Un dia d'aquests vaig haver de deixar el cotxe tot el dia en un garatge de la zona de serveis, sortint cap a Tarragona. O sigui que vàrem enfocar el camí de tornada cap a Vilobí. A peu, naturalment. Tots dos: el que us parla i el meu quisso estimat que ja coneixeu: en Ross. És una bonica i relaxant passejada d'uns onze quilòmetres, que aquell dia va ser de més qualitat encara: uns núvols decoratius van tenir el detall d'acompanyar-nos tota l'estona, fent de para-sol. Ruta i trajecte aproximat: Polígon Domenys, Pla del Diable, Zona esportiva, Carretera antiga a Sant Martí, Barri l'Agrícola de Pacs, Caves Loxarel, Vallformosa, La Saleta: punt final. Sempre seguint l’estela del la riera de Llitrà que, després de néixer a la serra del Bolet i giragonsar pel Penedès durant molts quilòmetres, va a parar al Foix a l’alçada dels Monjos. Durant el trajecte faig diverses anotacions mentals. En primer lloc he d’assenyalar que la zona esportiva vilafranquina (la coneixia poc, la veritat) és espectacular: magnífica, ben arranjada, quilomètrica, poc valorada, infrautilitzada. Ja voldríem els barcelonins disposar (per càpita) d'instal·lacions públiques tan ben equipades. Segon: l'antic camí a Sant Martí, que ara arrenca quan acaben les piscines i acaba als vivers del Torrents, està pràcticament abandonat. La mateixa pedra en la que ensopegaves mitjan segle passat, segueix allà, impertèrrita, esperant que algú decideixi quelcom. Després, ja a Pacs, segueixo el camí que voreja la riera i que es troba farcit d’horts esponerosos, aconduïts per eximis sèniors. Només un jubilat pot tenir cura d’un hort com cal: les hores són un factor secundari! Conrear tomàquets albergínies, carbassons pubescents o el que sia, és una activitat molt addictiva i saludable. El dia que ho proveu, si encara no ho heu fet, em donareu la raó. Una lluita constant contra la natura, és a dir, el caos, en forma d'herbes salvatges que tendeixen a invadir-ho tot, sense oblidar-nos de les legions d’insectes que volen fer-se un racó al paradís. Cosmos versus Caos: la vella lluita no s’atura. Vorejant la riera de Llitrà trobo velles sínies de ferro, autèntiques peces d’artesania, ara rovellades, on, a ben segur, formosos matxos havien donat miler de voltes per engranar les rodes dentades i bombar l'aigua dels pous. Sí, sí, ja sé que vivim en un món materialista i productiu i tot allò que ja no serveix no val res, ha de quedar enrere, però... Després, ressegueixo per l’oest els límits de l'antic camp d'aviació de Pacs/Vilobí: el Vesper de la Gloriosa, construït el 1938: encara es poden veure els refugis antiaeris -bretolades a banda- bastant ben conservats. Esplèndides vinyes a punt de veremar i magnífics exemplars d'ametllers, farcits d'ametlles que, un anys més, ningú no collirà! Ja hi tornem a ser: "No surt a compte", diu el pagès... Com que no surt a compte? És igual, però s'han de collir! Forma part de l’harmonia necessària envers la mare terra. No fer-ho és un exercici de menyspreu envers tot allò que ens ha fet arribar fins ací. Un autèntic disbarat insostenible i un exercici impropi de gent que viu i treballa el camp. I sinó, i abans que es perdin, donem permís a un tercer perquè les culli i, a canvi, se les quedi... Després de mort, ni vinya, ni hort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada