divendres, 15 de juny de 2012

Mans fredes, cor calent!

Les tecles que no es toquen quan toca, no es toquen ja mai més. El sons d’aquelles notes no premudes en el seu moment es perden en fosques àrees d’un passat boirós i generen melodies virtuals i silencioses que mai ningú no escoltarà. La twilight zone de cadascú va plena de records obscurs i llunyans que no són res més que excuses a dojo i covardies disfressades de dubtes transcendents. Fer o no fer. Allò que hagués pogut esdevenir en un moment donat i no va poder ésser, perquè no, perquè no tocava. Potser tampoc no hi havia la voluntat de trencar el fil de la nostra estimada Ariadna privada que ens havia de sostreure del laberint. Qui ho sap! Aquell projecte il·lusionant que ni tan sols va començar. Aquelles paraules d’amor que es van quedar encallades a la boca. Aquell somriure acollidor i ple de promeses que va ser absurdament ignorat. Els nostres fantasmes particulars pugnen per canviar-nos el passat, oblidant que només la nostra manca de coratge va ser l’única responsable de diluir la màgia de conquerir el món sencer. Les cartes venen marcades i poc hi podem fer. El destí hi té molt a veure, qui ho dubte! L’atzar també. I el conformisme, clar! Les coses són com són. Ves què hi farem! Estem rodejats de llocs comuns i covardies insuportables. Els dies mancats d’interès per la vida, el camí errat a cada bifurcació, els sentiments sempre confusos i l’amor, ai l’amor: sempre de vacances. Potser les coses canviaran avui, per què no? L’esperança mai no es perd. Ara mateix, des del llit estant, mentre cavil·lo panxa enlaire, esgoto l’últim minut d’un son que s’esvaeix entre lleganyes i somnis oblidats per sempre. Les ombres de la nit s’entesten encara en emplenar de foscor el dormitori, quan, de sobte, reflexes brillants de llum encesa reboten en angles impossibles i penetren per l’escletxa de la porta mal tancada. El sol, intrús, es cola obscè a la cambra privada després de retopar en el terra encerat del passadís. Les parets i els sostre s’ofereixen, com sempre, a fer de pantalla on poder-se reflectir. Esguardo embadalit el joc d’imatges dels raigs plens de vida, reflectits, ara damunt del meu cap, ara a les cares del meu ortoedre vital. Feixos de rectes i plans paral·lels es barallen en una batalla desigual, plena de llances fugisseres que s’encenen i s’apaguen a tota velocitat. Al cap d’uns segons, accelerades rectes perpendiculars a un pla fix es desplacen en totes direccions fins que troben un punt de fuga per on desapareixen en un tres i no res. Si quelcom es mou al carrer, alguna llei òptica misteriosa i oculta fa que, de seguida, una altra il·lusió rutilant entri a formar part del joc dinàmic de miratges emmirallats en espills inexistents. Si l’origen del prodigi es desplaça cap aquí, el joc sencer de clarobscurs es mou oscil·lant cap allà, fins que s’esmuny, com un fos a negre, pels porus famèlics del guix calcinat. Quanta geometria vital no ensenyaria jo, disfressat d’Euclides, a les meves alumnes estiradetes damunt el llit, al meu costat. Els agafaria la mà dolça i amb el dit índex anirien resseguint en silenci l’estela de les partícules radiants, el joc de clars i foscos de la vida. Mans fredes, cor calent!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada