Com tothom sap, la bandera espanyola té dos colors i està composta de tres franges horitzontals, amb un dels colors repetits. No sé com és que, a hores d'ara, i amb la fòbia al color groc que s'ha escampat com una taca d'oli per tot el territorio nacional, ningú no ha proposat encara canviar el color central i posar-ne un altre que no sigui el fastigós groc de merda que fan servir els suprematistes. El blanc no pot ser, que aquest ja el tenen pillat els austríacs. O sigui que tots els colors, menys el blanc i el groc, entren en joc. Quan feia la mili a Madrid tenia un sergent que era de Palència i sempre anava amb el nas vermell: molt salat el paio. Quan notava que un recluta era català, l'agafava de banda tot explicant-li que la bandera d'Espanya no era res més que la catalana partida per la meitat! I es fotia a riure ensenyant una colla de dents negres, ordenades segons el criteri del caos més absolut. Bé el cas és que, posats en la improbable tessitura de que un dia d'aquests ens proposessin un referèndum (legal) per canviar el color central de l'espanyola, jo votaria pel negre. Algú prou informat em dirà que aquesta combinació de colors ja la tenen pillada els de la falange, encara que aquests versionen amb les franges verticals... Ja m'imagino aquests dies del judici de la vergonya, amb la bandera roja i negra onejant al balcó del Suprem. Vosaltres creieu que desentonaria? Jo opino que no! La España negra de Goya i el Roto. La inquisició, la llegenda negra de la salvatge conquesta d'Amèrica, amb famosa Brevísima relación de la destrucción de las Indias, del de las Casas, la humiliació i anorreament dels natius, posada en dubte aquests dies per l'infecte desinfectador Borrell. Ja veus, nen de la Pobla, fer del negre, groc! Una gran tasca t'espera pel davant. El 27 d’agost de 1705, el duc de Velasco, virrei de Catalunya, informa a sa majestat Felip V que havia fet penjar ("colgar al pescuezo") a dos catalans, un de Barcelona i l'altre de Vic, pel crim espantós de du cintes grogues lligades al capell, tot honorant el príncep Darmestat, ídol dels catalans i general carlista i austriacista, mort a Montjuïc el setembre del mateix any, quan intentava conquerir Barcelona. Recuperem la vella i desconeguda memòria històrica que mai no se'ns havia explicat! Ara està mal vist penjar pel coll als dissidents, però temps difícils se'ns acosten i ja veurem. Prohibir el groc, un dels tres colors primaris, es com prohibir el pa, l'aliment més elemental. Targeta groga, bandera groga, estrella groga, febre groga, mallot groc, premsa groga, yellow submarine... El groc és el color del blat, de la mel, del xarel·lo, del sol i de l'or, de la llum i l'energia, i té a veure amb l'esperança i la felicitat. I també del sofre del diable! En cromoteràpia els grocs i daurats s'utilitzen per transmetre energia i animar als pacients. La xantofòbia o fòbia al color groc és una malaltia patològica que comença a ser epidèmica, sobretot en estrats poblacionals amb poques capacitats comprensives i moltes venjatives. De la por als pallassos fins al fàstic als narcisos o a les obres de Gauguin, que, com sabreu, tenia la paleta farcida de pigments grocs i daurats. Groc, amarillo, horia, amarelo, giallo, yellow, jaune, gelb... Groc arreu, menys a les taules electorals ni a les fonts electorals, que el blog del 155 no les volia, ai las! Per mi i passi el que passi d'aquí endavant, el color groc, anirà lligat amb la lluita per la llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada