Els anys, tossuts, s’entesten a fer pila, un sobre l’altre, sota la pell adobada que tot plegats anem arrossegant. Comença a ser angoixant pensar en un passat que encara creiem immediat, però quan ens aturem un instant i ho pensem fredament, quedem garratibats. L’altre dia, preparant un dels meus articles, girava la vista enrere trenta anys, que són, ni més ni menys, que onze mil dies. Passen moltes coses en mil cinc-centes setmanes. Som al 1989 i tot allò que hom recorda es desdibuixa en una nebulosa estranyament simplificadora. El pas del temps, aquest bàlsam que diuen que tot ho cura, fins i tot el mateix pas del temps. Trenta anys fa que vam veure les imatges impactants del home solitari enfront dels tancs del totpoderós exercit xinès a la plaça Tiananmen. La solitud d’un home valent lluitant per la dignitat i el respecte. Quanta estona va seguir viu després del seu desafiament increïble? Què hi devia dur a les bosses que portava a les mans? Potser llibres prohibits pel la Revolució Cultural Maoista, que parlaven de llibertat i d’amor? Va lliurar la seva vida per un ideal, com tants d’altres? El mateix any cau el mur de Berlín. També afusellen el totpoderós Ceauçescu juntament amb la seva dona, després d’un judici sumaríssim. Encara recordo la cara de sorpresa d’ell quan li notifiquen la sentència de mort immediata i la de la seva dona, que volia prendre la seva borsa i no li van deixar, com si un cop afusellada tingués alguna cosa on agafar-se! Mil morts va costat fotre’ls escales avall i acabar amb la dura dictadura romanesa. Totes les revolucions tenen el seu preu, i si encara queda algun passerell que no s’ho creu, que estudii una mica d’història. Salvador Dalí ingressa aquell any 89 en el difús món dels difunts surrealistes. Arriba Koeman al Barça, artífex del gol de Wembley. Monzó presenta «La magnitud de la tragèdia». És també l'any de la fabulosa Pfeiffer que, a ritme de piano, fa ballar el cap als germans Bridges/Baker Boys. Praga somia sota la batuta del poeta Vaclav Havel. A la Generalitat hi trobem l'inefable Jordi Pujol i a la Moncloa, un tal Felipe, que deia que era d’esquerres. Ja, i jo monjo! Gorbatxov, incapaç de reformar el sistema des de dins, prepara la implosió de la vella i caduca URSS. Ara s’ha posat de moda una interessant minisèrie de la HBO: «Chernobyl». La sèrie no parla tan sols de l'accident nuclear (1986) sinó que també treu a la llum els fantàstics enganys massius dels comunistes. Però estem igual que sempre: la maquinària del poder no ha tingut mai cap escrúpol per falsejar la realitat: qui mana fa el que vol!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada