El diví Zeus, fill de Cronos i de
Gea, net d’Urà, amant d’Europa, amant de Tetis i mil deesses
més, rei suprem de tots els déus de l’Olimp, cap del panteó romà
sota el nom de Júpiter, va posar contenta Leda la mateixa nit que
s’havia gitat amb Tíndar, rei d’Esparta, el seu legítim espòs.
Herodonte estava segur que Afrodita, deessa de l’amor, mare d’Eros,
amant d’Adonis i de Zeus, sabria educar i preparar Leda quan
arribés l’hora de deixar-se seduir per la bèstia fictícia
encarnada pel cigne famòs. Aquests fets carnals, farcits de
múltiples pol·linitzacions mitològiques, provocades per la
zoofília del transvestit Zeus, plomall alletat per la cabra Amaltea,
van concloure, segons la llegenda, amb la posta de dos ous dels quals
en sortí bessonada múltiple i amb caràcter: quin quartet!
Hel·lena, Pòl·lux, Clitemnestra i Càstor, uns mortals i d’altres
immortals, però tots primeres figures. Pòl·lux, boxejador, en una
de les expedicions del Argonautes, va matar d’un cop de puny a
Àmico, rei dels brebicis. Clitemnestra també els tenia ben posats:
primer es va casar amb Agamèmnon, rei de Micenes, i anys després,
quan aquest va tornar de Troia, amb ajuda del seu amant Egist, el va
caçar com es caça una bèstia, amb una xarxa, per matar-lo i
després decapitar-lo personalment. Càstor, a part de domar cavalls,
es va dedicar a raptar deesses amigues de l’oracle de Delfos, cosa
que li va costar la vida terrenal. Però Pòl·lux va convèncer el
seu pare Zeus perquè els hi concedís la immortalitat, a ell i al
seu estimat germà bessó Càstor, que van instal·lar-se a l’Olimp
i encara avui els podem trobar a la constel·lació dels Gèminis.
Fins i tot els romans heretaren alguns d’aquests famosos déus
protectors que van arribar a tenir temple propi en el fantàstic Foro
romà. Per la seva banda, Hel·lena, esposa de Menelau, es deixa
raptar, ai!, per bell i seductor Paris, provocant el sideral de la
guerra de Troia: la mort a traïció d’Aquil·les, amb la fletxa
clavada al tendó que li llença Paris i teledirigeix Apol·lo. Això
lliga amb la bonica història posterior del regal del cavall de fusta
ple de grecs, idea del genial Odisseu, Ulisses pels romans, que un
cop acabada la guerra, retorna, en un viatge increïble que dura vint
anys, a la seva estimada illa d’Ítaca, aventures narrades amb veu
vigorosa per Homer en els dotze mil hexàmetres de la seva famosa
Odissea. Com és sabut, els guerrers amagats dins el cavall, surten
de nit i obren les portes de la ciutat, la qual cosa provoca la
destrucció i fi de Troia, ubicada històricament en territori turc.
I podríem seguir i seguir i no parar mai! En sabien tant i tant els
narradors d’històries mitològiques, que el xivarri que van fer fa
milers i milers d’anys ha arribat ple de força fins els nostres
dies! Quin privilegi narratiu el d’aquests divins fabulistes! Ara,
en canvi, els nostres magres guionistes de televisió ens prenen el
pèl –o simplement és que no en saben més– amb ensucrades
cròniques mundanes, plenes de personatges de pa sucat amb oli, que
descabdellen arguments ensopits sota la parla de vulgars llenguatges.
Sisplau!, nois, doneu un cop d’ull a la mitologia clàssica. Potser
aleshores podríeu aprendre a orientar-vos dins els fantàstics
itineraris de la ment humana i relligar un bon sideral! Més vell que
l’anar a peu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada