divendres, 15 de juliol de 2016

Qui tot ho creu, tot s'ho beu!

El Institut de zoonosi Pasteur és una institució que estudia aquelles malalties transmissibles entre els animals i l'ésser humà. Recentment ha emès un comunicat on desbarata la creença popular en l'eficàcia de les garrafes d'aigua vora el llindar dels portals de les cases, per evitar les miccions de gats i gossos. Tot va començar fa anys amb el propòsit de dissuadir els dípters d'entrar a les cases: mosques, mosquits, tàvecs i d'altres invertebrats enutjosos. Els més saberuts de la tribu ––moltes vegades també són els més analfabets–– asseguren que, quan els maleïts insectes s'acosten al recipient ple d'aigua, veuen reflectida la seva monstruosa imatge, augmentada i deformada, amb la qual cosa fugen espaordits, potes i ales ajudeu-me. L'acurada visió d'uns ulls complexos, formats per milers de lents omnidireccionals, afavoriria aquesta idea tant eixelebrada i fàcil de rebatre: un mosquit no té consciència de ser mosquit i, encara molt menys, no sap quina cara fa un monstre de mosquit! Després, el disbarat s'ha anat fent extensiu a gats i gossos que, pel que es veu, endemés de ser animals mamífers, són estúpids! Així doncs els científics han demostrat empíricament que una garrafa d'aigua no els fa tirar enrere a l'hora de pixar-se o marcar territori: al contrari, en molts casos encara els fa més gràcia aviar la bufeta sobre el plàstic blavós! Però la idea és extraordinària i molta gent se l'ha fet seva: el món sencer va ple de garrafes. Tant s'hi val allò que dugui la Ciència: què sabran aquests descreguts! El Ros ––ja sabeu: el meu estimat gos petaner–– reacciona molt millor davant estímuls auditius i olfactius, que no pas visuals! Després de dinar, acostumo a fer una becaineta comme il faut, amb l'ajuda de National Geographic TV. Les fantàstiques imatges que mostren sobre la vida salvatge deixen completament indiferent el Ros, que em vigila endormiscat i només aixeca les orelles quan sent els sons que emeten d'altres animals. Aleshores acosta el morro a la pantalla per veure quina olor fa el llop que udola i, en comprovar que no fa cap fortor, la cosa deixa de tenir, per ell, el més mínim interès. La sola visió de les imatges li diu poca cosa, ja que la freqüència en què l'ull humà capta les imatges en moviment no té res a veure amb la dels cans. Bé, el cas és que tot això de les garrafes d'aigua passa arreu i ara mateix: Argentina, Mèxic, Japó, Galícia, Catalunya, arreu. Faria falta un exèrcit d'estòlids comunicadors per explicar com ha estat possible, que una bajanada com aquesta, hagi tingut una difusió planetària, tan veloç i massiva. Naturalment, les xarxes socials ––aquest gran basar de sapiència i també d'estultícia–– afavoreixen la difusió de tot tipus de ximpleries. Tampoc no cal oblidar que moltes d'aquestes superxeries provenen de velles i obscures tradicions religioses que molts púlpits d'església s'han encarregat de transmetre'ns pels segles dels segles. La solitud humana davant de la vida i de la mort ens omple de paüra i se'ns fa feixuc pensar en el cruel destí. D'aquí, aquesta necessitat que té la molta gent de creure en un ésser suprem omnipotent ––el nom, que li'n donem és el de menys–– que ens ha d'ajudar a trobar i donar sentit a la nostra existència. Tot i així, és lícit reconèixer una visió de l’home com animal ritual: quan desapareixen cerimonials i tradicions que semblaven indestructibles, ens afanyem en adquirir-ne de noves. Ja ho deia el genial Grouxo: «Aquests són els meus principis, però sinó us agraden en tinc d'altres.» El salpàs per les garrafes d'aigua, els sermons dels diumenge per la pantalla del mòbil, la calma i la reflexió per ho vull, i ara mateix. Qui tot ho creu, tot s'ho beu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada