divendres, 18 d’octubre de 2019

Afluixar la mosca!

Diem-ho clar. A Madrid tenen un pànic històric per Catalunya, en general, i a tot allò que representa, en particular. Una paüra atiada pels poders de torn. No és cosa nova. Però ens hem de preguntar per què fa por Catalunya? Sens dubte, la llengua que parlem és determinant en aquest conflicte secular. La tossudesa amb la llengua salva la nostra identitat: qui ho dubta?  Una basarda malaltissa els invadeix quan veuen uns espanyols parlant una llengua que no és la seva. Una de dos: o no són espanyols o bé són uns provocadors. Quina manca de respecte! I si dubteu d'aquest fet,  mireu quina llengua fan servir els espanyols al Parlament. Definitivament s'ha obert la veda al catalán i a tutiplén: todos a la cárcel. Fa uns anys feien córrer aquella facècia tant gastada de que érem uns agarrats, quan, tothom sap (ells també) que des fa centúries hem escampar, via hisenda estatal, milers de milions perquè els altres pobles peninsulars menys afortunats (o amb menys empenta) poguessin ben viure. Però la cosa no passava d'aquí. De tant en tant sentíem allò de "...Pujol, enano, habla en cristiano...", però de seguida algú afluixava la mosca i un grapadet de calerons arribaven per fornir projectes, butxaques i mamelles. Però, si m'apureu, es tractava d'un colonialisme acceptat, amable, de copets a l'espatlla, de sopars al Majèstic i gal·les al Liceu carregades de ministres. Ningú no s'hi feia mala sang: peix al cove i tal dia farà un any. Tota aquells que ja n'hem fet més de seixanta no coneixíem, en política, res més que no fos aquest paradigma relacional: "Si amb l'Estat vols estar bé, calla, paga i deix-lo fer". Però el caríssim gerro xinès de la cortesia i la butxaca mig plena s'ha trencat en mil bocins i ara vivim uns moments esgarrifosos de caça salvatge. Per desgràcia, la detenció dels CDR acabarà malament. La guàrdia armada fa el que vol, els baenas fan escola i els atestats policials s'omplen de palla enverinada: muts i a la gàbia!  Els polítics, els fiscals, els jutges i la premsa aplaudeixen amb les orelles : a por ellos! I també la gran majoria d'espanyols: d'allà i d'aquí. Que a les nostres terres també n'hi viuen molts i molts, tots ells deutors del seu vassallatge. Mireu sinó aquest general carregat de medalles --hòstia amb l'escalafó!--, relatives a no se sap quins mèrits: en el seu moment no hagés passat la prova de la transició i, en canvi, aquí el tenim, quaranta anys després, tan pinxo, amenaçant-nos amb el bigoti estarrufat i traient pit milicià. Ei, el que dèiem: és de Lleida, perdó: de Lérida. Per això, quan començava aquestes reflexions mencionava allò tan fàcil dels catalans: només ho som aquells que ho volem ser. I ja està, home. No tinc cap problema amb els espanyols que viuen aquí: només faltaria. Només demano reciprocitat. Ai no, que això no pot ser! És la justícia, estúpid, diria la Celaá. És el poder, cretí, dirà Marchena. Justícia i poder: binomi antitètic. Només cal afegir que tota aquesta rècula de mentides i enganys, en què volen bastir la nostra identitat, només acaba de començar i encara n'hem de veure de molt grosses. Cada dia que passa, més capitosts -- abillats amb pistoles, togues o micròfons -- es treuen la màscara i, a cara descoberta, pretenen fer-nos ballar el xotis a ritme de organillo i aires de chulapo, en una vergonyant i vulgar sarsuela. Res a veure amb un ballo in maschera, composta per Verdi dos anys abans de la independència italiana... Amb la sentència criminal per alta traïció, entrarem en un perillós i interessant cul de sac que durarà dècades. Aviam, si el que treuen ara del seu cau no se'n va sortir, menys ho faran aquesta colla d'aprenents!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada