dimecres, 16 d’agost de 2017

Qui no té feina, el gat pentina!

L’estiu s’acaba. Crec que s’acaba: no ho sé ben bé. D'ençà que m’han jubilat –jubilació: alegria expansiva, diu el DIEC– no sé mai quin dia de la setmana és i, a vegades, sé que és diumenge només perquè trobo el forn de «cal Roc» tancat. El calendari està fet per la gent que treballa! Quan un divendres et diuen que no cal que el dilluns tornis a la feina, de sobte et trobes sorprès, content, estrany. D’un dia per l’altre, et trobes fora del sistema de treball i et converteixes en allò tant bèstia que en diuen classe passiva. Una rèmora, un destorb, una nosa social que s’ha d’alimentar i cuidar; i també i segons com, un objecte de culte familiar només en la mesura de tenir una sinecura i potser temps lliure per fer d’avi. No és que, en vida, tot allò que feies tingués gaire importància: segurament no. Però la dinàmica del dia a dia i de la feina i dels fills i del futur i tot plegat, et convertien en una persona amb un paper social determinat. I ho feies amb ganes i això era una part important de la vida. Després, t’adones que no n’hi havia per tant i, és possible que sense la teva col·laboració –sense la teva existència– també se n’haurien sortit i, fins i tot, potser millor! Quan arriba aquesta alegria expansiva que diu el diccionari, el cervell pren a poc a poc, però decididament, dràstiques decisions que, bàsicament, comporten oblidar-se de quasi tot el que sabies fins aquell moment. Jo, ara fa cinc anys que estic jubilat i si algú em preguntés, per exemple, com es resol aquella integral que durant més de trenta anys vaig explicar a classe amb els ulls tancats, em fotria un seriós problema. Se m’han esborrat bona part de les matemàtiques que duia embotides en algun racó del meu atrotinat cervell. No passa re: t’obres a altres disciplines igualment enriquidores. O, et tanques a casa tot el dia i caus al forat negre de les activitats perilloses, la més nociva de les quals és, sens dubte, il dolce far niente, una inquietant i ben trobada expressió italiana per dir que fas el pòtol. Fer el gallòfol una estona, perfecte; però tot el dia per casa, amb el pijama posat i sense afaitar, pot acabar amb la salut mental del més gallard! A mi, això, de moment, no m’ha passat: toco fusta! Ara visc el present en present, una cosa que mai no havia sabut fer. Futur: ja ho veuré. Passat: ja l’he vist. El passat és una feixuga càrrega que abasta tota la meva existència i se m’esmuny per entre els dies, com diria el poeta Marin Sorescu, camuflat dins un núvol de records i vivències llunyanes, segurament falsejades segons convingui. L’August, august pintor, diu, amb encert, que el més sorprenent de ser pensionista és el fet mateix d’haver-hi arribat! Sí, d’acord, els amortidors grinyolen, el motor ranqueja i la bugia ja no espeterneguen amb alegria, però, què esperes? A cada moment fas el que vols i és difícil que quelqu’un, que diuen els francesos, s’adoni de la presència d’un jubilat: el meravellós benefici de la transparència. També és l’hora de recuperar els amics de joventut que, en certa forma, s’havien perdut pel camí i que ara es troben com tu: desvagats i alhora amb múltiples ocupacions! Qui no té feina, el gat pentina!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada