diumenge, 16 d’abril de 2017

E la nave va!

Quan la nau del 3d8 va començar la seva poderosa singladura, jo encara era, intel·lectualment parlant, un xitxarel·lo. El meu fill acabava de néixer, Maradona jugava al Camp Nou i Fellini filmava una de les seves últimes pel·lícules més intimistes i personals: «E la nave va». A la península, un jove Felipe González guanyava les eleccions espanyoles i es preparava per un brillant futur com a membre de poderosos consells d’administració. Catalunya, de la mà de l’inefable i decebedor Pujol, demanava veu per sortir del marasme cultural en què la dictadura ens havia sumit: no teníem ni TV3. Mentrestant alguns joves d’idees clares i empenta ferma començaven a dibuixar projectes culturals que van ser com una alenada d’aire fresc que ens feia somiar en un futur encoratjador. El català sortia de les catacumbes i els claustres de professors debatien si les actes de les reunions havien de ser escrites en la nostra llengua o potser era millor seguir, com sempre, amb la llengua de Cervantes, per allò tant gastat de que així ens entendria tothom! Ens pensàvem, il·lusos de nosaltres que, ja mai, no hi hauria volta enrere en la qüestió lingüística i, en canvi, ara, fins i tot, veiem néixer partits polítics amb la idea primera de tornar a imposar el castellà com a llengua vehicular a les nostres escoles. Visca el colonialisme! A vegades, els mateixos que, com jo, estem convençuts de que estaríem molt millor sense la tutela castellana, diem que ja n’estem farts de parlar sempre del tema independentista i que comença a ser hora de canviar de registre, oblidant que n’hi ha molts que, no solament no es cansen de defensar la supremacia de les velles idees, sinó que tenen la gosadia de plantejar-les com a noves! L’avenç de la ciència no va, per desgracia, lligat al progrés de les doctrines metafísiques, tal i com ja denunciaven els teòrics del positivisme lògic, a principis del segle XX. Fins i tot, històricament, pot esdevenir una greu contradicció el fet de que, el desenvolupament de la ciència vagi lligat a un cert estancament moral. El retorn de moviments socials carregats d’idees rònegues que ja pensàvem desterrades per sempre: senyories feudals, dictadures sanguinàries, religions anihiladores, triomf de la banalitat cultural, negació del dret d’asil. Ai, perdoneu que em perdi: i és que comences a lligar caps, agafes el fil conductor d’una idea i, en vés d’anar a parar al jardí de les delícies, vas a caure en el pou del mal ofec... Perquè totes aquestes reflexions personals fetes amb veu alta, venien a tomb del trenta-cinquè aniversari del nostre setmanari de referència penedesenca: el 3d8. No era fàcil en el seu moment posar en peu un projecte d’aquesta envergadura i, molt menys, mantenir-lo i augmentar-lo en el temps, amb la força i la tossuderia de les bones iniciatives. No m’imagino un Penedès sense el 3d8. Al menys, no el Penedès que ara coneixem. Perquè, sí, d’acord, sempre hi hagut premsa comarcal gratuïta, i a vegades ben feta, però mai pensada des del món de les idees, sinó més aviat des de un cert esperit de bon servei i necessari utilitarisme. Aquest ha estat i és, per a mi, la diferència més colpidora entre el 3d8 i els altres setmanaris comarcals. Llegir el 3d8 no és fàcil i, per postres, ho has de pagar! A les pàgines del 3d8 hi podem trobar diferències ideològiques i conceptuals extremes i aquest principi, que la direcció del setmanari sempre ha mantingut a clau i forrellat, li’n dóna la força que té, encara que, a vegades, llegint no sé què de no sé qui, tinguis ganes d’agafar les cartes i fer un truc, retruc i sant Vicent! Però aquesta és l’ànima que millor defineix l’invent del RR: una idea política clara, sumada a una estructura participativa oberta. Una plataforma d’entesa intel·lectual on, en durant tots aquests anys hi han cabut totes les idees, tots els personatges, totes les llengües, tots el comentaris, totes les polèmiques, agradessin o no als poders establerts i a les forces vives que, a voltes, són les més somortes. El món polític, empresarial, cultural i associatiu del Penedès ha trobat aquí una tribuna de qualitat per fer pelesses les seves propostes, les seves inquietuds, les seves troballes, els seus avenços, les seves festes, les seves fites: d’acord. Però res no seria el mateix sense les aportacions crítiques, festives, històriques o culturals que centenars de col·laboradors voluntaris han publicat durant tots aquests anys, setmana rere setmana, a les pàgines obertes del setmanari. Jo mateix, en sóc un d’ells i em considero privilegiat de poder-ho ser. I no perquè els meus articles/adagis siguin la hòstia, no: segur que qualsevol persona que hi possés la mateixa passió que jo, ho faria millor. Aquesta, entenc, és una premissa que signarien la totalitat de les persones que participem del 3d8. No és tracta del que digui, amb més o menys encert, cadascú de nosaltres, cooperadors necessaris, sinó de bastir entre tots una idea comuna de participació, un propòsit de fer prevaler la força del pensament per damunt de qualsevulla altra consideració. Dons res, apa, salut! E la nave va i que duri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada