“Sóc com sóc”

Si viatgeu una mica i teniu ulls per tot, veureu al cap damunt d’un dels gratacels que dominen Shánghai la famosa – i a priori– innocent consigna individualista del “Sóc com sóc”, amb la qual la firma Reebok (empresa alemanya del grup Adidas) fa gal·la d’una elegància gestual sense discussió. S’ha plantificat allà dalt, a la vora els núvols del poder econòmic més sever, aquest inefable lema universal: “I am what I am”, com un argument global i de llibertat personal, paradigma verbal alhora de decidir què hem de comprar, a qui hem de votar, o com ens hem de comportar. Però les coses no són tan fàcils. Mai res no ha estat fàcil. I menys en aquests temps virtuals. Per què, què som en realitat? Potser la identitat d’un mateix va vinculada amb els nostres avantpassats i els seus gens presoners, amb les carícies maternals o amb l’educació (repressora) que hem rebut. O potser té a veure amb els amics que tenim i els que ja no tenim, també, segur, amb els amors que ens omplen la vida... Tots aquests trets i més, un per un, i tots alhora, ens poden fer dir “Sóc com sóc”. La única certesa incerta prové del bagul dels temps i té a veure amb la insuportable, i molt cansada tria vital, entre jo i la societat, l’individu versus el grup, entre lligam i llibertat. “I am what I am” és una mentida programada pels qui manen (els diners), per intentar –de moment amb èxit – esquerdar i desunir tot allò que ens uneix, d’una manera invisible, com individus d’una espècie que ha tingut la gosadia de definir-se com: “Homus sapiens, sapiens”. Res més, ni res menys, que un subgrup animal individualista, sí, però ubicat al vèrtex de la piràmide evolutiva gràcies a la seva capacitat d’organització col·lectiva. Se’ns diu, fins a la sacietat, que intel·ligència és sinònim d’adaptació, oblidant que aquesta era la principal divisa dels esclaus per sobreviure a la barbàrie humana... La veritat és que la hipòtesi del jo, i només jo, comença a semblar-se massa a un forat sota la línia de flotació d’un suposat vaixell que ens ha de dur a bon port, tal i com no es cansen de repetir alguns polítics que han assaltat el poder amb la mentida com a lema. Tot i això, alguna cosa comencen a ensumar-se els sicaris de torn quan –per una orgia de la riquesa– planten vuit mil rambos pels carrers de Barcelona, vigilant a tots aquells que no pensen com ells. No ens enganyem, això és una guerra oberta, on la minoria d’aquells que l’atzar ha fer caure del costat dels rics, fa mans i mànigues per conservar, costi el que costi, allò que té, enfront d’una majoria aclaparadora, que només té per anar tirant. La democràcia dels diners, democracy's money –jo n’hi dic demoney, amb un neologisme fàcil– aquesta perversa forma de governar, arrossega sense pietat a un món polític sense horitzons. El dia que molta gent n’estigui fins el monyo –s’acosta– i decideixi canviar el lema “Sóc com sóc”, per “Som com som”, podrem assistir, incrèduls i atònits, a la demolició del gran capital masturbador. Alguns ideòlegs i tertulians del poder –n’hi ha molts– ja veuen a venir, esparverats, la més grossa: que tot plegat foti un pet i s’esdevingui un esclat esgotador i violent d’insurreccions sense control que, seguint el fil de la història –recordem que sempre es repeteix–, posi les bases d’uns nous temps desconeguts