dimecres, 15 de setembre de 2021

Fum en vés de llum!

Mentrestant res no passa, en alguns pocs moments buits del dia o de la nit, m’allunyo del terrenal combat i rellegeixo coses rares de joventut. Com per exemple el sempre espès i brillant Kafka, que proposa el següent paradigma positivista: "Qui té la facultat de veure la bellesa, no envelleix." Signo aquesta genial ocurrència que el pas del temps m’ha demostrat falsa! Però, ai las!, el dia a dia no segueix aquests magnífics senders poètics... Al contrari: la vida és més aviat prosaica. Tothom parla aquests dies del terratrèmol provocat per uns centenars d’aus que viuen a la Ricarda i que només són com un decorat avícola d’aquest teatre de l’absurd en què s’ha convertit la política catalana. Després que uns quants milers de policies ens estovessin i unes desenes de jutges franquistes engarjolessin els nostres ingenus polítics passerells, tot ha esdevingut un sense sentit forassenyat. Encara ens fa mal la clarividència de Plató: «La pitjor injustícia es vesteix de justícia simulada.» Hem quedat estamordits, atordits, anestesiats, paralitzats. Cap dels nostres polítics actuals està disposat a arriscar res, més enllà de les paraules. Perquè ara coneixen de primera mà què ve al darrera: ruïna personal, presó i exili. I jo els entenc, com no podria ser d’altra manera. Ara que s’acosta el quart aniversari del somni separatista del primer d’octubre, aquesta absurda quadratura del cercle pacifista ens ombreja l’inconscient, el subconscient i el conscient. Estat de coma profund. I clar, ara és l’hora dels espavilats espanyols de sempre que un cop ens han donat la coça, venen amb la pastanaga. Mil set-cents milions de pastanagues! O sigui que cada any ens foten disset mil milions d’euros, i ara, generosos com sou, ens voleu regalar la desena part, a canvi d’unes quantes oques i ànecs. Però, vés per on, aquesta vegada s’han trobat una resposta contundent: ni sí ni no, ni tot el contrari! No per salvar les oques, que no importen ni a la Colau. Ni per tenir o deixar de tenir un aeroport més internacional, gestionat des de Madrid. No. Els hi hem dit una cosa i la contrària, perquè hem estat incapaços de consensuar una resposta unitària. Uns perquè s’estimen els ànecs, encara que se’ls cruspeixin amb prunes. Els altres perquè dubten de tot i no volen perdre vots. I els de més enllà per fotre el seu company/enemic de viatge. Però, dignitats perdudes a banda, en aquest trágala colonial, he sentit poques veus públiques reclamant la fi del brutal espoli criminal de cada any, o reclamant amb èmfasi una gestió íntegrament catalana de tota la potentíssima àrea aeroportuària de la Barcelona Sud. Però ja sabem com va la cosa a Madrid: jo mano i tu no tens dret ni a queixar-te. Mai a la vida els castellans ens deixaran votar en un referèndum d’autodeterminació, encara que tinguessin la certesa de guanyar-lo! És una qüestió de principis: és impossible voler deixar de ser espanyol! Així de senzill. Cada dia veiem la impunitat mediàtica i social en què es mou aquí el centralisme de qualque color. El poder omple moltes butxaques i, com sempre, compta amb la col·laboració dels sospitosos habituals de la tribu autòctona. Aquesta vegada li ha tocat fer el paperot a la nova ministra del ram per fer de catalana/castellana/española de bona voluntat. Des del seu despatx del govern militar, ai, ai, perdó, volia dir del govern civil com la guàrdia civil, ens alliçona i ens renya perquè els catalans no hem fet els deures, tal i com ella ens havia manat. Donar fum en vés de llum, gran aportació al bé comú, senyora! Però no t'amoïnis Espanya, perquè la història és tossudament canviant, i si segueixes sorda com ara, els catalans – malgrat els Coscubielas de sempre – assolirem plenament el lema del comunista Togliatti : "Venim de lluny i anem més lluny encara".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada