Abans s'atrapa un mentider que un coix!

Llegeixo unes declaracions del general Ballesteros, que ara és el director de Seguretat Nacional. En una entrevista recent assegura que el seu principal objectiu és lluitar contra l’onada de falses notícies que el món independentista fa circular per la xarxa, i que tant perjudiquen la marca España.  Vaja: un altre il·luminat, okupa de l’Estat, que té molt de poder i pateix la síndrome guerrera. Anem apanyats! Visca la boina! Una boina amb molts títols i medalles, segueix sent una boina! El problema de les fake news és que ningú no les reconeix com a pròpies. El diari el País –i tants d’altres– publica dia sí i dia també, informacions absolutament falses i tendencioses referents a tot allò que passa a casa nostra. I mai no serà prou equànime per mirar de no publicar segons què. Són pura intoxicació, disfressada d’un periodisme seriós que va dirigit a uns lectors que ja els hi està bé que Catalunya sigui l’ase dels cops. Mira que no voler ser espanyols! On s'és vist això! Els consumidors d’informació som, en general, cada vegada menys crítics amb els nostres referents informatius i polítics i, per tant, les empreses de comunicació  –mai neutrals–  es veuen més encoratjades que mai per falsificar la realitat fins a extrems difícil de suportar. El món s’ha tornat en poc temps ingovernable i als votants se’ns en fot la veritat o falsedat del missatge polític: només volem el poder per un dels nostres. Encara que menteixi més que paraules digui. Fa anys dèiem que s’agafa abans un mentider que un coix...  Aquí tenim un vell refrany que s’ha tornat, doncs això, vell. Per què, siguem francs: avui s’enganya públicament amb molta alegria i és molt difícil desemmascarar els fariseus farsaires, amagats sota poderosos paraigües. Estem millor informats que mai i també millor desinformats. Canals de radio i televisió. Plataformes digitals i diaris tradicionals. Instagram, Twiter, Facebook, Whatsapp, Blogger, Google, Youtube, Telegram, etc. etc. En tot el dia es fa difícil trobar moments de silenci en què hom pugui parlar amb sí mateix. Vivim immersos en una mena d’intoxicació informativa massiva i gratuïta: dades, dossiers, estadístiques, col·loquis, enquestes, reportatges, anuncis, rumors, notes, manipulacions. Prou, sisplau! No sé com, però crec que la democràcia, tal i com ara l’entenem, té els dies comptats. Comencem a sentir prestigioses veus que estudien comportaments electorals, com el professor canadenc André Blais, que proposa modificar radicalment els vigents sistemes electorals. Fins i tot es parla d’escollir els representants polítics per sorteig, com ja feia la rica i potent Atenes fa segles i se’n van sortir prou bé... Aniríem millor si els nostres alcaldes i diputats fossin escollits per sorteig públic, entre tots aquells que s’haguessin inscrit? Interessant qüestió!

Segons els guanys, la despesa!

L’altra dia vaig acompanyara un amic a una d’aquestes noves oficines de la Kaixa, plenes de  caixers automàtics que la gent gran no sap utilitzar. La veritat, no tenia clar si allò era un banc, un casino ple de màquines escurabutxaques o a una sala de jocs de rol infantils: potser tot alhora. Els bancs espanyols estan acomiadant una part important dels seus treballadors per intentar seguir endavant amb el mercadeig monetari. Diuen que tenen problemes de tresoreria, és a dir, no tenen diner líquid, encara que declarin milers de milions de guanys. Tot és una pura farsa comptable. El sistema petaria només que féssim cua durant dos dies per treure els nostres diners. Ara fa uns anys, en una fosca operació especulativa, es van treure de sobre el ruïnós negoci de les hipoteques fallides  i la conseqüent possessió de milers d’habitatges que no es vendran mai. Pobres bancs, castigats per la gestió nefasta d’uns directius de pacotilla. Quines llumeneres! Per cert, tot això es va pagar alegrement amb diners públics provinents de les nostres butxaques, prèvia modificació de la Constitució en una nit! No sé perquè no es dediquen a la política d’alta volada gent honrada que té prou capacitats per la cosa pública i no aquests pelacanyes saberuts que tenen molts títols i pocs estudis. La niciesa intel·lectual i la vulgaritat del principals actors polítics que hem vist a la campanya electoral estatal–salvem el comunista de la cueta– provoca basarda. L’Estat, ara mig arruïnat, té problemes per pagar les pensions. Doncs, a veure qui té pebrots per plantejar que els bancs, que tornen a tenir beneficis, es facin càrrec de les pensions fins a retornar les extraordinàries ajudes públiques rebudes. Naturalment, ningú no es prou eixelebrat per fer una proposta tant sensata, radical i democràtica d’aquest calibre! Ara, la banca bulímica podrà manipular els nostres estalvis al seu gust –encara amb més impunitat– i per postres els haurem de pagar comissions! El món al revés: quin desgavell! Potser haurem de tornar a guardar els cèntims dins la calaixera,  amagats entre els enagos de la iaia. I mentre tot això passa, els sindicats majoritaris segueixen posant-se de perfil amb la mamella ben agafada, no fos cas. Grans empreses multinacionals, que paguen impostos ridículs, s’estan fent els amos del O.K. Corral, disparant a tort i a dret, sense control. Un capitalisme desbocat i atroç s’ens menge vius, mentre els grans mitjans de comunicació, propietat d’empreses sense escrúpols, imposen un relat carregat de mentides per tal de fer virar el vot popular cap a una dreta obscena. Diuen que els joves, la majoria dels quals viuen a precari, passen de tot. Bé, ja ho veurem: tenen el futur a les seves mans i pot passar de tot! Personalment, trobo a faltar la creació urgent d’uns CDP –Comités de Defensa de les Persones– prou forts i contundents, que facin tremolar les velles estructures i no, precisament, amb càntics obsolets i el lliri a la mà. Segons el guanys, la despesa!

Afluixar la mosca!

Diem-ho clar. A Madrid tenen un pànic històric per Catalunya, en general, i a tot allò que representa, en particular. Una paüra atiada pels poders de torn. No és cosa nova. Però ens hem de preguntar per què fa por Catalunya? Sens dubte, la llengua que parlem és determinant en aquest conflicte secular. La tossudesa amb la llengua salva la nostra identitat: qui ho dubta?  Una basarda malaltissa els invadeix quan veuen uns espanyols parlant una llengua que no és la seva. Una de dos: o no són espanyols o bé són uns provocadors. Quina manca de respecte! I si dubteu d'aquest fet,  mireu quina llengua fan servir els espanyols al Parlament. Definitivament s'ha obert la veda al catalán i a tutiplén: todos a la cárcel. Fa uns anys feien córrer aquella facècia tant gastada de que érem uns agarrats, quan, tothom sap (ells també) que des fa centúries hem escampar, via hisenda estatal, milers de milions perquè els altres pobles peninsulars menys afortunats (o amb menys empenta) poguessin ben viure. Però la cosa no passava d'aquí. De tant en tant sentíem allò de "...Pujol, enano, habla en cristiano...", però de seguida algú afluixava la mosca i un grapadet de calerons arribaven per fornir projectes, butxaques i mamelles. Però, si m'apureu, es tractava d'un colonialisme acceptat, amable, de copets a l'espatlla, de sopars al Majèstic i gal·les al Liceu carregades de ministres. Ningú no s'hi feia mala sang: peix al cove i tal dia farà un any. Tota aquells que ja n'hem fet més de seixanta no coneixíem, en política, res més que no fos aquest paradigma relacional: "Si amb l'Estat vols estar bé, calla, paga i deix-lo fer". Però el caríssim gerro xinès de la cortesia i la butxaca mig plena s'ha trencat en mil bocins i ara vivim uns moments esgarrifosos de caça salvatge. Per desgràcia, la detenció dels CDR acabarà malament. La guàrdia armada fa el que vol, els baenas fan escola i els atestats policials s'omplen de palla enverinada: muts i a la gàbia!  Els polítics, els fiscals, els jutges i la premsa aplaudeixen amb les orelles : a por ellos! I també la gran majoria d'espanyols: d'allà i d'aquí. Que a les nostres terres també n'hi viuen molts i molts, tots ells deutors del seu vassallatge. Mireu sinó aquest general carregat de medalles --hòstia amb l'escalafó!--, relatives a no se sap quins mèrits: en el seu moment no hagés passat la prova de la transició i, en canvi, aquí el tenim, quaranta anys després, tan pinxo, amenaçant-nos amb el bigoti estarrufat i traient pit milicià. Ei, el que dèiem: és de Lleida, perdó: de Lérida. Per això, quan començava aquestes reflexions mencionava allò tan fàcil dels catalans: només ho som aquells que ho volem ser. I ja està, home. No tinc cap problema amb els espanyols que viuen aquí: només faltaria. Només demano reciprocitat. Ai no, que això no pot ser! És la justícia, estúpid, diria la Celaá. És el poder, cretí, dirà Marchena. Justícia i poder: binomi antitètic. Només cal afegir que tota aquesta rècula de mentides i enganys, en què volen bastir la nostra identitat, només acaba de començar i encara n'hem de veure de molt grosses. Cada dia que passa, més capitosts -- abillats amb pistoles, togues o micròfons -- es treuen la màscara i, a cara descoberta, pretenen fer-nos ballar el xotis a ritme de organillo i aires de chulapo, en una vergonyant i vulgar sarsuela. Res a veure amb un ballo in maschera, composta per Verdi dos anys abans de la independència italiana... Amb la sentència criminal per alta traïció, entrarem en un perillós i interessant cul de sac que durarà dècades. Aviam, si el que treuen ara del seu cau no se'n va sortir, menys ho faran aquesta colla d'aprenents!

Després de mort, ni vinya ni hort!

Un dia d'aquests vaig haver de deixar el cotxe tot el dia en un garatge de la zona de serveis, sortint cap a Tarragona. O sigui que vàrem enfocar el camí de tornada cap a Vilobí. A peu, naturalment. Tots dos: el que us parla i el meu quisso estimat que ja coneixeu: en Ross. És una bonica i relaxant passejada d'uns onze quilòmetres, que aquell dia va ser de més qualitat encara: uns núvols decoratius van tenir el detall d'acompanyar-nos tota l'estona, fent de para-sol. Ruta i trajecte aproximat: Polígon Domenys, Pla del Diable, Zona esportiva, Carretera antiga a Sant Martí, Barri l'Agrícola de Pacs, Caves Loxarel, Vallformosa, La Saleta: punt final. Sempre seguint l’estela del la riera de Llitrà que, després de néixer a la serra del Bolet i giragonsar pel Penedès durant molts quilòmetres, va a parar al Foix a l’alçada dels Monjos. Durant el trajecte faig diverses anotacions mentals. En primer lloc he d’assenyalar que la zona esportiva vilafranquina (la coneixia poc, la veritat) és espectacular: magnífica, ben arranjada, quilomètrica, poc valorada, infrautilitzada. Ja voldríem els barcelonins disposar (per càpita) d'instal·lacions públiques tan ben equipades. Segon: l'antic camí a Sant Martí, que ara arrenca quan acaben les piscines i acaba als vivers del Torrents, està pràcticament abandonat. La mateixa pedra en la que ensopegaves mitjan segle passat, segueix allà, impertèrrita, esperant que algú decideixi quelcom. Després, ja a Pacs, segueixo el camí que voreja la riera i que es troba farcit d’horts esponerosos, aconduïts per eximis sèniors. Només un jubilat pot tenir cura d’un hort com cal: les hores són un factor secundari! Conrear tomàquets albergínies, carbassons pubescents o el que sia, és una activitat molt addictiva i saludable. El dia que ho proveu, si encara no ho heu fet, em donareu la raó. Una lluita constant contra la natura, és a dir, el caos, en forma d'herbes salvatges que tendeixen a invadir-ho tot, sense oblidar-nos de les legions d’insectes que volen fer-se un racó al paradís. Cosmos versus Caos: la vella lluita no s’atura. Vorejant la riera de Llitrà trobo velles sínies de ferro, autèntiques peces d’artesania, ara rovellades, on, a ben segur, formosos matxos havien donat miler de voltes per engranar les rodes dentades i bombar l'aigua dels pous. Sí, sí, ja sé que vivim en un món materialista i productiu i tot allò que ja no serveix no val res, ha de quedar enrere, però... Després, ressegueixo per l’oest els límits de l'antic camp d'aviació de Pacs/Vilobí: el Vesper de la Gloriosa, construït el 1938: encara es poden veure els  refugis antiaeris -bretolades a banda- bastant ben conservats.  Esplèndides vinyes a punt de veremar i magnífics exemplars d'ametllers, farcits d'ametlles que, un anys més, ningú no collirà! Ja hi tornem a ser: "No surt a compte", diu el pagès... Com que no surt a compte? És igual, però s'han de collir! Forma part de l’harmonia necessària envers la mare terra. No fer-ho és un exercici de menyspreu envers tot allò que ens ha fet arribar fins ací. Un autèntic disbarat insostenible i un exercici impropi de gent que viu i treballa el camp. I sinó, i abans que es perdin, donem permís a un tercer perquè les culli i, a canvi, se les quedi... Després de mort, ni vinya, ni hort!

Qui mana fa el què vol!!

Els anys, tossuts, s’entesten a fer pila, un sobre l’altre, sota la pell adobada que tot plegats anem arrossegant. Comença a ser angoixant pensar en un passat que encara creiem immediat, però quan ens aturem un instant i ho pensem fredament, quedem garratibats. L’altre dia, preparant un dels meus articles, girava la vista enrere trenta anys, que són, ni més ni menys, que onze mil dies. Passen moltes coses en mil cinc-centes setmanes. Som al 1989 i tot allò que hom recorda es desdibuixa en una nebulosa estranyament simplificadora. El pas del temps, aquest bàlsam que diuen que tot ho cura, fins i tot el mateix pas del temps. Trenta anys fa que vam veure les imatges impactants del home solitari enfront dels tancs del totpoderós exercit xinès a la plaça Tiananmen. La solitud d’un home valent lluitant per la dignitat i el respecte. Quanta estona va seguir viu després del seu desafiament increïble? Què hi devia dur a les bosses que portava a les mans? Potser llibres prohibits pel la Revolució Cultural Maoista, que parlaven de llibertat i d’amor? Va lliurar la seva vida per un ideal, com tants d’altres? El mateix any cau el mur de Berlín. També afusellen el totpoderós Ceauçescu juntament amb la seva dona, després d’un judici sumaríssim. Encara recordo la cara de sorpresa d’ell quan li notifiquen la sentència de mort immediata i la de la seva dona, que volia prendre la seva borsa i no li van deixar, com si un cop afusellada tingués alguna cosa on agafar-se! Mil morts va costat fotre’ls escales avall i acabar amb la dura dictadura romanesa. Totes les revolucions tenen el seu preu, i si encara queda algun passerell que no s’ho creu, que estudii una mica d’història. Salvador Dalí ingressa aquell any 89 en el difús món dels difunts surrealistes. Arriba Koeman al Barça, artífex del gol de Wembley. Monzó presenta «La magnitud de la tragèdia». És també l'any de la fabulosa Pfeiffer que, a ritme de piano, fa ballar el cap als germans Bridges/Baker Boys. Praga somia sota la batuta del poeta Vaclav Havel. A la Generalitat hi trobem l'inefable Jordi Pujol i a la Moncloa, un tal Felipe, que deia que era d’esquerres. Ja, i jo monjo! Gorbatxov, incapaç de reformar el sistema des de dins, prepara la implosió de la vella i caduca URSS. Ara s’ha posat de moda una interessant minisèrie de la HBO: «Chernobyl». La sèrie no parla tan sols de l'accident nuclear (1986) sinó que també treu a la llum els fantàstics enganys massius  dels comunistes. Però estem igual que sempre: la maquinària del poder no ha tingut mai cap escrúpol per falsejar la realitat: qui mana fa el que vol!

Collir les paraules

Aquests darrers dies he tingut el plaer de gaudir de “Las mejores palabras” (Anagrama), assaig del professor de filosofia política de la UAB, Daniel Gamper. Llegir-lo convida a valorar la força i la precisió d’un llenguatge elegant i acurat fins a cotes supremes. No és una lectura fàcil i menys en aquests temps d’immediatesa, depreciatiu de qualque profunditat en el llenguatge. Conscient del perill que assumeixo al treure de context algunes de les seves aportacions, us en faig avinent unes quantes, en el benentès que el treball de Gamper és molt i molt més que un seguit d’idees brillants, emmarcades en un context referenciat pels pensadors més ben considerats. Deixem, doncs, que parli el nostre professor. La paraula ha de deixar-se lliure perquè indueix coneixement i ens transforma. Un periodista acomodat a la seva feina no és digne d’aquest nom. Les xarxes de comunicació ens omplen de missatges dispars i ens condueixen per un desorientat laberint d’indignació. La més òbvia de les disfuncions: l’absència de paraules entre els pobles. A vegades el silenci és com un monstre amenaçant i incòmode. És més fàcil acaronar amb els dits la pantalla del mòbil que el llom del nostre company. La finalitat de la manipulació periodística és trobar les pitjors paraules, les més innobles. Quan ensenyem els nens a parlar, els donem a conèixer el valor de les paraules i a escollir les millors. La maternitat i la paternitat es converteixen en una exploració sense guies d’un territori desconegut. Una obvietat: no tothom articula la parla amb la mateixa elegància i coneixement. Les democràcies exigeixen que tothom pugui parlar i opinar sobre afers dels quals no en saben res. Hi ha persones que, de tant escoltar-se, s’han quedat sordes amb les paraules dels altres. La paraula prolifera de manera proporcional als esforços que es fan per silenciar-la. No pensem igual sols, que acompanyats. Les paraules permeten la comunicació, però no donen coneixement. Cap aportació a la discussió política es massa estúpida: totes són necessàries, encara que algunes opinions no han de merèixer la nostra atenció. La llengua és el vehicle primordial de la cultura d’una comunitat. Un enemic important de la lliure circulació de les paraules són els costums. Podem perdre molt més parlant, que callant. A la jungla, les paraules només serveixen com a crit. Fa falta coratge per dir allò que es pensa i pensar allò que es diu. La defensa de la subversió té que estar garantida pels poders públics. No podrem saber mai quines són les millors paraules: ens hem de conformar en identificar les pitjors. Una lectura absolutament recomanable per aquests dies de tanta estupidesa escampada a dolls per ments canalles. Això doncs he fet avui: collir les paraules d’un altre i prestar-hi molta atenció!

Mort el gos, morta la ràbia!

Diu el diccionari que, a part d'una malaltia, és una irritació intensa de l'ànim, un enuig que pertorba l'esperit. Aquestes paraules que segueixen estan escrites sota els efectes d'aquesta accepció. La farsa arriba a la seva fi i veurem anys de misèria i dolor per a molts dels nostres polítics, que ens van il·lusionar en una magnífica proposta per a començar a caminar lliures. La revolta dels somriures en deien alguns ingenus, ignorants que totes les revoltes i lluites d'alliberació duen associades inevitables dosis de força. De força bruta, vull dir. Quan enfront tens tot un estat que fa segles t’ha dominat per les armes, no cal esperar que només uns milions de vots tinguin prou força per plantar-li cara: se'ls en foten els vots! Per això les lleis són les seves lleis. Els jutges, els seus jutges. Els policies, els seus policies. Ho sento. No m’agrada escriure tot això, però no serveix de res amagar el cap sota l’ala i esperar que el lleó no vegi l’estruç. Comencem a tenir prou informació per constatar que l’antagonisme entre alguns dels nostres líders capdavanters va ser un fre insuperable alhora de prendre decisions transcendentals durant el mes d’octubre. Amb el respecte més considerat per les persones implicades, no es pot convocar un referèndum d'autodeterminació, amb tots els ets i uts, i no tenir ni el control de la teva pròpia policia, com ara s'ha vist. El dia tres tot el món estava pendent de Catalunya, una majoria anàvem calents per la bestialitat viscuda feia dos dies i era l'hora de prendre el control, peti qui peti: era el dia de la República. Però no, res no va passar. Al contrari, després de marejar la perdiu durant setmanes senceres i proclamar una república de pa sucat amb oli, el govern va optar per lliurar-se dòcilment, com anyells pel sacrifici ritual o prendre el camí de l’exili durant dècades. I ara estem en aquesta incomprensible i desgraciada fase d’absoluta divisió.  En el mateix moment que van començar a repartir les hòsties tots aquells que no s'estan d’hòsties, va començar a trontollar l’estructura d’allò que, despectivament, algunes en deien prusés. El pacifisme del moviment independentista es va trobar sense resposta davant policies violents, que complien ordres de jutges que juren amb la mà damunt la bíblia. A dia d’avui trobem encara molta gent de bona voluntat, indignada i plena de desconcert, però també esperançada, pensant que algú deu tenir un as a la màniga. No amics, ho sento: els asos, amb la vènia, els té tots el Marxena, el jutge educat i monofàsic. El seu jutge. Cap problema. I quin camí ens queda que no sigui retornar al clos, si és que mai n’havíem sortit? Doncs en Cuixart té la resposta: "Ho tornarem a fer". No hem de defallir. I mentrestant podem repassar la sempre eloqüent història clàssica. En aquest sentit us recomano la brutal sèrie de la BBC, "Rome", o com ho va fer Juli Cèsar per culminar un prusés a la inversa: passar de la república a l’imperi, a base d’hòsties, naturalment! Mort el gos, morta la ràbia!

Més gat que un cep!

La major part dels pintors cubistes més ben considerats neix a les acaballes del segle XIX. Magritte, Leger, Braque, Picasso, Herbin, Malevich, Gris, Delonay, etc. La seva visió estètica, que allibera l’art de cànons que semblaven intocables, sorgeix a remolc de les idees precursores de Cézanne i en una França de preguerres sempre oberta a noves vies culturals. La presencia d’aquests nous models imaginatius va revolucionar tots els esquemes coneguts del món de l’art i donà peu a trencadores opcions plàstiques, recollides sovint sota l’etiqueta simplificadora d’art abstracte. Pel camí hi trobem des del surrealisme, l’expressionisme abstracte i el pop-art, fins l’art conceptual dels nostres dies. El cubisme treballa la forma a base de triangular, quadricular i poligonar superfícies i volums, multiplicant les perspectives amb diversos punts de fuga. El resultats es llegeixen en forma d’elaborats trencaclosques geomètrics recolzats en solucions imaginatives i simples. Els primers crítics d’aquesta forma original de concebre un món pictòric paral·lel van tardar anys a admetre com a vàlides aquestes agosarades propostes, que obrien la porta a tot un segle carregat d’història: estètica, ètica i revolució. I no només en les belles arts. Aquests dies podem veure al Penedès els paisatges cubistes que ja imaginaven Piet Mondrian o Alexandra Exter, entre d’altres. Les vinyes porten dies verdejant, però encara són ben visibles els solcs i les fileres que les ordenen i delimiten: d’aquí a poques setmanes, el fullam pampolós guanyarà la batalla i els verds infinits ens inundaran la retina sense matisos. Gràcies a la mecanització i la tècnica de l’emparrat, mai com ara no hem pogut veure els ceps tan ben alineats. Tot un llenguatge topològic d’arrels geomètriques, farcit d’una bellesa colpidora. Paisatges absolutament cubistes: estructura bàsica de descomposició en plans naturals en un territori cromàticament irrepetible. El pagès n’és el principal responsable d’aquesta meravella en forma de mosaic matemàtic, encara que l’obra resultant és, en conjunt, com inesperada, atzarosa. És difícil que els artistes de la terra s’adonin, one by one, del treball exhaustiu aplicat sobre el territori trossejat, tessel·lat en una infinitud de parcel·les trapezoïdals ubicades en superfícies més o menys curvilínies. Hi estem tant avesats a viure i veure cada any la mateixa transmutació paisatgística, que no hi donem cap importància. L’ús de maquinària precisa i el fenomen creixent de la concentració parcel·lària, fan que, cada vegada més, trobem panoràmiques inacabables de fileres en línia recta, immutables en la seva direcció, sigui aquesta la que sigui. Entremig d’aquesta modernitat i optimització de recursos, encara podem veure la feina d'algun avantpassat que tenia una idea de l’alineació semblant a la de Rubens i les seves odalisques. Vinyes amb boniques i sorprenent rengleres curvilínies, hiperbòliques, vinyes amb els ceps plantats amb la corda fluixa, vinyes ferides de mort i clapejades com una clepsa alopècica i anacolútica, que diria en Ferrater. Algunes importants cultures antigues adoraven el rei-sol i tenim constància de plantacions que s’orientaven segons el meridià del lloc: una forma de vassallatge a l’indiscutible senyor dels cels. No sé si a casa nostra tenim algun pagès amant de les mil·lenàries tècniques taoistes del fengshui, que busquen l’equilibri entre les persones i l’univers. Si és el cas, segur que ja està fent proves mirant d’esbrinar si els ceps alineats en rengleres orientades al nord se senten amb harmonia amb el seu pagès i el vi que produeixen tenen un no sé què indescriptible... Més gat que un cep!

Males merdes t'ofeguin!

Fa pocs dies llegeixo al Nacional una excel·lent col·laboració de Marc Pons titulada «Males merdes t’ofeguin». Parla del clima de pànic en què, al segle XVI, vivien les corts espanyoles, permanentment assetjades per uns suposats episodis de màgia negra, orquestrats per bruixes i bruixots catalans, amb un gran arrelament a les nostres terres des de l'edat mitjana. A tall d'exemple, durant la guerra dels Segadors (1640-1652), la cort madrilenya vivia sota un clima d'histèria i, de fet, uns quants Borbons van patir tot un seguit de desgràcies en forma malalties terribles i morts sobtades, que va estar a punt d'aniquilar la pròpia monarquia i que la mateixa cort es va encarregar d'atribuir al sobre-poder dels malignes encanteris catalans. La Santa Inquisició, creada feia segles en la defensa de la fe catòlica i, per tant, dedicada a desemmascarar i assenyalar jueus, protestants, moros i heretges en general, se li va girar feina per combatre nous enemics de la moral pública: homosexuals, adúlteres, bígams, bruixots i fetilleres. A partir del concili de Trento, que acaba el 1563, la bruixeria, que ja portava centúries sota sospita del poder, va ser definitivament proscrita. En el context d’aquella Catalunya, el renec de «Males merdes t’ofeguin!» no era una maledicció qualsevol, castigada per les autoritats (civils i eclesiàstiques) amb els habituals assots públics a l’infractor, sinó que estan documentades penes molt més greus per aquesta blasfèmia de primer grau, relacionada amb el món de la bruixeria. La tortura era habitual i fins i tot, tenim aquí al Penedès un famós defensor d’aquests mons obscurs i criminals: Raimon de Penyafort. Aquest sant baró, tan nostrat, va elaborar el primer directori de tortura, que va ser-ho de la Corona d'Aragó per, després, ser d'aplicació a tots els territoris hispànics. Tota una veritable guia inquisitorial, vigent des de l’any 1242, que donava pautes als empleats del Sant Ofici de com s’havia de torturar als pobres desgraciats que queien en mans de la Inquisició, perquè acabessin per admetre la culpa de tot allò que se’ls acusava secretament. I tothom, naturalment, confessava barbaritats per tal d’estalviar-se noves i espantoses tortures, encara que això suposés la mort a la foguera, la confiscació de tots els bens i el desterrament dels familiars directes. El temps passa i la història queda! No sé sap quantes persones va dur Raimon de Penyafort a la foguera, però si sabem que el Vaticà el va premiar amb la santedat, el Col·legi d'Abocats de Barcelona el va fer el seu patró i l'Estat Espanyol distingeix cada any una sèrie de personatges pels mèrits contrets dins la Administración de Justicia Española. En efecte, la condecoració de «La Orden de la Cruz de San Raimundo de Peñafort», instaurada per Franco i que porta associat el tractament d'excel·lència, és una condecoració molt preuada i, entre els nostres, l’últim que l’ha rebuda, l'any 2016, és l'excel·lentíssim Sr. Miquel Roca i Junyent. Ni ha alguns que no paren de fer país i així ens va! Tal i com van les coses, segur que aquest any hi haurà una llarga cua de juristes que seran proposats per rebre la preuada creu... El futur incert dels nostres líders polítics està en mans d'uns excel·lentíssims lletrats suprematistes (del Suprem), la majoria dels quals tenen ja concedida la Creu de San Raimundo... Esperem, però, que aquesta vegada —Déu no ho vulgui— cap bruixot català no practiqui el vudú o la màgia negra sobre la Reial Casa Borbònica, encara que tan sols sigui amb la verinosa recepta verda del tonto del Fairy. Males merdes us ofeguin!

L’esperança del condemnat

Madrid. Tribunal Suprem. Causa especial 20907/2017. Dimecres 20 de març 2019. 16h.

Avui, aprofitant que era a Madrid per gaudir de la fantàstica exposició que la Thyssen dedica al fascinant  pintor francès Balthasar Klossowski de Rola (1908-2001), més conegut per Balthus, he anat a la sessió de tarda del judici/farsa del Suprem... Va ser com un rampell: no podia no anar-hi, passant de tot i estant tant a la vora! El Suprem viu en un edifici/mole, típic d’aquells que tenen el poder: aquella atribució que, si cal, no té mandra en fer servir la força extrema. L’exèrcit, la policia, la banca, l'estat sencer: tothom està a les seves ordres. Això a Catalunya ho oblidem amb massa facilitat! A Madrid se’n veuen molts d’aquests palaus baluernes que tenen uns quants segles: n’hi han a dotzenes! Els diners colonials que arribaven (i arriben) cada any, es fan notar. I a tots ells hi viuen formiguers de servidors de l’estat que, bàsicament, vigilen que dues coses no es trenquin: España i el seu lloc de treball. Com és que un estat, teòricament descentralitzat, manté una estructura central de centenars de milers de funcionaris, en molts casos dedicats a no se sap què? Tornem-hi: és el poder! L’aire que desprèn la seu del Suprem, és una barreja entre monacal i rococó: es nota que abans era un convent. Per fora, jardins austers i unes rengleres inacabables de finestres cegues, vigilades per centenars de policies que es passen el dia mirant l’hora de plegar. Per dins, llargs passadissos laberíntics, escales de marbre blanc, baranes de ferro forjat i passamans de fusta gastada. Controls i més controls de policia. Requisada de mòbil. Primera sorpresa: poc públic i familiars, potser una trentena, entre els quals, tres o quatre observadors estrangers que crec que treballen per algun organisme internacional... Sento parlar anglès i alemany. Ens fan esperar una bona estona en front de la galeria dels passos perduts: grans columnes daurades, marbres de colors al terra, làmpades farcides de llàgrimes i càmeres de vigilància arreu. Un claustre interior amb grans magnòlies i xiprers. Em recorda les esplèndides basíliques i claustres de Palerm, però aquí està tot com una mica descuidat, rònec, revellit. Si observeu les cares del injustos jutges que veiem per TV., vassalls del poder de torn, entendreu que vull dir. La voz de su amo. Algunes parets folrades de roure esquarterat: no hi aniria malament una bona envernissada... I aquest aspecte una mica negligit em sorprèn, perquè la capital de l’estat està, en línies generals, molt ben arranjada i arreu es veuen molts i molts calerons enganxats a la ciutat per cuidar la seva imatge! Mentre esperem per entrar, parlo uns minuts amb quatre joves i simpàtics estudiants de Dret de la Universitat Complutense de Madrid (també entenc i parlo bé el español: ai las!) i els explico una mica la meva visió del judici infame i de la presó preventiva associada, emmarcada en un sonor: "A por ellos!" Escoltem atents i diuen que és la primera vegada que «un catalán» els manifesta de primera mà allò que pensa. I reconeixen, sense embuts que no tenen cap informació fiable de tot allò que passa a Catalunya. Qui ho tenia que dir: en ple segle XXI !!! Els historiadors en diran el segle de la desinformació! Un dels estudiants em pregunta incrèdul: «Pero de verdad cree usted que Cataluña no és España?» I jo que li responc: «España se ha apropiado de Cataluña, que no es lo mismo! Os habeis parado a pensar porqué hablamos una lengua distinta a la vuestra?» I s’han mirat entre ells tot dient sense paraules: este tio nos está liando de mala manera!! Ens fan passar pel mig d’una llarga doble filera de dotzenes de policies de paisà, que et despullen amb la mirada, fins que finalment entrem a la gran sala de plens. Tothom està ja col·locat i només faltem nosaltres, familiars i públic, enviats a les bancades dels fons de la sala. La primera impressió, to just entrant, és desconcertant: l’educat del Marxena, acomboiat dels palmeros que l’acompanyen, va donant ordres. Venga, por favor, siéntense i guarden silencio, mentre els nostres presoners giren el cap, esperançats de trobar una cara amiga entre els assistents d’avui. Petons i abraçades llençades al vent amb gestos plens de significat i amor, enmig d’un petit rebombori, frustrat per la manca de contacte físic, malgrat la poca distància entre uns i altres... I què dir doncs de la part pròpiament jurídica del lamentable i venjatiu auto-sagramental, causa especial 20907? Doncs una avorrida impostura, a mig camí entre la pantomima   i el teatre de l’absurd, que de seguida deriva en una molt real tragicomèdia, farcida de policies poc preparats i vells jutges avorrits i plens de desídia que escolten adormiscats els romanços i camàndules del guàrdies civils ensinistrats. Una espècie d’uixer senyora té el control de la porta i de l’aigua: que ningú no es quedi amb la boca seca. Du a les mans una llibreta gastada i plena de papers on té anotats els noms dels testimonis: « A ver, por favor, que pase fulanito». Es evident que el guió previsible conté un epíleg ja escrit: alea iacta est. Després d’una bona estona de tortura mental insofrible en forma preguntes sense sentit i respostes barroeres, sentim la veu del boss dient allò que se suspèn la sessió fins l’endemà. Aleshores venen uns moments inesperats: els presos s’aixequen de les seves bancades i s’acosten als familiars i amics. Petons i abraçades amb una barana de corda pel mig, mentre desfilen lentament cap a la sortida. Res: dos o tres minuts molt intensos! La policia no té més remei que fer una mica els ulls grossos perquè els nostres presos passen pel davant nostre, a tocar. I es deixen tocar i els toquem, els abracem! Aquests insospitats moments finals amb tanta proximitat i contacte són molt i molt emotius! Tots tenen un aspecte físic demacrat, exceptuant, potser, en Junqueres: la presó menja molt. La Forcadell feta pols. El Turull ullerós. El Cuixart, animós, encara que no pot dissimular l’emprenyada que du a sobre. El Jordi Sánchez, envellit. Alguns amb llàgrimes als ulls que arriben molt endins del cor. En fi, un desastre sense pal·liatius. J’acusse, com Zola: això és una venjança plena de ressentiment! He pogut saludar, encaixant les mans, a quasi tots: amb la mirada còmplice agraeixen sincerament el suport que intentem fer-los arribar. Una injustícia indiscutible plena d’arbitrarietat flota a l'ambient. Es fa molt evident aquest contrast entre els carcellers i els presoners cara a cara... Finalment els guardes fan sortir a tots i totes i els constrenyen a anar de pressa: la cel·les esperen i la nit serà freda i curta. En fi, jo, tot i tenir tota la llibertat del món i que dormiré a l’hotel, també he sortit fet pols. No m’havia sentit mai tan proper a persones i famílies que, personalment, no coneixia! Moltes ganes de dir en veu alta: ei policies, jutges, aquests són els meus representants legals. Jo els he votat: empresoneu-me també a mi, que estic d’acord en marxar d’aquesta metròpoli dominant i colonialista... Però la parafernàlia judicial m’acollona i no dic res. No dic res! En aquests moments envejo la valentia i dignitat de la Boya i el Baños: van fer valdre la seva dignitat per damunt de la teatralitat i el poder de les pistoles i les togues!! Després, en sortir, parlo un moment amb el periodista Quico Sallés i li comento que he sortit molt tocat, tot i estar només dues hores escoltant bestieses molt greus. Ell em diu que porta setmanes a Madrid i es menja totes les hores, totes les sessions, tots els marrons. I cada dia que passa veu més injust el tracte inhumà que reben els presoners, les famílies i, en menor grau tots plegats... Al carrer saludo també al conseller Carles Mundó, que és un tros de pa: Salut i República, conseller. Gràcies amic, salut! I per acabar, estimats amics lectors, un prec, un desig: encara queden dies, agafeu l’AVE i aneu un dia al Suprem, una experiència anímica important i un suport magnífic per ja sabeu qui! Joan Miró potser diria avui que som l’esperança del condemnat!

El llegir fa perdre l'escriure!

La tecnologia, per si mateixa, no és malèvola. Però, ens hem de deixar portar pels dictats de les màquines i confiar cegament amb els avenços tecnològics? Poden ser de gran ajuda, està clar, però si acaben tenint un gran poder sobre la nostra vida, és fàcil convertir-se en ostatge dels seus plans. Heu vist aquests zombis que vaguen pels nostres carrers amb la cara enganxada als seus telèfons intel·ligents? Controlen ells la tecnologia o potser a l'inrevés? Sempre ens han repetit el savi i vell consell, gravat al frontó del temple d'Apol·lo a Delfos: "Coneix-te a tu mateix". Però ara, al segle XXI, tot passa molt de pressa i ningú no té temps per a res. I menys encara per a conèixer-se: el lema ha quedat arraconat. Si tenim un mal dia i se'ns dona per fer una introspecció, les veus que sentirem dins el nostre cap seran el resultat de múltiples variables, quasi totes elles alienes a nosaltres mateixos. Cada vegada és més difusa la frontera entre les nostres veritables emocions i les consignes i manipulacions que Google, Amazon, l'Estat, o qui sigui, ens volen fer veure com a quefers propis, com a elaboracions personals. Estem immersos en una carrera dramàtica en què uns supra-organismes molt potents intenten piratejar el nostre sistema operatiu orgànic: hackejar-nos. Ara mateix una munió d'algoritmes ens estan observant i controlant: mòbil, internet, targeta de crèdit, televisió. Saben on vas, amb qui vas, què compres, quants diners et queden per arribar a fi de mes. I també saben quina revisió mèdica t'has fet darrerament i quins sistemes corporals comencen a debilitar-se seriosament. I quines pel·lícules o sèries veus per tv i quines dèries ocupen els teus pensaments més íntims. I també quines opcions polítiques són de la teva corda i, si entre els teus amics, n'hi ha algun que no agrada al sistema. O potser tu mateix, sense saber-ho, ja estàs catalogat com enemic del poble, com proposava Ipsen fa més de cent anys. No estem gaire lluny del dia en què tots incorporarem al nostre cos, ginys controlats per algoritmes que supervisaran totes les nostres constants vitals. No m'invento res: la nostra salut depèn, en un alt percentatge, de resultats que decideixen màquines, mentre els metges no fan sinó certificar-ho. I hem de pensar que totes aquestes dades, malgrat la falsa i tramposa llei de protecció de dades, hi ha algú que les controla, analitza, emmagatzema i utilitza. Cada vegada serà més fàcil que una matriu de super-dades decideixi per nosaltres: ens acostem a Matrix o El Show de Truman. Quan els algoritmes sàpiguen millor que tu què passa dins del teu cap o del teu cos, l'autoritat passarà a ells i tu no tindràs res a dir. Que siguin, doncs, algoritmes intel·ligents els qui decideixin què és el millor per a nosaltres i per la resta de la humanitat: relaxem-nos i gaudim del viatge, que són quatre dies. Si penses que, en un futur proper, potser no t'agradaria tenir aquesta actitud vital, has de fugir ara mateix i començar a córrer contra direcció i cap a un destí incert. En aquest viatge cap a la integritat personal, no prenguis massa equipatge i deixa enrere totes les teves il·lusions: pesen massa! Aquest article d'avui m'ha sigut molt fàcil de fer. Només he hagut de llegir el sempre lúcid Harari amb les seves lliçons pel XXI i copiar i enganxar. És bo és aquest paio. Perdoneu si em repeteixo. El llegir fa perdre l'escriure!

Qui festeja, no té fred!

Diu el calendari de pagès que al febrer podem sembrar o plantar, entre d'altres: alls, cebes, espinacs, naps, raves, pastanagues, pèsols, escaroles i no sé quantes coses més. Però, bàsicament, és un més de descans: pel pagès i per la terra, que segueix mostrant-nos els seus colors esmorteïts, cendrosos, apagats... Els arbres de fulla caduca, que ens acompanyen en aquest trànsit natural, es mostren tal com són, despullats de tot ornament, en  un exercici d'humilitat i letargia admirable. Ametllers, roures, acàcies, àlbers, freixes, ginjolers, lledoners, moreres, pollancres, etc..., mostren les venes de la seva carcassa i fan venir ganes de recitar amb Vinyoli allò tant precís de: "T'estimo fins l'esquelet". A l'hivern, un arbre nu és igual de formós i ben plantat que a l'estiu, quan va guarnit amb els seus millors atuells. Tot això no va amb les eròtiques mimoses, ara plenes de groc, que enguany hauran de vigilar que cap neci les tal·li amb despit! El sol allargassa les ombres a tothora, encara que el dia comença a avançar decididament: guanyem una hora de llum durant el febrer. En dies d'hivern en que fa més fred és quan -contradictòriament- ens trobem més a la vora del sol que mai. La posició del periheli, se'n diu d'aquesta mínima distància de primers de gener. El que passa és que com que l'eix terrestre es troba inclinat uns 23º respecte a la normal a l'eclíptica, doncs ara mateix podríem dir que ens trobem de cul al sol. Entre la nostra inclinació respecte l'orbita i la posició del planeta, en prou feines l'angle d'incidència del sol arriba als 25º durant Nadal. Ja em direu, el pare Sol ens arriba despitós, tangencial, d'esquitllada! Al contrari que a les antípodes on, pels mateixos dies, l'angle dels raigs de sol arriba fins els 71º. Les estacions de l'any depenen de la inclinació de la Terra i no pas de la llunyania del nostre estimat estel vital. La Lluna es troba, de mitjana, a unes 30 Terres de distància i el Sol a unes 390 vegades la distància de la Terra a la Lluna, xifres rodones, espectaculars, inútils. De tant en tant van bé les xifres per perdre's. A l'hivern tenim tendència a ser més introspectius, com la mateixa natura que es replega sobre sí mateixa, encongida. Encara que, com diu la saviesa popular, qui festeja no té fred! Els millors poetes i músics creen les seves obres més subtils en èpoques de fred. Amb la calor, la raó s'enterboleix i les idees arriben a la clepsa diluïdes, capbuidades. Shakespeare ens aclapara amb la gelosia destructiva i mitològica del "Conte d'Hivern". En Pau Auster fixa l'arribada de l'hivern amb els primers símptomes de la vellesa i la decrepitud, en un elegant introspecció personal a "Diari d'hivern". Dostoievski i els seus "Germans Karamazov" fan servir el fred gèlid de les estepes russes com a metàfora dels conflictes sentimentals i polítics. El fred que feia a Petrograd el 7 de setembre del 1917, no va impedir que els bolxevics, comandats per Trosky i Lenin, prenguessin el Palau d'Hivern, avui reconvertit en un museu fonamental: l'Ermitage de Sant Petersburg. Prenc en Martí Pol de referència i reescric (sacrilegi) el seu poema Hivern: "L'hivern és el silenci / és la natura en silenci / és el silenci de les plantes / i els dels boscos / i el de la gent que mira, rere els vidres..."

Fer del negre, groc!

Com tothom sap, la bandera espanyola té dos colors i està composta de tres franges horitzontals, amb un dels colors repetits. No sé com és que, a hores d'ara, i amb la fòbia al color groc que s'ha escampat com una taca d'oli per tot el territorio nacional, ningú no ha proposat encara canviar el color central i posar-ne un altre que no sigui el fastigós groc de merda que fan servir els suprematistes. El blanc no pot ser, que aquest ja el tenen pillat els austríacs. O sigui que tots els colors, menys el blanc i el groc, entren en joc. Quan feia la mili a Madrid tenia un sergent que era de Palència i sempre anava amb el nas vermell: molt salat el paio. Quan notava que un recluta era català, l'agafava de banda tot explicant-li que la bandera d'Espanya no era res més que la catalana partida per la meitat! I es fotia a riure ensenyant una colla de dents negres, ordenades segons el criteri del caos més absolut. Bé el cas és que, posats en la improbable tessitura de que un dia d'aquests ens proposessin un referèndum (legal) per canviar el color central de l'espanyola, jo votaria pel negre. Algú prou informat em dirà que aquesta combinació de colors ja la tenen pillada els de la falange, encara que aquests versionen amb les franges verticals... Ja m'imagino aquests dies del judici de la vergonya, amb la bandera roja i negra onejant al balcó del Suprem. Vosaltres creieu que desentonaria? Jo opino que no! La España negra de Goya i el Roto. La inquisició, la llegenda negra de la salvatge conquesta d'Amèrica, amb famosa Brevísima relación de la destrucción de las Indias, del de las Casas, la humiliació i anorreament dels natius, posada en dubte aquests dies per l'infecte desinfectador Borrell. Ja veus, nen de la Pobla, fer del negre, groc! Una gran tasca t'espera pel davant. El 27 d’agost de 1705, el duc de Velasco, virrei de Catalunya, informa a sa majestat Felip V que havia fet penjar ("colgar al pescuezo") a dos catalans, un de Barcelona i l'altre de Vic, pel crim espantós de du cintes grogues lligades al capell, tot honorant el príncep Darmestat, ídol dels catalans i general carlista i austriacista, mort a Montjuïc el setembre del mateix any, quan intentava conquerir Barcelona. Recuperem la vella i desconeguda memòria històrica que mai no se'ns havia explicat! Ara està mal vist penjar pel coll als dissidents, però temps difícils se'ns acosten i ja veurem. Prohibir el groc, un dels tres colors primaris, es com prohibir el pa, l'aliment més elemental. Targeta groga, bandera groga, estrella groga, febre groga, mallot groc, premsa groga, yellow submarine... El groc és el color del blat, de la mel, del xarel·lo, del sol i de l'or, de la llum i l'energia, i té a veure amb l'esperança i la felicitat. I també del sofre del diable! En cromoteràpia els grocs i daurats s'utilitzen per transmetre energia i animar als pacients. La xantofòbia o fòbia al color groc és una malaltia patològica que comença a ser epidèmica, sobretot en estrats poblacionals amb poques capacitats comprensives i moltes venjatives. De la por als pallassos fins al fàstic als narcisos o a les obres de Gauguin, que, com sabreu, tenia la paleta farcida de pigments grocs i daurats. Groc, amarillo, horia, amarelo, giallo, yellow, jaune, gelb... Groc arreu, menys a les taules electorals ni a les fonts electorals, que el blog del 155 no les volia, ai las! Per mi i passi el que passi d'aquí endavant, el color groc, anirà lligat amb la lluita per la llibertat.

Qui té tions, fa estelles!

La nit de reis sempre ha sigut meravellosa pels més petits. Abans, i ara també. Nosaltres teníem una sola nit màgica a l'any i, en canvi, ara, la quitxalla, en té a dotzenes de nits fabuloses. Tenen el que volen i quan volen, fins a tal punt que, amb aquest empatx, poc dura la il·lusió d'una nova joguina. Fartanera se'n diu d'això! Penseu les galindaines que cagava abans el tió i el festival de obsequis que regala un tió del present. De tot, menys carbó, que el sucre es menja les dents! La il·lusió de que un tros de soca, ben bastonejat, pugui cagar-nos qualque cosa, diu molt de la innocència d'una criatura i potser de tot un poble. Qui té tions, fa estelles! Després, però, et fas gran de seguida i algun amic et diu allò tant sorprenent de que els reis són els pares i el tió és la tieta o la iaia, i ja l'encanteri s'esfuma per sempre més. Anàvem a l'escola: sí, és clar. Però la nostra autèntica escola era el carrer i era allà on construíem el nostre món propi, carregat de clarobscurs, amb els amics de més confiança. Ei, els nens amb els nens i les nenes amb les nenes: no fotem! Creixíem una mica ensalvatgits i això era una joia que potser ara, per desgracia, s'ha perdut quasi del tot. Posats a pensar, no recordo grans moments infantils a l'escola i, en canvi, sí recordo grans estones amb els amics. En aquells temps, i per sort, el criaturam no era el centre de l'univers, com ara. Ni tan sols a casa, on l'autoritat dels avis i pares pesava molt i molt. No sabíem que havíem de fer, però sí allò que no podíem fer. Que era quasi tot! Els nens i nenes han de descobrir pel seu conte de què va tot plegat. No cal estar tot el dia damunt d'ells, privant-los d'un necessari autoconeixement. No sabem gaire com ha passat, però en pocs anys la quitxalla, sobreprotegida, ha passat a ser el centre de gravetat, al voltant de la qual gira cada família. No podem suportar que els nens i les nens s'avorreixin com cal i, com a conseqüència, tenim una munió de pares estressats, que no paren tot el dia. Primer són les activitats de la mainada! Organitzem la nostra vida pensant en què els agrada o desagrada als nostres fills. Per altra banda, el mòbil i la tauleta o l'ordinador s'han cruspit tot allò que, culturalment, significava alguna cosa per la nostra generació. Sí, molt bé, d'acord, jo tampoc puc ja sortir de casa sense el mòbil: una autèntica subordinació. Però la mainada de deu anys està tot el dia davant d'una pantalla, on té al seu abast totes les meravelles de l'univers i també, però, tota la pornografia i les aplicacions no desitjables que els faran ballar el cap abans d'hora. I potser, sovint, fora més pedagògic dir-los: això sí, i això, no! Hem perdut una certa capacitat de gestionar les nostres emocions intuïtivament i tenim por d'equivocar-nos, però millor errar-se, que espatllar-la per no fer res. Dit això, però, seria infame que digués, sense enrojolar-me, que abans vivíem millor, perquè no és cert. Deia John Lennon que la vida és allò que passa mentre nosaltres estem ocupats fent altres plans.

Cada u parla com és!

Aquests dies corre per la xarxa una llarga llista de mots que, amb un degoteig incessant i sense fre, anem perdent en l'ús diari de la parla quotidiana. Una reculada en tota regla en la qualitat de la llengua parlada i, en menor grau, escrita. De la nostra llengua. Monzó compara aquesta minva lexical, empobridora de totes totes, a una espècie de irlandització del català, en relació a la precària supervivència del gaèlic a Irlanda, tot i tenir al darrera una estructura d'estat, encara que trossejat pels unionistes de la Union Jack. La supervivència d'una llengua no depèn (només) de tenir un estat al darrera, sinó que s'ha de fer front de forma decidida a les llengües dominants que ens envolten, i més en aquests temps globals i culturalment devastats que vivim. Tornem, però, al tema que ens ocupa. Un dels culpables d'aquests estudis lexicogràfics és el filòleg Jordi Badia i Pujol, que amb l'etiqueta #salvemelsmots, es fa ressò d'aquestes mancances. Podeu trobar les seves interessants aportacions a https://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/ en un blog que es fa dir "El clot de les ànimes". Us el recomano. Escabellat per despentinat. De franc en vés de gratis. Moixó per pardal. Surar per flotar. Estri per utensili. Glaç per gel. Flassada per manta. Etcètera: "i la resta". Les nostres mares i iaies feien servir habitualment aquestes paraules, sense tenir por que ningú no les entengués. I no és pas que despentinat, gratis, pardal, flotar, utensili, gel o manta siguin paraules incorrectes en català. No: són ben ortodoxes. Però tendim a ser uns gallòfols mentals i a la simplificació absurda i banal del llenguatge: la pressa i la desídia ens poden i perdem força a cada pistonada. Una ullada al diccionari de sinònims de l'IEC-Albert Jané, ens deixa garratibats, en veure la pila de mots catalans que mai no heu emprat! A tocar de la plaça del Sol de Gràcia s'hi llegeix aquests dies un grafiti molt cridaner que diu: "A baix la monarquia!" Per contraposició gramatical/política, a mi em recorda les pintades falangistes a les parets dels pobles després de la guerra. "Arriba España!" Arriba y abajo. Encima y debajo. Diem la veïna de dalt/baix, o el veí de sobre/sota? A vegades costa trobar els mots adients, i menys si la frase que volem construir la pensem en castellà i apliquem després la mecànica irreflexiva que ens dicta el nostre intèrpret mental automàtic. El bilingüisme natural és una fal·làcia. Aquesta castellanada de "a baix", potser sonaria millor amb la paraula "avall". Però aleshores hauríem de dir "Avall amb la monarquia!" O, si tinc la llengua bruta, més fàcil: "A la merda la monarquia!" No tinc clar com dir-ho, tot i que sí que sé què vull dir, i també que m'entendreu si ho dic. No cal tampoc deixar de banda la tendència afeblidora que suposa el fet que aquí, a casa nostra, importants mitjans de comunicació com La Vanguàrdia, El Periódico, o el País, treguin les seves edicions en català tot i que, d'origen, són majoritàriament elaborades en castellà. La posterior traducció automàtica i correccions d'estil no eviten que l'estructura gramatical sigui bàsicament espanyola. No vull dir que aquest no hagi sigut un pas decisiu per normalitzar la llengua, però no s'havia comptat amb aquesta devaluació substantiva. Escolteu sinó qualsevol dels que es fan dir comunicadors/periodistes/tertulians/polítics i comprovareu que, salvant meritòries excepcions, tothom ja parla la devaluada llengua "del carrer". Ja ho diu també en Monzó: "Som trilingües: parlem espanyol, catañol i, pocs, el català". Cada u parla com és!

Trons de cul, tempesta de merda!

El prestigiós diari americà The Whashington Post s’ha tret de la màniga un enginyós comptador de mentides irrefutables, referint-se, però, només a les falsetans documentades de l’inefable i guillat Trump. Una mitjana de cinc mentides al dia, diuen. Una mentida entre moltes veritats tendeix a ser isolada de seguida. Però, què passa quan les falsedats arriben a dolls i en continu? En el seu cas, mentir ha de deixat de ser una tàctica per convertir-se en un hàbit, en un trastorn de personalitat. Llàstima que aquí ningú no n’hagi elaborat encara una versió casolana per mesurar la quantitat brutal de mentides que hem sentit a dir descaradament des de fa uns quants anys en tot allò que els catalans volem fer: és a dir marxar pacíficament d’Espanya. I quan dic catalans, vull ser precís: «Català és aquell que vol ser-ho», com deia la Carme Forcadell, seguint la tradició de Vicens Vives. Així de senzill. I, per tant, no incloc en aquesta definició els que es consideren espanyols i, només administrativament, pertanyen a la nostra comunitat. És molt senzill: a Catalunya hi ha catalans, i també espanyols que viuen aquí. Han caducat les velles teories que afirmaven que tothom que viu i treballa a Catalunya és català: les màscares d’aquell vell ball de disfresses han caigut. La mentida sistemàtica ha arribat a cotes inversemblants, impensades fa poc temps per la gent de bona voluntat. L’engany intencionat sempre té com a objectiu ignorar i encobrir la realitat. Tot plegat amb la col·laboració immoral i repugnant de una premsa espanyola sense escrúpols, i de jutges pels quals la unitat d’Espanya és sagrada i, per tant, en aquest àmbit, tot s’hi val. Els esforçats i privilegiats servidors de la justícia no tenen allò que s’ha de tenir per impartir-la: la moral de la imparcialitat. No volen perdre aquesta preuada i rentable finca/província del noreste: ep!, i aquests no s’estan d’hòsties! La estafa política ja no escandalitza i, fins i tot, sovint, és motiu de mofa i escarni: comença a ser molt borrosa la línia entre veritat i falsedat. Aquella vella dita que proposava que els fins no justifiquen el mitjans ha quedat definitivament arraconada al bagul de la història. Tots plegats acabarem pagant un altíssim preu a tota aquesta desvergonyia. Fa pocs dies hem sentit dir a un diputat l’estúpida frase del Far West: «Nos vemos en la calle», referint-se a un altre diputat. O sigui que ja comença a haver-hi, fins i tot al Parlament, matons professionals, que, si fos per ells, crearien una banda de pistolers per arreglar les coses com cal. Estem apanyats! Trons de cul, tempesta de merda! Us heu preguntat per què tota aquesta gent sempre estan de mala llet? Tan negre veuen el futur per a ells i per a tot allò que diuen que representen? Prenem nota! Alguna cosa s’ha fet malament, com perquè gentussa deshonesta, que viu de la bronca i la confrontació permanent, arribi a la política de primera fila. Haurem d’aprendre a ser una mica com ells, és a dir, a tenir una mica més de mala llet, sinó, no ens en sortirem!

Cada u per ell i Déu per tots!

Alguns volen creure en un Déu totpoderós que, en el més enllà, doni equilibri i sentit a una vida plena d'incerteses i, a voltes, injusta, absurda. El cert és que si no existís la mort, és evident que no existiria cap Déu. Ni musulmà, ni cristià, ni jueu. Les penalitats de la vida, compensades després de la mort en una vida eterna plena de joia, amor i felicitat: quina absurditat! La incertesa de la nostra finitud ens neguiteja, però també és un dels motors de la condició humana, l'essència de la vida mateixa. Si sabéssim quin dia exacte ens hem de morir, no podríem suportar la frisança, la basarda, el desfici. El destí prefixat, la mort a termini, inamovible. Tal dia a tal hora: impossible suportar-ho. El dualisme vital que ens acompanya també ens ho posaria difícil si fóssim immortals. Quin sentit tindria la vida si fóssim perdurables pels segles dels segles? Per començar, no caldria que ens reproduíssim. Perquè els nostres descendents i els seus descendents també serien immortals! Ni tampoc seria aleshores raonable comptar el pas del temps. El temps és, per se infinit. Només té sentit comptar-lo si és per mesurar la nostra finitud. Però tornem a la idea inicial: molts d'aquells que omplen els llocs sagrats per pregar, tampoc no s'ho acaben de creure això de la vida eterna. Encara que públicament no ho confessin, el seu lema vital ve dominat per la vella sentència universal: espavila i viu tot el que puguis, que això de la vida més enllà de la mort no s’ho creu ni Déu! Cada u per ell i Déu per tots! En aquesta societat, cada vegada més carregada de romanços, tenim l’obligació de ser respectuosos amb totes les creences. Ningú no té, però, cap respecte, per la miríada de persones que no en tenim cap de creença. Pels que apostem per la llum del raciocini enfront l’avern de l’obscuritat i el dogma. No vull entrar en l’absurd dilema filosòfic/conceptual entre agnòstics i ateus. No existeix tal diferència: només són mots diversos que duen al mateix port. Uns neguen directament l’existència de Déu; altres neguen la possibilitat de conèixer l’existència de Déu. Ja em direu! De totes maneres, i com sempre, remo a contracorrent: la força de les esglésies –i conseqüentment dels Déus– va en augment. Aquest espectacular ressorgiment de la dreta, dreta, –aquella que sí fa por– els hi dona la cobertura ideal. La qüestió no és baladí: per què aquest retorn d’idees que pensàvem arraconades al bagul dels temps? Difícil pregunta. Jo crec que la també difícil resposta aniria lligada al fracàs absolut de dues idees educatives falses i molt esteses. En primer lloc, que la bondat de les persones és inherent a la condició humana. I, en segon lloc, que la intel·ligència de l'homo sapiens acabarà per trobar el desllorigador d’un món on es respectin totes les idees. La història ens demostra el contrari: «L’home és un llop pel propi home». Hobbes –fill d’un clergue– va posar les bases del liberalisme: igualtats i drets individuals; poder representatiu del poble, enfront de les arrelades i poderoses idees del poder que deriva del Déus. La cultura podria derruir aquests espessos murs, però és molt escassa i ningú no sembla tenir gaire interès en invertir massivament en aquesta àrea revolucionària. El poder, tal i com està estructurat i pensat, no ho suportaria.

Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir!

Magnífica exposició la que planteja el Comitè de Solidaritat Catalana de la Catalunya Nord, a Perpinyà. “55 Urnes pour la liberté”, sota una idea del creador local Esteve Sabench. És ben bé allò de que una imatge (en aquest cas una urna) val més que mil paraules. No entraré ara en el detall d’aquesta sorprenent proposta en què, cadascun dels 55 artistes escollits manipula una urna (autèntica) de l’1 O. El resultat final aconsegueix tocar la fibra sensible de l’espectador que, sorprès i corprès, entén d’una volada què va passar a Catalunya l’u d’octubre del 2017. I, per els que vàrem viure en directe aquell dia històric, encara més! Bé, no patiu i tampoc no cal que aneu a Perpinyà -- cosa sempre joiosa --, perquè a partir del proper 1 d’octubre (aniversari potent), podrem gaudir de la mostra en el mateix recinte d'Arts Santa Mònica, a les rambles barcelonines. Els responsables municipals ja poden començar a preparar un estudiat cordó de seguretat, perquè el fatxa sempre està alerta i segur que voldrà intervenir! I clar, com que aquest espècimen, de tarannà elemental, no sap construir, doncs ja sabem allò que podem esperar d'ell. En aquest sentit, a Perpinyà tampoc estaven massa tranquils ja que per aquelles contrades l’extrema dreta és molt nombrosa i, fins i tot, és fàcil que el proper alcalde sigui un d'ells. En fi, estem immersos en una Europa perversa, desmemoriada, perillosa, en què només preocupa el capital. Encara, però, deunidó la gent de la Catalunya Nord que té interès per la cultura catalana i l’activitat que es desenvolupa en aquest sentit, tot i tenint en compte la força centralista de l’estat jacobí francès. Aquell que, si fos per ell, implementaria sense contemplacions l’amic Borrell, que ara arrossega la seva trista figura de ministre sense vergonya per les cancelleries d’Europa, amb més pena que glòria. Els seus estèrils esforços als platós televisius internacionals, per intentar amagar la realitat de la tossuderia catalana, xoca de front amb la imparcialitat del periodisme honest. Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir! Pobre poblatà que no el volen veure ni al seu poble. La lluita continua i veurem què ens deparen els propers mesos, encara que, dins de les lògiques discrepàncies partidistes, la força que sorgeix l’1 O té unes arrels profundes i segueix intacta. Només cal veure l’espectacular panoràmica de la Diagonal durant la Diada. Magnífics dies aquests de setembre per carregar piles: Port de la Selva, sempre amical i en aquestes dates reposada; Céret, esplèndida, màgica, artística; Perpinyà, acollidora, activa, mostrant encara el senyoratge d’haver estat capital del Regne de Mallorca. I, per què no, amarats de l’enyorança i somni d’uns països catalans que ens neguem a esborrar de la memòria històrica col·lectiva: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. El magnífic (i terrible) retrat que Stefan Zweig dibuixa del tenebrós revolucionari francès, Fouché, ajuda a omplir aquestes hores de finals d'estiu, en un llarg cap de setmana a l'ombra de bons plats a taula i la companyia exquisida de bons amics.

Perdre el món de vista!

La suau fresa dels cavalls –abillats amb les ulleres de batre– girant i girant a l’era, sobre l’estesa de blat, era l’única remor de les caloroses tardes d’estiu de la nostra infància al poble. La quietud d’aquells temps ha passat a millor vida, com tantes altres coses. Ara, tots anem atrafegats, amunt i avall, buscant el somni impossible d’abastar tot allò que ens conduirà a una fantàstica i propera felicitat. S’ha de viatjar, sinó ens agafa com un virus anomenat de la insatisfacció permanent, també dit síndrome del cul bellugadís. Consisteix, bàsicament, a sortir de casa, a fugir del nostre entorn proper, i visitar aquell racó únic del món, on hi trobarem milions de persones que han pres la mateixa decisió que nosaltres. És com una droga que sempre exigeix dosis més elevades: cada any més lluny, més original. Col·leccionem museus, sinagogues, edificis singulars, catedrals, parcs i gratacels del món. I cascades, piràmides, deserts, glaceres, cementiris i platges paradisíaques. No et pots encantar i deixar passar un any sencer sense fer res, perquè aleshores la feina se t'endarrereix. Samarcanda, Agra, Xian, Sausalito, Machu Picchu. Hermitage, Partenon, Abu Simbel, Teotihuacán, Pèrgam, Moma. Es que no acabes mai i, si cal, visitem aquests temples sagrats una, dues, tres o les vegades que calgui. Un cop ja sembla que ho has vist tot i que no queda res per més veure, trobes aquell simpàtic amic que acaba d’arribar del Sudan i t’explica meravelles que diu que no pots deixar de veure un dia o altre. I tornem a començar: l’any que ve, ja sé on anirem... Jo em pregunto si tota aquesta oferta viatgera inacabable, moda horribilis dels nostres temps, ens aporta realment una gotellada de pausa mental, una alenada que calmi els nostres esperits inquiets i àvids de nous coneixements. No en tenim prou en empassar-nos cada dia, cada hora, reportatges televisius de temàtiques diverses: safaris, culinaris, històrics, etc. No. En volem més! Hi hem d’anar un dia a veure-ho personalment, a fotografiar-ho, a trepitjar-ho. No en teníem prou en devorar amb avidesa les magnífiques aventures viatgeres d’antany i omplir la clepsa de fantasia universal... Homer, Cook, Marco Polo, Livingstone, Kapuscinsky, Bowles, Kerouac, Hemingway... Ja no està de moda això de llegir! Està clar que tothom té el seu univers particular ple de fantasmes que ens omplen la vida de clarobscurs, però d’aquí. a intentar pal·liar les nostres buidors metafísiques a l’altra punta del món, doncs hi ha una distància. Tornem dels nostres viatges cansats, buits, decebuts de no poder assolir, ni de broma, el coneixement d’altres cultures: d’haver-nos de conformar amb unes engrunes turístiques que poc o res ens aporten a la nostra plenitud personal. I no parlem de la brutal contaminació ambiental que pateix el planeta i que, entre d’altres factors, provoquen milers i milers d’avions que, dia i nit, omplen els nostres cels de querosè, mentre ens traslladen engabiats com a corders, d'aquí cap allà i d’allà cap aquí. A vegades ens pensem que es tracta de veure món, quan potser en realitat no fem altra cosa que perdre el món de vista!

Tretze són tretze!

L’historiador romà Titus Livi ens narra les famoses bacanals romanes: secretes i no tan secretes. Cada any s’anaven superant, fins que –explica– tot plegat va derivar en grans orgies multitudinàries. Tant és així, que el poderós Senat va acabar prohibint-les, pels tumults que generava i la manca de respecte a l’autoritat. El consum immoderat d’alcohol i la pràctica d’un sexe inoffensum et cum gaudio, és a dir, lliure i amb alegria, desfermava actituds descontrolades. L’homo sapiens sapiens sempre ha sabut com fer-ho a l’hora de destil·lar tota mena de substancies i obtenir-ne el preuat licor: aquella substància que ajuda trobar el punt de desinhibició necessari per saltar-se complexes i subtils barreres mundanes i carnals. I des d’aleshores, i d’una forma o altra, seguim en el mateix punt: tretze són tretze! Encara que, ara, tot s’ha de dir, som tots plegats molt més civilitzats i hem perdut aquell instint animal que embriagava els romans en tots els sentits. Res de promiscuïtat i desenfrè públic! Qui vulgui gresca que busqui un cau on amagar-se! Impossible, per exemple, que un Vijazz s’acabi en una gran orgia col·lectiva o que algun desaprensiu aprofiti l’avinentesa dels efluvis etílics per posar en qüestió les prebendes de l’autoritat! Aquests dies he mirat qui convoca el Vijazz: la veritat és que ho desconeixia. Bé, sembla ser que Tastavins Penedès és la simpàtica acadèmia bàquica –així es defineixen ells mateixos– que s’encarrega d’organitzar aquest deliri místic dedicat a Bacus/Dionís, un dels déus del vi, de l’irracional, de la música. A la pàgina web de la institució podem veure una foto de grup de la junta directiva: uns senyors amb toga, armats d’espectaculars medallons, somriuen a la càmera i embolcallen la única senyora que forma part d’aquest elenc penedesenc. Això de l’alcohol és, definitivament, una qüestió d’homes. Jo, pel Vijazz, baixo a la capital de la comarca una vegada de cada cinc: freqüència suficient per gaudir d’aquesta espècie de cerimònia de purificació lustral. Del Vijazz, sempre em sorprèn l’èxit absolut d'assistència, sobretot entre la gent jove. Potser ja sóc massa vell o massa crític o les dues coses alhora, però, malgrat aquesta afluència inversemblant, cada vegada que vinc a Vijazz, augmenta el meu desencís envers aquesta mostra anual. Sota el meu criteri, es tracta d’un esdeveniment que, partint d’una idea inicial molt bona, ara, resta mancada d’imaginació, i una mica pobre de continguts d’un cert nivell: enològics, musicals, gastronòmics, lúdics o culturals. Això de convèncer a algunes bodegues perquè obrint el xiringuito i ens omplin la copa de cava, la veritat és que, a les nostres terres, poc aporta al coneixement del món del vi. Està ben trobat això del nom: tot un encert! Però tal com diu un bon amic, potser caldria anomenar-lo ViVi, o algun acrònim que fes només referència al tema tan nostrat del vi i del cava. De fet, segons quin circuit vilatà es decideixi seguir, és possible que hom no se n’assabenti que també el Jazz hi és present: només s’hi respira autèntic jazz als escenaris principals. Penso que no seria tan difícil fer un Vijazz amb tots els racons de la Vila –els barris també– plens de dotzenes de petites bandes de jazz o solistes, que posessin la música a l’abast de tothom. Múltiples escenaris que escampessin el jazz per entre les copes i no a la inversa, com passa ara.