El caràcter mimètic d'algunes conductes humanes està fora de dubte. Veiem per la tele un que du el nas foradat i, com per art de màgia, en poques setmanes trobem el carrer ple de nassos foradats. Veiem una embarassada orgullosa de la seva gran panxa a l’aire lliure i, de sobte, sembla que totes les embarassades s’hagin posat d’acord per lluir llurs bombos plens de vida. Moltes vegades, però, aquest intents d'assemblar-se a no sé qui, provoca situacions ridícules. Aquella noia pàl·lida que du unes sabates amb plataformes de pam, vol aparentar que té les mateixes i magnífiques gambes inabastables que Uma Thurman a The Dangerous Liasons, o potser vol assemblar-se a l’esplèndida i melancòlica Nicole Kidman de Virginia Wolf. Però estic segur que el seu xassís no es mourà mai amb l’elegància de les grans estrelles. El noi de braços musculosos i plens de tatuatges no vol ser menys que el presumit australià Gladiator, o que el Johnny Deep a Pirates of the Caribbean, mentre imagina les noies del barri bocabadades al seu pas. Aquestes simulacions són conseqüència d'una estranya inseguretat que ens acompanya tota la vida i ens fa témer per la nostra imatge externa: no ens agrada que ens diguin la veritat respecte les nostres limitacions físiques. Qui diu les veritats, perd les amistats! Tenim tendència a pensar que aquest etern joc de l’aparença corporal, és un peatge de la vida moderna. Jo no n’estic tan segur. Segurament, els nostres avantpassats, Sòcrates, per posar-ne un exemple llunyà, potser estava preocupat per la seva imatge de calb incipient i es pentinava com l’Anasagasti. Qui ho sap? Per altra banda, el cinema també en va ple de genials propostes fraudulentes. L’art de l’aparença i l’aparença de l’art! Orson Welles, trampós com sempre, jugava habitualment el joc dels enganys i fa quaranta anys presentava F for Fake, on recreava, entre d'altres, el personatge temerari i fascinant de l'eivissenc d'adopció Elmyr d'Hory que, els anys 70, va falsificar milers de (bones) obres d’art, fins que es va suïcidar, aclaparat pels seus problemes amb la justícia francesa. El món de l’art és a vegades tan fals, que és fàcil fer-ne ús i abús, encara que sigui només per expressar la sornegueria pròpia d’un món ple d’esnobisme? Perquè, en aquest univers farcit d’enganys, qui té el poder de decidir què és art i què no? Qui és un artista i qui un entabanador? Penso ara en dues pel·lícules recents: Gambit, amb una estrafolària Cameron Díaz enredant un pobre milionari anglès i, al mateix temps, essent ella mateixa engalipada. I també, últimament, hem gaudit d'un genial joc d’enganys a la gran pantalla, anomenat La migliore offerta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada