Diu el calendari de pagès que al febrer podem sembrar o plantar, entre d'altres: alls, cebes, espinacs, naps, raves, pastanagues, pèsols, escaroles i no sé quantes coses més. Però, bàsicament, és un més de descans: pel pagès i per la terra, que segueix mostrant-nos els seus colors esmorteïts, cendrosos, apagats... Els arbres de fulla caduca, que ens acompanyen en aquest trànsit natural, es mostren tal com són, despullats de tot ornament, en un exercici d'humilitat i letargia admirable. Ametllers, roures, acàcies, àlbers, freixes, ginjolers, lledoners, moreres, pollancres, etc..., mostren les venes de la seva carcassa i fan venir ganes de recitar amb Vinyoli allò tant precís de: "T'estimo fins l'esquelet". A l'hivern, un arbre nu és igual de formós i ben plantat que a l'estiu, quan va guarnit amb els seus millors atuells. Tot això no va amb les eròtiques mimoses, ara plenes de groc, que enguany hauran de vigilar que cap neci les tal·li amb despit! El sol allargassa les ombres a tothora, encara que el dia comença a avançar decididament: guanyem una hora de llum durant el febrer. En dies d'hivern en que fa més fred és quan -contradictòriament- ens trobem més a la vora del sol que mai. La posició del periheli, se'n diu d'aquesta mínima distància de primers de gener. El que passa és que com que l'eix terrestre es troba inclinat uns 23º respecte a la normal a l'eclíptica, doncs ara mateix podríem dir que ens trobem de cul al sol. Entre la nostra inclinació respecte l'orbita i la posició del planeta, en prou feines l'angle d'incidència del sol arriba als 25º durant Nadal. Ja em direu, el pare Sol ens arriba despitós, tangencial, d'esquitllada! Al contrari que a les antípodes on, pels mateixos dies, l'angle dels raigs de sol arriba fins els 71º. Les estacions de l'any depenen de la inclinació de la Terra i no pas de la llunyania del nostre estimat estel vital. La Lluna es troba, de mitjana, a unes 30 Terres de distància i el Sol a unes 390 vegades la distància de la Terra a la Lluna, xifres rodones, espectaculars, inútils. De tant en tant van bé les xifres per perdre's. A l'hivern tenim tendència a ser més introspectius, com la mateixa natura que es replega sobre sí mateixa, encongida. Encara que, com diu la saviesa popular, qui festeja no té fred! Els millors poetes i músics creen les seves obres més subtils en èpoques de fred. Amb la calor, la raó s'enterboleix i les idees arriben a la clepsa diluïdes, capbuidades. Shakespeare ens aclapara amb la gelosia destructiva i mitològica del "Conte d'Hivern". En Pau Auster fixa l'arribada de l'hivern amb els primers símptomes de la vellesa i la decrepitud, en un elegant introspecció personal a "Diari d'hivern". Dostoievski i els seus "Germans Karamazov" fan servir el fred gèlid de les estepes russes com a metàfora dels conflictes sentimentals i polítics. El fred que feia a Petrograd el 7 de setembre del 1917, no va impedir que els bolxevics, comandats per Trosky i Lenin, prenguessin el Palau d'Hivern, avui reconvertit en un museu fonamental: l'Ermitage de Sant Petersburg. Prenc en Martí Pol de referència i reescric (sacrilegi) el seu poema Hivern: "L'hivern és el silenci / és la natura en silenci / és el silenci de les plantes / i els dels boscos / i el de la gent que mira, rere els vidres..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada