La mare dels ous!

Avui en dia, tothom vol ser català. Tots aquells que no sabríem ser altra cosa que catalans, trobem estranya aquesta vella polèmica. Ser català és una cosa tant important que n’hi ha molts que, amb fervor patriota, repeteixen a tothom que vulgui escoltar-los allò tant fals de «Yo soy catalán». Jo, si em permeteu, ho trobo una bajanada categòrica. Ser o no ser: català! Enlloc més del món passa cosa semblant. Per què diuen ser catalans, si mai no han mostrat cap mínima curiositat per la nostra història, les nostres costums, la nostra llengua i ni tan sol intueixen a encertat amb el significat del mot tarannà, que tanta falta els hi faria? Però, alerta, no parlo dels nascuts aquí o fora, sinó de tot un important col·lectiu que no vol ser català. No passa res. Si mirem el nostre entorn, veurem que hi ha gent nascuda aquí, que se’ls en fot del tot allò que faci pudor de català i a l’inrevés, gent nascuda a les antípodes que estimen aquesta terra com pocs. No sé perquè no s’accepta d’una vegada aquesta premissa elemental: catalana és tota aquella persona que vol ser-ho. I ja està! No cal repetir sempre el mateix mantra impostor: «Tothom que viu i treballa aquí, és català» No senyor: no hi estic gens d’acord! És allò tan absurd de primar la quantitat per damunt la qualitat. Si, per circumstàncies diverses, hagués d’anar a viure a Suïssa o a Còrsega, és evident que no passaria automàticament a ser suís o cors, a menys que volgués fer meva la seva cultura, estimar la seva llengua i voler ser un d’ells. Però si hom no vol entrar en aquest joc cultural, no hi ha res a dir. A efectes pràctics incloem tothom al cens electoral, o sumem el còmput del padró municipal, però res més. Hi ha malaguenys que porten seixanta anys vivint aquí i no per això han deixat mai de ser andalusos. Ep, i a mucha honra. No estic posant a cap poble per damunt d’un altre, però tampoc per sota. Per això no entenc aquesta mania, estesa últimament per polítics i periodistes inclusius i agressius, de voler fer català a tothom, encara que no se’n tingui ganes. Potser és que ser-ho dóna una sèrie d’avantatges, per a mi desconegudes, encara que si som francs veurem que més aviat és el contrari. Es tracta de fer català a tothom perquè així, ser català, ja no sigui una qualitat diferencial: tots espanyols i punt. Només cal sentir alguns diputats del nostre Parlament parlant sempre que poden –tot fent escarni del català–, en l’idioma dels que ells consideren el seu únic país! Ser d’una cultura que es troba en ple procés d’assimilació i anorreament pel supremacisme (inconfessable) d’una altra cultura expansiva i numèricament més abundosa, no és fàcil. Tot el dia t’has de fer valdre i donar raons que les altres llengües i cultures donen per descomptades. Quan corres món i has d’ensenyar el passaport espanyol, costa déu i sa mare (la mare del ous!) explicar que sí, que el teu passaport és espanyol, però, tal com diria Pau Casals, provisionalment! És un exercici esgotador, però, pedagògicament, imprescindible.

Maig 2018. 89. Sempre queden putes per confessar!

L’any 1967, dies abans d’acabar el Preu, l’hermano Fidel –de fet no recordo el seu veritable nom–, prior de La Salle. va venir a l’internat de Tarragona a donar-nos una conferència sobre la vida universitària i els perills que uns éssers púbers com nosaltres hauríem de patir el curs vinent a la gran ciutat: Barcelona. A Catalunya, en aquells anys foscos només es podia estudiar a la Universitat Central de Barcelona, ja que cal recordar que la Universitat Autònoma va ser creada justament l’any següent, o sigui el 68. El cas és que l’home disposava d’arguments de primera mà i ens va fer una xerrada carregada de molt bona informació. Després d’anys d’estudi, revalides i molta dedicació –aleshores s’estudiava de veritat: perdó– l’home del pitet va i ens parla de tot, menys de facultats, de temaris, de sortides laborals, etc.... Res de tot això! La primera frase que, només en començar, ens va etzibar va ser: «Alerta: A Barcelona hi trobareu déu mil putes!». No us podeu ni imaginar les cares de sorpresa de tots els companys de curs i els ulls com a taronges que s’ens van posar en sentir aquelles paraules que encara ressonen a les orelles: «Déu mil putes». No semblava possible que, ni a tot el món sencer, n’hi poguessin haver-hi tantes de meuques! Vivíem en una pura repressió d’un estricte règim d’internat de càstigs i missa diària. Sabíem de memòria els noms de totes les illes del Pacífic, però estàvem a zero de tota experiència vital. Sí, d’acord, de tant en tant, algun company portava de França i d’estranquis alguna revista picant plena de fotos de senyores amb poca roba que, furtivament, ens anàvem passant de mà en mà! I prou! I si algun company avantatjat ja havia viscut una mica més, doncs ens el miràvem amb enveja i tots volíem ser amics seus per intentar que ens expliqués, amb pèls i senyals, les seves experiències amb les mosses. Estàvem molt i molt verds... El cas és que la magnífica informació que el prefecte ens va donar aquell dia, ens va omplir el cor d’esperança: per fi podrem mullar la pastanaga a Barcelona, encara que sigui pagant! També ens va explicar l’home que calia evitar segons quins barris plens de gentussa i espècimens de mal viure que treballaven en afers obscurs, inconfessables. De fet, encabat de l’estiu i en començar el primer curs a les facultats, alguns van estar buscar per Barcelona les famoses deu mil, però sense gaire èxit i molt avorriment: no s’ho valia! Al carrer Robadors només s’hi veien senyores sospitoses que tenien l’edat de les nostres iaies! Era molt més interessant sovintejar les facultats de lletres, farcides de noies interessants, plenes de vida i també perdudes com nosaltres! Aquell prefecte viciós, avui dia hauria estat detingut immediatament per la guàrdia i empresonat pel Llarena de torn, acusat d’adoctrinar infants, perversió de menors, inducció a la prostitució, incitació a l’odi de les classes baixes i què sé jo quants càrrecs criminals més. I és que, tal com deia en Dylan: ...els temps estan canviant! A pitjor, naturalment! Mentrestant tot això passava, a la primavera del 68 els carrers de París s’omplien d’estudiants i treballadors que van fer trontollar les mateixes arrels del capitalisme. A Barcelona també hi havia un actiu moviment estudiantil, propiciat, sobretot, per comunistes i anarquistes, agrupats en assemblees i partits clandestins. Però el franquisme era dur de pelar: han passat cinquanta anys i encara és ben viu! La democràcia té mil cares i no totes van netes: sempre queden putes per confessar!

Abril 2018. 88. Muts i a la gàbia

Tarda de malenconia, de records, de plujosa primavera nouvinguda. Carregat de bones raons, barrino i remugo sobre aquest món desordenat i mutant: a voltes sembla que s’hagi posat a girar enrere i ens faci reviure tot allò que ja semblava enterrat en el passat. Retorna la salvatjada del feixisme a pèl, de la raó de la força versus la força de la raó. L’escut de Xile porta escrita la frase original: «Per la raó o la força». Bé, aquests contemplen almenys la possibilitat d’enraonar, encara que després te la fotin! Però aquí no; només se’ns diu amb més brutalitat: «Per la força». Tant si us agrada com si no, ens obeireu, us humiliarem i punt. Si tens la força, per què vols la raó? No: no cal. I si, per postres, som una majoria absolutament aclaparadora enfront tots vosaltres, mal comptats, doncs, muts i a la gàbia. El darrer informe del World Econòmic Forum situa la independència judicial espanyola per sota de països com l’Aràbia Saudí, per exemple. A la desequilibrada inequació catalana només li calia la força dels jutges, tutelats pels poderosos i pel rei: «A por ellos». Val la pena llegir l’argumentari d’aquest jutge, amant del relat de ficció i amic de la Soraya. Llarena, diuen que es diu. Algú li hauria de dir a aquest jutge injust que un plat és un plat i una novel·la és una novel·la: no cal ser tan escrupolós amb el despropòsit. La justícia diuen que és cega, però el jutges, no! Anul·lar i menysprear tot allò que no agrada ens porta al precipici de la llei de la selva. La llei del primo de zumosol. Però bé, no cal que us queixeu tant, ens diuen des de Madrid: deixeu-vos aconduir per aquells que la toquen i veureu com l’odi s’esvaeix i la pau arriba als vostres cors. Carpe díem. Gaudiu d’allò que importa de veritat: viviu la vida! Lleveu-vos aviat i doneu una bona caminada sota aquest sol lluminós d’abril. I meravelleu-vos del cant del rossinyol quan refila cap al tard: el rossinyol, gàbia no vol! I del dia a dia, que ara s’allarga de veres, un cop traspassat l’equinocci i fet el canvi d’hora. Les poncelles, que ja despunten amb la seva harmonia, ens diuen que aquest podria ser un món equilibrat i just: només és un miratge natural! Deixeu ja de pensar amb una impossible república que se us va escapar de les mans per manca d’unitat, contundència i determinació. I no us preocupeu més pels vostres líders o representants legals, presos o exiliats, que aviat la justícia cega repartirà flagells insuportables. Justícia cega i jutges amb bona vista! O potser us havíeu pensat que quatre eixelebrats sense nord, adoctrinats per gent sense principis, podíeu jugar impunement amb els sentiments –i els calés– de desenes de milions d’espanyols –d’aquí i d’allà– que ho són per designi diví? Mentrestant, en aquesta castigada terra, ens arriba el soroll escruixidor dels silencis d’aquells titafredes que es declaren internacionalistes i diuen trobar-se ubicats al marge d’aquest malson, al di là del bene e del male, que diria Nietzsche. No va amb ells aquesta contesa: en tenen prou amb els festius sopars entre amics, parlant, entre copa i copa, d’aquell assaig sobre la llibertat que acabeu de llegir o d’aquella pel·lícula tan ben travada que parla dels problemes dels immigrants i del genocidi dels pobles oprimits a l’altra punta del món! La inacció és una posició política prou devastadora i molt ben cultivada pels corruptes que ens governen i per aquells que aviat ho faran. Però ens hem d’armar de paciència i saviesa, tal com ens aconsellen els clàssics: Veritas temporis filia. La veritat és filla del temps!

Març 2012. 87. Molt soroll per no re

Massa soroll. A tots els nivells. Massa soroll. A vegades em pregunto quins van ser els sorolls de la nostra infància. Bé, sens dubte, la major part de sorolls eren naturals. El cant del gall matiner. O els crits del porc veient que l'anaven a escorxar. O els renecs dels pagesos sempre maleint una cosa o altra. O el bramul del tro de tardor. La revolució industrial va venir acompanyada de sorolls que ja mai més no ens hem tret de sobre. Soroll i més soroll. Tractors, màquines de segar, de batre, de premsar, de transportar. El pas definitiu que va esbocinar del tot allò que antany havia estat la quietud i l’assossec va ser l’arribada de la tele a casa. Era com acollir un parent desconegut que no parava mai de xerrar i dir la seva. Ara, els mòbils i les seves aplicacions, elements absolutament inútils que ens estan convertint en autèntics inútils sense iniciativa. Només per posar un exemple: abans, per anar a un indret desconegut del país havies de conèixer una mica el territori, estudiar el mapa de carreteres, calcular el temps d’anada, etc. Ara, no cal. Engegues el mòbil i ja està: benvinguts al món dels analfabets territorials. L’altre dia vaig veure un 30 minuts que ja parlava de criatures amb autèntics comportaments addictius a les pantalles. Imagino la vida dins de cent anys amb individus absolutament lligats per les decisions que prendrà un robot: cap iniciativa privada podrà prendre’s sense el vistiplau d’una màquina intel·ligent. I no exagero: mireu com estàvem fa només vint anys i com estem ara. Ens fan creure que tot està controlat, quan és evident que cada vegada tot és més confús. Parlem de democràcia, només perquè tenim llibertat de votar de tant en tant. I podem fer-ho a qui vulguem! I tant! Pobra democràcia en mans d’una majoria de votants aconduïts com a corders: cada vegada trobarem més Trumps i més M. Rajoys guanyant falses eleccions lliures. Els poders econòmics, aquells que manen de veritat, han trobat el xollo més gran des de la creació de l’univers: el control a distància de les masses. Només cal un comandament a distància o un mòbil! Onsevulla que anem trobem la consciència moral del món desesmada: aquí també. Notícies falses i manipulacions barroeres com l’1 d’octubre. Enganys massius com els misteriosos AVE’s sense passatgers o la pornogràfica i milionària compra de submarins i avions de combat per lluitar contra no sabem qui. L’amoralitat i el lladronici instal·lats al poder, amb el suport de banquers, jutges, policies i militars. Soroll. Molt soroll. Molt soroll per no re, que diria en Shakespeare. Un bla, bla, bla encaminat a forrar-se a mans plenes i prou. Volen fer-nos creure que vivim en un món farcit de llibertats, quan en realitat només tenim llibertat per gastar! I llibertat per obrir la tele i no pensar: això deixem-ho en mans dels experts! I ho estan fent molt bé: qui ho dubte! I si no que algú m’expliqui com milions de pensionistes voten alegrement –i ho tornaran a fer– aquells que, davant dels seus nassos, els hi roben la cartera de les pensions! Farà falta una altra revolució –aquest cop serà la més brutal de totes– per tornar a començar. Només una condició hi posaria: que aquesta vegada el poder caigui en mans de gent honesta i amant de la utopia! I que el meu destí estigui a les meves mans i no a les seves! Sí, ja sé, ja sé: sóc un ingenu idealista que s’ha equivocat de segle i de planeta! Què hi farem!

Febrer 2018. 86. Qui calla, ho diu tot!

En aquests temps que corren és un autèntic perill per la salut veure la televisió o escoltar qualque emissora de ràdio. Sobretot alhora de les noticies. Hom corre el perill d’agafar un cobriment de cor escoltant allò que alguns sonats i gent de mal viure diuen o plantegen en aquests dies terribles per Catalunya. Un castellà mafiós amb molts títols universitaris, nul·la educació i escàs futur (espero), extorsionant un adversari polític amb l’amenaça dels seus fills. Un altre, sobrat de brillantina, que viu a la tele i té un nom semblant a l’hidra, monstre aquàtic sense cervell, serp policèfala d’alè verinós. Un còmic que només fa gràcia a tots aquells que li omplen les butxaques perquè digui les seves poca-soltades i sigui el taverner d’una Taberna plena de xusma busca-raons. Un jutge que ha esperat cinquanta anys per gaudir del seu minut d’or i tenir l’oportunitat per fer literatura barata, però que, a Madrid, ven els seus fantasiosos relats com a xurros. En fi, mil noms més us en diria i mil més me’n deixaria... Un autèntica pandèmia de foscos personatges que fan concursos obscens per a veure qui la diu més grossa. Pobre España! Tot i així, us he de dir que tota aquesta colla no em fan mal. Vull dir que no em fan més mal que allò que ja esperava d’ells i elles. A totes les èpoques històriques trobaríem fàcilment els seus equivalents, els seus sòsies. Uns manen, d’altres pregonen, uns tercers executen. Els seus noms i els llocs que ocupen no són importants. Són peons que, a canvi de diners i posició, fan la feina que se’ls hi ha encomanat com a fidels servidors del bé suprem: la unitat sagrada de la pàtria. De la seva. Tot el demés esdevé secundari, intranscendent. La justícia no té principis ni lleis quan es tracta de Catalunya. Si s’ha de mentir, empresonar, atonyinar, falsificar, amenaçar, multar i vexar, cap problema. És la sagrada pàtria, estúpid! Com és que no ho enteneu? Com heu gosat pensar una cosa diferent! Bé, quan ho pensàveu un per un no feia falta ni escopir-vos a la cara per portar un llaç groc. Ara bé, quan ho heu pensat més de dos milions de catalans alhora, doncs hem hagut de posar ordre: no podíem suportar-ho! Heu d’acceptar la realitat: nosaltres som molts més, tenim molta més força i ens avala el món mundial. Tampoc no entenem per què us queixeu tant: aquesta vegada ni tan sols us hem hagut de bombardejar, que de ganes no en faltaven! Va, vinga, baixeu del burro, sacrifiqueu unes quantes dotzenes de catalans i tornarem a ser amics. Tal com us deia, aquest vell i ranci discurs dels hereus de la dreta/esquerra nacional espanyola, no em ve de nou. És més, era d’esperar. El que se’m fa realment insuportable, inacceptable, són els silencis. Qui calla, ho diu tot! El silenci dels amics constitucionalistes, internacionalistes, que no sé gaire bé com es menja això. Els silencis dels amics que, sota una capa de compassió pels presos, ja els hi està bé tot plegat. Els silencis dels amics progres, que van quedar-se ancorats als anys 70 i que diuen que això de crear noves fronteres no fa amb ells! Els silencis dels coneguts i saludats que et diuen, sorneguers: què, encara no et treus el llaç groc de la solapa? A tots aquests només se m'acut dir-los: fotre, rècua de còmplices i sequaços! No, no ho tenim fàcil: això segur! Però Espanya té amb Catalunya un problema enorme, potser irresoluble, que només s’acabarà quan cessi l’inexplicable tracte de proscrits que patim els amants de la República Catalana, només pel sol fet de voler ser, única i exclusivament, catalans!

Gener 2018. 85. Els justos van al cel!

Josep Pla deia fa cent anys que la cosa que molesta més el català és el paràsit, tant li fa que sigui social com polític. La temptació peninsular més parasitària s’ha dit i es diu Catalunya i d’aquí ve que sempre hàgim tingut entre nosaltres una gernació de sangoneres que, sense moure’s del llit, recullen i malgasten a mans plenes una part substancial de les pessetes que els indígenes guanyem, treballant organitzats i sense descans. Aquestes reflexions de Pla (Barcelona, una discussió entranyable. Ed.62), no han perdut ni un àpex d’actualitat. En cent anys no ha canviat la definició: paràsit (o vividor) és un organisme que estableix una relació tròfica amb un altre organisme d’una altra espècie (l’hoste) i del qual s’alimenta, produint-li perjudicis tot i que rarament li ocasiona la mort. Moltes de les relacions de parasitisme que es troben a la vida salvatge esdevenen naturals. En canvi, si parlem del cos social d’una nació, aleshores els paràsits infecten la llibertat i donen vida a relacions injustes, violentes, abusives, tiranes. Només cal veure l’ultratjant tracte fiscal a que estem sotmesos de fa segles! Moltes lleis importants són elaborades pensant en els interessos dels propis paràsits i d’això se’n diu Constitució. Les lleis, però, no són divines i, en democràcia, les fan i desfan els legisladors i aquests els escollim entre tots. Però, el Parlament de Catalunya és realment un ens autònom i pot aprovar lleis i fer-les complir? Doncs no, si aquestes no compten amb el vist-i-plau dels tutors i mentors polítics i militars d’un altre país amb una cultura i un tarannà molt diferent del nostre: gente que hace cosas. Se’ns reserva, això sí, un insubstancial paper autonòmic, ornamental, folklòric: gràcies. I com ho farem, doncs, per trencar aquest centenari cercle viciós? Complicat. I perillós. Ara hem vist les porres i el malhumor de policies piolins mal alimentats, però hem de recordar que, arran dels fets d’octubre del 34, quan Companys proclama l’Estat Català dins la República Española, van haver-hi escamots als carrers i molts militars espanyols disparant sense contemplacions. Resultat 74 morts (inclosos 20 militars) i 254 ferits de bala, dels qual se’n desconeix quants també van acabar morint de les ferides rebudes... Milers d’empresonats polítics, milers d’exiliats. Els temps han canviat, però la pregunta incòmoda és necessària i obligada: quants morts hi hagués hagut si Puigdemont i el Govern decideixen respectar la República refrendada l’1 O amb molta dignitat pels catalans, i s’ordena als mossos d’esquadra que prenguin posicions amb el suport de la gent al carrer? Pregunta incòmoda i sense resposta, encara que fàcil d’intuir: l’1 d’octubre s’hagués quedat en pura anècdota davant la resposta ferotge i violenta del govern central. No s’hi val amagar-se rere bonismes i eufemismes semàntics que enlloc no porten. Ja hem vist que la via de les virtuts que proposava Plató pel ciutadà republicà, prudència, justícia, fortalesa i serenitat, han estat defensades tossuda i inútilment per Puigdemont i Junqueres: els justos van al cel! Doncs aquí estem: enfront d’un Estat autista, amb governants parasitaris de la seva pròpia supèrbia històrica i que empresona hostatges sense parpellejar. És creïble que hàgim perdut bous i esquelles sense rebre ni un sol tret? Hem de seguir treballant en silenci com si res no hagués passat i deixant que els paràsits propis i aliens facin la viu-viu, enmig d’un malaltís menyspreu difícil d’entomar? Necessitem urgentment una nova fornada de polítics amb més determinació i propostes trencadores. Els castellans no acceptaran mai les urnes com a un possible camí legal perquè Catalunya decideixi!

Desembre 2017. 84. Dies i olles curen les coses!

A la Revolució Francesa, enmig del soroll escruixidor de la guillotina, els científics més afamats de l’època, Lagrange, Laplace, Lavoisier i companyia van aportar una bona dosi de raciocini radical. S’aplicaren canvis extrems a tots els àmbits socials i polítics, seguint un patró de trencament absolut. Una nova nomenclatura donava significat al present i feia tabula rasa del passat: anys, mesos i dies tindran nova designació. El calendari revolucionari tenia el seu primer dia de l’any l’1 de vendemiari, dia del raïm, que coincidia amb l’equinocci de tardor, el 22 de setembre. L’any se subdividia en dotze mesos de 30 dies cadascun i quatre estacions. Tardor: mesos de verema, boira i  gebre. Hivern: mesos de neu, pluja i vent. Primavera: mesos de llavor, flor i prat. Estiu: mesos de collita, calor i fruita. Es van suprimir les setmanes i cada mes s’estructurava en tres dècades, és a dir, en grups de deu dies. El sistema mètric decimal al poder: els dies passaven també a tenir 10 hores i cada hora 100 minuts de 100 segons cadascun, encara que aquesta original partició del dia no va arribar a implementar-se mai. Cada dia de l’any s’associava a una planta, un animal o una eina del camp: dia del corró, dia de l’ase, dia de la figa. Fora els sants del calendari i visca la poètica rural i bucòlica! Però el poble jacobí va fer fracassar aquesta idea de la dècade perquè això significava tenir només un dia de festa per cada nou dies de treball, en comptes d’un de cada sis, com era preceptiu abans de la Revolució. Després de l’últim dia de l’any s’afegien cinc o sis dies de festa per arrodonir fins als 365/366 dies. Eren dies de festa grossa i seguint aquest caràcter racionalitzador de la Revolució Francesa, també tenien un nom reeixit: festes de la Virtut, del Geni, del Treball, de l’Opinió, de les Recompenses. Tretze anys després del foc nou, un Napoleó triomfant de guerres diverses s’autoproclama emperador i trenca el somni de la Revolució. Amb el retorn dels vells costums, també tornen els de sempre: el calendari gregorià, la noblesa i els capellans. Però, amb la desfeta de Waterloo, Napoleó cau definitivament en desgràcia i es torna al punt de partida: un nou rei Borbó! Els Borbons són com una pedra a la sabata. I és una sabata difícil de treure: hi ha generacions senceres que, sense protestar, s’acostumen al dolor insuportable d’aquesta pedra absurda. De veritat que ens ho hem de fer mirar! Els francesos es van desempallegar definitivament d’aquesta xacra a mitjan segle XIX, mentre que per aquestes latituds encara estem encallats fent reverències a una institució gens democràtica que es transmet per via espermàtica. Quina enveja els poetes i científics implicats en la Revolució Francesa! En aquests moments vitals per Catalunya, on són els nostres poetes? Per què els hem despullat de tota influència social? Per què menyspreem els pensadors d’idees revolucionàries i somiadors d’horitzons desconeguts? Ara, però, s’acosta la fira del gall i ja ho diu la saviesa popular: dies i olles cures les coses!

Novembre 2017. 83. Quién bien te quiere te hará llorar!

Els darrers esdeveniments (i que no els seran últims) han omplert els mitjans i les xarxes d’insults, manipulacions, baixeses, mentides, i venjances. Una autèntica causa general contra els bruixots de l’independentisme i els seus sequaços, entre els quals, modesta i naturalment, m’hi compto. Tenim mig govern a la presó, l’altre mig a l’exili, el parlament suspès de funcions, els líders populars al calabós, multes milionàries, centenars de càrrecs suspesos, centenars d’alcaldes imputats, la Generalitat intervinguda, desenes de milers de guàrdies armats apallissant la població i afilant les eines en vaixells atracats als nostres ports, etc. Diguin el que diguin, és una ocupació colonial insuportable. Per fi tothom s’ha tret la màscara. Un aparell de l’Estat carregat de polítics, jutges i funcionaris neofranquistes, vigila, controla, i esprem, fins a l’esgotament, la gallina dels ous d’or, no fos cas que vulgui deixar de treballar. Això sí, tots perpetrats rere la màscara de demòcrates! Però la sacrosanta unitat de España no és un tema que es pugui discutir. Hasta aquí podíamos llegar! Ah, ara que hi penso, ni tampoc es pot parlar de l’espoli fiscal, ni legislar sobre pobresa energètica, desnonaments, igualtat efectiva entre homes i dones, pisos buits, horaris comercials, impostos als bancs, lleis de comerç, etc. La Generalitat ha tornat, per fi, a ocupar el lloc que la Constitució li assigna: una concessió administrativa encarregada d’aplicar les lleis de l’Estat. I prou. Ha triomfat la democràcia i tot torna a ser normal a Catalunya, diu l’estirat i fatxenda ministre de Desinformació i Propaganda. Per ells, Catalunya ha estat sempre un gra al cul de la patria española i, finalment, a cop de porra i amenaces d’intervenció militar, ha tornat la normalitat! Ja era hora!, clamen els poders polítics centrals, els que manen de veritat, siguin del color que siguin. I el Parlament de Catalunya? Doncs res, un entramat d’interessos diversos perquè els partits estatals puguin fer-los extensius a les províncies. I també té la funció d’acontentar els partits locals –sempre marginals, intranscendents– perquè puguin tocar una micona de poder, pobres. D’aquell poder que no fa mal: folklore, festes i concursos: castanyades diverses. Em sap greu dir-ho de forma tan crua, però és el que hi ha. Aquests dies ho podem llegir, escoltar i veure fins a l’extenuació a centenars de mitjans de comunicació espanyols de tota mena i condició: estado de derecho, separación de poderes y tente tieso, que si no te voy a dar con la Constitución! I aquestes expressions les diuen educadament, sense alçar la veu, amb normalitat democràtica. El problema és que les repeteixen tan sovint, fins i tot quan no ve al cas, que hom acaba per dir, ah!, d’acord, ja ho entenc. Traducció: us tenim agafats pels collons i no feu res que ens desagradi, que encara pot ser pitjor! Quién bien te quiere te hará llorar!, ens deien de petits a l’escola. En aquests dies plens de sotragades no hi ha com un bon llibre entre les mans. Per exemple, Il piú e il meno, de Erri De Luca (Nàpols, 1950), un viatge poètic a l’interior més personal, que despulla tota una generació amb qui molts ens hi podem sentir identificats. Sentència De Luca: «Un llibre serveix per esborrar els dies». Doncs, això.

Octubre 2017. 82. Lleig com una mala cosa!

Enmig d’aquest batibull general que s’ha instal·lat a casa nostra, ara ens hem adonat, innocents de nosaltres, que tots aquells que remenen les cireres a la vora el poder no són gaire primmirats a l’hora d’explicar els fets tal com han succeït. Més aviat al contrari. Són uns mestres de l’engany sistemàtic i la mentida impune per tal d’afavorir els poderosos que els alimenten. Una cosa és opinar si l’atonyinament general a què vam ser sotmesos el dia 1 d’octubre era merescut –com alguns diuen– o no. I l’altre ben diferent és afirmar que no va haver-hi res de res i que alguns s’havien pintat la cara de color vermell, fent veure que la tinta era sang! Mai no havíem imaginat –jo, almenys, no– que els gravíssims fets protagonitzats per policies embogits i que van ser enregistrats per milers i milers de càmeres i mòbils d’arreu del món, poguéssim ser objecte d’aquesta barroera manipulació! Només cal sentir el portaveu del PP al congrés, per entendre el perquè d’aquestes ganes boges de fotre el camp d’un Estat representat per gent d’aquesta ínfima estofa! I em quedo curt amb els qualificatius. Molt curt! També hem descobert amb horror que, en aquesta famosa època de la comunicació global, el poder té totes les eines per manipular, suprimir o intoxicar la informació segons convingui; això sí, tot legal: jutges i fiscals al seu servei. Pàgines web bloquejades, tuits infiltrats per gent infame i deshonesta, WhatsApp plens de falsos rumors llençats per enverinadors professionals, etc. És impossible creure que, tres de cada quatre espanyols, no hagin vist per televisió cap de les esgarrifoses imatges i vídeos del dia u. Però és així. Potser són els mateixos que, en una enquesta recent, opinen que la repressió es va quedar curta! Tot sigui per allò d’una España, grande i libre. Davant d’aquesta idea sagrada, tot s’hi val, i cadascun dels estaments de poder espanyols s’afanya a activar una nova proposta per castigar aquesta colla de catalans que encara no han entès què vol dir ser español. I ens insulten a nosaltres dient-nos nacionalistes! No. No serà fàcil. Encara ens esperen més vexacions i més hòsties. Segur. Una vegada, però, que una majoria aclaparadora de catalans ha pres una determinació, no hi ha marxa enrere. Un referèndum sense garanties! Bé això no és cert: les bufetades sí que estaven ben garantides per la constitució. Vull insistir en les xifres. Cens català: 5,3 milions. Gent que no vota mai: 1,3 milions. Votants habituals: 4 milions. Vots vàlids 2,3 milions. Votants segrestats: 700.000. Boicot al referèndum: 1 milió. A grans trets, tots aquests còmputs em diuen que entre un 65% dels catalans que voten són favorables a la independència i un 35% no! I tot això enmig d’una campanya d’ignominia brutal i sota l'amenaça de multes, presons, porres, puntades de peu, estirades de cabell, gasos i pilotes de goma! Per això tota aquesta gent que truquen de matinada no volen de cap manera un referèndum pactat: saben que el perdrien! I de llarg! Aquí ho tenim certament complicat, però a Madrid ho tenen lleig com una mala cosa!

Setembre 2017. 81. La raó no vol la força

Espanya sobreviu sense crèdit, esgotada, sense cap idea! Ni una sola idea perquè els catalans ens puguem sentir lliures i alhora inclosos dins Espanya! Només tenen l’obsessió d’una constitució avalada fa quaranta anys sota el soroll dels sabres. I no tenen res més. Ja n’hi ha prou d’amenaces! Ens hem tret de sobre els complexos i avancem! Aquest envit que hem llançat a l’Estat Espanyol ha esberlat un mur que semblava infranquejable: el mur de les idees expressades sense por. Ara és l’hora! Em direu que en aquests anys hem prosperat econòmicament i molt: només faltaria! I la feina que ens ha costat! Políticament, però, vivim en una anomalia controlada: vigilats, intervinguts, imputats. Les atribucions del Parlament català són, a la pràctica, paper mullat. Encara els hi fa mal sentir la nostra llengua i en diuen despectivament polaco. Saben que la parla defineix bona part de la naturalesa i de la forma de pensar d’un poble. A Catalunya estem construint una idea de futur. Les idees segueixen un curs racional: els catalans enraonem. No hi ha cap paraula castellana que expressi aquest tarannà: parlar i entendre’s de forma racional: enraonar. La força de les idees és més potent que la força de totes les amenaces. La raó no vol la força! Ens neguem a creure que el banc de la Justícia hagi fet fallida, però és obvi que ha incomplert tots els pagarés amb els ciutadans de Catalunya. Uns mitjans de comunicació estatals controlats per corruptes polítics neofranquistes, hi tenen molt a veure a l’hora d’escampar merda: supèrbia, altivesa, menyspreu. En els dies complicats que se’ns acosten, insistiran! Però no ens hem de deixar atordir per les intoxicacions de gentussa, personatges foscos i tèrbols, mastins i vassalls dels poderosos, que dirigeixen certs mitjans de comunicació de forma deshonesta. No caurem en la trampa de desconfiar de la bona gent espanyola, que n’hi ha molta i potser els tenim de parents, veïns o amics. No. No anem contra ningú! Es tracta només de democràcia. Les lleis són conseqüència de la democràcia i no pas al contrari, com alguns espavilats ens volen fer creure! El dia 1 d’octubre, els catalans decidirem pacíficament i sense por. Sens dubte que ho intentarem! Fan falta tots i cadascun dels vots. No són temps per quedar-nos a casa i veure-les passar! Encara queda molta feina per fer. Amb tendresa i fermesa hem de convèncer els nostres amics dubtosos, els nostres veïns mandrosos, els nostres parents desinteressats de la cosa pública... Tenim en contra nostra tota la força bruta d’aquesta anòmala democràcia, dictadura encoberta, anomenada Estat Espanyol, Però tenim la força de les idees i estem a Europa: som Europa! Ja ho deia Pau Casals! I els poders internacionals, moltes vegades massa llunyans, massa polititzats, ja comencen a obrir els ulls i hauran de trobar encaix pels catalans, un dels pobles més antics i tossuts del continent. No tindran cap altra solució que no sigui negociar! Pau, justícia, llibertat i dignitat!

Agost 2017. 80. Qui no té feina, el gat pentina!

L’estiu s’acaba. Crec que s’acaba: no ho sé ben bé. D'ençà que m’han jubilat –jubilació: alegria expansiva, diu el DIEC– no sé mai quin dia de la setmana és i, a vegades, sé que és diumenge només perquè trobo el forn de «cal Roc» tancat. El calendari està fet per la gent que treballa! Quan un divendres et diuen que no cal que el dilluns tornis a la feina, de sobte et trobes sorprès, content, estrany. D’un dia per l’altre, et trobes fora del sistema de treball i et converteixes en allò tant bèstia que en diuen classe passiva. Una rèmora, un destorb, una nosa social que s’ha d’alimentar i cuidar; i també i segons com, un objecte de culte familiar només en la mesura de tenir una sinecura i potser temps lliure per fer d’avi. No és que, en vida, tot allò que feies tingués gaire importància: segurament no. Però la dinàmica del dia a dia i de la feina i dels fills i del futur i tot plegat, et convertien en una persona amb un paper social determinat. I ho feies amb ganes i això era una part important de la vida. Després, t’adones que no n’hi havia per tant i, és possible que sense la teva col·laboració –sense la teva existència– també se n’haurien sortit i, fins i tot, potser millor! Quan arriba aquesta alegria expansiva que diu el diccionari, el cervell pren a poc a poc, però decididament, dràstiques decisions que, bàsicament, comporten oblidar-se de quasi tot el que sabies fins aquell moment. Jo, ara fa cinc anys que estic jubilat i si algú em preguntés, per exemple, com es resol aquella integral que durant més de trenta anys vaig explicar a classe amb els ulls tancats, em fotria un seriós problema. Se m’han esborrat bona part de les matemàtiques que duia embotides en algun racó del meu atrotinat cervell. No passa re: t’obres a altres disciplines igualment enriquidores. O, et tanques a casa tot el dia i caus al forat negre de les activitats perilloses, la més nociva de les quals és, sens dubte, il dolce far niente, una inquietant i ben trobada expressió italiana per dir que fas el pòtol. Fer el gallòfol una estona, perfecte; però tot el dia per casa, amb el pijama posat i sense afaitar, pot acabar amb la salut mental del més gallard! A mi, això, de moment, no m’ha passat: toco fusta! Ara visc el present en present, una cosa que mai no havia sabut fer. Futur: ja ho veuré. Passat: ja l’he vist. El passat és una feixuga càrrega que abasta tota la meva existència i se m’esmuny per entre els dies, com diria el poeta Marin Sorescu, camuflat dins un núvol de records i vivències llunyanes, segurament falsejades segons convingui. L’August, august pintor, diu, amb encert, que el més sorprenent de ser pensionista és el fet mateix d’haver-hi arribat! Sí, d’acord, els amortidors grinyolen, el motor ranqueja i la bugia ja no espeterneguen amb alegria, però, què esperes? A cada moment fas el que vols i és difícil que quelqu’un, que diuen els francesos, s’adoni de la presència d’un jubilat: el meravellós benefici de la transparència. També és l’hora de recuperar els amics de joventut que, en certa forma, s’havien perdut pel camí i que ara es troben com tu: desvagats i alhora amb múltiples ocupacions! Qui no té feina, el gat pentina!

Juliol 2017. 79. Un ull al gat i l’altre al plat!

Vull aprofitar una estona de descans i prendre quelcom al bar de la plaça. Però és impossible. Una immensa pantalla plana vomita un vídeo insuportable, perpetrat per un grup de llatins d’aquests que estan de moda. Pantalons de talla cent, cadenes d’or al coll, tatuatges obscens als braços, gestos compulsius propis de ninots trencats. Quatre mosses carregades de cansalades acompanyen al raper en la seva fracassada aventura musical. La incultura de Miami a casa nostra. Rap. Rap. Rapa. Rapa. Ruca. Ruca. Tan si es vol com si no es vol, estem obligats a escoltar les seves lletres urbanes i mesquines que sonen a ritme de rap, i diuen, si fa no fa, així:

“No te atrevas a piparme bakeusito toma nota mamón

ya sabes que mis líricas son infinitas rimas perifrásticas

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap, rap

Tu deletas por mi chica y tienes cara travá de mamón

petarda que a todos se tira y gritan caraverga

mi secta esas vainas madero que no matan

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap, rap

Carapijo tu contesta però dilo a mi careta porqué tu te metiste

en el negro agujero y ahora no te rajes leches cagado zas!

vas de listo però eres como pez

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap, rap

Te atropello con mi coche tunning y tu crew enciende la luz

donde solo veo muros y destellos que iluminan mi camino

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap rape en mi juego

ya sabes que mis líricas son rimas infinitas perifrásticas

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap, rap

No te persigue la fama ni las gordas ni las flakas trankilo tu mamá

te hará una señorita con tu tanguita cerdita house ya sabes uuuuUUU!!

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap rap

ya sabes jaja jaja jaja cuando quieras donde sea

rap rap dolor dolor foking kabrón!

foking kabrón! rap rap

caraverga corazón de huevo con leche mamón.

Em va costar molt i molt desxifrar l’enigma de la lletra, però al final ja era una cosa d’amor propi! Quina antítesi de la bellesa! Quin horror estètic i ètic: el desert cultural del no-res! Demano a l'encarregat el bar, sisplau, que tregui una mica de força a la tele, sisplau...! Sorprenentment, em fa cas i la treu del tot! Vaja! Per fi el silenci. La gent que omple les taules del bar miren al seu voltant i, d'entrada, no entenen què ha passat. Silenci! Només els vasos de vidre tentinejant a l’aigüera i el soroll de les tasses de cafè damunt els platerets. Ningú no ha protestat. De seguida se senten veus quotidianes, carregades de converses normals, que omplen l’estança de vida. Com si fos un món normal, ple de gent normal que, per sort, encara no ha estat abduïda per una estranya incultura, regressiva i aliena, que ens arriba des d’un món post-colombí. Hi ha gent que es queixa de les tradicions que ens arriben del món musulmà, però jo, què voleu que us digui, les prefereixo a totes aquestes altres subcultures de nivell parvulari. Un ull al gat i l’altre al plat!

Juliol 2017-2. 78. El nom no fa la cosa

Voldria donar l’enhorabona als autors/res intel·lectuals de la pregunta del dia D (D, de democràcia, naturalment). Jo la resumeixo així: «Vols una república catalana?» Alguns amics meus, republicans, constitucionalistes –dos mots, avui, difícils de lligar– i que no pensen participar en la festa del dia D, estan emprenyats amb la pregunta, perquè, diuen, s’apropia d’un sentiment que, en part, molta gent fa seu: «Vols la república?». El cas més colpidor aglutina alguns dels antics republicans dels anys setanta, alhora que també aplega, de forma natural, els seus joves descendents ideològics, forjats a les trinxeres del 15M. Entrampats ara dins el cul de sac d’una sopa de lletres marejadora, incomprensible. Comuns; Podem; En comú podem; No podem... Per què, d’una vegada per totes, no es defineixen com el que són, és a dir comunistes amb totes les lletres, i tots ens entendríem millor (en comú=comunista). Val més que et diguin comunista que no pas podemita! Sí, ho reconec: la paraula no està de moda, però el nom no fa la cosa! L’argumentari d’aquesta esquerra, a voltes contradictòria i antirevolucionària, descansa en una retòrica farcida d'eslògans plens de grans paraules, però buits de contingut. Independència? Sí i no. Potser si o potser no! Depèn! Bé, si manéssim nosaltres, sí; si manen els altres, no! Bufff, quin mal de cap. A Catalunya, sense un projecte nacional clar, estan condemnats a ser una minoria a la recerca, cent anys després, d’un Palau d’Hivern per ocupar. Les CUP, per contra, que per ideari podrien ser valedors de moltes de les tesis de l’esquerra més radical, han fet una aposta clara per la democràcia directa. Després, diuen amb raó, ja vestirem la criatura –Catalunya– amb els colors que decideixin les urnes, i lluitarem perquè sigui el nostre. Alguns d’aquests simpatitzants comunistes i podemites –porucs de si mateixos i, per tant, desconfiats dels catalans en general–, no és que no pensin votar el dia D, és que, incomprensiblement, ni tan sols estan disposats a acceptar un possible resultat democràtic, advers a la seva concepció d’una Espanya intocable. En les nostres trobades amicals, exposo les meves raons i aposto amb vehemència per la seva participació en el referèndum, valorant el seu vot com a cabdal; però la veritat és que no me’n surto! Topo amb uns arguments vagues –els seus– idealistes, generalistes, de lluita de classes, difícils d'acceptar en els temps històrics i engrescadors que se’ns acosten. Votar lliurement, sense el vistiplau del Comitè Central? No, i ara! El poble no pot votar sense el permís de l’autoritat! En la meva modesta aportació al debat intel·lectual, els hi plantejo un dilema que els hi provoca urticària: preferiu cooperar amb la corrupta monarquia borbònica, abans que participar del naixement d’una moderna República Catalana? Sigui com sigui, el que més em temo és que, si volem sumar i guanyar el dia D, ens faran falta els seus vots. La seva oposició frontal al referèndum, ens fa més mal que l’estúpida matraca de la Santamaria i els seus sequaços. Mentrestant, els nàufrags socialistes, presoners en l’obscura caverna dels desitjos federals, contemplen, atònits, la seva autodestrucció, tot ballant l’aserejé!

Juliol 2017-1. 77. Massa bo vol dir ruc!

De tant en tant, dins d’aquesta secció de l’«Adagi», dedico algun dels meus articles a analitzar, des del meu punt de vista, l’actual situació política catalana/espanyola: i és que encara som espanyols! És innegable que, es miri com es miri, hem avançat molt en la normalització d’un conflicte que fa segles que està enquistat. Tothom parla ara de referèndum si, referèndum no, però al cap i a la fi, de referèndum. No hi ha res pitjor que un conflicte social soterrat, que el poder central pretén ignorar. Com si no existís cap problema i que, tal vegada, el pas del temps ho dissoldrà per si sol. Aquesta és la hipòtesi del Mariano, i, no ens enganyem, de la majoria de polítics espanyols de tots els colors. Al segle XX va fer furor allò d’«Una, grande y libre» falangista, que dura fins als nostres dies, encara que ara disfressat de democràcia parlamentària. Això vol dir que les minories (els catalans, per exemple) no tenen res a pelar en les seves capricioses, absurdes i centenàries reivindicacions sobiranistes. Dia rere dia, constatem l’incapacitat d’Espanya de generar un projecte polític creïble que engresqui al personal. L’última troballa de les ments pensants de la Moncloa ha estat convertir el problema català en la carpeta catalana. Nosaltres, que volem ser una nació i hem esdevingut una carpeta! Una carpeta: ja era hora! I és que massa bo vol dir ruc! Cómo tenemos la carpeta hoy, virreina dialogante? Catalunya, Sra. Soraya, vol fer un pas més enllà d’allò que ja pretenia l’Estatut de Núria del 32 i ha posat la directa; prou almoines! Ha arribat l’hora de trobar el nostre propi espai polític, social i econòmic a l’Europa del capital. Sra. Virreina, ja pot tornar a la capital i dir-li al gallec que una majoria aclaparadora del poble català ha decidit posar la directa. Ha arribat l’hora de comptar-nos i veure si en som prou per, democràticament, fotre el camp d’aquesta España centralista, insolidària i estressada amb Catalunya, de la qual en depèn, per desgràcia seva (i nostra). Prou menyspreus, insults, espoli, sotmetiment, menysteniment (ninguneo, en diuen ells). En els darrers temps i durant les seves curtes, repetides i vàcues estances a la capital catalana, Sra. Virreina, la societat catalana –pillos i millos a banda– ha ignorat la seva insubstancial presència. Quin mal regust de boca deu tenir: això de sentir en pròpia pell la força destructiva d’alguns d’aquests adjectius, com ara ninguneo, fa mal, eh... La matraca, en diu vostè. Nosaltres, de petits, el xerric-xerrac o la matraca la fèiem servir per matar, figuradament, jueus, a força de fotre molt soroll. «L’independentisme és un martell que colpeja, una molèstia sonora, una broma pesada, una insistència inoportuna que la fa enfadar. En definitiva, som uns torracollons a qui cal fer callar.» –Salvador Cardús dixit. Ai, Sra. Vice, vostè és molt llenguda: això sí que ho té. No s’està de dir el que pensa i, molts, li ho agraïm; el seu desvergonyiment verbal ens ajuda molt i molt, a entendre quin tipus de solucions proposa pel problema catalán. A veure si un dia d’aquests, i per evitar que els catalans votem, ens tindrà preparades les xurriaques que, aplicades en proporció, entendreixen els caràcters més rebecs. Sí, té raó, senyora: a voltes els catalans semblem mesells com un ase, però no se’n fiï; som igual de tossuts que els rucs, i això sí que és difícil de vèncer.

Juny 2017. 76. Morta la cuca, mort el verí!

L’Alt Penedès no és una comarca neta: tampoc molt bruta. Altra cosa és el Baix Penedès. Almenys així ho indiquen les dades recollides a les acurades estadístiques que publica regularment l'Agència de Residus de Catalunya. Per exemple, els habitants d’Osona, que són els que més reciclen, recullen selectivament quasi un 60% dels residus que generen, mentre que l’Alt Penedès en recicla correctament un 40% i el Baix Penedès està quasi a la cua de Catalunya amb una recollida selectiva de només un 25% de la brossa (dades de l’any 2014). Cada vegada reciclem més i millor, alhora que generem més i més residus; aleshores, com resolem aquesta complexa inequació? En línies generals hem millorat molt en el tractament de residus industrials: les normatives establertes i la tenacitat en localitzar i sancionar empreses (moltes) que es passaven les lleis per l'entrecuix, ha tingut el seu efecte dissuasiu. També hem de reconèixer que han disminuït dràsticament els abocadors il·legals, malgrat que, de tant en tant, però, encara en trobem emmerdant racons i torrenteres i del nostre territori. La crisi del sector aviar també ha ajudat, de rebot, en la millora dels torrents i rieres penedesenques, on fa anys hi anaven a parar la major part del purins de les nostres granges. Un altre factor positiu que ha millorat l’índex de reciclatge han estat les cares campanyes endegades per alguns municipis de recollida selectiva porta a porta. Si l’ajuntament ens ve a buscar les deixalles a casa, seguint un clar patró setmanal, aleshores cada cosa va al seu lloc. Primer ho fem per evitar les sancions administratives, i després es converteix en una pura rutina saludable. Ja no s’hi val fotre tota la merda al mateix contenidor i avall que fa baixada. A Catalunya generem una mitjana d’uns 500 kg de residus per habitant i any; si fa no fa, el mateix nivell dels països avançats d’Europa. Quedaríem garratibats si, al final de l’any, ens aboquessin davant la porta de casa tota la merda que cadascú de nosaltres ha creat durant aquest període. Atenció, i dins del segment de població que passen de tot i se’ls en refot això de separar la brossa, no cal buscar només gent desinformada i potser amb pocs recursos, no: hi ha un sector important de gent jove que no recicla, tot i tenir una bona formació i, sovint, estudis superiors! Tot i així, ens falta més pedagogia, més informació, i no veig jo gaires campanyes realment punyents, advertint-nos dels perills que la contaminació comporta per la salut: la nostra i la dels que vénen darrera. També a les vinyes s’hi veu aquests dies un atemptat ecològic que no té nom: pagesos poc respectuosos amb la seva terra insisteixen, any rere any, en ruixar vinyes senceres amb herbicides, deixant el terra recremat i erm: contra la ravenisses, química orgànica! No són gaires, és cert, i em diuen que la cosa va minvant. Però encara alguns agricultors sapastres no se n’adonen que aquests productes tòxics i desgraciadament legals, –quina força la de les multinacionals químiques!– enverinen el territori i els aqüífers i comporten la mort de moltes espècies animals absolutament essencials per mantenir un malmès equilibri ecològic. Morta la cuca, mort el verí! I no parlem ara d’una de les conseqüències més indesitjables del nostre furor industrial i comercial: la greu contaminació acústica en què ens trobem immersos i que, dit sigui de pas, ningú no en parla! Algú pot recordar els fantàstics silencis de fa mig segle?

Maig 2017. 75. Vinyes verdes vora el mar

Tot allò que recordem de fa anys ho hem de posar en quarantena. La nebulosa en la qual s’acumulen els records del nostre passat és com una mena de selva ferotge, on no és fàcil orientar-se. La memòria, traïdora, té una gran capacitat d’adaptació i, a vegades, una imatge fitxada amb claredat i sense dubtes, no és sinó el resultat de superposar successives versions de la mateixa panoràmica. Tenim el cervell massa ocupat en el dia a dia, i arriba un punt en què, per encabir una nova idea a la clepsa, abans n’hem de foragitar una altra de vella per fer una mica d’espai. Aquest matí de maig, i arran d’una bona passejada pels encontorns de ca meua, a Vilobí, el magí se m’omple d’idees i visions. Ara mateix la imatge que em retorna la retina correspon a cinquanta anys enrere i veig els conreus de pagès d’aleshores, que abastaven una mica de tot: camps de blat, ordi o civada, o sembrats d’alfals, cigrons, patata, remolatxa, moresc, ametllers, avellaners, oliveres. També hi havia vinyes, naturalment, però no pas tantes com avui en dia! O, al menys a mi m’ho sembla, que és allò que intentava rumiar unes línies enrere. Ara, allò que veiem són quasi tot vinyes, pràcticament en règim de monocultiu. Vinyes alineades, filferrades –Plantalech dixit–, vinyes podades, vinyes deixades de la mà de Déu, vinyes esponeroses, retorçades, patidores, selvàtiques, impol·lutes, vinyes orientades al nord i a l’est, vinyes galvanitzades, plastificades, rovellades, vinyes plenes de ravenisses, vinyes estimades, belles, velles, vinyes muntanyoses, vinyes ben traçades, caòtiques, vinyes pentinades, vinyes de les d’antes –Canano dixit–, vinyes malaltisses, sarmentoses, ombrívoles, ensofrades, ensulfatades, emparrades, empeltades, llampades, esclarissades, vinyes joves, vinyes exhaustes, vinyes ecològiques, vinyes abonades, vinyes ferides, abandonades, florides, ermotades, enrabiades, decrèpites, vinyes sorrenques, esventades, desquadrades, costerudes, feixades, difícils, vinyes pedregoses, resseques, vinyes alegres, fosques, romàntiques, mimades, vinyes estressades, argiloses, urbanes, enverinades, vinyes arrelades, boniques, regades, silvestres, frondoses, costaneres, vinyes de Sagarra i de Castellarnau. Vinyes verdes vora el mar ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar. Vinyes verdes del coster, sou més fines que la userda. Verd vora el blau mariner, vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster. Vinyes verdes, dolç repòs, vora la vela que passa; cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs. Vinyes verdes, soledat del verd en l'hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat. Vinyes que dieu adéu al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina...Vinyes que dieu adéu! Vinyes verdes del meu cor... Dins del cep s'adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d'or, aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes del meu cor... Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau cap al tard... Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar!

Abril 2017 Extra. 74. E la nave va!

Quan la nau del 3d8 va començar la seva poderosa singladura, jo encara era, intel·lectualment parlant, un xitxarel·lo. El meu fill acabava de néixer, Maradona jugava al Camp Nou i Fellini filmava una de les seves últimes pel·lícules més intimistes i personals: «E la nave va». A la península, un jove Felipe González guanyava les eleccions espanyoles i es preparava per un brillant futur com a membre de poderosos consells d’administració. Catalunya, de la mà de l’inefable i decebedor Pujol, demanava veu per sortir del marasme cultural en què la dictadura ens havia sumit: no teníem ni TV3. Mentrestant alguns joves d’idees clares i empenta ferma començaven a dibuixar projectes culturals que van ser com una alenada d’aire fresc que ens feia somiar en un futur encoratjador. El català sortia de les catacumbes i els claustres de professors debatien si les actes de les reunions havien de ser escrites en la nostra llengua o potser era millor seguir, com sempre, amb la llengua de Cervantes, per allò tant gastat de que així ens entendria tothom! Ens pensàvem, il·lusos de nosaltres que, ja mai, no hi hauria volta enrere en la qüestió lingüística i, en canvi, ara, fins i tot, veiem néixer partits polítics amb la idea primera de tornar a imposar el castellà com a llengua vehicular a les nostres escoles. Visca el colonialisme! A vegades, els mateixos que, com jo, estem convençuts de que estaríem molt millor sense la tutela castellana, diem que ja n’estem farts de parlar sempre del tema independentista i que comença a ser hora de canviar de registre, oblidant que n’hi ha molts que, no solament no es cansen de defensar la supremacia de les velles idees, sinó que tenen la gosadia de plantejar-les com a noves! L’avenç de la ciència no va, per desgracia, lligat al progrés de les doctrines metafísiques, tal i com ja denunciaven els teòrics del positivisme lògic, a principis del segle XX. Fins i tot, històricament, pot esdevenir una greu contradicció el fet de que, el desenvolupament de la ciència vagi lligat a un cert estancament moral. El retorn de moviments socials carregats d’idees rònegues que ja pensàvem desterrades per sempre: senyories feudals, dictadures sanguinàries, religions anihiladores, triomf de la banalitat cultural, negació del dret d’asil. Ai, perdoneu que em perdi: i és que comences a lligar caps, agafes el fil conductor d’una idea i, en vés d’anar a parar al jardí de les delícies, vas a caure en el pou del mal ofec... Perquè totes aquestes reflexions personals fetes amb veu alta, venien a tomb del trenta-cinquè aniversari del nostre setmanari de referència penedesenca: el 3d8. No era fàcil en el seu moment posar en peu un projecte d’aquesta envergadura i, molt menys, mantenir-lo i augmentar-lo en el temps, amb la força i la tossuderia de les bones iniciatives. No m’imagino un Penedès sense el 3d8. Al menys, no el Penedès que ara coneixem. Perquè, sí, d’acord, sempre hi hagut premsa comarcal gratuïta, i a vegades ben feta, però mai pensada des del món de les idees, sinó més aviat des de un cert esperit de bon servei i necessari utilitarisme. Aquest ha estat i és, per a mi, la diferència més colpidora entre el 3d8 i els altres setmanaris comarcals. Llegir el 3d8 no és fàcil i, per postres, ho has de pagar! A les pàgines del 3d8 hi podem trobar diferències ideològiques i conceptuals extremes i aquest principi, que la direcció del setmanari sempre ha mantingut a clau i forrellat, li’n dóna la força que té, encara que, a vegades, llegint no sé què de no sé qui, tinguis ganes d’agafar les cartes i fer un truc, retruc i sant Vicent! Però aquesta és l’ànima que millor defineix l’invent del RR: una idea política clara, sumada a una estructura participativa oberta. Una plataforma d’entesa intel·lectual on, en durant tots aquests anys hi han cabut totes les idees, tots els personatges, totes les llengües, tots els comentaris, totes les polèmiques, agradessin o no als poders establerts i a les forces vives que, a voltes, són les més somortes. El món polític, empresarial, cultural i associatiu del Penedès ha trobat aquí una tribuna de qualitat per fer paleses les seves propostes, les seves inquietuds, les seves troballes, els seus avenços, les seves festes, les seves fites: d’acord. Però res no seria el mateix sense les aportacions crítiques, festives, històriques o culturals que centenars de col·laboradors voluntaris han publicat durant tots aquests anys, setmana rere setmana, a les pàgines obertes del setmanari. Jo mateix, en sóc un d’ells i em considero privilegiat de poder-ho ser. I no perquè els meus articles/adagis siguin la hòstia, no: segur que qualsevol persona que hi possés la mateixa passió que jo, ho faria millor. Aquesta, entenc, és una premissa que signarien la totalitat de les persones que participem del 3d8. No és tracta del que digui, amb més o menys encert, cadascú de nosaltres, cooperadors necessaris, sinó de bastir entre tots una idea comuna de participació, un propòsit de fer prevaler la força del pensament per damunt de qualsevulla altra consideració. Dons res, apa, salut! E la nave va i que duri.

Abril 2017. 73. Anys d'espàrrecs, any d'encàrrecs!

La temporada dels espàrrecs de marge es troba ja molt avançada. Com ja sabreu, cada any surten coincidint amb el final de l’hivern i l’inici de la primavera, tot i que m’explica l'amic sitgetà Josep Maria que, al Garraf, i segons la temporada de pluges, se’n troben a ple estiu i fins i, fins i tot, al desembre. Personalment, i des de fa temps, quan arriba aquesta època m’escapo sempre que puc, a la recerca i captura del saborós espàrrec silvestre. Res a veure l'exquisidesa d'aquest, comparada amb el de cultiu, que trobem tot l'any! Personalment, aquesta activitat recol·lectora em suposa un exercici mental i físic de primer ordre, al qual no estic disposat a renunciar fins que les cames ja no m’arrosseguin. Em permet fugir per una estona de les rutines del món urbanita i els seus peatges associats: tràfec, soroll i estrès. El cert és que no se'm dóna gens malament això de trobar-ne: no us aconsello que vingueu rere meu, perquè us agafarà la coneguda frustració de l'espàrrec collit o bé només trobareu que rampoines espigades! És una d’aquelles activitats que, com els bolets, creen addició i generen doble plaer: gaudeixes quan els trobes i quan te’ls menges! Últimament em resulta molt més divertit sortir a caçar espàrgols, que diuen cap a Verges, ja que sempre m’acompanya el meu estimat quisso, que em vigila i em vetlla, atent, quan m'emparro per marges impossibles o m'endinso encegat i en mala hora per perillosos esbarzerams espinats. Fa dies que l'ensinistro, donant-li a olorar les tiges recent collides i em sembla que ja m'ha caçat la idea. Enmig de les seves constants gambades, amunt i avall, veig que de tant en tant s'atura i sempre ho fa davant d'una nova esparreguera que ha vist. Quan m'hi acosto per veure si hi ha noves tiges pel sarró, remena la cua satisfet de la seva troballa. Ei, Ross, molt bé noi! I surt disparat i content fins la propera mata. Us he de confessar, però, que tot això que explico del meu ca de morro fi, podrien ben bé ser al·lucinacions meves: no ho descarto! Per la Internet trobo una munió de gurus que m'expliquen les infinites propietats benèfiques de l'espàrrec silvestre: si tinguessin raó no em moriria ni en mil anys! Ric en ferro, fòsfor, potassi, pobre en sodi, baix de calories, carregats de vitamines, diürètics, vigoritzadors, rejovenidors, depuratius... Són bons per combatre la fatiga, l'anèmia, la ressaca! Buffff, ja ho veieu: són la hòstia! Llegint i rebuscant, m'ha sorprès molt saber que l'espàrrec pertany a la mateixa branca botànica que l'all: són els cosins germans asparagales. Són bons de qualsevol manera: crus, passats per aigua i en una vinagreta, en conserva, saltejats amb alls tendres, en crema, afegits als arrossos i als guisats. Tot un compendi dels sabors de la terra, concentrat en una simple tija de color verd. La seva grandesa culinària es manifesta sublim amb la truita o el remenat d’ou, que segur és un dels plats més típics de la quaresma --quaresma: i això que és?!– El fet que sigui un aliment únic ho diu l'aroma de l'àcid asparragúsic: aquell flaire característic dels pixums post ingesta d’aquest exquisit regal de la natura. Deixeu-me afegir que, aquesta, ha estat una molt bona temporada per l'espàrrec, i ja sabeu que diu la cultura popular: any d'espàrrecs, any d'encàrrecs! O sigui que, felicitem-nos, perquè serà un molt bon any per a tots!

Març 2017. 72. D’on no n’hi ha, no en pot rajar!

Pel davant de casa hi passa l’antic camí que duia de Vilafranca a la Llacuna, passant per Font-Rubí. Actualment és un caminoi secundari i poc transitat on, més o menys, sempre utilitzem els mateixos veïns. Des de fa una temporada, però, hi circula un individu desconegut –m’imagino que va en cotxe i és home– al que no li agrada l’entrepà que la dona o sa mare li prepara per esmorzar. Que per què ho dic tant rotundament això de que no li agrada? Doncs, molt senzill: cada dia, quan passa, obre la finestra del cotxe i pataplum, aquí us deixo aquest regal! Sí, si, tal i com ho sentiu: llença l’entrapà sense ni haver-lo ni tastat. Així, gràcies als seus donatius, em trobo tota la zona plantada d’entrepans embolicats a consciència: paper de plata, primer, i després bossa de plàstic. Són uns magnífics bocatas king size, és a dir, els típics entrepans d’esmorzar de veritat: tres quarts de barra de quart, com a mínim! Tafaner com sóc, de tant en tant em poso uns guants de làtex –mai se sap– i desembolico l’obsequi per veure que menja la criatura: pernil dolç, sardines de llauna, truita de patates. Ep!, semblen productes de primera qualitat. Les mosques, formigues i d’altres himenòpters ja l’esperen cada dia i es donen un bon festí: això quan estan de sort i els senglars no hi fan abans un bon ressopó. No entenc la sospitosa conducta d’aquest estrany personatge i, per tant, em toca especular. Suposo que l’home s’estima més anar a esmorzar al bar amb els seus amics i no s’atreveix a dir-li a la parenta que deixi ja de martiritzar-lo amb els seus entrepans fets amb amor. Malgrat que sempre estic a l'aguait per veure d’enxampar-lo, fins ara no he tingut gens de sort: res de res! El cas és que si un dia l’arreplego, li fotré canya: no se n’escaparà d’una bona filípica! I no pas pels seus més que probables problemes conjugals o maternals, sinó perquè no li costaria gens ni mica deixar l’entrepà platejat dins d’alguns dels múltiples contenidors de recollida de brossa que troba al llarg del camí. A tots ens costa un petit esforç deixar el plàstic, el vidre, el paper allà on pertoca: es tracta només de posar-s'hi! Només s’ha de ser una mica solidari envers la idea del bé comú, d’allò que és de tots i no podem malmetre: el nostre medi ambient, si és que el medi-ambient és d’algú! Potser sí que són efectius eslògans estupends i acolorits com aquell de l’«Envàs on vas», però no hi ha prou. Les campanyes pro-reciclatge haurien de ser molt més agressives, si se’m permet emprar aquest mot tan agressiu. La mandra i la deixadesa pesen més que l’enteniment: ningú no podrà dir que falten punts selectius de recollida, perquè n'hi ha a cabassos i segur que algun d'ells es troba a menys de cinc minuts de casa nostra. És la maleïda ganduleria i també una espècie de pensament feble que ens diu que tot això de la merda no va amb nosaltres i que algú ja s’encarregarà de resoldre-ho. La ignorància em treu de polleguera: ho reconec. I és per això que m’agradaria un dia poder blasmar-li al paio aquest la seva conducta impròpia, tot dient-li a la cara: nen, d'on no n'hi ha, no en pot rajar! Ah, i per cert, gamarús, d’aquí endavant els entrepans els llences al pati de casa teva!

Febrer 2017 Extra. 71. Pixatinters, mestretites i d’altres espècies colonitzadores

La veritat és que a mi no em molesta que el notari —home de pell fina quan li toquen el crostó— hagi plegat del 3d8. Perfecte. Jo, a voltes, també m'he sentit ofès per les seves sàvies opinions de picaplets que parla des de la talaia d'una veritat que emana del poder. No de poders de pixarrí, com els que té la Diputació General Catalana, històricament coneguda com Generalitat. No. Parlo del poder autèntic, d'aquell de sempre, forjat en legalitats immutables beneïdes per la força dels sabres. La llei és la llei i ja està: aquest és el poder que dóna saber-se del costat dels bons, d'aquells que estan al di là del bene e del male i fan i desfan des de fa segles. A mi, però, m'anava bé llegir el notari. Ho feia com un exercici d'estil, com un contrapunt: pensar en tot allò que a mi ja no em dóna la gana pensar. Ja són massa anys passant pel tub obscur i estret d'una cultura que no és la meva. Permeta'm que et tutegi, notari, encara que mai hàgim tingut l'oportunitat de coincidir enlloc. Les teves opinions escampades, setmana rere setmana, per entre les línies del Cotxe Escombra han trobat refugi acollidor en un mitja que no et mereix. La teva pretesa superioritat moral i la de tants altres com tu, César, ja no ens acoquina: hem après a pensar pel nostre compte! De res serveix ja aquesta vèrbola supèrbia que sovinteja menyspreu i blasma tot allò que s’aparta de la norma del BOE. Aquest invent meravellós del 3de8 —gràcies Ricard— no és telecinco o teleseis o qualsevol d'aquestes emissores que s'alimenten de la mentida, l'escarni i la ofensa. No, el 3de8 és una altra cosa: una línia editorial contundent que aposta per una nova manera d’entendre la nostra societat i rere la qual s’hi amaga una república del lliure pensament on, per posar un exemple, la direcció no ha tingut inconvenient en publicar opinions de lectors que posaven a caldo la mateixa direcció! Ah, me’n oblidava: i darrera som desenes i desenes de col·laboradors que –gratis et amore– participem amb ganes d’aquest projecte cultural únic. I també la part més important: milers de lectors fidels que volen saber què passa i no ser enganyats! Catalunya no és, ja ho saps, ja ho saps Martín, una colònia espanyola i si pretens ser intel·lectualment honest, mulla't i defensa, amb tots els arguments, el teu dret a no voler perdre cap de les teves essències espanyoles. Però mulla't i digues allò que s’espera d’una persona intel·ligent: diàleg i referèndum. Ei, Martín, de què tens por? Defensa les urnes catalanes i vota legítimament, aferrissadament, que no! I argumenta al 3d8 perquè votaràs que no i convenç i arrossega a tots aquells que, com tu, ja els hi està bé com està. Però no donis lliçons a ningú sobre quina és la forma correcte de pensar. Tinc, per sort, molts i bons amics, de cultures i orígens diversos, alguns dels quals podrien estar d'acord en part dels teus inequívocs sentiments espanyolistes. Les trobades amicals que celebrem, sempre al voltant d'una bona taula, acaben, a voltes, en furioses i acalorades discussions polítiques. Al final, però, mai no arriba la sang al riu i arribem a acords de mínims: hem de votar sense amenaces i a veure què passa. Notari, ha arribat l'hora de la veritat: no val plegar a mitja partida perquè ara t'han dit que eres un mentider. Durant anys has dit el que has volgut a les pàgines del 3de8, faltaria més, i molts ens hem estat de dir-te res, per mor de la llibertat d’expressió. No t’amaguis ara sota el mateix pretext que has utilitzat fins a l’avorriment: el control asfixiant del nacionalisme català. No t’has aturat mai a pensar, ni que sigui per uns instants, Cèsar, què sentim molts catalans davant els insults, les ofenses i el menyspreu secular del nacionalisme espanyol? Personalment, durant seixanta-sis anys he hagut d’empassar-me, atònit i emprenyat, tota mena de gripaus, vomitats impunement al damunt d’una cultura emmordassada que intenta sobreviure en un territori maltractat fins a límits insuportables. No espero, apreciat notari, que em llegeixis, ni tampoc que sàpigues de mi: en trinc prou de saber que formo part d’aquest tremend col·lectiu del 3d8, on, fins i tot hi tenen cabuda criatures maquiavèl·liques com tu.

Febrer 2017. 70. Que te den pol culo!

Quan començava a perfilar les línies d'aquesta propera col·laboració mensual amb 3de8, he hagut de sortit a fora corre-cuita, perquè, a tocar del mas, se sentien els retrunys espaterrants d'escopetades molt properes, un rere l’altre: pum, pum, pum! Òstia, a veure si la Generalitat ha decidit endegar una nova versió del Regiment de Fusellers Voluntaris de "Sant Ramon de Penyafort» i jo amb sabatilles i sense assabentar-me de re! No m'estranyaria gens que, amb en els temps que corren, el nostre honorable president donés un cop de timó a tanta xerrameca pacifista i decidís tirar pel dret. De fet, unitats mercenàries de miquelets de l'Exèrcit de Catalunya ja es van enfrontar fa segles amb el Borbó F4. O sigui que no seria res d'estrany que ara ho féssim amb el Borbó F6 i, si fa no fa, per les mateixes raons que aleshores...!! Corglaçat i acollonit trec mig el nas per la finestra per no perdre'm l'escaramussa i comprovo, alleugerit, que no: no és el que em pensava! Últimament llegeixo massa novel·la històrica i la neurona se'm posa a cent de forma agosarada i gratuïta... Total: el soroll provenia d'uns caçadors lletra-il·lesos que acabaven d’errar els trets dirigits a un petit grup de coloms que, prestos i llestos, es van fer fonedissos per entre el fullatge del bosc. Quan els hi vaig cridar l'atenció per tal que respectessin la distància mínima de seguretat que marca la normativa, em va arribar un sonor i castís «Que te den pol culo»! Gat vell com sóc, sé que és perillós enfrontar-se a un caçador amb l'escopeta carregada, a menys, clar, que hom vulgui sortir al malanotícies del dia següent. I ho dic per experiència personal: fa uns anys un caçador em va encanonar amb l'arma carregada quan també li vaig retreure que s'estava passant per l'entrecuix unes quantes normes bàsiques de la llei de caça. Una mica més i aquell dia acabo com els dos pobres guardes rurals, afusellats fa pocs dies per un rambo casolà, que mai a la vida no hauria d’haver tingut un arma entre les mans. Malfactors i assassins a banda, els caçadors del Penedès van molt estressats: quan comença la temporada de caça duen les escopetes ben greixades i els permisos en regla (anem a suposar) i el primer dia que surten a ventilar les armes ja s'adonen que no queden animals per matar! Entre uns i altres ja ens el hem carregat a quasi tots! Lleis de caça obsoletes donen dret a accedir a vinyes i boscos particulars —sovint en zones plenes de masos habitats— i carregar-se a base de perdigonades els pocs animalons que encara viuen en llibertat i que són la base d'un equilibri biològic que fa dies ja trontolla. La veritat és que no costaria gaire superar la pressió dels grups de sempre i donar una bona rebolcada a moltes normes d’aquest esport medieval i fictici. Legislar de veritat perquè els animals tornin a ocupar els seus espais de vida naturals i, en tot cas, limitar l’ús d’armes de foc a les reserves de caça professionals. Ara tenim l'excusa de les normatives estatals, però serem capaços de capgirar la situació en una futura República Catalana?

Gener 2017. 69. La fortuna és dels atrevits!

El meu primer amor tenia vuit anys quan jo en tenia nou. Sortíem de l’escola agafats de la maneta i ens miràvem els ulls plens de tendresa. Les carteres de cuiro a l’esquena i els companys d’escola, juganers, que se'n fotien del nostre amor innocent. Ens era ben bé igual el que diguessin de nosaltres. La nina duia unes trenes negres lligades amb llaços de colors i era, per a mi, la noia més bonica de l’univers i jo, per ella, segur, l’home infantil més eixerit del poble, o sigui, del món sencer. Durant aquella petita estona, a la sortida de l'escola, quan l’acompanyava fins a casa seva, res, uns centenars de metres, fèiem desaparèixer l'univers sencer del nostre entorn i no vèiem res que no fossin estrelles imaginàries que ens feien pessigolles a la panxa. Érem feliços: ens pensàvem que allò duraria per sempre!! De sobte, però, d’un dia per l’altra, se’n va anar a viure a ciutat i ja no l’he vist mai més. Ni en somnis! A vegades –i no solament a la infància– caiem en l’error de pensar que els bons moments de la nostra vida seran diüturns, quan habitualment és tot el contrari: la nostra vida és canviant, versàtil, mudable. Avui dia sembla que sigui obligatori ser feliç i si no ho aconsegueixes és que ets burro. Consumeix i ja està, home: és així de senzill! A tothora som bombardejats amb missatges fraudulents que volen fer-nos creure que, per exemple, comprar-se un cotxe últim model, o posar-se al melic aquell perfum irresistible i caríssim, pot apropar-nos a una certa mena de felicitat personal, cosa del tot incerta, per no dir directament falsa. Cada vegada tinc més clar que aquesta entelèquia anomenada felicitat no és sinó la unió de petits moments afortunats, on pot semblar que la vida alenteixi el seu ritme i hom pugui ser i, no només estar. Els professors de matemàtiques estem avesats a explicar als nostres alumnes que una integral –a grans trets, i no m’hi poseu gaires pegues, sisplau– ve a ser com una suma infinita de petites quantitats, anomenades infinitèsims, que, en certes condicions, fins i tot podem acotar i trobar-ne el valor quasi exacte. M’agrada fer una extrapolació d’aquesta idea matemàtica al món de les persones i pensar que, si som capaços d’anar sumant, d’anar integrant en la nostra vida aquells petitíssims quefers quotidians que ens omplen de joia i ens fan pensar en positiu, potser aleshores podrem tenir la fortuna d’aproximar el nostre ànim a un cert grau de ventura, benestar, felicitat. No dic d’obviar les coses importants i gruixudes que al llarg del nostre recorregut vital fan tremolar la terra sota els nostres peus. No. Només proposo deixar enrere amb celeritat les rutines esgotadores, les companyies tòxiques, les hores difícils i valorar en grau extrem i guardar en el calaix de la memòria més preuada una colla aclaparadora de petits elements que, moment a moment, tramen la vida sencera: un somriure ple de tendresa, una conversa amable, una visió que ens commou, la lectura d’unes pàgines intel·ligents, els lladrucs amicals del nostre ca. I també ajuda, per què no dir-ho, entretenir-se en allò que sembla banal, deixar-se portar i fer que els nostres sentits engoleixin les meravelles de la terra que ens acull: l’arbre tardoral de fulla daurada, el sol rere el turons, el cant d’un ocell, el so de la pluja. La fortuna és dels atrevits!

Desembre 2016. 68. Avui mengem, demà veurem!

Les llargues tardes dels dissabtes els passàvem a la parròquia aprenent el catecisme de pe a pa, i col·leccionant escapularis marians i estampes de santes. Catequistes voluntaris de mirada inquisitorial ens tenien aterrits i ningú no feia el burro: la postguerra va ser molt llarga. Si ens havíem portat bé, el senyor rector ens donava un tros de formatge ianqui de color carabassa i també llet amb pols que ens preníem sense dissoldre: dúiem sempre un budell buit! Avui mengem, demà veurem! Aquells complements nutritius formaven part de l’ajuda alimentària que la molt cristiana i americana National Catholic Welfare Conference feia als pobrets espanyols a través de Càritas. Boniques llaunes daurades amb la bandera de les barres i estrelles gravada a la tapa, arribaven a tots els pobles des del cor dels iuesei. Tot això succeïa a mitjan segle passat –pràcticament a la prehistòria– a canvi de l’establiment a Espanya de bases militars americanes plenes d’enginys nuclears i del suport incondicional a l’angelet del dictador ferrolà. Bé, el cas és que, sens dubte, la canalla vam créixer uns centímetres de més gràcies a totes aquelles martingales polítiques. Al cap de pocs anys, però, ja ens havíem fet grandets i la llet americana ens havia fet agafar mala llet universitària i això es traduïa en violentes manifestacions estudiantils enfrontats a la grisa i perillosa policia franquista. Dia sí, dia també, els primers a rebre eren els vidres del banc Hispano-Americà: n’hi havien uns quants per Barcelona! I perquè sempre eren ells els primers a rebre? Doncs perquè els camarades del PSUC eren els que organitzaven les ràtzies estudiantils, i Amèrica, i tot allò que s’associava al seu nom, era l’enemic a batre! No feia ni vint-i-cinc anys que l’esforç ianqui havia estat decisiu per esborrar el nazisme d’Europa i ja els estàvem odiant! No sabíem res –pobres de nosaltres i pobres d’ells– de tot allò que succeïa rere el teló d’acer, en canvi sí que sabíem qui era el monstre principal: Amèrica! La propaganda de l’esquerra comunista va superar en escreix les dures realitats que els sistemes totalitaris van implementar per tal de mantenir el poder. Gulag, reeducació, extermini. Terror i més terror. Sí, ho confesso, jo també tenia penjat el pòster del Che al capçal del llit. I he visitat –com a turista amb xancletes– la tomba del comandant Guevara a Santa Clara, a Cuba. «Hasta la victoria siempre!» Quina força la de les icones de l’esquerra per la joventut del segle passat! Cuba i els barbuts amotinats: un exemple de fervor revolucionari extrem a l’hora de prendre el poder corrupte. Però també de desengany i misèria intel·lectual a l’hora de gestionar la complexitat amb noves idees i no pas amb milícies populars, repressió política i manca de llibertat. Morta la revolució i el seu principal capitost, tornaran les màfies de sempre, ara en forma de casinos Trump. Tothom oblidarà les consignes de Fidel i, en poc temps, ni tan sols ningú recordarà que, mai mai, va haver-hi un pertinaç règim comunista a la formosa illa del mar Carib.

Novembre 2016. 67. Amor amb amor es paga!

Em sembla que era Shopenhauer qui remarcava l'absurditat de la vida, tot posant en solfa que la voluntat que té tot individuu per viure és transforma en una lluita permanent per l'existència. Lluitar per poder seguir vivint per seguir lluitant. Un panorama no gaire reeixit! Alguns d'aquests pensaments que se m'acuden ara, a la cinquena estació, no se'm passaven pel cap, ni de broma, quan era jove i només tenia feina a estudiar —bastant— i empaitar —una mica— alguna mossa que volia ser empaitada! I és que els joves són joves i ja està, que no és poca cosa! Una persona que no és jove és una persona gran. I ningú no s’ha d’enfadar per això. Hom pot ser gran, adult, madur i tenir molta marxeta. Ganes d’aprendre coses noves, d’entusiasmar-se cada dia només en veure sortir el sol, de voler viatjar i conèixer món, d’anar a les manis, d’agradar, de seduir, de protestar, etc. Però no cal que ningú faci el ridícul dient que està eixerit com un gínjol i que se sent jove, si ja no ho és. Les paraules tenen el valor que tenen i cal fer-les servir amb molta cura. Més enllà de les xacres que van ocupant el nostre espai vital i que ens recorden on ens trobem, no ens hem de preocupar gaire per haver deixat de ser relativament joves. Sí, la paraula relatiu és sempre important: i més en aquest cas! La simple observació d'una foto del meu avi, als seus vint anys, fa dubtar de la seva jovenesa: feia dies que ja estava de ple en el món dels adults. Ara, si agafes un individu o indivídua de trenta anys i li dius que ja no és jove, en pots sortir mal parat. Ei, i de quaranta o més, que el mite de l'eterna joventut s'estén com una taca d'oli. A vegades tinc ganes de fer-me passar pel pastor Endimió, fill de Zeus, i demanar-li a Selene, deessa de la Lluna que em faci un petó per seguir sent eternament jove, bell i ple de passió. Només una condició li demanaria: estar despert, i no adormit com el pobre Endimió, objecte sexual de la bella Selene. La mitologia grega tenia solucions per a tot! No entenc encara com les religions monoteistes van enterrar aquest important llegat de faules fantàstiques per substituir-les per d'altres molt més sonses i ensopides! Aquests darrers anys, els estudis genètics han obert la caixa dels trons dels déus, és a dir, allò que toca el moll de l'os de la condició humana: la immortalitat. La indústria química i farmacèutica, sempre a l'aguait dels nostres neguits més essencials, s'ha llençat en tromba a fer-nos creure en el mite de l'eterna joventut. De moment, ens diuen, cal fer gasto per conservar en bon estat tot allò que es pugui. I en això estem: ep, jo, el primer! Mentrestant, el cicle vital va fent la seva i els millors se'n van entre silencis molt dignes. El guirigall mediàtic provocat pel duel triomfant del caragirat més ric i vulgar del Far West no ens ha deixat espai per plorar la veu profunda, poètica i emotiva que moltes generacions portàvem instal·lada al fons dels nostres cors. Amor amb amor es paga! «Com un ocell dalt d'un cable / com un boig cantant de matinada / he intentat, simplement, ser feliç» Leonard Cohen. Bird on the wire” 1969.

Octubre 2016. 66. Com anell al dit!

Tothom coneix la noticia: el papa ha destituït el bisbe de Mallorca després de saber-se que mantenia una relació sentimental amb la seva secretària i ajudant Sònia que, com és natural, estava casada amb un altre senyor. Davant d'aquests fets, tots els esgarrapacristos del món mundial s'han estripat les vestidures tot enyorant la santa inquisició i reclamant, no només el trasllat del bisbe, sinó que el fotin fora de capellà i que es busqui la vida. I ara! On ses vist tanta barra i deslleialtat! El cas és que aviat farà un any que el marit, un funcionari del Consell Insular fill d'una bona nissaga mallorquina, en veure el pa que s'hi donava, va fer seguir la dona per un detectiu que va certificar les nombroses visites fora d'hora a les estances privades del bisbe. Però el cert és que no ha sortit a la llum cap foto compromesa, cap gravació telefònica, cap testimoni: re. Re de re. El bisbe ha admès això sí, que es tractava d'una amistat especial que, en cap cas, va esdevenir una relació impròpia. Ah!, quina expressió més interessant aquesta que es van inventar els advocats d'en Clínton després de que el boss sucumbís davant la suculenta becària Lewinski! Ara, a Mallorca, només s'ha pogut verificar un innocent intercanvi d'anells de compromís en Déu, que duien la paraula Caminant gravada i no pas els noms d'ambdós, tal i com algun ateu havia fet córrer en un principi. Diu el prelat que només formaven un grup d'oració: això sí, un petit grup format només per ells dos, caminant. I no és bonic això? Al Face, o al Whatss tothom forma els grups que vol, on s'intercanvien mil bestieses i ningú no diu re. I doncs perquè aquest acarnissament amb aquest bon home que només ha fet que expressar el seu amor més pur cap a la seva estimada en Déu. Res de relació sentimental, ni de vincle amorós! Pregar: només pregar i fora temptacions. A veure quants de vosaltres serieu capaços d'aguantar-se nits senceres i caps de setmana folgats, només resant i resant! Eh, va sigueu sincers... Després hem sabut que l'home d'ella, o sigui el banyut en la pregària, de nom Mariano de España —poca broma amb el nom— culpa al bisbe del trencament de la parella. Home Mariano, si les coses no anaven gaire bé, potser tu també hi tindries alguna cosa a veure, no? El mateix bisbe declara a la ràdio: «La Sra. secretària, professora d'economia a la UIB, és una excel·lent professional que ha desenvolupat molt bé la seva tasca. Jo no he fet res de dolent”. I jo que m'ho crec Xavier o mossèn o com sigui que m'hagi de dirigir a tu, ex-benemèrita personalitat de la diòcesi de Palma. Diu l'espia que els va seguir durant mesos que era el mateix prelat, a vegades vestit amb xandall, qui li obria la porta del garatge perquè ella tingués el cotxe aixoplugat mentre duraven les oracions. I què? Això només vol dir que l'home bisbètic, quan convenia, també era capaç d'arremangar-se i anar per feina com qualsevol altre mortal. Després, ja en privat, és ben possible que la fes riure en cantar-li antigues i cristianes melodies. «Bendita la luz del día / y el Señor que nos la envía / ¡Bendito el Niño Jesús / bendita Santa María! // Con Dios me acuesto / con Dios me levanto / con la Virgen María / y el Espiritu Santo // Cuatro esquinitas / tiene mi cama / cuatro angelitos / guardan mi alma».

Setembre 2016. 65. Beure's el cervell!

Els últims dies d'agost s'escolen per entre vinyes assedegades i rostolls recremats per un sol impenitent. Mentrestant —-dibuixo aquestes línies. Encara ens queden unes setmanes escadusseres perquè un altre estiu ens hagi passat pel damunt. El rellotge intern s'accelera amb el pas dels anys: i de quina manera! Una vegada algú es va entossudir, erròniament, a fer-nos creure que la durada dels dies era una constant universal. La culpa és d'aquests científics prepotents i les estranyes màquines de mesurar que s'inventen! Tothom que hagi viscut prou dies, i tingui una mica de senderi, sap que cada dia —cada any— dura el que dura, la qual cosa només vol dir que cadascú sap com li ha anat, i si li ha costat poc o molt d'ultrapassar. Si tens un bon llibre entre mans, una tarda pot durar com un sospir. En canvi, un pesat que ens doni la tabarra pot fer infinitament avorrida una estona banal. Per cert, i parlant de llibres, em permetreu que us en citi un: «Sàpiens. Una breu història de la humanitat». Una visió filosòfica del progrés humà. Absolutament recomanable. La força motriu d'aquesta evolució: la capacitat d'inventar faules, ficcions, religions. Una sorprenent i original capacitat d'anàlisi històrica i de projecció de futur, de principi a fi. No té ni quaranta la criatura, vegà, catedràtic d'història a Jerusalem, de nom Yuval Noah. (no us perdeu http://www.ynharari.com/ la seva pàgina web magnífica, exemple per tanta ximpleria com trobem a la xarxa cada dia). Quan un pensador planteja una idea clàssica d'una forma original i distinta, segur que es tracta d'una persona intel·ligent i seductora. Una paraula, aquesta última, pervertida per la modernor televisiva dels mots maltractats, que acaben per perdre el seu autèntic significat. Ara resulta que un seductor és un individu de bona planta amb pinta de semental. Seductor, estimulant, suggestiu, fascinant, exquisit, sublim, grat, amè, divertit, meravellós; aquí teniu uns quants sinònims —d'entre quasi una centena— que dóna l'IEC, i que poc tenen a veure amb l'accepció més comuna d'avui en dia: conquistador. Però si fem cas a la teoria de que el nostre principal òrgan sexual és el cervell, aleshores sí: a mi, aquest Yuval, petit home escanyolit i d'aspecte fràgil, m'ha conquistat del tot i les seves propostes m'inciten a pensar i pensar i, per tant, a tenir un sexe més despert, més àgil, més delitós! Avui, tot passejant amb el Ros —ja sabeu, el meu amic més fidel— pels camins vorers a ca meua, m'he trobat amb l'Enric, un paio bona gent, pagès com la copa d'un pi que ja n'ha fet més de vuitanta i tants i que es troba en plena forma: sempre i quan —diu ell— no entréssim en detalls. La nostra senzilla conversa sobre patates, enciams i pluja escassa, m'ha fet pensar en el catedràtic jueu, que té la gosadia de proposar que els nostres primers antecessors neandertals, de fa centenars de milers d'anys, potser van entendre millor que nosaltres de què anava tot això d'aquest meravellós viatge per la vida. Un trànsit, aquest nostre, en el que caldria respectar l'entorn i les bèsties que ens acompanyen, tot deixant el planeta tal i com ens el vam trobar. Aquesta seria la clau! Avui, però, un mercadeig insaciable, insostenible, propi de gent que s'ha begut el cervell, sosté l'entramat polític i econòmic que ens embolcalla, tot creant necessitats fictícies i frustracions reals que aboquen la humanitat a un futur descoratjador.

Agost 2016. 64. Que una puta et bufi el cul

A partir de 1969, els americans envien successives missions tripulades a la Lluna. La primera i més coneguda, l’Apol·lo XI, amb l’Amstrong i la seva coneguda i poc original frase: «Un petit pas per l'home i un gran pas per a la humanitat». Després van venir d’altres Apol·los, el XII el mateix 69; el XIII el 70, missió fracassada; l’Apol·lo XIV i el XV el 71. En aquesta última expedició, un dels astronautes que anava a bord de la nau Endeavour era el coronel Jim B. Irwing –eighth man to walk on the Moon– creient evangelista, nascut el 1930 a Pennsilvània. Durant els tres dies que es va passejar per la Lluna amb el seu flamant vehicle explorador Lunar Roving, Irwing es va allunar, és a dir, va embogir. Des d'aquell moment no va deixar d'explicar a tothom que, allà dalt, va veure Déu. El cas és que els tres components de l’Apol·lo XV, Scott, Worden i Irwing, s'havien endut a la Lluna centenars de valors postals que, un cop signats, van vendre sense permís per milers de dòlars, la qual cosa va significar la seva expulsió immediata de la NASA. Aleshores, Irwing crea la secta religiosa High Flight Foundation, una corporació d'estudis bíblics associada a la Universitat de Seattle. Vint anys més tard, el nostre home llunàtic es trenca el cap pujant el mont Ararat (5.165m), en territori kurd, ara en mans turques. El fatal accident es va produir en la quarta —i un cop més fracassada— expedició finançada pel la Fundació d'Alts Volts, tot intentant trobar les restes de l’arca de Noè. La NASA, misteriosament, falsament, va informar que l’astronauta Jim B. Irwing havia patit un atac de cor fulminant –fatal heart attack– a casa seva, a Colorado Springs. Però expliquem una mica de què anava tot plegat. Es dóna la circumstància que, als anys 60, Irwin era pilot d'un dels famosos avions espia U2 de les U.S. Air Force, des del qual, i en una missió sobre el mont Ararat, havia fet unes sorprenents fotografies d'una estranya anomalia orogràfica en forma d'una gran arca. De seguida es va especular que podrien ser les restes de l'Arca de Noé i, fins i tot, la CIA va intervenir en el cas, encarregant una sèrie d'estudis secrets que finalment van quedar arxivats. Doncs bé, el 71, el tossut de l'Irwing, ara com astronauta, va tornar a fotografiar les mateixes restes congelades sota les glaceres de la muntanya santa dels kurds, i d'aquí la seva dèria amb Noé. Llegeixo, no sé on, que fa poc la gent de GreenPeace també ha construït la seva pròpia Arca de Noè. Aquest vegada, però, de cartró: una espècie de barqueta barata per fer-se la foto i cridar l’atenció sobre el canvi climàtic. A veure si resultarà que ara, tota aquesta colla d'ateus dels colors de l'arc de Sant Martí, també s'han reciclat en fervorosos creients bíblics, com la gent d'aquesta nostra Vilafranca, que no paren d'arranjar i construir nous i moderns temples de tota mena i condició: cristians, musulmans, mormons i què sé jo! I és que, esmaperduts i desconcertats dins el marasme social que ens embolcalla, cerquem redempcions impossibles, tot lliurant el nostre vacu pensament i la nostra inútil ànima a Déus immortals, desconeguts i poderosos, que ens volen fer creure que la nostra vida terrenal no val res. Alguns esgarrapa-cervells, beneits del cabàs, encara intenten salvar els mobles del intel·lecte, pregonant amb alegria que el racionalisme acabarà per imposar-se. Sí, segur que sí! Que una puta et bufi el cul!

Juliol 2016. 63. Qui tot ho creu, tot s'ho beu!

El Institut de zoonosi Pasteur és una institució que estudia aquelles malalties transmissibles entre els animals i l'ésser humà. Recentment ha emès un comunicat on desbarata la creença popular en l'eficàcia de les garrafes d'aigua vora el llindar dels portals de les cases, per evitar les miccions de gats i gossos. Tot va començar fa anys amb el propòsit de dissuadir els dípters d'entrar a les cases: mosques, mosquits, tàvecs i d'altres invertebrats enutjosos. Els més saberuts de la tribu ––moltes vegades també són els més analfabets–– asseguren que, quan els maleïts insectes s'acosten al recipient ple d'aigua, veuen reflectida la seva monstruosa imatge, augmentada i deformada, amb la qual cosa fugen espaordits, potes i ales ajudeu-me. L'acurada visió d'uns ulls complexos, formats per milers de lents omnidireccionals, afavoriria aquesta idea tant eixelebrada i fàcil de rebatre: un mosquit no té consciència de ser mosquit i, encara molt menys, no sap quina cara fa un monstre de mosquit! Després, el disbarat s'ha anat fent extensiu a gats i gossos que, pel que es veu, endemés de ser animals mamífers, són estúpids! Així doncs els científics han demostrat empíricament que una garrafa d'aigua no els fa tirar enrere a l'hora de pixar-se o marcar territori: al contrari, en molts casos encara els fa més gràcia aviar la bufeta sobre el plàstic blavós! Però la idea és extraordinària i molta gent se l'ha fet seva: el món sencer va ple de garrafes. Tant s'hi val allò que dugui la Ciència: què sabran aquests descreguts! El Ros ––ja sabeu: el meu estimat gos petaner–– reacciona molt millor davant estímuls auditius i olfactius, que no pas visuals! Després de dinar, acostumo a fer una becaineta comme il faut, amb l'ajuda de National Geographic TV. Les fantàstiques imatges que mostren sobre la vida salvatge deixen completament indiferent el Ros, que em vigila endormiscat i només aixeca les orelles quan sent els sons que emeten d'altres animals. Aleshores acosta el morro a la pantalla per veure quina olor fa el llop que udola i, en comprovar que no fa cap fortor, la cosa deixa de tenir, per ell, el més mínim interès. La sola visió de les imatges li diu poca cosa, ja que la freqüència en què l'ull humà capta les imatges en moviment no té res a veure amb la dels cans. Bé, el cas és que tot això de les garrafes d'aigua passa arreu i ara mateix: Argentina, Mèxic, Japó, Galícia, Catalunya, arreu. Faria falta un exèrcit d'estòlids comunicadors per explicar com ha estat possible, que una bajanada com aquesta, hagi tingut una difusió planetària, tan veloç i massiva. Naturalment, les xarxes socials ––aquest gran basar de sapiència i també d'estultícia–– afavoreixen la difusió de tot tipus de ximpleries. Tampoc no cal oblidar que moltes d'aquestes superxeries provenen de velles i obscures tradicions religioses que molts púlpits d'església s'han encarregat de transmetre'ns pels segles dels segles. La solitud humana davant de la vida i de la mort ens omple de paüra i se'ns fa feixuc pensar en el cruel destí. D'aquí, aquesta necessitat que té la molta gent de creure en un ésser suprem omnipotent ––el nom, que li'n donem és el de menys–– que ens ha d'ajudar a trobar i donar sentit a la nostra existència. Tot i així, és lícit reconèixer una visió de l’home com animal ritual: quan desapareixen cerimonials i tradicions que semblaven indestructibles, ens afanyem en adquirir-ne de noves. Ja ho deia el genial Grouxo: «Aquests són els meus principis, però sinó us agraden en tinc d'altres.» El salpàs per les garrafes d'aigua, els sermons dels diumenge per la pantalla del mòbil, la calma i la reflexió per ho vull, i ara mateix. Qui tot ho creu, tot s'ho beu!

Juny 2016. 62. Cada casa és un món

La madura índia inca del Perú equatorial duu una llarga cua trenada amb cintes de colors llampants. Passeja Rambla avall de bracet amb un arrugat negre bantu de la Kenya equatorial, que porta barba blanca de 6 dies i, al dit, un anell d’or que pot valdre un ou o potser un sou. Formen una parella elegant i els badocs, que sempre omplen aquells verals, romancegen embadalits esguardant el pausat ritme dels vells caminants sense pressa. Si els nostres amants primerencs ––això es nota a la llegua–– fossin més joves podrien tenir, qui sap, descendents mestissos que potser serien negres amb aspecte indígena peruà de grans narius, o inques de pell torrada amb els típics trets africans i el nas esclafat. Tampoc no sabem si aprendrien primer a parlar en quítxua, o en suahili, o directament en català o anglès. Els transports massius per avió estan afavorint ––per primer cop a la història–– una extraordinària barreja de persones i races, dels quals, en alguns casos, no seríem capaços d'ubicar-ne l'origen en un mapa. Aquesta amalgama genètica pot fer pensar que, d'aquí a cent anys, hauran desaparegut del tot les races humanes, tal i com fins ara les havíem conegut. Queda molt i molt lluny tot allò dels «Altres Catalans» d'en Candel i la seva crida vers el respecte mutu, base per la integració d'uns immigrants que aleshores anomenàvem despectivament xarnegos. Si un català i un murciano han tardat seixanta anys en reconèixer-se com a iguals i també com a distints ––i encara dura i dura la pugna identitària––, quantes generacions no caldran abans de sentir com a nostre un immigrant, per exemple, del Pakistan? O, dit d'una altra manera: quantes renuncies essencials a la seva qualitat humana està disposat a fer un pakistanès per tal que, un dia, el puguem considerar, sense reserves, com un català més? Sigui com sigui, és ell qui ha vingut de fora i s'haurà d'adaptar; nosaltres som a casa i no volem cedir ni un àpex en tot allò que té a veure en la nostra identitat. La sobrecàrrega informativa que patim ––excessiva, a tothora, insubstancial, etc.–– ens pot fer caure en l'error de creure que coneixem cultures del tot alienes a la nostra. La realitat, però, ens diu que no en tenim ni idea de com són els altres: cada casa és un món! Tot i així, no és el mateix buscar-se la vida en un altre indret per la curiositat humana d'ampliar fronteres i obrir-se a noves cultures, que venir desplaçat per una maleïda guerra o una cruel dictadura. La geografia dels pobles ha estat històricament modelada pel drama dels refugiats, tràgiques víctimes de la vilesa i la cobdícia: la maldat humana té mil cares i viu entre nosaltres. La vella idea de l'illa d'Utopia de Thomas More, o dels racionalistes, amb Descartes al cap davant, que sostenien que la raó s'acabarà imposant en les relacions humanes, no deixa de ser una molt llunyana esperança. De moment, la vella deessa Europa, bressol d'igualtat, llibertat i lliure circulació de idees i persones, es troba a la defensiva, atemorida enfront d'aquest nou paradigma de societat híper-complexa que tendeix a cruspir-se el passat, com el voraç Chronos d'en Goya.

Maig 2016. 61. Parlant, la gent s'entén!

Des que el primer traductor de Google va entrar en funcionament —fa només set o vuit anys— s'ha avançat molt i molt en la babèlica tasca d'entendre llengües alienes. I que els altres ens entenguin en la nostra! La màquina virtual de Google —de nom foteta, GEFOTRA (GEneral FOrms of TRAnslation)— ja és capaç de diferenciar mots i expressions complexes en llengües de característiques morfosintàctiques molt diverses. Estem parlan de potents i fiables màquines traductores automàtiques, basades en complexes cadenes de lògica difusa que, en temps real, aconsegueixen interpretacions molt acurades. La ruïna de les acadèmies d'idiomes està cantada i els professors de llengües estrangeres hauran de buscar-se una altra ocupació! Com se sap, de fa temps, els dos-cents milions de cèl·lules nervioses del cerebel, a part de fer-se'n càrrec de la motricitat dels nostres cossos, també participen en processos que afecten el llenguatge: comprensió, expressió oral, aprenentatge, etc. Dins d'aquest context, voldria fer-vos arribar l'última novetat —interessantíssima— que molt aviat oferiran les maternitats dels hospitals més importants del món. Resulta que està a punt de sortir al mercat un xip multilingüe que es podrà implantar sota la pell del clatell als recent nascuts. Tot plegat, es tracta d'una senzilla microcirurgia subepidèrmica que es farà, per telecontrol remot, des de la base d'implantacions que Google Nanotecnics té ubicada al complex tecnològic de Mountain View, Califòrnia. Aquesta innòcua manipulació cerebral consisteix a implementar als nadons ––les proves fetes en adults provoquen rebutjos sistemàtics–– un xip carregat amb mòduls d'experimentació semàntica, i connectar-lo a la base del cerebel amb unes quantes dotzenes de cables nanomètrics de diàmetres molt minses. La intervenció dura deu segons i és completament indolora: com el xip que els hi posen als gossos que, quan els punxen, només diuen «guai!» Aquest nou invent permetrà que la canalla, quan començi a parlar, ja podrà entendre i fer-se entendre en d'altres idiomes. Per exemple, si un de Sitges parla —via telefònica, o cara a cara— amb un xinès de Canton, i els dos duen el implant posat, el xip del sitgetà digitalitza i envia les paraules catalanes a un satèl·lit que, al seu torn, fa que GEFOTRA les tradueixi instantàniament al xinès mandarí. Quan el xip del cap del xinès de Xina rep, des del satèl·lit, la traducció mandarina enviada des de la central, aleshores la cosa va al revés. És a dir que el cantonès entén el missatge i respon amb mandarí al garrafenc que, sense ni temps de respirar, rep les paraules mandarines en un pulcre català. Fotre! I tot això amb dècimes de segon! Prepareu-vos tots aquells que heu de ser pares perquè aviat us preguntaran coses, fins fa poc, inversemblants. Volen vostès un implant L-3, amb un pack de 3 llengües romàniques, per només 1.99€ al mes? O potser els hi convé més l'oferta premium L-10, amb un xip de 10 idiomes per 4.99€ mensuals i amb dos anys de carència? És a dir que no hauran de pagar ni un duro fins que la criatura els hi xampurregi. Parlant, la gent s'entén!

Abril 2016. 60. Tot bon cavall ensopega!

El dissabte al matí anava al mercat de Vilafranca amb el meu avi: jo tenia sis o set anys. Ens hi duia una euga jove i assenyada que prenia tota la paciència del món quan li posàvem els arreus i l'enganxàvem a la tartana. Renillava, contenta de sortir del corral, mentre no deixava de moure la cua, tot espantant les mosques colloneres. Com una noia presumida, tirava la panxa enrere, treia pit i s’estava de respirar una estona esperant que la cingla quedés cenyida. De seguida arribava la paraula màgica: arri!, i la bèstia, obedient, feia rodar la tartana pels carrers de la Granada, tot enfilant la carrerada. En prou feines havien passat uns minuts i l’avi s’adormia, com un nen dalt d'un cotxet. Les regnes inertes a les mans i el caliquenyo apagat als llavis i jo, que no sabia que fer: si despertar-lo, o deixar-lo en pau dins el seu son de vell. L'euga platejada capcinejava entre campaneig d'esquellerincs i repicar de ferradures, damunt d'un camí empedrat que se sabia de memòria. De fet, no calia que em preocupés de res: només havia de fer el paper del nét/homenet que acompanya l'avi a mercat. Just quan entràvem a la vila –avi, avi!, ja hem arribat!–, l'avi es despertava i tot tornava a estar sota control. Deixàvem l'euga i el carruatge en mans d'un mosso de cavalleries que, a canvi d'uns rals, tenia cura de posar-li el morral a la bèstia i donar-li de beure. No sé massa bé quanta estona dedicàvem a recórrer el mercat, a mi sempre em semblava una eternitat. M'avorrien les xerrameques dels venedors d'alls i la tabarra dels gitanos que, tant si com no, ens volien vendre uns esclops pel fang o vés tu a saber què. Abans de marxar, però, sempre anàvem a veure el caragolaire de la plaça de l'Oli que, sorprenentment, i d'estranquis, sempre tenia caliquenyos acabats d'arribar de la Cuba de Batista. L'home obria el sac i els venia per dotzenes, empacats en paper d'estrassa, que els clients s'afanyaven a entaforar dins la faixa. Res no feia pensar aleshores que, amb el pas dels anys, els inoblidables dies d'infantesa s'esvairien, difosos en una borrosa memòria, mescla de vaguetats i somnis. Sort en tenim, però, de la nostra inesgotable capacitat de reescriure el passat al nostre gust! D'aquí ve que a les oïdes d'un pobre nen de poble, bon minyó i esporuguit com jo, encara m'arribin amb nitidesa els sons dels picarols que omplien de goig i festa la tartana del meu avi Claudi. Tot bon cavall ensopega!

Març 2016. 59. Qui té gana, pa somia

Les xifres de les audiències televisives que ens donen els mitjans, és a dir, quins són els programes de tv més vistos a Espanya i també a Catalunya, fan posar els pèls de punta! Tota una colla de canals de baixa estofa i escombrall omplen bona part de les hores d’oci de molta gent, que es pensen que cultura és només allò que fan per la tele. També cal comptar entre els seus espectadors aquells a qui els agrada la conya barata i els exabruptes que neixen a la gola dels famosos que ho són per insultar-se. Aquesta hipòtesi de personatge planer i consumidor de tele-porqueria abunda: a les nostres terres també i tots els coneixem. Poden ser amics, veïns i, fins i tot, podem ser nosaltres mateixos. La majoria són gent que constata amb indiferència –i potser enveja– el triomf de xoriços que tenen com a única virtut el seu desconeixement de la paraula honestedat. La brutícia mental de la que fan gala molts dels protagonistes d'aquesta incultura televisada, mostra la seva niciesa mental: si no parlen de merda, no saben de què parlar. Tot el seu submón se circumscriu només a allò que fa referència a les neurones ubicades de melic avall: simple i escabrosa escatologia amoral. El problema rau en que l'allau de sutzeses de certs programes d'audiència massiva, està deixant un pòsit de llordesa colossal que serà molt difícil de pal•liar, d'eradicar: una espècie de forat d'ozó mental i cultural insuportable. No m'és fàcil trobar explicacions raonables a tanta nul•litat de la raó, enfront de la clàssica i contrastada tríada: cultura de l'esforç, importància del treball, honor de la cultura. S'ha de dir també que les xarxes socials en són, en part, responsables d’aquesta buidor que ens aporta la post-modernitat. La manca de filtres, i la possibilitat de dir la teva des de l'anonimat, dota de poca credibilitat a una part significativa d'opinions i pàgines que poden esdevenir un gran basar de pornografia intel•lectual i de l'altra. Em direu que sóc un exagerat i que, mai com ara, per tenir la llibertat d'estar connectat i triar allò que volem veure o en qui volem parlar i amb qui no. Sí, és cert: però només per uns quants privilegiats, no pas per la immensa majoria del personal. Fa poc, una organització suposadament cultural va proposar una votació massiva per Internet per decidir, per majoria, quins són avui els monuments que la gent considera com les noves meravelles del món, enfront de les construccions mítiques del món clàssic. I clar, varen sortir autèntiques bestieses, com ara el Crist Redemptor de Rio de Janeiro, una espècie d'estàtua de formigó de 30 metres, sense cap interès artístic ni històric. Ah, la cerimònia de proclamació de les noves meravelles va ser presidida per les estrelles més rutilants del no res: Cristiano Ronaldo, Jennifer López, etc. Visca la democràcia cultural! Qui té gana, pa somia!

Febrer 2016. 58. Qui no ha, no és!

M'agrada la taula aquesta, a tocar del finestral. Puc passar-hi hores assegut, posant cara d'interessant i fent veure que ara m'interessen els robais de l'Omar Khayyam, ̶ només és ric aquell que busca el bé i estima / com la rosa que culls, que, donant-se s'esfulla ̶ quan en realitat, la lírica hedonista del Kazakhstan de fa mil anys me la bufa, i el que en realitat m'interessa és aquesta talaia estratègica, que em dóna una visió magnífica del carrer: m'agrada veure com passen les dones. No sigueu tan ben pensats, això meu només és un pur exercici d'escapisme mental i ni tan sols voldria saber-ne el nom de cap d'elles: quina mandra! No. La roda gira i quasi torno a tenir una edat jovenívola, innocent: ara és només un lúcid/lúdic plaer estètic, sensual, imaginatiu. Un pur exercici d'estil: millor ser que tenir! El dia que perdi aquesta capacitat d'observació, m'haurà deixat d'interessar la vida. Tenim l'obligació moral i estètica de contemplar la bellesa: protegir-la al menys amb el nostre record. Ja ens ho feia veure Vadim que Déu va crear la dona. I si, per postres, aquesta té el cos de la BB de l'any 1955, tenim per fi una bona raó per creure en un Déu murri i estètic. La dona-nena de melenes al vent, morrets suggeridors i la virtut guardada a l'armari dels mals records, que tornava bojos a tots els homes que es creuaven en el seu camí. Saint-Trópez, bikini, hedonisme, sexe i el misteri de la seducció: l'amor dura per sempre, encara que aquest sempre sigui només d'un cap de setmana inoblidable. Després de BB, sorgeixen nombroses deesses que volen prendre el relleu: algunes fins i tot amb molta classe. Elke Sommer, Britt Ekland, Nancy Sinatra, Elle McPherson, Kate Moss, encara que cap d'elles no ha tingut mai la frescor ni la classe de la BB, sobretot tenint en compte que corria l'any 55 i fins i tot va haver d'intervenir la censura francesa, no massa partidària de fer-se sentir... BB (1934) va ser per a Europa allò que MM (1926) va representar a Amèrica. Brigitte/Marilyn: aire fresc per trencar motllos massa rònecs. Vladimir Nabokov publica el mateix any 1955 la seva Lolita, obra impensable avui en dia: potser el rus hagués acabat a la presó per incitació al sexe infantil i perversió de majors! Qui ho havia de dir que, en aquests temps tan utilitaristes, alguns estiguin cada vegada més preocupats per silenciar les idees que no són les del cànon: els titellaires detinguts a Madrid també en són un bon exemple. Em direu que perdo el temps pensant en totes aquestes coses improductives. Sí, és cert. Però també vull reivindicar la utilitat de l'inútil, parafrasejant el títol del magnífic assaig de Nuccio Ordine. Marconi va inventar la radio i va fer una cosa útil. Però no ho hagués aconseguit sense els estudis teòrics previs de Hertz i Maxwell, que només investigaven i treballaven per plaer, per estricte curiositat intel·lectual, sense pensar si allò que tenien entre mans servia o no per a res! Per cert, a Nabokov també li agradava molt perdre el temps amb les seves grans col·leccions de papallones o bé plantejant complexes problemes d'escacs: pur i meravellós plaer inútil. Qui no ha, no és!

Gener 2016-dos. 57. Cent anys fa que és mort el ruc i encara el cul li put!

No s'ha d'estar massa informat per afirmar que, de tots els grans esports de masses, el que té els alts dirigents més barroers, especulatius i deshonestos, és el futbol. Aquests dies han sortit a la llum diversos i majúsculs escàndols de corrupció en relació a les supremes instàncies que controlen el món del futbol: Fifa, Uefa, Rfef. Massa maletins carregats de diners sospitosos circulant per foscos despatxos plens de mafiosos... Sí, d'acord, hi ha hagut dimissions, destitucions, etc. Però els que ocuparan ara el poder no són tampoc massa de fiar, ja que eren els col·laboradors dels que ara han aconseguit fer fora. Naturalment, els obscurs negocis generats a l'entorn de les cúpules d'aquest esport per aquesta colla de xoriços i vividors posats ara en evidència, es trasllada de forma natural als mateixos camps de joc, cosa que el converteix en l'esport més brut de tots. Per què no posar-hi una mica d’ordre en aquest desgavell que, tot i així, continua generant tantes passions? O dit d'una altra manera, per què el futbol no ha estat capaç de posar-se al dia en tot allò que fa referència a l'elecció dels seus dirigents, com a l’actualització del reglaments de joc? És una pregunta difícil de contestar, o en tot cas, sense respostes fàcils. Per exemple: com és que, a dia d'avui, encara no hi ha a cada partit una taula de control plena de tècnics jurats que, cronòmetre en mà, fiscalitzin tot allò que succeeix dins el terreny de joc, com passa ja en quasi tots els altres esports de masses? Quina enveja, dies enrere, veure la final de la copa del món de rugbi, amb àrbitres neutrals de veritat, explicant en directe i per la megafonia del camp les seves decisions que, naturalment, ningú no s'atreveix a discutir. I, per descomptat, davant d'una situació conflictiva, si convé es para el cronòmetre mentre un jurat analitza la jugada. Em pregunto per què no es copien literalment alguns avenços que han introduït d'altres esports més innovadors i dinàmics: més d'un àrbitre de camp, el cronòmetre només corre quan ho fa la pilota, expulsions temporals, entrada i sortida de jugadors sense cap entrebanc, faltes directes sense barrera, passivitat, etc. etc. Tot això només faria el joc més interessant i esportivament net, sense perdre ni un àpex d'intensitat i alegria. I aleshores, si tanta gent opina de forma semblant –menys els periodistes esportius, que formen part d'una estranya casta incapaç d'opinar més enllà de l'últim partit– per què no es fa una més que necessària posta al dia d'unes normes obsoletes? Doncs per una raó molt senzilla i tornem al principi: molts dels dirigents que ara remenen les cireres perdrien bona part dels seus injustificables i escandalosos privilegis. Malauradament, però, tampoc veiem cap força poderosa –estic pensant en un grup dels millors equips del planeta– interessada en canviar el status quo establert, tot i que tothom reconeix en privat les malalties cròniques d’aquest esport. Tot plegat és una vergonya i una ignomínia que alimentem tots aquells babaus que, com jo mateix, ens enganxem cada setmana davant la tele i, fins i tot anem al camps, per aplaudir o renegar a gust, segons convingui. Cent anys fa que és mort el ruc i encara el cul li put!

Gener 2016-u. 56. A prendre pel cup!

A l'estat central no li cal emprar la força bruta per sotmetre'ns un cop més: en tenen prou amb un parell de dinars del constitucional, copa i puro, inclòs! Se'n foten de nosaltres, ens insulten, fan seus els nostres diners, ens miren condescendents i es dediquen a coses serioses, com per exemple anar als toros, llegir el marca o defensar sense fissures la unitat de la finca pàtria. Així de senzill! I la veritat és que ho fan molt bé: porten segles fent-ho i en tenen la mà trencada. Dit això, també és l'hora de reconèixer la nostra pròpia incapacitat com a poble a l'hora de prendre decisions polítiques de volada. Molts catalans de bona fe, que van pel món amb el lliri a la mà, es pensaven que això ho arreglaríem a base de grans manifestacions multicolors, diàleg, respecte, entesa, festa, ecologisme, pacifisme, sostenibilitat i lluita contra els desnonaments. I, no, naturalment. No és tan fàcil: molts ja ho sospitàvem! Només ens faltava contemplar, atònits, l'espectacle indecent i ferotge dels representants de junts pel sí abaixant-se inútilment els pantalons, des del primer dia, davant les exigències dels més purs entre els purs, que només ha conduit a un suïcidi polític mai vist. Costarà anys i panys tenir una altra oportunitat com aquesta! El nostre gran amic, l'Ansar, tenia raó: “Els catalans, deixeu-los sols!” Podem seguir així durant unes quantes centúries més, protestant cada 11 de setembre, fent costellades, sardinades, sardanades i castells deu, i dient a tothom que ens vulgui escoltar allò tant cert d'una llengua menyspreada i un espoli fiscal digne d'una colònia africana. En sabem molt de protestar els catalans i fins i tot diria que, en l'àmbit del plany històric, en som els reis del mambo. Potser sí que algun dia, quan deixem de fer l'ase i perdem la innocència, aconseguirem la llibertat: personalment n'estic convençut. Però hem de saber que no serà un procés indolor: ens fotran el setè de cavalleria al damunt i no hi haurà diàleg que valgui. Ara mateix, però, estem pagant el preu donar veu a monges que pixen fora de convent, i votar festivament anti-sistemes més incorruptes que el braços de santa Anna i sant Gabriel: ens falta mala llet política! Abans va la revolta social i llibertària, que una Catalunya lliure que, per postres, vol ser encapçalada per la sospitosa dreta del peix al cove i els diners a Andorra. Per cert: gràcies, moltes gràcies Jordi Pujol! Mentrestant, la majoria dels vots de la il·lusió i el somni d'una república catalana hauran d'esperar el sorgiment d'una nova generació de polítics de més envergadura: vint anys més d'ignomínia i menyspreu no són res! Les CDP –Candidatures de Divisió Popular, mal anomenades CUP– volien quedar al marge de les decisions importants per poder desenvolupar tranquil·lament el seu fantàstic paper de mosca collonera. Però, ai l'as, les urnes –condicionades com mai per mitjans de comunicació controlats per la banca– els van col·locat en primera línia de foc. I aquí els seus simpàtics i eixerits representants, després de moltes i moltes birres, s'han vist obligats a consumar un burlesc episodi, propi del més genuí Groucho Marx: «No vull estar en un club que m'accepti com a soci!» Jo, si fos en Mas, cabrejat del xivarri de la xicalla, apostaria per un lloc a la història i plegaria donant un bon cop de porta. Abans, però, d'anar-me'n de vacances, firmaria el decret de noves eleccions, tot dient en veu alta i educadament: «Nois: us en podríeu anar tots, democràticament, a prendre pel cup?»

Desembre 2015. 55. Un pa com unes hòsties!

En una mateixa aula ens aplegàvem tots els nens del poble d'entre 8 i 13 anys. Potser n'érem una cinquantena, tots amb la bata ratllada i grisa com l'època mateixa. Els més llestos ensenyaven les taules de multiplicar als més badocs, mentre el Sr. Andreu, el mestre, no s'estava d'hòsties i les repartia a tort i dret, per qualsevol excusa, i sense miraments, amb un regle de fusta que feia mal de veritat. L'ordre i disciplina enforteixen l'esperit! «Tú, niño, para la mano!» era la seva frase predilecta: a vegades, però, la bastonada anava directament al cap. Tenia poca paciència amb la canalla, o en tot cas, feia anys que se li havia acabat. Era un home de costums i en tinc un record inesborrable: tots els dimecres a la tarda, quan arribava de casa seva per obrir l'aula, duia la bragueta descordada! Recordo l'anècdota, molt comentada sempre pels seus alumnes, encara que poca cosa us en puc dir: només pures especulacions gratuïtes. La hipòtesi més versemblant era que cada dimecres, després de dinar, tocava complir amb el deure matrimonial, i amb les emocions derivades del tema, se li feia tard i havia de sortir corre-cuita, oblidant-se de tancar la porta de la gàbia. En fi, coses de la vida. També recordo els rosaris obligatoris dels dissabtes al matí a l'escola. La cantarella de llatinades incomprensibles, orapronobis, orapronobis, les calces del vobis, anaven a velocitats supersòniques: quan abans acabàvem, abans baixàvem al pati. Ens avorríem i per postres érem observats per la tèrbola mirada gens fotogènica del militar gallec penjat a la paret: al seu costat, un falangista del qual, de tant en tant, ens feien llegir allò tant enigmàtic de «una unidad de destino en lo universal». Fotre: quina profunditat de pensament! A vegades em venen al nas aquelles velles aromes infantils. Olor del Cock de l’estufa de carbó. Olor de tinta del tinter. Pudor de jou, de fletxes i caralsol. Olorosa pudor. Pudorosa olor. Pudor de cabres i corral, de femta de cavall. Pudor d'encens i de sagristia. Flaire de misèria. Passàvem les tardes del dissabte a la parròquia, aprenent de pe a pa les oracions i el catecisme, com els nens d'ara a les madrasses. A canvi rebíem estampes de sants i escapularis marians que col•leccionàvem amb devoció infantil: un pa com unes hòsties! Corrien els anys seixanta i la guerra, encara massa propera, servia d'excusa per escampar la por. Mestres, pares i capellans, també cagats de por, eren els encarregats de transmetre la força de la paraula no. L'arma de la por: el no. Això no, això tampoc, això mai! No entenc encara com no en vàrem sortir més malparats de tanta obscuritat i fanatisme! Sort que sempre acabàvem trobant la manera de passar pel damunt d'aquella educació perversa: els nois, sobretot, amb la pilota. Una pilota feia miracles: corríem a tothora rere la bola com a petits diables disfressats de kubala i, quan fèiem un gol, teníem uns orgasmes esplèndids, sense saber encara massa bé que significava aquesta paraula prohibida i pecaminosa.

Novembre 2015. 54. Que els Déus ens agafin confessats!

Guerra. Aquesta és una dura paraula que, arran dels atacs terroristes de Paris, hem sentit dir a gent que mana molt i als seus altaveus instal·lats als nostres mitjans de comunicació. Un acte de guerra, diuen. El mateix argument es va fer servir per justificar la invasió d'Iraq i d'altres guerres insensates, i ja s'ha vist de què ha servit tanta destrucció i tanta misèria. De re. Tant costa de reconèixer el fracàs de les polítiques de mà dura? Carregar-nos aquells dictadors que no ens queien bé, però que evitaven l'arribada d'aquest nihilisme desesperat, no ens ha portat cap avenç creïble. I que ningú no em digui que, amb aquestes paraules, justifico l'existència de cap dictador, ni que el meu sigui un discurs pacifista de sobretaula. Les guerres de religió són una excusa barata per justificar, des dels centres de poder, el rentat de cervell de molts joves disposats a fer de kamikazes. Al meu entendre tot plegat té més de guerra social, que no pas religiosa. Res de nou sota la capa del sol. Això, però, no ens eximeix de pensar que, sense cap religió, el món seria potser més racional, més just. La realitat és molt tossuda i els paràmetres sota els quals intentem trobar explicacions a fets terribles, són múltiples i complexes. Europa no és res més que un gran mercat dibuixat per les multinacionals, que no paren d'augmentar els seus insòlits beneficis, mentre grans masses de treballadors pateixen els greus efectes d'aquest campi qui pugui social. Per postres, tots els sociòlegs diuen que la immigració cap a Europa de milions de persones és l'únic camí real per restablir l'equilibri demogràfic d'una població envellida i que corre un perill real de col·lapsar. A canvi de deixar-los entrar al fals paradís europeu, però, volem que deixin de tocar la pera amb les seves religions i les seves costums i que es dilueixin entre nosaltres. Com si això fos fàcil de definir, de fer. Ens em empescat un món global, dominat per l'espantosa hidra policèfala d'internet, on tots els xoriços del món s'amaguen sota un insuportable anonimat. Els bancs fan córrer diners bruts sota un repugnant secret bancari i no pregunten d'on venen, ni on van, i si van directament a finançar el terrorisme, doncs mala sort: què hi farem! Val la pena fer-se preguntes del tipus: quina esperança de futur té un nen de Txetxènia, o d'Iraq, o del Sudan o de Nigèria? Bah, això no importa i no té res a veure amb els fets de Paris, em diran alguns. Ja s'ho faran! Les respostes han deixat de ser trivials, si és que mai ho havien estat. Els moviments socials són comparables a sistemes caòtics, com el clima, on les variables en estudi són tan complexes i volàtils, que una petita variació no prevista condueix a sortides indesitjables. Ningú ja no discuteix l'efecte papallona, aquesta interrelació causa-efecte que genera resultats inesperats. Eliminem un sistema polític que no ens era amable i la conseqüència és una guerra global amb un amic infiltrat al pati de casa nostra. Sortir al carrer amb un Kalashnikov disparar a tort i dret és un acte immoral:qui ho dubta! Però també ho és llençar bombes teledirigides des de drons activats a milers de quilòmetres distància, sense discriminar qui és qui. Per la tele ho veiem cada dia i quasi ho trobem normal: poblets sencers esbotzats i esborrats del mapa per efecte del foc purificador. Els vius tenen nacionalitats i cultures diverses: els morts tots són igual de morts. No hem de pensar amb sortides fàcils, ni tampoc a curt termini: qüestions difícils requereixen solucions complexes. No podem simplificar-ho tot a un tema només de terrorisme i prou. Hem de considerar múltiples factors i ser conscients que res no serà possible sense la implicació dels propis països islàmics. Naturalment, tota la solidaritat amb les víctimes i un minut de silenci, clar, però després calen hores i hores de diàleg per obrir escletxes on trobar respostes de futur. L'altra cara d'aquesta moneda només ens portarà el retorn dels califats i més misèria a nivell global. Que els Déus ens agafin confessats!

Octubre 2015. 53. L'amo i el gos cacen per dos!

Després de l'esclatant triomf dels catalans en les darreres eleccions – amplia participació, somriures als llavis–, ara hem de deixar parlar els polítics. La mateixa nit electoral explicava jo al Ros que comptar paperetes a les urnes vol dir prendre el pols a la societat. Les decisions dels votants són inapel·lables, ens agradin més o ens agradin menys les opcions guanyadores. Però veig que, per molt que m'hi escarrassi, el Ros, el meu gos, no vol entrar en polèmica amb mi, de cap de les maneres. Llest com és, fa veure que m'escolta, encara que tinc la certesa que se li'n refot del tot el meu discurs. En Ros donaria la vida per mi: n'estic segur. Sóc el seu amo i m'agrada pensar en una fidelitat sense límits. Cada dia, plogui o faci sol, passegem junts pel laberint de camins i corriols que recorren les vinyes i torrents que envolten casa nostra. Tot i la sistemàtica aniquilació a què hem sotmès a totes les espècies, més d'un dia està de sort i el seu olfacte inversemblant focalitza la fortor d'una bèstia salvatge: conills i senglars i guineus i teixons i perdius i... L'instint caçador del qual està dotat, dispara en dècimes de segon els seus músculs i surt a tota llet rere una caça impossible: els seus congèneres del bosc dominen el medi natural molt millor que ell i saben com desaparèixer en un plis-plas del seu camp visual. La vida dels seus ancestres depenia de l'agudesa del seus sentits: ara ja no tant. Un cop domesticats, tots els elements de l'espècie, llestos com són, prefereixen trobar un amo que els hi cobreixi les espatlles! El Ros no parla, ni falta que li fa, perquè ja parlo jo per ell: tot el dia li dic coses i sempre m'escolta atentament, posant sovint aquella cara que diu: bufff..., que pesat és el meu amo. Fins i tot, la gent pel carrer murmura: un altre que ha perdut la xaveta i parla amb el gos! Quanta soledat! Què voleu que us digui: des de que tinc gos, m'he tornat molt més sociable! Amb un cop de cua, un aixecada d'orelles, o un lladruc, em fa saber que vol i què no vol, tot i que el nostre llenguatge preferit és el dels enamorats: mirant-nos els ulls en silenci en tenim prou. No es fa preguntes ni rumia plans de futur, només vol que algú tingui cura d'ell i que, de tant en tant, li rasqui la panxa: això ens agrada a tots! L'afecte que em mostra cada matí quan es desperta, sobrepassa qualque reacció humana: no es pot explicar si no tens gos. Em direu que tot això que rumio és molt primari i que l'home –sapiens, sapiens– està pel damunt d'aquestes consideracions canines. No n'estic tant segur: quan més conec i aprecio el Ros, el meu estimat gos petaner, menys comprenc als humans com espècie. A vegades penso que disposem d'un nombre excessiu de neurones hiperactives, que omplen el nostre cervell de idees forassenyades i pensaments inútils. Potser amb menys matèria gris també passaríem i, aleshores, fórem capaços de donar-nos una vida més modesta, més equilibrada, menys complicada... L'amo i el gos cacen per dos!

Setembre 2015-dos. 52. Estrangers a casa nostra!

No tinc l'hàbit de comentar les opinions dels meus companys de “el 3 de Vuit”. Però avui faré una excepció. La setmana passada, un d'aquests camarades opinants argumentava —bé, si més no ho intentava, perquè, a vegades, se'm fa difícil seguir el seu barroc estil narratiu, al més pur estil d'un Paco Umbral nostrat— respecte de la hispanofòbia d'un procés independentista, agrupat a l'entorn de Junts pel Si i comandat per uns emboscats als quals no es possible aplicar l'epítet de catalanistes. Ara mateix, si parlem de catalanisme, només ens queda —diu professoral als seus esgarriats i auto-enganyats alumnes, o sigui, nosaltres— confiar amb el bon criteri que representen els quadres del PSC i la UDC: lliure'ns Déu de caure en el precipici d'una societat civil desunida i fraccionada. Vull recordar-te, apreciat col·lega, que milions de catalans que, segons el teu criteri, conformen un “nínxol d'anacrònica sobirania” hem tingut la cautela i paciència d'esperar i esperar durant segles, a canvi d'un menyspreu forassenyat envers la nostra cultura i la nostra llengua: estrangers a casa nostra! I tot això ha succeït mentre respectàvem, fil per randa, regles de convivència estatals basades, no pas en la igualtat, sinó més aviat en el ordenoymando del BOE. Aquest nostre personatge, embolica que fa fort!, maquina les seves florides desqualificacions —insuportable arrogant Mas; sectarisme simplificador; autista geoestratègic? (sic), etc.— des d'una pretesa superioritat intel·lectual, que ha tingut a bé auto concedir-se. Em sembla bé i tots ho fem: només faltaria que cadascú de nosaltres no pogués ser Napoleó, si és això el què li plau. La dificultat, però, que tenen alguns d'agafar aquest tren carregat de raons, i que ens ha de portar a prendre les nostres pròpies decisions, no rau en la velocitat del comboi, ni tampoc en qui és el fogoner. No; no en volen saber res d'aquest tren perquè, en el fons, ja se senten prou representats per les elits que ens governen des de la capital de l'Estat. Catalunya, doncs, té l'estatus que es mereix, com qualsevol altre comunitat autònoma d'aquelles sorgides del café para todos ,i aquí pau i després glòria. Tinc alguns amics que es mantenen ferms en aquestes posicions clàssiques, que es poden resumir amb la frase “Espanya som tots”, i els respecto, clar: com ells a mi, espero. Però quan polemitzo amb ells per la seva nul·la capacitat d'oferir solucions positives o d'argumentar la seva postura, obtinc sempre la mateixa vàcua resposta: no ens cal fer res de tot això perquè la constitució i l'estat de dret ens avalen. Acabáramos! Des de la meva modesta opinió, és en aquest immobilisme polític-intel·lectual que arrosseguen, on rau el seu desconcert. La innegable força del projecte independentista i la il·lusió que desferma aquest propòsit —tot i ser molt i molt conscients del gegantí esforç que comportarà la ruptura pacífica amb Espanya— els confon, els desenfoca, els aboca fora de les grans decisions històriques. Mentrestant, desnonats per un Estat en qui encara confien cegament, i esperant l'hora de la reforma federal que ens ha de dur al millor dels mons possibles, l'orquestra s'entossudeix, obstinada, en el pasodoble de la España cañí i el capità es marca uns passos de ball al més pur estil eeeh Macarena ...aaahe!

Setembre 2015-u. 51. S'ha acabat el bròquil!

S'acosta l'hora de la veritat. «The bròquil is over», amb una encertada expressió que el nostre elegant Jaume Barberà s'ha fet seva. Ha arribat l'hora de passar comptes, és a dir de comptar-nos, encara que, a molts, només els hi agradi la democràcia aritmètica quan aquesta els hi és favorable. No ens hem d'enganyar, surti el que surti, ja res no tornarà a ser igual: hem perdut la por! Voleu trencar Espanya!, ploriquegen uns. Sou uns peseteros insolidaris!, vomiten uns altres. No us darem ni aigua!, vociferen més enllà. Quedareu fora d'Europa i de la galàxia sideral!, anuncien els armaguedons de sempre. Bé, que lladrin: cavalquem! Aquest discurs infantil, rònec, mancat d'idees constructives, ens arriba foradat com un gruyère: si hi havia algun concepte aprofitable –penso ara amb l'estatut d'en Maragall–, el bulímic poder central se'l va cruspir sense saber ni quin gust tenia. No volen assabentar-se que el discurs en negatiu que ens arriba d'arreu –des de aquí dins també–, no fa més que alimentar les sospites que sols anirem millor. Per què, des de les Espanyes, cap intel·lectual no proposa una sola idea, que no passi per això tant vist i obscè de fotre-li mà a una constitució, convertida definitivament en catecisme de la religió espanyola? Per què no sorgeix cap idea constructiva, engrescadora, que ens faci rumiar? Jo us ho diré: no existeix tal idea. Espanya ha viscut secularment d'esquena a Catalunya, menys, està clar, a l'hora de buidar les arques impositives i de intentar encotillar la nostra llengua dins de l'àmbit familiar. «Me gustan los catalanes porqué son gente que hace cosas», va dir no fa gaire un que mana molt i que a la tauleta de nit hi té com a llibre de capçalera el «Marca». Costarà molt i molt, sens dubte, però tal i com diu en Vallverdú: les coses poden ser més senzilles que no ens pensem. Un parlament català amb capacitat de maniobra, i sense la tutela i ofeg econòmic actual, pot fer molta feina en molt poc temps. Unes lleis de costes, d'immigració, d'urbanisme, d'energies renovables, d'atenció social, de mobilitat, d'universitats, de cultura, de cobertura sanitària, d'atenció a la gent gran, etc. etc., pensades amb criteris catalans i executades amb els recursos sorgits de la potent fiscalitat catalana. Uns aeroports que puguin treballar sense el vist-i-plau d'una coneguda i ruïnosa companyia d'aeroports espanyols. Un ensenyament que es dediqui només a la seva tasca educativa, sense haver de defensar-se contínuament de lesives lleis espanyoles, gestades per una cultura que no és la nostra. Uns jutges que fotin a la garjola als xoriços, es diguin com es diguin, i no facin cara de fàstic quan un client té la mala pensada de parlar en català. Una policia catalana única que no hagi d'abaixar el cap cada vegada que un jutge de pas, fa intervenir la guàrdia civil: aquests sí que són fiables! Àngela Maria!, que diria la meva iaia, pobre dona si en cara fos viva... Un cinema amb català, vés tu quina bestiesa! Una República Catalana realment laica, que respecti la llibertat de culte i no tingui crèdit amb la Banca Vaticana. Uns programes informàtics que ens arribin en la nostra llengua i no hàgim de fer mans i mànigues per intentar trobar una adaptació que ens permeti l'ús del català. Una xarxa de rodalies sofisticada, del segle vint-i-u, que ens porti de Vilafranca a Barcelona o Tarragona en vint minuts. Unes autopistes que retornin a l'àmbit de la gestió pública. Televisions catalanes que poguessin ser vistes arreu, sense la ridícula intervenció tutelada d'ara. Ah!, me'n oblidava i també volem veure onejar la senyera a Brussel·les i anar pel món amb un passaport català, doncs clar que sí! Pedrolo ho tenia clar: «Vivim a casa amb papers falsos». La única via per somiar: la independència. Però alerta, molts la volem per remoure el país de dalt a baix, per construir una societat més equitativa, més justa, i no pas per fer-nos a mida un lifting ideològic d'aquells d'estar per casa i que res no canvii. Seguin el fil d'en Vallverdú: el millor de tot aquest somni, si es fa realitat, serà la sensació de viure relaxats, sense haver de defensar-se a cada moment de les fletxes de l'adversa fortuna de Hamlet. No serà el conte de la lletera, és que s'haurà acabat la mala llet en aquesta sarsuela de poca volada que fa massa segles que dura.

Agost 2015. 50. La calça la garró, senyal de cabró!

«Ai,president, m'agrada que em remenis les mamelles amb delit i em grapegis el teixó amb passió. Vols que em tregui les calces? Ara mateix, aquí? No, això mai! Vols dir? Ai, ai, m'entabanes, em mates, em moro, mira quines tremolors! Què dius que vols que et faci? Mare meva, boss, però què dius, vols que llepi el melindro a l’home més poderós del univers? No i no: tu que t'has pensat! Bé, com vulguis, tu ets el que mana: ara mateix m’hi poso. Pensa, però, per un moment, que si entrés algú al despatx oval es trobaria tota la carn a l'olla. Sí, sí, ja sé que tu no tens que donar explicacions a ningú, per això ets el més gran senyor de la terra, oi? I jo, per tu, amo meu, faré el que calgui. Espera, espera, para una mica, que m’ofego! No tinguis tanta pressa, home! No veus que vaig perduda i en prou feines puc respirar! No vols que em despulli del tot, my dear? Bé, tu mateix Bill! No, no, no te'n estiguis i posa’m el puro allà on vulguis. Així, així... Quin tros de boc el meu president! Aquí em tens, submisa, agenollada, plena de tu; orgullosa del meu poder vestal. Si vols, dispara'm la pistola sobre els morros, Bill, com si fossis el mateix Buffalo!! Oh, no, no et preocupis: ja saps que soc una golafre i tot m'ho empasso! D'on treus aquesta força, mira: tot el vestit nou tacat. No passa res! Saps, my lord, que porto, fil per randa, els comptes de la joia nostra d'aquestes darreres setmanes? Sí, fins ara tenim deu melindros fins a la gola i una vessada fora de test: precisament aquesta, tot tirant lo blanc! Mmmmmm..., quin delit. Segur que ja en tens prou per avui? Tens feia? D'acord man force one, ja me'n vaig. Besa'm per última vegada. Per cert: la setmana vinent no podré venir a veure't. Que com és això? Doncs perquè un fiscal inquisidor de ment malalta pervertida m'ha fet dir tot allò que no volia i ara, a tu, a l'home més valent de l'univers, et voldran fotre escales avall! Ho sento Bill... La justícia clama: la calça al garró, senyal de cabró! Ja veuràs, darling, com els hipòcrites de sempre et voldran humiliar, i diràs a tothom que et vulgui escoltar la mentida més comuna: no ho faré mai més, ho sento! Després de fer pública penitència, i ferit fins a cotes insuportables, agafaràs la maneta de la teva comprensiva doneta i juraràs davant la bíblia: ingodwetrust.» (Extret de «Poor America!», memòries apòcrifes d'una jove becària de nom Mònica L., en el vintè aniversari del presidencial joc amorós.)

Juliol 2015. 49. Llengua de mel, llengua de cel!

Estem acostumats a un bombardeig informatiu que no cessa d'arribar-nos d'arreu i a tothora: moltes vegades gratuït, vacu, evitable. Diàriament omplim la pantalla del nostre feble rebost de memòria amb esdeveniments remots, manipulats, distants, que a l'instant se'ns difuminen en tèrboles imatges que, al seu torn, són engolides per d'altres més noves que ens arriben en poca estona. Aquest excés de soroll, de res no ens ajuda a l'hora de trobar la serenor de les nostres ànimes sobreexcitades. Ens volen fer creure, falsament, que si no coneixem allò que passa ara mateix a la Conxinxina, esdevindrem uns desgraciats amb poques possibilitats de fer quelcom de profit a la vida. No vaig errat si dic que una persona adulta de fa cinquanta anys, per exemple, rebia cent, mil vegades menys d'informació que qualsevol de nosaltres. Sí, d'acord, ara tots estem més i millor desinformats: i què! Totes les ràdios i televisions del món s'han encomanat d'una espècie de bogeria col·lectiva que els obliga a passar-nos hora sí, hora també, les noticies més fresques i que, a l'hora de la veritat són, en la majoria dels casos una repetició de les de l'hora anterior. Bé, la pregunta és: què pretenen? Potser els poders que ens vigiles i tenen cura de la nostra llibertat han descobert que, mentre veiem o escoltem noticies, no fem res que no toqui. Per cada novetat interessant que ens arriba, hem d'empassar-nos la monòtona salmòdia que l'acompanya. El bàlsam de les notícies, adormidora del no res: jo, habitualment, aprofito l'avinentesa per fer una becaina. Sigui com sigui allò que ens vulguin entabanar, no hi ha força humana capaç d'aturar el riu de la vida. Segon a segon, el destí s'obstina, entossudit, a dibuixar la trajectòria de cadascú: un per un, i tots alhora. Quan som capaços d'aixecar els ulls de les pantalles ens adonem que quan més informació, més buidor. Sort en tenim d'aquells esdeveniments personals, únics i intransferibles, irrellevants per a qualsevol altre persona que no siguem nosaltres mateixos, i que nodreixen la nostra necessitat de ser únics. Aquests punts singulars del nostre recorregut essencial conformen el nostre caràcter i donen consistència ètica i formal al jo particular de cadascú: qui som, i qui i què no som o no volem ser. Guardem en el racó més íntim de la nostra memòria personal aquella mirada inesborrable, aquella paraula dita a cau d'orella: llengua de mel, llengua de cel! Aquella nit d'estiu en què el món es va aturar, mentre de lluny sentíem la veu remorosa d'aquell conegut gurú de la informació que, un cop més, s'entestava a fer-nos cinc cèntims d'allò del tot intranscendent que potser havia succeït a milions de quilòmetres de distància.

Juny 2015. 48. Després d'una de llarga, una de curta!

Tenim unes taxes de fracàs escolar molt pel damunt d'allò que caldria esperar en un país normal i això ens assegura una societat plena de desigualtats i amb un futur poc esperançador. I no parlem de Catalunya o d'Espanya com a fets diferenciats: no, aquí i allà els problemes són els mateixos. La pregunta és doncs: com hem arribat fins aquí? Bé, jo, que, com a professor de Matemàtiques, m'he passat bona part de la meva vida dins les aules de secundària, puc dir-hi alguna cosa al respecte amb coneixement de causa, encara potser a alguns no els agradarà. Primer punt: no caure en la trampa de carregar les tintes només sobre el professorat; això fóra fals, injust i demagògic. Al contrari, s'haurien de deixar en mans dels mestres i professors les línies directrius necessàries pel bon govern de les escoles i instituts. Per començar, una mesura important i radical: fer tornar a les aules a tota la rècula de pedagogs, inspectors, sindicalistes i consellers àulics que, com a conseqüència de la seva estima per la pedagogia, fa anys que van fotre el camp a corre-cuita de la duresa de les aules i del contacte diari amb l'alumnat. Des dels despatxos adjacents a les conselleries, i sense alumnes ni sorolls pertorbadors, tota aquesta colla han anat imposant absurds criteris compassius, que tendeixen a considerar els nens i les nenes com si fossin uns pobres éssers de porcellana, sense cap deure, indefensos i desemparats en un món hostil. L'ensenyament secundari s'ha vist arrossegat a implementar unes idees més pròpies de la primària, ja que és d'aquí d'on provenen bona part dels que diuen què i com. Qui ho ha dit això de que als alumnes no se’ls han d'imposar pautes de conducte, encara que aquestes siguin difícils? Qui ha pensat aquesta bestiesa de poder superar un curs encara que l'alumne no foti ni brot: eliminar estímuls i rebaixar objectius castiga als més treballadors i també als més febles. Amb l'excusa de la modernor s'ha instaurat com una dictadura de la pedagogia mal entesa, que prima el gaudi de l'alumne i el seu voluntarisme, per damunt de l'esforç intel•lectual i la feina ben feta. Aleshores, quan arriba l’hora d’estudiar de veritat i d’esprémer un cervell que porta anys adormit, aquest es nega a treballar i la canalla se’ns deprimeix, aclaparats per l'ansietat que els domina. De seguida intervé tot un exèrcit de d’estòlids, farcits de títols, que diagnostiquen i omplen de pastilles les farmacioles familiars, sense resoldre, a la llarga, cap problema. Es fa difícil trencar aquesta inoperant i espessa teranyina d’interessos gremials, que mai no tirarien pedres sobre la teulada que els aixopluga: no són mesells! Dieu-me de la vella escola, d'acord, però les incomprensibles pautes educatives vigents són conseqüència de decisions preses durant dècades per polítics poc preparats, assessorats per pedagogs d’universitats a distància que no han trepitjat mai una aula amb 25 o 30 adolescents i en desconeixen l'efecte que això produeix. Només cal veure algun debat per la tele, on gent, presumptament competent, parla amb la boca plena de temes que sobrepassen de molt i molt les seves capacitats. Després d'una de llarga, una de curta!

Maig 2015. 47. Burro vell, ple de nafres!

Ja fa més de vint anys que fa vint anys que el Serrat cantava allò d'ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força. Sovint parlem amb els amics de fets que vam viure fa quaranta, cinquanta anys: sembla mentida de com s'acumulen els anys! Burro vell, ple de nafres! Tot plegat comença a resultar massa llunyà, massa irreal com per haver-ho viscut de veritat. A voltes la cruesa del pas del temps se'm fa evident amb malsons on la sorra del rellotge s'escola amb rapidesa pel forat del no retorn. Potser sí que tot ha estat un somni, i els somnis, somnis són! A mesura que hom es fa gran, pesa més el temps propi, alhora que s'escurça el temps històric. Tot és més proper: el descobriment d'Amèrica, per exemple, esdevé en vuit o nou vides com la meva d'ara!! Malgrat el rellotge inexorable, tots tenim percepcions diverses i canviants del pas del temps. Segur que, si tenim presa perquè l'olla comenci a bullir, tardarà més estona a fer-ho! De jove mai penses que potser acabaràs sent vell: vius la vida tal com ve, i ja està bé que sigui així. Els problemes amb el rellotge vital comencen més tard: jo penso que després de fer-ne seixanta és quan veiem que la cosa va en serio i la juguesca comença a prendre força. Mentre escric aquestes línies escolto la veu inconfusible d'en Raimon en un dels famosos poemes de les "Cançons de la roda dels temps" de l'Espriu. Em colpeix "La cançó de capvespre" que diu: el rellotge, al blanc mur / diu com se'n va la tarda. Sovint volem ser originals i ens traiem de la màniga expressions cultes: «Tempus fugit», «Carpe diem», etc., per expressar que s'ha de viure al dia. Collonades i refugi de poetes! Ens costa molt aprofitar el temps i no sabem deixar enrere rutines inútils: no hem estat educats per ser agosarats i el conformisme és un valor ben arrelat entre nosaltres! "La fi de l'eternitat", (1955), dóna títol a una de les famoses novel•les de ciència ficció de l'Asimov. En aquesta brillant elucubració de la ciència, Asimov plantejava en un futur llunyà societats d'homes privilegiats anomenats els "Eterns", que eren reclutats secretament i als quals se'ls dotava de dos poders definitius: la immortalitat i la capacitat de viatjar a través dels temps. Alguns gurús, que viuen de la ignorància general, ens informen aquests dies que això de fer-se vell comença a estar passat de moda, i que en pocs anys tindrem al nostre abast productes químics que ens permetran revertir els processos degeneratius naturals. O sigui que aviat tindrem el primer dels poders dels "Eterns", però a mi, què voleu que us digui, trobo més apassionant això de poder viatjar a través dels temps. De seguida se m'acut que, si tingués aquesta capacitat, em disfressaria de mestre d'obres i em plantaria una temporada a l'Egipte dels faraons, per gaudir de la construcció de la gran la piràmide de Keops!! Però n'hi han tants de moments històrics irrepetibles... Quin esdeveniment del passat triaríeu vosaltres per viure en directe, pacients lectors "Eterns", si només tinguéssiu una única oportunitat per fer-ho?

Abril 2015. 46. Una paraula en porta d'altres

La meva amiga O enrogeix les galtes quan li dic que està avui molt i molt interessant. Després d’uns moments d’incertesa, abaixa la guàrdia, somriu, i se sent afalagada. Però de seguida es refà i torna a interposar l’escut protector que li'n dóna tanta seguretat i també molts disgustos. Caminem. La meva amiga O quan camina i mou el seu xassís, atrau, sense voler, la mirada de molts homes que, fins i tot giren el cap en veure-la passar. La meva amiga O ho té tot controlat. Li agrada tenir la sensació de tenir sota control tot allò que envolta la seva vida privada. Això ho fa tot més fàcil, diu. I també més difícil. Si un dia es descontrola, és perquè ella així ho vol i no perquè d’altres ho desfermin. És una dona lliure i està acostumada a fer la seva. Aquesta capacitat d’autogestió la fa encara més engrescadora. Sí, la miri com la miri, és una dona apassionant. Al menys jo la trobo captivant, propera, atractiva, sensual. No he de callar-ho! La seva proximitat em fa sentir viu. I estic content de tenir-la avui tan a prop. Per a mi sol. La meva amiga O parla i parla. I riu. La faig riure. Te la menjaries quan riu. Els anhels i les il·lusions. Els frens i les limitacions que ens posem. Allò que faríem i allò que no volem fer. La por. Les inquietuds. Els amics. Les il·lusions. Les solituds. Els amants. La família. La vida. Una química irracional i complexa ens apropa. Una paraula en porta d'altres i totes són importants, secretes, valuoses. Només per els seus amics, i jo en soc un d’ells: guardeu-me el secret! Vora el mar, l’embat de les ones barreja les aigües que arriben foses per entre la nostra conversa. El meu caràcter eixut i una mica misantrop no està habituat a aquestes intimitats. La seva conversa em descol·loca, em complau. Vull pensar que s’hi troba bé al meu costat. Jo també. Qui ho dubte! La meva amiga O, tan propera i tan llunyana. Tinc unes ganes boges d’abraçar-la per la cintura i sentir la calidesa del seu cos, la seva respiració. Si fos valent, provaria de tastar la frescor dels seus llavis de lluna plena. —Boig! –em diria O. Però no: no sóc valent. Per uns moments vull una mica de contacte i li busco les mans i els ulls. No hi ha res més humà que mirar-se els ulls i agafar-se les mans: “...et les yeux dans les yeux, et la main dans la main...”, cantava Françoise Hardy fa dos-cents anys. Les mans i els ulls només. Ho havia de provar. Una dona mai no s’ofèn per això. Ella tampoc. La meva amiga O m'aguanta la mirada i prem els seus dits entre els meus, mentre pregunta. —Per què, per què...? Què vols dir quan dius que...? —No vull ara trobar cap resposta, bonica: les coses són com són. Deixa’m només estar al teu costat i sentir, amb tu, els batecs canviants d'aquesta primavera que arriba amb força.

Març 2015. 45. No plou mai a gust de tothom

El dia 15 arriben els Idus de Març i això, segons la tradició romana, vol dir que potser tindrem bons auguris. Però clar, com que no plou mai a gust de tothom, caldrà veure per a qui seran bons: si ho són per a mi, potser no ho seran per a tu, pacient lector. I si no que li preguntin al dictador Juli Cèsar, assassinat el dia 15 de març del 44 a.C. En els temps de la República Romana, ara fa uns quants segles, els anys naturals començaven el mes de març, cosa que psicològicament era bastant raonable: es tractava d'acabar l'any al mateix temps que l'hivern i començar un nou cicle vital amb l'arribada de la primavera, sempre esponerosa de verds i de vida. Però això es aigua passada i ara és molt difícil modificar un vell calendari ple de contradiccions: els revolucionaris francesos, comandats per Robespierre, Marat i companyia no ho van aconseguir, ni després de tallar 30.000 colls! Tota aquesta pensada històrica se m'acut arran de la reconstrucció que fa poc vaig fer del rellotge de sol que, des de fa segles, marca les hores a la façana de ca meua, a Vilobí del Penedès. La trajectòria aparent del sol (eclíptica) queda simètricament reflectida a la pantalla de la façana pel rastre que deixa l'ombra del gnòmon, en un antiquíssim i dinàmic joc d'ombres xinesques que es desplaça d'esquerra a dreta. Últimament, però, l'ombra de l'estil anava perduda per entre les pedres d'una façana molt malmesa i amb les marques horàries esborrades. El cas és que, ara, un cop refeta la façana, i després dels càlculs oportuns –d’alguna cosa m’havia de servir la meva formació matemàtica–, vaig comprovar que el gnòmon estava ben orientat respecte la posició geogràfica, 41º23' N; 1º41' E, i la declinació de la paret 26º30' SE, i, per tant, l'anònim mestre d’obres que en el seu temps l'havia construït, sabia què es feia! Bé, un cop enllestit el tema astronòmic, amb l'ajuda del Sr. Internet, naturalment, vaig voler fer un pas més: transformar el simple rellotge inicial en un quadrant solar declinant una mica sucós. Per això vaig afegir els arcs de corba que traça l'extrem de l'ombra de l'estil en els dies astronòmics més assenyalats. Solstici d'hivern: el dia més curt, arc superior còncau. Equinocci de primavera i equinocci de tardor: dia i nit iguals, arc central en línia recta. Solstici d'estiu: dia més llarg, arc inferior convex. M'està malament dir-ho, però la veritat és que m'ha quedat d'allò més bé! Per acabar l'obra del tot, només faltaria ara pintar-hi un lema divertit. Estic pensant amb "La lluna m'enamora", jugant amb el contrasentit d'un rellotge de sol enamorat de la lluna, i també com homenatge als versos d’en Foix: “Es quan dormo que hi veig clar”, que deixen clar que res no és clar.

Febrer 2015. 44. Embolica que fa fort!

Passejava l'altra dia per la Rambles barcelonines, millor dit i per ser més precisos, pel seu tram inicial: la Rambla de Santa Mònica. Uns cartells municipals anunciaven no sé què d'una festa ecumènica i de respecte a totes les religions, paganes o no. Una ofrena a tots els déus, vaig interpretar jo! Desvagat com anava, em vaig aturar uns moments en una paradeta multicultural que tenia molt d'èxit, si més no, atenent al nombrós grups de creients i tafaners que, com jo, feien el badoc. Us he de confessar –aquest verb s'escau perfecte ara i aquí– que vaig quedar anímicament estamordit en observar la parafernàlia d'elements diversos que sobreeixien pel damunt de la taula, on uns beatífics cristians somreien als passavolants, invitant-los a acostar-se a les seves creients posicions. Rosaris i textos bíblics anaven de la mà d’alcorans i sures del profeta. Els típics kipà jueus o solideus (solideu, només a Déu) compartien espai amb els kufiya palestins: tota una proposta angelical. Uns pergamins mostraven una de les famoses màximes de Confuci, traduïdes del xinès mandarí: “Una casa forta i indestructible té aquests quatre pilars: pare valent, mare prudent, fill obedient, germana complaent”. També m’hagués agradat poder llegir alguna de les sempre sucoses sures medievals de l’Alcorà, que tant ens preocupen avui en dia. Llàstima però –maleït el meu escàs bagatge lingüístic– de no entendre gran cosa: ni de l’àrab, ni de l'arameu, ni del sànscrit, ni del xinès, res de res, fora d'allò que en diríem l'entorn més proper. Damunt la taula també lluïa joiós un Menorà jueu o canelobre de set braços, ubicat al costat d’una bandera vaticana. Vinga, embolica que fa fort! Ah!, me’n oblidava, enmig d’aquest inversemblant poti-poti apareixia, naturalment, una fotografia de l’inefable Oliveres, profeta del pacifisme avant la lettre, que anava acompanyat d'una somrient monja revolucionària que busca aixopluc a l'alou, on no hi neva ni plou. A primera vista no s’hi veia cap exemplar del Capital d’en Marx, però segur que, remenant una mica, l’haguéssim trobat. També s’hi mostraven altres elements indesxifrables, pertanyents a cultes inconnues pel que això subscriu. Tota aquesta sorprenent mescla d'elements donava força, vida i color al parc temàtic exposat damunt l’altar multicultural de la Rambla comtal, on s’oficiava aquesta increïble litúrgia ecumènica. Només vaig trobar a faltar unes cartes del tarot, unes piràmides energètiques i unes roses de Jericó, per aconseguir un clímax esotèric de primera magnitud, que de ben segur hauria estat l’enveja dels nombrosos bruixots de tota mena i condició, profetes de les ciències ocultes, l’endevinació i el no res, que avui dia envaeixen pornogràficament les nostres xarxes de comunicació.

Gener 2015. 43. Val més desig que fàstic!

A(37) i B(31) són parella; C(41) i D(28) també. Viuen a E i F, respectivament. G(9) i H(8) són filles de AB. J(7) es la filla de CD. I(10) és fill de BC, que abans havien estat parella i que ara viu amb AB, G i H. Tot i haver acabat fatal, B i C han refet l'amistat i ara es veuen cada quinze dies, i d'amagat, a casa del comprensiu amic K(34), que els hi cedeix el pis que té a L. Val més desig que fàstic! Coses de la vida, i des de fa quasi un any, A i D també s’ho munten a casa de l’amiga M(32), que ara viu a NY i té buit l'apartament d'N, sense que, naturalment, ni B, ni C sàpiguen res d'aquest afer. Però tot fa pensar que aquesta relació no durarà, ja que la magnífica activitat sexual extra-conjugal d'AD, fa gaudir i patir D en proporcions iguals, cosa que li comporta uns orgasmes fora de sèrie i alhora uns remordiments extrems, que no la deixen en pau ni de dia ni de nit. La canalla de tots quatre, G, H, I, i J van a la mateixa escola comunal del poble d'O, però a nivells escolars diferents P, Q, R, S, com correspon a la diversitat d'edats. Quan es troben en públic, o a l’escola amb motiu de les reunions de pares, AB i CD porten molt bon rotllo. Fins i tot podríem dir que són unes parelles ben avingudes, i ni el més llest de la comunitat no podria sospitar aquest desgavell de creuaments lúbrics. Malgrat aquest frec a frec ple de goig i l'intercanvi de fluids corporals amb els homes propis i aliens, B i D s'han fet amigues. Fins i tot molt amigues, i és possible que un dia d'aquests, una de les dues deixarà anar llast, en un va intent de netejar la seva mala consciència, i tot acabarà saltant pels aires de mala manera. A i C també són amics però a la manera dels homes, és a dir, es veuen de tant en tant per compartir una bona birra, veure el Barça, deixar anar algun so onomatopeic i aquí s'acaba tot. Tenint en compte que A no sap res de BC i C tampoc no sap res de AD, els dos es pensen que el banyut és l'altre i ja els hi està bé com està: visca l'amistat! La mestra d'H,T(26), no pot evitar que li agradi molt B, la mare d'H: la seva sola presència a les reunions de pares la destarota fins a punts insuportables. Però a T, que viu amb U(27), el seu nòvio de sempre, li costa molt d'acceptar les seves irrefrenables tendències lèsbiques: seria un cop molt dur per sa mare V(65), que espera els nets amb candeletes. O sigui que, de moment, els somnis de T seguiran el camí secret de sempre: tensió acumulada en forma de migranya. Per altra banda, W(39), psicòleg titulat per la universitat d'X, perd el cap cada vegada que D, la mare de J, concerta una entrevista amb ell, per parlar del caràcter rebec de la nena. La distància obligada del psicòleg se'n va en orris: els ulls plens de vida, els pits plens de joia. Però ella, càsum, no està pel joc... Cada any, el director del centre Y(51) convoca a pares i mestres el dia de la patrona, santa Z(16) verge i màrtir, i tota l'escola participa d'una gran festa plena d'harmonia i germanor!

Desembre 2014. 42. Els trons de Nadal no fan ni bé ni mal

La turmenta anunciada dibuixa la seva presència per ponent. Per entre la tènue llum somorta que encara arriba de l'horitzó, s'endevina un cel carregat de núvols sospitosament immòbils dalt la cresta de la muntanya. Uns silencis estranys bufen en totes direccions i travessen veloços els boscos que tremolen inquiets. Arriba la nit i la memòria em porta a l'hora dels contes folls a la vora d'un foc ple d'estelles roents: màgiques rondalles contades a infants esporuguits, veus que arriben del més enllà, morts que tornen del cementiri, dimonis amb banyes, bruixes amb escombra, homes del sac: llargs hiverns d'infància sense tele ni hòsties. Les gallines amuntegades al corral. Les rates amagades als caus més difícils. Les eugues renillen ploroses als estables. Els gats i els gossos al jaç del paller, dormisquejant alerta per sortir corrents quan convingui. Avui, però, al cap dels anys, la nit torna a ser més fosca que la gola del llop o el cul d'una guineu i ni els més vells no recordaven uns udols del vent tan llastimosos. La venteguera s’esmuny per sota les portes de les cases i penetra per tots els racons. Els porticons repiquen contra les finestres i se sent rondinar alguna porta vella mal tancada. Si parem una mica l’oïda podem sentir bells cants de sirenes misterioses que, amb lluna vella, l’aire traça per entre les pedres esquerdades que omplen els racons més foscos de la vall. De sobte, espetecs rabiosos que arriben de l'estratosfera fan pensar que la taulada del mas s'esberlarà d'un moment a l'altra i que el món té els segons comptats. Trona i llampegueja per ponent: l'Alzinar, les Llombardes..., Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu. Els trons de Nadal no fan ni bé ni mal. La pluja s’espesseix. Les boires s’arrosseguen. Aigua i més aigua. La xemeneia fa de flauta de Pan: tota la nit fent l'acompanyament musical de l'orquestra que interpreta magistralment la coneguda simfonia de “Les Forces de la Natura”, sota la tempestuosa i enèrgica direcció d’Èol i la presència estel·lar de Thor, déu del tro. Des de la seguretat del nostre cau privat, sento remugar en Ros, el meu cadell caçador, que dorm sota el meu llit, encara que ni ell ni jo no dormim del tot per culpa de les pedres que baixen del cel i reboten en els vidres de la finestra. De matinada, una centella s’escapa de la tempesta exhausta i, ziga-zaga, s’estavella amb estrèpit metàl·lic i enmig d’un fort terrabastall contra la façana, encertant de ple el forat on vivia el mussol del mas. A mig matí descobreixo la seva silueta camuflada per entre el fullatge mig sec del roure de l'era: l'ocell està dormint tan pinxo com cada dia! Suposo que mentre va ser desnonat pel foc celestial, devia estar caçant algun talp remullat i això li va salvar la vida, encara que avui mateix s'haurà de buscar a corre-cuita un altre forat i pensar en refer el niu!

Novembre 2014. 41. La millor paraula està per dir!

L'experiència és un vell problema. La mort és la vella missatgera del desconsol. La memòria és una mentidera compulsiva. Tatua’t el forat del cul amb un vers d’en Brossa i recita'l a la tassa del vàter. El desig dormisqueja a les golfes del morbo. L'emoció s'encomana. El talent no està renyit amb la intel·ligència. Treballa de pressa i descansa lentament. Conversa i guanya. Si ho tens tot, no tens res. Llegir sense interès és com cardar sense ganes. Aproxima’t al precipici i vacil·la. Pol·lueix-te per Sant Narcís. Les desgracies dels altres fan de contrapès. De la por brollen tots els fantasmes. Un somriure distesa les cordes vitals. Molts poemes no troben mai el seu poeta. Despulla’t i digues allò què penses. L’home de la gavardina vol la pluja. Pensar molt atrofia el múscul principal. No importa l’amor si el sexe és pur. L’alegria i la tristesa van de la maneta. Un moment de joia val per tot un dia de merda. Un nas a l'entrecuix passa la prova de foc. Cremar un mort és un acte de dignitat. Cada instant que passa és una meravella que fuig. L’estat natural de l’ésser humà és la ganduleria. El treball dignifica el patró. Una ratlla de coco no produeix cap efecte. Engega el seny a prendre pel cul! Aparta’t i no facis nosa. El pobre d’esperit mostra l’or per fer-se el ric. Estimar un gos és molt fàcil. La tendresa obre portes blindades. Un tanga no tapa matoll, ni tampoc ho pretén. La passió neix i mor al llit. Mai no estaràs tan bé com avui. L’atzar dels gens fabrica monstres i genis. El futur canvia a cada moment que passa. Les tremolors del desig arrissen els pèls del pubis. El pànic a la llibertat du a la recerca de l’ànima. La follia i el caprici van de bracet amb la rauxa i l’atzar. Els jutges encara llencen gargalls a l'escopidora. Deixar per demà la feina d’avui, és garantia de futur. Parlar amb l’amada dóna plaer, follar-hi dóna conversa. Pispa la soga del penjat! La sardana embelleix els pits de les fadrines i l’entrecuix dels fadrins. Sigues bon minyó i renega com un camperol. No desitjar la bellesa és pecat. Vés a les antípodes i demana pa amb tomàquet. El substantiu brut és molt i molt relatiu. L’orifici més incontinent és el bucal. Si no saps què fer, avorreix-te. L’amor arriba d’imprevist i se’n va avorrit. L’amistat és un no res existencial. Soledat és el nom d’una gran amiga íntima. Si vols companyia ensenya la cartera. Cada home són mil homes. Conèixer's a si mateix és perillós. Si s’ha de pensar una mica, millor deixar-ho córrer! El verb prometre és gratis. Un home honrat és un idiota o un boig. La vida és un absurd còsmic. La família és una selva plena de paranys. Si vols ser lladre, fes-te banquer. El primer orgasme arriba d’un joc inevitable. Les idees de vacances i el cervell a redós. Només cal una paraula per tenir-ho tot: amor. La millor paraula està per dir!

Octubre 2014. 40. Cada terra fa sa guerra!

S'acaba la calor i ja estem enyorant l'estiu que, just fa quatre dies, se'n va anar. És l'hora de tornar a treure de l'armari aquelles velles peces de tardor, que resulten sorprenentment amistoses després de tanta sandàlia, calça curta i samarreta amb tirants. També, però —maleïda frescor—, amb l'arribada del fred, totes les mosses es posen d’acord per guardar a bon recer totes les carns. O sigui que ja no veurem cap més top, ni cap més cuixa fina, fins d’aquí a sis o set mesos. En aquest sentit, jo prefereixo la calor sense cap mena de dubte! Sort encara que, en el tema de gastar la vista —tot ajuda a viure!—, ens queda el gran invent de les mitges negres sota faldilla curta. S'ha de reconèixer que algunes noies estan molt i molt temptadores amb mitges negres transparents, amb sanefes, carregades de dibuixos: n'hi ha tot un univers! Dues paraules em venen de seguida al cap: elegància i fetitxe. Quan una cosa se'ns amaga, —com un regal embolicat—, de seguida anem encuriosits per saber-ne el contingut! I això ens du a un dels jocs més divertits de tota la vida: treure'ls-hi les mitges —i, si s'escau, alguna cosa més— a les noies que frisen perquè algú els hi les tregui. O, al menys, a intentar-ho! I qui diu mitges, diu leggins o leotards, tant si val! Pensem que sense aquest entreteniment, que supera en escreix qualsevol intent de raciocini, no seriem ara aquí! Per altra banda, i canviant radicalment de tema, les vinyes, després d'haver-se portat estupendament, han començat a pansir-se i descansar. Una paleta de colors, càlids i carregada de cromatismes infinits, omple el paisatge tardorenc d'unes terres exhaustes i nues: bronzes, terrosos, taronges i canyelles fins l'arribada de la primavera. Aviat també tornarem a sentir la fressa màgica de la pluja fina caient damunt els pàmpols secs de les vinyes del país. Si plou, i voleu compartir amb mi una estona de tardor, veniu a veure'm i escoltarem amatents aquesta orquestra celestial. Seurem al porxo, a recer de l'aigua i, mentre ens amarem amb l'espectacle de la natura, farem un tast d'algun d'aquests vins excepcionals de noms suggeridors, que els nostres viticultors han extret de la mateixa gola de la terra: xarel·lo, syrah, mandó, samsó... I quan pari de ploure, passejarem pel laberint de camins i caminois prenyats d'aromes de la terra, mentre xerrem de tot i de res, arreglem el país i ensumem les aromes d'un hivern que està a punt d’arribar. També, un dia d'aquests, no sé qui, ens obligarà a canviar l'hora, conseqüència d'una bajanada més d'aquest món modern que vol controlar i dirigir cadascun dels nostres passos. Diuen que és l'economia, veritable madona de les nostres vides, qui ens fa canviar el rumb natural de les coses. Però tothom sap que cada terra fa sa guerra, i el planeta, sigui com sigui i amb economia o sense, seguirà girant, com sempre, a esquenes de les nostres escaramusses.

Setembre 2014. 39. Com més mar, més vela!

Un espanyol de veritat, és a dir, un que, en el seu ésser més profund, senti que haver nascut espanyol és una de les millors coses que li hagi pogut passar a la vida, admet sense problemes que hom pugui sentir-se francès i només francès, o alemany, o congolès i que se li repanpinfli tot allò que no sigui francès, o alemany, o congolès. Però aquest mateix espanyol, diem-li Elviro Lindo, que mai admetrà ser nacionalista —només és espanyol i prou, diu—, no pot entendre de cap manera que un català no se senti espanyol. Que alguns puguin manifestar aquest disbarat de sentir-se només catalans, li remou les tripes a Lindo, que tot i ser, diu, una persona molt i molt pacífica, reconeix que no sap que seria capaç de fer per treure del cap d'aquests desviacionistes una idea tan eixelebrada. Fent un esforç considerable, aquest/a gentilhome/gentildona pot admetre que un espanyol de Catalunya se senti les dues coses, és a dir, català (amb restriccions) i espanyol (sense límits). És una obvietat dir que moltes coses rares (escric aquest article abans de l'11 de setembre) poden passar durant aquest impasse inacabable que ens ha de dur a l'hora de la veritat i segur que les clavegueres de l'Estat tenen carta blanca per intentar fer esclatar el procés. Fins i tot podria ser que algun altre espavilat amb barretina vella ens torni a sorprendre amb més calés amagats sota les rajoles de la plaça Sant Jaume. M'és igual, ja estic preparat per qualsevol burrada que pugui succeir, perquè res de nou del que se'm pugui explicar invalida el fet fonamental: que no em sento espanyol, ni francès, ni alemany, ni congolès: només català, per molt que li dolgui a l'amic Elviro. Aquesta és una força magnífica que ningú no em podrà mai arrabassar. I si algú vol perdre el temps tractant-me de nacionalista, separatista o qualque altre adjectiu barat, doncs que ho faci. Tant me fot allò que diguin ments empobrides per un espanyolisme ranci com un pernil de l'època colonial. I parlant de Catalunya: res de fronteres empobridores, ni grans discursos, ni banderes gegants. Vull un estat modern, social, inclusiu, internacionalista, neutral. Ni exèrcits atlantistes, ni jutges injustos, ni banquers corruptes, ni ex-polítics ben pagats i a sou de grans corporacions. Ni més ni menys que això. Res no serà fàcil i potser no sortirà a la primera, però ja no ens alimenten molles. Com sempre, en aquesta nova escomesa estarem ben sols, ho hem de saber: ni ONU, ni Europa, ni tribunals internacionals. Hem vist fins l'extenuació que no hi ha acord possible amb els descendents dels virreis i només un cop de força audaç, urnes mitjan, podrà treure'ns d'aquest dia de la marmota insuportable: fets consumats. A ningú li agrada perdre la finca: a l'Elviro Lindo, tampoc. O sigui que agafem-nos ben fort, perquè no hi haurà marinada, sinó tramuntana dura i pura: l'Estat no s'està d'hòsties i els avala la força, que no la raó, ni tampoc la història. I només hi ha una manera de governar una nau enmig d'una tempesta i amb importants vies d'aigua obertes: com més mar, més vela!

Agost 2014-dos. 38. Una paraula al cap de la llengua!

Qualsevol situació, per estable que sembli, pot donar la volta quan menys hom s'ho espera. De fet, la major part de les coses no estan mai massa temps sense canviar. Fins i tot passa a vegades que, just quan el destí es torça, nosaltres en som testimonis directes i de seguida notem que les coses no seran ja mai més com eren abans d'aquell moment. La moneda de la vida té dues cares: una de normal, per dir-ho així, i l'altra imprevisible, perillosa. I no es pot entendre l'una sense l'altra: s'han de mirar simultàniament. Si no, no tindríem punt de contrast, de perspectiva, de fuga! Plorar no té sentit si no sabem riure! De petits aprenem a viure en la imperfecció: les coses són imperfectes i, malgrat tot, acceptables. La perfecció només existeix a les ments febroses de les beates, tot el dia amb l'anhel d'arribar al cel, on no hi ha ni odi ni recel. Les nostres vides ens són donades en un paper en blanc i tot resta per dibuixar i escriure. Així doncs, la nostra tasca vital principal consistirà en disposar els elements desiguals que ens envolten, de manera que la composició que finalment assolim ens sigui, com a mínim, suportable. El veloç pas de la vida cap endavant no ens deixa reposar i hem d'estar permanentment alerta d'aquests fluxos temporals, canviants i alhora fixes, que ens fan estar desperts, vius. Tot i així, aquesta ruta constant, aquest tic-tac continuu, infinit pel rellotge i finit per nosaltres, sempre acaba per neguitejar alguns esperits covards i pusil·lànimes, que es passen el dia lamentant-se de la seva dissort. No sé com he vingut a parlar de filosofia, perquè estic segur que el meu propòsit inicial no era aquest... El cas és que la major part de les converses comencen prenent un petit fil conductor, que ens du a vagar per l'infinit món de les idees, els noms, les conjectures, els esdeveniments. Hi havia un temps en què diàlegs fluïen naturals i les paraules sorgien sense problemes: només havíem d'obrir els llavis i obeir una simple ordre d'alguna neurona encarregada d'aquesta tasca. Ara, en canvi, els arguments s'ens encallen als llimbs de la incertesa i ens quedem a mitja frase per culpa de tenir aquella paraula feréstega al cap de la llengua! Ai, aquell nom, aquella idea, aquella circumstància...!! En quin racó de la ment s'haurà amagat tota aquesta informació! O potser pitjor: ha fugit per sempre... Diuen que ara ens ho arreglaran a base de fotre'ns uns xutes de dopamina/melatonina/adrenalina, que ens deixaran com a nous. Però, ai, i si potser passa que ja tenim la pissarra plena i gastada i ja només ens queda canviar de pissarra... Mentre pensava tot això, intentava tornar als meus pensaments d'abans però no podia parar el somni, així que durant una bona estona vaig deixar que tot se m'acabés anant del cap, dolçament.

Agost 2014-u. 37. De llibres i paraigües no se’n tornen gaires!

Amb aquest estiu tan rar que fa, no m'estranya que comencin a succeir coses mai vistes. Com ja sabreu, milers i milers de joves lletraferits han provocat aquesta setmana importants aldarulls a la majoria de ciutats catalanes. Els entesos busquen arguments convincents que puguin explicar l’estrany comportament dels revolucionaris, que han ocupat els principals carrers de Catalunya al crit de “Volem llegir!” Informa el diari digital “el 3 de vuit.cat” que inacabables fileres de lectors compulsius s'han instal·lat permanentment davant les llibreries de tot el país. Objectiu declarat: assegurar-se un exemplar d'algun dels textos dels autors més preuats i no quedar-se en cap moment sense droga. Es veu que les batusses per colar-se han sovintejat i, fins i tot, s'ha escapat més d'un mastegot, davant la indiferència de la policia, a la que tant se li'n fot si la gent llegeix o s'atonyina. Tot i així, testimonis oculars parlen de la presència, enmig de les cues de pacífics lectors compulsius, de nombrosos encaputxats i gent de mal fiar, que, sense cap interès per la lectura, naturalment, no pretenen altra cosa que carregar-se el sistema, encara que sigui a cop de lletra. Totes les alarmes s'han encès quan s'ha sabut que en aquests moments ningú no pot garantir la normal reposició dels títols més esperats. Per evitar mals majors, el govern ha tret un decret urgent que obliga les llibreries a fer jornades de tres torns, tots els dies de la setmana. Escamots de mossos d'esquadra vigilen les instal·lacions on les rotatives funcionen a tota màquina les vint-i-quatre hores del dia. El gremi de llibreters ha estat posat a caldo pels consumidors de lletres, doncs l’any passat, quan van prendre la decisió d’establir quotes restrictives per a la instal·lació de noves llibreries, ja es van aixecar veus sensates que preveien que aquesta escassedat provocaria el caos actual. Els propis novel·listes, contistes, passavolants i demés intrusos i morts de gana, incrèduls i una mica desconfiats d'aquesta demanda massiva de noves publicacions, han començat a treure la pols d’aquelles narracions inèdites, guardades sota clau al calaix immens dels fracassos personals, tot dient-se a sí mateixos: vés tu a saber si després de tants anys...!! Algunes biblioteques de la Diputació han hagut de ser clausurades degut al incivisme dels lectors més empedreïts, que no tornaven els llibres en els terminis pactats, tot esperant, potser, especular amb el valuós préstec literari. Aquest esperit contestatari, més propi d'altres èpoques, ha agafat a contrapeu els tertulians habituals de ràdios i televisions, que han començat a fer les anàlisis superficials de rigor, dient amb la veu engolada les bajanades de sempre. Fins i tot un de graciós va intentar tancar el debat, atrevint-se a dir: de llibres i paraigües no se’n tornen gaires!

Juliol 2014. 36. A l'estiu, tota cuca viu!

No us daré noticia d'on visc, ni tampoc com arribar ca meua, encara que sí us puc dir que, resseguint la riera de Llitrà, no molt lluny de Vilobí i amb una mica de sort, trobareu en una mateixa bèstia, un profe de mates ara jubilat, un mig horticultor que té un hort que no se l'acaba, un mig artista plàstic al que cada vegada li costa més acabar una peça, un mig escriptor que fa dies intenta acabar la seva segona novel•la i moltes fraccions menors més que, sumades, mai no arriben a donar ni un u sencer! Sí, per un dia, parlo de mi, d'aquest que té el privilegi de dirigir-se a tots vosaltres des d'aquest fantàstic altaveu de la tertúlia de "El 3 de vuit". El fet de viure al camp, en plena natura, a tocar del bosc i la riera, fa que m'hagi tornat observador curiós de tot ésser viu que em rodeja. I us ben asseguro que aquesta tasca sobrepassa en molt les escasses capacitats de la meva ànima ignorant. Tot i les tones de merda, que aboquem a mans plenes a les nostres terres —o a l'atmosfera—, segueixo veient moltes espècies animals que han sortit indemnes d'aquest enverinament massiu i que, amb la seva sola presència, ens alegren els dies, aquí, per no anar més lluny, al cor del Penedès. Sí, és cert encara: a l'estiu, tota cuca viu! Al boscos, rieres i marges de vinya, i deixant de banda els invertebrats que donen sentit a tota la cadena tròfica, tenim els de sempre: rates, conills, esquirols, senglars, serps, guineus, gripaus, etc. Encara que també podem topar amb animals menys evidents, com les fures, o potser són llúdries petites, o què sé jo: disculpeu la meva ignorància. També veig espectaculars llangardaixos verdosos —si no es mouen, no els veus!— que prenen el sol tranquil•lament, a l'espera que alguna vianda fresca es posi a l'abast de la seva llengua increïble. I no parlem d'ocells: el puput presumit de la cresta eixerida, el mussol que dorm amb un ull obert, camuflat entre el fullam de la morera, l'abellerol que amb el bec caça i martelleja les abelles abans de posar-se-les al pap, el groc de l'oriol damunt les branques d'olivera, les perdius que caminen més de presa que el Kilian Jornet, el rossinyol que vas a França..., els raps penats: sort d'ells que es cruspeixen una part important de la colònia local de mosquits! Fins i tot avui, en el meu tomb matutí per la riera, abans d'escriure aquestes notes, he vist un animal que potser feia quaranta anys que no veia en llibertat: una tortuga bastant ufanosa —no crec que sigui autòctona— que nedava tranquil•lament per les aigües brutes i pudentes del tros de riera que hi ha rere Vallformosa: nom que no fa al seu nom...

Juny 2014. 35. Altre gall ens cantaria!

A la majoria dels satèl·lits del nostre sistema solar els hem (han) posat noms mitològics: Europa, Pandora, Calipso..., tot i que, últimament, hem vist com els científics recorren a la literatura per donar nom a satèl·lits descoberts els últims temps: Ariel, Miranda, Oberon,... Ah!, quina força científica la del món anglosaxó, que omple la toponímia sideral de personatges shakespearians! També per aquí trobem algun estudiós ibèric que afirma que Cervantes va tenir molt a veure en que una de les llunes de Jupiter s'anomeni Ganímedes! En fi, sigui com sigui, i a banda de debats sobre sistemes de nomenclatura, aquí, arran de terra, la vida circula per camis senzills i carregats de la lògica més elemental. Així podem comprovar, cada any, com les estacions flueixen naturals, sense cap esforç aparent de forces estranyes, encara que els científics s'entestin en explicar-nos que la terra gira al voltant del sol en una òrbita el·líptica, i que si patatim i que si patatam... Però els nostres avantpassats no sabien res de moviments estel·lars i, cada any, després del descans hivernal, la primavera apareixeria esponerosa com ara: és així i ja està. Si aixequem, però, una mica el cap de terra tot és molt més enrevessat! Necessitem que les coses no siguin tan simples: som humans. Els que hi entenen diuen que som com el de Cro-Magnon, o sigui, sapiens sapiens: la veritat és que veient el nostre dia a dia, tampoc no n'hi havia per tant, i només amb un sapiens n'hi havia de sobres! El fet de ser, intrínsecament, essers socials, ens fa desenvolupar complexes capacitats de comunicació que van molt més enllà de la simple vida animal. La mitologia, com dèiem, forma part, ens agradi o no, d'aquests sistemes codificats de pertinença a una comunitat. Mercuri, Venus, Gea (Terra),... són els noms romans dels déus grecs equivalents: Hermes, Afrodita, Gaia,... De forma inversemblant, a una part significativa del poble li agrada saber que els seus Déus —grecs, romans o moderns— controlen la situació des d'allà dalt, en perspectiva zenital, a milions d'anys llum de distància. Per la meva part, jo només veig que tota aquesta colla d'essers divins es passen el dia vaguejant, o potser creant nous mons llunyans, vés a saber!, desentesos completament de tot allò que afecti als pobres mortals que habiten els seus vastos territoris. Massa feixuc i poc interessant això d'ocupar-se dels afers particulars de totes i cadascuna de les seves criatures! És més, des del famós dia del Gran Pet, podríem dir que la seva única divisa ha estat un lema bastant pobre: «Folleu i apanyeu-vos!» Així que, ben mirat, si féssim menys cas d'aquestes falòrnies divines, perdríem menys el temps i altre gall ens cantaria!

Maig 2014. 34. Qui diu les veritats, perd les amistats!

El caràcter mimètic d'algunes conductes humanes està fora de dubte. Veiem per la tele un que du el nas foradat i, com per art de màgia, en poques setmanes trobem el carrer ple de nassos foradats. Veiem una embarassada orgullosa de la seva gran panxa a l’aire lliure i, de sobte, sembla que totes les embarassades s’hagin posat d’acord per lluir llurs bombos plens de vida. Moltes vegades, però, aquests intents d'assemblar-se a no sé qui, provoca situacions ridícules. Aquella noia pàl·lida que du unes sabates amb plataformes de pam, vol aparentar que té les mateixes i magnífiques gambes inabastables que Uma Thurman a The Dangerous Liasons, o potser vol assemblar-se a l’esplèndida i melancòlica Nicole Kidman de Virginia Wolf. Però estic segur que el seu xassís no es mourà mai amb l’elegància de les grans estrelles. El noi de braços musculosos i plens de tatuatges no vol ser menys que el presumit australià Gladiator, o que el Johnny Deep a Pirates of the Caribbean, mentre imagina les noies del barri bocabadades al seu pas. Aquestes simulacions són conseqüència d'una estranya inseguretat que ens acompanya tota la vida i ens fa témer per la nostra imatge externa: no ens agrada que ens diguin la veritat respecte les nostres limitacions físiques. Qui diu les veritats, perd les amistats! Tenim tendència a pensar que aquest etern joc de l’aparença corporal, és un peatge de la vida moderna. Jo no n’estic tan segur. Segurament, els nostres avantpassats, Sòcrates, per posar-ne un exemple llunyà, potser estava preocupat per la seva imatge de calb incipient i es pentinava com l’Anasagasti. Qui ho sap? Per altra banda, el cinema també en va ple de genials propostes fraudulentes. L’art de l’aparença i l’aparença de l’art! Orson Welles, trampós com sempre, jugava habitualment el joc dels enganys i fa quaranta anys presentava F for Fake, on recreava, entre d'altres, el personatge temerari i fascinant de l'eivissenc d'adopció Elmyr d'Hory que, els anys 70, va falsificar milers de (bones) obres d’art, fins que es va suïcidar, aclaparat pels seus problemes amb la justícia francesa. El món de l’art és a vegades tan fals, que és fàcil fer-ne ús i abús, encara que sigui només per expressar la sornegueria pròpia d’un món ple d’esnobisme! Perquè, en aquest univers farcit d’enganys, qui té el poder de decidir què és art i què no? Qui és un artista i qui un entabanador? Penso ara en dues pel·lícules recents: Gambit, amb una estrafolària Cameron Díaz enredant un pobre milionari anglès i, al mateix temps, essent ella mateixa engalipada. I també, últimament, hem gaudit d'un genial joc d’enganys a la gran pantalla, anomenat La migliore offerta.

Abril 2014. 33. Sa raó no vol sa força!

A les quatre de la matinada del dilluns 16 d’abril de 1945 —69 anys no són res!— l’artilleria roja omple de foc i pólvora una nit d’espant. Desenes de milers de canons i carros de combat fan tremolar el cel i la terra i obren pas a milions de soldats soviètics. El front est esclata a Polònia per posar setge a dotze anys d’una follia demencial. A l'oest i el sud, les forces aliades avancen sobre el cor d'Alemanya, alhora que comencen a obrir els terribles camps de concentració nazis: la barbàrie del Tercer Reich queda al descobert. La fi de l'espantós somni nazi, alimentat per la idea brutal de la superioritat de la raça ària, està a punt d’arribar a l’estació final: Berlín. El preu d’aquesta quimera assassina és ben conegut: cinquanta milions de morts i la destrucció de mitja Europa i part de l’estranger. La brutalitat de totes les guerres assoleix aleshores la seva màxima expressió de violència: mort, violació, anorreament. Finalment, el dia 30, l'austríac, en veure-ho tot perdut, té la decència final de fotre’s un tret. Alemanya es rendeix: ja era hora! Tots els temps han estat plens d’exemples de maldat col·lectiva, brutal, anihiladora, i cada segle és més perillós que l'anterior, sobretot perquè aprenem a matar més i millor. La indústria de la guerra és més rica que mai i feina no els hi falta. A l’orient, a l’occident, al nord i al sud, arreu: la gent continua morint i matant, moltes vegades sense saber-ne el per què. Les violentes imatges que veiem als noticiaris a l’hora de sopar ens esgarrifen, però també ens immunitzen: els morts sempre són els altres. En tenim prou en dir: pobres desgraciats! En el segle actual, i pels dies que portem en aquesta nova facècia, no es podria dir pas que les coses vagin a millor. Fins i tot ens hem inventat fabulosos enginys electrònics, teledirigits i controlats des de despatxos amb aire condicionat, perquè ens facin la feina bruta! Tinc molts dubtes a l’hora d’afirmar que la humanitat sortirà per fi d’aquest atzucac històric i, a partir d’ara, el raciocini serà la norma bàsica de la conducta humana. Jo, al menys, no veig gaires senyals que m’omplin d’esperança. Ans al contrari. Només cal engegar la tele a qualsevulla hora per comprovar que les elits dirigents, o forjadores d’opinió i dotades (és un supòsit) d’una certa intel·ligència, fa anys que estan de vacances. Sa raó no vol sa força!

Març 2014. 32. No tinguis por, que jo tremolo!

Un conductor anònim prem el botó verd del comandament a distància i envia un senyal de freqüència prefixada a l’estació de control. De resultes d’aquesta excitació magnètica, el mecanisme receptor del circuit ha fet arribar un impuls elèctric al relé, que, al seu torn, ha activat electrònicament el motoret que conté l’engranatge que s’encasta a la cremallera que dirigeix el moviment de desplaçament, per elevació vertical i plegament del pla de la porta. Aquesta, majestuosa, eleva els seus dos quintars de pes, fins que l’angle díedre que formen els seus dos plans d’acer arriba a la seva mínima expressió, moment en què s’atura de cop, tot fent un cleck metàl·lic, vigorós, incontestable. Tot ha anat sobre rodes perquè, en pocs segons, la porta, oberta de bat a bat, queda penjada pel damunt del cap dels vianants, que ens afanyem a creuar la curta distància que abasta el llindar de la porta, no fos cas. De seguida surt del garatge un vehicle negre, car, lluent, que es planta desafiant damunt la vorera. Darrera els vidres fumats del carruatge s’hi endevina la silueta d’un conductor anònim que, amb un cigar a la boca, ulleres de sol i cara de pocs amics, insinua un cap molt petit i la butxaca ben plena. Vet aquí que l’home poca pena obre la porta del vehicle d’on surt una bèstia negra magnífica, ca de bona planta, orgull de gos, raça prohibida. Pel carrer de la ciutat la bèstia solta i excitada campa uns minuts al seu aire, aixeca la pota a cada pas, estripa les flors d’un parterre municipal, defeca on li sembla. L’amo incívic s’ho mira des de dins el cotxe, displicent, a mitja distància, complagut de que la fera ferotge i sense morrió faci el que li doni la gana. Ningú no serà tan burro de dir-li res. Pobre d’ell! El ca borda tot allò que si li posa pel davant i fa grunys d’amenaces incertes, ensenya les dents esmolades i, en un gest ancestral, esgarrapa el terra per afilar les urpes. Alguns gossos no han tingut massa sort amb els amos que l’atzar els ha assignat. Jo, si hagués de triar, escolliria el quadrúpede, que potser encara podria reeducar. L’altre, l’animal perillós, el de dues potes, ja no té arreglo i millor canviar de vorera si te’l trobes de cara. També, en honor a la veritat, s’ha de dir que molta gent sí que aplega la femta que excreten els seus gossos i la dipositen curosament allà on pertoca. Fins i tot n’he vist que, amb kleenex, eixuguen el cul del seu gos amb tota delicadesa. Potser, però, ves tu a saber, més d’una d’aquestes belles persones, tindria molts més escrúpols per netejar el pare o la mare malalts. No tinguis por, que jo tremolo!

Febrer 2014. 31. Memòria de pardal!

Voldria recordar quina cara hi posava jo a la vida fa trenta anys, deu anys: un any tan sols! Tenim una feble retentiva que no ens serveix ni per recordar la nostra fesomia de l’any passat. A vegades comparem, erròniament, la nostra memòria amb la d’un ordinador, i, fins i tot, al principi d’haver-n’hi, en dèiem cervells electrònics! No hi ha res més fals! Un ordinador, per molt potent que sigui, és només un artefacte capaç de calcular molt i molt de pressa i d’emmagatzemar tot allò que sigui informació: lletres, números, colors, línies, imatges, sons, etc. Sí, d’acord. Però encara no s’ha trobat la forma de digitalitzar una idea, una abraçada, una percepció, un gust, una por, un record, un aroma, una mirada… Tot allò que ens fa diferents als altres animals, és precisament el que més ens allunya de qualsevol enginy electrònic. Deia, al principi, que oblidem gran part d’allò que érem no fa tant. Bé, em referia bàsicament a les imatges sobre les quals reconstruïm el nostre passat. Cada vegada que ens mirem el mirall, estem esborrant la imatge nostra que guardàvem d’ahir mateix. I, amb les altres persones ens passa el mateix: només desem la última imatge, al revés d’un ordinador que les guarda totes i cadascuna, i ho fa per sempre. Pot semblar-nos que tenim la capacitat de veure com érem tots plegats fa dies, però fem trampa ja que tenim fotos, etc., en les que ens hi veiem reflectits, i això, dóna la falsa impressió que retenim el nostre passat. Sí, clar, recordem moltes coses importants, el primer petó, el naixement dels fills, la mort del pare… Però, en general, són un cúmul de records imprecisos i molt difuminats en un passat borrós. Vivim en un món d’imatges que ens hem fet nostres, però que, en realitat, pertanyem a la memòria del giny que habitualment ens fa companyia: ordinador, televisió, mòbil, etc. Per altra banda, és natural recordar poca cosa d’allò que ens ha anat passant a la vida, vull dir dels detalls d’aquests esdeveniments: és que sinó embogiríem. No tenim la capacitat —ni la volem tenir— de retenir tantes coses amb precisió; preferim el dia a dia: estimar, riure, fer-la petar amb els amics, desviure'ns per una idea, imaginar un futur ple d’il·lusions, veure el messi com la fot a dins enmig d’un bosc de cames! De res no serveix recordar constantment el ahir: a prendre pel sac la nostàlgia del passat! Hi ha una cosa, però, que si que em fot haver oblidat, i és no tenir presents les imatges de la gent estimada, quan estaven en plena forma: el pare i la mare als quaranta anys, per exemple, o la senyora que ens acompanya al llit, quan en tenia vint-i-cinc! Maleïda memòria de pardal!

15 de gener 2014. 30. No hi ha llinatge sense bagatge!

La mare novella i espantadissa i potser una mica histèrica, viatja amb bus pendent de la seva criatura, que dorm com una soca dins el cotxet. Sent un soroll estrany i potser res no succeeix, però en previsió que tot plegat sigui el preàmbul d'alguna situació anormal i perillosa pel seu al·lot, decideix treure'l a corre-cuita del seu son profund i abraçar-lo maternal. El nen, espantat pel somni trencat de sobte i també pel soroll del zing-zing que la mare ha fet sonar sense voler, obre la boca i comença a plorar desconsolat, tot perdent el plor. I per si no n’hi havia prou, decideix cagar-se allà mateix. De seguida, l'àrea adjacent a la seva mínima persona queda inundada per una ferum espantosa de merda de nadó, que, per postres, comença a regalimar-li cames avall. La pestilència és tan insuportable que, aprofitant un semàfor en vermell, algun espavilat acciona la palanca d'emergència i les portes del bus s'obren de bat a bat. Hòstia, quina pudor! Amb el nas tapat i cara de fàstic, tots fugim espaordits amb empentes i corredisses. El bus aturat provoca un embús monumental vora la plaça del llapis, encara anomenada, oficialment, plaça del lladre. Ara, dins el vehicle ja només hi queden tres passatgers: la mare, que intenta nerviosa canviar-li el bolquer al seu reietó, la conductora, que amb cara amoïnada sap que encabat li tocarà passar el motxo i, per últim, el caganer, que ja riu i sembla satisfet de la tabola que ha provocat. Un jove nouvingut, hindú amb turbant i cara d’espant, potser un sikh del Panjab, ha estat un dels primers en sortir a corre-cuita. Amb desesper comprova que, en la gatzara que s’ha armat, la daga cerimonial que duia embeinada dins una luxosa funda de plata, li ha caigut al terra. Maleïda l’hora esquerpa! Desconcertat, però llest i prest, aplega el coltell abans ningú no el toqui: això fóra fatal! Per acabar-ho d’adobar, el turbant, desmanyotat per culpa de les corredisses, se li ha desfet, i un tofut i vistós monyo negre que duia plegat a dins la còfia s'ha fet visible als ulls del món. En veure l’home que la seva imatge decorosa estava en perill, s’ha deixat anar del tot i amb un parell de capcinades vigoroses ha desfet l’embull, donant vida a una llarga i torbadora cua de cavall panjabi. Remugant no se sap què o renegant de no se sap qui, l’home, orgullós de la seva estirp, palplantat enmig de la rotllana de curiosos que s’ha format al seu entorn, mira altiu i desafiant per si algú s’atreveix a fer cap comentari obscè. No hi ha llinatge sense bagatge!

28 de Desembre 2013. 29. Qui siga lladre, que siga valent!

La gran creu de pedra, que Carlomany va fer aixecar el 801 vora els cingles de Montjuïc, no va poder superar les fortes sacsejades dels sismes haguts el segle XI. Les darreres troballes documentals assenyalen l’atroç terratrèmol de l’any 1022, com a responsable de que el magnífic monument se n’anés en norris amb estrèpit. Pensem en la monumentalitat d’una creu que tenia una alçària de 80 metres, si la comparem amb el campanar de Santa Maria, que en prou feines en té 52. Conten testimonis de l’època que, abans de cedir a la força de la natura, la creu va trontollar de forma inversemblant durant més de dos minuts, com si un poder ocult s’obstinés a frenar un balandreig impossible. Podríem dir que el gran símbol cristià no va estar gaire de sort, si el comparem en altres construccions verticals de la mateixa mida: des de que va ser construïda només va aguantar a peu dret uns dos segles. Pensem per exemple en l’obelisc que Champollion va robar d’Egipte, per plantar-lo al cor de França. Doncs bé, després de dos mil anys d’estada a Luxor i dos-cents més a París, encara està dempeus! En canvi, els habitants d’altres ciutats, per exemple els de Madrid, estarien de sort si els hi caigués al cap la bellugadissa i horrorosa columna que Calatrava els ha instal·lat —pobres— a la plaça Castilla. El New York Times l’ha qualificat recentment com el monument més horrorós d’Europa, i pensem que a Europa n’hi ha molts! Bé, el cas és que, setmanes després del terratrèmol uns quants pagesos de les planes properes a Barcelona es van posar d’acord per recollir les restes de pedra del magnífic monument, amb la intenció de refer-lo quan fos possible. Però el pas del temps i les guerres inacabables, van acabar per fer oblidar la creu que, desgraciadament, va quedar coberta sota capes de terra i runa. Cap el mil tres-cents, Jaume II el Just ordena al Consell de Cent que posi en marxa una de les primeres ordenacions comarcals extramurs de Barcelona, i va ser aleshores quan es va plantar una creu de terme que intentava imitar, en miniatura, la famosa creu carolíngia hissada per Carlemany mig mil·lenni abans. D’aquí el nom actual Creu Coberta donat a un dels barris de la ciutat relativament proper als fets esmentats. Però la història és tossuda i s’entesta a no deixar que ens oblidem del passat. Tant és així que, fa poc, en les obres de perforació de la línia 9 del metro de Barcelona, la tuneladora ha topat casualment amb les famoses pedres extraviades! La vegueria Penedès, llesta i presta, ja ha fet una oferta a la Generalitat per adjudicar-se la creu i poder hissar-la en alguna rotonda de les nostres principals vies de comunicació. Qui siga lladre, que siga valent!

Novembre 2013. 28. Qui no té sort, no cal que matinegi!

En el decurs de la nostra vida tots travessem cruïlles vitals que poden dur-nos per camins crítics. Parlem d’aquests moments únics en que un esdeveniment sever pot esdevenir-nos de forma penosa, afectant la nostra existència més o menys plàcida fins aleshores. Sovint passa que ni tan sols en som conscients d’aquests ensurts vitals que, al llarg dels anys, passen molt a la vora nostra, perquè ho fan de puntetes, sense fer soroll: potser mai no sabrem si, en un moment donat, hem estat en gran perill de morir. A vegades, però, ensumem amb esglai que alguna cosa no va bé i que el destí pot estar posant a prova el nostre futur incert. Tururut qui gemega ja ha rebut! Alguns se’n surten i tiren endavant; altres es queden pel camí. Aquesta incertesa vital provoca la por al vuit del més enllà, al no res del no ésser. Quedaríem tots garratibats si mai veiéssim la pel·lícula d’aquesta nostra vida secreta, filmada per un operador anònim a sou d’aquest destí que diu quan i on. I com. Les escasses i comptades seqüències quasi finalistes que tothom pateix al llarg de la seva vida, vistes a càmera lenta i des d’angles de visió que no són precisament els nostres. Allò que no ha esdevingut, però que hagués pogut ocórrer inexorablement. El conegut i perillós joc d’atzar entre el vell Cosmos, ordenat i raonable, contra el mil·lenari Caos, acostumat a jugar als daus amb el nostre contracte amb data de caducitat desconeguda. És molt curta la distància que hi ha entre estar bo, vigorós i ple de vida, a estar pioc, fet pols, llest. Ens agafem com un clau roent a la vella estratègia de sempre: aquestes coses només els hi passen als altres! Pensem, insensats, que encara ens queden pel davant un bon grapat d’anys, un abisme infinit de bones estones. A la pràctica però, la sort pot ser-nos esquiva i fer que només ens quedi un instant de vida, unes hores, uns dies. Vés tu a saber, si en aquest precís instant, i per alguna punyetera i desconeguda raó, una sola cèl·lula rebel ha renegat de l'anònim, rutinari i discret paper funcional que, d’entrada, se li havia assignat en algun racó del nostre cos, i ha començat reproduir-se sense fre ni aturador. Aquestes ganes de protagonisme del minúscul ens no passen desapercebudes pel sistema immunològic i, de seguida, es fa evident que alguna cosa no rutlla. La gent també ho nota i aleshores diu aquell adagi tan estúpid: «Aquest ha begut oli», amb lo bo que és l’oli bo. El cas és que, malgrat la intervenció de tots els bruixots de bata blanca, que de seguida donen nom a la cèl·lula traïdora, el sistema d’equilibris corporal pot trontollar sense remei i desplomar-se com un castell de naips damunt la taula de joc de la vida. Qui no té sort, no cal que matinegi!

Octubre 2013. 27 Viatge que plau, no pesa!

L’illa de Sicília —una mica més petita que Catalunya— ha estat en el decurs dels segles una possessió molt preuada, i això explica les històriques escabetxines que descriuen els cronistes i en les quals els catalans també varen estar implicats. En una Europa en plena edat mitjana, complexa i farcida de monarquies feudals, la cosa va anar més o menys així. El fill de Jaume I el conqueridor, Pere el Gran, compte de Barcelona, rei d’Aragó i de València, quan mor sobtadament aquí a Vilafranca el 1285, als 45 anys, és també rei de Sicília. Recordem que dos anys abans, com a conseqüència de la rebel•lió popular siciliana, coneguda com Les Vespres Sicilianes —dos mil francesos són massacrats en una nit— el parlament sicilià revoltat decideix atorgar la corona de Sicília al rei Pere, que ja s’havia casat feia anys amb Constança, filla i hereva del destronat rei de Sicília, Manfred. Així doncs, amb l’ajuda dels locals, envaeix l’illa al capdavant d’una flota comandada pel templer i mercenari germànic Roger de Flor, al qui acompanyen onze mil ferotges almogàvers. L’escomesa resulta victoriosa, els francesos són foragitats i Pere III és coronat rei de Sicília. Com a conseqüència d’aquests fets guerrers, el comerç marítim controlat des de Barchinona va reeixir com mai, i durant quasi dos segles navegar pel Mediterrani exigia el permís previ dels catalans i aragonesos. S’ha de dir que durant l’època de la dominació catalana, el sicilià, va ser la llengua oficial de l’illa (amb el català), i mai més ho ha estat. Bé, fins aquí aquesta història resumida, que, naturalment, es podria matisar molt i molt. A Sicília queden avui dia poquíssims vestigis d’aquella ocupació catalana-aragonesa: algun Sant Jordi a façanes de velles esglésies i poca cosa més. La mortífera activitat volcànica de l’Etna i els terratrèmols que han assolat l’illa durant segles, no han pogut acabar del tot amb els temples meravellosos que ens van llegar els grecs, ni tampoc han esborrat la petja d’una arquitectura religiosa i palatina incomparable, que inclou algunes mostres excel•lents del gòtic català. Ah, i quasi podem parlar la nostra llengua (i menjar pa amb tomàquet si ho demanem), perquè entre Sicília, Itàlia i Catalunya, tenim una història més que comuna, carregada de costums semblants. Aneu-hi i veureu que in Sicilia si sente come a casa. Viatge que plau, no pesa!

Setembre 2013. 26. Si no pots fer el que vulguis, fes el que puguis...

L’estiu s’acaba i potser s’acaben també les bogeries associades a la magnífica calor que durant molts dies ha ablanit els nostres esperits, disposats sempre a ser estovats... En aquestes curtes i calentes nits, com que no puc fer el que vull, faig el que puc. Per exemple, i sense anar més lluny, aprofito per perdre el temps —quina expressió tant humana!— i, com a vell cinèfil, torno a veure algunes d’aquelles pel·lícules impagables que —si Déu vol— veuré encara mil vegades més. Deixeu-me que us en recordi una: Titus (Julie Taymor, 1999), amb un cruel Anthony Hopkins en plena forma. La directora ens fa aquesta brutal proposta que parla d’allò de sempre: guerra, venjança, amoralitat, honor, traïdoria, bogeria, poder. Poder i més poder. Shakespeare i el seu “Titus Andronicus” desbordat per l’esquerra. L’orquestra de Xavier Cugat amenitza les bacanals romanes, que són filmades a ritme de swing, amb amorosos i etílics cossos nus que s’ho fan amb els fills de l’emperadriu transvestits amb sostenidors i bragues de la Perla Gris. Esplèndida Jessica Lange, fent de reina madura, seductora, perversa. La meva retina es posa contenta encara quan recorda la seva imatge voluptuosa, enfarinada, estirada damunt la taula de la cuina, amb un Nicholson excitat que li grapeja l’entrecuix sense contemplacions: El carter sempre truca dos cops (1981), filmada un any després de l’extraordinària i terrorífica El replandor (Kubrick). També, durant l’estiu, entre tomàquet i tomàquet —això de l’hort és una droga dura, que no us podeu ni imaginar— i altres propostes culinàries, he buscat el temps suficient per llegir i rellegir algunes cosetes. Las islas de la imprudencia, on Rober Graves ens narra les increïbles —i suïcides— aventures espanyoles al Pacífic, a principis del XVI. El perdedor radical, de l’escèptic i pessimista intel·lectual –i poeta— alemany Enzensberger, demolidor i fred discurs sobre el món del islam actual, poc inclinat al desenvolupament artístic i cultural de les seves societats. Victus, clar, del Piñol, una lectura obligatòria en aquests temps convulsos, més que res per ubicar-se històricament, que bona falta ens fa a tots. Descobriment de Marin Sorescu, romanès, que aborda les seves propostes poètiques amb unes claus diferents de la resta d’autors. Mireu. Perspectiva: “Si t’allunyessis una mica, / el meu amor creixeria / com l’aire entre nosaltres. / Si t’allunyessis molt, / t’estimaria amb les muntanyes i les aigües / i les ciutats que ens separen. / Si encara t’allunyessis / un horitzó / al teu perfil s’afegirien el sol / la lluna i mig cel.” Absolutament recomanable. Quan tinc un dia apagat, o potser un xic mel·liflu, vaig a buscar ràpidament entre la pila de llibres que guardo de mala manera, i sempre acabo trobant la nostra Dolors Miquel, que amb el seu llenguatge descarnat, provocador, preciós, m’omple d’energia. Primera homilia dels cretins, IV ; “...Oh calentes verrones / que busqueu mascle! / no us l’endinyarà / si no és amb un cogombre pansit / o amb una albergínia tova./ I haureu de refregar-li els pixums / que li queden als calçotets, / que ni bé no se l’espolsa!” Apa, salut!

Agost 2013. 25. Les primeres amors són les millors

Sempre parlem de la primavera i tot allò que la sang altera. Però jo tinc gravat al meu racó de la memòria més personal que és durant l’estiu quan tenim més oportunitats de fer que l’amor triomfi davant l’inevitable i melancòlic Tànatos. Les festes majors de fa dies eren una font inesgotable d’oportunitats sorgides a l’empara de les pulsions dictades per Eros. Sensació de calidesa, cames que flaquegen, pols destarotat, pell de gallina. Llavis perduts damunt de llavis desconeguts, desitjats. Cossos entrellaçats i expectants d’allò que succeeix i —encara millor— d’allò que pot succeir! Incredulitat d’estar vivint uns instants com aquests! Una alenada de vida real enmig d’una fosca postguerra plena d’encens i pors, que ara ens semblen inexplicables. Després de somiar-ho tantes vegades per fi arriba el gran dia. I no és cap somni. És ni més ni menys que el primer petó, tant per ella com per a mi! Mai més no n’hi haurà cap més tan poderós com aquest! Més que res perquè tenim dotze o tretze anys i el destí ens acaba d’obrir les portes desconegudes del desig. Fins i tot potser de l’amor... Un moment inesperat i màgic i amb la noia més bonica: aquesta que ara mateix té els llavis closos damunt els nostres, mentre les llengües juganers i assedegades exploren territoris desconeguts on hi viu la vida mateixa. Davant la força de la natura, els déus no cal que s’escarrassin: ja poden plegar! El gust d’una saliva aliena, el tacte d’uns llavis preciosos que, sense aprenentatge, no cessen d’obrir-se sense paraules. Tot allò que havíem après en negatiu és capgira en un instant i la terra tremola sota els nostres peus! Hem besat els llavis dolços d’una noia que vol, i el món —oh, sorpresa— no s’ha enfonsat! No sé vosaltres, amics, però jo encara tinc el gust d’aquell bes a la boca i el cervell enterbolit quan recordo els seus ulls plens de joia. M’agrada. Li agrada. L’etern i vell joc del dos en un, sense el qual ara no fórem aquí. Tot el seu cos és un enigma! Vull creure que el meu, per a ella, també! No sé ni què li dic! Poques i maldestres paraules a cau d’orella no poden expressar allò que no cal. Enmig d’una abraçada infinita, ulls clucs somnien paradisos més íntims. No, no, avui res de fer-se preguntes estúpides, promeses vanes o omplir els silencis de mentides de fum. Avui només toca sentir i viure aquesta felicitat vestida de petó. La memòria se m’esborra. Els records fonedissos que tinc d’aquells dies potser no són falsos del tot, encara que el destí, entossudit a fer la seva, havia ja decidit que mai més no ens abraçaríem com aquell dia! Quan al cap dels anys, ella i jo —amants furtius d’una esplèndida tarda d’estiu, en una festa major qualsevol— ens anem trobant casualment, aquí i allà, riem plegats i parlem de com ens va tot plegat, de com ens va la vida mateixa. Aleshores, dissolts enmig d’altres amics i d’una conversa distesa i amigable, arriba el moment en què les nostres mirades còmplices s’entrecreuen per un instant i comprovem que, a la nineta dels nostres ulls, encara llambreguen espurnes de foc d’aquell secret i efímer desig etern. Les primeres amors són les millors!

Juliol 2013. 24. No hi ha joc sense trampa

La noia de les sabates amb plataformes de pam vol aparentar que té les mateixes i magnífiques gambes inabastables que la Uma Thurman de les Amistats Perilloses, o potser vol assemblar-se a l’esplèndida i sensual Nicole Kidman de Nine. No s’adona, però que, per molt que ho intenti, les seves cames seguiran igual de curtes que sempre. I segurament tampoc el seu xassís mai no es mourà amb l’elegància de les grans estrelles. El noi de braços musculosos i plens de tatuatges vol semblar-se al guaperes australià de Gladiator, o potser al pirata Johnny Deep. Potser així —segur— triomfarà amb les noies del barri i el dilluns anirà content al curro, on explicarà tots els detalls: que si això i que si allò. La senyora del carnisser es tenyeix el cabell cada setmana, perquè els cabells blancs la fan més vella i, què carai!, ja té temps de fer-se gran. El senyor de la senyora del carnisser, o sigui, ell mateix, s’acaba de comprar un cotxe que diuen que té 160 cavalls. I que agafa els 180 sense gastar més que un metxero! Segur que quan condueix l’andròmina brillant se sent com més segur del seu paper a la vida. I, a més a més, que s’ho ha guanyat treballant molt i molt, tu!, i no té perquè anar donant explicacions a ningú! D’una manera o d’una altra tots estem aparentant contínuament molt més d’allò que fora desitjable? Els nostres avantpassats de fa molts segles es veien abocats a fer teatre, és a dir, Sòcrates —per citar-ne un de conegut—estava preocupat per la seva imatge de calb incipient i per tant es pentinava com el patètic Anasagasti? O al contrari, passava totalment d’aquests peatges de la vida moderna. Qui ho sap! Potser són masses preguntes per tan poques respostes. Una cosa sí que sembla clara i és el caràcter mimètic de les conductes humanes. Veiem per la tele un que du el nas foradat i, per art de màgia, en poques setmanes trobem el carrer ple de nassos foradats. Veiem una embarassada orgullosa de la seva gran panxa a l’aire lliure i, en pocs dies, sembla que totes les embarassades s’hagin posat d’acord per posar a la fresca —i lluir— llurs tripes plenes de vida. Jo soc del parer que, a banda del mimetisme, l’art de semblar allò que no s’és, ho portem arrelat en els racons més amagats de la nostra condició humana. De la circumstància més profunda dels nostres gens, sempre insatisfetes amb allò que els ha tocat carretejar. L’art de l’aparença i l’aparença de l’art. Recordem l’hongarès —eivissenc— Elmyr d'Hory que els anys 70 va falsificar milers de (bones) obres d’art, fins que, descobert, es va suïcidar aclaparat per una previsible extradició (i presó) a França. El món de l’art és, a vegades, tan fals en sí mateix, que és fàcil fer-ne ús i abús, encara que sigui només per expressar la sornegueria pròpia d’un món ple d’esnobisme. Per què, en aquest univers farcit d’enganys, qui és el que diu què és art i què no ho és? El públic, els espectadors? Evidentment no! El cinema també va ple de genials propostes enganyoses, fins i tot m’atreviria a dir que el cinema sense trampa perdria bona part de les seves millors peces. I si no penseu amb el bocamoll de l’Orson Welles a F for Fake. En els darrers dos anys em vénen al cap dues pel•lícules més: Gambit (Un pla perfecte), i, des de fa pocs dies, un genial joc d’enganys a La migliore offerta.

Juny 2013. 23. Qui mal no fa, mal no pensa!

Passejo per Barcelona en aquest matí de juny. De tant en tant m’agrada badar i no fer res. Fent camí, m’afarto de grafits que tot ho empastifen de gargots indesxifrables. Tota una cort de maldestres poetes del no res surten cada nit armats d’esprais ofensius i deixen la seva empremta antitot. Em ve al cap en Salvat i el seu encertat: ...escopiu a la closca pelada dels cretins! Passo per davant d’una escola que fa olor de net i, per associació, em ve al nas l’olor de les escoles de la nostra infància: el carbó de l’estufa, la tinta del tinter. Olor de jou, fletxes i caralsol. Flaire de misèria. Com aquell que no vol la cosa, durant uns segons creuem les mirades amb una noia que m’avança amb bon pas: cara de contenta, un llibre a les mans. I doncs, què és la felicitat? Fàcil: un bon llibre a les mans i l'amant al cor. O a l'inrevés, ja sabeu. Qui mal no fa, mal no pensa! Rumio i em sorprèn la dèria que tenen els nostres capitosts de fer tancar les llibreries en dies de festa, quan resten oberts sense problemes tot tipus d'establiments irrellevants. Trobo casualment un antic company d’infància. Ei, hola Pere, quan de temps! Que vell t’has fet nano, quasi que no et reconec!, em diu sincer i sorprès l'amic desdentat i calb, que camina coix el pobre i li plora el lacrimal. Xerrem uns minuts inacabables, mentre intento recordar com es deia —com es diu— i ens enganyem mútuament prometent-nos que ens trucarem per quedar. Davant la presència inesperada i sobtada d’una amistat que fa anys que no vèiem, caben dues solucions antagòniques. Una és mentir sense fre i declamar amb convicció, tot mirant directament els ulls de la víctima: ostres, com t’ho fas?, no has canviat gens ni mica! L’altre opció, menys agraïda, més inusual, més brutal, és la sinceritat del meu amic: mirall que no enganya. Davant meu un pare emprenyat acompanya el seu fill a l’escola. El nen s’encalla i costa de fer-lo seguir: no vol anar a classe! Sense contemplacions li fot dos mastegots que ressonen a les galtes de la criatura, que ara plora amb sentiment. A vegades penso que no hauria de ser tan fàcil això de fer fills. Després, un cop arriben les criatures, no saben com educar-les. Només saben dir-los allò que fa anys els deien a ells mateixos: menja i calla, no facis això ni facis allò i que t’estiguis quiet, collons! Sec una estona a la plaça del Sol que, a mig matí, ja va plena de gent. Turistes, desvagats com jo, grups d’escombriaires, una colla de col·legiales que creix massa de pressa, alguna iaia donant menjar als coloms. Ai, senyora, que això no està bé! De forma sorprenent, apareix un gos triangular que es desplaça àgilment amb ajuda mecànica. M’explico. Pel que es veu, la pobre bèstia va patir un desgraciat accident en el que va perdre les dues potes del darrera. Ara, la part posterior del seu cos descansa sobre una plataforma de fusta amb dues rodes, donant-li aquest aspecte triangular. Unes corretges lligades al cos de l’animal subjecten l’enginyós sistema. Sort encara que també va perdre la cua, sinó potser no podria seure com ho fa... Quina fila que fa el ca! Uns vailets l’empaiten divertits, tot intentant seguir el pas vertiginós de la bèstia que, empès només per les potes del davant, corre i corre damunt l'enginy que derrapa a cada gir. El seu amo l'ha encertada de ple, perquè el gos va més content que un gínjol i s’ha convertit en protagonista impossible d'un matí assolellat de juny. Mentre, la vida passa !

Maig 2013. 22. Si veus formiga no et gitis amb l’amiga!

El mes de maig, els nens de fa uns anys, caçàvem papallones pels camps de blat plens de roselles. Algunes d’elles lluïen ales florejades amb formes i colors impossibles: un regal dels déus. De viu en viu, naturalment, les clavàvem amb agulles de cap a una fullola, on aletejaven fins l’extenuació: érem uns nens feliços, ignorants del dolor de les bèsties. A l'escola, esperonats per un estrany esperit científic i poc ecològic, –aquesta paraula encara no existia– fèiem competicions per veure qui havia aconseguit caçar la papallona més grossa i bonica: en teníem grans col•leccions. Follàvem els nius de les caderneres i posàvem les cries en gàbies per poder sentir de prop les seves melodies, mentre sa mare les alimentava a corre-cuita entre els barrots: ara tu digues! No tocàvem les orenetes: duien dol per Crist! Hòstia tu, quins temps! Les volades de les teulades plenes de nius d’orenetes que tornaven cada any. Cadascuna al seu niu de l’any anterior! A voltes hi havia picabaralles entre elles per esbrinar si el niu, que ara trobaven ocupat, era de propietat privada o bé del municipi i, per tant, d’ús lliure. De dia els agradava fer vida social, totes juntes damunt el cable del telèfon, formant llargues fileres xerrameques. Caçàvem moixons: deu, dotze en una tarda. La mare s’emprenyava perquè havia de plomar els ocells morts i era una feina poc lluïda pel poc tall que de la bèstia sortia. Després, els coïa a la vinagreta amb cebetes: encara en tinc el gust a la boca! Ara queden poques orenetes i uns quants pardals que també mengen formigues: els hi agraden molt les formigues. Encara que els mosseguin la llengua, o facin pudor d’àcid fòrmic, no els fa res, se les mengen amb delit. En els últims anys, molts himenòpters han hagut de canviar els seus hàbits alimentaris. Si fa no fa, com nosaltres. La dieta bàsica d’una formiga dels anys seixanta estava formada per grans de blat, ordi i civada dels camps de blat, ordi i civada que omplien d’or la nostra infància. Ara, per força, s’han hagut d’obrir als nous productes que arriben de l’estranger i adequar els seus gustos a les noves tendències culinàries. Llavors de gespa transgènica holandesa i cries d’estornells australians que cauen dels nius formen part ja del seus àpats habituals. Globalització per a tothom! Els boscos i rierols anaven plens de boniques aranyes de colors, a ratlles, peludes, lluents, grosses com una cirera de cor de bou. Sempre se les veia teixint la seda o embalsamant l’últim cadàver de mosca novella o borinot distret i s'havia d’anar amb cura per no quedar-hi també enganxat. D’una manera o altra, tots hem col•laborat en aquesta animalada de trencar la cadena tròfica i carregar-nos centenars d’espècies S’ha de dir, però, que l’abús irracional i indiscriminat de perillosos insecticides i herbicides de tota mena en són la principal causa. Passegeu aquests dies per les impol•lutes vinyes verdes i contempleu l’espectacle absurd de magnífics ceps amarats de química i, això sí, lliures de molestes companyies animals i vegetals. El cost ambiental que això suposa el pagarem —ja l’estem pagant— en escreix. Ja no val la dita antiga dels homes del camp: si veus formiga no et gitis amb l’amiga, perquè poques en trobareu!

Abril 2013. 21. Al color de rosa, l’amor s’hi posa!

Vista des d’una certa distància, la Terra és de color blau: complexos sistemes d’ones electromagnètiques —entre d’altres raons— provoquen aquesta percepció cromàtica del nostre planeta. Però si toquem de peus a terra, no és el blau sinó el verd qui mana durant bona part de l’any! Només cal saber mirar. Traieu aquests dies el nas per la finestra i assistiu bocabadats a l’espectacle que la primavera ens ofereix. Les nostres terres del Penedès són sacsejades per una explosió de colors que ens omple la retina de joia. Els colors de la terra, eixuta durant l’hivern, donen pas a un panorama de tonalitats, on els verds en surten clarament guanyadors. Sienes, castanys, violetes, marrons, caobes, carabasses, sèpies i rojos, amb totes les seves variacions cromàtiques i matisos—cendrosos, vermellosos, fumats, rovellats —donen pas al Verd. I ho posem amb majúscula perquè el verd és el senyor dels colors de la terra. Bé, a menys que anem al desert, on pocs verds hi trobarem! I els verds són infinits. Per sobreviure a la selva de la natura, les plantes les veuen de tots colors. El verd oliva no té res a veure amb el verd alzina. I el verd de la menta, res a veure amb el verd de la falguera. Al pèsol no li agrada el color de la síndria. Totes les plantes són molt orgulloses de la seva estirp i volen el seu verd personalitzat: res de semblar-se entre elles! Els gens s’encarreguen de recordar a cada un d’aquests éssers vius quin color ha de vestir per començar; després, el cicle vital i el clima matisen els tons inicials. I no diguem res dels canvis de to segons l’hora del dia: els colors de l’alba i del capvespre. O les ombres canviants que matisen coloracions impossibles: Victor Erice filma un Antonio López atribolat a “El sol del mebrillo” (1992), per culpa del moviment aparent del sol. Cada llengua està farcida de coloracions i en fem ús de forma natural. Fins i tot podem tabular moltes de les frases fetes i mots d’ús corrent per la via cromàtica. Un home de color, els colors del meu equip, vermell com un pebrot, treballar com un negre. Amb el color negre hem d’anar amb peus de plom: sovint podem emprar termes que poden ser titllats de racistes! Humor negre, punt negre (en una carretera amb molts accidents), novel·la negra, mercat negre, pesta negra, caixa negra (avió), cobrar —o pagar —en negre (sovint i sempre que podem), veure-ho negre (fosc, difícil). Ferit d’arma blanca, lliurar un xec en blanc, tenir carta blanca, votar en blanc, nit en blanc, tir al blanc, quedar-se en blanc (en un examen), una blanca (nota que dura dos temps i equival a dos negres). I les dues alhora: negre sobre blanc (expressar una idea amb claredat), en blanc i negre (sense color). Fer-se un blau, un casc blau (soldat de l’ONU), planeta blau, zona blava, sang blava, blaugrana. Blanc-i-blau: periquito! Menjar-se un marró! Un dia gris (en negatiu); una eminència gris (en positiu i negatiu). Febre groga (asiàtica), pàgines grogues, camagroc. Rosa i blau (nenes i nens), roig (comunista), alerta roja, telèfon vermell, números vermells, planeta roig (Mart). Verd (ecologista), un verd (un bitllet de dòlar), estar verd (inexpert), ser un vell verd. Rosa: que l’amor s’hi posa!

Març 2013. 20. No diguis mal del dia que passat no sia!

El joc del son és el més murri, ningú mai no l’ha guanyat! Il·lús serà qui provi de fer-ho! Mai no sabem el moment just en què ens adormim. Esperem desperts que arribi el son i, just quan ho fa, ja estem fora de joc fent nones. T’adorms, tan sí com no, i el món descansa de tu una estona: quina sort! Endemés, el malparit arriba sense avisar, de cop i volta, amb traïdoria: inspires despert, expires adormit. I alerta, que el son no vol tramposos, eh, que si un no dorm, es mor de no dormir. Ja sabeu la dita popular: qui juga no dorm i qui dorm no peca. Doncs què voleu que us digui: quasi millor dormir poc! Entreson em desperto esverat enmig d’un malson en què somiava que perdia el son. Potser només han estat imaginacions meves: el mirall del lavabo no sap dir-me res al respecte. Ja fa dies que no m’agrada gaire allò que veig a l’altre cantó de la meva simetria. Quan, de bon matí, em miro a l’espill traïdor, voldria veure la imatge més favorable que tinc de mi mateix: aquella en què s'hi veia un jove en plena forma que se m’assemblava i s’anava a menjar el món, just ara fa no tants anys. Potser algú hauria d’inventar un mirall virtual, amic trampós i amable, que donés imatges pròsperes, encara que fossin fraudulentes i fora de temps. Just m’acabo de llevar, el dia és espès. Potser no he dormit bé. Massa coses al cap! Dutxa, dents, cafè. No me’n adono i ja sóc al carrer: ni jo sé com hi he arribat! El metro va ple de noies interessants que no paren de llegir llibres i d’homes pallussos que llegeixen premsa esportiva o gratuïta. Bé, tampoc no cal exagerar: també s'hi veuen homes i dones que no llegeixen res, potser ni tan sols en saben! Ara, durant el trajecte cap a la feina, només es tracta de distreure una estona la vista i contemplar alguna de les enigmàtiques dones que, absents, avancen per les pàgines del seu llibre. És evident que estan més acostumades a aprofitar els temps morts, a tenir sempre diverses iniciatives entre les mans, a pensar alhora en mil històries de casa, del dia a dia: la canalla, la feina, les amigues, el sapastre del seu home. Diuen que el llegir fa perdre l’escriure: quina bola tan grossa! Llegir és guanyar: mai no sobra. Bandejat per les brusques frenades del comboi, m’agafo a la barra de subjecció per no caure i fer el ridícul. Agarrada a la mateixa barra i a un pam de distància hi és ella: jove, bella, encisadora, texans ajustats, ulleres de muntura metàl·lica, cabells humits, botes de mitja canya, una floreta tatuada al canell dret. Tot ho té al seu lloc: quina intel·ligència la de la natura! Enmig de la flaire àcida d’un vagó embullat de gent, estimulo els receptors olfactius i m’arriba l’aroma delitós d’una epidermis que mai no tastaré. Tan a la vora i tan lluny! De reüll observa el meu interès visual per la seva estampa, somriu una mica i, sense paraules, em diu: mira una mica i prou, babau, que tot això que veus no és per a tu! Li torno el somriure amable, tot dient-li sense paraules: gràcies per dedicar-me quatre segons. Amb poca cosa en tinc prou i sóc de bon conformar. Mira per on, sembla que el dia encara s’arreglarà una mica... No diguis mal del dia que passat no sia!

Febrer 2013. 19. Qui manco hi sap, més hi diu!

Sento per la tele una dona que es fa dir psicòloga i diu, parlant de no sé quin tema, que cada persona hauria d’aprendre a controlar els seus instints additius: una genial aportació al món de les idees! I estava ben contenta en sentir com les seves paraules fluïen fàcils –i errades– d’una vèrbola incontinent. Alguns dels altres tertulians del plató se l’han mirat arrufant el nas, però cap d’ells no s’ha atrevit a retreure-li la seva cagada semàntica. Això que era un debat seriós, ple de gent coneguda, que col•lecciona títols, càrrecs, conferències i masters. Llàstima, però, que no n’hi hagués cap d’intel•ligent i ràpid de reflexes. Madame, l’addition s’il vous plait! Addicció versus addició: els mots tenen el valor qui tenen, encara que només una ce els diferenciï!! És només un exemple d’allò que ens trobem dia sí, dia també, tant a la ràdio com a la TV, on sempre escoltem les mateixes veus repetint els arguments de sempre i servint el mateix senyor. És el circ dels opinadors professionals (que cobren per fer-ho, vull dir). Tant li’n dóna que el tema sigui la psiquiatria com l’alpinisme: saben de tot i res no els atura! La qüestió és no arronsar-se davant de res, posar la veu engolada i dir les coses amb convenciment. No importa si té entitat allò que diuen i s’ha entès, o és una bajanada sense solta ni volta: al cap d’uns segons tothom haurà oblidat les seves paraules banals. Sí, d’acord: el meu país és tant petit que cap dintre del cor –gràcies LLuis–, però hauríem de conèixer altres veus i nous arguments. Una mica de sàvia argumental nova no ens aniria pas malament en els temps difícils que corren! Les nostres universitats –només per posar un exemple– estan farcides de centenars de científics i estudiosos de tots els àmbits del coneixement, que de bon grat col•laborarien a posar una mica d’ordre, encara que fos només en el nostre intel•lecte. Però, ai, amics, amb els púlpits més populistes hem topat: els platós de televisió, les venerades esglésies d’avui! Quan més grossa la diuen els qui entren en aquests temples perversos, més grans són les portes d’acollida i més ple el sobre de final de mes! La xerrameca buida de contingut és una xacra difícil d’eradicar! Entre tots hem creat una nova tipologia de xerraire compulsiu: aquell que si l’obligues a estar en silenci emmalalteix. Aquest nou individu/a, quan troba que el silenci domina el seu entorn més immediat, es troba perdut, sense referències, i aleshores pateix ansietat i, fins i tot, pot ofegar-se. Necessiten els sorolls i la magarrufa per alimentar la seva ànima buida. Tots els patim sovint, arreu. Pensen en veu alta, sols, acompanyats, a la feina, al carrer: només faltaven els mòbils per accentuar aquesta neurosi. Qui manco hi sap, més hi diu!, afirmen a Menorca. Aquestes ànimes en pena no saben escoltar el silenci i meravellar-se’n de poder no dir res. Haurien d’aprendre a guardar la llengua dins la boca i estimar el silenci! Si mai teniu la sort de conèixer una persona que, no tenint res a dir, no digui res, no la deixeu escapar. Conreeu la seva amistat, és una persona culta i de bon tracte: segur que no en trobareu gaires com ella!

Gener 2013. 18. D'un temps en ve un altre

Sense partits polítics no és possible la democràcia. Al menys tal i com la coneixem fins ara. Però els partits polítics a vegades s’estructuren com a organitzacions absolutistes on el poder es concentra en mans de molt pocs. El seu dia a dia està ple de decisions preses en funció dels resultats electorals i no pas d’una suposada ideologia. Tot sigui per no perdre els privilegis associats a l’entorn dels centres de decisió! Els polítics no volen compartir el poder. Prefereixen passar-se els anys que calgui a l’oposició, enrocats i sense rascar bola, esperant l’oportunitat per girar la truita i desfer tot allò que els anteriors inquilins del poder havien aconseguit bastir, encara que fossin lleis amb criteri. Aristòtil i Montesquieu es fotrien un fart de riure amb el nostre sistema de conxorxa de poders, on la informació privilegiada i l’amiguisme són pràctiques habituals! Impossible imaginar molts països d’Europa funcionant amb aquesta barreja obscena de poders que tenim a Espanya. Ens falta democràcia. Millor encara: ens falla el control d’aquesta suposada democràcia. I si no, digueu-me com és possible que, tanta gent de malfiar, s’hagi colat en els nuclis del poder, ocupant una part important dels llocs claus de l’Estat? Ei, que no m’ho invento, eh! Engegueu la tele i veureu tota la fauna! Hem de ser clars en l’anàlisi de la realitat i deixar-nos de marejar la perdiu. I si algú s’emprenya, doncs que s’hi posi fulles. Ja coneixíem –o intuíem– la bulímia del capital i la seva capacitat d’engany i trampa per tal d’aconseguir la pela sigui com sigui. Però de cap manera no estàvem preparats per suportar tanta mediocritat i tants càrrecs importants en mans de gent poc preparada per la cosa social o, directament, espavilats sense escrúpols i a sou del gran capital. Bé, salvem honroses excepcions si voleu, que segur que n’hi ha. Segur que n’hi ha! Hem de dir amb força, però, que la culpa és només nostra: durant molts anys hem deixat podrir el sistema davant els nostres nassos i ara el mort ens fa pudor. Hem estat massa ocupats en els nostres quefers particulars, sense mostrar ni tan sols indignació quan algun cretí la feia o la deia ben grossa! Ja no val només votar i esperar que el nostres representants –potser fins i tot dotats de bona voluntat– ens arreglin les coses gratis et amore. Mireu com ens ha anat fins ara: quina calamitat! Hauríem també de regular –desterrar– les perverses majories absolutes. La democràcia s’ensorra quan un sol partit guanya per golejada. Quina mena de perversió ens fa creure que es pot silenciar del tot, durant quatre anys, la veu de milions i milions de persones que pensen diferent dels que han guanyat? El segle XXI –on tot passa molt de pressa– demana governs multicolors, reflex fidel de la composició d’unes societats obertes, plurals, dinàmiques. La solució? Doncs parlar i pactar dia rere dia. Llum i taquígrafs per la TV i en directe a l’hora punta. És difícil? Sí, clar. Ningú ha dit que fos fàcil. Hem de repensar moltes coses i sigui com sigui, ja sabem que d’un temps en ve un altre. Serem capaços de construir-lo més raonable?

Desembre 2012. 17. Qui no plora no mama!

Alguns dels extraordinaris vehicles en què són transportats avui dia els nostres infants porten embragatge, esmorteïdors, frens, para-sol, direcció assistida i unes rodes talment de competició. Corren rumors que, aviat, els verds excomunistes trauran pit altre cop i exigiran al govern que, per seguretat, consciència ciutadana i sostenibilitat, totes les mares es treguin el carnet de classe N (de Nen) per poder conduir aquests sofisticats enginys que tindran una limitació de velocitat de tres per hora. Algun nostàlgic il·luminat ha proposat també recuperar les clàssiques gorres de cop, que els infants haurien de dur ben fixades durant tot el trajecte: no fos cas que algú prengués mal! El dissabte a la tarda és la millor hora per veure l’espectacle d’aquestes pacífiques curses d’andròmines mecàniques carregades de nadons. O sigui que ja ho sabeu: poseu-vos elegants, traieu la pols de les sabates i sortiu a donar un tomb pels carrers de la ciutat. Veureu les avingudes de sempre i els nous bulevards comercials plens de moderns edificis i de basars xinesos on s’hi pot comprar de tot. Enmig del rebombori, contempleu les embadalides i tranquil·les joves dames que airegen les seves esplèndides criatures de galtes enrogides i llavis de llet. Si no fan enrenou o marranegen, vol dir que dormen el somni dels nens de pit, aquell miratge fugaç que ens fa creure que sempre tindrem a mà una dida protectora de tot mal. Ara com ara, per adquirir la condició de progenitor, només cal saber com fer un fill, cosa que totes les dones saben de petites, i els homes aprenen de grans. Fins al dia d’avui, i per por de perdre vots, cap polític no s’ha atrevit encara a plantejar la possibilitat de reclamar també un títol oficial per ser mare o pare, cosa que força falta els hi faria a més d’una o un! Davant de l’allau de tantes mares passejant solitàries és natural preguntar-se: on són aquells que, de bon grat –cal dir-ho?–, han col·laborat a engendrar la canalla? És a dir: que se n’ha fet dels pares d’aquestes formoses criatures? Com és que no passegen de bracet amb les esplèndides femelles, mares dels seus fills i, és un supòsit, companyes de convivència i potser també d’amor conjugal? És ben conegut que el percentatge d’homes mesells, que es pensen que això d’orejar els infants és només cosa de dones, és bastant elevat. I aleshores succeeix que, mentrestant les dones passegen la canalla, els homes fugen d’estudi i romanen a casa o al bar, fotent-se unes birres i tocant-se les pilotes, mentre veuen per la tele la final de la NBA, de la MLB, de la NBC, de la LFP, o què cony sé jo! S’ha de dir, però, que des que el déu Pep ens va donar les claus per aprendre a gaudir de l’esport –encara que sigui llevant-se molt d’hora, molt d’hora– moltes dones veuen també els partits de futbol i es passen l’estona escridassant l’àrbitre i maleint els ossos del destraler del cap pelat i ulls vidriosos que vol trencar les cames del nostre ídol més preuat. I de passada, entenen per fi (una mica) com funciona el cervell dels seus homes. En aquesta conjectura, arriba l’hora de les iaies enèrgiques i rialleres: aquestes dones intel·ligents i vitals que han après a agafar-se la vida tal com ve. Amb tota naturalitat, i a canvi de l’immens plaer de fer de padrina, prenen el relleu a ses filles o nores i s’encarreguen d’ensenyar la ciutat als nadons que duen la quarta part dels seus gens! Qui no plora no mama!

Novembre 2012. 16. Quan més por té el ca, més lladra!

El multiculturalisme està de moda. Però a mi, què voleu que us digui: aquesta paraula em destorba, em fa nosa: no l’entenc. La cultura, o és universal, o no és cultura. Els grans genis del Renaixement s’hagueren fet un fart de riure amb aquesta paraulota que pretén fer-nos veure que, si volem ser cultes, hem d’obrir-nos a altres cultures alienes a la nostra. No quedar-nos ancorats només en allò que ens és genuí, propi. Veure el nostre món amb els ulls dels altres, vaja. Però això només és possible si s’accedeix al coneixement de les llengües d’aquestes cultures. Deia Unamuno –un espanyol culte–, que la llengua no és només l'embolcall del pensament, sinó el pensament mateix. I això a casa nostra ho coneixem prou bé. A molts espanyols els hi provoca urticària la cultura catalana perquè no coneixen la nostra llengua. Nosaltres sí que coneixem la seva llengua i aquest avantatge ens dóna raó, força: sabem com pensen. En canvi ells no saben com pensem: què pensem. Alguns encara es creuen –pallussos– que la il·lusió que els catalans tenim, en aquests moments plens d’esperança, es deguda només als diners: aquesta conya històrica, molesta i ofensiva respecte la mesquinesa dels catalans. Molt bé, sí, d’acord, ens traurem de sobre la llosa de l’espoli fiscal i deixarem de ser esquilats, però també els hi hem de dir ben fort: és el vostre menyspreu vers la nostra cultura allò que (finalment, inevitablement, sortosament) ha encès de ràbia la nostra dignitat. Ja n’hi ha prou! Ara com ara, però, encara hi ha alguns (molts) esmaperduts que parlen i parlen –vingui o no al cas– del pacte de la constitució. Però de quin pacte parlen aquesta colla de mesells? Potser parlen d’aquells pactes en què el primer punt sempre era el mateix: seu i escolta amb atenció que si no et fotrem un cop de pal!? Democràcia, sí, però amb els fusells preparats? Ja ens ho coneixem tot això: tres-cents anys de vassallatge no són pas pocs! Molts de nosaltres ja fa dies que ho tenim clar: no volem tenir res a veure amb aquesta gent tan ufana i tan superba, ignorant d’altres formes de parlar i pensar. Només cal tenir convicció i fermesa: sí, podem! Se’m dirà que tenim molts llaços creats a través dels segles. Emocionals, familiars, culturals. Naturalment. I que durin! Ningú no vol trencar res de tot això! Però s’ha acabat allò tan pansit del rei i el vassall. Ridícula Espanya, enrocada en si mateixa i ancorada en el passat! Ningú no s’escolta Espanya més enllà de les normes elementals de cortesia. Això no vol dir que la pobra i sotmesa Catalunya estigui, ara com ara, a l’agenda prioritària de cap capitost polític o financer de Paris o de Berlín. La història ens ha ensenyat que ens ho hem de fer tots sols: hi estem acostumats! Cal dir però que, al segle XXI, en el supòsit que algun salvapatries sense escrúpols decideixi enviar-nos la guàrdia civil o la brigada paracaigudista, els poders internacionals tampoc no podran mirar cap a una altra banda, com si res no passés. Mentre arriba l’hora esperada de prendre decisions importants, cal evitar els insults dels nombrosos bruixots, profetes del no res i l’estultícia, que envaeixen pornogràficament i dia rere dia els platós de les televisions més ràncies de totes les ciutats. Són els pregoners de la por: de la por que tenen de quedar-se sense locomotora! Aquests sí que ho tenen clar això dels diners catalans!

Octubre 2012. 15. A gos flac, tot són puces

Són les vuit del matí i un estol de quinze o vint cigonyes donen voltes sobre el cel de Barcelona. Potser vénen del delta del Roïna i van cap a l’estany d’Ivars. O potser el seu destí és més llunyà: els minarets de Mauritània o els aiguamolls de Costa d’Ivori. Vés a saber d’on vénen i on van! La gent de ciutat no mira mai el cel i ningú no les veu passar. Això de mirar enlaire només ho fan els sonats i els pagesos. I també algun turista! A ciutat no hi ha temps per aquestes foteses. Tot i així, si algú veiés volar les aus, tampoc no sabria distingir-les –quant menys analfabets, més ignorància!– i diria: «mira quins ocells tan grossos». Avui el sol s’ha fet amo del cel en poca estona i ha engegat la vida a la ciutat. És ben d’hora i el jove delegat de la caixa ja està emprenyat com una mona. I és que no hi ha dret, home! Un dia més s’ha d’enfrontar amb el borratxo que fa dies que dorm al caixer de l’agència i el destorba a l’hora d’obrir la porta de l’oficina. I quina pudor, hòstia! Brut, esparracat, encartonat, llardós, amb una ressaca de mil dimonis, no vol sortir del caixer automàtic ni amb fum de sabatots. Sempre la mateixa música: ja en té els collons ben plens! L’home rodamón surt disparat al carrer quan comprova que avui el responsable de LKXA ha trucat als mossos. Si arriben i el pesquen a dins, acabarà a la dutxa dels serveis socials i això sí que el neguiteja: no en vol ni sentir a parlar de l’aigua, i molt menys del sabó! Quina merda! Un enginy articulat, andròmina súper mercantil de l’ESCLAT, li fa de tartana: és la seva eina de treball. A dins, una mica de tot: ferros, cables, una tele desbaratada, ampolles, llonguets secs com una pedra. Què sé jo! Un cartó retolat i lligat amb filferro dóna constància de la feina del conductor: “POETA del no RES”. Un altre lletraferit que ha perdut la xaveta! Dalt del carro, un espectacular radiocasset lligat amb una cadena escup a tota pastilla l’”Each word's a beat of my heart”, d’en Willy DeVille. Veu que m’agrada la música que sona i em fa l’ullet mentre somriu i m’ensenya unes dents negres com el cul d’una guineu. Li torno l’afalac. Sóc educat! Mentrestant, sota les rodes del carretó, el gos petaner secall que l’acompanya fa veure que tot allò de la poesia i les balades de rock no va amb ell. Segur que, si un dia pogués triar la música, li diria al seu amo: – Amo, amo, posa’m allò que tant m’agrada del “Duetto buffo de due gatti”, d’en Rossini i les Caballè, miaaaauuu! miaaaauuu! marramiau! – i només de pensar-hi remena la cua i es posa calent. El ca està content i malgrat que, a gos flac tot són puces, no li falta de res i és feliç: el seu amo donaria la vida per ell. En just retorn, el gos mai no canviaria d’amo. Fidelitat és la paraula. S’aturen a la font de la cantonada per fer les ablucions matinals. Bé, de fet, el gos beu aigua, mentre l’home desclassat alleuja la bufeta i pixa descarat, enfocant una mànega extraordinària cap a una senyora que potser anava a missa de vuit i que se’l mira escandalitzada. El cas és que la pobra dona ha hagut d’agafar embranzida per no ser esquitxada per la deu per on brolla un riu fumejant de vi i cervesa destil·lats. L’home brut del gos brut passarà el dia treballant a la seva manera: remenant contenidors plens de brossa, detritus, merda i ferum. Quan es faci fosc els dos tornaran cap a casa. Paga LKXA!

Setembre 2012. 14. Sense pèl no hi ha alegria!

Cada vegada hi ha menys rossos. I menys rosses, clar. Formen part d’una minoria recessiva que gràcies als moviments migratoris globals i mescles generalitzades de races, acabarà per ser absorbida per gens més dominants. Al nostre país, es calcula que queden un sis per cent d’autèntics rossos. En pocs anys només un dos per cent de la població mundial tindrà aquest fenotip que conforma el conjunt de caràcters visibles que entenem per ser ros o ser rossa. En el film “La Pelle” (Liliana Cavani, 1981) ja podíem veure unes brunes i esplèndides napolitanes que, per un dòlar, ensenyaven uns magnífics conillets rossos que feien embogir d’alegria a tota una companyia sencera de soldats del middle west. Quan hom queda amb una rossa o un ros, no cal fer-se massa preguntes i, molt menys, fer-les-hi a ella o ell. És com és i ja està. Si t’agrada, ho tomes i si no, deixa-ho passar. Sigui com sigui, cada vegada costarà més trobar genuïnes Marilynes Monroes, Sharons Stones, Brigittes Bardots o autèntics Brats Pitts, Roberts Redfords o Kevins Costners, rosses i rossos naturals, gràcies només als gens que els seus progenitors els han llegat. Les revistes de senyors, aquelles que viuen d’ensenyar senyores nues, estan farcides de contradiccions piloses: només cal donar un cop d’ull al pèl que es veu de cintura en amunt i al borrissol instal·lat de melic en avall, per trobar-hi tota la gamma de l’espectre de colors. A moltes de les velles i mil·lenàries cultures, des de l’antic Egipte fins ara, el pèl els ha molestat i depilar-se ha esdevingut tota una tradició lligada als impúbers i als que deixen de ser-ho. Diu l’Enciclopèdia Catalana que, en el dret català, un pubill era un impúber. Els qui entenen en aquestes coses assenyalen que, seguint aquest costum, fins i tot molts nois d’avui en dia se senten còmodes deixant-se depilar les tetes, les cuixes i tota la resta, per tal de semblar uns imberbes impol·luts als quals la genètica els hagués negat la dosi habitual d’andrògens. Potser les seves companyes els hi demanen aquest joc impúdic, mentre elles, hirsutes, fan de mascles sense allò que cal per ser-ho de veritat. Malgrat tot, els fabricants de perruques i tints continuen treballant de valent i, per quatre miserables duros, t’entinten el parrús i les celles i tot allò que faci falta perquè, en cas de voler-ho ensenyar, tot sembli natural i producte de la terra. Ecològic i sostenible en diríem avui amb el llenguatge de moda establert pels verds. Cada vegada és més difícil veure pèl perquè s’està estenent la maleïda moda de les depilacions integrals, procés en el qual s’elimina tota pilositat ubicada de clatell en avall, fent que, en la nuesa, es facin ben visibles totes les escletxes i excrescències naturals que ens acompanyen en el nostre viatge vital. Aquest intent inútil de tòrcer el sentit de l’evolució humana, dóna molta força a la famosa dita clàssica coneguda arreu: sense pèl no hi ha alegria!

Agost 2012. 13. Cara de pomes agres!

La zona de musculació és com un gran taller corporal ple de treballadors del múscul, que s’esforcen per fer pujar i baixar politges d’estranyes màquines carregades de quilos de ferro. Tothom mira tothom i ningú mira ningú. També n’hi ha que aixequen peses a pèl, sense l’ajuda de cap màquina. Aquí al davant, per exemple, tenim dues mosses plenes de tatuatges als pits i a les cames, que despleguen una estudiada escenografia, davant l’espill quilomètric que reflecteix les seves esquifides figures. L’una, estirada a terra panxa enlaire, aixeca les peses per damunt del cap, ajudada per l’amiga, eixancarrada de genolls sobre seu, que procura que no perdi l’equilibri, o a fer-li perdre, qui sap. Se sent més d’un gemec, conseqüència de l’esforç del treball muscular i no pas –vull pensar– per altres raons més sensitives. Una mica més enllà hi trobem un aprenent d’atleta que, a peu dret, aixeca una càrrega mínima mentre el seu company de joc, des de darrere, li aguanta el tronc perquè el tors quedi ben recte: no fos cas. La tensió dels pectorals, els bíceps, la musculatura ben treballada dels tríceps, la composició dels cossos amicals entrellaçats en un ballet estrany. T’ho miris com t’ho miris, tot forma part d’un joc galant més que evident que, d’altra banda, tampoc ningú no es molesta en amagar. Homes?, dones? No: persones. A l’altra banda de la gran sala emmirallada, s’hi troba la peixera de vidre, on una munió de noies, i algun element de sexe no identificat, comencen l’exercici de joging. La veu autoritària de la monitora ressona pels altaveus gens discrets amb la cantarella rítmica del: «yeaahhh!...i un, dos, un, dos,...uooop!». De seguida tots els autòmats posen els seus xassissos en moviment, imitant els gossos de Paulov. La música és incessant; el ritme, epilèptic. Algunes nenes de la primera fila estan seques com un clau. Els mallots que duen enfundats com una segona pell marquen tot allò que convé marcar, costelles incloses. De fet, més d’una no té res per ensenyar i, en vés de cremar greixos, faria bé de fotre’s una bona cansalada amb seques per intentar que certes formes corporals, associades a l’espècie humana, tornessin a donar indicis de reaparèixer. Les que estan com volen poden gaudir de la magnífica simetria dels cossos celestials que els déus els han donat i el mirall indolent retorna! Quan arriba l’hora del descans, les amigues de la fila u afluixen els abdominals, riuen, es toquen, s’abracen, deixen les cabelleres soltes, se les tornen a lligar, prenen begudes isotòniques i comparteixen una poma ecològica que una d’elles ha comprat per un euro a la màquina que fa de pomer. Les de la segona fila també mengen poma, encara que pateixen, en silenci, que les de la fila u estiguin més primes que elles. Cada filera voldria tenir els cossos com els de la fila precedent. Les candidates a models de Rubens, o sigui les dues o tres noies de la fila cinc, no en volen saber res del mirall traïdor. Aquestes són les que realment suen la cansalada: els seus mallots de fibra comencen a fer aigües per tot arreu i no estan gaire lluny del col·lapse total. Dur, molt dur això de lluitar contra natura per intentar no canviar la talla del bikini. Algunes d’elles estant pensant seriosament –intel·ligentment– en engegar la dieta a prendre pel cul i no posar mai més cara de pomes agres!

Juliol 2012. 12. Qui té llibertat, és ric i ho sap!

L’any 68 alguns joves rebels escoltàvem embadalits les cançons de la destralera, col·locada i bisexual Janis Joplin. El seu aspecte infantil, desmanegat, la seva veu cremada, inconfusible, la feien molt propera. Sempre teníem a mà un amic que estava al dia d’allò que calia saber i, malgrat anar molt curts d’anglès, cantàvem de memòria alguna de les estrofes més conegudes «... oh Lord, won't you buy me a Mercedes Benz?...» També somiàvem ser lliures un dia, tal com ens prometia la refinada, reivindicativa i també bisexual Joan Baez. I ens apreníem de memòria les lletres de les cançons negres que tant agradaven als blancs com ella o el seu amic i company Bob Dylan: «On the road to freedom we shall not be moved...». Els estius, a ses illes fèiem l’amor tant com podíem, –folleu, folleu, que el món s’acaba!– i descobríem substàncies sortosament no identificades, talment en estat sòlid, líquid o gasós. De nit, passejàvem pels carrers d’Eivissa amb túniques blanques i collarets de corall i fusta penjats al coll. Les noies, reivindicatives de la seva feminitat, no en feien servir pas de sostenidors. Calia ser descarades i mostrar les diferències! De dia ens torràvem inconscients a les platges d’aigua clara: de pèl a pèl i de sol a sol. Amb la pell recremada potser volíem jugar a ser negres de veritat per poder cantar a ritme de blues, amb la guitarra de Jimmy Hendrix com a arma reivindicativa. Allà vam descobrir que la nuesa, a vint anys, no és res més que un exercici d’estil de la intel·ligència. Conqueríem per la causa nudista platges senceres que eren requisades als ulls vidriosos dels reprimits, tafaners i viciosos, expulsats d’un paradís que no era el seu. Ens exhibíem provocadors i orgullosos de trencar les convencions admeses: «... aneu-vos-en a parir panteres, gent de ment estreta, submisos del poder més llefiscós...”. Havíem descobert que si preníem la llibertat, ja no hi hauria força capaç d’emmanillar-nos. L’autoritat era només un uniforme amb pistola i poques idees. Com ara, com sempre. Visca l’inconformisme, visca la contracultura! La guerra del Vietnam assoleix el seu màxim poder anihilador i per la tele, i en blanc i negre, ens arriben les imatges inesborrables d’avions monstruosos que llencen bombes químiques o incendiàries i que provoquen matances injustificables. Era fàcil prendre partit... Teníem vint anys i, a la nostra manera, ens sentíem alliberats de la ferum de moralina que ens arribava de despatxos rònecs plens de franquistes de la vella escola, disfressats, això sí, de tecnòcrates i lliberals. Érem uns idealistes innocents que només amb el lema “Pau i amor” ens vèiem en cor d’escombrar a tota aquella rècua d’inútils i xoriços que encara ara ocupen el poder central. El món canviava de pressa i lluitàvem per no quedar al marge de moviments que, des de París, proposaven la destrucció del poder dels hipòcrites: l’aniquilació de les velles escoles entaforades de llibres caducats. Però els somnis, somnis són: la Janis i en Hendrix moren per sobredosi al 70, la sisena flota patrulla pel Mediterrani vigilant la finca, i nosaltres obrim finalment els ulls i ens posem a estudiar de valent o buscar feina a l’emergent Caixa de Pendons. Ara, els nostres fills tracten a vegades de treure'ns de polleguera dient-nos progres i hippies. Pobres i ridículs infants, no podran entendre mai que nosaltres vam tenir la sort de ser joves en èpoques d’amor, lucidesa i esperança. Qui té llibertat, és ric i ho sap!

Juny 2012. 11. Mans fredes, cor calent!

Les tecles que no es toquen quan toca, no es toquen ja mai més. Els sons d’aquelles notes no premudes en el seu moment es perden en fosques àrees d’un passat boirós i generen melodies virtuals i silencioses que mai ningú no escoltarà. La twilight zone de cadascú va plena de records obscurs i llunyans que no són res més que excuses a dojo i covardies disfressades de dubtes transcendents. Fer o no fer. Allò que hagués pogut esdevenir en un moment donat i no va poder ésser, perquè no, perquè no tocava. Potser tampoc no hi havia la voluntat de trencar el fil de la nostra estimada Ariadna privada que ens havia de sostreure del laberint. Qui ho sap! Aquell projecte il·lusionant que ni tan sols va començar. Aquelles paraules d’amor que es van quedar encallades a la boca. Aquell somriure acollidor i ple de promeses que va ser absurdament ignorat. Els nostres fantasmes particulars pugnen per canviar-nos el passat, oblidant que només la nostra manca de coratge va ser l’única responsable de diluir la màgia de conquerir el món sencer. Les cartes venen marcades i poc hi podem fer. El destí hi té molt a veure, qui ho dubte! L’atzar també. I el conformisme, clar! Les coses són com són. Ves què hi farem! Estem rodejats de llocs comuns i covardies insuportables. Els dies mancats d’interès per la vida, el camí errat a cada bifurcació, els sentiments sempre confusos i l’amor, ai l’amor: sempre de vacances. Potser les coses canviaran avui, per què no? L’esperança mai no es perd. Ara mateix, des del llit estant, mentre cavil·lo panxa enlaire, esgoto l’últim minut d’un son que s’esvaeix entre lleganyes i somnis oblidats per sempre. Les ombres de la nit s’entesten encara a emplenar de foscor el dormitori, quan, de sobte, reflexos brillants de llum encesa reboten en angles impossibles i penetren per l’escletxa de la porta mal tancada. El sol, intrús, es cola obscè a la cambra privada després de retopar en el terra encerat del passadís. Les parets i el sostre s’ofereixen, com sempre, a fer de pantalla on poder-se reflectir. Esguardo embadalit el joc d’imatges dels raigs plens de vida, reflectits, ara damunt del meu cap, ara a les cares del meu ortoedre vital. Feixos de rectes i plans paral·lels es barallen en una batalla desigual, plena de llances fugisseres que s’encenen i s’apaguen a tota velocitat. Al cap d’uns segons, accelerades rectes perpendiculars a un pla fix es desplacen en totes direccions fins que troben un punt de fuga per on desapareixen en un tres i no res. Si quelcom es mou al carrer, alguna llei òptica misteriosa i oculta fa que, de seguida, una altra il·lusió rutilant entri a formar part del joc dinàmic de miratges emmirallats en espills inexistents. Si l’origen del prodigi es desplaça cap aquí, el joc sencer de clarobscurs es mou oscil·lant cap allà, fins que s’esmuny, com un fos a negre, pels porus famèlics del guix calcinat. Quanta geometria vital no ensenyaria jo, disfressat d’Euclides, a les meves alumnes estiradetes damunt el llit, al meu costat. Els agafaria la mà dolça i amb el dit índex anirien resseguint en silenci l’estela de les partícules radiants, el joc de clars i foscos de la vida. Mans fredes, cor calent!

Maig 2012. 10. “Sóc com sóc”

Si viatgeu una mica i teniu ulls per tot, veureu al capdamunt d’un dels gratacels que dominen Shánghai la famosa – i a priori– innocent consigna individualista del “Sóc com sóc”, amb la qual la firma Reebok (empresa alemanya del grup Adidas) fa gala d’una elegància gestual sense discussió. S’ha plantificat allà dalt, a la vora els núvols del poder econòmic més sever, aquest inefable lema universal: “I am what I am”, com un argument global i de llibertat personal, paradigma verbal alhora de decidir què hem de comprar, a qui hem de votar, o com ens hem de comportar. Però les coses no són tan fàcils. Mai res no ha estat fàcil. I menys en aquests temps virtuals. Per què, què som en realitat? Potser la identitat d’un mateix va vinculada amb els nostres avantpassats i els seus gens presoners, amb les carícies maternals o amb l’educació (repressora) que hem rebut. O potser té a veure amb els amics que tenim i els que ja no tenim, també, segur, amb els amors que ens omplen la vida... Tots aquests trets i més, un per un, i tots alhora, ens poden fer dir “Sóc com sóc”. L’única certesa incerta prové del bagul dels temps i té a veure amb la insuportable, i molt cansada tria vital, entre jo i la societat, l’individu versus el grup, entre lligam i llibertat. “I am what I am” és una mentida programada pels qui manen (els diners), per intentar –de moment amb èxit – esquerdar i desunir tot allò que ens uneix, d’una manera invisible, com individus d’una espècie que ha tingut la gosadia de definir-se com: “Homus sapiens, sapiens”. Res més, ni res menys, que un subgrup animal individualista, sí, però ubicat al vèrtex de la piràmide evolutiva gràcies a la seva capacitat d’organització col·lectiva. Se’ns diu, fins a la sacietat, que intel·ligència és sinònim d’adaptació, oblidant que aquesta era la principal divisa dels esclaus per sobreviure a la barbàrie humana... La veritat és que la hipòtesi del jo, i només jo, comença a semblar-se massa a un forat sota la línia de flotació d’un suposat vaixell que ens ha de dur a bon port, tal i com no es cansen de repetir alguns polítics que han assaltat el poder amb la mentida com a lema. Tot i això, alguna cosa comencen a ensumar-se els sicaris de torn quan –per una orgia de la riquesa– planten vuit mil rambos pels carrers de Barcelona, vigilant a tots aquells que no pensen com ells. No ens enganyem, això és una guerra oberta, on la minoria d’aquells que l’atzar ha fer caure del costat dels rics, fa mans i mànigues per conservar, costi el que costi, allò que té, enfront d’una majoria aclaparadora, que només té per anar tirant. La democràcia dels diners, democracy's money –jo n’hi dic demoney, amb un neologisme fàcil– aquesta perversa forma de governar, arrossega sense pietat a un món polític sense horitzons. El dia que molta gent n’estigui fins el monyo –s’acosta– i decideixi canviar el lema “Sóc com sóc”, per “Som com som”, podrem assistir, incrèduls i atònits, a la demolició del gran capital masturbador. Alguns ideòlegs i tertulians del poder –n’hi ha molts– ja veuen a venir, esparverats, la més grossa: que tot plegat foti un pet i s’esdevingui un esclat esgotador i violent d’insurreccions sense control que, seguint el fil de la història –recordem que sempre es repeteix–, posi les bases d’uns nous temps desconeguts.

Abril 2012. 9. Més vell que l’anar a peu!

El diví Zeus, fill de Cronos i de Gea, net d’Urà, amant d’Europa, amant de Tetis i mil deesses més, rei suprem de tots els déus de l’Olimp, cap del panteó romà sota el nom de Júpiter, va posar contenta Leda la mateixa nit que s’havia gitat amb Tíndar, rei d’Esparta, el seu legítim espòs. Herodonte estava segur que Afrodita, deessa de l’amor, mare d’Eros, amant d’Adonis i de Zeus, sabria educar i preparar Leda quan arribés l’hora de deixar-se seduir per la bèstia fictícia encarnada pel cigne famòs. Aquests fets carnals, farcits de múltiples pol·linitzacions mitològiques, provocades per la zoofília del transvestit Zeus, plomall alletat per la cabra Amaltea, van concloure, segons la llegenda, amb la posta de dos ous dels quals en sortí bessonada múltiple i amb caràcter: quin quartet! Hel·lena, Pòl·lux, Clitemnestra i Càstor, uns mortals i d’altres immortals, però tots primeres figures. Pòl·lux, boxejador, en una de les expedicions del Argonautes, va matar d’un cop de puny a Àmico, rei dels brebicis. Clitemnestra també els tenia ben posats: primer es va casar amb Agamèmnon, rei de Micenes, i anys després, quan aquest va tornar de Troia, amb ajuda del seu amant Egist, el va caçar com es caça una bèstia, amb una xarxa, per matar-lo i després decapitar-lo personalment. Càstor, a part de domar cavalls, es va dedicar a raptar deesses amigues de l’oracle de Delfos, cosa que li va costar la vida terrenal. Però Pòl·lux va convèncer el seu pare Zeus perquè els hi concedís la immortalitat, a ell i al seu estimat germà bessó Càstor, que van instal·lar-se a l’Olimp i encara avui els podem trobar a la constel·lació dels Gèminis. Fins i tot els romans heretaren alguns d’aquests famosos déus protectors que van arribar a tenir temple propi en el fantàstic Foro romà. Per la seva banda, Hel·lena, esposa de Menelau, es deixa raptar, ai!, per bell i seductor Paris, provocant el sideral de la guerra de Troia: la mort a traïció d’Aquil·les, amb la fletxa clavada al tendó que li llença Paris i teledirigeix Apol·lo. Això lliga amb la bonica història posterior del regal del cavall de fusta ple de grecs, idea del genial Odisseu, Ulisses pels romans, que un cop acabada la guerra, retorna, en un viatge increïble que dura vint anys, a la seva estimada illa d’Ítaca, aventures narrades amb veu vigorosa per Homer en els dotze mil hexàmetres de la seva famosa Odissea. Com és sabut, els guerrers amagats dins el cavall, surten de nit i obren les portes de la ciutat, la qual cosa provoca la destrucció i fi de Troia, ubicada històricament en territori turc. I podríem seguir i seguir i no parar mai! En sabien tant i tant els narradors d’històries mitològiques, que el xivarri que van fer fa milers i milers d’anys ha arribat ple de força fins als nostres dies! Quin privilegi narratiu el d’aquests divins fabulistes! Ara, en canvi, els nostres magres guionistes de televisió ens prenen el pèl –o simplement és que no en saben més– amb ensucrades cròniques mundanes, plenes de personatges de pa sucat amb oli, que descabdellen arguments ensopits sota la parla de vulgars llenguatges. Sisplau!, nois, doneu un cop d’ull a la mitologia clàssica. Potser aleshores podríeu aprendre a orientar-vos dins els fantàstics itineraris de la ment humana i relligar un bon sideral! Més vell que l’anar a peu!

Març 2012. 8. Qui menja sopes, se les pensa totes!

Les galtes de vedella es posen en un bol amb pastanaga, porro, api, nap, xirivia, farigola, llorer, unes escalunyes o unes cebetes, una cabeça d’alls, uns grans de pebre negre, sal. Tot plegat ben regat per un bon cabernet sauvingon de la zona del Pla. N’hi ha prou amb una ampolla i dotze hores de remull. Bé, tant se li’n dóna si posem un ull de llebre de Cantallops o un merlot de Fontrubí. El cas és que hi hagi qualitat! Si voleu espatllar un plat, gasteu vi de patacada! Deixem el bol tapat perquè cap aroma no se’ns escapi abans d’hora, ni cap mosca collonera s’emborratxi gratis. Quan arriba l’hora de començar, rescatem les galtes i les marquem longitudinalment amb un ganivet esmolat, enfarinem i les fregim fins que quedi ben daurades per les dues cares. Aquestes cassoles tan cares de ferro colat van molt bé per fer la carn: no s’enganxa i distribueix molt bé l’escalfor del foc. Sofregim ara lentament dues o tres cebes grosses trossejades fins que quedin caramel·litzades. Si ho fem ben fet, afegint-hi un pèl d’aigua quan convingui, aquesta operació ens durarà no menys de vint minuts. Després aboquem dins la cassola del sofregit de ceba tots els ingredients –la carn daurada, totes les herbes i el vi–,i que tot plegat faci “xup-xup” una horeta com a molt. De tant en tant punxarem una mica la carn per veure el grau de cocció i si convé, anirem afegint una mica d’aigua o de brou perquè no se’ns quedi la peça massa resseca. I quasi que ja ho tenim: refredar una mica i tallar al gust. Només cal ara que passem pel col·lador xinès tota la barreja d’ingredients i sucs que han quedat a la cassola. Reguem la carn tallada amb el suc colat, ho posem al foc i deixem que arrenqui el bull uns tres minuts. I, que vagi de gust! Ah!, per cert, me n'oblidava del més important: la música i el tast. Com se sap de temps immemorials, una peça clàssica que soni potent, mentre el cuiner tasta un bon vi, fa que la bèstia cogui millor. Els romans ja ho sabien i a les seves històriques bacanals no deixaven de sonar trompetes i lires, mentre corria el vi de la Toscana o del Piamonte des del primer moment que la cuina començava a fumejar. Ara, al segle XXI i per a aquest plat jo us recomanaria la vella melodia formal de bonic títol “The Dark Side of de Moon”, ja sabeu, el millor Pink Floïd, una peça que envelleix de meravella i se’n riu dels seus quaranta anys. Això sí, per sentir-ne tot el ritme i no perdre’s cap so, heu de posar decibels suficients i fer-vos acompanyar per una copeta de bon cava, ja sabeu, el millor afrodisíac del Penedès. En aquest cas, si tot va com ha d’anar i no sorgeix cap entrebanc, la cocció de la bèstia, la música dels britànics i les copes de cava s’han d’acabar ensems. Alguns dies però, desorientat com vaig últimament, se m’acaba la beguda i la música, abans que el foc no completa la cocció. Aleshores no em queda més remei que baixar al celler, obrir una altra ampolla de cava i programar un replay de la peça sublim, mentre resto a l’aguait que l’obra d’art de la galta marinada a l’estil del Penedès no se m’esguerri i em foti la tarda enlaire. Qui menja sopes, se les pensa totes!

Febrer 2012. 7. De porc i de senyor se n’ha de venir de mena!

L’any 69 el geni de Woody Allen s’estrena en el món del cinema firmant una de les seves primeres i divertides pel·lícules: “Take the Money and Run” (Agafa els diners i corre). Les mil i una històries que el seu personatge, Virgil Starkwell (Virgili Benestrellat, potser), s’empesca per poder donar sentit a la seva vida, li surten totes al revés. Fracassa en un ridícul atracament bancari per culpa de la seva mala lletra, ja que la caixera no entén la nota que acaba de rebre d’en Virgil: «Sóc un atracador, doni’m tots els diners!». Després s’enamora d’una noia dolça i sapastre que cou els bistecs amb el plàstic de l’embolcall inclòs. Tampoc l’endevina el dia que s’apunta per tocar el violoncel en una banda de música: quan desfilen pel carrer, la resta de companys el deixen enrere perquè el seu instrument només es pot tocar assegut! El dia a dia en el seu petit i inversemblant apartament no és gens fàcil i quan tot li va fatal i, un cop més, acaba a la garjola, ell mateix opta per aixafar-se les pròpies ulleres abans que no ho facin els altres, tal com sempre li ha succeït. En fi, una disbauxa constant, filmada amb la ironia pròpia del gran Allen dels primers temps. Tot plegat m’ha fet pensar –creieu-me si us dic que em fan mal aquestes paraules– en la nostra caricatura de país que, després de tants i tants anys de treball i d’il·lusions, no solament no avança cap a quotes de dignitat més honorables, sinó que, per moments, sembla que el nostre autogovern se’ns dilueix a les mans i s’acosti tan sols a una agència administrativa que serveixi només als interessos d’aquells que controlen la hisenda real. I no ho dic pas només pels que ara governen. No: és la història. Sense diners, com li passa a l’Starkwell, només ens queda el recurs de fer petits tripijocs per anar tirant endavant de qualsevol manera, i, de tant en tant, demanar ajut als capitosts que tenen el poder de veritat, encara que sigui parlant el castellà amb accent perifèric, ai, perdó. A la capital del país que ens mana i ens muny, es fan un fart de riure cada vegada que un suposat president d’una escurada companyia d’assegurances catalana va a demanar-los permís per gastar-se els diners propis, en un exercici patètic de submissió i vassallatge digne de la caricatura d’en Virgil Starkwell. Les catifes amb estampes de Goya, orgull espanyol, decoren la sala de recepcions on els fotògrafs disparen els flaixos per enlluernar l’il·lustre visitant, mentre, amb gran pompa i fanfàrria i a canvi d’unes engrunes, li foten –com sempre– el pèl i la cartera al president de tot un poble. L’home de províncies, respectuós, bon jan, obedient, està content per l’almoina rebuda –ves quin remei!– i busca una taverna barata per dinar i així poder començar a estalviar diners d’aquells que haurà de tornar aviat, abans no sigui més pobre. A la mateixa hora, per celebrar els acords assolits amb els provincians, la llagosta corre a mans plenes pels despatxos oficials, folrats amb fustes nobles i farcits de servidors amb uniforme i sotssecretaris amb futur. L’endemà, alguns pocs diaris de la poderosa “Villa y Corte” donaran l’enhorabona –interessada– al polític, pel seu tarannà negociador, i lloaran l’esperit de concòrdia i pacte d’estat que sempre ha prevalgut per damunt de qualssevulla altres circumstàncies. Visca la verra! De porc i de senyor se n’ha de venir de mena!

Gener 2012. 6. Qui perd, no pot pas riure!

Ella sola ocupa tot el compartiment, pensat, d’entrada, per encabir-hi fins a quatre persones. Duu la mossa una immensa maleta vermella de cuiro que subjecta amb tota la força del món: com si algú pogués endur-se’n fàcilment aquella andròmina gegantina! Ni de broma! Malfiada, agafa amb les dues mans negres la valisa que manté col·locada estratègicament enmig d’unes cames negres i grosses com ella. Aquesta hora de la tarda, la gent, endormiscada en un comboi ple de gom a gom, busca lloc per seure i pensa: «Quina cara té la mossa: tot el compartiment per a ella sola!». Però ella ni s’immuta i, desafiant, altiva, ressegueix la mirada de tots els que la rodegen, intentant esbrinar qui podria ser l’ànima perduda que s’estigui delint ara mateix per la seva maleta infinita. Entretant pugen al vagó dues mosses d’esquadra noves de trinca: gorra a les mans, pistola a la cintura, manilles als ronyons, pintura als llavis, wonderbrà als pits. En veure que la gent murmura intervenen per veure que s’hi pot fer. «Sisplau, senyora, la documentació» inquireix una de les policies. La noia de vermell, que no entén res de català, llença un «Qué tu quieres!?», que fa intervenir a l’altra mossa que tradueix: «Señora, por favor, la documentación». Sorpresa que algú li digui senyora, somriu i mostra un passaport descolorit i arrugat, que tothom imagina caducat. Li comproven el document amb deteniment – sense entendre potser ni un àpex de què li diuen–, i li retornen amablement: «Muchas gracias señora. Usted disculpe». I ella, cofoia, torna a posar-se el passaport en una bosseta que du amagada dins la regatera negre pel seu generós pitam pitram. S’allisa el vestit i s’estira la faldilla que començava a encavalcar perillosament pel damunt dels seus genolls de roure, enmig dels quals segueix empresonada la peça vigilada amb zel. Sembla que l’episodi s’acabi quan, ai las, vés per on, una veu potent, neta i concisa, s’aixeca amb força enmig de la multitud, tot dirigint-se a l’autoritat: «Segur que aquesta, per postres, viatja sense bitllet!» Però una de les policies talla de soca-rel qualssevulla maledicències i diu, en veu alta, que demanar el comprovant de transport a una passatgera –article 29– surt de l’àmbit de la seva competència. I molt menys registrar-la de dalt a baix, tal com proposa el mateix eixelebrat a qui, si segueix per aquest camí, li posaran les manilles d’un moment a l’altre. Total que, mentre si són verdes o madures i enmig d’un desori monumental, el comboi s’atura a Diagonal i, de sobte, tot es complica d’una forma lamentable. La mestressa de l’abundosa maleta, atabalada, s’adona, una mica tard, que ha de baixar allà mateix i de pressa. Agafa com pot l’equipatge ciclopi i surt disparada o, si més no, ho intenta, perquè tot està ple de gom a gom i els que acaben de baixar són reemplaçats, sense solució de continuïtat, per una massa de passatgers entrants, superior o igual als anteriors, fent inútil que ningú més no es pugui moure de la seva posició. Però la dona no s’està d’hòsties, crida histèrica, remena potent les anques, dóna tres o quatre cops de cul i tres o quatre més de pit, i fa que la gent s’aparti davant la corpulència del seu impuls. Finalment, i en contra de tota lògica, aconsegueix sortir del tren, en el precís moment que la porta automàtica es tanca. I aleshores ve el drama: la dona té la mala sort que la porta, en tancar-se, s’estavella de ple contra la seva mà i, instintivament, amb un gest de dolor, deixa anar la nansa de la colossal maleta vermella, que, en el tràfec, s’ha quedat dins del vagó. Ella, a fora, a l’andana i la maleta dins el vagó. El tren enfila a tota pastilla cap a la Plaça Lesseps mentre la dona, esgarrifada, es treu les sabates vermelles de taló i comença a córrer, perseguint inútilment el tren que li ha pispat la seva bonica maleta, plena, vés tu a saber de què. Qui perd, no pot pas riure!

Desembre 2011-dos. 5. Qui dies passa, anys empeny!

De calendaris n’hi ha hagut (n’hi ha) molts: budista, maia, romà, julià, gregorià, copte, islàmic, hindú, persa, hebreu, xinès, mexica, japonès. Es té constància que el calendari romà el 154 a.C. tenia ja dotze mesos de longitud variable: Mart, Apol·lo, Maia, Juno, Cinquè, Sisè, Setè, Vuitè, Novè, Desè, Janus i Februus, noms que es mantenen avui bastant fidels en la nostra llengua, sobretot si tenim en compte el que ha plogut des d’aleshores. L’any 46 a.C., just dos anys abans de ser assassinat, Juli Cèsar, advertit per l’astrònom alexandrí Sogígenes, reorganitza l’embolic existent en el còmput sideral: fixa els mesos a 30 i 31 dies, i afegeix a febrer un dia més cada quatre anys, creant els anys bixestos o de traspàs. Aleshores, en un atac de modèstia digne d’un gran líder, el gran Juli Cèsar li canvia el nom a Cinquè per posar-hi el seu, robant-li de pas un dia a Februus. Cinquanta anys més tard, el seu hereu i primer emperador, Juli Cèsar Octavià, August pels amics, per no ser menys que son avi-tio, fa el mateix i dóna el seu nom al més Sisè, restant també un altre dia al pobre Februus, coix numèric ja per sempre. Posteriorment van ser reordenats els mesos, començant l’any l’1 de gener i no l’1 de març. No és fins al 1582 que el papa Gregori XIII, assessorat per científics de l’època, modifica un cop més el calendari per ajustar-lo al cicle real de la Terra: 365 dies 5 hores i 48 minuts. Des d’aleshores són anys de traspàs tots aquells que són múltiples de quatre i no acaben en 00, excepte els divisibles per 400, que també seran bixestos. Tot i el referent universal del calendari gregorià, no cal descartar que, un dia o altre, alguna ment pensant i poderosa hi posi una mica de seny, ordenant el desgavell comptable que ara s’hi veu reflectit en el nostre vell calendari. I sinó mireu. El còmput dels segles, segueix les normes del sistema decimal: 100 anys. Totes les altres unitats de mesura del temps són una barreja increïble. El dia subdividit en 24 parts i les hores i els segons en 60 –sistema duodecimal–. La setmana en 7 parts, influència directa de l’inversemblant mite de la Creació. Els mesos, variables, amb 28, 29, 30 o 31 subdivisions. Els anys, ja no diem, de 365 o 366. No parlem tampoc de les llunes, que decideixen les festes religioses. En fi, estem acostumats a manipular el calendari, a fer-ne ús, a contar-hi els dies, però si li expliques a un marcià, quedaria perplex i li costaria anys en habituar-s’hi. No cal dir que existeixen propostes per canviar el calendari gregorià i fer-lo més racional, més entenedor. Des del 1930 l’associació americana de The World Calendar Association, gestiona i actua davant la ONU, el Govern USA i altres instàncies internacionals –amb poc èxit, s’ha de dir– per introduir l’interessant calendari universal. Fixeu-vos què proposen. Cada any amb el mateix calendari constant, fix, invariable: 12 mesos dividits, com ara, en 4 trimestres. Però cada trimestre amb mesos de 31, 30 i 30 dies. Això dóna un total de 364 dies anuals, que és un múltiple de set. Per tant, cada trimestre i cada any comença en diumenge i acaba en dissabte, repetint-se constantment. A final d’any, s’hi afegeix un dia festiu mundial, fora de calendari i ja tenim el 365. I cada quatre anys, després del 30 de juny, es posa un dia festiu–el dia escadusser– també fora de calendari. Aquesta proposta no arregla el garbuix actual però sembla més racional. Però les inèrcies costen de trencar i ja sabeu què diuen: qui dies passa, anys empeny!

Desembre 2011-u. 4. L’amor no té preu, ni a plaça en venen!

Pels pèls tinc temps d’agafar el tram d’última hora: i allà l’he vist. Sí, amics, he vist avui un àngel d’ulls blaus i vull relatar-vos el torbament que m’ha causat la seva visió. Ei, no sóc creient jo, eh; ho juro per Déu! Però avui he vist un àngel immaculat de faccions harmòniques i cabells rossos llargs fins la cintura. Si vosaltres l’haguéssiu vist, també hauríeu caigut embadalits com jo. És una visió d’aquelles que, molt de tant en tant, dóna sentit a la nostra avorrida existència: la bellesa de viure. Impossible d’oblidar. No m’és possible dir-vos amb quina de les seves gràcies em quedaria. Amb totes alhora, suposo. El mòbil de la poma guardat en un compartiment especial enganxat a la màniga. Auriculars potents a les orelles fent de cuirassa protectora de mirades impertinents com la meva. Els seus llavis de mel del paradís movent-se al ritme d’una música que no sé: unes dents blanques s’endevinen ben posades. La mirada d’ulls francs perduda en la intimitat dels seus pensaments. Les dones del comboi també miren encuriosides: no n’hi ha per a menys! Samarreta blau cel de punt, molt ajustada i bastant transparent. A sota, visibles i exagerats sostenidors de blonda negra que intenten fer la seva feina presonera. Una petita perla enganxada al nas dóna peu a un innocent joc rebel. Una ploma negra i vermella penja d’una arracada de plata. Duu el meu àngel una samarreta que dibuixa geografies de territoris on hi floreix el desig i l’amor. Texans de marca, ajustats i plens de flors, estripats i descolorits: les butxaques de davant i darrera plenes de cremalleres metàl·liques que podrien ser fictícies i no dur enlloc. Cames molt ben fetes acabades amb Naikis blanques per als peus. Un pandero d’aquells que agraden: rodó, concís, suggeridor. Extremada. Espectacular. Esvelta. Exquisida. Educada. Excitant. Exclusiva. Elegant. Estudiant. Carpeta negra i blava de la UB. Qui té fam somia truites! Tota harmonia. Tota proporció. Tot encanteri. La dona d’or que cercava Leonardo i que busquem tots aquells que estimem la bellesa de l’infinit. Per un cop em posaré de genolls i demanaré als Déus una il·lusió, una passió obscura: somiar-la cada nit per saber-ne l’olor. Gràcies bonica per somriure. Per existir en el meu temps. Les deesses del passat ja no importen. Ara ets tu qui omples el camí de goig. Gràcies per la forma i el fons. Per la màgia i la fantasia d’un clarobscur a l’albada. Gràcies per una pell de primavera que palpita sota aquests texans farcits de magnòlies brodades de blanc. Per moure’t com ho fas al ritme d’aquesta música ignota i silenciosa. Per aquests ulls somiadors d’un univers ple de joc i atzar. Gràcies per agafar el mateix tram que jo. Abans de perdre’t de vista, ja et somio. Si tu volguessis amor... Ah, on vas?! Ja baixes? Tan aviat? Adéu bella amada. Espera’t..., espera’t, que jo també surto! Tens un moment dolceta? Em dic Pau. Tens pressa, fantasia? Sí? Oh, llàstima! No et fa res que t’acompanyi un trosset, oi bonica? De fet, veig que anem en la mateixa direcció... Tot això i més li diria al meu àngel si fos valent. Si fos valent! Que no ho sóc. Que no ho sóc! Ai l’amor! L’amor no té preu, ni a plaça en venen!

Novembre 2011. 3. Agafar la figa pel capoll!

El gran diccionari descriptiu i etimològic del català-valencià-balear, és a dir, l’Alcover Moll, recull, en la seva entrada relativa a figa, dotzenes i dotzenes d’espècimens de figues, vull dir de varietats del fruit de l’arbre Ficus carica. Fa pocs anys n’hi havia una (de figuera) a cada casa i era una festa collir-ne els fruits. La preuada, saborosa i cada vegada més desconeguda figa, amb el temps, ha anat deixant la seva petja al costumari popular. Així podem trobar més de vint-i-cinc frases fetes que inclouen la paraula figa i no menys de trenta refranys amb la figa com a protagonista. No ho sé del cer però apostaria que, després de les cireres, és la fruita que més agrada als ocells. Fer el niu vora una figuera és cosa d’ocells carregats d’enteniment, encara que cap au no faria mai el seu cau damunt d’una branca del mateix arbre: massa visites inoportunes i perilloses a la porta de casa. És sabut que la fulla de la figuera capta la humitat que envolta l’arbre, creant en el seu entorn un microclima que atenua la calda. I a més a més, fa bona olor. Què més vols! A Menorca diuen que, si a l’estiu, una al·lota fa una becaina sota una figuera, es lleva refredada de figa. La fusta de l’arbre no és bona per cremar: fumeja, no fa brasa, té poc poder calorífic. Abans de l’arribada del cautxú, la llenya fibrosa del tronc s’emprava per fabricar els frens dels carros. El làtex que surt quan trenques un brot o fas caure una figa verda es fa servir com a coagulant de la llet dels mamífers. El meu avi utilitzava aquest làtex per combatre les berrugues. El joc popular de la llet i la figa és més vell que l’anar a peu. Quantes coses hauríem de saber! Us he de dir que jo he provat això de les berrugues i funciona. No solament elimina la berruga, sinó que, alerta, també és menja la pell del voltant. O sigui que és un remei natural però, molta cura amb la seva aplicació sinó us voleu quedar sense pell! Les flors de la figuera comuna són secretes i creixen dins el receptacle que s’acabarà convertint en la pròpia figa. Obre una figa i veuràs la flor barrejada amb la polpa molsuda. També hi ha tot un mercat de figues seques que estan al nostre abast durant l’any, encara que el gust no és el mateix! A casa nostra tenim molts altres tipus d’espècies de ficus. Dels que donen fruit també coneixereu les figueres de moro o nopals. És un cactus de punxes traïdores, flors delicades i figues també apreciades. Fer figa, no estar per figues, sa figa encara no és madura, figues d’un altre paner, pesar figues. Figues per a tot. Fins i tot per ser un figaflor, o sigui un tita-fluixa, una bleda assolellada, un fleuma, un ploramiques. Tot i ser una fruita molt delicada i suculenta, amb els anys, i de forma inconcebible i misteriosa, ha baixat molt el seu consum. La prova és que comença a ser difícil trobar-ne de fresques al mercat. Hi ha gent, jove i no tant jove, que no n’ha tastat mai cap ni una. No saben l’experiència que es perden: el gust exquisit que s’hi dóna xuclant una bona figa de coll de dama. Agafar la figa pel capoll!

Octubre 2011. 2. Quan acabis els diners, compta amb tu i amb ningú més!

L’arribada de Colom al “Nuevo Mundo de las Indias Occidentales”, és vist ara, 519 anys després, com error monumental del l’“Almirante”, una cagada geogràfica espectacular això confondre el Carib amb els mars de l’Índia. Clar és que hem de ser conscients de com es trobava la ciència en general i la cartografia nàutica en particular en aquells temps convulsos de finals del segle XV. L’absoluta –sembla increïble– ignorància que es tenia sobre la configuració geogràfica d’àmplies zones del planeta, ara fa només quatre dies, bé, cinc-cents anys, era conseqüència directa –entre d’altres– de l’herència nefasta rebuda de l’edat mitjana i basada en l’obscurantisme del poder absolut, beneit per l’establishment religiós. Fixeu-vos que, encara cent cinquanta anys després de Colom, el gran Galileu, vell i malalt, es veu obligat a abdicar de les seves sòlides teories heliocèntriques, aclaparat per les serioses advertències i amenaces de la inquisició. La història és la història i no la podem canviar! Quan Colom convenç a la reina Isabel de Castella de l’oportunitat de l’expedició, l’Oceà Atlàntic no era res més que una zona prohibida, impenetrable durant mil·lennis més enllà d’unes milles nàutiques. Tot aquell boig que s’atrevís a endinsar’-hi, trencaria vells tabús i la justícia divina, en forma d’onades gegantesques o turmentes mai no vistes, ja s’encarregaria de fer-lo desaparèixer, engolint caravel·les i aventurers fins al fons de les tenebres. O sigui que poca broma amb l’aventura del gran Colom. Amb els anys i un cop oberta una ruta de navegació estable cap a l’oest, comença un profitós intercanvi de productes minerals, vegetals, animals i socials d’un cantó a l’altre de l’Atlàntic, que dura fins als nostres dies. Aquí ens arriben: patates, mongetes, pinyes, tomàquets, alvocats, carabasses, blat de moro, vainilla, te, cafè, cacau (xocolata), plata, or, esclaus, pedreria, sucre de canya, tabac i sífilis. Cap a les “Índies” hi enviem: cavalls, gossos, porcs, ovelles, quincalla, conills, vaques, blat, ceps, aventurers, verola, xarampió, cristos, oliveres, rosaris, pirates, plàtans, tarongers, llimoners, moreres, capellans i extremenys. Tot això sense comptar amb el trencament inequívoc que els fets van suposar amb molts dels principis culturals i polítics que regien el món conegut fins aquell moment i encetant –amb tots els matisos– això que avui en dia diem globalització. El florentí Americo Vespuccio, secundari de luxe en algun dels viatges organitzats pels catòlics reis, va tenir la xamba de ser anomenat en un nou mapa de l’època, i, d’aquí, cap a la fama. Per cert que tres-cents anys després del descobriment d’Amèrica, a finals del XVIII, va haver-hi una gran moguda intel·lectual en els nous Estats Units d’Amèrica per intentar canviar el nom del continent i posar-li Colúmbia en honor del genovès (català?) Colom, principal i tossut protagonista de la gesta. (Colòmbia aleshores encara no existia com a tal: no és fins al 1819, quan Bolívar converteix els territoris de Nova Granada en la Gran Colòmbia), La curiosa proposta de canvi de nom, que hagués fet justícia històrica a l’almirall, virrei i governador general de les Índies, va ser comandada per grans personalitats americanes i europees i es veu que no va reeixir per ben poc. Una altra idea que en aquells temps tampoc va tirar endavant al congrés americà va ser la presentada pels espavilats descendents de l’Americo, que volien una compensació econòmica pel tema del copyright del nom. Quina barra! Quan acabis els diners, compta amb tu i amb ningú més!

Setembre 2011. 1. Mentre hi ha vida, hi ha esperança!

Furgonetes plenes a vessar omplen els xamfrans de carretons a sobreeixir. És hora de buidar la càrrega i abastar la ciutat. Avituallar és la paraula. Un grup de gent diversa i uniformes llampants s’entreté amb la ploma: jaqueta i pantalons verds, sabates esportives, walkie-talkie a la cintura. Escombra en mà, netegen la ciutat per deixar-la polida com una patena. O, almenys, a fer-ho veure. Paga l’alcalde! Rere seu avança un objecte municipal mecanitzat que fa un soroll de mil dimonis i xucla amb avidesa tot allò que se li posa pel davant. Tres policies color blau, en edat de ser bons avis, castellans cepats, caminen dropos cap a la central del districte. Duen enfundades sengles pistoles molt voluminoses i lluents que serviran per fotre-li un tret a tots aquells que es portin malament. Els forns ja fa estona que han obert i treballen de valent: pa, coca, croissants; els forners fan cara de voler plegar! La premsa matinera arriba al carrer i un home gros, amb les mans grosses, descàrrega d’una furgoneta bruta, groga i grisa, pesats plecs de diaris que van lligats amb cordills que ja no són de cànem. Pel carril reservat circula la nena blanca de la bicicleta negra de disseny i els texans de disseny blancs, arremangats fins a mitja cama blanca per no embrutar-se’ls amb la cadena negra. Du a l’esquena una motxilla negra retolada amb lletres blanques on diu: “Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya”. A cada pedalada que dóna ensenya la minúscula tireta del tanga amagat entre les galtes del cul. Un discret tatuatge fa de polsera imaginària, encerclant el seu turmell de plata. El termòmetre de la cantonada marca intermitent, incansable, 8:30h i 20ºC; 8:30h i 20ºC. Avui farà calor. Molta calor! Les obres de la rambla costen d’acabar! Paletes mig blancs i manobres negres del tot reneguen en àrab o amazic mentre fan el cigarret recolzats en les casetes metàl·liques que els hi fan de vestidors. El dia serà dur i llarg. El tabac mata: la feina, també! Salut! La senyora que s’està traient el carnet governa amb poca traça el León de l’autoescola. L’immens pitam que l’acompanya carrega el vehicle de força centrífuga i s’haurà de veure si podrà dominar el cotxe i girar per l’avinguda! Un vell jardiner rega els joves lledoners, les mèlies i els til·lers de la rambla nova. Fa pocs dies va ploure a bots i barrals i no caldria pas regar. Però la regla d’or de totes les feines és universal: no facis preguntes si no vols tenir problemes. Només calla i rega. I, sobretot, no pensis! No sé si és més vella la vella gossa o la vella iaia. Totes dues tenen prou anys per anar tirant a poc a poc. Cada dos metres fan una paradeta tècnica: s’aturen, agafen aire i... continuen fent camí. No crec que arribin mai a casa. Tampoc no tenen cap pressa: ningú no les espera, ni per dinar, ni per sopar, ni per res. Mentre hi ha vida, hi ha esperança!