dijous, 13 de juliol del 2017

El nom no fa la cosa

Voldria donar l’enhorabona als autors/res intel·lectuals de la pregunta del dia D (D, de democràcia, naturalment). Jo la resumeixo així: «Vols una república catalana?» Alguns amics meus, republicans, constitucionalistes –dos mots, avui, difícils de lligar– i que no pensen participar en la festa del dia D, estan emprenyats amb la pregunta, perquè, diuen, s’apropia d’un sentiment que, en part, molta gent fa seu: «Vols la república?». El cas més colpidor aglutina alguns dels antics republicans dels anys setanta, alhora que també aplega, de forma natural, els seus joves descendents ideològics, forjats a les trinxeres del 15M. Entrampats ara dins el cul de sac d’una sopa de lletres marejadora, incomprensible. Comuns; Podem; En comú podem; No podem... Per què, d’una vegada per totes, no es defineixen com el que són, és a dir comunistes amb totes les lletres, i tots ens entendríem millor (en comú=comunista). Val més que et diguin comunista que no pas podemita! Sí, ho reconec: la paraula no està de moda, però el nom no fa la cosa! L’argumentari d’aquesta esquerra, a voltes contradictòria i antirevolucionària, descansa en una retòrica farcida d'eslògans plens de grans paraules, però buits de contingut. Independència? Sí i no. Potser si o potser no! Depèn! Bé, si manéssim nosaltres, sí; si manen els altres, no! Bufff, quin mal de cap. A Catalunya, sense un projecte nacional clar, estan condemnats a ser una minoria a la recerca, cent anys després, d’un Palau d’Hivern per ocupar. Les CUP, per contra, que per ideari podrien ser valedors de moltes de les tesis de l’esquerra més radical, han fet una aposta clara per la democràcia directa. Després, diuen amb raó, ja vestirem la criatura –Catalunya– amb els colors que decideixin les urnes, i lluitarem perquè sigui el nostre. Alguns d’aquests simpatitzants comunistes i podemites –porucs de si mateixos i, per tant, desconfiats dels catalans en general–, no és que no pensin votar el dia D, és que, incomprensiblement, ni tan sols estan disposats a acceptar un possible resultat democràtic, advers a la seva concepció d’una Espanya intocable. En les nostres trobades amicals, exposo les meves raons i aposto amb vehemència per la seva participació en el referèndum, valorant el seu vot com a cabdal; però la veritat és que no me’n surto! Topo amb uns arguments vagues –els seus– idealistes, generalistes, de lluita de classes, difícils d'acceptar en els temps històrics i engrescadors que se’ns acosten. Votar lliurement, sense el vistiplau del Comitè Central? No, i ara! El poble no pot votar sense el permís de l’autoritat! En la meva modesta aportació al debat intel·lectual, els hi plantejo un dilema que els hi provoca urticària: preferiu cooperar amb la corrupta monarquia borbònica, abans que participar del naixement d’una moderna República Catalana? Sigui com sigui, el que més em temo és que, si volem sumar i guanyar el dia D, ens faran falta els seus vots. La seva oposició frontal al referèndum, ens fa més mal que l’estúpida matraca de la Santamaria i els seus sequaços. Mentrestant, els nàufrags socialistes, presoners en l’obscura caverna dels desitjos federals, contemplen, atònits, la seva autodestrucció, tot ballant l’aserejé!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada