dimecres, 15 d’abril del 2015

Una paraula en porta d'altres

La meva amiga O enrogeix les galtes quan li dic que està avui molt i molt interessant. Després d’uns moments d’incertesa, abaixa la guàrdia, somriu, i se sent afalagada. Però de seguida es refà i torna a interposar l’escut protector que li'n dóna tanta seguretat i també molts disgustos. Caminem. La meva amiga O quan camina i mou el seu xassís, atrau, sense voler, la mirada de molts homes que, fins i tot giren el cap en veure-la passar. La meva amiga O ho té tot controlat. Li agrada tenir la sensació de tenir sota control tot allò que envolta la seva vida privada. Això ho fa tot més fàcil, diu. I també més difícil. Si un dia es descontrola, és perquè ella així ho vol i no perquè d’altres ho desfermin. És una dona lliure i està acostumada a fer la seva. Aquesta capacitat d’autogestió la fa encara més engrescadora. Sí, la miri com la miri, és una dona apassionant. Al menys jo la trobo captivant, propera, atractiva, sensual. No he de callar-ho! La seva proximitat em fa sentir viu. I estic content de tenir-la avui tan a prop. Per a mi sol. La meva amiga O parla i parla. I riu. La faig riure. Te la menjaries quan riu. Els anhels i les il·lusions. Els frens i les limitacions que ens posem. Allò que faríem i allò que no volem fer. La por. Les inquietuds. Els amics. Les il·lusions. Les solituds. Els amants. La família. La vida. Una química irracional i complexa ens apropa. Una paraula en porta d'altres i totes són importants, secretes, valuoses. Només per els seus amics, i jo en soc un d’ells: guardeu-me el secret! Vora el mar, l’embat de les ones barreja les aigües que arriben foses per entre la nostra conversa. El meu caràcter eixut i una mica misantrop no està habituat a aquestes intimitats. La seva conversa em descol·loca, em complau. Vull pensar que s’hi troba bé al meu costat. Jo també. Qui ho dubte! La meva amiga O, tan propera i tan llunyana. Tinc unes ganes boges d’abraçar-la per la cintura i sentir la calidesa del seu cos, la seva respiració. Si fos valent, provaria de tastar la frescor dels seus llavis de lluna plena. —Boig! –em diria O. Però no: no sóc valent. Per uns moments vull una mica de contacte i li busco les mans i els ulls. No hi ha res més humà que mirar-se els ulls i agafar-se les mans: “...et les yeux dans les yeux, et la main dans la main...”, cantava Françoise Hardy fa dos-cents anys. Les mans i els ulls només. Ho havia de provar. Una dona mai no s’ofèn per això. Ella tampoc. La meva amiga O m'aguanta la mirada i prem els seus dits entre els meus, mentre pregunta. —Per què, per què...? Què vols dir quan dius que...? —No vull ara trobar cap resposta, bonica: les coses són com són. Deixa’m només estar al teu costat i sentir, amb tu, els batecs canviants d'aquesta primavera que arriba amb força.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada