dilluns, 15 d’agost de 2016

Que una puta et bufi el cul

A partir de 1969, els americans envien successives missions tripulades a la Lluna. La primera i més coneguda, l’Apol·lo XI, amb l’Amstrong i la seva coneguda i poc original frase: «Un petit pas per l'home i un gran pas per a la humanitat». Després van venir d’altres Apol·los, el XII el mateix 69; el XIII el 70, missió fracassada; l’Apol·lo XIV i el XV el 71. En aquesta última expedició, un dels astronautes que anava a bord de la nau Endeavour era el coronel Jim B. Irwing –eighth man to walk on the Moon– creient evangelista, nascut el 1930 a Pennsilvània. Durant els tres dies que es va passejar per la Lluna amb el seu flamant vehicle explorador Lunar Roving, Irwing es va allunar, és a dir, va embogir. Des d'aquell moment no va deixar d'explicar a tothom que, allà dalt, va veure Déu. El cas és que els tres components de l’Apol·lo XV, Scott, Worden i Irwing, s'havien endut a la Lluna centenars de valors postals que, un cop signats, van vendre sense permís per milers de dòlars, la qual cosa va significar la seva expulsió immediata de la NASA. Aleshores, Irwing crea la secta religiosa High Flight Foundation, una corporació d'estudis bíblics associada a la Universitat de Seattle. Vint anys més tard, el nostre home llunàtic es trenca el cap pujant el mont Ararat (5.165m), en territori kurd, ara en mans turques. El fatal accident es va produir en la quarta —i un cop més fracassada— expedició finançada pel la Fundació d'Alts Volts, tot intentant trobar les restes de l’arca de Noè. La NASA, misteriosament, falsament, va informar que l’astronauta Jim B. Irwing havia patit un atac de cor fulminant –fatal heart attacka casa seva, a Colorado Springs. Però expliquem una mica de què anava tot plegat. Es dóna la circumstància que, als anys 60, Irwin era pilot d'un dels famosos avions espia U2 de les U.S. Air Force, des del qual, i en una missió sobre el mont Ararat, havia fet unes sorprenents fotografies d'una estranya anomalia orogràfica en forma d'una gran arca. De seguida es va especular que podrien ser les restes de l'Arca de Noé i, fins i tot, la CIA va intervenir en el cas, encarregant una sèrie d'estudis secrets que finalment van quedar arxivats. Doncs bé, el 71, el tossut de l'Irwing, ara com astronauta, va tornar a fotografiar les mateixes restes congelades sota les glaceres de la muntanya santa dels kurds, i d'aquí la seva dèria amb Noé. Llegeixo, no sé on, que fa poc la gent de GreenPeace també ha construït la seva pròpia Arca de Noè. Aquest vegada, però, de cartró: una espècie de barqueta barata per fer-se la foto i cridar l’atenció sobre el canvi climàtic. A veure si resultarà que ara, tota aquesta colla d'ateus dels colors de l'arc de Sant Martí, també s'han reciclat en fervorosos creients bíblics, com la gent d'aquesta nostra Vilafranca, que no paren d'arranjar i construir nous i moderns temples de tota mena i condició: cristians, musulmans, mormons i què sé jo! I és que, esmaperduts i desconcertats dins el marasme social que ens embolcalla, cerquem redempcions impossibles, tot lliurant el nostre vacu pensament i la nostra inútil ànima a Déus immortals, desconeguts i poderosos, que ens volen fer creure que la nostra vida terrenal no val res. Alguns esgarrapa-cervells, beneits del cabàs, encara intenten salvar els mobles del intel·lecte, pregonant amb alegria que el racionalisme acabarà per imposar-se. Sí, segur que sí! Que una puta et bufi el cul!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada