dimarts, 15 de juliol de 2014

A l'estiu, tota cuca viu!

No us daré noticia d'on visc, ni tampoc com arribar ca meua, encara que sí us puc dir que, resseguint la riera de Llitrà, no molt lluny de Vilobí i amb una mica de sort, trobareu en una mateixa bèstia, un profe de mates ara jubilat, un mig horticultor que té un hort que no se l'acaba, un mig artista plàstic al que cada vegada li costa més acabar una peça, un mig escriptor que fa dies intenta acabar la seva segona novel·la i moltes fraccions menors més que, sumades, mai no arriben a donar ni un u sencer! Sí, per un dia, parlo de mi, d'aquest que té el privilegi de dirigir-se a tots vosaltres des d'aquest fantàstic altaveu de la tertúlia de "El 3 de vuit". El fet de viure al camp, en plena natura, a tocar del bosc i la riera, fa que m'hagi tornat observador curiós de tot ésser viu que em rodeja. I us ben asseguro que aquesta tasca sobrepassa en molt les escasses capacitats de la meva ànima ignorant. Tot i les tones de merda, que aboquem a mans plenes a les nostres terres —o a l'atmosfera—, segueixo veient moltes espècies animals que han sortit indemnes d'aquest enverinament massiu i que, amb la seva sola presència, ens alegren els dies, aquí, per no anar més lluny, al cor del Penedès. Sí, és cert encara: a l'estiu, tota cuca viu! Al boscos, rieres i marges de vinya, i deixant de banda els invertebrats que donen sentit a tota la cadena tròfica, tenim els de sempre: rates, conills, esquirols, senglars, serps, guineus, gripaus, etc. Encara que també podem topar amb animals menys evidents, com les fures, o potser són llúdries petites, o què sé jo: disculpeu la meva ignorància. També veig espectaculars llangardaixos verdosos —si no es mouen, no els veus!— que prenen el sol tranquil·lament, a l'espera que alguna vianda fresca es posi a l'abast de la seva llengua increïble. I no parlem d'ocells: el puput presumit de la cresta eixerida, el mussol que dorm amb un ull obert, camuflat entre el fullam de la morera, l'abellerol que amb el bec caça i martelleja les abelles abans de posar-se-les al pap, el groc de l'oriol damunt les branques d'olivera, les perdius que caminen més de presa que el Kilian Jornet, el rossinyol que vas a França..., els rats penats: sort d'ells que es cruspeixen una part important de la colònia local de mosquits! Fins i tot avui, en el meu tomb matutí per la riera, abans d'escriure aquestes notes, he vist un animal que potser feia quaranta anys que no veia en llibertat: una tortuga bastant ufanosa —no crec que sigui autòctona— que nedava tranquil·lament per les aigües brutes i pudents del tros de riera que hi ha rere Vallformosa: nom que no fa al seu nom...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada