La
meva amiga O enrogeix les galtes quan li dic que està avui molt i
molt interessant. Després d’uns moments d’incertesa, abaixa la
guàrdia, somriu, i se sent afalagada. Però de seguida es refà i
torna a interposar l’escut protector que li'n dóna tanta seguretat
i també molts disgustos. Caminem. La meva amiga O quan camina i mou
el seu xassís, atrau, sense voler, la mirada de molts homes que,
fins i tot giren el cap en veure-la passar. La meva amiga O ho té
tot controlat. Li agrada tenir la sensació de tenir sota control tot
allò que envolta la seva vida privada. Això ho fa tot més fàcil,
diu. I també més difícil. Si un dia es descontrola, és perquè
ella així ho vol i no perquè d’altres ho desfermin. És una dona
lliure i està acostumada a fer la seva. Aquesta capacitat
d’autogestió la fa encara més engrescadora. Sí, la miri com la
miri, és una dona apassionant. Al menys jo la trobo captivant,
propera, atractiva, sensual. No he de callar-ho! La seva proximitat
em fa sentir viu. I estic content de tenir-la avui tan a prop. Per a
mi sol. La meva amiga O parla i parla. I riu. La faig riure. Te la
menjaries quan riu. Els anhels i les il·lusions. Els frens i les
limitacions que ens posem. Allò que faríem i allò que no volem
fer. La por. Les inquietuds. Els amics. Les il·lusions. Les
solituds. Els amants. La família. La vida. Una química irracional i
complexa ens apropa. Una paraula en porta d'altres i totes són
importants, secretes, valuoses. Només per els seus amics, i jo en
soc un d’ells: guardeu-me el secret! Vora el mar, l’embat de les
ones barreja les aigües que arriben foses per entre la nostra
conversa. El meu caràcter eixut i una mica misantrop no està
habituat a aquestes intimitats. La seva conversa em descol·loca, em
complau. Vull pensar que s’hi troba bé al meu costat. Jo també.
Qui ho dubte! La meva amiga O, tan propera i tan llunyana. Tinc unes
ganes boges d’abraçar-la per la cintura i sentir la calidesa del
seu cos, la seva respiració. Si fos valent, provaria de tastar la
frescor dels seus llavis de lluna plena. —Boig! –em diria O. Però
no: no sóc valent. Per uns moments vull una mica de contacte i li
busco les mans i els ulls. No hi ha res més humà que mirar-se els
ulls i agafar-se les mans: “...et les yeux dans les yeux, et la
main dans la main...”, cantava Françoise Hardy fa dos-cents
anys. Les mans i els ulls només. Ho havia de provar. Una dona mai no
s’ofèn per això. Ella tampoc. La meva amiga O m'aguanta la mirada
i prem els seus dits entre els meus, mentre pregunta. —Per què,
per què...? Què vols dir quan dius que...? —No vull ara trobar
cap resposta, bonica: les coses són com són. Deixa’m només estar
al teu costat i sentir, amb tu, els batecs canviants d'aquesta
primavera que arriba amb força.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada