No hi ha joc sense trampa

La noia de les sabates amb plataformes de pam vol aparentar que té les mateixes i magnífiques gambes inabastables que la Uma Thurman de les Amistats Perilloses, o potser vol assemblar-se a l’esplèndida i sensual Nicole Kidman de Nine. No s’adona, però que, per molt que ho intenti, les seves cames seguiran igual de curtes que sempre. I segurament tampoc el seu xassís mai no es mourà amb l’elegància de les grans estrelles. El noi de braços musculosos i plens de tatuatges vol semblar-se al guaperes australià de Gladiator, o potser al pirata Johnny Deep. Potser així —segur— triomfarà amb les noies del barri i el dilluns anirà content al curro, on explicarà tots els detalls: que si això i que si allò. La senyora del carnisser es tenyeix el cabell cada setmana, perquè els cabells blancs la fan més vella i, què carai!, ja té temps de fer-se gran. El senyor de la senyora del carnisser, o sigui, ell mateix, s’acaba de comprar un cotxe que diuen que té 160 cavalls. I que agafa els 180 sense gastar més que un metxero! Segur que quan condueix l’andròmina brillant se sent com més segur del seu paper a la vida. I, a més a més, que s’ho ha guanyat treballant molt i molt, tu!, i no té perquè anar donant explicacions a ningú! D’una manera o d’una altra tots estem aparentant contínuament molt més d’allò que fora desitjable? Els nostres avantpassats de fa molts segles es veien abocats a fer teatre, és a dir, Sòcrates —per citar-ne un de conegut—estava preocupat per la seva imatge de calb incipient i per tant es pentinava com el patètic Anasagasti? O al contrari, passava totalment d’aquests peatges de la vida moderna. Qui ho sap! Potser són masses preguntes per tan poques respostes. Una cosa sí que sembla clara i és el caràcter mimètic de les conductes humanes. Veiem per la tele un que du el nas foradat i, per art de màgia, en poques setmanes trobem el carrer ple de nassos foradats. Veiem una embarassada orgullosa de la seva gran panxa a l’aire lliure i, en pocs dies, sembla que totes les embarassades s’hagin posat d’acord per posar a la fresca —i lluir— llurs tripes plenes de vida. Jo soc del parer que, a banda del mimetisme, l’art de semblar allò que no s’és, ho portem arrelat en els racons més amagats de la nostra condició humana. De la circumstància més profunda dels nostres gens, sempre insatisfetes amb allò que els ha tocat carretejar. L’art de l’aparença i l’aparença de l’art. Recordem l’hongarès —eivissenc— Elmyr d'Hory que els anys 70 va falsificar milers de (bones) obres d’art, fins que, descobert, es va suïcidar aclaparat per una previsible extradició (i presó) a França. El món de l’art és, a vegades, tan fals en sí mateix, que és fàcil fer-ne ús i abús, encara que sigui només per expressar la sornegueria pròpia d’un món ple d’esnobisme. Per què, en aquest univers farcit d’enganys, qui és el que diu què és art i què no ho és? El públic, els espectadors? Evidentment no! El cinema també va ple de genials propostes enganyoses, fins i tot m’atreviria a dir que el cinema sense trampa perdria bona part de les seves millors peces. I si no penseu amb el bocamoll de l’Orson Welles a F for Fake. En els darrers dos anys em vénen al cap dues pel·lícules més: Gambit (Un pla perfecte), i, des de fa pocs dies, un genial joc d’enganys a La migliore offerta.