, podrem assistir, incrèduls i
atònits, a la demolició del gran capital masturbador. Alguns
ideòlegs i tertulians del poder –n’hi ha molts– ja veuen a
venir, esparverats, la més grossa: que tot plegat foti un pet i
s’esdevingui un esclat esgotador i violent d’insurreccions sense
control que, seguint el fil de la història –recordem que sempre es
repeteix–, posi les bases d’uns nous temps desconeguts.
Abril 2012. 9. Més vell
que l’anar a peu!
El diví Zeus, fill de
Cronos i de Gea, net d’Urà, amant d’Europa, amant de Tetis i mil
deesses més, rei suprem de tots els déus de l’Olimp, cap del
panteó romà sota el nom de Júpiter, va posar contenta Leda la
mateixa nit que s’havia gitat amb Tíndar, rei d’Esparta, el seu
legítim espòs. Herodonte estava segur que Afrodita, deessa de
l’amor, mare d’Eros, amant d’Adonis i de Zeus, sabria educar i
preparar Leda quan arribés l’hora de deixar-se seduir per la
bèstia fictícia encarnada pel cigne famòs. Aquests fets carnals,
farcits de múltiples pol·linitzacions mitològiques, provocades per
la zoofília del transvestit Zeus, plomall alletat per la cabra
Amaltea, van concloure, segons la llegenda, amb la posta de dos ous
dels quals en sortí bessonada múltiple i amb caràcter: quin
quartet! Hel·lena, Pòl·lux, Clitemnestra i Càstor, uns mortals i
d’altres immortals, però tots primeres figures. Pòl·lux,
boxejador, en una de les expedicions del Argonautes, va matar d’un
cop de puny a Àmico, rei dels brebicis. Clitemnestra també els
tenia ben posats: primer es va casar amb Agamèmnon, rei de Micenes,
i anys després, quan aquest va tornar de Troia, amb ajuda del seu
amant Egist, el va caçar com es caça una bèstia, amb una xarxa,
per matar-lo i després decapitar-lo personalment. Càstor, a part de
domar cavalls, es va dedicar a raptar deesses amigues de l’oracle
de Delfos, cosa que li va costar la vida terrenal. Però Pòl·lux va
convèncer el seu pare Zeus perquè els hi concedís la immortalitat,
a ell i al seu estimat germà bessó Càstor, que van instal·lar-se
a l’Olimp i encara avui els podem trobar a la constel·lació dels
Gèminis. Fins i tot els romans heretaren alguns d’aquests famosos
déus protectors que van arribar a tenir temple propi en el fantàstic
Foro romà. Per la seva banda, Hel·lena, esposa de Menelau, es deixa
raptar, ai!, per bell i seductor Paris, provocant el sideral de la
guerra de Troia: la mort a traïció d’Aquil·les, amb la fletxa
clavada al tendó que li llença Paris i teledirigeix Apol·lo. Això
lliga amb la bonica història posterior del regal del cavall de fusta
ple de grecs, idea del genial Odisseu, Ulisses pels romans, que un
cop acabada la guerra, retorna, en un viatge increïble que dura vint
anys, a la seva estimada illa d’Ítaca, aventures narrades amb veu
vigorosa per Homer en els dotze mil hexàmetres de la seva famosa
Odissea. Com és sabut, els guerrers amagats dins el cavall, surten
de nit i obren les portes de la ciutat, la qual cosa provoca la
destrucció i fi de Troia, ubicada històricament en territori turc.
I podríem seguir i seguir i no parar mai! En sabien tant i tant els
narradors d’històries mitològiques, que el xivarri que van fer fa
milers i milers d’anys ha arribat ple de força fins als nostres
dies! Quin privilegi narratiu el d’aquests divins fabulistes! Ara,
en canvi, els nostres magres guionistes de televisió ens prenen el
pèl –o simplement és que no en saben més– amb ensucrades
cròniques mundanes, plenes de personatges de pa sucat amb oli, que
descabdellen arguments ensopits sota la parla de vulgars llenguatges.
Sisplau!, nois, doneu un cop d’ull a la mitologia clàssica. Potser
aleshores podríeu aprendre a orientar-vos dins els fantàstics
itineraris de la ment humana i relligar un bon sideral! Més vell que
l’anar a peu!
Març 2012. 8. Qui menja
sopes, se les pensa totes!
Les galtes de vedella es
posen en un bol amb pastanaga, porro, api, nap, xirivia, farigola,
llorer, unes escalunyes o unes cebetes, una cabeça d’alls, uns
grans de pebre negre, sal. Tot plegat ben regat per un bon cabernet
sauvingon de la zona del Pla. N’hi ha prou amb una ampolla i dotze
hores de remull. Bé, tant se li’n dóna si posem un ull de llebre
de Cantallops o un merlot de Fontrubí. El cas és que hi hagi
qualitat! Si voleu espatllar un plat, gasteu vi de patacada! Deixem
el bol tapat perquè cap aroma no se’ns escapi abans d’hora, ni
cap mosca collonera s’emborratxi gratis. Quan arriba l’hora de
començar, rescatem les galtes i les marquem longitudinalment amb un
ganivet esmolat, enfarinem i les fregim fins que quedi ben daurades
per les dues cares. Aquestes cassoles tan cares de ferro colat van
molt bé per fer la carn: no s’enganxa i distribueix molt bé
l’escalfor del foc. Sofregim ara lentament dues o tres cebes
grosses trossejades fins que quedin caramel·litzades. Si ho fem ben
fet, afegint-hi un pèl d’aigua quan convingui, aquesta operació
ens durarà no menys de vint minuts. Després aboquem dins la
cassola del sofregit de ceba tots els ingredients –la carn daurada,
totes les herbes i el vi–,i que tot plegat faci “xup-xup” una
horeta com a molt. De tant en tant punxarem una mica la carn per
veure el grau de cocció i si convé, anirem afegint una mica d’aigua
o de brou perquè no se’ns quedi la peça massa resseca. I quasi
que ja ho tenim: refredar una mica i tallar al gust. Només cal ara
que passem pel col·lador xinès tota la barreja d’ingredients i
sucs que han quedat a la cassola. Reguem la carn tallada amb el suc
colat, ho posem al foc i deixem que arrenqui el bull uns tres minuts.
I, que vagi de gust! Ah!, per cert, me n'oblidava del més important:
la música i el tast. Com se sap de temps immemorials, una peça
clàssica que soni potent, mentre el cuiner tasta un bon vi, fa que
la bèstia cogui millor. Els romans ja ho sabien i a les seves
històriques bacanals no deixaven de sonar trompetes i lires, mentre
corria el vi de la Toscana o del Piamonte des del primer moment que
la cuina començava a fumejar. Ara, al segle XXI i per a aquest plat
jo us recomanaria la vella melodia formal de bonic títol “The Dark
Side of de Moon”, ja sabeu, el millor Pink Floïd, una peça que
envelleix de meravella i se’n riu dels seus quaranta anys. Això
sí, per sentir-ne tot el ritme i no perdre’s cap so, heu de posar
decibels suficients i fer-vos acompanyar per una copeta de bon cava,
ja sabeu, el millor afrodisíac del Penedès. En aquest cas, si tot
va com ha d’anar i no sorgeix cap entrebanc, la cocció de la
bèstia, la música dels britànics i les copes de cava s’han
d’acabar ensems. Alguns dies però, desorientat com vaig
últimament, se m’acaba la beguda i la música, abans que el foc no
completa la cocció. Aleshores no em queda més remei que baixar al
celler, obrir una altra ampolla de cava i programar un replay de la
peça sublim, mentre resto a l’aguait que l’obra d’art de la
galta marinada a l’estil del Penedès no se m’esguerri i em foti
la tarda enlaire. Qui menja sopes, se les pensa totes!
Febrer 2012. 7. De porc i
de senyor se n’ha de venir de mena!
L’any 69 el geni de Woody
Allen s’estrena en el món del cinema firmant una de les seves
primeres i divertides pel·lícules: “Take the Money and Run”
(Agafa els diners i corre). Les mil i una històries que el seu
personatge, Virgil Starkwell (Virgili Benestrellat, potser),
s’empesca per poder donar sentit a la seva vida, li surten totes al
revés. Fracassa en un ridícul atracament bancari per culpa de la
seva mala lletra, ja que la caixera no entén la nota que acaba de
rebre d’en Virgil: «Sóc un atracador, doni’m tots els diners!».
Després s’enamora d’una noia dolça i sapastre que cou els
bistecs amb el plàstic de l’embolcall inclòs. Tampoc l’endevina
el dia que s’apunta per tocar el violoncel en una banda de música:
quan desfilen pel carrer, la resta de companys el deixen enrere
perquè el seu instrument només es pot tocar assegut! El dia a dia
en el seu petit i inversemblant apartament no és gens fàcil i quan
tot li va fatal i, un cop més, acaba a la garjola, ell mateix opta
per aixafar-se les pròpies ulleres abans que no ho facin els altres,
tal com sempre li ha succeït. En fi, una disbauxa constant, filmada
amb la ironia pròpia del gran Allen dels primers temps. Tot plegat
m’ha fet pensar –creieu-me si us dic que em fan mal aquestes
paraules– en la nostra caricatura de país que, després de tants i
tants anys de treball i d’il·lusions, no solament no avança cap a
quotes de dignitat més honorables, sinó que, per moments, sembla
que el nostre autogovern se’ns dilueix a les mans i s’acosti tan
sols a una agència administrativa que serveixi només als interessos
d’aquells que controlen la hisenda real. I no ho dic pas només
pels que ara governen. No: és la història. Sense diners, com li
passa a l’Starkwell, només ens queda el recurs de fer petits
tripijocs per anar tirant endavant de qualsevol manera, i, de tant en
tant, demanar ajut als capitosts que tenen el poder de veritat,
encara que sigui parlant el castellà amb accent perifèric, ai,
perdó. A la capital del país que ens mana i ens muny, es fan un
fart de riure cada vegada que un suposat president d’una escurada
companyia d’assegurances catalana va a demanar-los permís per
gastar-se els diners propis, en un exercici patètic de submissió i
vassallatge digne de la caricatura d’en Virgil Starkwell. Les
catifes amb estampes de Goya, orgull espanyol, decoren la sala de
recepcions on els fotògrafs disparen els flaixos per enlluernar
l’il·lustre visitant, mentre, amb gran pompa i fanfàrria i a
canvi d’unes engrunes, li foten –com sempre– el pèl i la
cartera al president de tot un poble. L’home de províncies,
respectuós, bon jan, obedient, està content per l’almoina rebuda
–ves quin remei!– i busca una taverna barata per dinar i així
poder començar a estalviar diners d’aquells que haurà de tornar
aviat, abans no sigui més pobre. A la mateixa hora, per celebrar els
acords assolits amb els provincians, la llagosta corre a mans plenes
pels despatxos oficials, folrats amb fustes nobles i farcits de
servidors amb uniforme i sotssecretaris amb futur. L’endemà,
alguns pocs diaris de la poderosa “Villa y Corte” donaran
l’enhorabona –interessada– al polític, pel seu tarannà
negociador, i lloaran l’esperit de concòrdia i pacte d’estat que
sempre ha prevalgut per damunt de qualssevulla altres circumstàncies.
Visca la verra! De porc i de senyor se n’ha de venir de mena!
Gener 2012. 6. Qui perd,
no pot pas riure!
Ella sola ocupa tot el
compartiment, pensat, d’entrada, per encabir-hi fins a quatre
persones. Duu la mossa una immensa maleta vermella de cuiro que
subjecta amb tota la força del món: com si algú pogués endur-se’n
fàcilment aquella andròmina gegantina! Ni de broma! Malfiada, agafa
amb les dues mans negres la valisa que manté col·locada
estratègicament enmig d’unes cames negres i grosses com ella.
Aquesta hora de la tarda, la gent, endormiscada en un comboi ple de
gom a gom, busca lloc per seure i pensa: «Quina cara té la mossa:
tot el compartiment per a ella sola!». Però ella ni s’immuta i,
desafiant, altiva, ressegueix la mirada de tots els que la rodegen,
intentant esbrinar qui podria ser l’ànima perduda que s’estigui
delint ara mateix per la seva maleta infinita. Entretant pugen al
vagó dues mosses d’esquadra noves de trinca: gorra a les mans,
pistola a la cintura, manilles als ronyons, pintura als llavis,
wonderbrà als pits. En veure que la gent murmura intervenen per
veure que s’hi pot fer. «Sisplau, senyora, la documentació»
inquireix una de les policies. La noia de vermell, que no entén res
de català, llença un «Qué tu quieres!?», que fa intervenir a
l’altra mossa que tradueix: «Señora, por favor, la
documentación». Sorpresa que algú li digui senyora, somriu i
mostra un passaport descolorit i arrugat, que tothom imagina caducat.
Li comproven el document amb deteniment – sense entendre potser ni
un àpex de què li diuen–, i li retornen amablement: «Muchas
gracias señora. Usted disculpe». I ella, cofoia, torna a posar-se
el passaport en una bosseta que du amagada dins la regatera negre pel
seu generós pitam pitram. S’allisa el vestit i s’estira la
faldilla que començava a encavalcar perillosament pel damunt dels
seus genolls de roure, enmig dels quals segueix empresonada la peça
vigilada amb zel. Sembla que l’episodi s’acabi quan, ai las, vés
per on, una veu potent, neta i concisa, s’aixeca amb força enmig
de la multitud, tot dirigint-se a l’autoritat: «Segur que aquesta,
per postres, viatja sense bitllet!» Però una de les policies talla
de soca-rel qualssevulla maledicències i diu, en veu alta, que
demanar el comprovant de transport a una passatgera –article 29–
surt de l’àmbit de la seva competència. I molt menys registrar-la
de dalt a baix, tal com proposa el mateix eixelebrat a qui, si
segueix per aquest camí, li posaran les manilles d’un moment a
l’altre. Total que, mentre si són verdes o madures i enmig d’un
desori monumental, el comboi s’atura a Diagonal i, de sobte, tot es
complica d’una forma lamentable. La mestressa de l’abundosa
maleta, atabalada, s’adona, una mica tard, que ha de baixar allà
mateix i de pressa. Agafa com pot l’equipatge ciclopi i surt
disparada o, si més no, ho intenta, perquè tot està ple de gom a
gom i els que acaben de baixar són reemplaçats, sense solució de
continuïtat, per una massa de passatgers entrants, superior o igual
als anteriors, fent inútil que ningú més no es pugui moure de la
seva posició. Però la dona no s’està d’hòsties, crida
histèrica, remena potent les anques, dóna tres o quatre cops de cul
i tres o quatre més de pit, i fa que la gent s’aparti davant la
corpulència del seu impuls. Finalment, i en contra de tota lògica,
aconsegueix sortir del tren, en el precís moment que la porta
automàtica es tanca. I aleshores ve el drama: la dona té la mala
sort que la porta, en tancar-se, s’estavella de ple contra la seva
mà i, instintivament, amb un gest de dolor, deixa anar la nansa de
la colossal maleta vermella, que, en el tràfec, s’ha quedat dins
del vagó. Ella, a fora, a l’andana i la maleta dins el vagó. El
tren enfila a tota pastilla cap a la Plaça Lesseps mentre la dona,
esgarrifada, es treu les sabates vermelles de taló i comença a
córrer, perseguint inútilment el tren que li ha pispat la seva
bonica maleta, plena, vés tu a saber de què. Qui perd, no pot pas
riure!
Desembre 2011-dos. 5. Qui
dies passa, anys empeny!
De calendaris n’hi ha
hagut (n’hi ha) molts: budista, maia, romà, julià, gregorià,
copte, islàmic, hindú, persa, hebreu, xinès, mexica, japonès. Es
té constància que el calendari romà el 154 a.C. tenia ja dotze
mesos de longitud variable: Mart, Apol·lo, Maia, Juno, Cinquè,
Sisè, Setè, Vuitè, Novè, Desè, Janus i Februus, noms que es
mantenen avui bastant fidels en la nostra llengua, sobretot si tenim
en compte el que ha plogut des d’aleshores. L’any 46 a.C., just
dos anys abans de ser assassinat, Juli Cèsar, advertit per
l’astrònom alexandrí Sogígenes, reorganitza l’embolic existent
en el còmput sideral: fixa els mesos a 30 i 31 dies, i afegeix a
febrer un dia més cada quatre anys, creant els anys bixestos o de
traspàs. Aleshores, en un atac de modèstia digne d’un gran líder,
el gran Juli Cèsar li canvia el nom a Cinquè per posar-hi el seu,
robant-li de pas un dia a Februus. Cinquanta anys més tard, el seu
hereu i primer emperador, Juli Cèsar Octavià, August pels amics,
per no ser menys que son avi-tio, fa el mateix i dóna el seu nom al
més Sisè, restant també un altre dia al pobre Februus, coix
numèric ja per sempre. Posteriorment van ser reordenats els mesos,
començant l’any l’1 de gener i no l’1 de març. No és fins al
1582 que el papa Gregori XIII, assessorat per científics de l’època,
modifica un cop més el calendari per ajustar-lo al cicle real de la
Terra: 365 dies 5 hores i 48 minuts. Des d’aleshores són anys de
traspàs tots aquells que són múltiples de quatre i no acaben en
00, excepte els divisibles per 400, que també seran bixestos. Tot i
el referent universal del calendari gregorià, no cal descartar que,
un dia o altre, alguna ment pensant i poderosa hi posi una mica de
seny, ordenant el desgavell comptable que ara s’hi veu reflectit en
el nostre vell calendari. I sinó mireu. El còmput dels segles,
segueix les normes del sistema decimal: 100 anys. Totes les altres
unitats de mesura del temps són una barreja increïble. El dia
subdividit en 24 parts i les hores i els segons en 60 –sistema
duodecimal–. La setmana en 7 parts, influència directa de
l’inversemblant mite de la Creació. Els mesos, variables, amb 28,
29, 30 o 31 subdivisions. Els anys, ja no diem, de 365 o 366. No
parlem tampoc de les llunes, que decideixen les festes religioses. En
fi, estem acostumats a manipular el calendari, a fer-ne ús, a
contar-hi els dies, però si li expliques a un marcià, quedaria
perplex i li costaria anys en habituar-s’hi. No cal dir que
existeixen propostes per canviar el calendari gregorià i fer-lo més
racional, més entenedor. Des del 1930 l’associació americana de
The World Calendar Association, gestiona i actua davant la ONU, el
Govern USA i altres instàncies internacionals –amb poc èxit, s’ha
de dir– per introduir l’interessant calendari universal.
Fixeu-vos què proposen. Cada any amb el mateix calendari constant,
fix, invariable: 12 mesos dividits, com ara, en 4 trimestres. Però
cada trimestre amb mesos de 31, 30 i 30 dies. Això dóna un total de
364 dies anuals, que és un múltiple de set. Per tant, cada
trimestre i cada any comença en diumenge i acaba en dissabte,
repetint-se constantment. A final d’any, s’hi afegeix un dia
festiu mundial, fora de calendari i ja tenim el 365. I cada quatre
anys, després del 30 de juny, es posa un dia festiu–el dia
escadusser– també fora de calendari. Aquesta proposta no arregla
el garbuix actual però sembla més racional. Però les inèrcies
costen de trencar i ja sabeu què diuen: qui dies passa, anys empeny!
Desembre 2011-u. 4.
L’amor no té preu, ni a plaça en venen!
Pels pèls tinc temps
d’agafar el tram d’última hora: i allà l’he vist. Sí, amics,
he vist avui un àngel d’ulls blaus i vull relatar-vos el torbament
que m’ha causat la seva visió. Ei, no sóc creient jo, eh; ho juro
per Déu! Però avui he vist un àngel immaculat de faccions
harmòniques i cabells rossos llargs fins la cintura. Si vosaltres
l’haguéssiu vist, també hauríeu caigut embadalits com jo. És
una visió d’aquelles que, molt de tant en tant, dóna sentit a la
nostra avorrida existència: la bellesa de viure. Impossible
d’oblidar. No m’és possible dir-vos amb quina de les seves
gràcies em quedaria. Amb totes alhora, suposo. El mòbil de la poma
guardat en un compartiment especial enganxat a la màniga. Auriculars
potents a les orelles fent de cuirassa protectora de mirades
impertinents com la meva. Els seus llavis de mel del paradís
movent-se al ritme d’una música que no sé: unes dents blanques
s’endevinen ben posades. La mirada d’ulls francs perduda en la
intimitat dels seus pensaments. Les dones del comboi també miren
encuriosides: no n’hi ha per a menys! Samarreta blau cel de punt,
molt ajustada i bastant transparent. A sota, visibles i exagerats
sostenidors de blonda negra que intenten fer la seva feina presonera.
Una petita perla enganxada al nas dóna peu a un innocent joc rebel.
Una ploma negra i vermella penja d’una arracada de plata. Duu el
meu àngel una samarreta que dibuixa geografies de territoris on hi
floreix el desig i l’amor. Texans de marca, ajustats i plens de
flors, estripats i descolorits: les butxaques de davant i darrera
plenes de cremalleres metàl·liques que podrien ser fictícies i no
dur enlloc. Cames molt ben fetes acabades amb Naikis blanques per als
peus. Un pandero d’aquells que agraden: rodó, concís, suggeridor.
Extremada. Espectacular. Esvelta. Exquisida. Educada. Excitant.
Exclusiva. Elegant. Estudiant. Carpeta negra i blava de la UB. Qui té
fam somia truites! Tota harmonia. Tota proporció. Tot encanteri. La
dona d’or que cercava Leonardo i que busquem tots aquells que
estimem la bellesa de l’infinit. Per un cop em posaré de genolls i
demanaré als Déus una il·lusió, una passió obscura: somiar-la
cada nit per saber-ne l’olor. Gràcies bonica per somriure. Per
existir en el meu temps. Les deesses del passat ja no importen. Ara
ets tu qui omples el camí de goig. Gràcies per la forma i el fons.
Per la màgia i la fantasia d’un clarobscur a l’albada. Gràcies
per una pell de primavera que palpita sota aquests texans farcits de
magnòlies brodades de blanc. Per moure’t com ho fas al ritme
d’aquesta música ignota i silenciosa. Per aquests ulls somiadors
d’un univers ple de joc i atzar. Gràcies per agafar el mateix tram
que jo. Abans de perdre’t de vista, ja et somio. Si tu volguessis
amor... Ah, on vas?! Ja baixes? Tan aviat? Adéu bella amada.
Espera’t..., espera’t, que jo també surto! Tens un moment
dolceta? Em dic Pau. Tens pressa, fantasia? Sí? Oh, llàstima! No et
fa res que t’acompanyi un trosset, oi bonica? De fet, veig que anem
en la mateixa direcció... Tot això i més li diria al meu àngel si
fos valent. Si fos valent! Que no ho sóc. Que no ho sóc! Ai l’amor!
L’amor no té preu, ni a plaça en venen!
Novembre 2011. 3. Agafar
la figa pel capoll!
El gran diccionari
descriptiu i etimològic del català-valencià-balear, és a dir,
l’Alcover Moll, recull, en la seva entrada relativa a figa,
dotzenes i dotzenes d’espècimens de figues, vull dir de varietats
del fruit de l’arbre Ficus carica. Fa pocs anys n’hi havia una
(de figuera) a cada casa i era una festa collir-ne els fruits. La
preuada, saborosa i cada vegada més desconeguda figa, amb el temps,
ha anat deixant la seva petja al costumari popular. Així podem
trobar més de vint-i-cinc frases fetes que inclouen la paraula figa
i no menys de trenta refranys amb la figa com a protagonista. No ho
sé del cer però apostaria que, després de les cireres, és la
fruita que més agrada als ocells. Fer el niu vora una figuera és
cosa d’ocells carregats d’enteniment, encara que cap au no faria
mai el seu cau damunt d’una branca del mateix arbre: massa visites
inoportunes i perilloses a la porta de casa. És sabut que la fulla
de la figuera capta la humitat que envolta l’arbre, creant en el
seu entorn un microclima que atenua la calda. I a més a més, fa
bona olor. Què més vols! A Menorca diuen que, si a l’estiu, una
al·lota fa una becaina sota una figuera, es lleva refredada de figa.
La fusta de l’arbre no és bona per cremar: fumeja, no fa brasa, té
poc poder calorífic. Abans de l’arribada del cautxú, la llenya
fibrosa del tronc s’emprava per fabricar els frens dels carros. El
làtex que surt quan trenques un brot o fas caure una figa verda es
fa servir com a coagulant de la llet dels mamífers. El meu avi
utilitzava aquest làtex per combatre les berrugues. El joc popular
de la llet i la figa és més vell que l’anar a peu. Quantes coses
hauríem de saber! Us he de dir que jo he provat això de les
berrugues i funciona. No solament elimina la berruga, sinó que,
alerta, també és menja la pell del voltant. O sigui que és un
remei natural però, molta cura amb la seva aplicació sinó us voleu
quedar sense pell! Les flors de la figuera comuna són secretes i
creixen dins el receptacle que s’acabarà convertint en la pròpia
figa. Obre una figa i veuràs la flor barrejada amb la polpa molsuda.
També hi ha tot un mercat de figues seques que estan al nostre abast
durant l’any, encara que el gust no és el mateix! A casa nostra
tenim molts altres tipus d’espècies de ficus. Dels que donen fruit
també coneixereu les figueres de moro o nopals. És un cactus de
punxes traïdores, flors delicades i figues també apreciades. Fer
figa, no estar per figues, sa figa encara no és madura, figues d’un
altre paner, pesar figues. Figues per a tot. Fins i tot per ser un
figaflor, o sigui un tita-fluixa, una bleda assolellada, un fleuma,
un ploramiques. Tot i ser una fruita molt delicada i suculenta, amb
els anys, i de forma inconcebible i misteriosa, ha baixat molt el seu
consum. La prova és que comença a ser difícil trobar-ne de
fresques al mercat. Hi ha gent, jove i no tant jove, que no n’ha
tastat mai cap ni una. No saben l’experiència que es perden: el
gust exquisit que s’hi dóna xuclant una bona figa de coll de dama.
Agafar la figa pel capoll!
Octubre 2011. 2. Quan
acabis els diners, compta amb tu i amb ningú més!
L’arribada de Colom al
“Nuevo Mundo de las Indias Occidentales”, és vist ara, 519 anys
després, com error monumental del l’“Almirante”, una cagada
geogràfica espectacular això confondre el Carib amb els mars de
l’Índia. Clar és que hem de ser conscients de com es trobava la
ciència en general i la cartografia nàutica en particular en
aquells temps convulsos de finals del segle XV. L’absoluta –sembla
increïble– ignorància que es tenia sobre la configuració
geogràfica d’àmplies zones del planeta, ara fa només quatre
dies, bé, cinc-cents anys, era conseqüència directa –entre
d’altres– de l’herència nefasta rebuda de l’edat mitjana i
basada en l’obscurantisme del poder absolut, beneit per
l’establishment religiós. Fixeu-vos que, encara cent cinquanta
anys després de Colom, el gran Galileu, vell i malalt, es veu
obligat a abdicar de les seves sòlides teories heliocèntriques,
aclaparat per les serioses advertències i amenaces de la inquisició.
La història és la història i no la podem canviar! Quan Colom
convenç a la reina Isabel de Castella de l’oportunitat de
l’expedició, l’Oceà Atlàntic no era res més que una zona
prohibida, impenetrable durant mil·lennis més enllà d’unes
milles nàutiques. Tot aquell boig que s’atrevís a endinsar’-hi,
trencaria vells tabús i la justícia divina, en forma d’onades
gegantesques o turmentes mai no vistes, ja s’encarregaria de fer-lo
desaparèixer, engolint caravel·les i aventurers fins al fons de les
tenebres. O sigui que poca broma amb l’aventura del gran Colom. Amb
els anys i un cop oberta una ruta de navegació estable cap a l’oest,
comença un profitós intercanvi de productes minerals, vegetals,
animals i socials d’un cantó a l’altre de l’Atlàntic, que
dura fins als nostres dies. Aquí ens arriben: patates, mongetes,
pinyes, tomàquets, alvocats, carabasses, blat de moro, vainilla, te,
cafè, cacau (xocolata), plata, or, esclaus, pedreria, sucre de
canya, tabac i sífilis. Cap a les “Índies” hi enviem: cavalls,
gossos, porcs, ovelles, quincalla, conills, vaques, blat, ceps,
aventurers, verola, xarampió, cristos, oliveres, rosaris, pirates,
plàtans, tarongers, llimoners, moreres, capellans i extremenys. Tot
això sense comptar amb el trencament inequívoc que els fets van
suposar amb molts dels principis culturals i polítics que regien el
món conegut fins aquell moment i encetant –amb tots els matisos–
això que avui en dia diem globalització. El florentí Americo
Vespuccio, secundari de luxe en algun dels viatges organitzats pels
catòlics reis, va tenir la xamba de ser anomenat en un nou mapa de
l’època, i, d’aquí, cap a la fama. Per cert que tres-cents anys
després del descobriment d’Amèrica, a finals del XVIII, va
haver-hi una gran moguda intel·lectual en els nous Estats Units
d’Amèrica per intentar canviar el nom del continent i posar-li
Colúmbia en honor del genovès (català?) Colom, principal i tossut
protagonista de la gesta. (Colòmbia aleshores encara no existia com
a tal: no és fins al 1819, quan Bolívar converteix els territoris
de Nova Granada en la Gran Colòmbia), La curiosa proposta de canvi
de nom, que hagués fet justícia històrica a l’almirall, virrei i
governador general de les Índies, va ser comandada per grans
personalitats americanes i europees i es veu que no va reeixir per
ben poc. Una altra idea que en aquells temps tampoc va tirar endavant
al congrés americà va ser la presentada pels espavilats descendents
de l’Americo, que volien una compensació econòmica pel tema del
copyright del nom. Quina barra! Quan acabis els diners, compta amb tu
i amb ningú més!
Setembre 2011. 1. Mentre
hi ha vida, hi ha esperança!
Furgonetes plenes a vessar
omplen els xamfrans de carretons a sobreeixir. És hora de buidar la
càrrega i abastar la ciutat. Avituallar és la paraula. Un grup de
gent diversa i uniformes llampants s’entreté amb la ploma: jaqueta
i pantalons verds, sabates esportives, walkie-talkie a la cintura.
Escombra en mà, netegen la ciutat per deixar-la polida com una
patena. O, almenys, a fer-ho veure. Paga l’alcalde! Rere seu avança
un objecte municipal mecanitzat que fa un soroll de mil dimonis i
xucla amb avidesa tot allò que se li posa pel davant. Tres policies
color blau, en edat de ser bons avis, castellans cepats, caminen
dropos cap a la central del districte. Duen enfundades sengles
pistoles molt voluminoses i lluents que serviran per fotre-li un tret
a tots aquells que es portin malament. Els forns ja fa estona que han
obert i treballen de valent: pa, coca, croissants; els forners fan
cara de voler plegar! La premsa matinera arriba al carrer i un home
gros, amb les mans grosses, descàrrega d’una furgoneta bruta,
groga i grisa, pesats plecs de diaris que van lligats amb cordills
que ja no són de cànem. Pel carril reservat circula la nena blanca
de la bicicleta negra de disseny i els texans de disseny blancs,
arremangats fins a mitja cama blanca per no embrutar-se’ls amb la
cadena negra. Du a l’esquena una motxilla negra retolada amb
lletres blanques on diu: “Escola Tècnica Superior d’Arquitectura
de la Universitat Politècnica de Catalunya”. A cada pedalada que
dóna ensenya la minúscula tireta del tanga amagat entre les galtes
del cul. Un discret tatuatge fa de polsera imaginària, encerclant el
seu turmell de plata. El termòmetre de la cantonada marca
intermitent, incansable, 8:30h i 20ºC; 8:30h i 20ºC. Avui farà
calor. Molta calor! Les obres de la rambla costen d’acabar! Paletes
mig blancs i manobres negres del tot reneguen en àrab o amazic
mentre fan el cigarret recolzats en les casetes metàl·liques que
els hi fan de vestidors. El dia serà dur i llarg. El tabac mata: la
feina, també! Salut! La senyora que s’està traient el carnet
governa amb poca traça el León de l’autoescola. L’immens pitam
que l’acompanya carrega el vehicle de força centrífuga i s’haurà
de veure si podrà dominar el cotxe i girar per l’avinguda! Un vell
jardiner rega els joves lledoners, les mèlies i els til·lers de la
rambla nova. Fa pocs dies va ploure a bots i barrals i no caldria pas
regar. Però la regla d’or de totes les feines és universal: no
facis preguntes si no vols tenir problemes. Només calla i rega. I,
sobretot, no pensis! No sé si és més vella la vella gossa o la
vella iaia. Totes dues tenen prou anys per anar tirant a poc a poc.
Cada dos metres fan una paradeta tècnica: s’aturen, agafen aire
i... continuen fent camí. No crec que arribin mai a casa. Tampoc no
tenen cap pressa: ningú no les espera, ni per dinar, ni per sopar,
ni per res. Mentre hi ha vida, hi ha esperança!
