dimarts, 20 de juny del 2023

Sa monja l'encén i es frare l'apaga!

Davant el mirall, a vegades ens fem trampes al solitari i volem veure reflectida la imatge més favorable que tenim de nosaltres mateixos: aquella en què s'hi veu una persona esplèndida, jove, eixerida, en plena forma, que s’anava a menjar el mon, just ara no fa tants anys. Però el temps no passa en va i són els amics i les amigues qui s'encarreguen de recordar-nos que la nostra imatge ja no és aquella que guardem al bagul dels records secrets. Qui té un amic o una amiga de la mateixa edat, té un mirall sincer que retorna imatges crues, sense interferències, reals com la vida mateixa. La cadència impertorbable del dia a dia i els anys que s’escolen sense remei, posa cadascú al seu lloc, sense necessitat de prendre grans decisions. Tot bé rodat! Els obstacles del camí s'obliden quan s’han superat. Ah!, era així de senzill, això tan complicat de viure? Quan passo uns dies a la capital i, a manca de la feina física que m’omple els dies del Penedès, tinc tendència a la introspecció. Passejo, camino, faig el badoc pels carrers i bulevards, sempre acompanyat del meu estimat quisso: ja sabeu, en Ross. La ciutat, totes les ciutats, són també com una gran panoràmica dels temps que corren. Anem al cinema a què ens expliquen històries reals o inversemblants, però si obrim els ulls, pels carrers de la capital s’hi veu de tot. Allò que agrada i allò que repèl. La placidesa de la gent que passeja tranquil·la, sense cap objectiu. La policia fent el gandul, patrullant des de dins els cotxes: vinga, tots a peu! Gargots maldestres brutejant totes les cantonades. ¿Per què els agrada tant a tota aquesta cort de poetes del no res, això d’empastifar d’excrements literaris les parets i els mobles de la ciutat? ¿Per què tenim lleis tan laxes protegint aquesta colla de gamarussos? Fins i tot en Basquiat renegaria de vosaltres. Pallussos! Escribes del detritus! Escopiu, com en Salvat, a la closca pelada dels cretins! Rambla Catalunya avall, però, cap al migdia, s’hi troben tot de senyores interessants, elegants, ocioses, relaxades, operades, maquillades, ulleres Gucci, borsa Prada, essència Loewe, mòbil de disseny caríssim. Carregades de botox, liftings, peelings i targetes MasterCard. Ara mateix van camí del massatgista que els hidratarà la pell amb àcids hialurònics i eliminarà arrugues, suors, taques i personalitat. Després del massatge aniran a comprar alguna coseta a les botigues de luxe amb guarda de seguretat a la porta, com si fos un banc. Mentre elles gasten a mans plenes, el seu estimat homenot guanya fortunes amb negocis obscurs. Barcelona, cap i casal de Catalunya, micro-univers global! Aviat donaran un premi al que trobi un indígena parlant català!

dimecres, 14 de juny del 2023

De vell enllà no s'hi va!

Davant el mirall, a vegades ens fem trampes al solitari i volem veure reflectida la imatge més favorable que tenim de nosaltres mateixos: aquella en què s'hi veu una persona esplèndida, jove, eixerida, en plena forma, que s’anava a menjar el mon, just ara no fa tants anys. Però el temps no passa en va i són els amics i les amigues qui s'encarreguen de recordar-nos que la nostra imatge ja no és aquella que guardem al bagul dels records secrets. Qui té un amic o una amiga de la mateixa edat, té un mirall sincer que retorna imatges crues, sense interferències, reals com la vida mateixa. La cadència impertorbable del dia a dia i els anys que s’escolen sense remei, posa cadascú al seu lloc, sense necessitat de prendre grans decisions. Tot bé rodat! Els obstacles del camí s'obliden quan s’han superat. Ah!, era així de senzill, això tan complicat de viure? Quan passo uns dies a la capital i, a manca de la feina física que m’omple els dies del Penedès, tinc tendència a la introspecció. Passejo, camino, faig el badoc pels carrers i bulevards, sempre acompanyat del meu estimat quisso: ja sabeu, en Ross. La ciutat, totes les ciutats, són també com una gran panoràmica dels temps que corren. Anem al cinema a què ens expliquen històries reals o inversemblants, però si obrim els ulls, pels carrers de la capital s’hi veu de tot. Allò que agrada i allò que repèl. La placidesa de la gent que passeja tranquil·la, sense cap objectiu. La policia fent el gandul, patrullant des de dins els cotxes: vinga, tots a peu! Gargots maldestres brutejant totes les cantonades. ¿Per què els agrada tant a tota aquesta cort de poetes del no res, això d’empastifar d’excrements literaris les parets i els mobles de la ciutat? ¿Per què tenim lleis tan laxes protegint aquesta colla de gamarussos? Fins i tot en Basquiat renegaria de vosaltres. Pallussos! Escribes del detritus! Escopiu, com en Salvat, a la closca pelada dels cretins! Rambla Catalunya avall, però, cap al migdia, s’hi troben tot de senyores interessants, elegants, ocioses, relaxades, operades, maquillades, ulleres Gucci, borsa Prada, essència Loewe, mòbil de disseny caríssim. Carregades de botox, liftings, peelings i targetes MasterCard. Ara mateix van camí del massatgista que els hidratarà la pell amb àcids hialurònics i eliminarà arrugues, suors, taques i personalitat. Després del massatge aniran a comprar alguna coseta a les botigues de luxe amb guarda de seguretat a la porta, com si fos un banc. Mentre elles gasten a mans plenes, el seu estimat homenot guanya fortunes amb negocis obscurs. Barcelona, cap i casal de Catalunya, micro-univers global! Aviat donaran un premi al que trobi un indígena parlant català!

divendres, 19 de maig del 2023

Llamp d’inútils!

Un any més, Sant Jordi ha estat tot un èxit... Festa grossa arreu. Increïble a Barcelona. Tothom compra llibres i més llibres. Una altra cosa és llegir-los. Comprar és un fàcil. Llegir és més difícil. Els escriptors consagrats de sempre publiquen un nou llibre cada molts anys i van fent una mica a esquenes de la festa del llibre. Avui, el paradigma de l’escriptor és una persona coneguda, que surt per la tele i fa no sé què, i de passada escriu quatre cosetes i ven milers i milers de llibres. Tot això en un país farcit de bons escriptors joves, que feina tenen a vendre dos-cents exemplars de la seva novel·la i feina tindran a treure el caparró entre tanta faramalla mediàtica. Però això sí, la festa del llibre i la rosa és increïble. La gent fent cues i cues per aconseguir que aquella senyora coneguda o aquell periodista famós et signi el llibre que acabes de comprar i no llegiràs mai. Només per això sol, els catalans ja som un poble diferent de tots els pobles que es fan i és desfan. Sempre sotmesos, sí. Sempre obedients, sí. Però increïblement diferents. Voldríem fer la nostra, però com que som gent de pau i els altres no, doncs així ens va. No ens agrada barallar-nos amb ningú per cap motiu, i si convé ens deixem atonyinar sense problema: és la nostra manera de ser i fer. Som el que fem i no el que pensem... Ara comença la campanya electoral per les municipals i tots els candidats treuen a passejar la seva cara amable, visiten mercats plens de senyores i senyors riallers que fan veure que omplen la cistella, quan en realitat formen part de la comitiva del candidat. Totes les persones que aspiren a un càrrec electe parlen amb la boca plena de la seva ciutat estimada, i també repeteixen allò de que bé ho faria jo i que malament ho has fet tu. Manipula i somriu. Mana i mama. Quan més gran és la ciutat, més obra pública i més martingales i comissions. En aquest broc gros de la política es dona una mescla pornogràfica de gent molt preparada, exigent i disciplinada en el treball, barrejats amb un poti-poti de vividors que es mouen impunement i plàcidament dins la cosa pública. Abans potser eren més conscients del seu cretinisme i s’amagaven a la foscor, com les rates. Ara ja no els cal i els més agosarats fins i tot fan ostentació pública de la seva estupidesa. Només cal posar-los un micròfon al davant per fer palesa la seva ignorància disfressada de la prepotència que els dona el mateix càrrec que ocupen. A tall d’exemple, aquests dies hem constatat, un cop més, que Renfe no va ni amb rodes. I de qui és la culpa? Doncs està claríssim! El responsable ha estat un llamp! Una subestació de control important crema per culpa d’un llamp, en un dia que no va caure ni un llamp per allà la vora! I el responsable màxim d’Adif en aquestes terres, acostumat a no dir mai la veritat, diu sense parpellejar. «Ha sido un relámpago». Llamp d’inútils! Després de la victòria històrica i sense pal·liatius de l’1 d’octubre del 17 i la posterior cagarel·la del polítics implicats, ja es veia a venir que aniríem pel pedregar. Però mai dels mais ningú s’hagués imaginat la Generalitat convertida, ara sí, en una gestoria plena de capitosts abaixant el cap davant el poder central. Tal com deia un que feia de Montilla: «Visc a Cataluña»!

dijous, 20 d’abril del 2023

Més val un ai que cent gemecs!

A vegades no caldrien les paraules entre persones. Una sola mirada pot tenir prou força per atraure. És una mescla additiva de sentiments, emocions i confiança, provocada per l’oxitocina, aquesta hormona que ara està de moda i que el cos allibera quan es troba la mar de bé. Els anglesos en diuen feeling d’aquesta barreja d'intuïcions sensitives. Molts paràmetres en joc a l’hora de la primera coneixença: l’atracció de la veu, la mirada, els moviments dels músculs facials, el gest, la complicitat. La pertinença al mateix subgrup hormonal: la seducció. Que després passin o no més coses, poca importància té. Si deixéssim deixar de banda –impossible– la castradora educació que hem rebut, no hi hauria resistència, ni paraules plenes d’excuses, ni romanços, per tirar endavant una bona rebregada. Moltes vegades un únic intercanvi furtiu de mirades, tot creuant-se pel carrer, dóna més informació que tot el Google sencer. L’amor el va pintar un cec, diuen. També trobem qui enamora per la veu, per la força i l’elegància de la seva dicció. No són gaires les persones afortunades que tenen aquesta capacitat de seducció a distància. Per telèfon, per exemple. Si en coneixeu cap d'aquestes meravelles parlants, tracteu-hi sovint: veureu que oir-les us tranquil·litza, us narcotitza. Que els seus silencis us calmen. Que el seu ritme pausat us embruixa. Si voleu, mentre parleu en la distància amb el vostre amic o amiga de veu magnífica, seductora, plaent, podeu dir coses incongruents, balbotejar, gemegar si voleu. Ell o ella ho entendran de seguida: hi estan avesats... Més val un ai que cent gemecs! Quan es trenca el gel, però, és la llengua i no d’altres òrgans sexuals més evidents qui encén la metxa del desig. Llengües farcides de confidències en veu baixa, de paraules xiuxiuejades a cau d’orella. La vella costum mil·lenària i natural del sexe, amb el plaer que du associat. A vegades, amb poca cosa n’hi ha prou. Molt i bé, no van pel mateix carrer! Ara, per una estona, desconnecto la meva ment insaciable i m’apresto a fer la migdiada. Des del llit estant, panxa enlaire, observo els raigs de sol que, després de rebotar en el terra encerat del passadís, es colen a la cambra per l’escletxa de la porta mal tancada. El mirall del sostre va ple d’imatges reflectides per l’atzar. Tot allò que es mou al carrer entra a formar part del miratge lluminós. Plans paral·lels, accelerades rectes perpendiculars a un pla fix i que es desplacen en totes direccions, feixos de plans dinàmics que es tallen en rectes fugisseres. Quanta geometria al nostre abast només resseguint l’estela de les partícules lluminoses juganeres, el joc de clars i foscos de la vida.

divendres, 17 de març del 2023

Casa mia, per pobre que sia!

Avui he tingut un somni ben viu. Res a l’alçada del «I have a dream» del Martin Luther King. Només ha estat una cosa personal, llunyana, bonica. Tot passava en el bosc proper, vora la riera de Llitrà, on l’aigua, en aquesta època de l’any, baixa tranquil·la i pausada. Un munt d'aranyes de tota mena i condició, treballen amb fermesa i determinació fent els seus nius. Aranyes multicolors, amb la panxa rodona dibuixada amb lluents tires negres, blanques, grogues, vermelles. Es passen hores i hores teixint les seves teranyines de seda enganxosa, on sovint s’hi veuen borinots despistats que han estat caçats sense pietat en la trampa llefiscosa. No hi ha manera d’escapar-se d’aquest parany inapel·lable, que és la vida mateixa. L’aranya, triomfadora, s’ho mira des de la distància, però no se’l cruspirà fins que estigui ben quiet: mort per esgotament, gana o set. I, si aleshores ja va tipa, embolcallarà la presa amb un capoll de seda, que li fa de taüt per conservar-lo ben fresquet. L’aranya laboriosa gasta molta energia en construir les seves magnífiques espirals geomètriques, però després es passa la major part del dia descansant i esperant tranquil·la a recollir la manduca caiguda del cel. Només ha de vigilar que cap ocell no s’enamori d’ella. La seda que fabrica el seu abdomen, a part de trampa mortal, acaba per dibuixar esplèndides mansions, on hi viuran ella i els seus descendents. Els mascles que circulen per allà la vora, tenen una funció genètica, en teoria, molt senzilla: deixar per allà la vora el seu esperma i elles ja s’ho faran! I atenció que les femelles aranya tenen molt mala llet i alguns mascles novells s’hi acosten massa i acaben, primer enteranyinats i després a la panxa de la que serà la futura mare dels seus descendents. La vida salvatge no admet concessions ni errors: moltes vegades no hi ha segones oportunitats. Caminant pel bosc ja sabem que cal anar amb cura per evitar quedar-se també amb la cara o els braços plens d’aquella textura gomosa i fastigosa. I, per postres, si bades i caus en el parany, has de afanyar-te per anar llest prest, i treure’t de sobre la bestia peluda: o sigui, l’aranya enfadada. Perquè un intrús li acaba de destrossar el palau i, emprenyada, ens voldrà mossegar. Casa mia, per pobra que sia! I, alerta, perquè tenen una fiblada potent, amb un verí picant que et deixa ben galdós. Em desperto relaxat i descol·locat per la juguesca impensada del subconscient que, aquesta nit, ha sigut capaç de trobar, entre milions de neurones esgotades, alguna cosa desendreçada que jo ben guardava de feia anys. Masses anys. Potser seixanta. L’esperança segueix ben viva, encara que res de tot aquell somni vertader pugui avui fer-se realitat. I és que sol haver-hi com de la nit al dia entre allò que s’esdevingué i allò que s’esdevindrà! He tingut avui un somni, una pedra d’esperança! Però només ho he pogut recordar a la pissarra d’una plàcida i ben dibuixada nit de març. En obrir els ulls tot s’ha esborrat, dissolt per entre borroses lleganyes matinals.

dijous, 19 de gener del 2023

No es fa res per no res!

No es fa res per no res! Segons el malaurat escriptor Vicens Pagès Jordà, la porqueria televisiva, com a gènere criminal en alça, va començar el 1963 amb el pistoler que mata en directe l’Oswald, un dels tiradors que va assassinar el president Kennedy en ple centre de Dallas i davant de centenars d’espectadors incrèduls. No perquè abans d’aquell dia no passessin també coses horribles, sinó perquè fins aleshores no hi havia tecnologia suficient per emetre en directe. Extraordinària aquesta Kennedyana que ens presenta Pagès-Jordà com a darrer treball pòstum i meravellós. Tota una lliçó de bona escriptura. L’amor i la mort. El poder i l’ambició. Violència, orgull, diners, elitisme, bellesa, adulteri, fatalitat. Cap guionista d’aquests que ara proliferen arreu, hagués pogut dibuixar i donar forma a una realitat que, com sempre, supera qualque ficció. No us heu de perdre aquest llibre. Sobretot si teniu una certa edat i sabeu qui era el clan Kennedy. Ara us faig una pregunta retòrica: sabeu què coneixen els menors de divuit anys – per posar un topall – sobre tot allò que va passar el segle XX, Kennedys inclosos? Jo us ho diré jo: re. No saben res. I no per culpa seva, sinó a causa de la davallada, en termes relatius i absoluts, dels programes educatius. A les escoles, molta inclusió, molta igualtat, molta collonada transversal plena de continguts trivials, i cap imposició memorística, d'aprenentatge dur o de crítica intel·lectual exigent. També gràcies a la telebasura que tot el dia omple les cases de banalitat, estem creant una subespècie d’analfabets funcionals que acaben amb el cervell deteriorat. I també voten! Tot ho deixem en mans del Google i de la Wiki, i dels Governs de torn, que cada vegada més ens diuen: paga impostos i no pensis, que nosaltres ja ho farem per a tu. No es fa res per no res! La Terra, però, tossuda, impertèrrita, seguirà girant en torn de sí mateixa, una volta cada dia, independentment de les barrabassades a que sotmetem el Planeta. Ara ja som vuit mil milions de persones i millor no pensar en aquesta barbaritat absoluta, irresoluble, catastròfica. És una qüestió de primer de lògica dir una cosa dura com aquesta: tantes persones no hi cabem! I ja està! Si algun dia algun animal d’aquests que manen molt i molt ho fa petar tot i ens anem a fer punyetes, la Natura respiraria tranquil·la i potser després d’un llarg període, tot podria tornar a començar. Ah, i perdoneu, que me n’oblidava... Bon any 2023 a tothom!

dimarts, 20 de desembre del 2022

Cada cosa al seu temps!

A partir del segle XVIII, la Il·lustració posa en valor la tasca de filòsofs i pensadors, que en base a criteris científics, intenten fer la vida humana una mica més racional. En aquesta línia, el 1786, Jefferson, que anys després seria el tercer president nord-americà, va ser dels primers en defensar un sistema monetari de base 10. O sigui que el dòlar quedava sota el patronatge del 10, subdividint-lo en 100 cèntims (centaus!). La resta de països del món van seguir aquesta decimalització imparable da la moneda, amb l’excepció de la pèrfida Albió, que fins el 1971 no va adoptar el sistema decimal i, aïllada, seguia comptant amb l’embolic dels penics i els xellins de sempre. També el sistema mètric de mesures decimals va posar fi al desgavell que es vivia arreu del món, on cada comunitat tenia les seves unitats de mesura pròpies. Per exemple, a Catalunya, les unitats de mesura pel vi, no valien per l’oli i eren diferents a cada contrada... El mateix passava amb el jornal de terra, que variava segons l’orografia del terreny. El sistema mètric, basat en el metre, el kilogram i el litre, posa ordre i unifica el comerç nacional i internacional. Els francesos, pocs anys abans de la seva Revolució, són els primers que, el 1795, ho implanten. I, tot seguit i de forma lenta, gradual, imparable, s’acaba imposant a tots els països. A Espanya, al cap d’un segle; al Regne Unit, dos segles després. Tot i que, encara avui, antigues unitats angleses, com els nusos o milles nàutiques, segueixen en vigor i les distancies per carretera s’indiquen en milles i les alçades de les muntanyes en peus. I a les ferreteries d’aquí és ben normal comprar tubs de 1/2’’(mitja polsada). Dada curiosa, els Estats Units d’Amèrica és un dels pocs països del món que avui en dia encara no empren el sistema mètric decimal. Funcionen amb les mesures heretades dels primers colons europeus: peus, iardes, milles, polsades, onzes, galons, etc. I, en aquelles contrades americanes, totes les propostes que intenten obrir camí a l’hora d’adoptar les mesures internacionalment reconegudes, han fracassat fins ara. En canvi, cultures diametralment oposades a l’europea – Japó, Xina, etc., – han abraçat el sistema mètric decimal sense fissures. Però, tot i els canvis socials i polítics profunds d’aquests darrers segles, ningú no ha reeixit a l’hora de definir una manera de mesurar el pas del temps en patrons basats en sistemes decimals. Cada cosa al seu temps! La resistència mental a la racionalització del còmput del pas del temps està en plena vigència. Ara per ara, no sembla possible que puguem canviar l'hora de 60 minuts, el dia de 24 hores, la setmana de 7 dies i l’any de 12 mesos dispars. Aquestes mesures medievals, però, almenys són coherents i acceptades arreu, tot i que si un dia ens visitessin uns marcians, tardarien anys en comprendre aquest diabòlic sistema que tenim de mesurar el temps! I tal com escrivia Moustaki:«Les amours finissent un jour / les amants ne s'aiment qu'un temps / mais nous deux, c'était différent / on aurait pu s'aimer longtemps, longtemps, longtemps». El temps, inevitablement, marca la pauta de les nostres vides...

diumenge, 20 de novembre del 2022

Els testos s’assemblen a les olles!

Els romans ja deien allò de mundus vult decipi, o sigui, que al poble li agrada ser enganyat. Frase certa encara avui, sobretot si pensem en els milions i milions d’analfabets funcionals, que tot bon govern alimenta i mima com preuat tresor. Vivim temps confusos on allò que abans en dèiem la veritat, ha quedat diluïda enmig d’un llenguatge expressament buit i capciós. La postveritat, en diuen. Que no és re més que un eufemisme de mentida. Els polítics s’hi han apuntat de seguida a practicar a tothora aquest metallenguatge enganyós, i els mitjans de comunicació que els donen suport han trobat una font inesgotable per manipular-nos. És a dir, de mentir a mans plenes, camuflar dades, no parlar de segons què i de dir-nos què ens ha de preocupar i què, no. A tall d’exemple, recordem que les televisions espanyoles van evitar d’ensenyar els ferits provocats per les bèsties uniformades del Primer d’Octubre: aporellos. Recordem. La veritat dels fets no importava. Era fonamental no transmetre les imatges i que tot plegat quedés en la categoria d’anècdota. Sense imatges, no existeixes. Un periodista independent no treballarà mai per un mitja potent. Tothom ha de viure, encara que sigui ignorant la vàlua de conceptes que hem buidat de contingut. Bo o dolent, immoral o digne, cert o fals: depèn de qui et pagui! La guerra informativa és permanent i cada vegada estem més controlats. Orwell, un cop més, potser amb una mica de retard, però Orwell al cap i a la fi. Qui controla el relat, controla el poder. Els xinessos, o els russos, tenen un sol partit i per aquí en tenim més. I què! La pregunta és: canvia alguna cosa si mana un a l’altre? Els testos s’assemblen a les olles! Tot arribarà. Estem veient economies estatals, dominades per grans capitals de poder infinit, que privatitzen salvatgement serveis essencials i es passen pel forro les conquestes socials assolides després de la segona gran guerra. Ens esperen temps difícils. En aquest món inestable i volàtil, els referents intel·lectuals de cadascú s’estan dissolent com un terrós de sucre dins d’un magma en ebullició constant. Tot va massa de pressa! I la majoria dels joves –que són els que més s’haurien d’implicar socialment–, viuen immersos en la seva bombolla particular i només busquen els likes virtuals que els duen a l'individualisme més ferotge. Per això hi ha espavilats com el nen ric aquest, que ha comprat Twitter i, des del primer dia, ens vols alliçonar sobre que són o no són fake news, quan ell mateix ja és tot un increïble avatar fake!

 

dijous, 20 d’octubre del 2022

Al mal temps, bona cara!

Quan jo tenia deu anys anava a l’escola de la Granada, que va ser inaugurada pel President Companys, en el seu primer acte oficial, el gener del 1934. El curs escolar, començava el primer d’octubre, que també era la festa del Caudillo, alies Paquito el sanguinario; sí, correcte, el mateix que el va fer assassinar l’any 1940. Aquell primer dia d’octubre el mestre ens feia cantar el Cara al Sol. I, clar, sempre hi havia l’espavilat de torn que deia «Culo al sol», en vés del preceptiu Cara al Sol, i, naturalment, després anava tot el dia amb el cos marcat per la fuetada que el mestre li fotia amb la vara de fusta, que era l’eina oficial dels càstigs escolars i que feia mal de veritat. Al mestre gris, de cara grisa i bata grisa, franquista a la força, li dèiem «El Pop», i ningú sabia quin alumne avantatjat i lúcid l’havia batejat feia temps amb aquest bonic malnom, que li va quedar: Pop! Tots els nens del poble d'entre 10 i 14 anys, potser n'érem una cinquantena, amuntegats en una gran aula, presidida per un crist vigilant, clavat a la paret. La disciplina del dolorós cop de regle de fusta funcionava a mitges, entre d’altres coses perquè tots plegats érem una colla de brivalls per civilitzar. Molta missa i molta repressió, però al cap i a la fi, nens de poble, acostumats a resoldre les nostres diferències a cops de pedra i ventallots. A partir del deu anys, a l’escola ens separaven per sexes: les nenes cap aquí i els nens cap allà, no fos cas que algú pequés només de pensar-hi. Perquè aleshores, cagumseu, es podia pecar d’obra, pensament i omissió, cosa aquesta última que ningú no entenia! Els hiverns eren durs, amb caramells que penjaven dels ràfecs de les taulades, i sort en teníem de l’estufa de carbó, que no deixava mai de fumejar, gràcies a que cada setmana l’agutzil esgarrapava uns sacs de carbó de la pila que hi havia a l’estació per alimentar les calderes dels trens... Com deia Cesare Pavese, no recordem els dies, sinó tan sols alguns instants. No és tan fàcil desempallegar-se del passat! Cada generació té el seu recorregut vital, però la nostra, la que va néixer cap els anys cinquanta, ha patit una de les transformacions socials més bèsties de tots els temps. Del carro i el cavall, als viatges espacials. Del tren que tardava una hora en arribar a Barcelona, als 60 minuts d’ara! Del llapis i la goma, als mòbils amb milers de plataformes de comunicació, finestra panoràmica universal. De la família, com a puntal social, al campi qui pugui actual. Encara no sé com no hem acabat tots bojos, o potser ja ho estem i no ens en adonem, perquè cap boig no es reconeix a sí mateix com a tal.... Al mal temps, bona cara!

dijous, 22 de setembre del 2022

Qui va tot sol, camina com vol!

 De tant en tant m’agrada baixar a Barcelona, que diuen els gironins, i quedar-m’hi tres o quatre dies. La vella ciutat dels prodigis, tan magistralment descrita pel Mendoza: complexa, pletòrica a estones, maltractada sovint... Tot el dia construint-la i de-construint-la, com ens va ensenyar Guerín. La ciutat canvia a cop de totxo i el paisatge humà també. N’hem après una mica en això de manllevar-li al poder central uns calerons –molt de tant en tant– per projectar magnífics esdeveniments internacionals. Encara queda molta cosa de les exposicions del 1888 i del 1929. I no parlem de les inversions fetes per les olimpíades. Però ja ha plogut molt des d’aleshores! Quan ara ens expliquen amb claredat els dèficits comparatius en infraestructures –la diputada Nogueres treballa molt i bé – se’t posen els pels de punta. I això sense entrar a valorar el lladrocini sistemàtic sobre els nostres impostos, altrament dit dèficit fiscal o impost contrarevolucionari: catalans, si us porteu bé i cada any aneu omplint la caixa central no us passarà res. Bé, centrem-nos i anem per feina, que em distrec i tendeixo a divagar sobre coses serioses. Parlem doncs de Barcelona, la ciutat magnífica i odiosa, insofrible i única, inoblidable. Segueix sent un plaer caminar pel bulevard del Til·lers, el nostre particular Under der Linden. No sé quina mania tenim en posar el nom de la Nació a avingudes o passeigs que es bategen per si sols i amb més elegància. Fent una volta per aquesta meravella, el primer que veus és que, en contra del que se’ns havia dit, s’ha ampliat el perímetre del zoo municipal. Una fauna universal inversemblant, de gent de tots els colors, races i condicions, acaben per omplir els passeig dels Til·lers. També, barrejats amb gent normal, s’hi poden veure homes amb pits i dones amb barba! Perdoneu aquesta petita transgressió anterior, però jo m’he criat amb allò tan senzill de les nenes i els nens, i ara costa posar-se al dia! Passejo tranquil·lament amb el meu estimat quisso i em frego els ulls, com si fos la primera vegada que embadaleixo a casa meva: que bonica és Barcelona! Anar amb el gos té l’avantatge que parles amb d’altra gent amb gos. El gos socialitza: la fera amansa la fera. A la Rambla, tothom qui té gos acostuma a ser amable i qui va tot sol, camina com vol! Ara mateix, però, n’hi ha un que baixa tot espitat en patinet i el gos lligat rere seu, més content que un gínjol. Se’m para un moment al costat, perquè els gossos es puguin olorar i em diu no sé què, en una llengua nòrdica del tot incomprensible. Jo li parlo en català i tampoc no entén res, clar. Els gossos sí que s’entenen: les llengües són cultura! Me’l miro i m’adono que és albí i per postres porta el nas completament tatuat de negre. Negre sobre blanc! Si es tractava de cridar l’atenció, el patinetista se n’ha sortit: nas de carboner! Felicitats, nano! Si el Senyor de Barcelona ressuscités de sobte, diria: ara pla, de quin planeta surt aquest alien?

dijous, 18 d’agost del 2022

Com més anem, menys valem!

Avui a l’hora de dinar ens hem quedat sense energia elèctrica. Allò que abans en dèiem: «Ha marxat la llum», com si la llum tingués vida pròpia i decidís quan venir, i quan marxar. El cas és que la fallada elèctrica ha estat totalment inesperada i ens ha agafat amb els fogons elèctrics a ple rendiment: hora de fer el dinar. Aleshores, jo, innocent de mi, mai no n’aprendré, he trucat a un telèfon d’Endesa avaries, que tenia guardat, per si de cas. De seguida he tingut un animat diàleg amb una maquinota que, després de mil bestieses sobre protecció de dades i que em gravaven la conversa i jo que sé, m’ha preguntat si volia ser atès en castellà, tecla 1, o si ho volia en català, tecla 2. Ja no hem començat bé: a Catalunya, el català hauria de ser per defecte o, si més no, la primer opció. L’andròmina m’ha explicat que, si es tractava d’una averia, podia visitar la seva web i allà constaria la incidència. Però, l’ordinador que tinc, ves quines coses, també funciona amb energia elèctrica, estúpids! O sigui que he seguit parlant, és un dir, amb el sinvergüença del robot. Quan la molt mala bèstia m’ha demanat el número de contracte, per poder seguir endavant amb la nostra conversa virtual, l’hi he dit que no tenia cap factura a mà i que se’n podia a anar a prendre pel cul! M’ha dit que no m’entenia. Aleshores, enfurismat, he començat a insultar-lo directament, sense matisos: «mala puta, la mare que et va parir!», li he dit. No crec que estigui penat insultar per telèfon a una andròmina, encara que aquesta sigui la representant virtual d’una gran corporació i parli en el seu nom! Aleshores la màquina virtual m’ha penjat sense contemplacions! No perquè s’hagués sentit ofesa, que les màquines això no ho tenen, sinó perquè havia exhaurit el meu temps! O sigui sense llum, quasi sense bateria al mòbil i amb cara de burro emprenyat. El cas és que he trucat al Xavi, un amable veí que viu a cent metres, i m’ha dit que la llum també els havia marxat. O sigui que quedava descartat que fos un problema nostre: era d’ells! Paciència. En quinze minuts, sortosament, la llum ha tornat. Després de dinar, m’he dedicat a veure qui eren els amos de la màquina amb la qual m’he barallat. Jo pensava que eren uns pelacanyes que no tenien un duro i no podien contractar ningú. Però ai las! Diu la pròpia Endesa dels ous que l’any passat van obtenir uns beneficis nets de 1902 milions d’€. És a dir, uns 60€ cada segon, que són molts diners! El meu diàleg esperpèntic amb la màquina virtual, element audible d’aquest entramat secret i mafiós, ha durat uns 90 segons, temps en el qual l’empresa s’ha embutxacat més de 5000 €. Diners més que suficients per contractar una colla de persones que poguessin atendre en directe a milers d’usuaris! No tenim perdó de Déu per deixar-nos maltractar com a mesells! Com més anem, menys valem!


 

dijous, 21 de juliol del 2022

Carn fa carn, i vi fa sang !

Tastavins Penedès és la simpàtica acadèmia bàquica que s’encarrega d’organitzar Vijazz, aquest deliri místic dedicat a Bacus/Dionís, un dels déus del vi, de l’irracional, de la música. A la seva pàgina web podeu veure uniformats els seus capitosts: texans i camisa negra. Tots bastant joves. Prou joves com per desconèixer l’existència dels camicia nera, policia política al servei de Mussolini. Però tant li fa, el temps passa i no hem de ser esclaus de cap color. Em diuen que, un any més, la crida bàquica ha estat un èxit absolut. També ajuda, potser, el fet que tothom té ganes d’oblidar l’horror d’aquests darrers anys i tota festa és benvinguda! Per posar-hi una nota discordant, Vijazz assaboreix un triomf estrany, rar: en aquesta cerimònia de purificació no hi ha cap element que cridi l’atenció, més enllà, clar, de beure i deixar-se veure. Per un segment important del personal, que jo situaria entre vint i quaranta anys, és important ser-hi sempre, fer-se notar i no passar desapercebut. Si ara no mostres totes les teves arts vitals, tota la teva bellesa carnal, quan ho faràs! Després, en el decurs dels anys que s’acumulen, hom se n’adona que la solitud també pot ser bona companyia i que no cal exposar-se permanentment. Tot i que molts personatges de la Vila, carregats d’arrugues com jo, no se’n perden ni una de convocatòria: l’eterna joventut que mai no tornarà! En aquests dies, casualment, sempre retrobem velles amistats i ens diem en silenci: ei, enhorabona, encara som vius i un any més hem esquivat la malura! El Vijazz, que neix d’una idea primigènia molt bona, necessita una bona rebolcada, malgrat les enganyoses xifres d’assistents. Potser és l’hora de trencar-se el cap, abans de no morir d’èxit! S’ha de dir que l’espai de la mostra enològica és massa reduït i concentrat –literalment, no s’hi cap– i, per raons que em desconcerten, les petites bodegues, aquelles que potser arrisquen més a l’hora de cercar noves maneres de fer bons vins i que més s’haurien de donar a conèixer, passen del Vijazz. Alguns d’aquests elaboradors absents em comenten que, sense menystenir ningú, potser no és el lloc més apropiat per descobrir noves fineses vitivinícoles... Només vaig veure els elaboradors de sempre, amb sonades absències. Tampoc el jazz no ha trobat l’escenari principal adequat, tot i la qualitat dels artistes convidats. La Plaça de Santa Maria és un escenari històric magnífic i alhora també una caixa de ressonància horrorosa, on la música rebota a cada paret, a cada cantonada, fent impossible una bona sonoritat. Imagino la lluita impossible dels tècnics per posar en valor la potència dels equips de so, sense malmetre les veus i les músiques que, a només cinquanta metres, ja arriben distorsionades i borratxes, com si també haguessin anat a donar un tomb per la Rambla del Vi... Carn fa carn, i vi fa sang!

 

divendres, 17 de juny del 2022

Portar banyes!

El DCVB, és a dir, el Diccionari Català-Valencià-Balear del conegut duet Alcover-Moll, ens diu que «Dur (o portar) banyes significa esser víctima d'infidelitat de l'esposa». Ah carai. No sé qui és que s’encarrega de mantenir al dia el famós diccionari – si es que això es fa – però potser caldria afegir una entrada, tot dient, que també un home pot dur banyes: només faltaria... Però clar, si entrem en aquest terreny pantanós de les definicions dels diccionaris, potser més d’un, com ara aquest del que ara parlo, s’hauria de definir com antic, valuós i divertit diccionari–relíquia, iniciat cap al 1900. Les coses i les circumstàncies canvien a una velocitat supersònica, i no ens adonem d’aquest fet, precisament perquè, nosaltres mateixos estem sent engolits cada dia per l’estela vital que deixa al seu pas aquesta vertiginosa nau espacial gegantina, que és la vida mateixa. El mateix diccionari no diu res del mot tanga,tan usual en aquests temps i no solament a les platges. Moltes noies i també d’altres éssers indefinits, reclutades per la moda del moment –pleonasme–, ensenyen la incòmode tanga que porten enganxada al cul. La peça en sí ve a ser com un minúscul reclam sexual adreçat als joves mascles que les circumden. Elles, excedides d’estrògens, orgulloses de la seva jovenesa carnal, no s’adonen que alhora també ensenyen cansalades abundoses que pengen arreu, i no sempre ho fan d’una forma gràcil. El resultat pot esdevenir fàcilment penós i els joves mascles, malgrat anar perdent testosterona a cada passa que fan, a cada paraula que diuen, defugen l’ofrena suculenta i fugen espaordits sota un crit d’auxili: aquest plat no ens l'acabarem! Si parlem dels nois, doncs el mateix. Els calçotets a mig camal i un caminar dropo, com aquell que ve de tornada de tot, sense, ai!, no haver encara anat enlloc. Això és el que val i, sinó, no tens res a pelar! I per reforçar la pertinença de classe, tot ha d’anar acompanyat de tatuatges inenarrables, que mai no passaran a engrossir cap compendi d’història de l’art. En la majoria de casos, ja em perdonareu, quin horror estètic, quina antítesi de la bellesa! Perquè la veritat és que, si per poder sentir-nos vius i poder formar part d’algun clan, ens hem de d’embrutar el cossos d’aquesta manera, anem ben arreglats! I, de fet, sí que hi anem: de pet cap al desert cultural del no-res! És més: ja hi som! Ara bé, dit això, doncs que qualsevulla faci allò que li surti del paner!

 

dimecres, 18 de maig del 2022

De més verdes en maduren!

Quants més dies passen ens adonem del gran error que vam cometre en no culminar l’extraordinària revolució del primer d’octubre del 17. Tots al carrer i a veure què passava! Però res d’això no va succeir... i així estem, mostrant la nostra total feblesa davant el Poder colonial. Aviat farà cinc anys d’aquells dies d’or i, adés i ara, els espanyols no tenen cap escrúpol en tractar-nos de rucs i menystenir tot allò que soni a català, passant-se per l’entrecuix qualsevol dignitat democràtica en tot allò que fa referència a Catalunya. El «A por ellos», continua plenament vigent, i n’hi ha per a dècades. A mi si un dia em volen espiar, cap problema. Llegiran alguna bestiesa dels meus grups de whatsapp, el paraulògic del dia, alguna foto familiar, centenars de vídeos amb el Ross, ja sabeu, el meu gos, i para de comptar. Ara bé, si en una hora maleïda em roben el mòbil o me’l requisen, em faran un desgraciat. Ja no sabria viure sense mòbil. I això que sóc d’una generació que va conèixer els mòbils quan ja teníem més de cinquanta anys. Però és una droga dura i pura. Ara, tot passa per les mans del trasto aquest, que no fa sinó crear-nos necessitats que fa quatre dies no ens eren necessàries per a res. I perdoneu el joc de paraules. Llista de contactes, telèfons, mails, llista de contrasenyes per entrar a la llista d’aplicacions que volen fer-nos creure que sense elles el nostre món serà d’allò més pobre. Bancs, hisenda, salut, meteo, google, twitter, fotos, control de plaques solars, wifi, despesa elèctrica, maps, chromecast, antivirus, arxius, memòria, instagram, GPS, calculadora, netflix, wallapop, spotify, plannet, bruixola, codi QR, despertador, sms, youtube, parlem, càmera, radio, i més i més... Va home va, que estem tots xalats: i jo el primer! I la cosa no s’atura, sinó més aviat al contrari. Ens hem deixat enlluernar per un món de fantasia que poca cosa té a veure amb la realitat. Acabarem tots angoixats –ja ho estem– i és evident que això no porta enlloc! Viure és badocar i perdre el temps si cal, treballar, parlar amb els amics, estimar, respectar, ensumar la terra, veure l’espectacle de la primavera... Ara me n’he assabentat que els gossos viuen i veuen els verds de color groc. Diuen els estudiosos que la seva retina no capta els verds de la clorofil·la... I jo em faig dues preguntes. Algú ha vist mai el món amb els ulls d’un gos? I, segona. Us penseu que hi ha cap gos trist o melancòlic a causa d’aquesta suposada mancança, sempre que tingui un amo que se l’estimi?



dijous, 14 d’abril del 2022

La creu al dit i el diable al pit!

Ho llegeixo dues, tres vegades, i quedo perplex. A dia d’avui, el Vaticà continua oposant-se a l’ús del preservatiu en les relacions matrimonials. Poca conya amb aquestes increïbles i perverses normatives vigents: al Vaticà i també a d’altres latituds que encara viuen de la Lluna (mitja). No s’ha de menystenir la innegable força que tenen aquestes institucions religioses medievals en països pobres, dominats per un primer món al que les lleis papals se’ls en foten del tot. Americans, russos i xinesos s’encarreguen de la feina bruta i de control imperialista, i els bisbes de la feblesa dels pobres. Europa es troba fa temps còmodament instal·lada en la filosofia del dolce far niente. Rics i vells. Només volem tenir el tercer món sota control, amb la facultat de fixar unes quotes de migració que ens aportaran mà d’obra jove i barata, perquè facin les feines brutes que nosaltres ja no volem fer. Fins quan pot durar aquesta perversitat? Sigui com sigui i, amb preservatiu o sense, durant els meus setanta anys de vida, la població mundial s’ha multiplicat per tres i ara som ja uns vuit mil milions de persones. En l’estona en què escric aquest petit article, podríem omplir de gent una ciutat com Vilafranca. Us recomano una web ben trobada i veraç sobre aquest tema: https://www.worldometers.info/cat/. Alguns pensadors intel·ligents, com Thomas Malthus, ja deien al segle XIX, que arribaria un moment en què el creixement de la població superaria amb escreix la capacitat mundial de produir aliments suficients per tothom. La invenció posterior de la màquina de vapor i la conseqüent revolució industrial ens va fer creure, enganyosament, que tot tenia solució. Però no és així. El florentí Giovanni Sartori reblava el clau amb una frase lapidària: «En aquests moments, hi ha poques solucions; el 2050, quan serem nou o deu mil milions ja serà massa tard». Un planeta tecnològicament complex, governat amb lleis de l'edat mitjana! Amb aquest joc absurd d’absolut descontrol planetari, on cadascú va a la seva, no hi ha res a fer. El ideari esquerranós de Gramsci, resumit en allò tan bonic i fals del pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat, se’n ha anat a norris. Ara està de moda parlar de l’escalfament global, que està demostrat que farà del planeta Terra un lloc inviable. Però el cas és que no caldrà que el planeta s’escalfi gaire més: simplement és que no hi haurà espai per a tanta gent! No hi ha recursos per a tantes persones. Aigua, menjar, feina, salut? És impossible! Abans, les lleis naturals de supervivència feien, per si soles, les tasques d’autocontrol i limitació de la població. Però ja fa temps que, amb la massiva vacunació contra malàries, tuberculosis i d’altres epidèmies horroroses, la canalla sobreviu, encara que sigui en condicions paupèrrimes. Els vacunem però no els oferim solucions dignes per a la seva vida futura. I així estem. Solucions pacífiques, poques. Ho sento. Potser sí que una guerra global ens retornarà a l’edat de pedra, com deia l’Einstein. Dia rere dia, queda clar que els humans som una espècie perillosa i amb una clara vocació autodestructiva. Per cert, i retornant al tema inicial. Com és que el Papa de Roma, en vés de preocupar-se dels preservatius dels seus fidels, no dona ordres als seus subordinats arreu del món perquè obrin els milers i milers de convents, recintes religiosos i temples (sempre buits), per acollir dignament els milions de pobres refugiats víctimes d’una guerra imperialista abjecte. Un gest de caritat cristiana com aquest seria bonic, fins i tot per la majoria silenciosa d’ateus que, d’una manera o altre, lluitem perquè desapareguin els privilegis i el poder dels representants terrenals d’aquests suposats Déus únics, injustos i opressius... La creu al dit i el diable al pit!

dimecres, 23 de març del 2022

No tot són flors i violes!

Per fi ha arribat la pluja! La bona pluja! Encara trobo gent que diu: quin mal temps! No, no, perfecte, al contrari: bon temps! L’aigua és vida, diríem en boca de la gent del sud, amb allò de «Lo riu és vida». Sembla mentida la quantitat d’alegria que porta la pluja. Només a l’endemà de ploure, l’aigua ja desperta la letargia soterrada en els caus i pels voltants de la riera, ben seca fins ahir mateix, i es tornen a veure animalons que portaven mesos amagats sota terra. Teixons, ratolins, gaigs, pit-roigs, formigues, aranyes i moltes d’altres espècies diminutes que la meva ignorància supina no em permet anomenar pel seu nom, surten a donar un tomb i fins i tot es deixen veure remullats i pixats de núvols. I no parlem de la terra cremada, que feia setmanes que esperava en candeletes un regal humit com aquest. En dos dies, les llavors que restaven a l’aguait del moment oportú, començaran a brotar, i el paisatge, a verdejar. Els camps i marges s’ompliran de flors i violes i donarà la falsa impressió que tots els problemes reals han fugit cap a on les coses s’arreglen segons l’imaginari dels millors fabulistes. Tothom sap, però, que la realitat és molt tossuda i els conflictes perduren, s’enquistem, es multipliquen. Personals i col·lectius. Costa molt i molt trobar aquest equilibri que ens ha de permetre viure amb una certa dignitat. El pervers món que creix al voltant de governs i fabricants d’armes, d’aquí i d’allà, compra voluntats i falsedats i ens retorna a l'edat mitjana. Ja veurem si metafòricament o realment! Passen els segles, sembla que l’analfabetisme s’erradica, l’esperança de vida augmenta, i tot anirà per sempre més a millor. Però no. No. L’estupidesa humana, el totalitarisme i l’afany de poder segueixen creixent en proporcions alarmants i ens porten al caire de l’abisme. Alguns analistes s’equivoquen de ple quan diuen que, a vegades, les coses canvien d’un dia per l’altre. No: això no és cert. Sempre són conflictes mal resolts que perduren en els segles. Catalunya n’és un exemple clar i si els polítics de l’octubre del 17 no s’haguessin fet enrere, haguéssim tingut una Ucraïna aquí mateix i sense russos. Fa pocs dies va parlar qui va ser el capitost de l’exèrcit espanyol, tot dient que si la declaració d'independència hagués tirat endavant, ho tenien tot preparat! Tot! Ara sentim els mitjans espanyols que qualifiquen la invasió russa de salvatjada i, en canvi, en aquell moment no haguessin posat cap pega a una ocupació militar de la región catalana. No fora la primera vegada! Sembla que tot això ara no es pugui dir, però la veritat sempre s’acaba imposant. Potser els russos també estan defensant la unitat de la pàtria! De la que ells creuen falsament seva. Com Espanya: ni més, ni menys! D’altra banda els russos han despertat de cop a una Europa somnolenta, plena de gent acomodada i calenteta gràcies al seu gas, que comprem a preu d’or. A què juguem? Només hem sabut crear una Europa monetària, paradís legal de tot tipus de màfies econòmiques: bancs, oligopolis, etc. I poca cosa més. L’amenaça de les armes nuclears es fa ben palesa i ens anorrea el pensament. Vosaltres albireu un futur ple de pau, concòrdia i harmonia? Jo, no!

dijous, 17 de febrer del 2022

Pel que plou, plou poc!

Des del principi dels temps la quantitat d’aigua que hi ha a la Terra és sempre la mateixa. Ara, i fa un milió d’anys. Oceans, mars, rius, llacs, geleres. Aigua corrent, morta, viva, de corriola, crua, molla, de pluja, de vena, de núvol, calenta, freda, potable, contaminada, salada... El planeta blau! Però només tres de cada cent litres són d’aigua dolça i quasi tota està congelada. És a dir que, a l’hora de la veritat, disposem de ben poca aigua pel consum vegetal i animal. Un any plou massa i l’altre plou poc. Ja ho deia en Raimon: Qui portarà la pluja a escola?/ Qui li dirà com s'ha de ploure?/ Al meu país la pluja no sap ploure! Des de temps immemorials la possessió i el control dels cabdals d’aigua potable ha estat font de disputes, guerres i desgracies. La modernor ens ha fet pensar erròniament que l’aigua era un bé il·limitat i que només calia obrir l’aixeta i ja està. Com a conseqüència d’aquesta forma feble de pensar ens hem acostumat a malbaratar-la i embrutar-la, de tal forma que ja ens és difícil tornar-la a fer neta. Hem pervertit el llenguatge i aquests mateixos dies d’hivern en què, a voltes, fins i tot fa calor, diem erròniament que fa bon temps! L’aigua que de petits veiem córrer per les nostres rieres ara es troba al mar o congelada o en un altre indret, perquè del planeta Terra no se n’ha mogut. L’aigua, com l’energia, no es gasta: es transforma. Els països rics es gasten fortunes en inventar armes cada vegada més cares i destructives i, en canvi, invertim molt poc en resoldre el problema de l’aigua. Ja plourà, home! Ens diem a nosaltres mateixos Homo sapiens, però cada vegada menys i menys sapiens. El cas que, avui en dia, l’aigua s’ha de tractar, sí o sí, en costosos processos de depuració. Fins i tot, a hores d’ara, dessalem l’aigua del mar, perquè d’aquesta sí que n’hi ha molta. La dessalinitzadora del Prat funciona a tota màquina, perquè l’àrea de Barcelona no es quedi sense subministrament d’aigua: ningú vol la guerra de l’aigua! En Pujol, ara convertit en l’ase dels cops, ja s’ho veia venir quan volia portar l’aigua de França. Us en recordeu del Roïna? Una bona inversió, deu vegades més barata i eficient que la dessalinitzada el Prat, i que va estar a punt d’arribar a bon port. Al final, però, els que manen de veritat i uns quants d’aquí, es van cruspir el projecte sense miraments. Uns, perquè l’Estat, amo i senyor de les nostres vides, no volia una Catalunya amb aigua francesa, que es comença amb l’aigua i s’acaba no se sap com. I els altres, per un ecologisme negacionista i mal entès, que només vol retornar a l’espardenya i el llum d’oli. Però en aquesta tarda grisa que promet una mica d’aigua del cel, i mentre plou o no plou, que sempre plou poc, permeteu-me que em posi les plantofes, m’espatarri al sofà i gaudeixi de pluges inoblidables o de fosques trames gens fictícies... Deixeu-me ser un Gene Kelly cantant l’amor sota la pluja, a Singing in the Rain. O gaudir del millor Polanski, a Chinatown, que ens mostra la cobdícia humana que desperta el control de l’aigua.

divendres, 21 de gener del 2022

Rondalles i cançons, mentida són!

Vacunats. No vacunats. Voluntaris vaccinats o no vaccinats. Problemes del primer món! Que cadascú faci el que vulgui, però cal ser conseqüents amb les decisions personals que també afecten al conjunt de la societat. Et diguis Djokovic o Pepet. Les dades exhaustives que cada dia presenta la Generalitat són un exercici de zel administratiu digne de fer-ne esment, i suposo que els especialistes i estudiosos deuen estar contents amb tanta dada dispersa. Però jo hi poso moltes pegues. Moltes. Caldria fer una versió reduïda pel gran públic, que som quasi tots. Menys precisió i més concreció, sisplau. Simplificar la informació i buscar millors comunicadors. Cada dia, de bon matí, engeguem la ràdio i trobem el periodista de torn encarregat de llegir-nos un full ple de xifres i percentatges que ni ell mateix no entén i, que nosaltres, esgotats, ja ni escoltem! Que me’n fot a mi la gent que la darrera setmana s’ha fet un PCR? O que els vaccinats de segona dosi hagin augmentat un 2%? Per què les administracions i els mitjans audiovisuals tenen aquesta poca capacitat comunicativa? Està bé que les dades que controla Salut/Dades Covid siguin precises i detallades, però un excés d’informació esdevé desinformació. Per fer-nos una idea clara del panorama es podria optar per donar-nos només les xifres setmanals d’ingressats a UCI i no-vaccinats, en relació amb els vaccinats; o de morts. Però en xifes relatives i no pas absolutes. No val per a res que ens diguin que en un hospital n’hi han 20 dels primers i 10 dels segons, si resulta que els primers són només un 20% de la població i els segons un 80%. Per igualar percentatges un simple càlcul (multipliquem per 4) ens diu que és vuit vegades més probable d’acabar en una UCI si no estàs vaccinat (80 contra 10, o sigui 8 a 1). Les dades oficials de la pandèmia no van dirigides a cap ni un dels antivacunes, perquè aquests no llegeixen xifres públiques contrastades. A la xarxa troben les seves fonts d’informació alternatives, farcides de savis amb estudis i títols universitaris que provenen de la UdC (Universitat del Carrer). Tot és una conxorxa mundial entre les forces del mal que ens volen morts o dòcils! Rondalles i cançons, mentida són! Deia Jules Verne que la ciència és un cúmul d’errors que ens porta a la veritat. Es un tema complex aquest del tractament de dades, i ja sabem que res és més fàcil de manipular que els números. Es fa un abús constant de xifres absurdes. Fa poc he sentit un polític que deia que un 66.2% de la població... No home, no: molt millor 2 de cada 3! Una altra dada confusa: el cost de l’electricitat. Ens repeteixen com a lloros: el preu de la llum serà avui de 300€ el megawat/hora. I què vol dir això: que és molt cara? D’acord. Però, quan de cara? Què és un megawat? No seria més senzill dividir per mil i parlar de kilowats, una mesura molt més casolana i entenedora. Per exemple: avui l’electricitat valdrà 30 cèntims d’euro el kw/hora, per tant, l’estufa del menjador que té 2kw de potència em gastarà 3€ si la tinc engegada cinc hores! (0,30 x 2 x 5 = 3€). Ah, per cert,i parlant d’altra: aquest divendres 28 de gener presento al Forum Berger de la Vila un treball que porta per títol «Cubisme i Terracota». Hi esteu tots convidats!

dissabte, 18 de desembre del 2021

La ignorància és atrevida!

L’any dos zero dos u s’acaba. Amb més pena que glòria, però ja està llest. Ni qualsevol època passada va ser millor, ni allò que s’esdevindrà serà la repera. Constantment hem de remar contracorrent perquè la nostra vida tingui sentit i no siguin les circumstàncies o l’atzar qui se’ns enduguin per senders obscurs. Quan et vas fent gran tots els dies esdevenen una espècie de déjà vu: costa trobar quelcom que emocioni. La vida s’esdevé més monòtona que en etapes anteriors. Els jubilats ens hem de buscar la vida dia rere dia, abans de no caure en un dolce far niente, en una plaent i absurda monotonia. Hi ha moltes coses interessants i atractives que encara no coneixem: hem de gaudir-les! Els anys s’acumulen obscens i amenacen en desbordar totes les cotes imaginables i a la velocitat de la llum. Els que hi entenen diuen que fer-se gran té el seus beneficis, cosa que jo, ara mateix, no sóc capaç de veure. Les hores, els dies i les setmanes es fonen entre els dits o, com diu el poeta Marin Sorescu, la vida passa per entre els dies. Sovint et preguntes quin dia és, o a quin any som. No és –encara, o tan sols– un problema de pèrdua de memòria o d’algun tipus de demència senil. No. Simplement és una manera de burlar el temps que se’t fot a sobre: no importa quin dia o quin any és: la vida segueix! Ningú no t’espera a la feina, els fills ja s'espavilen i els amics i amigues en qui et relaciones pateixen el mateix desconcert que tu. En diuen erròniament la tercera edat com si fos només una categoria numèrica: no. Són anys de descans, de viatges, de relacions amicals fantàstiques, d’activitats lúdiques. Però també poden esdevenir anys insalubres, d’una certa solitud, de trasbals, de refugi. No cal posar-se nerviós per les pèrdues corporals associades a un vigor llunyà. I sobretot, s’ha de riure i somriure i veure-les venir de cara. Le chien a son sourire dans sa queue diu encertadament Victor Hugo. Potser sí que hauríem de fer el mateix, ser més expressius amb el cos i no amagar-nos rere les arrugues. També és l’hora de dir allò que ens passa per la barretina: ja no cal activar sempre el fre de mà cortès en el que hem sigut educats. A tall d’exemple, em pregunto en veu alta com és que, a Espanya, es dediquen a la cosa pública aquesta quantitat ingent d’oligofrènics, dedicats en exclusiva a escampar bilis contra els catalans, catalans. Ara diuen que el castellà es troba en perill a Catalunya! Va, home, va, gamarussos! La ignorància és atrevida! Quatre anys després de la revolució del primer d’octubre i del susto que es van fotre, ens volen aniquilats o submisos del tot. Però no ens hem de queixar: sempre ens quedarà un magnífic petit dodecaedre estrellat al capdamunt de una de les torres de la mona pasqual d’en Gaudí! Si mirem la seqüència del poliedre en detall es fa visible el seu significat pervers. Als capellans ja els hi va bé tot això de la cosa infantil de l’estel de Natzaret, la verge maria i el sursum corda. Per inaugurar el poliedre lluminós van mostrar-nos les seves flaqueses amb misses i benediccions, per fer veure que darrera de tot plegat hi havia el mateix déunostresinyor... Però la veritat és tossuda: esglésies buides, monges rentant altars i el masclisme més absolut d’uns bisbes que viuen dels nostres impostos i construeixen amb la plata de turistes!


 

divendres, 19 de novembre del 2021

Ficar-se la llengua al cul!

Diuen que el català se’ns mora d’inanició com un vell xaruc. De desídia. D’oblit. Als anys seixanta tothom parlava en català i ningú no el sabia escriure: transmissió oral a través dels pares i els amics. L'administració, la governança i els càstigs anaven a banda i eren exclusivament en espanyol. Escola i universitat en castellà. Ara els joves entenen el català i el saben escriure –han anat a l’escola catalana– , tot i que una gran majoria viu quasi sempre en espanyol. Aleshores ningú no parlava en castellà als nouvinguts. Érem respectuosos: amb nosaltres, i amb ells. La primera vegada que em vaig atrevir a escriure alguna cosa en català –tot i fent moltes faltes d’ortografia–, ja tenia més de vint anys. Aquesta collonada del bilingüisme i tots aquells que ho defensen s’estan sortint amb la seva sense gaires dificultats. Ens perd la deixadesa. Ningú no ens obliga a parlar espanyol: és pur servilisme. Ho fem dòcils i de bon grat. Som així de mesells. Tot plegat s’assembla a un complexe d’inferioritat que té el dominat respecte al dominant. O potser duem molt arrelat una mena de síndrome d'Estocolm. Ja sabeu: un estat psicològic en què la víctima retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. Els que a Catalunya parlem sempre en català, comencem a ser residuals: una minoria. La cultura (o incultura) dominant s’imposa. També ens ha fet molt de mal la nul·la integració en el nostre mode de viure de la potent migració sud-americana i marroquina. Cap interès envers la nostra cultura. Potser tampoc per la seva. Però és que nosaltres ens hi adrecem en castellà! Els que se’n van a viure a França o a Alemanya, aprenen el nou idioma de seguida, sinó ni troben feina i esdevenen marginats. A Catalunya, no: de seguida comproven que poden parlar sempre en espanyol i cap problema. Al contrari, nosaltres els hi posem en safata, canviant d’idioma a la mínima. A Vilafranca aquest fet és molt corrent, sobretot en el comerç! Abans ho deia: desgana i mandra per la nostra llengua, per la nostra cultura. Sí, sí, ja sé; vosaltres que llegiu el 3d8 formeu part d’una elit culta i no entreu en aquests paranys que plantejo, però les coses són així i no m’invento re. Quedarem una minoria irreductible defensant la llengua com a senyera d’una manera de fer i ser. De tota manera, tampoc no és un problema només nostre. També els hi passarà als francesos, als italians, als espanyols i tutti quanti. D’una altra manera, però també acabaran en franca minoria. Diuen prestigiosos semiòlegs, com el gran Umberto Eco, que la globalització ens limitarà a unes poques megallengues comunes. Ja està passant. Quasi. Aviat només quedaran potser el xinés i l’anglès. I també subsistiran milers de llengües només d’us intern entre comunitats. No entenc aquesta histèria d’ara de que el català es perd: sempre ha estat una llengua minoritària i amb la globalització, encara més. Ni Felip V, ni el franquisme se’n van sortir! Potser sí que ho farà internet. Però repeteixo: i què, si som pocs? És el món canviant que ens ha tocat viure. Això no vol dir que no ens hàgim de rebel·lar contra l’estupidesa humana. Ara mateix agafo l’ascensor d’un pàrquing de Barcelona i sento la veu inevitable: «Cerrando puerta». Ostimeta, quantes collonades quotidianes haurem encara de suportar! També passa en moltes consultes telefòniques d’empreses catalanes. «Si vol ser atès en català, premi 1!» Doncs no: en català per defecte i, si de cas, que premi un dígit qui vulgui ser atès en d’altres idiomes. I és que, a la meva edat, ja no tinc ganes de ficar-me la llengua al cul! A Catalunya, en català: sempre i amb tothom...


diumenge, 24 d’octubre del 2021

Qui no treballa, dorm a la palla!

Un volcà explota. La pandèmia amenaça. S’acaba el petroli. El clima canvia. Els joves, com és natural, volen cremar la ciutat. No hi ha diners per les pensions. El rebuig a la ciència creix al mateix ritme que els nous bruixots. Les màquines ens treuen la feina. Aviat no podrem pagar el rebut de la llum. Cada any som seixanta milions més d’humans. Els bancs tenen centenars de milers de pisos buits i no tenen cap intenció de cedir-los, a canvi de la pasta que els hi vàrem regalar. Les grans corporacions internacionals dominen el món dels negocis i controlen l’economia sense pagar impostos. Volem energies verdes, però no al pati de darrera casa. Ens agrada la paraula ecologia, però les nuclears no cal tocar-les. El rei lladre viu com un rei i diuen que, pobre home, enyora el clima de Palma i les putes d’aquí. Pots insultar en espanyol a un català i no passa res, però si ho fas en català a un espanyol, acabaràs als jutjats. Els catalans seguim sent l’ase dels cops ibèrics i ens agrada. No tenim remei. Aquest darrer punt jo el tinc clar: la culpa és del cagatió! No hi ha a tot el món cap poble que faci creure a la canalla que, fotent hòsties a un tronc, aquest es posi a cagar regals! Si, ja ho sé, ja ho sé: em direu que cada poble crea les seves il·lusions infantils forassenyades. D’acord. Però ja podeu buscar arreu, que això d’inflar a cops de bastó una soca d’un arbre amb barretina, i que aquesta respongui amb obsequis i joguines, no hi ha qui ho iguali! A partir de l’acceptació infantil d’aquesta bruixeria magnífica, tot el que vingui després és broma i els catalans ja estem preparats per creure en tot! Des de la taula de diàleg, fins a que el català és una llengua suprematista. Després de setanta anys de vida ja podria dir que he vist de tot i res no m’espanta. Doncs no: encara em sorprenc cada dia amb coses que pensava que no podrien mai passar, i ja estan passant. L’estultícia humana no té aturador i el nombre de cretins segueix en augment. I molts d’ells poden ser ministres i tot. Ara n’hi ha un, que es fa dir Escrivà, que no està gens preocupat pel brutal atur juvenil i proposa que els vells treballin més. Estúpid i pallús són adjectius que es queden curts?? A cada poble, a cada país, n’hi ha un fotimer d’aquests que manen molt i bramen com els rucs! Abans de ser ministres s’haurien d’aprendre de memòria allò tan savi que diu: «No trenquis mai els silenci, si no és per millorar-lo!» Malgrat aquesta introducció negativa a l’adagi d’avui, he de dir, però, que sóc optimista. Els pessimistes no tenen esperança: no tenen futur. Qui dubte que, malgrat la complexitat social d’avui en dia, les societats estan avui millor organitzades que fa cinquanta anys. Tinc plena confiança en el paper de les xarxes socials, i l’efecte de control que tenen i tindran sobre els poders, per fer possible que no tot s’hi valgui. I també i sobretot, ens hem de treure de sobre aquesta insuportable dictadura informativa a cada minut que passa, com si, en la immediatesa, ens hi anés la vida i no servís de res escoltar el soroll de la pluja... O veure l’aigua que torna a baixar neta pels nostres rierols. O contemplar els blets i ravenisses que ara, després d’una esplèndida collita, senyoregen per les vinyes buides de raïm. Per sort, un percentatge majoritari de pagesos estan deixant de banda herbicides verinosos i tractaments químics criminals. El cultiu ecològic s’acabarà imposant. De mica en mica, però n’aprenem!


dimecres, 15 de setembre del 2021

Fum en vés de llum!

Mentrestant res no passa, en alguns pocs moments buits del dia o de la nit, m’allunyo del terrenal combat i rellegeixo coses rares de joventut. Com per exemple el sempre espès i brillant Kafka, que proposa el següent paradigma positivista: "Qui té la facultat de veure la bellesa, no envelleix." Signo aquesta genial ocurrència que el pas del temps m’ha demostrat falsa! Però, ai las!, el dia a dia no segueix aquests magnífics senders poètics... Al contrari: la vida és més aviat prosaica. Tothom parla aquests dies del terratrèmol provocat per uns centenars d’aus que viuen a la Ricarda i que només són com un decorat avícola d’aquest teatre de l’absurd en què s’ha convertit la política catalana. Després que uns quants milers de policies ens estovessin i unes desenes de jutges franquistes engarjolessin els nostres ingenus polítics passerells, tot ha esdevingut un sense sentit forassenyat. Encara ens fa mal la clarividència de Plató: «La pitjor injustícia es vesteix de justícia simulada.» Hem quedat estamordits, atordits, anestesiats, paralitzats. Cap dels nostres polítics actuals està disposat a arriscar res, més enllà de les paraules. Perquè ara coneixen de primera mà què ve al darrera: ruïna personal, presó i exili. I jo els entenc, com no podria ser d’altra manera. Ara que s’acosta el quart aniversari del somni separatista del primer d’octubre, aquesta absurda quadratura del cercle pacifista ens ombreja l’inconscient, el subconscient i el conscient. Estat de coma profund. I clar, ara és l’hora dels espavilats espanyols de sempre que un cop ens han donat la coça, venen amb la pastanaga. Mil set-cents milions de pastanagues! O sigui que cada any ens foten disset mil milions d’euros, i ara, generosos com sou, ens voleu regalar la desena part, a canvi d’unes quantes oques i ànecs. Però, vés per on, aquesta vegada s’han trobat una resposta contundent: ni sí ni no, ni tot el contrari! No per salvar les oques, que no importen ni a la Colau. Ni per tenir o deixar de tenir un aeroport més internacional, gestionat des de Madrid. No. Els hi hem dit una cosa i la contrària, perquè hem estat incapaços de consensuar una resposta unitària. Uns perquè s’estimen els ànecs, encara que se’ls cruspeixin amb prunes. Els altres perquè dubten de tot i no volen perdre vots. I els de més enllà per fotre el seu company/enemic de viatge. Però, dignitats perdudes a banda, en aquest trágala colonial, he sentit poques veus públiques reclamant la fi del brutal espoli criminal de cada any, o reclamant amb èmfasi una gestió íntegrament catalana de tota la potentíssima àrea aeroportuària de la Barcelona Sud. Però ja sabem com va la cosa a Madrid: jo mano i tu no tens dret ni a queixar-te. Mai a la vida els castellans ens deixaran votar en un referèndum d’autodeterminació, encara que tinguessin la certesa de guanyar-lo! És una qüestió de principis: és impossible voler deixar de ser espanyol! Així de senzill. Cada dia veiem la impunitat mediàtica i social en què es mou aquí el centralisme de qualque color. El poder omple moltes butxaques i, com sempre, compta amb la col·laboració dels sospitosos habituals de la tribu autòctona. Aquesta vegada li ha tocat fer el paperot a la nova ministra del ram per fer de catalana/castellana/española de bona voluntat. Des del seu despatx del govern militar, ai, ai, perdó, volia dir del govern civil com la guàrdia civil, ens alliçona i ens renya perquè els catalans no hem fet els deures, tal i com ella ens havia manat. Donar fum en vés de llum, gran aportació al bé comú, senyora! Però no t'amoïnis Espanya, perquè la història és tossudament canviant, i si segueixes sorda com ara, els catalans – malgrat els Coscubielas de sempre – assolirem plenament el lema del comunista Togliatti : "Venim de lluny i anem més lluny encara".

divendres, 20 d’agost del 2021

Vianda d'estiu vol regadiu !

L’estiu avança a passos de gegant i la sensació que, a mesura que ens anem fent grans, el temps passa més de pressa, es converteix en una realitat innegable. El virus ens ha portat una certa idea de depressió social col·lectiva, on hi tenen cabuda tota classe de xarlatans. A l’Ateneu de Vilobí volia venir aquests dies a dir la seva –la proposta, amb bon criteri, va ser rebutjada– un d’aquests espavilats antivacunes que assegura que el sida és un invent de Hollywood, la hepatitis no existeix i, naturalment, el Covid és un producte de multinacionals i governs perversos que pretenen controlar la nostra llibertat. Gran paraula aquesta: llibertat! A l’entrada d’Auschwitz i d’altres camps d’extermini nazis hi havia el lema famós: Arbeit macht frei! És a dir: el treball us farà lliures. A Madrid n’hi ha una que tot el dia demana llibertat per fer allò que li doni la gana. A França, l’extrema dreta s’ha apropiat de la paraula i els carrers de moltes ciutats van plens de negacionistes apallissats que criden liberté, oblidant la resta de la divisa francesa: égalité et fraternité! Es comença per negar l’holocaust i acabes votant al més tonto de la classe. Definitivament, caldrà abandonar allò tan bonic de l’homo sapiens perquè la ignorància és atrevida i quantes més escoles, més analfabets. Més aviat parlaríem de l’homo stultus. Diu Virgili, a l’Eneida, que és fàcil baixar a l’infern. I hem de reconèixer que una bona part de la humanitat s’entesta en arribar-hi, quan abans, millor. Mentrestant el japonesos, pobres, no se’n surten ens fer-nos arribar l’alegria de les meravelles olímpiques. Sens dubte, una de les pitjors olimpíades de la història: les circumstàncies no ajuden. Però el món no s’atura i seguim el camí sense retorn d’abans de la pandèmia. No forma part del bagatge humà aturar-se a rumiar i mirar de variar el rumb de la nau, a la recerca de vents favorables. Si el vent no bufa, ja engegarem el motor, home! Els aeroports tornen a anar plens i els avions enlairen ufanosos a milions de turistes que cerquen el proper virus als llocs més inhòspits del planeta blau. Alemanya inundada i, a casa nostra, sequera crònica persistent. Els marges dels camins, plens de fonoll: la sequera els agrada. Diuen que l’aigua és escassa i això és del tot incert. Aigua, la que vulguis, però salada! Quan es trobi la forma de dessalar-la fàcilment –tot arribarà– tindrem aigua per un tub i ens inventarem els rius inversos. Per diverses circumstàncies aquest any vaig plantar l’hort una mica massa tard. Però, tot i així, els tomàquets, albergínies i pebrots, avancen a bon ritme i cada dia fem festa major: vianda d'estiu vol regadiu. Comptat i debatut, surten caríssims d’aigua i d’hores, però també és una manera d’apropar-se a la terra, d’estimar-la, d’odiar-la, de viure amb ella. Tot i que la canícula no està sent, ni de bon tros, tan forta com d’altres anys, ja tinc ganes que la cosa afluixi i comenci a ploure una mica i faci fred. Mentrestant, i tal com diu en Resina, vivim en la dictadura de l’estupidesa: twitter, instagram, tictoc i mil històries més ens instal·len en la lletjor, l’estupidesa i el pensament dèbil com a patró de conducta universal.

dimecres, 14 de juliol del 2021

Ésser més lladre que una garsa!

Deia el genial Jaume Perich que el cinema ajuda a somiar i la televisió, a dormir. I això que ell no va viure aquesta desfeta cultural que patim, vint-i-cinc anys després de la seva desaparició. Cada dia que passa, aquesta eina de comunicació formidable que és la televisió, esdevé un sense sentit  pervers, on tothom hi diu la seva i quan més imbècil és el que hi surt, més potència agafa allò que diu. Si hom té un dia fluix i cau en la temptació d’obrir l’andròmina, en pocs segons constata que ha comès un error. La proliferació de canals de diversa temàtica ens podria fer pensar que, fent una mica de zapping, acabarem per trobar alguna cosa del nostre gust. Però no. No és el cas. Programes insulses, avorrits, banals; fins i tot ofensius o d’una violència gratuïta i forassenyada. Uns noticiaris aconduïts per autèntics busts parlants, o en el pitjor dels casos, presentats o dirigits per autèntics manipuladors professionals que no tenen cap interès, ni per la veracitat dels continguts que presenten, ni tan sols per la pròpia llengua en què ho transmeten. Bé, deixem constància de poques i honroses excepcions. Queda dit! Sí, d’acord, ara tenim les plataformes audiovisuals on, pagant, s’hi pot trobar de tot. Les grans productores creen històries entretingudes i lúdiques, però que en la major part dels casos, poc tenen a veure amb la nostra cultura propera. El cinema – o millor dit, les sales de cinema – es troben en ple període de desaparició i la oferta cultural es viu majoritàriament a casa de cadascú, en privat, sense intercanvi social. Individualisme en estat pur. Això és el que ens arriba: tots tancats a casa. Primer per la pandèmia, però es que, en cert sentit, ja anem cap aquí, encara que no hi hagi pandèmia. Dins d’aquest panorama desolador, en el qual jo també hi estic immers, vull destacar dues coses que darrerament m’han agradat i, si és el cas, us puc recomanar. Per una banda Exterminate All the Brutes – Extermineu  a tots els Salvatges – una serie documental d’HBO, ben travada i que dona una bona rebolcada a la història, tal i com sempre ens l’havien explicat. Des del colonialisme, a les migracions o el negoci de l’armamentisme. Per l’altra, una divertida sèrie de Netflix, que dona vida al famós lladre, Arseni Lupin, personatge literari creat pel fabulador Leblanc, que sempre s’escapoleix d’una policia sempre justeta d’enteniment. Al capdavant del repartiment hi trobem Omar Shy, impagable actoràs que es va donar a conèixer en una de les pel·lícules franceses més taquilleres de la història: Intouchables. Deia George Steiner. Que «Allò que no s’anomena, no existeix». Per això hi faig esment: per compartir alguna cosa que valgui la pena. També, si voleu una interessant alternativa cultural, podeu jugar la carta de l’Alcover-Moll (DCVB), una poderosa eina de consulta, al marge del DIEC, que la considera una mica heterogènia. Parir l’Alcover-Moll no va ser, en el seu moment, una tasca fàcil. Mossèn Alcover, adversari de Pompeu Fabra i de Cambó, va haver d’anar a Madrid a treure-li les peles al mateix rei AlfonsXIII. Finalment li van donar 25.000 pessetes (un dineral de l’època) i es van poder endegar les primeres publicacions en fascicles. Diu l’Alcover: Esser més lladre que una garsa.
 

diumenge, 20 de juny del 2021

Tan amics com abans!

Perdoneu-me amics meus si us heu sentit ofesos per la meva actitud insolidària envers la vostra forma de pensar. Sí, és cert el que diuen: m’he deixat vaccinar contra el maleït virus. No ho he pogut evitar: ho sento. M’han inoculat productes desconeguts i segurament tòxics i verinosos per a mi, però no pas pels que m’envolten. No voldria ara fer-vos entrar en dubtes amb les meves cabòries. No. Assumeixo la meva responsabilitat i tota la culpa. Tot i que no diré que no ho faré més, perquè seria incert. No em vull penedir d’haver fet una cosa que afavoreix els meus amics, com ara vosaltres. I més encara si no us heu volgut vaccinar: el meu gest irresponsable us protegeix. No vull, ni voldria que us passi res dolent. La meva vida m’importa poc: la vostra si que m’importa. I molt! Què seria la vida sense els amics? Vaccinats o desvaccinats. De fet, no vull ara que us penseu que sóc una bona persona que es desviu per la felicitat dels altres. No. No és això. Però he tingut l’orgull de saber que alguns del meus millors amics i amigues també s’han vaccinat pensant amb mi i els meus, i només per pura coherència i estima envers ells, doncs m’he vist moralment obligat a pagar-los amb la mateixa moneda. També, vés què hi farem, modestament he volgut aportar el meu granet de sorra i fer companyia a la ciència, aquesta amiga inseparable que em captiva amb la seva elegància i estima per la cultura del saber. Em fa mandra tornar a temps passats, que potser recordem amb nostàlgia, però que eren temps durs. En realitat tots vosaltres, amics que no creieu necessari que us vaccinin, em feu enveja. A mi també em va el rotllo contracultural del fuck the power, tot i que ara no entraré a explicar-vos la meva vida privada. Però, aquesta vegada no he tingut els pebrots, ni el valor, d'escoltar les paraules dels intocables bruixots de la tribu. A vegades no n'hi ha prou en amagar-se a la cova, tot esperant que passi la turmenta, mentre encenem ciris a Sant Pasqual perquè ens deslliuri de tot mal. Us dono les gràcies, amics, per fer-me rumiar les meves incoherències i per fer-me ostatge de les meves contradiccions. Si un dia em moro pels efectes nocius de la vaccina, em quedarà l’esperança que vosaltres, invaccinats, restareu vius per salvaguarda d’una humanitat perduda. De moment, però, la vaccinació massiva ha fet que les esgarrifoses xifres d’infectats i morts hagi baixat en picat. Ai, no. Que això, amics desvaccinats, també penseu que és una conya, un invent dels perversos massmedia, que només volen intoxicar la nostra ànima sempre confosa. Ja ho veieu: intoxicats pel verí de la vaccina o intoxicats per la propaganda del poder. Per això, amics meus, seguiu cultivant el jardí de la vida contemplativa i espereu que pari de tronar. Deixeu que el ramat de dòcils anyells, com jo, us tregui les castanyes del foc i, sobretot, penseu allò que deia J. D. Salinger en un dels seus contes: «Qui necessita flors quan ja s’ha mort?»


dimecres, 19 de maig del 2021

Pel maig, faves a raig.

No sé qui deia que l’estupidesa humana ens dóna una idea bastant mesurable de l’infinit. Sí, sí, l’infinit, aquesta entelèquia inversemblant, que els matemàtics emprem amb alegria i convicció. Aquesta idea de l’estupidesa infinita m’ha vingut al cap a compte de la desfilada diària de joves polítics que diuen que són negociadors d’un acord de govern. Aviam, tota aquesta colla de passerells no en tenen cap de poder per negociar re. Re de re. Tots són simples camàlics, cares visibles d’aquesta auca catalana de tan pobre contingut. No són les dretes ni les esquerres, ni faves en vinagre: és la menjadora per a centenars de càrrecs. D’altra banda, no sé per què ningú no esmenta mai cap del dos principals actors que mouen els fils d’aquest teatre de l’absurd. Tenen nom: Puigdemont i Junqueras; Junqueras i Puigdemont. Tant s’hi val. Tot i que van governar plegats, és clar que no tenen cap mena d’empatia personal. Zero. Ni una. És més, potser seria millor dir que s’odien, encara que sigui un odium theologicum, per allò que tots dos són creients. Si trobeu que odi és una paraula lletja i poc cristiana, busquem-ne d’altres: repulsió, aversió, enemistat, antipatia, animadversió. I aquest és el veritable nucli central del drama català d’ara mateix. Tinc clares dues coses. Primera. Governar és molt difícil. Segona. La repressió, que no s’atura, ens converteix en hostatges del repressor. És a dir presoners, exiliats, o simplement acollonits. I aquesta circumstància afecta la llibertat de moviment i, naturalment, la llibertat de raonament. La por no és bona consellera de les idees! Però, tot i així, si en aquests moments de turbulències, els dos polítics principals fessin el favor de trucar-se per fotre un cop de puny sobre la taula, tindríem govern en mitja hora! No sé si en aquests propers dies — això ho escric avui dissabte, 15 — es possible algun tipus d’acord o no: res no és descartable. La política ja ho té això, tot i que, per a mi, el mal ja està fet. Amb el 52% dels vots, hauríem d’haver configurat un govern de forces independents en les vint-i-quatre hores següents de les eleccions! És sabut que la veritat existeix: només s’inventa la mentida. Ara, una revista holandesa titlla els espanyols de dropos i malgastadors i s’ha encetat tota una campanya de suport al seu govern, que es nega a finançar gratis els estralls del Covid en els països del sud. No en va, les despeses multimilionàries en trens sense passatgers –per exemple– acaben per fer aflorar una corrupció i malbaratament endèmics. I no són tòpics. Pregunta: ho faríem millor en una Catalunya independent? Vist l’espectacle penós d’aquests dies, tinc la sensació que, amb poc esforç, seriem capaços de superar amb escreix la potineria espanyola. Abans de convertir-se en un creador de primer ordre, un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte, Willem de Kooning, que les va passar de tots colors en la seva joventut a NYC, deia: «El problema de ser pobre és que t’ocupa tot el temps». Dons això ens passa, que quan més pobres som com a país colonitzat, més ens barallem els colons per aplegar les engrunes. Tenim una difícil sortida d’aquest laberint i no la trobarem resseguint aquest fil d’Ariadna: el món no s’atura i els vells dirigents hauran de plegar. Necessitem (volem) noves idees trencadores i nous líders ben formats i sense complexos. A veure quan i d’on sortiran. Que no tardin, sisplau.

dimarts, 20 d’abril del 2021

Entre lladres no es perd res!

Un dia d’aquests, llegint bajanades i pelant el temps, vaig trobar una petita i preciosa història animal del segle passat. Expliquen les cròniques que l’any 36 van caçar al Mississipí un petit cocodril i algun nazi americà –n’hi havia un tou–  va tenir la brillant idea de regalar-lo a Hitler: la segona gran guerra encara era lluny! El cas és que, set anys després, arran d’un dels brutals bombardejos aliats sobre Berlín, la bèstia, que vivia al zoo i es deia Saturn, va desaparèixer i tothom el donava per mort. Tres anys més tard, però, uns soldats el van trobar miraculosament viu entre les runes, el van rescatar per lliurar-lo a l’Stalin, que va estar la mar de content. Pobre bèstia: sortir del foc per caure a les brases! Ara, als 85 anys, s’ha mort al zoo de Moscou. Els diversos cuidadors que va anar tenint durant dècades l’apreciaven pel seu caràcter dòcil, sensible i de ben portar. Descansi en pau aquest rèptil, testimoni directe de la brutalitat humana. Segur, però, que Hitler o Stalin, dos dels grans carnissers de la història se’l devien estimar molt. Ja ho tenen això els animals: es deixen estimar! Fa uns mesos, el fill del rei lladre es va interessar per la crisi del toro de lidia i pels professionals del patiment animal. El cas és que sa majestat borbònica, va moure uns quants fils i de seguida la presidenta de Madrid va concedir ajudes milionàries per aquest sector cultural amb tanta tradició criminal. Aquesta chulapa que governa la capital del reino com una ranxera de Bonanza, sembla una comedianta treta d’una sarsuela amb música de xotis. Calculadora, pretensiosa, sense fre; se’n fot de l’Espanya que no és la seva: Madrid. Se la veu tranquil·la, segura de sí mateixa i a ben segur que ningú no tindrà nassos d’aplicar-li cap 155, per grossa que la faci. L’Estat de les Autonomies trontolla i no precisament per l’embat sense retorn dels catalans, sinó per la chulería d’aquesta noia, que abans de ser presidenta, es dedicava a fer tweets per encàrrec. Crec que pels que volem fugir d’aquesta Espanya sense solució, ja ens va bé el personatge. Ja ho diuen: no hi ha res més perillós que un ximple amb voluntat! Mentrestant, surt per la tele una senyora seixantina que es queixa perquè un policia li ha dit que no podia anar pel carrer sense mascareta. Estava la dona feta una fera i per molt que el periodista volia fer-la entrar en raó, no se’n va sortir. Deia que això de l’epidèmia era una patraña del govern comunista que només vol que la gent es quedi a casa i sense protestar. Que ella no havia vist cap mort pel carrer, ni cap autòpsia, ni cap virus: res de res. Naturalment, el seu vot val igual que el meu o que el teu. Ja ho deia en Punset: l’ànima està en el cervell i ha gent que el té molt atrotinat!

dimarts, 16 de març del 2021

L'escala fosca del desig no té barana...

Ja han començat a sortir els primers espàrrecs silvestres: de marge, en diuen. A partir d’ara, la natura desperta i amb ella, jo mateix. La truita d’espàrrecs recent collits és un dels plats més extraordinaris que conec, tot i que, menjar espàrrecs fa que de seguida els pixats facin fortor. Ara he llegit que no tothom és capaç de percebre aquest aroma. Es veu que depèn d’uns gens que són (o no) capaços de detectar l’olor de l’àcid asparagúsic, que és molt capriciós, i no admet tots els nassos. En aquests dies en que l’hivern conclou, una mica de solitud és necessària, més que res per retre comptes amb un mateix, encara que sigui a petites dosis i fent-se les trampes que calgui. Deia en Jean-Paul Sartre que si et sents sol quan estàs sol, és que estàs mal acompanyat. No entenc aquelles parelles –en conec– que es passen el dia junts. Es lleven junts, es dutxen junts. Esmorzen junts. Agafats de la maneta, baixen pel Passeig de Gràcia i van a comprar llibres a la Casa del Llibre, per llegir-los plegats. Veuen els mateixos programes per la tele. I després, clar, abans d’anar a dormir, es renten les dents ensems i, si es descuiden, s’intercanvien els pijames i els somnis. La vida duplicada per l’individu mínim. Jo, si no visc més, és perquè no tinc més temps. I, com Sòcrates, també penso que el pas del temps arruga la pell, però la manca d'entusiasme rebrega l'ànima. No és el meu cas: sempre tinc projectes en marxa que fan que acabi tots els dies estropellat, debolit. No paro. I quan dic no parar, no és una frase feta de continguts volàtils, no. És literal. La culpa principal la té el meu síndrome de hiperventilació que m’obliga a tenir sempre coses entre mans. I algun despistat pot preguntar-me: i com és que un jubilat com vostè no para en tot el dia? La resposta la tenen tots aquells que, com jo, tenen la sort i la pega de viure en un gran casalot en forma de masia catalana molt antiga. Es tracta d’un monstre bulímic que cada dia, per no dir cada hora, demana la nostra atenció. Sempre hi ha una peça que grinyola, sempre hi ha alguna cosa per arranjar o, senzillament, un mateix qui s’enreda tot sol i, com és el meu cas, es posa a instal·lar pel seu compte un conjunt de plaques solars, tot i no sabent ni per on començar. Ara, després de mesos de feina, ja funcionen i és un goig pensar que, de mica en mica, revertirem el drama del canvi climàtic que la nostra generació ha fet créixer en desmesura. I quan arriba l’hora nona, arrossego l’ossamenta i m'instal·lo davant una pantalla per lliurar la meva ànima en mans dels somnis dels millors creadors. Ara mateix he caigut a la trampa que Paolo Sorrentino presenta a les seves fantàstiques sèries dedicades als Papes. El fosc i fascinant món del Vaticà, vist amb els ulls impagables de l’italià i l’elegància d’actors insuperables: Jude Law, John Malkovich, Cecil de France, Cámara, etc. Tota una simfonia cinematogràfica amenitzada amb els sensuals balls eròtics de les monges novícies, que es contornegen obscenes amb el ritme de la frenètica música dance de Charlie Barker. Mare meva, quina desmesura tan divertida! Potser la Maria Mercè Marçal ja ho havia somiat tot això quan ens deia que l’escala fosca del desig no té barana.

dilluns, 15 de febrer del 2021

Qui canta els mals espanta!

Difús, malhumorat, aspre, malganós: avui m’he llevat així per culpa d’una nit carregada de somnis absurds, cabòries obscures. Massa temps –aviat un any– de semi reclusió obligada. La manca de relacions personals comença a passar-me factura, tot i el privilegi de viure enmig de vinyes i boscos. Busco alguna manera de començar millor el dia. Segur que el sol ja vol treure el nas pel cantó del Garraf. Obro els finestrals i el panorama visual que se’m presenta reviscola el meu ànim decaigut. La meravella d’aquests dies únics de febrer té nom: la flor blanca de l'ametller s’apodera de la llum del dia que comença. Els que vivim a pagès coneixem bé aquest espectacle floral. És una pauta; és com un punt de llibre del cicle anual que cada segona setmana de febrer ens indica que s'acosten temps més ufanosos. Avui, els marges de les vinyes venen vestits de puresa blanca. Des de la meva posició observo desenes d’ametllers emblanquinats que, abandonats a la seva sort, van fent la seva particular viu-viu. En Josep Pla, mag de la paraula de la terra, deia que l’ombra que projecta la flor en el sol hivernal és tenuíssima, vaporosa: l’ombra d’una ombra. La vinya adormida encara i les branques florides, contrast cromàtic, preludi de la festa primaveral que s’acosta a marxes forçades. Poeta sobre poeta: Enric Cassasses, tot homenatjant Maragall i el seu Ametller florit, escriu: 

            Ametller, fas branca a branca 

                                 manifestos de bondat,

                                                     com aquella rosa franca 

                                                                         ets un crit de llibertat,

                                                                                         déu te guard, bandera blanca. ​ 

Baixo del núvol i toco de peus a terra. Poso la ràdio i, ja de bon matí m'etziben unes dades manipulades –enquestes en diuen– sobre l'orientació del vot. Totes les mostres de població que prenen són escasses, tramposes i, segons qui faci el suposat estudi, es decanta, descaradament, cap un cantó a cap a l'altre, tot intentant forçar la balança dels indecisos. Jo, directament, les prohibiria. Quina empapatxada! Tanco la ràdio: poso música. Sona la banda sonora de la bonica pel·lícula Singing in the rain, on es canta i balla la famosa cançó de Herb Brown que diu: Sóc feliç mentre plou, tot el món sembla nou. Podríem cantar-la plegats, i veure si funciona allò de qui canta, els mals espanta! Maleïda pandèmia: vides trencades, somnis perduts! Haurem de canviar la nostra forma de vida. Mentrestant, al Parlament d'Estrasburg, el president Puigdemont treu els colors d'Europa amb el calabre polític del Sr. Borrel, de cos present. Alipori. I és que qui busca justícia amb massa obstinació, en realitat vol venjança. Víctor Hugo escriu: «Le chien a son sourire dans sa queue». I jo que hi afegeixo «Et les mots dans les yeux». Cada dia que passa en Ross i jo ens coneixem millor. Em sé de memòria les seves reaccions canines, les seves alegries contagioses. Potser jo no sabria viure la senzilla i pautada vida que ell porta, a redós de l’ombra de l’amo. Però si un dia m'entesto a conèixer l'aroma de la felicitat, miraré de convèncer-lo perquè em faci arribar per via telepàticament canina, quelcom de la seva dolça bonhomia. Perquè us he de dir que, tot i que amic únic, el meu humanal llinatge no em dona dret a saber-ho tot de la seva lleialtat.