Les tecles que no es toquen quan toca,
no es toquen ja mai més. El sons d’aquelles notes no premudes en
el seu moment es perden en fosques àrees d’un passat boirós i
generen melodies virtuals i silencioses que mai ningú no escoltarà.
La twilight zone de cadascú va plena de records obscurs i llunyans que no són res
més que excuses a dojo i covardies disfressades de dubtes
transcendents. Fer o no fer. Allò que hagués pogut esdevenir en un
moment donat i no va poder ésser, perquè no, perquè no tocava.
Potser tampoc no hi havia la voluntat de trencar el fil de la nostra
estimada Ariadna privada que ens havia de sostreure del laberint. Qui
ho sap! Aquell projecte il·lusionant que ni tan sols va començar.
Aquelles paraules d’amor que es van quedar encallades a la boca.
Aquell somriure acollidor i ple de promeses que va ser absurdament
ignorat. Els nostres fantasmes particulars pugnen per canviar-nos el
passat, oblidant que només la nostra manca de coratge va ser l’única
responsable de diluir la màgia de conquerir el món sencer. Les
cartes venen marcades i poc hi podem fer. El destí hi té molt a
veure, qui ho dubte! L’atzar també. I el conformisme, clar! Les
coses són com són. Ves què hi farem! Estem rodejats de llocs
comuns i covardies insuportables. Els dies mancats d’interès per
la vida, el camí errat a cada bifurcació, els sentiments sempre
confusos i l’amor, ai l’amor: sempre de vacances. Potser les
coses canviaran avui, per què no? L’esperança mai no es perd. Ara
mateix, des del llit estant,
mentre cavil·lo panxa enlaire, esgoto l’últim minut d’un son
que s’esvaeix entre lleganyes i somnis oblidats per sempre. Les
ombres de la nit s’entesten encara en emplenar de foscor el
dormitori, quan, de sobte, reflexes brillants de llum encesa reboten
en angles impossibles i penetren per l’escletxa de la porta mal
tancada. El sol, intrús, es cola obscè a la cambra privada després
de retopar en el terra encerat del passadís. Les parets i els sostre
s’ofereixen, com sempre, a fer de pantalla on poder-se reflectir.
Esguardo embadalit el joc d’imatges dels raigs plens de vida,
reflectits, ara damunt del meu cap, ara a les cares del meu ortoedre
vital. Feixos de rectes i plans paral·lels es barallen en una
batalla desigual, plena de llances fugisseres que s’encenen i
s’apaguen a tota velocitat. Al cap d’uns segons, accelerades
rectes perpendiculars a un pla fix es desplacen en totes direccions
fins que troben un punt de fuga per on desapareixen en un tres i no
res. Si quelcom es mou al carrer, alguna llei òptica misteriosa i oculta fa que, de seguida,
una altra il·lusió rutilant entri a formar part del joc dinàmic de
miratges emmirallats en espills inexistents. Si l’origen del
prodigi es desplaça cap aquí, el joc sencer de clarobscurs es mou
oscil·lant cap allà, fins que s’esmuny, com un fos a negre, pels
porus famèlics del guix calcinat. Quanta geometria vital no
ensenyaria jo, disfressat d’Euclides, a les meves alumnes
estiradetes damunt el llit, al meu costat. Els agafaria la mà dolça
i amb el dit índex anirien resseguint en silenci l’estela de les
partícules radiants, el joc de clars i foscos de la vida. Mans
fredes, cor calent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada