dimecres, 15 de maig de 2013

Si veus formiga no et gitis amb l’amiga!

El mes de maig, els nens de fa uns anys, caçàvem papallones pels camps de blat plens de roselles. Algunes d’elles lluïen ales florejades amb formes i colors impossibles: un regal dels déus. De viu en viu, naturalment, les clavàvem amb agulles de cap a una fullola, on aletejaven fins l’extenuació: érem uns nens feliços, ignorants del dolor de les bèsties. A l'escola, esperonats per un estrany esperit científic i poc ecològic, –aquesta paraula encara no existia– fèiem competicions per veure qui havia aconseguit caçar la papallona més grossa i bonica: en teníem grans col·leccions. Follàvem els nius de les caderneres i posàvem les cries en gàbies per poder sentir de prop les seves melodies, mentre sa mare les alimentava a corre-cuita entre els barrots: ara tu digues! No tocàvem les orenetes: duien dol per Crist! Hòstia tu, quins temps! Les volades de les teulades plenes de nius d’orenetes que tornaven cada any. Cadascuna al seu niu de l’any anterior! A voltes hi havia picabaralles entre elles per esbrinar si el niu, que ara trobaven ocupat, era de propietat privada o bé del municipi i, per tant, d’ús lliure. De dia els agradava fer vida social, totes juntes damunt el cable del telèfon, formant llargues fileres xerrameques. Caçàvem moixons: deu, dotze en una tarda. La mare s’emprenyava perquè havia de plomar els ocells morts i era una feina poc lluïda pel poc tall que de la bèstia sortia. Després, els coïa a la vinagreta amb cebetes: encara en tinc el gust a la boca! Ara queden poques orenetes i uns quants pardals que també mengen formigues: els hi agraden molt les formigues. Encara que els mosseguin la llengua, o facin pudor d’àcid fòrmic, no els fa res, se les mengen amb delit. En els últims anys,els himenòpters han hagut de canviar els seus hàbits alimentaris. Si fa no fa, com nosaltres. La dieta bàsica d’una formiga dels anys seixanta estava formada per grans de blat, ordi i civada dels camps de blat, ordi i civada que omplien d’or la nostra infància. Ara, per força, s’han hagut d’obrir als nous productes que arriben de l’estranger i adequar els seus gustos a les noves tendències culinàries. Llavors de gespa transgènica holandesa i cries d’estornells australians que cauen dels nius formen part ja del seus àpats habituals. Globalització per a tothom! Els boscos i rierols anaven plens de boniques aranyes de colors, a ratlles, peludes, lluents, grosses com una cirera de cor de bou. Sempre se les veia teixint la seda o embalsamant l’últim cadàver de mosca novella o borinot distret i s'havia d’anar amb cura per no quedar-hi també enganxat. D’una manera o altra, tots hem col·laborat en aquesta animalada de trencar la cadena tròfica i carregar-nos centenars d’espècies S’ha de dir, però, que l’abús irracional i indiscriminat de perillosos insecticides i herbicides de tota mena en són la principal causa. Passegeu aquests dies per les impol·lutes vinyes verdes i contempleu l’espectacle absurd de magnífics ceps amarats de química i, això sí, lliures de molestes companyies animals i vegetals. Ja no val la dita antiga dels homes del camp: si veus formiga no et gitis amb l’amiga, perquè poques en trobareu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada