Qui no plora no mama!

Alguns dels extraordinaris vehicles en què són transportats avui dia els nostres infants porten embragatge, esmorteïdors, frens, para-sol, direcció assistida i unes rodes talment de competició. Corren rumors que, aviat, els verds ex comunistes trauran pit altre cop i exigiran al govern que, per seguretat, consciència ciutadana i sostenibilitat, totes les mares es treguin el carnet de classe N (de Nen) per poder conduir aquests sofisticats enginys que tindran una limitació de velocitat de tres per hora. Algun nostàlgic il·luminat ha proposat també recuperar les clàssiques gorres de cop, que els infants haurien de dur ben fixades durant tot el trajecte: no fos cas que algú prengués mal! El dissabte per la tarda és la millor hora per veure l’espectacle d’aquestes pacífiques curses d’andròmines mecàniques carregades de nadons. O sigui que ja ho sabeu: poseu-vos elegants, traieu la pols de les sabates i sortiu a donar un tomb pels carrers de la ciutat. Veureu les avingudes de sempre i els nous bulevards comercials plens de moderns edificis i de basars xinesos on s’hi pot comprar de tot. Enmig del rebombori, contempleu les embadalides i tranquil·les joves dames que airegen les seves esplèndides criatures de galtes enrogides i llavis de llet. Si no fan enrenou o marranegen, vol dir que dormen el somni dels nens de pit, aquell miratge fugaç que ens fa creure que sempre tindrem a mà una dida protectora de tot mal. Ara com ara, per adquirir la condició de progenitor, només cal saber com fer un fill, cosa que totes les dones saben de petites, i els homes aprenen de grans. Fins el dia d’avui, i per por de perdre vots, cap polític no s’ha atrevit encara a plantejar la possibilitat de reclamar també un títol oficial per ser mare o pare, cosa que força falta els hi faria a més d’una o un! Davant de l’allau de tantes mares passejant solitàries és natural preguntar-se: on són aquells que, de bon grat –cal dir-ho?–, han col·laborat a engendrar la canalla? És a dir: que se n’ha fet dels pares d’aquestes formoses criatures? Com és que no passegen de bracet amb les esplèndides femelles, mares dels seus fills i, és un supòsit, companyes de convivència i potser també d’amor conjugal? És ben conegut que el percentatge d’homes mesells, que es pensen que això de orejar els infants és només cosa de dones, és bastant elevat. I aleshores succeeix que, mentrestant les dones passegen la canalla, els homes fugen d’estudi i romanen a casa o al bar, fotent-se unes birres i tocant-se les pilotes, mentre veuen per la tele la final de la NBA, de la MLB, de la NBC, de la LFP, o què cony sé jo! S’ha de dir, però, que des que el déu Pep ens va donar les claus per aprendre a gaudir de l’esport –encara que sigui llevant-se molt d’hora, molt d’hora– moltes dones veuen també els partits de futbol i es passen l’estona escridassant l’àrbitre i maleint els ossos del destraler del cap pelat i ulls vidriosos que vol trencar les cames del nostre ídol més preuat. I de passada, entenen per fi (una mica) com funciona el cervell del seus homes. En aquesta conjectura, arriba l’hora de les iaies enèrgiques i rialleres: aquestes dones intel·ligents i vitals que han après a agafar-se la vida tal com ve. Amb tota naturalitat, i a canvi de l’immens plaer de fer de padrina, prenen el relleu a ses filles o nores i s’encarreguen d’ensenyar la ciutat als nadons que duen la quarta part dels seus gens! Qui no plora no mama!