Si no pots fer el que vulguis, fes el que puguis...

L’estiu s’acaba i potser s’acaben també les bogeries associades a la magnífica calor que durant molts dies ha ablanit els nostres esperits... En aquests ocis estivals, com que no puc fer el que vull, faig el que puc. Per exemple i sense anar més lluny, aprofito per perdre el temps —quina expressió tant humana!— i torno a veure algunes d’aquelles pel·lícules impagables. Deixeu-me que us en recordi una: Titus (1999), amb un cruel Anthony Hopkins en plena forma. La directora, (Julie Taymor) ens fa aquesta brutal proposta que ens parla d’allò de sempre: guerra, venjança, amoralitat, honor, bogeria, poder. Shakespeare desbordat. Les bacanals romanes filmades a ritme de swing, mentre cossos nus entrelligats i etílics es barregen amb els fills de l’emperadriu transvestits amb sostenidors i bragues de la Perla Gris. Esplèndida Jessica Lange, fent de reina madura, seductora, perversa. La meva retina encara guarda la seva imatge voluptuosa, enfarinada, estirada damunt la taula de la cuina, amb un Nicholson excitat que li grapeja l’entrecuix sense contemplacions: El carter sempre truca dos cops (1981), filmada un any després de l’extraordinària i terrorífica El replandor (Kubrick). També, entre tomàquet i tomàquet —això de l’hort és una droga dura, que no us podeu ni imaginar— i altres propostes culinàries, he buscat el temps suficient per llegir i rellegir algunes cosetes. El perdedor radical, (Enzensberger), demolidor i fred discurs sobre el món del islam actual. Victus, clar, del Piñol, una lectura obligatòria en aquests temps convulsos, més que res per ubicar-se històricament, que bona falta ens fa. Descobriment de Marin Sorescu, romanès, que aborda les seves propostes poètiques amb unes claus diferents de la resta d’autors. Quan tinc un dia apagat, o potser massa mel·liflu, vaig a buscar ràpidament entre la pila de llibres, on sempre reneix Dolors Miquel, que amb el seu llenguatge descarnat, provocador, preciós, m’omple d’energia. Primera homilia dels cretins, IV ; “...Oh calentes verrones / que busqueu mascle! / no us l’endinyarà / si no és amb un cogombre pansit / o amb una albergínia tova./ I haureu de refregar-li els pixums / que li queden als calçotets, / que ni bé no se l’espolsa!”