Que els Déus ens agafin confessats!

Guerra. Aquesta és una dura paraula que, arran dels atacs terroristes de Paris, hem sentit dir a gent que mana molt i als seus altaveus instal·lats als nostres mitjans de comunicació. Un acte de guerra, diuen. El mateix argument es va fer servir per justificar la invasió d'Iraq i d'altres guerres insensates, i ja s'ha vist de què ha servit tanta destrucció i tanta misèria. De re. Tant costa de reconèixer el fracàs de les polítiques de mà dura? Carregar-nos aquells dictadors que no ens queien bé, però que evitaven l'arribada d'aquest nihilisme desesperat, no ens ha portat cap avenç creïble. I que ningú no em digui que, amb aquestes paraules, justifico l'existència de cap dictador, ni que el meu sigui un discurs pacifista de sobretaula. Les guerres de religió són una excusa barata per justificar, des dels centres de poder, el rentat de cervell de molts joves disposats a fer de kamikazes. Al meu entendre tot plegat té més de guerra social, que no pas religiosa. Res de nou sota la capa del sol. Això, però, no ens eximeix de pensar que, sense cap religió, el món seria potser més racional, més just. La realitat és molt tossuda i els paràmetres sota els quals intentem trobar explicacions a fets terribles, són múltiples i complexes. Europa no és res més que un gran mercat dibuixat per les multinacionals, que no paren d'augmentar els seus insòlits beneficis, mentre grans masses de treballadors pateixen els greus efectes d'aquest campi qui pugui social. Per postres, tots els sociòlegs diuen que la immigració cap a Europa de milions de persones és l'únic camí real per restablir l'equilibri demogràfic d'una població envellida i que corre un perill real de col·lapsar. A canvi de deixar-los entrar al fals paradís europeu, però, volem que deixin de tocar la pera amb les seves religions i les seves costums i que es dilueixin entre nosaltres. Com si això fos fàcil de definir, de fer. Ens em empescat un món global, dominat per l'espantosa hidra policèfala d'internet, on tots els xoriços del món s'amaguen sota un insuportable anonimat. Els bancs fan córrer diners bruts sota un repugnant secret bancari i no pregunten d'on venen, ni on van, i si van directament a finançar el terrorisme, doncs mala sort: què hi farem! Val la pena fer-se preguntes del tipus: quina esperança de futur té un nen de Txetxènia, o d'Iraq, o del Sudan o de Nigèria? Bah, això no importa i no té res a veure amb els fets de Paris, em diran alguns. Ja s'ho faran! Les respostes han deixat de ser trivials, si és que mai ho havien estat. Els moviments socials són comparables a sistemes caòtics, com el clima, on les variables en estudi són tan complexes i volàtils, que una petita variació no prevista condueix a sortides indesitjables. Ningú ja no discuteix l'efecte papallona, aquesta interrelació causa-efecte que genera resultats inesperats. Eliminem un sistema polític que no ens era amable i la conseqüència és una guerra global amb un amic infiltrat al pati de casa nostra. Sortir al carrer amb un Kalashnikov i disparar a tort i dret és un acte immoral: qui ho dubta! Però també ho és llençar bombes teledirigides des de drons activats a milers de quilòmetres distància, sense discriminar qui és qui. Per la tele ho veiem cada dia i quasi ho trobem normal: poblets sencers esbotzats i esborrats del mapa per efecte del foc purificador. Els vius tenen nacionalitats i cultures diverses: els morts tots són igual de morts. No hem de pensar amb sortides fàcils, ni tampoc a curt termini: qüestions difícils requereixen solucions complexes. No podem simplificar-ho tot a un tema només de terrorisme i prou. Hem de considerar múltiples factors i ser conscients que res no serà possible sense la implicació dels propis països islàmics. Naturalment, tota solidaritat amb les víctimes i un minut de silenci, clar, però després volem hores i hores de diàleg per obrir escletxes on trobar respostes de futur. L'altra cara d'aquesta moneda només ens portarà el retorn dels califats i més misèria a nivell global. Que els Déus ens agafin confessats!