dimecres, 3 d’abril de 2019

L’esperança del condemnat

Madrid. Tribunal Suprem. Causa especial 20907/2017. Dimecres 20 de març 2019. 16h.
Avui, aprofitant que era a Madrid per gaudir de la fantàstica exposició que la Thyssen dedica al fascinant  pintor francès Balthasar Klossowski de Rola (1908-2001), més conegut per Balthus, he anat a la sessió de tarda del judici/farsa del Suprem... Va ser com un rampell: no podia no anar-hi, passant de tot i estant tant a la vora! El Suprem viu en un edifici/mole, típic d’aquells que tenen el poder: aquella atribució que, si cal, no té mandra en fer servir la força extrema. L’exèrcit, la policia, la banca, l'estat sencer: tothom està a les seves ordres. Això a Catalunya ho oblidem amb massa facilitat! A Madrid se’n veuen molts d’aquests palaus baluernes que tenen uns quants segles: n’hi han a dotzenes! Els diners colonials que arribaven (i arriben) cada any, es fan notar. I a tots ells hi viuen formiguers de servidors de l’estat que, bàsicament, vigilen que dues coses no es trenquin: España i el seu lloc de treball. Com és que un estat, teòricament descentralitzat, manté una estructura central de centenars de milers de funcionaris, en molts casos dedicats a no se sap què? Tornem-hi: és el poder! L’aire que desprèn la seu del Suprem, és una barreja entre monacal i rococó: es nota que abans era un convent. Per fora, jardins austers i unes rengleres inacabables de finestres cegues, vigilades per centenars de policies que es passen el dia mirant l’hora de plegar. Per dins, llargs passadissos laberíntics, escales de marbre blanc, baranes de ferro forjat i passamans de fusta gastada. Controls i més controls de policia. Requisada de mòbil. Primera sorpresa: poc públic i familiars, potser una trentena, entre els quals, tres o quatre observadors estrangers que crec que treballen per algun organisme internacional... Sento parlar anglès i alemany. Ens fan esperar una bona estona en front de la galeria dels passos perduts: grans columnes daurades, marbres de colors al terra, làmpades farcides de llàgrimes i càmeres de vigilància arreu. Un claustre interior amb grans magnòlies i xiprers. Em recorda les esplèndides basíliques i claustres de Palerm, però aquí està tot com una mica descuidat, rònec, revellit. Si observeu les cares del injustos jutges que veiem per TV., vassalls del poder de torn, entendreu que vull dir. La voz de su amo. Algunes parets folrades de roure esquarterat: no hi aniria malament una bona envernissada... I aquest aspecte una mica negligit em sorprèn, perquè la capital de l’estat està, en línies generals, molt ben arranjada i arreu es veuen molts i molts calerons enganxats a la ciutat per cuidar la seva imatge! Mentre esperem per entrar, parlo uns minuts amb quatre joves i simpàtics estudiants de Dret de la Universitat Complutense de Madrid (també entenc i parlo bé el español: ai las!) i els explico una mica la meva visió del judici infame i de la presó preventiva associada, emmarcada en un sonor: "A por ellos!" Escoltem atents i diuen que és la primera vegada que «un catalán» els manifesta de primera mà allò que pensa. I reconeixen, sense embuts que no tenen cap informació fiable de tot allò que passa a Catalunya. Qui ho tenia que dir: en ple segle XXI !!! Els historiadors en diran el segle de la desinformació! Un dels estudiants em pregunta incrèdul: «Pero de verdad cree usted que Cataluña no és España?» I jo que li responc: «España se ha apropiado de Cataluña, que no es lo mismo! Os habeis parado a pensar porqué hablamos una lengua distinta a la vuestra?» I s’han mirat entre ells tot dient sense paraules: este tio nos está liando de mala manera!! Ens fan passar pel mig d’una llarga doble filera de dotzenes de policies de paisà, que et despullen amb la mirada, fins que finalment entrem a la gran sala de plens. Tothom està ja col·locat i només faltem nosaltres, familiars i públic, enviats a les bancades dels fons de la sala. La primera impressió, to just entrant, és desconcertant: l’educat del Marxena, acomboiat dels palmeros que l’acompanyen, va donant ordres. Venga, por favor, siéntense i guarden silencio, mentre els nostres presoners giren el cap, esperançats de trobar una cara amiga entre els assistents d’avui. Petons i abraçades llençades al vent amb gestos plens de significat i amor, enmig d’un petit rebombori, frustrat per la manca de contacte físic, malgrat la poca distància entre uns i altres... I què dir doncs de la part pròpiament jurídica del lamentable i venjatiu auto-sagramental, causa especial 20907? Doncs una avorrida impostura, a mig camí entre la pantomima   i el teatre de l’absurd, que de seguida deriva en una molt real tragicomèdia, farcida de policies poc preparats i vells jutges avorrits i plens de desídia que escolten adormiscats els romanços i camàndules del guàrdies civils ensinistrats. Una espècie d’uixer senyora té el control de la porta i de l’aigua: que ningú no es quedi amb la boca seca. Du a les mans una llibreta gastada i plena de papers on té anotats els noms dels testimonis: « A ver, por favor, que pase fulanito». Es evident que el guió previsible conté un epíleg ja escrit: alea iacta est. Després d’una bona estona de tortura mental insofrible en forma preguntes sense sentit i respostes barroeres, sentim la veu del boss dient allò que se suspèn la sessió fins l’endemà. Aleshores venen uns moments inesperats: els presos s’aixequen de les seves bancades i s’acosten als familiars i amics. Petons i abraçades amb una barana de corda pel mig, mentre desfilen lentament cap a la sortida. Res: dos o tres minuts molt intensos! La policia no té més remei que fer una mica els ulls grossos perquè els nostres presos passen pel davant nostre, a tocar. I es deixen tocar i els toquem, els abracem! Aquests insospitats moments finals amb tanta proximitat i contacte són molt i molt emotius! Tots tenen un aspecte físic demacrat, exceptuant, potser, en Junqueres: la presó menja molt. La Forcadell feta pols. El Turull ullerós. El Cuixart, animós, encara que no pot dissimular l’emprenyada que du a sobre. El Jordi Sánchez, envellit. Alguns amb llàgrimes als ulls que arriben molt endins del cor. En fi, un desastre sense pal·liatius. J’acusse, com Zola: això és una venjança plena de ressentiment! He pogut saludar, encaixant les mans, a quasi tots: amb la mirada còmplice agraeixen sincerament el suport que intentem fer-los arribar. Una injustícia indiscutible plena d’arbitrarietat flota a l'ambient. Es fa molt evident aquest contrast entre els carcellers i els presoners cara a cara... Finalment els guardes fan sortir a tots i totes i els constrenyen a anar de pressa: la cel·les esperen i la nit serà freda i curta. En fi, jo, tot i tenir tota la llibertat del món i que dormiré a l’hotel, també he sortit fet pols. No m’havia sentit mai tan proper a persones i famílies que, personalment, no coneixia! Moltes ganes de dir en veu alta: ei policies, jutges, aquests són els meus representants legals. Jo els he votat: empresoneu-me també a mi, que estic d’acord en marxar d’aquesta metròpoli dominant i colonialista... Però la parafernàlia judicial m’acollona i no dic res. No dic res! En aquests moments envejo la valentia i dignitat de la Boya i el Baños: van fer valdre la seva dignitat per damunt de la teatralitat i el poder de les pistoles i les togues!! Després, en sortir, parlo un moment amb el periodista Quico Sallés i li comento que he sortit molt tocat, tot i estar només dues hores escoltant bestieses molt greus. Ell em diu que porta setmanes a Madrid i es menja totes les hores, totes les sessions, tots els marrons. I cada dia que passa veu més injust el tracte inhumà que reben els presoners, les famílies i, en menor grau tots plegats... Al carrer saludo també al conseller Carles Mundó, que és un tros de pa: Salut i República, conseller. Gràcies amic, salut! I per acabar, estimats amics lectors, un prec, un desig: encara queden dies, agafeu l’AVE i aneu un dia al Suprem, una experiència anímica important i un suport magnífic per ja sabeu qui! Joan Miró potser diria avui que som l’esperança del condemnat!

divendres, 22 de març de 2019

El llegir fa perdre l'escriure!

La tecnologia, per si mateixa, no és malèvola. Però, ens hem de deixar portar pels dictats de les màquines i confiar cegament amb els avenços tecnològics? Poden ser de gran ajuda, està clar, però si acaben tenint un gran poder sobre la nostra vida, és fàcil convertir-se en ostatge dels seus plans. Heu vist aquests zombis que vaguen pels nostres carrers amb la cara enganxada als seus telèfons intel·ligents? Controlen ells la tecnologia o potser a l'inrevés? Sempre ens han repetit el savi i vell consell, gravat al frontó del temple d'Apol·lo a Delfos: "Coneix-te a tu mateix". Però ara, al segle XXI, tot passa molt de pressa i ningú no té temps per a res. I menys encara per a conèixer-se: el lema ha quedat arraconat. Si tenim un mal dia i se'ns dona per fer una introspecció, les veus que sentirem dins el nostre cap seran el resultat de múltiples variables, quasi totes elles alienes a nosaltres mateixos. Cada vegada és més difusa la frontera entre les nostres veritables emocions i les consignes i manipulacions que Google, Amazon, l'Estat, o qui sigui, ens volen fer veure com a quefers propis, com a elaboracions personals. Estem immersos en una carrera dramàtica en què uns supra-organismes molt potents intenten piratejar el nostre sistema operatiu orgànic: hackejar-nos. Ara mateix una munió d'algoritmes ens estan observant i controlant: mòbil, internet, targeta de crèdit, televisió. Saben on vas, amb qui vas, què compres, quants diners et queden per arribar a fi de mes. I també saben quina revisió mèdica t'has fet darrerament i quins sistemes corporals comencen a debilitar-se seriosament. I quines pel·lícules o sèries veus per tv i quines dèries ocupen els teus pensaments més íntims. I també quines opcions polítiques són de la teva corda i, si entre els teus amics, n'hi ha algun que no agrada al sistema. O potser tu mateix, sense saber-ho, ja estàs catalogat com enemic del poble, com proposava Ipsen fa més de cent anys. No estem gaire lluny del dia en què tots incorporarem al nostre cos, ginys controlats per algoritmes que supervisaran totes les nostres constants vitals. No m'invento res: la nostra salut depèn, en un alt percentatge, de resultats que decideixen màquines, mentre els metges no fan sinó certificar-ho. I hem de pensar que totes aquestes dades, malgrat la falsa i tramposa llei de protecció de dades, hi ha algú que les controla, analitza, emmagatzema i utilitza. Cada vegada serà més fàcil que una matriu de super-dades decideixi per nosaltres: ens acostem a Matrix o El Show de Truman. Quan els algoritmes sàpiguen millor que tu què passa dins del teu cap o del teu cos, l'autoritat passarà a ells i tu no tindràs res a dir. Que siguin, doncs, algoritmes intel·ligents els qui decideixin què és el millor per a nosaltres i per la resta de la humanitat: relaxem-nos i gaudim del viatge, que són quatre dies. Si penses que, en un futur proper, potser no t'agradaria tenir aquesta actitud vital, has de fugir ara mateix i començar a córrer contra direcció i cap a un destí incert. En aquest viatge cap a la integritat personal, no prenguis massa equipatge i deixa enrere totes les teves il·lusions: pesen massa! Aquest article d'avui m'ha sigut molt fàcil de fer. Només he hagut de llegir el sempre lúcid Harari amb les seves lliçons pel XXI i copiar i enganxar. És bo és aquest paio. Perdoneu si em repeteixo. El llegir fa perdre l'escriure!

divendres, 22 de febrer de 2019

Qui festeja, no té fred!

Diu el calendari de pagès que al febrer podem sembrar o plantar, entre d'altres: alls, cebes, espinacs, naps, raves, pastanagues, pèsols, escaroles i no sé quantes coses més. Però, bàsicament, és un més de descans: pel pagès i per la terra, que segueix mostrant-nos els seus colors esmorteïts, cendrosos, apagats... Els arbres de fulla caduca, que ens acompanyen en aquest trànsit natural, es mostren tal com són, despullats de tot ornament, en  un exercici d'humilitat i letargia admirable. Ametllers, roures, acàcies, àlbers, freixes, ginjolers, lledoners, moreres, pollancres, etc..., mostren les venes de la seva carcassa i fan venir ganes de recitar amb Vinyoli allò tant precís de: "T'estimo fins l'esquelet". A l'hivern, un arbre nu és igual de formós i ben plantat que a l'estiu, quan va guarnit amb els seus millors atuells. Tot això no va amb les eròtiques mimoses, ara plenes de groc, que enguany hauran de vigilar que cap neci les tal·li amb despit! El sol allargassa les ombres a tothora, encara que el dia comença a avançar decididament: guanyem una hora de llum durant el febrer. En dies d'hivern en que fa més fred és quan -contradictòriament- ens trobem més a la vora del sol que mai. La posició del periheli, se'n diu d'aquesta mínima distància de primers de gener. El que passa és que com que l'eix terrestre es troba inclinat uns 23º respecte a la normal a l'eclíptica, doncs ara mateix podríem dir que ens trobem de cul al sol. Entre la nostra inclinació respecte l'orbita i la posició del planeta, en prou feines l'angle d'incidència del sol arriba als 25º durant Nadal. Ja em direu, el pare Sol ens arriba despitós, tangencial, d'esquitllada! Al contrari que a les antípodes on, pels mateixos dies, l'angle dels raigs de sol arriba fins els 71º. Les estacions de l'any depenen de la inclinació de la Terra i no pas de la llunyania del nostre estimat estel vital. La Lluna es troba, de mitjana, a unes 30 Terres de distància i el Sol a unes 390 vegades la distància de la Terra a la Lluna, xifres rodones, espectaculars, inútils. De tant en tant van bé les xifres per perdre's. A l'hivern tenim tendència a ser més introspectius, com la mateixa natura que es replega sobre sí mateixa, encongida. Encara que, com diu la saviesa popular, qui festeja no té fred! Els millors poetes i músics creen les seves obres més subtils en èpoques de fred. Amb la calor, la raó s'enterboleix i les idees arriben a la clepsa diluïdes, capbuidades. Shakespeare ens aclapara amb la gelosia destructiva i mitològica del "Conte d'Hivern". En Pau Auster fixa l'arribada de l'hivern amb els primers símptomes de la vellesa i la decrepitud, en un elegant introspecció personal a "Diari d'hivern". Dostoievski i els seus "Germans Karamazov" fan servir el fred gèlid de les estepes russes com a metàfora dels conflictes sentimentals i polítics. El fred que feia a Petrograd el 7 de setembre del 1917, no va impedir que els bolxevics, comandats per Trosky i Lenin, prenguessin el Palau d'Hivern, avui reconvertit en un museu fonamental: l'Ermitage de Sant Petersburg. Prenc en Martí Pol de referència i reescric (sacrilegi) el seu poema Hivern: "L'hivern és el silenci / és la natura en silenci / és el silenci de les plantes / i els dels boscos / i el de la gent que mira, rere els vidres..."

dimecres, 13 de febrer de 2019

Fer del negre, groc!

Com tothom sap, la bandera espanyola té dos colors i està composta de tres franges horitzontals, amb un dels colors repetits. No sé com és que, a hores d'ara, i amb la fòbia al color groc que s'ha escampat com una taca d'oli per tot el territorio nacional, ningú no ha proposat encara canviar el color central i posar-ne un altre que no sigui el fastigós groc de merda que fan servir els suprematistes. El blanc no pot ser, que aquest ja el tenen pillat els austríacs. O sigui que tots els colors, menys el blanc i el groc, entren en joc. Quan feia la mili a Madrid tenia un sergent que era de Palència i sempre anava amb el nas vermell: molt salat el paio. Quan notava que un recluta era català, l'agafava de banda tot explicant-li que la bandera d'Espanya no era res més que la catalana partida per la meitat! I es fotia a riure ensenyant una colla de dents negres, ordenades segons el criteri del caos més absolut. Bé el cas és que, posats en la improbable tessitura de que un dia d'aquests ens proposessin un referèndum (legal) per canviar el color central de l'espanyola, jo votaria pel negre. Algú prou informat em dirà que aquesta combinació de colors ja la tenen pillada els de la falange, encara que aquests versionen amb les franges verticals... Ja m'imagino aquests dies del judici de la vergonya, amb la bandera roja i negra onejant al balcó del Suprem. Vosaltres creieu que desentonaria? Jo opino que no! La España negra de Goya i el Roto. La inquisició, la llegenda negra de la salvatge conquesta d'Amèrica, amb famosa Brevísima relación de la destrucción de las Indias, del de las Casas, la humiliació i anorreament dels natius, posada en dubte aquests dies per l'infecte desinfectador Borrell. Ja veus, nen de la Pobla, fer del negre, groc! Una gran tasca t'espera pel davant. El 27 d’agost de 1705, el duc de Velasco, virrei de Catalunya, informa a sa majestat Felip V que havia fet penjar ("colgar al pescuezo") a dos catalans, un de Barcelona i l'altre de Vic, pel crim espantós de du cintes grogues lligades al capell, tot honorant el príncep Darmestat, ídol dels catalans i general carlista i austriacista, mort a Montjuïc el setembre del mateix any, quan intentava conquerir Barcelona. Recuperem la vella i desconeguda memòria històrica que mai no se'ns havia explicat! Ara està mal vist penjar pel coll als dissidents, però temps difícils se'ns acosten i ja veurem. Prohibir el groc, un dels tres colors primaris, es com prohibir el pa, l'aliment més elemental. Targeta groga, bandera groga, estrella groga, febre groga, mallot groc, premsa groga, yellow submarine... El groc és el color del blat, de la mel, del xarel·lo, del sol i de l'or, de la llum i l'energia, i té a veure amb l'esperança i la felicitat. I també del sofre del diable! En cromoteràpia els grocs i daurats s'utilitzen per transmetre energia i animar als pacients. La xantofòbia o fòbia al color groc és una malaltia patològica que comença a ser epidèmica, sobretot en estrats poblacionals amb poques capacitats comprensives i moltes venjatives. De la por als pallassos fins al fàstic als narcisos o a les obres de Gauguin, que, com sabreu, tenia la paleta farcida de pigments grocs i daurats. Groc, amarillo, horia, amarelo, giallo, yellow, jaune, gelb... Groc arreu, menys a les taules electorals ni a les fonts electorals, que el blog del 155 no les volia, ai las! Per mi i passi el que passi d'aquí endavant, el color groc, anirà lligat amb la lluita per la llibertat.

diumenge, 20 de gener de 2019

Qui té tions, fa estelles!

La nit de reis sempre ha sigut meravellosa pels més petits. Abans, i ara també. Nosaltres teníem una sola nit màgica a l'any i, en canvi, ara, la quitxalla, en té a dotzenes de nits fabuloses. Tenen el que volen i quan volen, fins a tal punt que, amb aquest empatx, poc dura la il·lusió d'una nova joguina. Fartanera se'n diu d'això! Penseu les galindaines que cagava abans el tió i el festival de obsequis que regala un tió del present. De tot, menys carbó, que el sucre es menja les dents! La il·lusió de que un tros de soca, ben bastonejat, pugui cagar-nos qualque cosa, diu molt de la innocència d'una criatura i potser de tot un poble. Qui té tions, fa estelles! Després, però, et fas gran de seguida i algun amic et diu allò tant sorprenent de que els reis són els pares i el tió és la tieta o la iaia, i ja l'encanteri s'esfuma per sempre més. Anàvem a l'escola: sí, és clar. Però la nostra autèntica escola era el carrer i era allà on construíem el nostre món propi, carregat de clarobscurs, amb els amics de més confiança. Ei, els nens amb els nens i les nenes amb les nenes: no fotem! Creixíem una mica ensalvatgits i això era una joia que potser ara, per desgracia, s'ha perdut quasi del tot. Posats a pensar, no recordo grans moments infantils a l'escola i, en canvi, sí recordo grans estones amb els amics. En aquells temps, i per sort, el criaturam no era el centre de l'univers, com ara. Ni tan sols a casa, on l'autoritat dels avis i pares pesava molt i molt. No sabíem que havíem de fer, però sí allò que no podíem fer. Que era quasi tot! Els nens i nenes han de descobrir pel seu conte de què va tot plegat. No cal estar tot el dia damunt d'ells, privant-los d'un necessari autoconeixement. No sabem gaire com ha passat, però en pocs anys la quitxalla, sobreprotegida, ha passat a ser el centre de gravetat, al voltant de la qual gira cada família. No podem suportar que els nens i les nens s'avorreixin com cal i, com a conseqüència, tenim una munió de pares estressats, que no paren tot el dia. Primer són les activitats de la mainada! Organitzem la nostra vida pensant en què els agrada o desagrada als nostres fills. Per altra banda, el mòbil i la tauleta o l'ordinador s'han cruspit tot allò que, culturalment, significava alguna cosa per la nostra generació. Sí, molt bé, d'acord, jo tampoc puc ja sortir de casa sense el mòbil: una autèntica subordinació. Però la mainada de deu anys està tot el dia davant d'una pantalla, on té al seu abast totes les meravelles de l'univers i també, però, tota la pornografia i les aplicacions no desitjables que els faran ballar el cap abans d'hora. I potser, sovint, fora més pedagògic dir-los: això sí, i això, no! Hem perdut una certa capacitat de gestionar les nostres emocions intuïtivament i tenim por d'equivocar-nos, però millor errar-se, que espatllar-la per no fer res. Dit això, però, seria infame que digués, sense enrojolar-me, que abans vivíem millor, perquè no és cert. Deia John Lennon que la vida és allò que passa mentre nosaltres estem ocupats fent altres plans.

divendres, 21 de desembre de 2018

Cada u parla com és!

Aquests dies corre per la xarxa una llarga llista de mots que, amb un degoteig incessant i sense fre, anem perdent en l'ús diari de la parla quotidiana. Una reculada en tota regla en la qualitat de la llengua parlada i, en menor grau, escrita. De la nostra llengua. Monzó compara aquesta minva lexical, empobridora de totes totes, a una espècie de irlandització del català, en relació a la precària supervivència del gaèlic a Irlanda, tot i tenir al darrera una estructura d'estat, encara que trossejat pels unionistes de la Union Jack. La supervivència d'una llengua no depèn (només) de tenir un estat al darrera, sinó que s'ha de fer front de forma decidida a les llengües dominants que ens envolten, i més en aquests temps globals i culturalment devastats que vivim. Tornem, però, al tema que ens ocupa. Un dels culpables d'aquests estudis lexicogràfics és el filòleg Jordi Badia i Pujol, que amb l'etiqueta #salvemelsmots, es fa ressò d'aquestes mancances. Podeu trobar les seves interessants aportacions a https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/ en un blog que es fa dir "El clot de les ànimes". Us el recomano. Escabellat per despentinat. De franc en vés de gratis. Moixó per pardal. Surar per flotar. Estri per utensili. Glaç per gel. Flassada per manta. Etcètera: "i la resta". Les nostres mares i iaies feien servir habitualment aquestes paraules, sense tenir por que ningú no les entengués. I no és pas que despentinat, gratis, pardal, flotar, utensili, gel o manta siguin paraules incorrectes en català. No: són ben ortodoxes. Però tendim a ser uns gallòfols mentals i a la simplificació absurda i banal del llenguatge: la pressa i la desídia ens poden i perdem força a cada pistonada. Una ullada al diccionari de sinònims de l'IEC-Albert Jané, ens deixa garratibats, en veure la pila de mots catalans que mai no heu emprat! A tocar de la plaça del Sol de Gràcia s'hi llegeix aquests dies un grafiti molt cridaner que diu: "A baix la monarquia!" Per contraposició gramatical/política, a mi em recorda les pintades falangistes a les parets dels pobles després de la guerra. "Arriba España!" Arriba y abajo. Encima y debajo. Diem la veïna de dalt/baix, o el veí de sobre/sota? A vegades costa trobar els mots adients, i menys si la frase que volem construir la pensem en castellà i apliquem després la mecànica irreflexiva que ens dicta el nostre intèrpret mental automàtic. El bilingüisme natural és una fal·làcia. Aquesta castellanada de "a baix", potser sonaria millor amb la paraula "avall". Però aleshores hauríem de dir "Avall amb la monarquia!" O, si tinc la llengua bruta, més fàcil: "A la merda la monarquia!" No tinc clar com dir-ho, tot i que sí que sé què vull dir, i també que m'entendreu si ho dic. No cal tampoc deixar de banda la tendència afeblidora que suposa el fet que aquí, a casa nostra, importants mitjans de comunicació com La Vanguàrdia, El Periódico, o el País, treguin les seves edicions en català tot i que, d'origen, són majoritàriament elaborades en castellà. La posterior traducció automàtica i correccions d'estil no eviten que l'estructura gramatical sigui bàsicament espanyola. No vull dir que aquest no hagi sigut un pas decisiu per normalitzar la llengua, però no s'havia comptat amb aquesta devaluació substantiva. Escolteu sinó qualsevol dels que es fan dir comunicadors/periodistes/tertulians/polítics i comprovareu que, salvant meritòries excepcions, tothom ja parla la devaluada llengua "del carrer". Ja ho diu també en Monzó: "Som trilingües: parlem espanyol, catañol i, pocs, el català". Cada u parla com és!

divendres, 30 de novembre de 2018

Trons de cul, tempesta de merda!

El prestigiós diari americà The Whashington Post s’ha tret de la màniga un enginyós comptador de mentides irrefutables, referint-se, però, només a les falsetans documentades de l’inefable i guillat Trump. Una mitjana de cinc mentides al dia, diuen. Una mentida entre moltes veritats tendeix a ser isolada de seguida. Però, què passa quan les falsedats arriben a dolls i en continu? En el seu cas, mentir ha de deixat de ser una tàctica per convertir-se en un hàbit, en un trastorn de personalitat. Llàstima que aquí ningú no n’hagi elaborat encara una versió casolana per mesurar la quantitat brutal de mentides que hem sentit a dir descaradament des de fa uns quants anys en tot allò que els catalans volem fer: és a dir marxar pacíficament d’Espanya. I quan dic catalans, vull ser precís: «Català és aquell que vol ser-ho», com deia la Carme Forcadell, seguint la tradició de Vicens Vives. Així de senzill. I, per tant, no incloc en aquesta definició els que es consideren espanyols i, només administrativament, pertanyen a la nostra comunitat. És molt senzill: a Catalunya hi ha catalans, i també espanyols que viuen aquí. Han caducat les velles teories que afirmaven que tothom que viu i treballa a Catalunya és català: les màscares d’aquell vell ball de disfresses han caigut. La mentida sistemàtica ha arribat a cotes inversemblants, impensades fa poc temps per la gent de bona voluntat. L’engany intencionat sempre té com a objectiu ignorar i encobrir la realitat. Tot plegat amb la col·laboració immoral i repugnant de una premsa espanyola sense escrúpols, i de jutges pels quals la unitat d’Espanya és sagrada i, per tant, en aquest àmbit, tot s’hi val. Els esforçats i privilegiats servidors de la justícia no tenen allò que s’ha de tenir per impartir-la: la moral de la imparcialitat. No volen perdre aquesta preuada i rentable finca/província del noreste: ep!, i aquests no s’estan d’hòsties! La estafa política ja no escandalitza i, fins i tot, sovint, és motiu de mofa i escarni: comença a ser molt borrosa la línia entre veritat i falsedat. Aquella vella dita que proposava que els fins no justifiquen el mitjans ha quedat definitivament arraconada al bagul de la història. Tots plegats acabarem pagant un altíssim preu a tota aquesta desvergonyia. Fa pocs dies hem sentit dir a un diputat l’estúpida frase del Far West: «Nos vemos en la calle», referint-se a un altre diputat. O sigui que ja comença a haver-hi, fins i tot al Parlament, matons professionals, que, si fos per ells, crearien una banda de pistolers per arreglar les coses com cal. Estem apanyats! Trons de cul, tempesta de merda! Us heu preguntat per què tota aquesta gent sempre estan de mala llet? Tan negre veuen el futur per a ells i per a tot allò que diuen que representen? Prenem nota! Alguna cosa s’ha fet malament, com perquè gentussa deshonesta, que viu de la bronca i la confrontació permanent, arribi a la política de primera fila. Haurem d’aprendre a ser una mica com ells, és a dir, a tenir una mica més de mala llet, sinó, no ens en sortirem!

divendres, 19 d’octubre de 2018

Cada u per ell i Déu per tots!

Alguns volen creure en un Déu totpoderós que, en el més enllà, doni equilibri i sentit a una vida plena d'incerteses i, a voltes, injusta, absurda. El cert és que si no existís la mort, és evident que no existiria cap Déu. Ni musulmà, ni cristià, ni jueu. Les penalitats de la vida, compensades després de la mort en una vida eterna plena de joia, amor i felicitat: quina absurditat! La incertesa de la nostra finitud ens neguiteja, però també és un dels motors de la condició humana, l'essència de la vida mateixa. Si sabéssim quin dia exacte ens hem de morir, no podríem suportar la frisança, la basarda, el desfici. El destí prefixat, la mort a termini, inamovible. Tal dia a tal hora: impossible suportar-ho. El dualisme vital que ens acompanya també ens ho posaria difícil si fóssim immortals. Quin sentit tindria la vida si fóssim perdurables pels segles dels segles? Per començar, no caldria que ens reproduíssim. Perquè els nostres descendents i els seus descendents també serien immortals! Ni tampoc seria aleshores raonable comptar el pas del temps. El temps és, per se infinit. Només té sentit comptar-lo si és per mesurar la nostra finitud. Però tornem a la idea inicial: molts d'aquells que omplen els llocs sagrats per pregar, tampoc no s'ho acaben de creure això de la vida eterna. Encara que públicament no ho confessin, el seu lema vital ve dominat per la vella sentència universal: espavila i viu tot el que puguis, que això de la vida més enllà de la mort no s’ho creu ni Déu! Cada u per ell i Déu per tots! En aquesta societat, cada vegada més carregada de romanços, tenim l’obligació de ser respectuosos amb totes les creences. Ningú no té, però, cap respecte, per la miríada de persones que no en tenim cap de creença. Pels que apostem per la llum del raciocini enfront l’avern de l’obscuritat i el dogma. No vull entrar en l’absurd dilema filosòfic/conceptual entre agnòstics i ateus. No existeix tal diferència: només són mots diversos que duen al mateix port. Uns neguen directament l’existència de Déu; altres neguen la possibilitat de conèixer l’existència de Déu. Ja em direu! De totes maneres, i com sempre, remo a contracorrent: la força de les esglésies –i conseqüentment dels Déus– va en augment. Aquest espectacular ressorgiment de la dreta, dreta, –aquella que sí fa por– els hi dona la cobertura ideal. La qüestió no és baladí: per què aquest retorn d’idees que pensàvem arraconades al bagul dels temps? Difícil pregunta. Jo crec que la també difícil resposta aniria lligada al fracàs absolut de dues idees educatives falses i molt esteses. En primer lloc, que la bondat de les persones és inherent a la condició humana. I, en segon lloc, que la intel·ligència de l'homo sapiens acabarà per trobar el desllorigador d’un món on es respectin totes les idees. La història ens demostra el contrari: «L’home és un llop pel propi home». Hobbes –fill d’un clergue– va posar les bases del liberalisme: igualtats i drets individuals; poder representatiu del poble, enfront de les arrelades i poderoses idees del poder que deriva del Déus. La cultura podria derruir aquests espessos murs, però és molt escassa i ningú no sembla tenir gaire interès en invertir massivament en aquesta àrea revolucionària. El poder, tal i com està estructurat i pensat, no ho suportaria.

dijous, 20 de setembre de 2018

Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir!

Magnífica exposició la que planteja el Comitè de Solidaritat Catalana de la Catalunya Nord, a Perpinyà. “55 Urnes pour la liberté”, sota una idea del creador local Esteve Sabench. És ben bé allò de que una imatge (en aquest cas una urna) val més que mil paraules. No entraré ara en el detall d’aquesta sorprenent proposta en què, cadascun dels 55 artistes escollits manipula una urna (autèntica) de l’1 O. El resultat final aconsegueix tocar la fibra sensible de l’espectador que, sorprès i corprès, entén d’una volada què va passar a Catalunya l’u d’octubre del 2017. I, per els que vàrem viure en directe aquell dia històric, encara més! Bé, no patiu i tampoc no cal que aneu a Perpinyà -- cosa sempre joiosa --, perquè a partir del proper 1 d’octubre (aniversari potent), podrem gaudir de la mostra en el mateix recinte d'Arts Santa Mònica, a les rambles barcelonines. Els responsables municipals ja poden començar a preparar un estudiat cordó de seguretat, perquè el fatxa sempre està alerta i segur que voldrà intervenir! I clar, com que aquest espècimen, de tarannà elemental, no sap construir, doncs ja sabem allò que podem esperar d'ell. En aquest sentit, a Perpinyà tampoc estaven massa tranquils ja que per aquelles contrades l’extrema dreta és molt nombrosa i, fins i tot, és fàcil que el proper alcalde sigui un d'ells. En fi, estem immersos en una Europa perversa, desmemoriada, perillosa, en què només preocupa el capital. Encara, però, deunidó la gent de la Catalunya Nord que té interès per la cultura catalana i l’activitat que es desenvolupa en aquest sentit, tot i tenint en compte la força centralista de l’estat jacobí francès. Aquell que, si fos per ell, implementaria sense contemplacions l’amic Borrell, que ara arrossega la seva trista figura de ministre sense vergonya per les cancelleries d’Europa, amb més pena que glòria. Els seus estèrils esforços als platós televisius internacionals, per intentar amagar la realitat de la tossuderia catalana, xoca de front amb la imparcialitat del periodisme honest. Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir! Pobre poblatà que no el volen veure ni al seu poble. La lluita continua i veurem què ens deparen els propers mesos, encara que, dins de les lògiques discrepàncies partidistes, la força que sorgeix l’1 O té unes arrels profundes i segueix intacta. Només cal veure l’espectacular panoràmica de la Diagonal durant la Diada. Magnífics dies aquests de setembre per carregar piles: Port de la Selva, sempre amical i en aquestes dates reposada; Céret, esplèndida, màgica, artística; Perpinyà, acollidora, activa, mostrant encara el senyoratge d’haver estat capital del Regne de Mallorca. I, per què no, amarats de l’enyorança i somni d’uns països catalans que ens neguem a esborrar de la memòria històrica col·lectiva: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El magnífic (i terrible) retrat que Stefan Zweig dibuixa del tenebrós revolucionari francès, Fouché, ajuda a omplir aquestes hores de finals d'estiu, en un llarg cap de setmana a l'ombra de bons plats a taula i la companyia exquisida de bons amics.

dimecres, 15 d’agost de 2018

Perdre el món de vista!

La suau fresa dels cavalls –abillats amb les ulleres de batre– girant i girant a l’era, sobre l’estesa de blat, era l’única remor de les caloroses tardes d’estiu de la nostra infància al poble. La quietud d’aquells temps ha passat a millor vida, com tantes altres coses. Ara, tots anem atrafegats, amunt i avall, buscant el somni impossible d’abastar tot allò que ens conduirà a una fantàstica i propera felicitat. S’ha de viatjar, sinó ens agafa com un virus anomenat de la insatisfacció permanent, també dit síndrome del cul bellugadís. Consisteix, bàsicament, a sortir de casa, a fugir del nostre entorn proper, i visitar aquell racó únic del món, on hi trobarem milions de persones que han pres la mateixa decisió que nosaltres. És com una droga que sempre exigeix dosis més elevades: cada any més lluny, més original. Col·leccionem museus, sinagogues, edificis singulars, catedrals, parcs i gratacels del món. I cascades, piràmides, deserts, glaceres, cementiris i platges paradisíaques. No et pots encantar i deixar passar un any sencer sense fer res, perquè aleshores la feina se t'endarrereix. Samarcanda, Agra, Xian, Sausalito, Machu Picchu. Hermitage, Partenon, Abu Simbel, Teotihuacán, Pèrgam, Moma. Es que no acabes mai i, si cal, visitem aquests temples sagrats una, dues, tres o les vegades que calgui. Un cop ja sembla que ho has vist tot i que no queda res per més veure, trobes aquell simpàtic amic que acaba d’arribar del Sudan i t’explica meravelles que diu que no pots deixar de veure un dia o altre. I tornem a començar: l’any que ve, ja sé on anirem... Jo em pregunto si tota aquesta oferta viatgera inacabable, moda horribilis dels nostres temps, ens aporta realment una gotellada de pausa mental, una alenada que calmi els nostres esperits inquiets i àvids de nous coneixements. No en tenim prou en empassar-nos cada dia, cada hora, reportatges televisius de temàtiques diverses: safaris, culinaris, històrics, etc. No. En volem més! Hi hem d’anar un dia a veure-ho personalment, a fotografiar-ho, a trepitjar-ho. No en teníem prou en devorar amb avidesa les magnífiques aventures viatgeres d’antany i omplir la clepsa de fantasia universal... Homer, Cook, Marco Polo, Livingstone, Kapuscinsky, Bowles, Kerouac, Hemingway... Ja no està de moda això de llegir! Està clar que tothom té el seu univers particular ple de fantasmes que ens omplen la vida de clarobscurs, però d’aquí. a intentar pal·liar les nostres buidors metafísiques a l’altra punta del món, doncs hi ha una distància. Tornem dels nostres viatges cansats, buits, decebuts de no poder assolir, ni de broma, el coneixement d’altres cultures: d’haver-nos de conformar amb unes engrunes turístiques que poc o res ens aporten a la nostra plenitud personal. I no parlem de la brutal contaminació ambiental que pateix el planeta i que, entre d’altres factors, provoquen milers i milers d’avions que, dia i nit, omplen els nostres cels de querosè, mentre ens traslladen engabiats com a corders, d'aquí cap allà i d’allà cap aquí. A vegades ens pensem que es tracta de veure món, quan potser en realitat no fem altra cosa que perdre el món de vista!

diumenge, 15 de juliol de 2018

Tretze són tretze!

L’historiador romà Titus Livi ens narra les famoses bacanals romanes: secretes i no tan secretes. Cada any s’anaven superant, fins que –explica– tot plegat va derivar en grans orgies multitudinàries. Tant és així, que el poderós Senat va acabar prohibint-les, pels tumults que generava i la manca de respecte a l’autoritat. El consum immoderat d’alcohol i la pràctica d’un sexe inoffensum et cum gaudio, és a dir, lliure i amb alegria, desfermava actituds descontrolades. L’homo sapiens sapiens sempre ha sabut com fer-ho a l’hora de destil·lar tota mena de substancies i obtenir-ne el preuat licor: aquella substància que ajuda trobar el punt de desinhibició necessari per saltar-se complexes i subtils barreres mundanes i carnals. I des d’aleshores, i d’una forma o altra, seguim en el mateix punt: tretze són tretze! Encara que, ara, tot s’ha de dir, som tots plegats molt més civilitzats i hem perdut aquell instint animal que embriagava els romans en tots els sentits. Res de promiscuïtat i desenfrè públic! Qui vulgui gresca que busqui un cau on amagar-se! Impossible, per exemple, que un Vijazz s’acabi en una gran orgia col·lectiva o que algun desaprensiu aprofiti l’avinentesa dels efluvis etílics per posar en qüestió les prebendes de l’autoritat! Aquests dies he mirat qui convoca el Vijazz: la veritat és que ho desconeixia. Bé, sembla ser que Tastavins Penedès és la simpàtica acadèmia bàquica –així es defineixen ells mateixos– que s’encarrega d’organitzar aquest deliri místic dedicat a Bacus/Dionís, un dels déus del vi, de l’irracional, de la música. A la pàgina web de la institució podem veure una foto de grup de la junta directiva: uns senyors amb toga, armats d’espectaculars medallons, somriuen a la càmera i embolcallen la única senyora que forma part d’aquest elenc penedesenc. Això de l’alcohol és, definitivament, una qüestió d’homes. Jo, pel Vijazz, baixo a la capital de la comarca una vegada de cada cinc: freqüència suficient per gaudir d’aquesta espècie de cerimònia de purificació lustral. Del Vijazz, sempre em sorprèn l’èxit absolut d'assistència, sobretot entre la gent jove. Potser ja sóc massa vell o massa crític o les dues coses alhora, però, malgrat aquesta afluència inversemblant, cada vegada que vinc a Vijazz, augmenta el meu desencís envers aquesta mostra anual. Sota el meu criteri, es tracta d’un esdeveniment que, partint d’una idea inicial molt bona, ara, resta mancada d’imaginació, i una mica pobre de continguts d’un cert nivell: enològics, musicals, gastronòmics, lúdics o culturals. Això de convèncer a algunes bodegues perquè obrint el xiringuito i ens omplin la copa de cava, la veritat és que, a les nostres terres, poc aporta al coneixement del món del vi. Està ben trobat això del nom: tot un encert! Però tal com diu un bon amic, potser caldria anomenar-lo ViVi, o algun acrònim que fes només referència al tema tan nostrat del vi i del cava. De fet, segons quin circuit vilatà es decideixi seguir, és possible que hom no se n’assabenti que també el Jazz hi és present: només s’hi respira autèntic jazz als escenaris principals. Penso que no seria tan difícil fer un Vijazz amb tots els racons de la Vila –els barris també– plens de dotzenes de petites bandes de jazz o solistes, que posessin la música a l’abast de tothom. Múltiples escenaris que escampessin el jazz per entre les copes i no a la inversa, com passa ara.

divendres, 15 de juny de 2018

La mare dels ous!

Avui en dia, tothom vol ser català. Tots aquells que no sabríem ser altra cosa que catalans, trobem estranya aquesta vella polèmica. Ser català és una cosa tant important que n’hi ha molts que, amb fervor patriota, repeteixen a tothom que vulgui escoltar-los allò tant fals de «Yo soy catalán». Jo, si em permeteu, ho trobo una bajanada categòrica. Ser o no ser: català! Enlloc més del món passa cosa semblant. Per què diuen ser catalans, si mai no han mostrat cap mínima curiositat per la nostra història, les nostres costums, la nostra llengua i ni tan sol intueixen a encertat amb el significat del mot tarannà, que tanta falta els hi faria? Però, alerta, no parlo dels nascuts aquí o fora, sinó de tot un important col·lectiu que no vol ser català. No passa res. Si mirem el nostre entorn, veurem que hi ha gent nascuda aquí, que se’ls en fot del tot allò que faci pudor de català i a l’inrevés, gent nascuda a les antípodes que estimen aquesta terra com pocs. No sé perquè no s’accepta d’una vegada aquesta premissa elemental: catalana és tota aquella persona que vol ser-ho. I ja està! No cal repetir sempre el mateix mantra impostor: «Tothom que viu i treballa aquí, és català» No senyor: no hi estic gens d’acord! És allò tan absurd de primar la quantitat per damunt la qualitat. Si, per circumstàncies diverses, hagués d’anar a viure a Suïssa o a Còrsega, és evident que no passaria automàticament a ser suís o cors, a menys que volgués fer meva la seva cultura, estimar la seva llengua i voler ser un d’ells. Però si hom no vol entrar en aquest joc cultural, no hi ha res a dir. A efectes pràctics incloem tothom al cens electoral, o sumem el còmput del padró municipal, però res més. Hi ha malaguenys que porten seixanta anys vivint aquí i no per això han deixat mai de ser andalusos. Ep, i a mucha honra. No estic posant a cap poble per damunt d’un altre, però tampoc per sota. Per això no entenc aquesta mania, estesa últimament per polítics i periodistes inclusius i agressius, de voler fer català a tothom, encara que no se’n tingui ganes. Potser és que ser-ho dóna una sèrie d’avantatges, per a mi desconegudes, encara que si som francs veurem que més aviat és el contrari. Es tracta de fer català a tothom perquè així, ser català, ja no sigui una qualitat diferencial: tots espanyols i punt. Només cal sentir alguns diputats del nostre Parlament parlant sempre que poden –tot fent escarni del català–, en l’idioma dels que ells consideren el seu únic país! Ser d’una cultura que es troba en ple procés d’assimilació i anorreament pel supremacisme (inconfessable) d’una altra cultura expansiva i numèricament més abundosa, no és fàcil. Tot el dia t’has de fer valdre i donar raons que les altres llengües i cultures donen per descomptades. Quan corres món i has d’ensenyar el passaport espanyol, costa déu i sa mare (la mare del ous!) explicar que sí, que el teu passaport és espanyol, però, tal com diria Pau Casals, provisionalment! És un exercici esgotador, però, pedagògicament, imprescindible.

dimarts, 15 de maig de 2018

Sempre queden putes per confessar!

L’any 1967, dies abans d’acabar el Preu, l’hermano Fidel –de fet no recordo el seu veritable nom–, prior de La Salle. va venir a l’internat de Tarragona a donar-nos una conferència sobre la vida universitària i els perills que uns éssers púbers com nosaltres hauríem de patir el curs vinent a la gran ciutat: Barcelona. A Catalunya, en aquells anys foscos només es podia estudiar a la Universitat Central de Barcelona, ja que cal recordar que la Universitat Autònoma va ser creada justament l’any següent, o sigui el 68. El cas és que l’home disposava d’arguments de primera mà i ens va fer una xerrada carregada de molt bona informació. Després d’anys d’estudi, revalides i molta dedicació –aleshores s’estudiava de veritat: perdó– l’home del pitet va i ens parla de tot, menys de facultats, de temaris, de sortides laborals, etc.... Res de tot això! La primera frase que, només en començar, ens va etzibar va ser: «Alerta: A Barcelona hi trobareu déu mil putes!». No us podeu ni imaginar les cares de sorpresa de tots els companys de curs i els ulls com a taronges que s’ens van posar en sentir aquelles paraules que encara ressonen a les orelles: «Déu mil putes». No semblava possible que, ni a tot el món sencer, n’hi poguessin haver-hi tantes de meuques! Vivíem en una pura repressió d’un estricte règim d’internat de càstigs i missa diària. Sabíem de memòria els noms de totes les illes del Pacífic, però estàvem a zero de tota experiència vital. Sí, d’acord, de tant en tant, algun company portava de França i d’estranquis alguna revista picant plena de fotos de senyores amb poca roba que, furtivament, ens anàvem passant de mà en mà! I prou! I si algun company avantatjat ja havia viscut una mica més, doncs ens el miràvem amb enveja i tots volíem ser amics seus per intentar que ens expliqués, amb pèls i senyals, les seves experiències amb les mosses. Estàvem molt i molt verds... El cas és que la magnífica informació que el prefecte ens va donar aquell dia, ens va omplir el cor d’esperança: per fi podrem mullar la pastanaga a Barcelona, encara que sigui pagant! També ens va explicar l’home que calia evitar segons quins barris plens de gentussa i espècimens de mal viure que treballaven en afers obscurs, inconfessables. De fet, encabat de l’estiu i en començar el primer curs a les facultats, alguns van estar buscar per Barcelona les famoses deu mil, però sense gaire èxit i molt avorriment: no s’ho valia! Al carrer Robadors només s’hi veien senyores sospitoses que tenien l’edat de les nostres iaies! Era molt més interessant sovintejar les facultats de lletres, farcides de noies interessants, plenes de vida i també perdudes com nosaltres! Aquell prefecte viciós, avui dia hauria estat detingut immediatament per la guàrdia i empresonat pel Llarena de torn, acusat d’adoctrinar infants, perversió de menors, inducció a la prostitució, incitació a l’odi de les classes baixes i què sé jo quants càrrecs criminals més. I és que, tal com deia en Dylan: ...els temps estan canviant! A pitjor, naturalment! Mentrestant tot això passava, a la primavera del 68 els carrers de París s’omplien d’estudiants i treballadors que van fer trontollar les mateixes arrels del capitalisme. A Barcelona també hi havia un actiu moviment estudiantil, propiciat, sobretot, per comunistes i anarquistes, agrupats en assemblees i partits clandestins. Però el franquisme era dur de pelar: han passat cinquanta anys i encara és ben viu! La democràcia té mil cares i no totes van netes: sempre queden putes per confessar!

diumenge, 15 d’abril de 2018

Muts i a la gàbia!

Tarda de malenconia, de records, de plujosa primavera nouvinguda. Carregat de bones raons, barrino i remugo sobre aquest món desordenat i mutant: a voltes sembla que s’hagi posat a girar enrere i ens faci reviure tot allò que ja semblava enterrat en el passat. Retorna la salvatjada del feixisme a pèl, de la raó de la força versus la força de la raó. L’escut de Xile porta escrita la frase original: «Per la raó o la força». Bé, aquests contemplen almenys la possibilitat d’enraonar, encara que després te la fotin! Però aquí no; només se’ns diu amb més brutalitat: «Per la força». Tant si us agrada com si no, ens obeireu, us humiliarem i punt. Si tens la força, per què vols la raó? No: no cal. I si, per postres, som una majoria absolutament aclaparadora enfront tots vosaltres, mal comptats, doncs, muts i a la gàbia. El darrer informe del World Econòmic Forum situa la independència judicial espanyola per sota de països com l’Aràbia Saudí, per exemple. A la desequilibrada inequació catalana només li calia la força dels jutges, tutelats pels poderosos i pel rei: «A por ellos». Val la pena llegir l’argumentari d’aquest jutge, amant del relat de ficció i amic de la Soraya. Llarena, diuen que es diu. Algú li hauria de dir a aquest jutge injust que un plat és un plat i una novel·la és una novel·la: no cal ser tan escrupolós amb el despropòsit. La justícia diuen que és cega, però el jutges, no! Anul·lar i menysprear tot allò que no agrada ens porta al precipici de la llei de la selva. La llei del primo de zumosol. Però bé, no cal que us queixeu tant, ens diuen des de Madrid: deixeu-vos aconduir per aquells que la toquen i veureu com l’odi s’esvaeix i la pau arriba als vostres cors. Carpe díem. Gaudiu d’allò que importa de veritat: viviu la vida! Lleveu-vos aviat i doneu una bona caminada sota aquest sol lluminós d’abril. I meravelleu-vos del cant del rossinyol quan refila cap al tard: el rossinyol, gàbia no vol! I del dia a dia, que ara s’allarga de veres, un cop traspassat l’equinocci i fet el canvi d’hora. Les poncelles, que ja despunten amb la seva harmonia, ens diuen que aquest podria ser un món equilibrat i just: només és un miratge natural! Deixeu ja de pensar amb una impossible república que se us va escapar de les mans per manca d’unitat, contundència i determinació. I no us preocupeu més pels vostres líders o representants legals, presos o exiliats, que aviat la justícia cega repartirà flagells insuportables. Justícia cega i jutges amb bona vista! O potser us havíeu pensat que quatre eixelebrats sense nord, adoctrinats per gent sense principis, podíeu jugar impunement amb els sentiments –i els calés– de desenes de milions d’espanyols –d’aquí i d’allà– que ho són per designi diví? Mentrestant, en aquesta castigada terra, ens arriba el soroll escruixidor dels silencis d’aquells titafredes que es declaren internacionalistes i diuen trobar-se ubicats al marge d’aquest malson, al di là del bene e del male, que diria Nietzsche. No va amb ells aquesta contesa: en tenen prou amb els festius sopars entre amics, parlant, entre copa i copa, d’aquell assaig sobre la llibertat que acabeu de llegir o d’aquella pel·lícula tan ben travada que parla dels problemes dels immigrants i del genocidi dels pobles oprimits a l’altra punta del món! La inacció és una posició política prou devastadora i molt ben cultivada pels corruptes que ens governen i per aquells que aviat ho faran. Però ens hem d’armar de paciència i saviesa, tal com ens aconsellen els clàssics: Veritas temporis filia. La veritat és filla del temps!

dijous, 15 de març de 2018

Molt soroll per no re!

Massa soroll. A tots els nivells. Massa soroll. A vegades em pregunto quins van ser els sorolls de la nostra infància. Bé, sens dubte, la major part de sorolls eren naturals. El cant del gall matiner. O els crits del porc veient que l'anaven a escorxar. O els renecs dels pagesos sempre maleint una cosa o altra. O el bramul del tro de tardor. La revolució industrial va venir acompanyada de sorolls que ja mai més no ens hem tret de sobre. Soroll i més soroll. Tractors, màquines de segar, de batre, de premsar, de transportar. El pas definitiu que va esbocinar del tot allò que antany havia estat la quietud i l’assossec va ser l’arribada de la tele a casa. Era com acollir un parent desconegut que no parava mai de xerrar i dir la seva. Ara, els mòbils i les seves aplicacions, elements absolutament inútils que ens estan convertint en autèntics inútils sense iniciativa. Només per posar un exemple: abans, per anar a un indret desconegut del país havies de conèixer una mica el territori, estudiar el mapa de carreteres, calcular el temps d’anada, etc. Ara, no cal. Engegues el mòbil i ja està: benvinguts al món dels analfabets territorials. L’altre dia vaig veure un 30 minuts que ja parlava de criatures amb autèntics comportaments addictius a les pantalles. Imagino la vida dins de cent anys amb individus absolutament lligats per les decisions que prendrà un robot: cap iniciativa privada podrà prendre’s sense el vistiplau d’una màquina intel·ligent. I no exagero: mireu com estàvem fa només vint anys i com estem ara. Ens fan creure que tot està controlat, quan és evident que cada vegada tot és més confús. Parlem de democràcia, només perquè tenim llibertat de votar de tant en tant. I podem fer-ho a qui vulguem! I tant! Pobra democràcia en mans d’una majoria de votants aconduïts com a corders: cada vegada trobarem més Trumps i més M. Rajoys guanyant falses eleccions lliures. Els poders econòmics, aquells que manen de veritat, han trobat el xollo més gran des de la creació de l’univers: el control a distància de les masses. Només cal un comandament a distància o un mòbil! Onsevulla que anem trobem la consciència moral del món desesmada: aquí també. Notícies falses i manipulacions barroeres com l’1 d’octubre. Enganys massius com els misteriosos AVE’s sense passatgers o la pornogràfica i milionària compra de submarins i avions de combat per lluitar contra no sabem qui. L’amoralitat i el lladronici instal·lats al poder, amb el suport de banquers, jutges, policies i militars. Soroll. Molt soroll. Molt soroll per no re, que diria en Shakespeare. Un bla, bla, bla encaminat a forrar-se a mans plenes i prou. Volen fer-nos creure que vivim en un món farcit de llibertats, quan en realitat només tenim llibertat per gastar! I llibertat per obrir la tele i no pensar: això deixem-ho en mans dels experts! I ho estan fent molt bé: qui ho dubte! I si no que algú m’expliqui com milions de pensionistes voten alegrement –i ho tornaran a fer– aquells que, davant dels seus nassos, els hi roben la cartera de les pensions! Farà falta una altra revolució –aquest cop serà la més brutal de totes– per tornar a començar. Només una condició hi posaria: que aquesta vegada el poder caigui en mans de gent honesta i amant de la utopia! I que el meu destí estigui a les meves mans i no a les seves! Sí, ja sé, ja sé: sóc un ingenu idealista que s’ha equivocat de segle i de planeta! Què hi farem!

dijous, 15 de febrer de 2018

Qui calla, ho diu tot!

En aquests temps que corren és un autèntic perill per la salut veure la televisió o escoltar qualque emissora de ràdio. Sobretot alhora de les noticies. Hom corre el perill d’agafar un cobriment de cor escoltant allò que alguns sonats i gent de mal viure diuen o plantegen en aquests dies terribles per Catalunya. Un castellà mafiós amb molts títols universitaris, nul·la educació i escàs futur (espero), extorsionant un adversari polític amb l’amenaça dels seus fills. Un altre, sobrat de brillantina, que viu a la tele i té un nom semblant a l’hidra, monstre aquàtic sense cervell, serp policèfala d’alè verinós. Un còmic que només fa gràcia a tots aquells que li omplen les butxaques perquè digui les seves poca-soltades i sigui el taverner d’una Taberna plena de xusma busca-raons. Un jutge que ha esperat cinquanta anys per gaudir del seu minut d’or i tenir l’oportunitat per fer literatura barata, però que, a Madrid, ven els seus fantasiosos relats com a xurros. En fi, mil noms més us en diria i mil més me’n deixaria... Un autèntica pandèmia de foscos personatges que fan concursos obscens per a veure qui la diu més grossa. Pobre España! Tot i així, us he de dir que tota aquesta colla no em fan mal. Vull dir que no em fan més mal que allò que ja esperava d’ells i elles. A totes les èpoques històriques trobaríem fàcilment els seus equivalents, els seus sòsies. Uns manen, d’altres pregonen, uns tercers executen. Els seus noms i els llocs que ocupen no són importants. Són peons que, a canvi de diners i posició, fan la feina que se’ls hi ha encomanat com a fidels servidors del bé suprem: la unitat sagrada de la pàtria. De la seva. Tot el demés esdevé secundari, intranscendent. La justícia no té principis ni lleis quan es tracta de Catalunya. Si s’ha de mentir, empresonar, atonyinar, falsificar, amenaçar, multar i vexar, cap problema. És la sagrada pàtria, estúpid! Com és que no ho enteneu? Com heu gosat pensar una cosa diferent! Bé, quan ho pensàveu un per un no feia falta ni escopir-vos a la cara per portar un llaç groc. Ara bé, quan ho heu pensat més de dos milions de catalans alhora, doncs hem hagut de posar ordre: no podíem suportar-ho! Heu d’acceptar la realitat: nosaltres som molts més, tenim molta més força i ens avala el món mundial. Tampoc no entenem per què us queixeu tant: aquesta vegada ni tan sols us hem hagut de bombardejar, que de ganes no en faltaven! Va, vinga, baixeu del burro, sacrifiqueu unes quantes dotzenes de catalans i tornarem a ser amics. Tal com us deia, aquest vell i ranci discurs dels hereus de la dreta/esquerra nacional espanyola, no em ve de nou. És més, era d’esperar. El que se’m fa realment insuportable, inacceptable, són els silencis. Qui calla, ho diu tot! El silenci dels amics constitucionalistes, internacionalistes, que no sé gaire bé com es menja això. Els silencis dels amics que, sota una capa de compassió pels presos, ja els hi està bé tot plegat. Els silencis dels amics progres, que van quedar-se ancorats als anys 70 i que diuen que això de crear noves fronteres no fa amb ells! Els silencis dels coneguts i saludats que et diuen, sorneguers: què, encara no et treus el llaç groc de la solapa? A tots aquests només se m'acut dir-los: fotre, rècua de còmplices i sequaços! No, no ho tenim fàcil: això segur! Però Espanya té amb Catalunya un problema enorme, potser irresoluble, que només s’acabarà quan cessi l’inexplicable tracte de proscrits que patim els amants de la República Catalana, només pel sol fet de voler ser, única i exclusivament, catalans!

dilluns, 15 de gener de 2018

Els justos van al cel!

Josep Pla deia fa cent anys que la cosa que molesta més el català és el paràsit, tant li fa que sigui social com polític. La temptació peninsular més parasitària s’ha dit i es diu Catalunya i d’aquí ve que sempre hàgim tingut entre nosaltres una gernació de sangoneres que, sense moure’s del llit, recullen i malgasten a mans plenes una part substancial de les pessetes que els indígenes guanyem, treballant organitzats i sense descans. Aquestes reflexions de Pla (Barcelona, una discussió entranyable. Ed.62), no han perdut ni un àpex d’actualitat. En cent anys no ha canviat la definició: paràsit (o vividor) és un organisme que estableix una relació tròfica amb un altre organisme d’una altra espècie (l’hoste) i del qual s’alimenta, produint-li perjudicis tot i que rarament li ocasiona la mort. Moltes de les relacions de parasitisme que es troben a la vida salvatge esdevenen naturals. En canvi, si parlem del cos social d’una nació, aleshores els paràsits infecten la llibertat i donen vida a relacions injustes, violentes, abusives, tiranes. Només cal veure l’ultratjant tracte fiscal a que estem sotmesos de fa segles! Moltes lleis importants són elaborades pensant en els interessos dels propis paràsits i d’això se’n diu Constitució. Les lleis, però, no són divines i, en democràcia, les fan i desfan els legisladors i aquests els escollim entre tots. Però, el Parlament de Catalunya és realment un ens autònom i pot aprovar lleis i fer-les complir? Doncs no, si aquestes no compten amb el vist-i-plau dels tutors i mentors polítics i militars d’un altre país amb una cultura i un tarannà molt diferent del nostre: gente que hace cosas. Se’ns reserva, això sí, un insubstancial paper autonòmic, ornamental, folklòric: gràcies. I com ho farem, doncs, per trencar aquest centenari cercle viciós? Complicat. I perillós. Ara hem vist les porres i el malhumor de policies piolins mal alimentats, però hem de recordar que, arran dels fets d’octubre del 34, quan Companys proclama l’Estat Català dins la República Española, van haver-hi escamots als carrers i molts militars espanyols disparant sense contemplacions. Resultat 74 morts (inclosos 20 militars) i 254 ferits de bala, dels qual se’n desconeix quants també van acabar morint de les ferides rebudes... Milers d’empresonats polítics, milers d’exiliats. Els temps han canviat, però la pregunta incòmoda és necessària i obligada: quants morts hi hagués hagut si Puigdemont i el Govern decideixen respectar la República refrendada l’1 O amb molta dignitat pels catalans, i s’ordena als mossos d’esquadra que prenguin posicions amb el suport de la gent al carrer? Pregunta incòmoda i sense resposta, encara que fàcil d’intuir: l’1 d’octubre s’hagués quedat en pura anècdota davant la resposta ferotge i violenta del govern central. No s’hi val amagar-se rere bonismes i eufemismes semàntics que enlloc no porten. Ja hem vist que la via de les virtuts que proposava Plató pel ciutadà republicà, prudència, justícia, fortalesa i serenitat, han estat defensades tossuda i inútilment per Puigdemont i Junqueres: els justos van al cel! Doncs aquí estem: enfront d’un Estat autista, amb governants parasitaris de la seva pròpia supèrbia històrica i que empresona hostatges sense parpellejar. És creïble que hàgim perdut bous i esquelles sense rebre ni un sol tret? Hem de seguir treballant en silenci com si res no hagués passat i deixant que els paràsits propis i aliens facin la viu-viu, enmig d’un malaltís menyspreu difícil d’entomar? Necessitem urgentment una nova fornada de polítics amb més determinació i propostes trencadores. Els castellans no acceptaran mai les urnes com a un possible camí legal perquè Catalunya decideixi!

divendres, 15 de desembre de 2017

Dies i olles curen les coses!

A la Revolució Francesa, enmig del soroll escruixidor de la guillotina, els científics més afamats de l’època, Lagrange, Laplace, Lavoisier i companyia van aportar una bona dosi de raciocini radical. S’aplicaren canvis extrems a tots els àmbits socials i polítics, seguint un patró de trencament absolut. Una nova nomenclatura donava significat al present i feia tabula rasa del passat: anys, mesos i dies tindran nova designació. El calendari revolucionari tenia el seu primer dia de l’any l’1 de vendemiari, dia del raïm, que coincidia amb l’equinocci de tardor, el 22 de setembre. L’any se subdividia en dotze mesos de 30 dies cadascun i quatre estacions. Tardor: mesos de verema, boira i  gebre. Hivern: mesos de neu, pluja i vent. Primavera: mesos de llavor, flor i prat. Estiu: mesos de collita, calor i fruita. Es van suprimir les setmanes i cada mes s’estructurava en tres dècades, és a dir, en grups de deu dies. El sistema mètric decimal al poder: els dies passaven també a tenir 10 hores i cada hora 100 minuts de 100 segons cadascun, encara que aquesta original partició del dia no va arribar a implementar-se mai. Cada dia de l’any s’associava a una planta, un animal o una eina del camp: dia del corró, dia de l’ase, dia de la figa. Fora els sants del calendari i visca la poètica rural i bucòlica! Però el poble jacobí va fer fracassar aquesta idea de la dècade perquè això significava tenir només un dia de festa per cada nou dies de treball, en comptes d’un de cada sis, com era preceptiu abans de la Revolució. Després de l’últim dia de l’any s’afegien cinc o sis dies de festa per arrodonir fins als 365/366 dies. Eren dies de festa grossa i seguint aquest caràcter racionalitzador de la Revolució Francesa, també tenien un nom reeixit: festes de la Virtut, del Geni, del Treball, de l’Opinió, de les Recompenses. Tretze anys després del foc nou, un Napoleó triomfant de guerres diverses s’autoproclama emperador i trenca el somni de la Revolució. Amb el retorn dels vells costums, també tornen els de sempre: el calendari gregorià, la noblesa i els capellans. Però, amb la desfeta de Waterloo, Napoleó cau definitivament en desgràcia i es torna al punt de partida: un nou rei Borbó! Els Borbons són com una pedra a la sabata. I és una sabata difícil de treure: hi ha generacions senceres que, sense protestar, s’acostumen al dolor insuportable d’aquesta pedra absurda. De veritat que ens ho hem de fer mirar! Els francesos es van desempallegar definitivament d’aquesta xacra a mitjan segle XIX, mentre que per aquestes latituds encara estem encallats fent reverències a una institució gens democràtica que es transmet per via espermàtica. Quina enveja els poetes i científics implicats en la Revolució Francesa! En aquests moments vitals per Catalunya, on són els nostres poetes? Per què els hem despullat de tota influència social? Per què menyspreem els pensadors d’idees revolucionàries i somiadors d’horitzons desconeguts? Ara, però, s’acosta la fira del gall i ja ho diu la saviesa popular: dies i olles cures les coses!

dimecres, 15 de novembre de 2017

Quién bien te quiere te hará llorar!

Els darrers esdeveniments (i que no els seran últims) han omplert els mitjans i les xarxes d’insults, manipulacions, baixeses, mentides, i venjances. Una autèntica causa general contra els bruixots de l’independentisme i els seus sequaços, entre els quals, modesta i naturalment, m’hi compto. Tenim mig govern a la presó, l’altre mig a l’exili, el parlament suspès de funcions, els líders populars al calabós, multes milionàries, centenars de càrrecs suspesos, centenars d’alcaldes imputats, la Generalitat intervinguda, desenes de milers de guàrdies armats apallissant la població i afilant les eines en vaixells atracats als nostres ports, etc. Diguin el que diguin, és una ocupació colonial insuportable. Per fi tothom s’ha tret la màscara. Un aparell de l’Estat carregat de polítics, jutges i funcionaris neofranquistes, vigila, controla, i esprem, fins a l’esgotament, la gallina dels ous d’or, no fos cas que vulgui deixar de treballar. Això sí, tots perpetrats rere la màscara de demòcrates! Però la sacrosanta unitat de España no és un tema que es pugui discutir. Hasta aquí podíamos llegar! Ah, ara que hi penso, ni tampoc es pot parlar de l’espoli fiscal, ni legislar sobre pobresa energètica, desnonaments, igualtat efectiva entre homes i dones, pisos buits, horaris comercials, impostos als bancs, lleis de comerç, etc. La Generalitat ha tornat, per fi, a ocupar el lloc que la Constitució li assigna: una concessió administrativa encarregada d’aplicar les lleis de l’Estat. I prou. Ha triomfat la democràcia i tot torna a ser normal a Catalunya, diu l’estirat i fatxenda ministre de Desinformació i Propaganda. Per ells, Catalunya ha estat sempre un gra al cul de la patria española i, finalment, a cop de porra i amenaces d’intervenció militar, ha tornat la normalitat! Ja era hora!, clamen els poders polítics centrals, els que manen de veritat, siguin del color que siguin. I el Parlament de Catalunya? Doncs res, un entramat d’interessos diversos perquè els partits estatals puguin fer-los extensius a les províncies. I també té la funció d’acontentar els partits locals –sempre marginals, intranscendents– perquè puguin tocar una micona de poder, pobres. D’aquell poder que no fa mal: folklore, festes i concursos: castanyades diverses. Em sap greu dir-ho de forma tan crua, però és el que hi ha. Aquests dies ho podem llegir, escoltar i veure fins a l’extenuació a centenars de mitjans de comunicació espanyols de tota mena i condició: estado de derecho, separación de poderes y tente tieso, que si no te voy a dar con la Constitución! I aquestes expressions les diuen educadament, sense alçar la veu, amb normalitat democràtica. El problema és que les repeteixen tan sovint, fins i tot quan no ve al cas, que hom acaba per dir, ah!, d’acord, ja ho entenc. Traducció: us tenim agafats pels collons i no feu res que ens desagradi, que encara pot ser pitjor! Quién bien te quiere te hará llorar!, ens deien de petits a l’escola. En aquests dies plens de sotragades no hi ha com un bon llibre entre les mans. Per exemple, Il piú e il meno, de Erri De Luca (Nàpols, 1950), un viatge poètic a l’interior més personal, que despulla tota una generació amb qui molts ens hi podem sentir identificats. Sentència De Luca: «Un llibre serveix per esborrar els dies». Doncs, això.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Lleig com una mala cosa!

Enmig d’aquest batibull general que s’ha instal·lat a casa nostra, ara ens hem adonat, innocents de nosaltres, que tots aquells que remenen les cireres a la vora el poder no són gaire primmirats a l’hora d’explicar els fets tal com han succeït. Més aviat al contrari. Són uns mestres de l’engany sistemàtic i la mentida impune per tal d’afavorir els poderosos que els alimenten. Una cosa és opinar si l’atonyinament general a què vam ser sotmesos el dia 1 d’octubre era merescut –com alguns diuen– o no. I l’altre ben diferent és afirmar que no va haver-hi res de res i que alguns s’havien pintat la cara de color vermell, fent veure que la tinta era sang! Mai no havíem imaginat –jo, almenys, no– que els gravíssims fets protagonitzats per policies embogits i que van ser enregistrats per milers i milers de càmeres i mòbils d’arreu del món, poguéssim ser objecte d’aquesta barroera manipulació! Només cal sentir el portaveu del PP al congrés, per entendre el perquè d’aquestes ganes boges de fotre el camp d’un Estat representat per gent d’aquesta ínfima estofa! I em quedo curt amb els qualificatius. Molt curt! També hem descobert amb horror que, en aquesta famosa època de la comunicació global, el poder té totes les eines per manipular, suprimir o intoxicar la informació segons convingui; això sí, tot legal: jutges i fiscals al seu servei. Pàgines web bloquejades, tuits infiltrats per gent infame i deshonesta, WhatsApp plens de falsos rumors llençats per enverinadors professionals, etc. És impossible creure que, tres de cada quatre espanyols, no hagin vist per televisió cap de les esgarrifoses imatges i vídeos del dia u. Però és així. Potser són els mateixos que, en una enquesta recent, opinen que la repressió es va quedar curta! Tot sigui per allò d’una España, grande i libre. Davant d’aquesta idea sagrada, tot s’hi val, i cadascun dels estaments de poder espanyols s’afanya a activar una nova proposta per castigar aquesta colla de catalans que encara no han entès què vol dir ser español. I ens insulten a nosaltres dient-nos nacionalistes! No. No serà fàcil. Encara ens esperen més vexacions i més hòsties. Segur. Una vegada, però, que una majoria aclaparadora de catalans ha pres una determinació, no hi ha marxa enrere. Un referèndum sense garanties! Bé això no és cert: les bufetades sí que estaven ben garantides per la constitució. Vull insistir en les xifres. Cens català: 5,3 milions. Gent que no vota mai: 1,3 milions. Votants habituals: 4 milions. Vots vàlids 2,3 milions. Votants segrestats: 700.000. Boicot al referèndum: 1 milió. A grans trets, tots aquests còmputs em diuen que entre un 65% dels catalans que voten són favorables a la independència i un 35% no! I tot això enmig d’una campanya d’ignominia brutal i sota l'amenaça de multes, presons, porres, puntades de peu, estirades de cabell, gasos i pilotes de goma! Per això tota aquesta gent que truquen de matinada no volen de cap manera un referèndum pactat: saben que el perdrien! I de llarg! Aquí ho tenim certament complicat, però a Madrid ho tenen lleig com una mala cosa!