dimarts, 15 d’octubre de 2013

Viatge que plau, no pesa!

L’illa de Sicília —una mica més petita que Catalunya— ha estat en el decurs dels segles una possessió molt preuada, i això explica les històriques escabetxines que descriuen els cronistes i en les quals els catalans també varen estar implicats. En una Europa en plena edat mitjana, complexa i farcida de monarquies feudals, la cosa va anar més o menys així. El fill de Jaume I el conqueridor, Pere el Gran, compte de Barcelona, rei d’Aragó i de València, quan mor sobtadament aquí a Vilafranca el 1285, als 45 anys, és també rei de Sicília. Recordem que dos anys abans, com a conseqüència de la rebel·lió popular siciliana, coneguda com Les Vespres Sicilianes —dos mil francesos són massacrats en una nit— el parlament sicilià revoltat decideix atorgar la corona de Sicília al rei Pere, que ja s’havia casat feia anys amb Constança, filla i hereva del destronat rei de Sicília, Manfred. Així doncs, amb l’ajuda dels locals, envaeix l’illa al capdavant d’una flota comandada pel templer i mercenari germànic Roger de Flor, al qui acompanyen onze mil ferotges almogàvers. L’escomesa resulta victoriosa, els francesos són foragitats i Pere III és coronat rei de Sicília. Com a conseqüència d’aquests fets guerrers, el comerç marítim controlat des de Barchinona va reeixir com mai, i durant quasi dos segles navegar pel Mediterrani exigia el permís previ dels catalans i aragonesos. S’ha de dir que durant l’època de la dominació catalana, el sicilià, va ser la llengua oficial de l’illa (amb el català), i mai més ho ha estat. Bé, fins aquí aquesta història resumida, que, naturalment, es podria matisar molt i molt. A Sicília queden avui dia poquíssims vestigis d’aquella ocupació catalana-aragonesa: algun Sant Jordi a façanes de velles esglésies i poca cosa més. La mortífera activitat volcànica de l’Etna i els terratrèmols que han assolat l’illa durant segles, no han pogut acabar del tot amb els temples meravellosos que ens van llegar els grecs, ni tampoc han esborrat la petja d’una arquitectura religiosa i palatina incomparable, que inclou algunes mostres excel·lents del gòtic català. Ah, i quasi podem parlar la nostra llengua (i menjar pa amb tomàquet si ho demanem), perquè entre Sicília, Itàlia i Catalunya, tenim una història més que comuna, carregada de costums semblants. Aneu-hi i veureu que in Sicilia si sente come a casa. Viatge que plau, no pesa!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada