dimarts, 15 de novembre de 2016

Amor amb amor es paga!

Em sembla que era Shopenhauer qui remarcava l'absurditat de la vida, tot posant en solfa que la voluntat que té tot individuu per viure és transforma en una lluita permanent per l'existència. Lluitar per poder seguir vivint per seguir lluitant. Un panorama no gaire reeixit! Alguns d'aquests pensaments que se m'acuden ara, a la cinquena estació, no se'm passaven pel cap, ni de broma, quan era jove i només tenia feina a estudiar —bastant— i empaitar —una mica— alguna mossa que volia ser empaitada! I és que els joves són joves i ja està, que no és poca cosa! Una persona que no és jove és una persona gran. I ningú no s’ha d’enfadar per això. Hom pot ser gran, adult, madur i tenir molta marxeta. Ganes d’aprendre coses noves, d’entusiasmar-se cada dia només en veure sortir el sol, de voler viatjar i conèixer món, d’anar a les manis, d’agradar, de seduir, de protestar, etc. Però no cal que ningú faci el ridícul dient que està eixerit com un gínjol i que se sent jove, si ja no ho és. Les paraules tenen el valor que tenen i cal fer-les servir amb molta cura. Més enllà de les xacres que van ocupant el nostre espai vital i que ens recorden on ens trobem, no ens hem de preocupar gaire per haver deixat de ser relativament joves. Sí, la paraula relatiu és sempre important: i més en aquest cas! La simple observació d'una foto del meu avi, als seus vint anys, fa dubtar de la seva jovenesa: feia dies que ja estava de ple en el món dels adults. Ara, si agafes un individu o indivídua de trenta anys i li dius que ja no és jove, en pots sortir mal parat. Ei, i de quaranta o més, que el mite de l'eterna joventut s'estén com una taca d'oli. A vegades tinc ganes de fer-me passar pel pastor Endimió, fill de Zeus, i demanar-li a Selene, deessa de la Lluna que em faci un petó per seguir sent eternament jove, bell i ple de passió. Només una condició li demanaria: estar despert, i no adormit com el pobre Endimió, objecte sexual de la bella Selene. La mitologia grega tenia solucions per a tot! No entenc encara com les religions monoteistes van enterrar aquest important llegat de faules fantàstiques per substituir-les per d'altres molt més sonses i ensopides! Aquests darrers anys, els estudis genètics han obert la caixa dels trons dels déus, és a dir, allò que toca el moll de l'os de la condició humana: la immortalitat. La indústria química i farmacèutica, sempre a l'aguait dels nostres neguits més essencials, s'ha llençat en tromba a fer-nos creure en el mite de l'eterna joventut. De moment, ens diuen, cal fer gasto per conservar en bon estat tot allò que es pugui. I en això estem: ep, jo, el primer! Mentrestant, el cicle vital va fent la seva i els millors se'n van entre silencis molt dignes. El guirigall mediàtic provocat pel duel triomfant del caragirat més ric i vulgar del Far West, no ens ha deixat espai per plorar la veu profunda, poètica i emotiva que moltes generacions portàvem instal·lada al fons dels nostres cors. Amor amb amor es paga! «Com un ocell dalt d'un cable / com un boig cantant de matinada / he intentat, simplement, ser feliç» LeonardCohen. Bird on the wire” 1969.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada