dimecres, 18 de maig de 2022

De més verdes en maduren!

Quants més dies passen ens adonem del gran error que vam cometre en no culminar l’extraordinària revolució del primer d’octubre del 17. Tots al carrer i a veure què passava! Però res d’això no va succeir... i així estem, mostrant la nostra total feblesa davant el Poder colonial. Aviat farà cinc anys d’aquells dies d’or i, adés i ara, els espanyols no tenen cap escrúpol en tractar-nos de rucs i menystenir tot allò que soni a català, passant-se per l’entrecuix qualsevol dignitat democràtica en tot allò que fa referència a Catalunya. El «A por ellos», continua plenament vigent, i n’hi ha per a dècades. A mi si un dia em volen espiar, cap problema. Llegiran alguna bestiesa dels meus grups de whatsapp, el paraulògic del dia, alguna foto familiar, centenars de vídeos amb el Ross, ja sabeu, el meu gos, i para de comptar. Ara bé, si en una hora maleïda em roben el mòbil o me’l requisen, em faran un desgraciat. Ja no sabria viure sense mòbil. I això que sóc d’una generació que va conèixer els mòbils quan ja teníem més de cinquanta anys. Però és una droga dura i pura. Ara, tot passa per les mans del trasto aquest, que no fa sinó crear-nos necessitats que fa quatre dies no ens eren necessàries per a res. I perdoneu el joc de paraules. Llista de contactes, telèfons, mails, llista de contrasenyes per entrar a la llista d’aplicacions que volen fer-nos creure que sense elles el nostre món serà d’allò més pobre. Bancs, hisenda, salut, meteo, google, twitter, fotos, control de plaques solars, wifi, despesa elèctrica, maps, chromecast, antivirus, arxius, memòria, instagram, GPS, calculadora, netflix, wallapop, spotify, plannet, bruixola, codi QR, despertador, sms, youtube, parlem, càmera, radio, i més i més... Va home va, que estem tots xalats: i jo el primer! I la cosa no s’atura, sinó més aviat al contrari. Ens hem deixat enlluernar per un món de fantasia que poca cosa té a veure amb la realitat. Acabarem tots angoixats –ja ho estem– i és evident que això no porta enlloc! Viure és badocar i perdre el temps si cal, treballar, parlar amb els amics, estimar, respectar, ensumar la terra, veure l’espectacle de la primavera... Ara me n’he assabentat que els gossos viuen i veuen els verds de color groc. Diuen els estudiosos que la seva retina no capta els verds de la clorofil·la... I jo em faig dues preguntes. Algú ha vist mai el món amb els ulls d’un gos? I, segona. Us penseu que hi ha cap gos trist o melancòlic a causa d’aquesta suposada mancança, sempre que tingui un amo que se l’estimi?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada