El
joc del son és el més murri, ningú mai no l’ha guanyat! Il·lús
serà qui provi de fer-ho! Mai no sabem el moment just en què ens
adormim. Esperem desperts que arribi el son i, just quan ho fa, ja
estem fora de joc fent nones. T’adorms, tan sí com no, i el món
descansa de tu una estona: quina sort! Endemés, el malparit arriba
sense avisar, de cop i volta, amb traïdoria: inspires despert,
expires adormit. I alerta, que el son no vol tramposos, eh, que si un
no dorm, es mor de no dormir. Ja sabeu la dita popular: qui juga no
dorm i qui dorm no peca. Doncs què voleu que us digui: quasi millor
dormir poc! Entreson em desperto esverat enmig d’un malson en què
somiava que perdia el son. Potser només han estat imaginacions
meves: el mirall del lavabo no sap dir-me res al respecte. Ja fa dies
que no m’agrada gaire allò que veig a l’altre cantó de la meva
simetria. Quan, de bon matí, em miro a l’espill traïdor, voldria
veure la imatge més favorable que tinc de mi mateix: aquella en què
s'hi veia un jove en plena forma que se m’assemblava i s’anava a
menjar el món, just ara fa no tants anys. Potser algú hauria
d’inventar un mirall virtual, amic trampós i amable, que donés
imatges pròsperes, encara que fossin fraudulentes i fora de temps.
Just m’acabo de llevar, el dia és espès. Potser no he dormit bé.
Massa coses al cap! Dutxa, dents, cafè. No me’n adono i ja sóc al
carrer: ni jo sé com hi he arribat! El metro va ple de noies
interessants que no paren de llegir llibres i d’homes pallussos que
llegeixen premsa esportiva o gratuïta. Bé, tampoc no cal exagerar:
també s'hi veuen homes i dones que no llegeixen res, potser ni tan
sols en saben! Ara, durant el trajecte cap a la feina, només es
tracta de distreure una estona la vista i contemplar alguna de les
enigmàtiques dones que, absents, avancen per les pàgines del seu
llibre. És evident que estan més acostumades a aprofitar els temps
morts, a tenir sempre diverses iniciatives entre les mans, a pensar
alhora en mil històries de casa, del dia a dia: la canalla, la
feina, les amigues, el sapastre del seu home. Diuen que el llegir fa
perdre l’escriure: quina bola tan grossa! Llegir és guanyar: mai
no sobra. Bandejat per les brusques frenades del comboi, m’agafo a
la barra de subjecció per no caure i fer el ridícul. Agarrada a la
mateixa barra i a un pam de distància hi és ella: jove, bella,
encisadora, texans ajustats, ulleres de muntura metàl·lica, cabells
humits, botes de mitja canya, una floreta tatuada al canell dret. Tot
ho té al seu lloc: quina intel·ligència la de la natura! Enmig de
la flaire àcida d’un vagó embullat de gent, estimulo els
receptors olfactius i m’arriba l’aroma delitós d’una epidermis
que mai no tastaré. Tan a la vora i tan lluny! De reüll observa el
meu interès visual per la seva estampa, somriu una mica i, sense
paraules, em diu: mira una mica i prou, babau, que tot això que veus
no és per a tu! Li torno el somriure amable, tot dient-li sense
paraules: gràcies per dedicar-me quatre segons. Amb poca cosa en
tinc prou i sóc de bon conformar. Mira per on, sembla que el dia
encara s’arreglarà una mica... No
diguis mal del dia que passat no sia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada