dimecres, 15 de juliol del 2020

Tants caps, tants barrets!

Tenia raó en Josep Pla, tot un andarec amb llibreta de notes sota el braç, quan deia que caminar ajuda a pensar i a ordenar l’armari de les idees. Aquests dies pensava amb ell perquè, a tocar de casa, a Vilobí, tenim un camí secundari per on només hi passem els veïns de la zona i els pagesos amb els seus tractors de color blau, de tant ensulfatar. També s’hi deixen caure alguns ciclistes, lluitant per mantenir-se en forma, cosa que, un dia o altre troben com impossible i aleshores pengen la bici, com aquells vells jugadors de futbol que pengen les botes. En el decurs dels anys hom s’adona que, pel camí de la vida, es van abandonant projectes i penjant constantment les botes: reials o figurades. Aquests dies de confinament, però, el camí de casa pateix un fenomen d’allò més desconcertant: desborda activitat! Tot el dia ple de gent de tota mena, amunt i avall; matí, tarda i nit. Un munt de gent, amb mascaretes o sense, prova de fer via: no n’hi ha dos vianants iguals. Com la vida mateixa: tants caps, tants barrets! Enèrgics caminants –power walking–, passejadors calmats, famílies senceres que mai no havien passat per aquí, ara en són habituals. Jubilats perduts i, a vegades, esmaperduts; nens i nenes amb bicicleta. Fins i tot n’hi ha un que passa sovint tot fent esport amb patinet elèctric! Alguns entenimentats porten barret i d’altres passen amb la testa amarada i a punt del col·lapse canicular. Els més divertits són aquells que van d’uniforme de trekking, en diuen ara, tot i que el camí està ben asfaltat. Van a la tenda d’esports i es compren l’equip sencer: roba transpirable, botes o sandàlies de marca, motxilla, mitjons de fibra, gorra, ulleres polaritzades, cantimplora i –que no faltin– bastons de fibra de carboni i, si s’escau, auriculars. Se’ls reconeix de seguida perquè l’equipament es nou de trinca i en poca estona comencen a treure la llengua. Molta gent saluda quan passa, encara que no tothom, ni tampoc amb paraules entenedores. Molts cops és un simple cop de coll o una aixecada de celles. A vegades amb una simple expressió onomatopeica o gutural n’hi ha prou per dir hola i adéu. També trobes aquells personatges que s’avorreixen i surten a caminar i a veure què. Espècimens perillosos. Quan et creues amb ells s’aturen i deixen anar un què?! Volen conversa i amb aquest pronom interrogatiu pretenen encetar tan sols sigui una petita conversa que li ompli una estoneta. Si estàs d’humor t’apuntes i contestes quatre paraules rutinàries i sinó, sense deixar de caminar, pots sortir del pas amb un ei, hola! Ara, molta gent intenta descobrir els petits mons propers que existeixen més enllà de les parets de casa seva. No sé si això durarà gaire o potser molt aviat tots tornarem a agafar el cotxe per rebentar el país de dalt a baix i a tota llet, amb aquest invent horrorós, anomenat turisme compulsiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada